Nazis a Sant Cugat del Vallès

El 18 de maig de 1934 la publicació satírica republicana L’Esquella de la Torratxa denunciava en un article la presència nazi a Sant Cugat. Deia l’escrit:

“AQUESTS ALEMANYS !

A Sant Cugat del Vallès hi ha una fàbrica de tints, propietat d’una societat alemanya.

No cal dir que tots els primers llocs els ocupen alemanys. Per la gent de Sant Cugat no hi ha sinó els llocs de peonatge i d’escarrassot.

Tot això fóra passable sinó existís una iníqua coacció. Els alemanys de la fàbrica alemanya juguen a nazis. Fa un temps que un dels alts empleats sortí a passejar per Sant Cugat amb la creu gamada al trau del xec, la cual cosa li valgué un llarg estrep a la pressa ben ornada. Els amos exigeixen sempre que els homes que lloguen, facin pública ostentació de dretisme. Un obrer de la fàbrica alemanya de Sant Cugat, ha d’ésser soci del Centre Catòlic, votar el que els alemanys vulguin i no ésser sindicat.

No us sembla que els alemanys que s’enriqueixen a Sant Cugat -lluny de casa seva-, es fiquen un gra massa amb les nostres coses.

Li seria permès a cap català de fer esquerranisme a Alemanya?”

La fàbrica de tints a què fa referència l’article s’havia instal·lat a Sant Cugat el 1927, concretament al carrer Hospital, en un local de més de 200 m2 a tocar de l’actual carrer Sallès. L’empresa es deia Colores y Drogas Heitmann i era una sucursal de l’empresa alemanya Heitmann. Es tractava d’una petita fàbrica de tints domèstics per tenyir llana, seda i d’altres teixits. Tenia instal·lat un motor d’un cavall de potència, dues barrejadores i una premsa. Produïa diverses marques comercials com “Heraldo-Lavandera”, “Simpicol” o “Simplicette”. La sucursal santcugatenca va fer fallida el 1930.

Logotip de R. Ehlis

Dos anys després la va comprar Reinhard Ehlis, un alemany resident a Barcelona, l’empresa passa a denominar-se R. Ehlis, Sucesor de Colores y Drogas Heitmann. És a aquesta època que es refereix l’escrit.

La família Ehlis

L’alemany Reinhard Ehlis Engels, després de residir a Madrid, s’havia instal·lat a Barcelona el 1898. S’havia dedicat a negocis de representació de diferents marques, com els pneumàtics Continental, especialitzant-se finalment en productes de ferreteria. Va progressar econòmicament i es va convertir en membre destacat de la colònia alemanya, soci de l’elitista Deutscher Verein Germania amb seu al Ritz. S’havia casat amb Ilse Reischauer. Els seus fills Reinhard, nascut el 1902, i Hans, nat el 1906, van seguir els seus passos. Hans, que de vegades castellanitzava el seu nom com Juan Ehlis, és assidu a reunions socials de l’aristocràcia barcelonina, és membre del selecte Real Polo Jockey Club i abans de l’arribada de la República participa en cercles monàrquics de la ciutat com el Grup Alfons o la Juventud Monárquica. A la mort del seu pare, el 1933, es fa càrrec del negoci de representacions i el converteix en una empresa d’importació de productes de ferreteria.

El cercle principal de sociabilitat dels Ehlis és la comunitat germànica resident a Barcelona. Es tractava d’uns 3.000 alemanys, la major part, com els Ehlis, amb anys de residència i una bona posició social. De fet, els dos germans es casen amb alemanyes residents a la ciutat comtal. Reinhard, a principis dels anys trenta, amb Gertrud Assmann i Hans, a mitjans de la mateixa dècada, amb Ilse Schleicher, filla d’un important industrial alemany resident a Barcelona des de feia temps, Paul Schleicher, propietari de fàbriques de gènere de punt i botigues de venda de maquinària.

Hans Ehlis. Imatge extreta de: http://www.ehlis.es/

Com hem vist, Reinhard Ehlis fill va comprar el 1932 la fàbrica de tints de Sant Cugat. El poble devia agradar als Ehlis perquè un any més tard el seu germà Hans també obre un negoci al municipi. Concretament una ferreteria a l’engròs i un magatzem de productes d’importació, situats al carrer Santiago Rusiñol 51. Al mateix carrer, just enfront, al número 48, obre Reinhard el 1934 una botiga de venda de drogues. Era la part comercial de la fàbrica. L’any següent traslladaria la fàbrica a la mateixa adreça.

L’atracció nazi

Dins de la comunitat alemanya resident a Catalunya havien augmentat les afiliacions al partit nazi després de l’ascensió de Hitler al poder el 1933. Aproximadament un terç dels alemanys residents a Catalunya s’afilien al Deutsche Arbeitsfront -organització corporativista creada pels nazis després de prohibir els sindicats de classe- i uns 200 directament al partit nazi, el NSDAP. Entre aquests, segons informes americans, Paul Schleicher.

El mateix passa amb els alemanys de Sant Cugat. Com demostren els documents confiscats (PDF) pels cenetistes al consolat alemany de Barcelona, a Sant Cugat el juliol de 1936 funcionava un ortsgruppe (branca local) del Deutsche Arbeitsfront. També existia un nucli local de membres del partit nazi, un dels 21 grups actius a Catalunya. El més probable és que hi militessin treballadors de les empreses dels germans Ehlis, tal com denunciava L’Esquella de Torratxa, a més d’alguns dels altres alemanys residents al municipi.

Amb l’inici de la Guerra Civil molts alemanys van fugir. Reinhard va donar de baixa al cens de contribució industrial la seva fàbrica de Sant Cugat el desembre de 1936, encara que el 1937 tornava a estar en marxa. Hans va fugir a la zona franquista amb part de la família. L’acompanyen la seva dona, els seus fills, la seva mare i la seva cunyada. S’instal·len a Andalusia. Reobre el seu negoci d’importació de maquinària i articles de ferreteria a San Juan de Aznalfarache, prop de Sevilla. Part de la família viu a Huelva, on moriria la mare el 1938.

Postal comercial de Hans Ehlis, 27 de juny de 1939. Extreta de: https://www.todocoleccion.net

Amb el triomf franquista els Ehlis van tornar i van recuperar els seus negocis. La seva presència a Sant Cugat es va intensificar. La fàbrica de tints de Reinhard passaria ara a ocupar el local del seu germà a Santiago Rusiñol 51. Hans Ehlis obriria un despatx comercial d’articles de ferreteria al carrer Valldoreix 19 i passaria el magatzem al carrer Girona 1-3. Allà estaria fins al seu tancament el 1943. No sabem si també es van reconstituir els grups nazis locals.

De les sancions a la llista d’alemanys odiosos

Amb l’inici de la Segona Guerra Mundial les seves empreses van prosperar, però les seves simpaties nazis i els seus negocis amb Alemanya no van passar desapercebuts als serveis secrets nordamericans. El juliol de 1942 Hans Ehlis apareixia al suplement de «The Proclaimed List of Certain Blocked Nationals», llista elaborada pel Departament d’Estat dels Estats Units que incloïa les persones i empreses sospitoses de col·laborar amb l’Alemanya nazi o la Itàlia feixista i a les que s’impedia comerciar amb els EEUU. D’ell donen dues adreces a Barcelona -Passeig de Gràcia 105, segurament el seu domicili, i carrer Pintor Fortuny 4, seu social de l’empresa- i citen també Sant Cugat del Vallès, encara que sense concretar adreces.

Probablement per esquivar les sancions Hans Ehlis va canviar el nom de l’empresa comercial de ferreteria, passa a dir-se llavors Ferrobarna S.A. També es crea una societat anònima -Ehlis, S.A.- on ell figura com a gerent. Potser cal relacionar aquestes modificacions societàries amb el tancament del seu negoci a Sant Cugat el 1943. A pesar dels canvis Hans Ehlis continuava figurant a les llistes americanes de bloquejats el 1945.

Presència de Hans Ehlis a The Proclaimed List of Certain Blocked Nationals, 17 de juliol de 1942

A més, les ambaixades britànica i americana informaven el 1946 que els dos germans Ehlis, amb les seves empreses a Sant Cugat del Vallès, eren membres de la Cambra de Comerç Alemanya per Espanya, organisme al servei de la causa nazi durant la guerra. També figuren els Ehlis als registres del Project Safehaven, creat per restringir les xarxes financeres alemanyes i evitar que Alemanya financés una altra guerra. Cas semblant era el del sogre de Hans. Segons un informe dels serveis secrets americans de juliol de 1945, Paul Schleicher, al que qualifica de militant nazi, va optar per convertir-se en ciutadà espanyol per salvar les seves empreses de les sancions americanes.

La comunitat alemanya a Espanya, formada per uns 7.500 alemanys el 1941 havia arribat als 20.000 al final de la guerra. Els aliats calculaven que el 1945 els serveis secrets alemanys tenien a Espanya més de 400 membres i uns 3.000 col·laboradors. Bona part de l’antiga colònia alemanya a Espanya, la majoria amb molts anys de residència, havien participat en aquestes activitats i havien tingut una destacada militància al partit nazi. Altres havien estat col·laboradors econòmics.

Era el cas de Hans Ehlis. Així almenys ho creien els Aliats. El setembre de 1945 la Comissió Aliada de Control demanava als països neutrals la deportació a Alemanya, per ser jutjats, dels alemanys que hi vivien i que havien estat oficials, agents o col·laboradors dels serveis d’intel·ligència nazis. Era la «List of obnoxious Germans» (Llista dels alemanys odiosos), on s’havien dividit els encartats en quatre grups segons la importància del seu paper. A la llista enviada a Espanya hi havia 1.600 alemanys. Hans Ehlis figurava a la relació com agent alemany, encara que no entre els qualificats de prioritaris pels aliats. Va ser inclòs en el grup C, que contenia els «commercially undesirable germans» (alemanys comercialment indesitjables).

Esquela de Hans Ehlis. Hoja del Lunes, 18 de juny de 1951

El govern franquista es resisteix a col·laborar en l’extradició, els alemanys havien estat els seus aliats i la colònia alemanya tenia un paper important en la vida econòmica del país. Dels 1.600 només deporta 265 alemanys, als que cal sumar alguns que tornen voluntàriament. No és el cas de Hans Ehlis. Com a molts alemanys nascuts a Espanya o amb llarga residència se’ls exclou de les represàlies. Hans moriria a Barcelona el 1951. El mateix any ho farà també el seu sobre. Quatre anys abans havia finit el seu germà Reinhard. La fàbrica de tints de Sant Cugat passarà a dedicar-se a la venda d’hules, linòleums, pols i pasta per a neteja. L’empresa de Hans Ehlis, ja sense presència a Sant Cugat, es convertirà en Ferreteria Ehlis S.A.

Anuncis
Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Llista de víctimes del franquisme a Sant Cugat del Vallès

Presentem una relació de víctimes del franquisme residents a Sant Cugat del Vallès. Aquesta relació està basada en les Dades obertes de la llista de reparació jurídica de víctimes del franquisme, que ha fet públiques l’Arxiu Nacional de Catalunya, en aplicació de la Llei 11/2017, del 4 de juliol.

Sumari contra Jaume Cussó Junyent. Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero

La relació inclou cognoms i nom de la persona represaliada, sexe, edat, lloc de naixement, tipus de procediment, número de causa, data d’inici de la causa, data d’aprovació de la sentència o altra resolució, pena imposada, commutació o l’indult demanat i persones executades.

Hem fet una depuració d’aquestes dades -rectificant noms i cognoms, eliminant noms de persones que no eren veïnes de Sant Cugat i duplicats- i hem afegit la professió i la militància política i/o sindical.

En total són 95 veïns de Sant Cugat els que van haver de passar per consells de guerra a la postguerra. Quatre d’aquests santcugatencs van ser executats al camp de la Bota entre 1939 i 1942. En aquest mateix blog t’hem explicat el cas de Joan Prat Muntada.

Com veureu, a la llista de santcugatencs processats trobareu sobretot membres de la classe treballadora: rabassaires, paletes i manobres, rajolers,… Pel que fa a la militància política i sindical a la relació hi ha membres de totes les forces antifeixistes, destacant els militants de la Unió de Rabassaires (UR), CNT, POUM i PSUC, però també Centre Republicà Federal (CRF), adherit a ERC, Acció Catalana Repúblicana (ACR) i UGT. Entre els ressenyats a la llista hi ha 14 exregidors del temps de la guerra i l’alcalde republicà Roc Codó.

Cal tenir en compte que al llistat no figuren tots els santcugatencs represaliats pel franquisme, només dels que es té constància que van passar per un consell de guerra. Caldria sumar els excombatentents republicans detinguts a camps de concentració a l’espera d’avals per poder ser alliberats, als destinats a Batallones de Trabajadores, als que van ser cridats pel Tribunal de Responsabilidades Políticas o pel Tribunal Especial para la Represión del Comunismo y la Masonería, a les dones que van ser rapades o van patir abusos, als rabassaires desnonats, als que van perdre la seva feina després d’un procés de depuració… i a tots els que van passar per tribunals franquistes per causes polítiques fins a la fi de la Dictadura.

Descarrega’t aquí en format xlsx la Llista de víctimes del franquisme de Sant Cugat del Vallès xlsx icon [16,8 Kb]

Teniu més informació sobre la repressió franquista a Sant Cugat al capítol “La repressió dels vençuts: depurats, empresonats i afusellats” de la nostra web.

Publicat dins de Franquisme | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

El Comitè pro Exèrcit Popular Regular

[Actualitzat a 18 de juliol de 2017]

El 8 de febrer de 1937 tropes franquistes, amb el suport de forces italianes, ocupen Màlaga. Més de 200.000 persones fugen cap a Almeria. Pel camí són metrallades i bombardejades. Moren més de 4.000. Mentrestant a la ciutat andalusa comença una dura repressió, més de 7.000 assassinats. Un desastre per la República.

Dos dies després el Comitè Central del PCE fa pública una declaració cridant a la construcció d’«un ejército regular y disciplinado bajo la dirección de mandos seguros, fieles a la República y al pueblo» i a fomentar una «moral efectivamente de guerra, movilizar todos los recursos humanos y materiales, establecer el servicio militar obligatorio y una disciplina de hierro en la retaguardia».

A Catalunya el PSUC i la UGT -dirigida pels comunistes- recullen les consignes del PCE. S’inicia una mobilització en favor d’un exèrcit popular i de la implantació d’una formació premilitar. Treballadors de General Motors realitzen instrucció militar, obrers dels rams de la metal·lúrgia i el tèxtil criden a formar batallons de reserva a les fàbriques, militants de les JSUC fan formació militar al carrer, seccions sindicals, ajuntaments i agrupacions locals dels partits escriuen a la Subsecretaria de la Presidència donant suport a la campanya. El PSUC és el principal impulsor, però ERC, Acció Catalana Republicana (ACR) i Estat Català, són també favorables.

També la Generalitat dóna suport a la iniciativa després del fracàs de mesos abans. Entre novembre i desembre de 1936 la Generalitat de Catalunya, amb la intenció d’organitzar un exèrcit regular, havia cridat les lleves de 1934 i 1935. La convocatòria, boicotejada per alguns partits i sindicats, no va reeixir.

Comitè Català Pro Exèrcit Popular

Logotip del Comitè Català pro Exèrcit Popular

Així Generalitat, comunistes del PSUC i nacionalistes catalans es mostren partidaris de construir un exèrcit disciplinat amb comandament únic i a transformar les columnes de milícies en unitats regulars d’un exèrcit popular. Per agrupar a totes les forces favorables a la militarització neix el Comitè pro Exèrcit Popular. El seu pla de treball es marca tres fites: assegurar la incorporació de les lleves mobilitzades i de les milícies a l’exèrcit popular regular, organitzar militarment als elements de la rereguarda aptes per al servei d’armes i que encara no han estat mobilitzats i realitzar una campanya de propaganda per a popularitzar l’exèrcit popular i les indústries de guerra.

Però no tot el camp antifeixista es mostra a favor de la militarització. Sectors anarquistes, fidels al seu històric antimilitarisme i recelosos de perdre poder, es burlen d’aquestes mobilitzacions. També s’oposa el POUM, ferm defensor de les milícies.

Bandera de l’Exèrcit Popular

Per popularitzar les seves consignes el Comitè organitza del 21 al 28 de febrer la Setmana pro Exèrcit Popular amb mobilitzacions diàries al carrer. El dia 24 se celebra la diada de la joventut, l’endemà el dia de la dona en guerra, el 26 el dia de les indústries de guerra i el 27 el dia del combatent. Aquest mateix dia visiten al president Companys representants del PSUC, UGT, ERC, Estat Català, Unió de Rabassaires, ACR i Partit Federal Ibèric, organitzacions que formen el Comitè pro Exèrcit Popular, per presentar-li la seva iniciativa. La CNT no participa però emet un comunicat a favor de la desfilada de l’endemà. I és que la setmana clou el dia 28 amb una gran parada militar. A la desfilada-manifestació participen militants i milicians de totes les organitzacions polítiques i sindicals -excepte POUM-, alumnes de l’Escola Popular de Guerra, combatents del front, comissaris polítics, companyies del Regiment Ascaso, la Divisió Carles Marx i el Regiment Alpí, milícies basques, obrers formats premilitarment, la Junta Seguretat Interior i les seves patrulles de control, companyies de la Guàrdia Nacional Republicana i la Policia. Tota una demostració de força.

Per l’ocasió s’estrena la bandera de l’Exèrcit Popular «constituida por las franjas republicanas con un escudo esférico catalán, que domina el centro». Segurament també va ser el moment de sentir per primer cop l’Himne o Marxa de l’Exèrcit Popular, amb música d’una de les cançons antifeixistes que cantaven els brigadistes alemanys i lletra de Pere Quart.

Neix el Comitè pro Exèrcit Popular Regular

Logotip del Comitè pro Exèrcit Popular Regular

El primer de març ingressen al Comitè pro Exèrcit Popular la CNT i el Partit Sindicalista. El dia 2 es realitza una concorreguda assemblea d’instructors i activistes pro Exèrcit Popular al Palau de la Música Catalana. L’endemà es constitueix oficialment, en una reunió a la Generalitat, el Comitè pro Exèrcit Popular Regular (CEP). L’organisme passa de ser un ens autònom a convertir-se en un òrgan oficiós de la Generalitat, controlat i subvencionat per la Conselleria de Defensa. Aquesta és la solució de consens a que s’arriba després de que el cenetista Francesc Isgleas, conseller de Defensa, amenacés amb dimitir adduint que el CEP envaïa les seves competències.

Per subratllar el vincle entre CEP i Generalitat es nomena president del Comitè al mateix president Companys i com a vicepresident efectiu a Francesc Isgleas, conseller de Defensa. Finalment donen suport al CEP la CNT, UGT, ERC, ACR, Estat Català, Unió de Rabassaires, Partit Federal Ibèric, Partit Sindicalista, el Front de la Joventut i el Front de la Joventut Revolucionària, que inclou a les Joventuts Llibertàries. Només resten fora el POUM i la FAI, oposats a la militarització. Les funcions del Comitè queden clarament acotades: campanyes de propaganda en favor de la militarització i dels decrets de mobilització que prepara la Generalitat i preparació premilitar dels ciutadans per al seu futur ingrés a les files de l’Exèrcit Popular.

Es nomena secretari del CEP al magistrat Eduard Ragasol, diputat d’ACR. El seu ajudant és Julio Ruiz, tinent d’Artilleria acabat de sortir de l’Escola Popular de Guerra. Com a secretari tècnic -i veritable factòtum del Comitè- figura Jordi Martin. Sembla que sota aquest nom s’amagava el comunista hongarès György Martin-Hajdu, agent del Komintern arribat a Barcelona el 1936, que havia col·laborat amb el Comitè Català pro Esport Popular en la preparació de l’Olimpíada Popular. Significativament, també Ragasol havia estat al Comitè Organitzador de la frustrada Olimpíada.

La preponderància comunista en el CEP es reflectia també en el paper central, en els primers mesos, de Felipe García Guerrero «Matas», membre del Comitè Executiu del PSUC, que deixaria el CEP en ser nomenat comissari general de la 27a Divisió.

Altres dirigents del CEP eren Domingo Ascaso, delegat de la CNT, organitzador de la Columna Ascaso, retornat feia poc del front; Jaume Casanovas, representant del Front de la Joventut, secretari militar d’ERC i home de confiança de Josep Tarradellas, amb el que havia compartit militància al grup nacionalista La Falç; Alfredo Martínez Hungría, dirigent de les Joventuts Llibertàries i del Front de la Joventut Revolucionària, assassinat el maig de 1937; Enrique Roig pel Partit Federal Ibèric o Joan Layret Pons, representant d’Estat Català.

Eduard Ragasol explica al juny en una entrevista a la revista Crónica el motiu de la creació del CEP:

Cataluña no es militarista; muy al contrario. Pero Cataluña en estos momentos, consciente de cuál es su misión en la lucha contra el fascismo invasor, ha comprendido que debía prepararse militarmente para vencer al enemigo que, si bien está bastante lejos de nosotros, está demasiado cerca de Madrid y de Bilbao.

En Cataluña no había ambiente de guerra y, por lo tanto, no teníamos una organización militar y mucho menos premilitar, y la retaguardia no sentía el espíritu bélico, tan necesario cuando se lucha contra un enemigo poderoso por la ayuda que le prestan otras naciones y tan organizado.

A finals d’abril una delegació del CEP es desplaça a València per donar a conèixer la constitució del Comitè i la feina feta a Largo Caballero, ministre de la Guerra del govern central. També s’entrevisten amb Joan Garcia Oliver, ministre de Justícia i promotor en el seu dia de l’Escola Popular de Guerra.

Les comissions de Propaganda i Premilitar

Lewy, Fritz. Concòrdia. Col·lecció Cartells, 819(46-61-2). CRAI. Biblioteca del Pavelló de la República

El CEP s’organitza en dues comissions, la de Propaganda i la Premilitar.

La Comissió de Propaganda realitza una feina intensa. Participa en la campanya Catalunya ajuda a Madrid al març i organitza la Setmana pro-Euzkadi, del 29 de maig al 6 de juny. Edita, des del 20 de març, la revista Ejército del pueblo, que passa a publicar-se en català a partir del juliol. Exèrcit del poble es converteix en l’òrgan oficial del CEP. Col·labora en programes de ràdio i posa en marxa una Secretaria de Cinema i Teatre que és l’encarregada de produir i promocionar la pel·lícula «L’exèrcit del poble neix», estrenada a l’abril amb tota solemnitat al Palau de la Música Catalana i de posar en escena l’obra dramatitzada d’Arturo Campión «Pedro Marí», que també van editar. També publiquen fulletons com “Emboscats” o “Panorama de l’indisciplinat”.

La Comissió Premilitar s’encarrega de crear centres d’instrucció a Barcelona i camps d’instrucció als afores de la ciutat comtal i a comarques, a més d’organitzar la defensa passiva. El primer campament d’instrucció premilitar de Catalunya que es posa en marxa és el de Pins del Vallès, nom que rebia Sant Cugat des d’octubre de 1936. La seva inauguració, amb la presència de Lluís Companys, autoritats militar i la plana major del CEP, es converteix en si mateix en un gran acte de propaganda. Aviat el segueix un segon campament a Viladecans i en pocs mesos s’han bastit deu centres més d’instrucció militar.

La instrucció premilitar tenia com a objectiu preparar als joves encara no mobilitzats per quan fossin cridades les seves quintes. En els campaments s’«aprende la técnica de la guerra, se crea una cultura social y se prepara a la vida de campamento y de trinchera». La instrucció militar estava a càrrec d’oficials de l’Escola Popular de Guerra, oficials de complement no mobilitzats o dels cossos de Seguretat i Assalt. Com a delegat inspector dels grups d’instructors es nomena al tinent coronel Manuel Soriano Fernández, un militar professional que s’havia retirat el 1931 acollint-se a la llei Azaña i que ara està al servei de la Conselleria de Defensa.

El 18 d’abril el CEP convoca unes grans maniobres a Torre Baró «para dar el último toque a la instrucción premilitar» amb l’objectiu de formar un gran cos de reserva. Es mobilitza a tots els joves que estan rebent instrucció, sigui en campaments o a ciutat en grups d’instrucció, als instructors, als responsables dels grups i professors de l’Escola de Guerra. A les maniobres participen més de 6.000 homes.

També assumeix el CEP funcions en la defensa passiva. Es crea una Secretaria de Defensa Passiva que s’encarrega de construir refugis antiaeris i que té com a funcions realitzar «propaganda general para divulgar los conocimientos necesarios para caso de cualquier ataque aéreo, la preparación y aplicación de todas las medidas precisas para la protección de la población civil y asegurar a la población civil un Cuerpo bien instruido de prácticos en defensa pasiva». També realitza feines de coordinació amb departaments de sanitat i ajuntaments.

Esquema d’organització del Comitè pro Exèrcit Popular Regular

Del CEP al Comitè d’Educació Militar de Catalunya

Després dels fets de maig del 1937 la Generalitat perd les competències militars. Desapareix l’Exèrcit Popular de Catalunya, per convertir-se en l’Exèrcit de l’Est, un dels cinc que integraven l’Exèrcit Popular de la República. Amb aquesta decisió es culmina la militarització de les milícies catalanes. Els dirigents del CEP prenen contacte amb les noves autoritats militars. A finals de maig visiten al general Sebastián Pozas, cap de l’Exèrcit de l’Est, al que havien convidat a escriure en L’exèrcit del poble. Pozas va elogiar la feina desenvolupada pel CEP.

A més, el 8 de juny una comissió del CEP, encapçalada pel tinent coronel Soriano, que ara és inspector delegat de l’Exèrcit de l’Est al Comitè, visita a València a Juan Negrín, cap del govern central, a Indalecio Prieto, ministre de Defensa, i al cap de l’Estat Major Central «para hacerles entrega de un documento comprensivo de toda la labor que ha realizado el Comité pro Ejército Popular Regular y que piensa realizar con arreglo a las circunstancias en que vive nuestro país, especialmente con referencia a nuestro frente de Aragón». De retorn a Barcelona el tinent coronel Soriano deixa clara les noves dependències del CEP en una entrevista a La Vanguardia. A la pregunta del periodista: «¿El Comité pro Ejército Popular Regular obra independientemente?», la resposta de Soriano és clara: «Nosotros obramos siempre, dado el carácter premilitar que tiene este Comité, en relación perfecta con nuestro superior jerárquico el general en jefe del Ejército del Este».

L’agost es decreta l’obligatorietat de l’educació militar a tota Espanya. Es parla d’un Comitè Central d’Educació depenent del Ministerio de Defensa Nacional. El CEP, que era elogiat al preàmbul del decret, es queixava d’alguns dels aspectes del decret: no es parlava del paper de l’educació física, ni dels comissaris polítics, ni dels camps d’instrucció, oblidant «l’èxit meravellós de Pins del Vallès a Catalunya».

El 7 de setembre una circular del Ministerio concreta la nova organització de l’educació militar obligatòria. Es crea el Comité Central de Educación Militar, del que depenien els comitès provincials. En el cas català es forma un comitè regional, que assumeix les competències en instrucció militar que tenia fins llavors el Comitè pro Exèrcit Popular Regular. A partir d’ara el nou Comitè d’Educació Militar de Catalunya tindria dependència també del Ministerio de Defensa.

El 9 d’octubre de 1937 es constitueix formalment el nou Comitè. Els vocals de les organitzacions polítiques i sindicals es reuneixen amb Companys. Es nomena a Eduard Ragasol secretari general del Comitè d’Educació Militar de Catalunya i delegat polític al Comitè Central, i es ratifica com a delegat tècnic a Jordi Martin. Els anteriors responsables del CEP continuaven doncs al capdavant del nou Comitè.

A partir del 20 d’octubre s’inicia la instrucció premilitar obligatòria dels joves de 18 i 19 anys als deu centres de Barcelona, tres dies després als centres de comarques. El 7 de novembre ja desfilen per Barcelona, davant de Lluís Companys i de les autoritats militars, 10.000 soldats de les quintes de 1939 i 1940 formades premilitarment als campaments del Comitè d’Educació Militar de Catalunya. Segons informa Ragasol en declaracions a la premsa després de la desfilada, ja hi ha en funcionament 80 centres d’instrucció militar a Catalunya com el de Pins del Vallès amb l’objectiu d’aconseguir una reserva de 40.000 homes ben entrenats i afirma que «el decreto sobre la obligatoriedad de educación militar, basado en la obra del Comité de Educación Premilitar de Cataluña, ha sido acatado fácilmente en la región catalana, ya que están movilizados el 99 por ciento de los reclutas».

El Comitè pro Exèrcit Popular Regular assolia així els objectius perseguits quan va ser constituït -la militarització i l’obligatorietat de l’educació premilitar- però això suposava la seva desaparició com òrgan oficiós de la Generalitat i la seva supeditació a l’Exèrcit de l’Est i a un Comité Central de Educació Militar depenent del Ministerio de Defensa.

Publicat dins de Guerra Civil | Etiquetat com a , , | 4 comentaris

Camp de golf, temps de fusells: documental sobre el Primer Camp d’Instrucció Premilitar de Catalunya

Us presentem el documental “Camp de golf, temps de fusells“, que recull la història del Primer Camp d’Instrucció Premilitar de Catalunya, emplaçat pel Comitè Pro Exèrcit Popular Regular a les instal·lacions del New Barcelona Golf Club de Sant Cugat del Vallès -llavors Pins del Vallès- durant la Guerra Civil. Al film podrem seguir les vicissituds del campament militar des de la seva inauguració el març de 1937 fins a la seva desaparició el gener de 1939.

Es tracta d’un documental produït TV Sant Cugat, amb guió i realització d’Ivan Flix i amb el nostre assessorament històric i documental. Està basat en l’article de la nostra web “Presència militar a Pins del Vallès” i en les múltiples entrades sobre el tema que hem publicat en aquest blog.

Vídeo | Posted on by | Etiquetat com a | Deixa un comentari

El nyap de la primera «catalanització» dels carrers de Sant Cugat a la Transició

El febrer de 1977 el Congrés de Cultura Catalana, al que l’ajuntament de Sant Cugat estava adherit, endegava la campanya «El català al carrer» per impulsar la retolació en català dels carrers i les botigues. A Sant Cugat es feia ressò el secretariat local del Congrés, així com altres entitats. El darrer alcalde franquista, Francisco de P. Llatjós, nomenat pel governador civil l’octubre de 1975, i el seu consistori, primer van decidir posar els rètols dels carrers en castellà i català, però finalment, davant la pressió popular, es van decidir per catalanitzar el nomenclàtor de la població. A finals de febrer es van posar mans a l’obra, però el resultat no va ser l’esperat.

Aviat molts veïns troben que el seu carrer està retolat amb unes noves plaques metàl·liques de color blau amb l’escut de la població, però els que dominen el català queden astorats. Les errades ortogràfiques sovintegen: Monastir, Françesc Moragas, Sant Medí, abad Escarré, baixada San Severo, Sardañola. Altres troben que s’ha canviat el nom del seu carrer, per exemple la plaza Pedro San, dedicada a un dels «caídos» locals –Pere San Mestre-, s’ha convertit en Sant Pere (curiosament el seu actual nom). Altre carrer rebatejat és l’avinguda Pla del Vinyet, que apareix a la placa com avinguda Plaça del Vinyet. Es tracta d’un carrer que Llatjós va voler dedicar a Manuel Fraga, però que les protestes populars ho van impedir.

Aquest desconeixement històric es demostra a altres indrets. Així es retradueixen al català noms de carrers que s’havien traduït malament al castellà. Per exemple, el carrer dels Marges el franquisme l’havia convertit en calle de las Marchas i ara el catalanitzaven com carrer de les Marxes.

Els despropòsits abunden. El rècord el té el carrer sant Esteve amb plaques amb quatre noms diferents: san Esteban, sant Estevan, sant Esteban i sant Estebe. No van encertar ni una. I arriben al surrealisme amb la traducció del carrer dedicat al fundador de Falange, la calle José Antonio es converteix en carrer Josep Antoni.

Tot plegat una autèntica espifiada. El ridícul és majúscul. Vladimir de Semir, corresponsal de La Vanguardia Española a Sant Cugat, se’n fa ressò de l’assumpte en un article publicat al diari barceloní el 4 de març.

Semir, Vladimir de. “Nombres “catalanes” para las calles de Sant Cugat”. La Vanguardia española, 4 de març de 1977

L’ajuntament no va tenir més remei que retirar les plaques. El secretariat local del Congrés de Cultura Catalana i l’Associació de Veïns Estació es van oferir per assessorar l’Ajuntament en la catalanització del nomenclàtor. L’ajuntament els va obviar i es va dirigir a la seu central del Congrés de Cultura Catalana. L’alcalde va tenir una entrevista amb Max Cahner, responsable de la campanya «El català al carrer», que el va reconduir cap al secretariat local. Finalment, l’alcalde es va comprometre a consultar al secretariat local del Congrés de Cultura Catalana la grafia correcte dels carrers.

A més, el darrer ajuntament franquista s’havia limitat a «catalanitzar» el nomenclàtor, sense tocar-lo, malgrat les demandes veïnals de restituir els noms històrics dels carrers. S’escudava en què el governador civil no autoritzava cap canvi. La Diada d’aquell any de 1977 alguns veïns passen a l’acció. Canvien les plaques d’alguns carrers, eliminant els noms franquistes i substituint-los pels noms tradicionals. Així el carrer José Antonio és canviat per Xerric, general Sanjurjo per Sant Antoni, 18 de Julio per Endevallada i la plaça del Caudillo per Quatre Cantons. L’alcalde reacciona i ordena tramitar un expedient per substituir el nom a aquests carrers. Set mesos després, segons informava De Semir a La Vanguardia, res s’havia fet per oficialitzar els canvis. Haurà de ser el primer ajuntament democràtic, sortit de les eleccions municipals d’abril de 1979, el que comenci la feina d’eliminació de noms franquistes del nomenclàtor, feina que el dia d’avui encara no ha finalitzat. Recordem que a hores d’ara encara tenim carrers a Sant Cugat dedicats a alcaldes franquistes.

Publicat dins de Franquisme | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Conferència: els santcugatencs als camps nazis

Us presentem un ampli resum de la conferència que vam fer el passat 30 de maig de 2017 al Museu de Sant Cugat sobre els santcugatencs als camps nazis. La xerrada formava part de les activitats a l’entorn de la exposició «Fugint de l’Holocaust».

A la conferència vam parlar de memòria històrica, vam conèixer el penós periple que vam tenir que fer els exiliats espanyols i santcugatencs que fugien de la repressió franquista, la retirada, el seu pas per improvisats camps de refugiats, la militarització francesa, l’empresonament als stalags alemanys i la tràgica destinació d’uns 9.000 d’ells, enviats als camps de concentració nazis. També vam explicar qui eren els tres santcugatencs que van acabar deportats a Mauthausen.

Agraïm a l’Ivan Flix la filmació i edició del vídeo.

Vídeo | Posted on by | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Presentació del llibre “El Vallès: Segona República, Guerra Civil i Postguerra (1931-1945)”

El proper divendres 26 a les 19 h. a la Llibreria La Llar del Llibre de Sabadell es farà la presentació del llibre El Vallès: Segona República, Guerra Civil i Postguerra (1931-1945). El llibre recull les ponències del 3r curs d’història del Vallès que va organitzar la Fundació Bosch i Cardellach el passat novembre.

Entre els capítols del llibre podreu trobar la nostra aportació: Pins del Vallès, 1936-1939: la Guerra Civil a Sant Cugat del Vallès.

Publicat dins de Activitats de José Fernando Mota, Guerra Civil | Deixa un comentari

Fugint de l’Holocaust: exposició i xerrades al Museu de Sant Cugat

Del 17 de maig al 25 de juny de 2017 podeu visitar al Museu del Monestir (Plaça de l’Om, 1) l’exposició Fugint de l’Holocaust: Catalunya i els refugiats jueus de la Segona Guerra Mundial.

Dins del cicle d’activitats organitzades al voltant de l’exposició, el nostre torn serà el dimarts 30 de maig a les 19 h amb la conferència que porta per títol: Els santcugatencs als camps nazis

Us deixo el programa sencer

Publicat dins de Activitats de José Fernando Mota | Etiquetat com a , | 1 comentari

Presentació del documental Primer Camp d’Instrucció de l’Exèrcit Popular Regular

Vídeo de l’acte celebrat el 5 de maig de 2017 a Cal Temerari, coorganitzat amb el Grup d’Estudis Locals de Sant Cugat del Vallès.

 

Teniu més informació sobre el campament a l’apartat de la meva web: Presència militar a Pins del Vallès

I en aquest mateix blog seguint l’etiqueta: Campament d’instrucció militar de Pins del Vallès

Podeu veure el documental al meu canal de vimeo

Vídeo | Posted on by | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Procés i mort de Joan Prat Muntada, santcugatenc afusellat al Camp de la Bota

El 7 de febrer de 1939, dotze dies després de l’entrada de les tropes franquistes a Sant Cugat i Barcelona, Florencio Mellado Ibar es persona a la Delegación de Seguridad de la ciutat comtal. Formula denúncia contra una dotzena de veïns de Valldoreix. Les acusacions són diverses: haver format part del comitè revolucionari de la barriada, ser comunistes o anarquistes, haver denunciat a dretans, haver participat en saquejos, … Potser les acusacions més greus són contra Juan “el cartero”, conegut com a “llampec”, sobre el que afirma: “se dice que intervino en la denuncia y asesinato del rector de la parroquia de Valldoreix“.

Florencio Mellado, de 44 anys, regentava una botiga de queviures -Casa Mellado- a Valldoreix, veïnat al qual fa anys que viu. Afirmava que durant la guerra va ser denunciat per les seves idees dretanes i que membres del Comitè havien etzibat sobre ell: “habría que pegarle cuatro tiros“. El juliol de 1938 havia estat multat a Tarragona per participar en el mercat negre. Sembla que poc després havia fugit a la zona franquista. Ara ha tornat a Barcelona com agent de la Columna de Orden y Policía d’ocupació, força encarregada de l’ordre públic i la repressió política fins a l’organització dels serveis policials a les poblacions que van sent “alliberades” per les tropes franquistes.

Detencions

El mateix 7 de febrer es passa còpia de la declaració de Mellado a Eduardo Quintela, cap de la Brigada Social. De resultes de la investigació policial, el dia 14 de febrer són detingudes a Valldoreix i Sant Cugat sis persones, ja que “los demás acusados han desaparecido del pueblo“. Entre els arrestats està Joan Prat Muntada. Es tracta del tal “llampec”, del que, segons Mellado, es rumorejava que estava implicat en la denúncia i assassinat del rector de Valldoreix. Josep Castellà Casarramona, nascut a Sant Cugat el 1882 i rector de la parròquia de Valldoreix des de 1916, havia estat detingut per membres de les patrulles locals el 22 de juliol de 1936 i havia aparegut assassinat aquella mateixa nit, junt amb el santcugatenc Pere San, al km. 4 de l’Arrabassada.

Joan Prat Muntada havia treballat de xofer en la línia de transport entre Valldoreix i Sant Cugat. El primer de juliol de 1936, a petició de vint veïns del Valldoreix, entre ells el rector, havia estat nomenat per l’Ajuntament vigilant nocturn interí de Valldoreix. El novembre de 1936 se’l va nomenar guàrdia municipal de Valldoreix i sembla que també assumeix les funcions de carter. Tenia 48 anys i era natural de Campdevànol, encara que feia més de vint anys que vivia a Sant Cugat, estava casat amb una santcugatenca i tenia dues filles. Havia estat arrestat al seu domicili del carrer Major número 7 de Sant Cugat.

Portada del lligall del Sumarísimo de Urgència núm. 895. Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero,

Els detinguts són empresonats a la Model i les diligències són enviades a l’Auditor de Guerra. Són acusats de «rebelión militar». S’obre consell de guerra. El cas recau en Antonio Nores Castro, tinent jutge instructor del Consejo de Guerra Permanente núm. 1. El 22 de febrer el jutge demana a la Guàrdia Civil “atestado sobre los antecedentes políticos, actuación revolucionaria y cargos” dels encausats i informes dels detinguts a l’alcaldia de Sant Cugat i al servei d’investigació de la Falange local.

Informes i declaracions

Un mes després, el sergent Herminio Antón Cabezón, del destacament de la Guàrdia Civil de Sant Cugat, envia el seu informe. Sobre Joan Prat escriu “cree perteneció a la FAI, haciendo propaganda anarquista“, afegia que portava armes “con las que amenazaba a los elementos de derechas”, que havia denunciat a veïns de dretes i “que se supone intervino en el asesinato del sacerdote de Valldoreix“. L’informe de León Berbis Bosque, alcalde de Sant Cugat, formula les mateixes acusacions però sobre el tema del capellà només afirma que Prat l’havia denunciat. L’últim informe és el de Falange, de 17 d’abril, el signa José Pérez, jefe de Investigación e Informació de FET y de las JONS de Sant Cugat. En ell s’insisteix que Prat era “cavecilla [sic] de los espías de esta villa“, que havia denunciat a veïns amb emboscats a casa seva i als que escoltaven Radio Nacional i que “siempre hiba [sic] armado de pistola o de fusil“. Sobre l’assumpte del rector deia que

“por hipocresía dió vestuario al párroco de esta, diciendole [sic] llevarle a un sitio seguro llamado Can Fló a las pocas horas de estar allí vinieron las patrullas rojas lo detuvieron y asesinaron” (…) “se cree que fue el [sic] quien denunció a donde se encontraban los objetos de la Parroquia de Valldoreix, que debido a su balor [sic] estaban ocultos”.

Mentrestant, el 20 de març, Florencio Mellado havia tornat a declarar, ara davant del jutge instructor, ratificant-se en el que ja havia dit i ampliant la seva declaració sobre Prat, afirmant:

“que sabe además que un día se personó en la casa que habitaba el párroco de Valldoreix y en tono de protector, le dijo que allí no estaba seguro, que él le proporcionaría ropa de paisano y lo llevaría a una casa donde estaría con más seguridad; así lo hizo acompañándole a una casa de campo de las que por allí existen, pero al día siguiente de llevarlo allí fueron a buscarlo las patrullas para asesinarle como en efecto hicieron, y por esto cree el declarante que fué el mismo encartado quien avisó”.

Diu que així s’ho va explicar “un vecino llamado Altet el cual está afiliado a la Falange de Valldoreix“. El jutge crida al tal Altet a declarar.

Es tracta de Joan Altet Forés, un jove mestre de 23 anys que abans de la guerra havia format part de la catalanista Federació de Joves Cristians i que ara és militant falangista. Aviat serà el cap d’Investigación e Información de la Delegación falangista de Valldoreix-La Floresta. Presta declaració davant Jaime Serra Inglés, jutge municipal de Sant Cugat, el 18 d’abril. Assevera que Joan Prat és un

“traidor con respecto al cura párroco de Valldoreix teniendole ocultado por espacio de algunos días y al cabo de dos días fue hallado muerto el expresado cura en la carretera de la Rabassada, sabiendo que este sujeto fue uno de sus asesinos”.

Afegeix que també va delatar on s’havien amagat els objectes litúrgics, que era agent d’enllaç entre el «comitè rojo» de Sant Cugat i el de Valldoreix, que estava afiliat a la FAI, que portava dues pistoles, que feia de “jefe de los rojos” a l’hora de requisar torres i saquejar-les, que pressionava els veïns perquè portessin els nens a l’escola “marxista” i que violava la correspondència per espiar als veïns.

Florencio Mellado aprofita una nova declaració, ara davant del jutge municipal, de 15 d’abril, per ampliar les seves acusacions sobre els valldoreixencs empresonats. Sobre Prat afegeix que va fer d’espia per l’Escola de Guerrillers instal·lada a Valldoreix, denunciant als que sentien la ràdio franquista i a desertors amagats, que participava en els tiberis que organitzava el Comitè de Valldoreix i “aunque no lo puede probar“, ja que només ho sap per referències, insisteix que suposa que va participar en l’assassinat del rector.

De la resta de cridats a declarar en el procés només el promotor immobiliari Joan Borràs Ventura i el jardiner Pedro Peruga Escalona fan referència a Prat. El primer només diu d’ell que formava part del Comitè, el segon afirma que espiava als dretans i que participava en els banquets del Comitè. Cap dels dos menciona l’assumpte del capellà.

El 27 d’abril són els processats els cridats a declarar. Joan Prat declara que “estaba afiliado a la UGT, obligatoriamente, por ser empleado municipal“, i nega totes les acusacions: haver estat enllaç del Comitè, cap dels espies, que violés la correspondència, que denunciés dretans, ni que amagués al capellà. Sobre aquest assumpte assegura que

“le facilitó una cazadora para vestirse de paisano, que lo llevó a la Casa Busquets, para que se escondiese, y que no volvió a saber nada más de él, e ignora que las patrullas de control le detuviesen y asesinasen en la Rabassada”.

Església de Sant Cebrià de Valldoreix

El dia següent el jutge instructor remet l’auto-resumen de les actuacions portades a terme al Tribunal Militar. Són sis els encartats al Sumarísimo de Urgència núm. 895. Sobre Prat, al que qualifica de “sujeto peligrosísimo y malos antecedentes“, dóna per bones totes les acusacions de les quals ha estat objecte: espia, delator, agent d’enllaç del comitè,… i “autor de la denuncia” contra el capellà de Valldoreix.

Consejo de Guerra

L’11 de maig de 1939 els processats de Valldoreix són trets de les cel·les, emmanillats de dos en dos i pujats a una camioneta. Els porten al Palau de Justícia, al Consejo de Guerra Permanente núm. 2 de Barcelona. Arriben cap a les 10.30. Els tanquen als calabossos, on per primer cop poden parlar amb els militars que els han assignat com a defensors. Mitja hora després els treuen les manilles i els pugen a la sala de vistes. A la sala esperen militars, policies i familiars. A les 11 hores comença la vista. El tribunal està format per cinc persones, el president -amb rang de cap de l’exèrcit-, tres vocals -que han de ser oficials- i un membre del Cos Jurídic Militar, en aquest cas el capità honorífic Carlos Álvarez Martínez.

Es jutja a 18 persones, els sis encartats de Valldoreix i dotze inculpats més d’altres causes. Es tractava d’una «causa acumulada», pràctica comuna en aquests primers mesos de franquisme, on procediments que s’havien instruït per separat es jutjaven junts, agrupant en un mateix dia, hora i acte a processats de diferents causes, acusats de fets diversos i procedents de diferents localitats. En menys d’hora i mitja tot està enllestit, lectura del sumari, acusació fiscal, actuació de la defensa, al·legacions dels acusats, deliberació del tribunal, redacció i signatura de la sentència. El tribunal dicta sis penes de mort, entre elles la de Joan Prat Muntada. Dels altres cinc processats de Valldoreix dos són condemnats a penes de reclusió perpètua, un a 12 anys i un dia i dos són absolts.

La sentència sosté que Joan Prat era “afiliado a la UGT antes del Movimiento, de ideas avanzadas” de les que feia propaganda, que aprofitant-se del seu càrrec de sereno va denunciar als veïns que sentien ràdios franquistes i al que amagava els objectes litúrgics, que “tenía atemorizado al vecindario que tenía que darle frecuentes propinas para ser bien informados en el Comité“. Sobre el tema més espinós, l’assassinat del rector, diu que

“brindándole protección, le facilitó ropa de paisano y le aconsejó se marchase de su domicilio, acompañándole el mismo a una casa de campo, en donde, la misma noche, fue detenido y asesinado por unas patrullas de control, a las que se lo había denunciado éste inculpado”.

Durant el procés no ha quedat clar ni en quina masia va ser detingut el rector, l’informe de la Falange parla de Can Flor, l’acusat va dir que era Can Busquets i més tard es dirà que era Can Boba. El veredicte no es mulla i escriu “una casa de campo“. Tampoc es diu res a la sentència de què Prat participés en l’assassinat.

Presó i mort

En tornar a la Model, Prat i els altres sentenciats a mort són traslladats a la sisena galeria, coneguda com «la nevera», on van a parar tots els condemnats a la pena capital en espera de la seva aprovació o commutació. Allà passarà més de dos mesos, tancat en una cel·la de 15 m2, compartida amb set presos més i de la que només pot sortir a passejar al pati una hora al matí i una hora a la tarda.

El 17 de maig l’auditor de guerra havia donat el vist-i plau a la sentència i havia passat comunicació de les penes de mort a l’Asesoría Jurídica del Cuartel General del Generalísmo. No serà fins al 28 de juliol de 1939 que arriba a l’Auditoria de Guerra de Barcelona el “enterado” de Franco aprovant les penes de mort. A la una de la matinada del 29 de juliol, a la capella de la Model, el secretari del Jutjat comunica la sentència i l’aprovació de la mateixa als sis condemnats a mort. Tots es neguen a signar la notificació. Serà el seu últim acte de rebel·lia. A les 3.30 són entregats “al jefe de la fuerza encargada de llevar a cabo la ejecución de la sentencia, la cual se verificó en el Campo de la Bota de Barcelona a las cuatro horas de la mañana“.

Certificat de defunció de Joan Prat Muntada. Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero, Sumarísimo de Urgència núm. 895.

Jesús Martínez, tinent metge assimilat, certifica que Joan Prat Muntada “ha fallecido a causa de una hemorragia interna” al Camp de la Bota. Era l’eufemisme que s’utilitzava amb els afusellats. Els cadàvers són portats al cementiri de Montjuïc i enterrats a la fossa comuna. L’endemà, Andrés Algueró de Ugarriza, jutge encarregat del Registre Civil del Jutjat Municipal núm. 7, certificava la inscripció de la defunció de Joan Prat al registre civil.

Conclusions

Com hem vist, Prat va ser acusat de ser la FAI, quan, com la mateixa sentència reconeix, era de la UGT, ambdues organitzacions legals amb la República. També li retreuen haver denunciat veïns que sentien emissores franquistes o que tenien desertors amagats a casa seva. Totes dues activitats eren delicte durant la guerra i tenint en compte que Joan Prat era guarda municipal, entrava dins de les seves atribucions, si va ser així, denunciar aquestes persones.

Estem davant d’un exemple de la «justícia a l’inrevés» del franquisme, quan un acte legal es converteix en delicte retrospectivament i una persona fidel al govern legítim és condemnada a mort per «rebelión militar». Però segurament el que va portar Prat al Camp de la Bota van ser les acusacions que el relacionaven amb l’assassinat del rector de Valldoreix. Només un dels testimonis el va acusar directament, el falangista Joan Altet, que fins i tot havia afirmat que Prat havia participat en el seu assassinat, acusació que no recull la sentència. Els informes oficials i la resta de testimonis només parlen de rumors -«se dice», «se supone»- que Prat havia estat el denunciant.

No sabem del cert com va anar tot. Segons explica Jordi Sales i Masferrer -rector de Valldoreix entre 1979 i 1992- en Rectirologi de la Parròquia de Sant Cebrià de Valldoreix, Josep Castellà es va refugiar el dia 20 de juliol de 1936 a una casa d’Antoni Caballé Munné. Joan Prat el va buscar i a instància seva el dia 22 es traslladava a Can Boba. La mateixa nit del trasllat va ser detingut i assassinat. Segons afirmava Mossèn Sales “no sé sap qui fou el denunciant“.

El que sí que sabem és que Joan Prat Muntada va ser afusellat la matinada del 29 de juliol de 1939 al Camp de la Bota de Barcelona.

Font: Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero, Sumarísimo de Urgència núm. 895. Causa contra Juan Torres Serra, Emilio Gómez Pérez, Juan Julià Uxó, Jaime Carreras Tixeire, Agustín Carreras Tixeire y Juan Prat Muntada

Publicat dins de Franquisme | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari