Roc Codó Serra, alcalde republicà

En aquest blog hem escrit sobre alcaldes republicans com Magí Bartralot, batlle durant bona part de la Guerra Civil, o Isidoro Checa, darrer alcalde republicà, o Pau Muñoz Castanyer, alcalde franquista, però faltava una entrada sobre Roc Codó, alcalde escollit per votació popular dos cops, el maig de 1931 i el gener de 1934.

Podíeu trobar molta informació sobre la seva activitat política durant la Segona República al meu web, però ara, després de parlar amb el seu net Pep Codó Masana i gràcies als documents que m’ha aportat podreu llegir també sobre la seva vida personal. També ens han ajudat en aquest propòsit els articles escrits per Tomàs Grau a Els 4 Cantons el març del 2009. A més, hem profunditzat en la repressió que va patir consultat el sumari del seu Consell de Guerra i l’expedient de la seva estada a la presó.

Primers anys

Roc Codó Serra va néixer a Súria el 24 de març de 1882. En aquells moments el seu pare Pere Codó Regat, natural de Llimiana, al Pallars, hi estava destinat en aquest poble del Bages. Pere Codó era caporal dels Mossos d’Esquadra. La seva mare, Maria Serra Roig, nascuda a Cardona, moriria sent ell infant.

El 1888 el seu pare, ja vidu, és destinat a Sant Cugat, on arriba amb els seus tres fills. Roc era el segon de tres germans. El gran, en Josep, fa d’estampador i muntarà una fàbrica a Bellveí; el petit, Domingo, marxa a Cuba, on treballa de cambrer i d’on torna als anys vint. S’instal·la a Sant Cugat, on el seu germà Roc li busca feina a la Unió Santcugatenca. Roc, en canvi, viurà sempre a Sant Cugat.

El seu pare s’havia tornat a casar el 1895, amb la santcugatenca Maria San Torres, amb la que tindria un altre fill, Pere Codó San, que moriria amb només 10 anys. El 1902 el caporal Pere Codó es jubila i amb la seva dona marxa a viure a Barcelona, on morirà dos anys després. Roc Codó va preferir quedar-se a Sant Cugat. Fa temps que ha entrat com aprenent a l’espardenyeria de Joan Xercavins Pujol, conegut com a Cal Manar. Allà hi viu, a la mateixa botiga, que també fa de taverna, i aprèn l’ofici.

Família Codó. Drets, d’esquerra a dreta, Roc Codó Serra, Maria San Torres, desconegut, Josep Codó Serra i Domingo Codó Serra. Assegut al centre Pere Codó Regat. El nen Pere Codó San. [1902?]. Cedida per Pep Codó Masana.

Aficionat al teatre

Roc Codó és aficionat al teatre i la sarsuela. Fa d’actor i, de vegades de director, amb el grup amateur Els Tranquils, que va debutar el desembre de 1909 al Teatre Cervantes de Sant Cugat. Molts dels membres d’Els Tranquils esdevindran els seus amics i alguns, amb el pas del temps, companys de lluites polítiques. Al grup figuraven el republicà Ramon Sagalés Bartralot, de cal Perla, fill d’un exalcalde, que era qui exercia normalment de director, el cosí germà d’aquest el rabassaire Magí Bartralot Auladell, el manyà Josep Garrell Casamitjana, el mecànic Francesc Puigoriol Grau, el ferrer Joan Vidal, Jaume Galobardes Gusi i altres.

Les obres acostumaven a representar-se a cal Ventura, local regentat pel Bonaventura Auladell Valls. Era una fonda amb un cafè, que donava a la plaça de Barcelona, i que a la part de darrere tenia una sala amb escenari per fer representacions teatrals i balls. L’edifici, conegut com el Rhin, després de ser un hotel i una «casa de cambreres» serà enderrocat el 1932 per edificar en el seu lloc la nova Casa de la Vila, sent alcalde Roc Codó.

En el grup d’aficionats al teatre també participen algunes dones com la mocadera Rosa Musella Castañé, que esdevindrà muller de Ramon Sagalés, o la Irene Casanovas Auladell, de cal Pallecu, amb la que Roc Codó es casa el 24 d’abril 1911, malgrat l’oposició del que seria el seu sogre que pensava que Roc no tenia prou posició social.

Espardenyer

Roc Codó obre espardenyeria pròpia a un local llogat al carrer Santa Maria 15. Allà, fent gala del seu bon humor, posa un cartell anunciador que deia «El calçat que fem fa fe [sic] fi, festa, fort i fàcil de ficá [sic]». També tenia dins un rellotge amb forma de paella on les manilles eren un ganivet i una forquilla. Una altra excentricitat de les seves. Durant els primers anys compagina la feina d’espardenyer amb la de barber. La seva dona l’ajuda amb les espardenyes. Aviat arriben els fills: Dolors (1915), Esteve (1917) i Maria (1919).

Roc Codó és un home inquiet, a més del teatre, li agrada fer excursions, caçar, dibuixar, és amant de les poesies de Mossèn Cinto Verdaguer i un assidu del Carnestoltes, per al que disfressa a tota la família. De fet, la seva disfressa era esperada per tots els participants santcugatencs per la seva originalitat i el seu punt crític.

Roc Codó i Irene Casanovas davant la seva espardenyeria al carrer Santa Maria 15. Cedida per Pep Codó Masana.

Tertúlia i política

Roc Codó no deixa el teatre. El grup està consolidat i el 1920 estrenen una obra pròpia, escrita per Ramon Segalés, «Ventura», que parodiava els fets viscuts i narrats pel cafeter de la plaça de Barcelona. L’any següent presenten «Les espardenyes de cal Roc», representada pels seus propis protagonistes Roc Codó i la seva dona Irene Casanovas, el seu cunyat, el barber i pagès Bonaventura Casanovas Auladell, Ramon Segalés i la seva muller Rosa Musella, Magí Bartralot, Joan Vidal i Josep Garrell. L’obra reflectia les experiències de la tertúlia que es reunia a l’espardenyeria de Roc Codó, on es discutia de tot, de teatre, caça, futbol, de les xafarderies del poble i es criticava als del Parque, el centre d’oci dels dretans santcugatencs, ja que tots ells eren socis de la Unió Santcugatenca, el centre recreatiu esquerrà.

També l’Església i els catòlics devien rebre a la tertúlia. La majoria dels tertulians compartien un discurs laïcista i, fins i tot, anticlerical. Tres membres de la colla, Magí Bartralot, Bonaventura Casanovas i Francesc Puigoriol, estaven entre els fundadors el 1918 de l’Agrupació de Cultura Racional. I naturalment també es parlava de política i es llegia premsa, portada habitualment per Magí Bartralot, cada vegada més bolcat en l’activisme polític com a republicà federal, militant de la Unió de Rabassaires i promotor del cooperativisme de consum. Durant la Dictadura de Primo de Rivera la botiga es converteix en un centre de debat i d’oposició al caciquisme.

Quan l’abril de 1930 es formi el Centre Republicà Federal de Sant Cugat trobarem com a president a Bonaventura Casanovas i entre els seus socis fundadors als cosins Magí Bartralot i Ramon Sagalés. Roc Codó no triga a afiliar-se. Devia ser finals de 1930 o començaments de 1931 quan ingressa al Centre.

De cara a les municipals d’abril de 1931 el Centre Republicà Federal pacta amb els governants de l’Ajuntament durant la Dictablanda una Candidatura Administrativa de Coalició per fer front als candidats monàrquics, representants del caciquisme tradicional. Roc Codó es presenta com a candidat pel districte primer, on triomfa la candidatura administrativa. És el tercer candidat més votat, 123 vots. Però la victòria dels candidats monàrquics al districte segon els hi dóna la majoria al consistori. Malgrat això, mai aconseguiran el poder.

Alcalde republicà

El 14 d’abril és proclamada la República en diferents pobles. Quan la notícia arriba a Sant Cugat els republicans federals santcugatencs contacten amb els seus correligionaris de Sabadell que els recomanen crear un comitè republicà al poble. Els republicans de la vila es reuneixen. Roc Codó, un dels dos regidors republicans escollits, és nomenat alcaldeMagí Bartralot, president del Centre Republicà Federal, i Pere Pahissa Massana, president Acció Catalana -l’altra agrupació republicana del poble- són escollits membres del Comitè Provisional Republicà. Dit Comitè, encapçalat per Roc Codó, es desplaça a la plaça Octavià, a la casa del qui era encara alcalde, l’Antoni Sallés, a buscar la vara de batlle. Antoni Sallés, aliat dels federals a les recents eleccions, els hi cedeix sense cap resistència.

La comitiva puja pel carrer Major donant visques a la llibertat i la República, fins a la Casa de la Vila, a la llavors plaça Major (avui Sant Pere). Tampoc troben cap resistència a la casa consistorial. El comitè surt a la balconada de l’edifici i proclama la República a Sant Cugat. Es despenja la bandera monàrquica, que es cremada al mig de la plaça, i s’hissa la bandera tricolor. Són les sis de la tarda.

No està clar perquè els republicans trien a Roc Codó. Segurament juga a favor seu ser regidor escollit a les eleccions, que és un home afable, divertit i popular, sense gaires enemics, amb un tarannà obert i amb un perfil polític més moderat que alguns dels seus companys de partit.

Roc Codó dirigeix un «ajuntament revolucionari» format amb els dos regidors republicans electes -ell mateix i Joan Serraboguñà-, quatre membres del Centre Republicà Federal -entre ells Magí Bartralot i Ramon Sagalés- i quatre d’Acció Catalana. El 31 de maig de 1931, després de ser anul·lats els comicis d’abril per les denúncies d’irregularitats, es repeteixen les eleccions municipals. El Centre Republicà Federal obté una victòria aclaparadora, guanya als dos districtes, en un d’ells per majories i minories. Roc Codó, de nou candidat al primer districte, rep 147 vots, un menys que el seu amic Ramon Sagalés i tres més que Magí Bartralot, que també són escollits regidors. El 5 de juny de 1931, amb vuit vots a favor i tres en blanc Roc Codó és reelegit alcalde.

Primer ple a la nova Casa de la Vila. Sant Cugat del Vallès, 7 de setembre de 1932. Cedida per Pep Codó Masana.

Durant aquest primer mandat s’inaugura l’escola pública -la primera amb seu permanent en la història del poble-, es construeix una biblioteca, la nova seu de la Casa de la Vila i els nous jutjats. A més, s’enceten diferents obres públiques per millorar la urbanització dels carrers i el deplorable estat del clavegueram i, a més, s’intenta posar ordre en les hipotecades finances locals.

Durant aquest període des de l’Ajuntament es fa costat a les reivindicacions rabassaires, se cerquen solucions al preocupant problema de l’atur i, a més, en alguns conflictes obrers Roc Codó fa de mitjancer. També es dóna suport des del consistori a les mides laïcistes decretades pel govern central, com la secularització dels cementiris, el que provoca enfrontaments amb els sectors catòlics de la població. Roc Codó es mostra com un ferm partidari de la separació Església-Estat. Des de l’alcaldia tracta d’evitar actes de propaganda catòlica, com els aplecs organitzats per la Federació de Joves Cristians, i s’enfronta al rector de la parròquia per la qüestió dels enterraments, posant en marxa un registre que obligava als ciutadans a expressar per escrit la seva voluntat de ser enterrats religiosament o civilment.

No tot són alegries. El debat polític li costa el trencament amb el seu vell amic Ramon Sagalés, que crític amb la gestió federal, abandona el Centre Republicà Federal, es declara regidor independent i es converteix en un dels opositors més durs al ple municipal.

Roc Codó amb el president Francesc Macià el dia de la inauguració de l’escola. Sant Cugat del Vallès, 26 de juny de 1932. Fons Josep Maria Sagarra i Plana. Arxiu Nacional de Catalunya. ANC1-585-N-2521

El gener de 1934 es convoquen noves eleccions municipals. Roc Codó encapçala la llista patrocinada pel Centre Republicà Federal, que des de desembre de 1931 forma part d’ERC, i la Unió de Rabassaires. De nou els republicans federals s’imposen, amb prop del 60% de vots, aquest cop a la coalició conservadora Conjunció Catalanista, on figurava el seu antic amic Josep Garrell, ara militant de la Lliga Catalana. L’1 de febrer de 1934 és de nou reelegit alcalde Roc Codó, amb set vots favorables i cinc en blanc. Però aquest mandat democràtic s’estronca aviat.

Els Fets d’Octubre, de l’alcaldia a la presó

El dia 6 d’octubre de 1934 els regidors federals ocupen l’Ajuntament en sessió permanent i secreta, expulsant del ple a la minoria de dretes. Mentrestant el reorganitzat Sometent local, depurat d’ultres, passeja armat pel poble, acompanyat de militants del Centre Republicà Federal, Unió de Rabassaires i els comunistes del Bloc Obrer i Camperol que havien rebut l’autorització del propi Roc Codó per portar armes. Es requisen vehicles i s’escorcollen locals i l’església a la recerca d’armes.

Finalment, els regidors federals, seguint l’exemple de Barcelona, proclamen l’Estat Català. Pengen al balcó de la Casa de la Vila una estelada i una al·legoria de la República i llancen per la finestra el retrat del president Alcalá Zamora. L’alegria dura poc.

L’alcalde Codó i els regidors federals senten per la ràdio la rendició de Companys. En conèixer el fracàs de Barcelona, abandonen l’Ajuntament i tornen a casa. La seu consistorial és ocupada per comunistes i alguns anarquistes. L’endemà una columna de revolucionaris de Barcelona que es dirigeix a Sabadell topa a Sant Cugat amb la Guàrdia Civil. Al tiroteig mor un revolucionari i un guàrdia civil. Els revolucionaris es fan momentàniament amb l’Ajuntament, però l’arribada a la tarda de més forces de l’ordre acaba amb la insurrecció a Sant Cugat. Comença una dura repressió.

Els primers detinguts a Sant Cugat són alguns dels revolucionaris que hi eren a l’Ajuntament. Els dies següents el cercle s’eixampla i són arrestats dirigents rabassaires, militants comunistes, el jutge municipal, algun regidor i l’alcalde Roc Codó. En total els detinguts pels Fets d’Octubre a Sant Cugat i enviats a presó són vint-i-cinc, alguns sense participació directa en els fets i que havien estat denunciats pels cacics o els enemics polítics, com va passar a molts indrets de la Catalunya rural. Amb les detencions s’escapça a bona part de l’esquerra santcugatenca.

A més, els federals perden el poder local. El dia 11 el caporal de carrabiners, comandant del lloc, destitueix formalment l’Ajuntament. El dia 18 el nou comandant militar de la plaça, en nom del Governador Militar, nomena alcalde gestor al mestre d’obres Alfons Masana Sallés, regidor independent i cap de llista el gener de 1934 de la derrotada Conjunció Catalanista. A Masana li seguiran dues comissions gestores a l’Ajuntament durant 1934 i 1935.

Curiosament, l’Alfons Masana es convertirà amb el temps en el consogre de Roc Codó, quan l’Esteve, fill d’aquest, es casi amb la Mercè, filla de Masana. Segons m’explicava el seu net Pep Codó, algun amic li va retreure que no fes res per impedir aquell festeig, però Roc va comentar al seu fill que mai s’oposaria a la relació.

Foto carnet de Roc Codó. 1934. Cedida per Pep Codó Masana.

Roc Codó és empresonat al vaixell Uruguay, passant més tard a la Model. Resta a la presó fins al dia 13 de març de 1935, quan els processats per la causa 169, una dotzena de santcugatencs, entre ells Codó, són citats per la lectura de càrrecs a la Presó Cel·lular per part del jutge instructor, que a continuació dicta llibertat provisional sota fiança per a tots ells, amb l’obligació de presentar-se cada dia 1 i 15 de mes a l’Ajuntament a signar.

El mateix dia Roc Codó surt de la Model, junt amb altres santcugatencs, que segons informa el diari La Humanitat, portaveu d’ERC, «foren rebuts per molts familiars i veïns de Sant Cugat, i es canviaren les salutacions i abraçades de rigor en aquests casos».

El consell de guerra no se celebra fins al 28 de juny de 1935 a la Biblioteca de la Comandància Militar de Barcelona. El tribunal estava presidit pel general Sebastián Pozas, el mateix que havia jutjat a Lluís Companys. El fiscal va qualificar els fets del dia 5 i 6 d’octubre de 1934, que eren els que es jutjaven en aquesta causa, d’auxili a la rebel·lió i va demanar cinc anys de presó per a Roc Codó, dos anys per cinc encausats més i la lliure absolució per la resta. Mentre les defenses demanaven la llibertat per a tots.

Roc Codó durant el judici va demanar ser jutjat com a republicà i no com a separatista. Ell és un republicà federal fidel a les idees de Pi i Margall. Després de la deliberació, el tribunal va absoldre a tots els encausats, excepte a l’alcalde Roc Codó, que és condemnat a sis mesos i un dia. Els alliberaments serien celebrats a Sant Cugat amb una festa a la Unió Santcugatenca.

Aquestes penes serien confirmades per l’Auditor Militar a l’agost. És llavors quan Roc Codó torna a la presó Model per complir els mesos que li resten de pena, una vegada descomptat el temps que havia passat en presó preventiva. No surt fins al 13 d’octubre de 1935, tornant a Sant Cugat, on segons La Humanitat, «un grup nombrós d’amics i correligionaris anaren a rebre’l a l’estació a testimoniar-li la seva estimació àdhuc també als ideals de Republicanisme i Federalisme».

Tornada a l’alcaldia

El 17 de febrer de 1936 se celebren eleccions generals, triomfa el Frente Popular a Espanya i el Front d’Esquerres a Catalunya. A Sant Cugat la victòria és també clara del Front d’Esquerres, amb el 61.7% dels vots, deixant al Front Català d’Ordre en un 38.3%.

La victòria a les eleccions de l’esquerra provoca la immediata dimissió de l’Ajuntament gestor. El mateix dia 17 al vespre Roc Codó reassumeix l’alcaldia. Torna al poder local el consistori escollit democràticament el gener de 1934. Molts veïns es concentren davant de la Casa de la Vila per celebrar-lo. Aquell mateix dia Roc Codó envia un telegrama al president Companys i la resta de consellers, encara empresonats al Penal del Puerto de Santa María:

Ajuntament popular Sant Cugat del Vallès al possessionar-se dels seus legals càrrecs us tramet la seva adhessió [sic] incondicional com a President i Consellers de la Generalitat de Catalunya.

El dia 25 es fa l’acte oficial de reposició de l’Ajuntament. Segons recollia La Vanguardia: «En el salón el alcalde, don Roque Codo, dirigió la palabra al inmenso público que se había congregado, recomendándole mucha serenidad y que no se dejara llevar por las pasiones, que a nada práctico conducen». I efectivament, el consistori encarrega a la Comissió de Foment la revisió de l’actuació dels ajuntaments gestors. Però, en canvi, no dóna resposta a les demandes adreçades a l’Ajuntament per la Unió de Rabassaires, el Partit Obrer d’Unificació Marxista i el Centre Republicà Federal, ara més radicalitzat, reclamant responsabilitats per als delators i usurpadors de càrrecs públics durant la repressió, indemnització per als empresonats i la confiscació i clausura dels locals feixistes.

Roc Codó amb la seva dona Irene Casanovas i les seves filles Dolors i Maria a la platja. 1936. Cedida per Pep Codó Masana

Guerra i revolució, impotència davant el Comitè

El 19 de juliol arriben a Sant Cugat les notícies de l’intent de cop d’Estat i els tirotejos a Barcelona, és l’inici de la Guerra Civil i d’un intens procés revolucionari en l’economia i la política. A Sant Cugat són les forces obreres les que es fan amb la direcció política del poble. Aviat es crea un Comitè de Defensa, on figuren la CNT, el Partit Obrer d’Unificació Marxista, la Unió de Rabassaires i el Centre Republicà Federal, que poc després dóna pas a un Comitè de Milícies Antifeixistes més ampli.

El 29 de juliol es reuneix per primera vegada des de l’esclat del conflicte l’Ajuntament. És una breu sessió convocada per destituir, d’acord amb el decret de la Generalitat, als regidors que no fossin d’una organització integrada al Front d’Esquerres.

Però aquest consistori està superat pels esdeveniments revolucionaris. Ara el veritable poder a la població l’ostenta el Comitè de Milícies Antifeixistes i, sobretot, la CNT-FAI. Fins i tot és el Comitè el que cessa i nomena funcionaris municipals i autoritza i dóna el vistiplau als pagaments de l’Ajuntament. Des del consistori, encara sota l’alcaldia de Roc Codó, es va intentar oferir una petita resistència a les ordres d’aquest Comitè, però aquests van deixar clar qui manava, amenaçant-los de considerar-los facciosos si no feien el que se’ls ordenava. I era el Comitè el que tenia les armes.

La situació canvia el 14 d’octubre quan, convocat pel jutge municipal Ramon Mas, es formi un nou Ajuntament, amb representació de totes les forces antifeixistes i seguint les directrius marcades per la Generalitat. En aquest nou consell municipal no figura Roc Codó, ni cap dels regidors anteriors. Els nous representants del Centre Republicà Federal són més joves i pertanyen al sector més esquerrà. Així, per exemple, al nou consistori entren com a representants del Centre Republicà Federal, Bonaventura Casanovas, cunyat de Codó, i Magí Bartralot, vell amic de Codó, que serà qui el substitueixi a l’alcaldia.

Roc Codó va ser apartat del poder local pel seu perfil moderat, ara era temps de revolució. Segurament Codó, després del que havia viscut des del juliol, impotent per fer res des de l’alcaldia davant la preponderància política i social del Comitè de Milícies Antifeixistes, abandonat pel sector més socialitzant del Centre Republicà Federal i, fins i tot, amenaçat per alguns dels revolucionaris, va viure amb alleujament la seva sortida del càrrec. Va deixar la política i es va centrar al seu negoci.

Però la guerra devia ser un sotrac per la seva espardenyeria, sobretot a mesura que avança el conflicte i, amb ell, les dificultats econòmiques de molts santcugatencs. Per completar el seu pressupost durant la guerra Codó fa també de conserge a la Unió Pinenca -nou nom de la Unió Santcugatenca-, almenys fins febrer de 1938 en què ho deixa per voluntat pròpia, segons comunica a l’entitat per «no poder prestar amb normalitat deguda les atencions de dit referit càrrec [conserge] per mancament d’ajut del meu germà Domènech Codó Serra, que per compte meva el tenia empleat a tal efecte».

Roc Codó sota el Franquisme

El 26 de gener de 1939 les tropes franquistes entren a Sant Cugat. Molts dels regidors i responsables polítics i sindicals del poble han fugit cap a França tement la repressió franquista. No és el cas de Roc Codó que decideix quedar-se al poble. Creu que no poden acusar-lo de res. S’equivocava.

Segons explicava el mateix Roc Codó en un escrit seu de defensa, al mes de l’entrada de les tropes franquistes «fue llamado el que suscribe y otros vecinos más por el alcalde [León Berbis Bosque] (…) a los cuales manifestó que tenían que abonar cinco mil pesetas cada uno, alegando que el Ayuntamiento carecía de fondos». Roc Codó va explicar que «le era imposible abonar dicha cantidad, pues su situación económica no se lo permitía» i es va oferir a pagar 20 pessetes cada mes. Li van acceptar la proposta i va anar pagant. Però la repressió econòmica no basta.

El 4 d’agost de 1939 La Vanguardia Española publicava un breu en el qual es podia llegir:

Era cert que havia estat alcalde i militant d’ERC, la resta pura propaganda franquista. Ara, també era veritat que havia estat detingut.

Com podem llegir al sumari del seu Consell de Guerra, tot havia començat uns dies abans, concretament el 25 de juliol, quan el cap del Servicio de Información y Policía Militar del Subsector de Sabadell va presentar un informe sobre Roc Codó a la Comissaria d’Investigació i Vigilància de Sabadell. L’informe recull les mateixes acusacions de les quals informarà dies després La Vanguardia: que era d’ERC, que havia estat escollit alcalde «por el frente popular» i, el que era més greu, «tomando parte en las detenciones de que se llevaban a cabo de personas de derechas, entre ellas el cura Párroco del pueblo, que desde el local del Ayuntamiento les hacían subir en camiones para conducirlos al campo, en donde más tarde eran asesinados».

El 30 de juliol, a la una de la matinada, es presenten a casa seva, al carrer Santa Maria, uns agents de la Policia. Porten una ordre de detenció. Roc Codó és portat a la Comissaria de Sabadell on li prenen declaració. Codó reconeix la seva pertinença al Centre Republicà Federal i que havia estat alcalde, també la seva detenció arran dels Fets d’Octubre, afirma també que «a pesar de él no tener ninguna simpatía para los del Comité Revolucionario pero debido a su cargo algunas veces tenía que rozarse con ellos», però nega categòricament la seva participació en escorcolls i detencions i explica «que no pudo hacer nada para evitarlo» perquè era el Comitè Revolucionari el que tenia el poder real.

També afirma que era mentida que els detinguts fossin portats a l’Ajuntament i afegeix «que él no pudo hacer nada, aunque tuviera el cargo de Alcalde Presidente del Pueblo, para evitar los atropellos cometidos en dicha localidad ya que tenía miedo de que tomaran represalias contra él». Se l’obre Sumarísimo de Urgencia, la causa 12855. Roc Codó és tancat aquell mateix dia a la presó de Sabadell com a detingut a disposició del jutge d’instrucció militar de Sabadell. El 2 d’agost la seva detenció s’eleva a presó.

El jutge instructor comença a demanar informes. La Guàrdia Civil confirma la seva militància política i el seu període a l’alcaldia fins al seu cessament, que erròniament situen a l’agost, afegint que després «apartándose de todo lo relacionado con la política; parece ser que no ha intervenido en hechos terroristas y que un hijo suyo estuvo escondido en su domicilio hasta que fue liberada la villa».

L’informe de la Policia també sembla favorable. Afirma que la seva actuació a l’alcaldia «no fue mala (…) aunque sí se sabe que era un hombre netamente republicano. Es persona tímida y según informes de los vecinos, incapaz de causar daño a nadie».

El 26 de setembre de 1939 la causa passa del Jutjat Militar de Sabadell al de Terrassa. El 21 de novembre Codó és traslladat per la Guàrdia Civil a la presó de Terrassa. El nou jutge instructor, el comandant Ricardo Antolín Gutiérrez, demana nous informes.

Informe de la Delegación de Información e Investigación de FET y de las JONS de Sant Cugat. Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero. Causa núm 12.855 contra Roque Codó Serra.

L’11 d’octubre envia el seu la Falange de Sant Cugat. Està signat pel seu vell amic Josep Garrell, després convertit en rival polític a la Lliga i ara delegat de Investigación e Información del partit únic. A l’apartat «Actuación durante el Movimiento» registra que «destituyó a varios empleados municipales afectos a las derechas», el qualifica d’ateu i recorda la seva detenció arran dels Fets d’Octubre. Sobre la conceptuació que mereix la seva vida pública esciru «dudosa é inepta», en canvi la qualifica de bona en la seva vida privada. A la pregunta de «¿se le puede considerar adicto al GMN?» afirma rontundament «No» i, a més, afegeix que «sus actitudes para el cargo que desempeñaba son muy nulas». En canvi, apunta en descàrrec seu que va fer gestions per alliberar a una dotzena de dretans empresonats al calabós de l’ajuntament que, segons afirma, es volien emportar milicians de Rubí.

El 19 d’octubre l’alcaldia franquista fa arribar el seu informe al jutge. León Berbis explica que Codó havia estat condemnat a 30 anys de presó pels Fets d’Octubre -en realitat va ser a sis mesos-, i sobre els assassinats de Pere San i el rector de la parròquia, ocorreguts durant el seu mandat, explica que van ser tancats a l’ajuntament d’on van sortir en un camió per ser assassinats. A més, el regidor franquista Francisco Nogué, davant la Guàrdia Civil, declara que es van cometre assassinats durant el seu mandat «si bien no se puede calificar al Godó [sic] como ejecutor».

El procés s’allarga. Roc Codó continua empresonat. Dedica part del temps a dibuixar. El març de 1940 es ratifica la seva presó «en consideración a lo actuado y a los desfavorables informes emitidos por las autoridades de San Cugat del Vallés». El juliol comencen les declaracions sobre el cas.

El dia 24 d’octubre de 1939 fa la seva declaració indagatòria el mateix Roc Codó. El document recull la seva descripció: «Estatura 1,49; ojos castaños, nariz pequeña, barba poblada, viste en este acto pantalón rayado y jersey marrón». Codó es ratifica en el declarat fins llavors, nega la seva participació en els fets revolucionaris de 1936, afirma que va intercedir per l’alliberament dels dotze tancats al calabós de l’ajuntament, que no va conèixer l’assassinat de Pere San i que va destituir funcionaris «en virtud de las órdenes que el declarante recibió del Comité Revolucionario no obstante su oposición a dicha medida». Cita com a testimonis al metge Nicolás Villar Recio, secretari de Falange i futur alcalde, i a Francisco Vila Trabal, conegut com Bal, al que havia acompanyat a tancar el Monestir, després del seu assaltat el 21 de juliol de 1936, per evitar el seu saqueig.

També són interrogats diferents veïns i propietaris del poble. Tots expliquen la seva ideologia esquerrana, la seva detenció l’octubre de 1934 i que no tenen constància de la seva participació personal en «los desmanes de 1936». Per exemple, Antonio Sallés, alcalde durant la Dictablanda, explica els assassinats, detencions, saquejos i multes durant la guerra, però afirma que «no le consta la intervención personal de Codó en dichos desmanes, aunque le considera como de los principales responsables debido al cargo que ostentaba». El mateix afirmen Luciano Sala i Francisco Vila Trabal. Francisco Cahis Juliana, que havia estat alcalde durant la Dictadura de Primo de Rivera, diu que no pot explicar res perquè va haver de marxar de la vila i Rosa Masana, vídua de Pere San, diu que ignora si va tenir participació directa a l’assassinat del seu marit.

El 26 de setembre de 1940, després de passar un any empresonat a Terrassa, és entregat a la Guàrdia Civil per ordre del governador civil i ingressat a la Presó Model de Barcelona.

No és fins al 22 d’agost de 1941 que se signa el seu auto de processament. Se l’acusa de rebel·lió militar i s’ordena que continuï en presó preventiva. Mentrestant a la vila alguns coneguts seus es mouen entre les autoritats del nou règim i propietaris i aconsegueixen que el primer d’octubre de 1941 s’enviï un informe al Jutjat Militar que avala l’actitud de Codó signat per 23 veïns, «todos de solvencia moral y material», en què afirmen que «no creen posible que haya intervenido en ningún sentido en los hechos punibles y pecaminosos que durante la dominación roja se desarrollaron en esta villa» i on expliquen que «las funciones vitales del ayuntamiento fueron rápidemente absorvidas por el comité rojo», sense poder-se demanar a Codó responsabilitats malgrat ser alcalde.

Entre els signants trobem regidors com a Lluís Juanola, que també és jefe local de Falange, Josep Garrell, el mateix que havia fet l’informe falangista, Francisco Cahís Juliana, els exjutges municipals Teodoro Martí i Marcel·lí Sangés o el seu consogre Alfons Masana, que, com sabem, havia estat alcalde després dels Fets d’Octubre. L’alcalde del moment, Nicolás Villar dóna fe de les signatures, però no signa.

Finalment el Consell de Guerra se celebra al 23 de març de 1942 al Govern Militar de Barcelona. El tribunal està presidit pel comandant Dionisio de Miguel Mayor, al que acompanyen el capità Cayo Valcuence García i els tinents Manuel Rodrigo Orura i José María Puigrefagut Vilaplana.

Roc Codó torna a explicar el seu passat polític, insisteix que no sabia res d’assassinats al terme, que volia deixar el càrrec però no el van deixar, que va tancar Monestir després d’incendi per protegir-lo i que va alliberar alguns dretans tancats al calabós, retirant-se de la política després del seu relleu a l’alcaldia l’octubre de 1936.

En el seu torn el fiscal parla de delicte de rebel·lió amb agravant i demana 20 anys de presó. La defensa, exercida per Juan Pintó Granell, tinent del Batalló Ciclista, insisteix que Codó «dejó de actuar en todo lo relativo a orden público», que no va tenir cap intervenció directa o indirecta en els assassinats i demana rebaixar la pena a 12 anys i un dia.

La sentència recull «los malos antecedentes políticos y sociales» de Roc Codó, relata els quatre assassinats al poble el 1936 mentre era encara alcalde, encara que reconeix que «no consta que el procesado tuviera una participación personal directa de tipo concreto y relevante». Per tant considera els fets «delitos constitutivos de auxilio a la rebelión» i l’imposa una condemna de dotze anys i un dia de reclusió temporal, afegint que «no procede conmutación de pena». L’auditor de guerra aprova la sentència el 14 de maig de 1942. Ara la condemna és ferma.

Però, com diu la dita, les desgràcies no venen soles. El 5 d’agost de 1942, quan la Irene Casanovas, travessa el carrer Entença per visitar al seu marit a la presó, un cotxe es creua al seu camí. Mor atropellada davant la porta la Model. L’endemà Roc Codó demana un permís per poder assistir a l’enterrament de la seva dona. El telegrama de la Dirección General de Prisiones autoritzant la seva assistència al sepeli no arriba fins al dia 21. Com escriu el funcionari de la Model al seu expedient el permís «no se complementa por haberse recibido con excesivo retraso». Roc Codó no ha pogut acomiadar-se de la seva dona.

Darrers anys

Potser aquesta desgràcia accelera els tràmits per la seva posada en llibertat provisional, encara que el procés burocràtic serà lent. El 25 d’octubre de 1942 es demanen informes a les autoritats de Sant Cugat «a efectos de libertad provisional», el 7 de novembre se’l posa en presó atenuada, el 23 del mateix mes s’insisteix a les autoritats santcugatenques perquè enviïn els informes, però aquests no arriben fins al 28 de desembre de 1942. El primer de gener de 1943 es reuneix la Junta de Disciplina que aprova l’expedient de posada en llibertat condicional. Per fi, el 3 de febrer de 1943 surt de la presó.

Roc Codó ha passat tres anys i set mesos empresonat. Surt amb 60 anys, vidu i sense llar pròpia, ja que la casa del carrer Santa Maria 15, on havia viscut de lloguer, havia estat comprada pel seu fill però venuda després de la guerra. Anirà a viure amb la seva filla Dolors al mateix carrer, just enfront d’on havia tingut la botiga. Continuarà fent espardenyes per encàrrec, que venia a veïns, amics i coneguts. No tornarà mai a parlar de política. Dedica el temps a les espardenyes, ajudar els fills i nets i a conrear un petit hort a la residència de les monges xaverianes.

El seu net, l’escultor Pep Codó, no el recorda com un home amargat, malgrat les penalitats patides, segons m’explicava «als nets, amb una loquacitat divertida, ens transmetia una inventiva amb les coses més quotidianes, i crec que aquest havia estat el seu tarannà de sempre. A mi, especialment, em despertà una creativitat i un amor per l’art. Abans de caminar ja em feia visitar el claustre del Monestir acompanyats amb el seu amic Bal».

Des de 1944, en què es crea la Junta Local de Libertad Vigilada, Codó, com una altra setantena d’expresidiaris santcugatencs en llibertat provisional, havia de presentar-se cada dues setmanes davant d’aquesta Junta, que era l’encarregada d’elaborar els informes sobre el seu comportament. De fet, la llibertat definitiva de la seva causa no serà dictada fins al 12 de març de 1952.

Roc Codó amb la família. 1960. Cedida per Pep Codó Masana.

Roc Codó mor el 21 d’octubre de 1961. L’alcalde franquista del moment, Josep Barnils, amic del seu fill, fa assistir a l’Ajuntament en ple a l’enterrament. Paradoxalment, l’alcalde republicà i laïcista és acomiadat en una cerimònia religiosa presidida per un consistori franquista.

Avui un carrer al barri de Volpelleres recorda el seu nom. Familiars i amics promouen des de fa temps que l’edifici on hi havia l’antiga Casa de la Vila, la que es va aixecar durant el seu mandat a la plaça de Barcelona, rebi el seu nom. Nosaltres ens sumem a la proposta.

Pau Muñoz Castanyer, un catòlic del nacionalisme català al franquisme

[Actualitzat: 26 maig 2019]

Segurament l’únic santcugatenc que va ostentar càrrecs polítics d’abast nacional durant la Segona República va ser Pau Muñoz Castanyer, que va ser membre del Consell Nacional d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC). Fervent catòlic, defensor de la propietat i ferm nacionalista català abans de la Guerra Civil, forma part dels catalanistes conservadors, que havien militat a la Lliga Catalana, UDC, la Federació de Joves Cristians i, fins i tot, Acció Catalana, i que espantats per la repressió a la rereguarda, els excessos anticlericals i la revolució social desfermada el juliol de 1936, donaran suport, uns de forma entusiasta, altres de forma més crítica, al Franquisme, un règim que, en molts casos, els retorna les seves propietats col·lectivitzades durant la guerra i que fa del catolicisme un dels seus pilars ideològics.

Pau Muñoz Castanyer

En les nostres investigacions sobre el Sant Cugat republicà hem parlat d’ell i del seu paper polític, ara gràcies a les converses mantingudes amb el seu fill Jordi Muñoz-Castanyer Dinarés, que amablement ens va atendre, podem explicar més coses de la seva vida. També hem fet servir per aquesta entrada l’encomiàstic reportatge que li dedicà Joan Auladell Serrabogunyà a les pàgines d’Els 4 Cantons el 4 i 11 de febrer de 1994 i el seu expedient militar conservat a l’Archivo General Militar de Guadalajara.

Orfandat i adolescència a Rubí

Pau Muñoz Castanyer va néixer a Ripollet el 28 d’octubre de 1901, on el seu pare, Ignasi Muñoz Alabau, exercia de notari des de 1892. Va ser el primer fill del segon matrimoni del seu pare, casat en segones núpcies amb Anna Castanyer Llonch. La família seguiria al pare en les seves noves destinacions, el 1909 a la notaria de Cervera i el 1912 a la de Riudoms, vila on moriria Ignasi Muñoz aquell mateix any. La família és llavors acollida pel seu oncle, Rafael Castañé Llonch -que no havia catalanitzat el cognom-, a la casa pairal de Can Castanyer, a mig camí entre Sant Cugat i Rubí.

Pau Muñoz estudia als Maristes de Rubí, població on fa més vida social de jove. Participa en les activitats del Casal Popular, creat el 1919 pel doctor Josep Guardiet Pujol, rector de la parròquia de Rubí des de 1917. També impulsa el doctor Guardiet el 1921 la creació del Grup Fortitud de Rubí, que forma part de l’organització juvenil catòlica i catalanista dels Pomells de Joventut. Pau Muñoz dirigeix la seva Secció Excursionista i escriu al seu portaveu, la publicació Endavant. També escriu al setmanari nacionalista i conservador rubinenc Saba Nova. Pau Muñoz se submergeix així en un món catòlic i catalanista que marcarà el seu pensament.

Malgrat fer més vida a Rubí, també s’implica en l’associacionisme juvenil santcugatenc participant en la creació del grup Garba de Flors dels Pomells de Joventut. Amb l’arribada de la Dictadura de Primo de Rivera, el setembre de 1923, els Pomells són dissolts pel seu component catalanista. A Rubí, però, tot aquest moviment queda aixoplugat al Casal Popular.

De Can Castanyer a París passant pel Marroc

Pau Muñoz assisteix al seu oncle en els seus negocis, ja que a més de gestionar la propietat de Can Castanyer, és un dels accionistes d’Urbanizaciones, S.A., empresa promotora de la urbanització de Valldoreix, on tenia terrenys. També treballa un any a la ferreteria Can Damians a Barcelona.

El febrer de 1923 és cridat per realitzar el seu servei militar. Com és soldat de quota, el que permetia reduir el temps de servei a canvi d’una contribució econòmica, el 30 d’abril finalitza el seu primer termini de permanència a files, sense haver sortit de Barcelona. Torna a ser cridat per l’Exèrcit el setembre de 1924, aquest cop és embarcat amb el Batallón de Montaña Barcelona 1º de Cazadores cap al Marroc. Des de Larache és enviat a Megaret i al campament de Rokba el Gozal, on participa en durs combats, en una sagnant batalla per evacuar els soldats cercats a Xauen. És l’anomenada retirada de Xauen, un desastre militar que finalitza amb prop de 2000 baixes entre els espanyols i 1200 entre els rifenys. Com que no rebien notícies seves la família el dóna per mort.

Pau Muñoz Castanyer a Toulouse. 3 d’octubre 1925. Foto cedida per Jordi Muñoz-Castanyer

Però Pau Muñoz torna a Barcelona el 6 de gener de 1925 sa i estalvi. El 6 de setembre és de nou cridat a files, però aquest cop decideix no presentar-se. És declarat en rebel·lió. Pau Muñoz deserta i passa a França, a Toulouse, on el trobem l’octubre de 1925, i d’allà marxa poc temps després cap a París.

A la capital francesa treballa al ram tèxtil i entra en contacte amb altres exiliats catalans. Políticament es mou entorn d’Estat Català. No sembla que tingués una participació directa en el complot de Prats de Molló de 1926 però, segons explicava al seu fill, va visitar a Francesc Macià a la presó a París per passar-li un missatge.

Retorn, indultat, casat i hereu

Torna a Catalunya el febrer de 1927, acollint-se al Reial Decret núm. 148 d’indult del 22 de gener del mateix any que atorgava un «generoso perdón por las faltas cometidas, tan amplio como nunca se otorgó, y dando el máximo de facilidades a los infractores para que normalicen su situación y cumplan sus olvidados deberes». Pau Muñoz queda així lliure de responsabilitat penal per la seva deserció, «siempre que, como es natural, abone los plazos de la cuota que le falten pagar» i «quedando el interesado obligado a servir en filas el mismo tiempo que los de su reemplazo». Així que paga el que resta de quota i passa dos mesos i 11 dies a l’Exèrcit, aquest cop sense sortir de Barcelona. Finalment és llicenciat el 4 de març fixant la seva residència a Can Castanyer.

Ara es guanya la vida, gràcies a les seves coneixences a París, com a representant de marques franceses de productes de goma i, durant un temps, també de productes de perfumeria. El 1929 es casa amb Josepa Dinarés Closes, de Les Corts de Barcelona, amb la que tindrà quatre fills.

Reprèn les seves col·laboracions periodístiques. El 1929 i 1930 escriu, de nou, a la revista rubinenca Endavant, ara convertida en setmanari catòlic, sota el pseudònim de P. de Puigmadrona, fustigant el caciquisme local i fent gala del seu ferm catalanisme.

El 1931 mor el seu oncle Rafael sense descendència i Pau Muñoz Castanyer esdevé l’hereu de Can Castanyer, una propietat que compren el mas, l’església de Santa Maria de Campanyà i una finca d’unes 25 hectàrees, on es conrea vinya, cereals i farratges i amb una zona de regadiu amb horts.

D’Acció Catalana a Unió Democràtica de Catalunya

Pau Muñoz ha ingressat en Acció Catalana. Participa en la creació de lAgrupació d’Acció Catalana de Sant Cugat, formada l’abril de 1930, tot just quan s’està reorganitzant el partit a tota Catalunya. Acció Catalana es presenta a les eleccions municipals d’abril de 1931. Pau Muñoz participa en la campanya electoral, denúncia que no han pogut fer una candidatura netament republicana perquè el Centre Republicà Federal ha preferit anar com administratius.

El 12 d’abril la victòria va ser per als monàrquics, però mai arribaran a governar. El 14 d’abril es proclama la República i des de la Generalitat es nomena un Ajuntament «revolucionari» format només per republicans, sis regidors federals i quatre d’Acció Catalana. Un d’ells és Pau Muñoz, escollit cap de la minoria i que com a tal parla des del balcó de l’Ajuntament durant la inauguració oficial de la plaça de la República, abans plaça Major, el dia 12 de maig.

A les eleccions locals repetides del 31 de maig, amb victòria aclaparadora dels republicans federals, la minoria serà formada per republicans radicals. Acció Catalana quedava fora de l’Ajuntament. L’agost de 1931 Pau Muñoz és escollit president de l’Agrupació local i aviat assumeix també la direcció de Garba, la publicació mensual del partit. Dura poc a la direcció de la publicació, és substituït el febrer de 1932, i al partit, ja que a mitjans de 1932 participa en la creació d’una nova organització política, Unió Democràtica de Catalunya (UDC). La discussió sobre la confessionalitat de l’Estat i la relació amb l’Església catòlica en la Constitució republicana ha dividit el partit. El sector més catòlic marxa d’Acció Catalana per fundar UDC.

El 1932 és també l’any que Pau Muñoz passa a viure a Barcelona, s’instal·la al carrer Duc de la Victòria, sense deixar de passar llargues temporades a Can Castanyer. A la ciutat comtal trava amistat amb Lluís Vila i d’Abadal, Maurici Serrahima, Manuel Carrasco i Formiguera, el rovell de l’ou d’UDC, i altres nacionalistes catalans com Francesc Maspons i Anglasell. A més, col·labora com articulista a la premsa barcelonina, primer a La Nau i després en publicacions afins al partit democristià com El Matí i, sobretot, El Temps.

Al primer congrés d’UDC, celebrat a Badalona l’1 i 2 d’octubre de 1932, en què el partit es referma en el seu confessionalisme catòlic i el seu nacionalisme català, Pau Muñoz es mostra com un delegat actiu. Presenta esmenes, com la que demana que la denominació del partit sigui Unió Democràtica Nacionalista, que no és acceptada, i altres referents al tema rabassaire. En la jornada final és escollit secretari escrutador, encarregat de fer el recompte de vots en l’elecció dels membres del Comitè de Govern del partit.

El primer acte d’UDC a Sant Cugat se celebra el dia 28 d’octubre de 1932, un míting a la Sala Tadeo amb Pau Muñoz i el líder del partit Manuel Carrasco i Formiguera. El novembre els mateixos oradors fan la presentació del programa electoral per les eleccions al Parlament de Catalunya, a les que van coalitzats amb la Lliga i Acció Catalana. Però Pau Muñoz destaca més en treballs a la direcció nacional del partit que en la mínima agrupació local d’UDC de Sant Cugat.

Conferència de Josep Cirera i Soler sobre “Cap al nou ordre social” al local d’Unió Democràtica de Catalunya. D’esquerra a dreta: Manuel Carrasco i Formiguera, Miquel Coll i Alentorn, el conferenciant Josep Cirera i Soler, Félix Duran i Cañameres, Rafael Morató i Pau Muñoz Castanyer. Barcelona, 14 febrer 1935. Autor: Carlos Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona. A-4-4-S4-112

Una agrupació que està present al Congrés extraordinari del partit celebrat a Vic el 26 de març de 1933 i al II Congrés Nacional d’octubre del mateix any, un encontre on de nou trobem un Pau Muñoz molt dinàmic, especialment durant la discussió de la ponència sobre els problemes de la terra. L’agost de 1933, representant a UDC, va signar el pacte Galeusca, que subscriuen partits galleguistes, el PNV pels nacionalistes bascos i Acció Catalana, Palestra i UDC, per part dels nacionalistes catalans. El setembre de 1933 és escollit membre del Consell Nacional d’UDC. A més d’articulista, destaca com orador i participa en mítings i actes públics del partit.

A les eleccions municipals de gener de 1934, a Sant Cugat, UDC col·loca a Pau Muñoz a la llista de Conjunció Catalanista, que agrupava la dreta catalanista local, i que és derrotada àmpliament per la candidatura del Centre Republicà Federal. Muñoz no va ser escollit com a regidor.

Pau Muñoz també té un paper com a promotor de la reorganització del moviment catòlic a Sant Cugat, inspirant-se en el model parroquial de Josep Guardiet, que ell havia conegut durant els seus anys a Rubí. Va ser el primer president de l’Institut de Cultura Infantil, inaugurat l’1 d’agost de 1932. La seva germana Roser presideix l’Institut de Cultura Femenina, creat l’abril de 1933.

El trasbals de la Guerra Civil

La Guerra Civil trasbalsa la seva vida. Els primers dies aconsegueix, per dos cops, salvar de la crema Santa Maria de Campanyà, l’església situada al costat del mas, però no podrà una tercera. El 10 agost 1936 un grup d’incontrolats cala foc a l’església. Només se salva el retaule sant Sebastià i les llànties votives.

Pau Muñoz Castanyer amb la seva dona Josepa Dinarés i el seu fill. Seva. ca. 1938. Foto cedida per Jordi Muñoz-Castanyer

Amb la revolució engegada el juliol de 1936, les terres de la finca queden en mans del masover i dels parcers. Pau Muñoz decideix fugir amb la seva família. Gràcies a les gestions del seu amic Lluís Vila i d’Abadal la família s’instal·la a Seva, a casa del doctor Josep Maria Gassó, al que Pau Muñoz ajuda en la seva feina a l’Aliança de Vic. Segons explica Joan Auladell al seu article, col·labora també amb Vila, ajudant a sacerdots i religiosos fugitius i amagats.

Quan l’abril de 1938 és cridada la seva lleva, Muñoz decideix no presentar-se i, de nou, marxa cap a França. Travessa els Pirineus a peu i s’instal·la Toulouse, on és acollit per vells amics de la seva primera època francesa. El novembre 1938 entra a l’Espanya franquista. Passa per San Sebastian i Saragossa. Segons informes posteriors de la Guàrdia Civil, no corroborats pel seu fill, ingressa a l’Exèrcit franquista. El febrer de 1939, pocs dies després de l’entrada de les tropes franquistes a Sant Cugat, torna a Can Castanyer. El 19 de març regressa la seva família, que havia estat vivint a Vic.

De la Comissió Abat Oliba a l’alcaldia

Durant la guerra Pau Muñoz ha vist la seva propietat confiscada i al seu mentor, el doctor Guardiet, assassinat a La Rabassada. Clar que també ha conegut l’afusellament del seu amic Manuel Carrasco i Formiguera pel Franquisme. Ha hagut de fugir. Ara el nou règim li retorna la seva propietat i fa dels principis nacionalcatòlics bandera. Muñoz acabarà col·laborant.

Pau Muñoz decideix viure de pagès. S’instal·la a la recuperada Can Castanyer amb la família. S’implica en la millora dels cultius, bàsicament vinya, i de la ramaderia a la finca. Forma part de l’Institut Agrícola Català Sant Isidre, la patronal agrícola, i és actiu militant d’Acción Rural Católica.

El seu catolicisme continua vertebrant el seu pensament. El dia de l’Assumpció de 1941 celebra una festa religiosa a Santa Maria de Campanyà, reposant la imatge de la verge cremada el 1936. També participa en el món catòlic santcugatenc. És un dels impulsors, el febrer de 1947, de la Comissió Abat Oliba de Sant Cugat, de la que és vicepresident. Aquesta Comissió naixia per promoure l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, que se celebrà amb tota la pompa el 27 d’abril. La Comissió fa servir el català, organitza ballades de sardanes i serveix per reagrupar a aquells catalanistes catòlics de tarannà conservador d’abans de la guerra, alguns dels quals han col·laborat amb Falange. A més, Pau Muñoz, fidel a la seva afecció al periodisme, escriu a Guia, la revista de la parròquia.

Potser per aquest lideratge i pel seu prestigi intel·lectual és proposat per alcalde després de la dimissió de Nicolás Villar Recio, implicat en afers pocs clars al voltant de la portada d’aigua a Sant Cugat, i el breu pas per l’alcaldia d’Albert Rosàs Macià, propietari de Can Rosàs. L’agost de 1947 és nomenat alcalde pel governador civil. Pau Muñoz es va resistir a acceptar el càrrec, però finalment, davant de les pressions, n’assumeix l’alcaldia el 30 d’octubre de 1947, sense acceptar la jefatura de FET de las JONS.

Durant el seu mandat destaca la finalització de les obres per l’abastament d’aigua al poble. Des del seu càrrec avala a alguns dels santcugatencs exiliats perquè puguin tornar a Sant Cugat. Són els casos, per exemple, del republicà Magí Bartralot Auladell, que havia estat alcalde durant la guerra i amb el que havia compartit consistori «revolucionari» l’abril de 1931, o del catalanista Joan Giménez Llorens, que havia militat amb ell a Acció Catalana. Tots dos tornen el 1948 sense ser represaliats. També farà gestions perquè el local de la Unió Santcugatenca, convertit en Casino Nacional, sigui retornat als seus socis.

Pau Muñoz Castanyer, amb la vara d’alcalde, acompanyat de Nicolás Villar Recio, sortint del Monestir. Sant Cugat del Vallès, ca. 1948. Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès

El juny de 1949 Pau Muñoz demana al governador civil ser rellevat del càrrec d’alcalde. El governador accepta la seva demanda. Segons Joan Auladell, la seva dimissió es produeix arran del seu enfrontament amb l’Associació de Propietaris de La Floresta pel projecte de la carretera que havia d’enllaçar el barri amb La Rabassada. Surt llavors a col·lació el seu passat catalanista.

El 1952 torna al consistori, aquesta vegada com a regidor pel terç familiar, escollit el novembre de 1951. Pau Muñoz s’havia postulat en aquests pseudoeleccions amb un manifest on afirma que es presenta «libre de toda suerte de coacciones, independiente de todo partidismo, puesta la mirada únicamente en el interés de la población».

El setembre 1956, l’alcalde José María Martí Gras el nomena primer tinent d’alcalde. Un any després renuncia a la tinença d’alcaldia arran de la polèmica amb alguns influents veïns de Valldoreix que havien demanat esdevenir Entitat Local Menor. Muñoz, coneixedor de la realitat valldoreixenca, havia presidit la Comissió encarregada de l’afer. Deixa el consistori definitivament el febrer de 1958 quan finalitza el seu mandat.

Es retira llavors a Can Castanyer, on de vegades és visitat per antics company d’UDC, com Maurici Serrahima. Amb l’arribada de la democràcia encara participa el 1978 en un míting d’UDC a Rubí. Pau Muñoz Castanyer va morir al seu mas, on és enterrat, el 2 de febrer de 1979.

L’exili santcugatenc

Entre finals de gener i mitjans de febrer de 1939 unes 440.000 persones travessen la frontera francesa fugint de l’avanç de les tropes franquistes. La meitat són soldats de l’Exèrcit republicà en retirada, la resta civils, entre ells refugiats que ja havien abandonat feia mesos dels seus pobles d’origen. En total serà més de mig milió els que marxin a l’exili. La meitat no tornaran.

Entre aquesta allau de persones també hi ha santcugatencs. No sabem del cert quants eren, però segur que passaven del centenar. Hi ha soldats i milicians, però també responsables polítics i sindicals que han marxat del poble abans de què el 26 de gener entressin les tropes franquistes. Per exemple, prop de la meitat de la cinquantena de regidors que han format part de l’Ajuntament de Pins del Vallès durant la guerra han enfilat cap a França. Són coneixedors de la dura repressió patida per republicans, esquerrans i sindicalistes en altres pobles quan han arribat els franquistes.

Refugiats espanyols a la frontera francesa. Febrer 1939. Getty Images

Passaran a França dirigents d’ERC com l’exalcalde Magí Bartralot o Mateu Cortés, de la Unió de Rabassaires, com Ramon Mas, de la CNT, com Isidoro Checa, darrer alcalde de Pins del Vallès, de la UGT i el PSUC com Lluís García Guillén o Jaume Serra Trabal, de l’il·legalitzat POUM com Ramon García Cobacho o Joan Puig Pla.

La marxa cap a la frontera no ha estat fàcil. Els primers en arribar han trobat la frontera tancada. Les columnes de fugitius han estat atacades per avions franquistes. Per exemple, Hilari Arlandis, que havia estat director de l’Escola de Comissaris de Pins del Vallès, morirà en un bombardeig a Figueres el 3 de febrer durant la retirada.

Camps de concentració

Una vegada oberta la frontera els exiliats són tancats en camps de concentració improvisats. Al d’Argelers, situat sobre la platja, arriben 100.000 persones en una setmana. Altres refugiats aniran a parar a Gurs, Barcarès, Sant Cebrià, Boló o Rivesaltes. Les famílies són separades. No és la rebuda que esperaven. Els refugiats espanyols són considerats pel govern francès una càrrega econòmica i una amenaça per a la seguretat interna.

Alguns dels santcugatencs no han passat a França sols, venen amb la família. És el cas, per exemple, d’Isidoro Checa. Junt amb ell passen la frontera la seva dona Emilia Mayen, les seves tres filles, el seu gendre i una neta de només un any.

En altres casos la família s’unirà més tard a l’exili. Com la de Josep Oltra Picó, dirigent del POUM que vivia a Sant Cugat des de 1936. Ell passarà a França amb l’allau de febrer, la seva dona, la teixidora santcugatenca Concepció Pla Fàbregas i David, el fill de tots dos, passaran setmanes més tard.

Sortir dels camps

La vida als camps de concentració és dura: gana, fred, maltractament, malalties, falta d’higiene… Per a sortir als exiliats només els hi queda ser repatriats a Espanya, marxar a un altre país o obtenir un contracte fora dels camps.

Davant la pressió francesa, la precària situació als camps i la situació de preguerra, alguns santcugatencs tornen el mateix 1939. Alguns són soldats de l’Exèrcit republicà, altres han tingut responsabilitats polítiques però no esperen represàlies dures. S’equivoquen. Per exemple, el març torna el manobre Fernando Lorente Aguilar, un cenetista que havia format part de la milícia local. Passa per un camp de concentració a Tarragona i és alliberat, però pocs dies després d’arribat a Sant Cugat és denunciat per dos veïns. Serà detingut, jutjat en consell de guerra i afusellat. També tornen durant el 1939 els exregidors Tomàs Grau Mercè i Joan Cortadelles Segura. També seran jutjats en consell de guerra i condemnats a dotze anys de presó.

Emigrar cap a un altre país, normalment Mèxic o la URSS, només està a l’abast d’alguns polítics amb responsabilitats més enllà de l’àmbit local. Com el santcugatenc Tomàs Fàbregas Valls, que havia participat al Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que aconseguirà embarcar-se, junt amb els seus fills de 8 i 6 anys, el juny de 1939 a l’Ipanema, un vaixell amb refugiats espanyols amb destinació a Mèxic, on arribarà el 7 de juliol. També passarà a Mèxic, en el vaixell Nyssan, però el maig de 1942, l’Amadeu Aragay, exdiputat d’ERC, i la seva dona Elionor Vinyerta, que residien a Sant Cugat des de 1932. D’aquests, només els fills de Fàbregas tornaran.

Davant la manca de ma d’obra, sobretot en el món rural, per la mobilització militar dels joves francesos, alguns refugiats aconsegueixen sortir dels camps i col·locar-se com a treballadors a explotacions agràries, com per exemple els rabassaires Ramon Mas, Magí Bartralot o Joaquin Moya.

Camp de concentració d’Argelers. Febrer 1939

Exiliats mobilitzats

A partir d’abril de 1939 els homes que resten als camps comencen a ser mobilitzats. Se’ls ofereix sumar-se a la Legió Estrangera -a la que s’apunten un miler-, als Regiments de Marxa de Voluntaris Estrangers, on marxen uns 6.000, o a les Compagnies de travailleurs étrangers (CTE), a les que, en un inici, es van apuntar 20.000 antics milicians espanyols.

Aviat seran més. La majoria dels homes refugiats acabaran ser mobilitzats a les CTE. També els que havien trobat feina fora dels camps. Entre febrer i març de 1940, són uns 55.000 exiliats més els que són incorporats. Són destinats a treballar, en règim militar, a la fortificació de les línies de defensa a les fronteres, a l’arranjament de carreteres, treballar a pedreres o a fàbriques d’armes.

En mans nazis

Amb la invasió nazi de França, entre maig i juny de 1940, serien detinguts pels alemanys uns 10.000 exiliats republicans, sobretot els mobilitzats a les CTE, que són abandonats a la seva sort pels comandaments militars francesos. Són enviats a stalags, on inicialment reben tracte de presoners de guerra. Poc a poc, una vegada el govern franquista s’ha desentès d’ells, són identificats per la Gestapo i separats de la resta de presoners. La seva destinació és Mauthausen, la seva fi ser exterminats.

A Mauthausen acabaran deportats cinc santcugatencs. Joaquín Moya Braulio, exregidor de la Unió de Rabassaires i militant del POUM, assassinat el 15 d’octubre de 1941 al camp de concentració de Gusen. Al mateix camp moriran, poc després, dos santcugatencs més, en Francisco Calventus Navarro, el 31 d’octubre de 1941, i l’anarquista Lorenzo Villa Gibanel, el 14 de novembre de 1941. Bonaventura Bartralot, germà de Magí, ingressat el gener de 1941, i Josep Puiggròs Paloma, exregidor del PSUC, detingut per la Gestapo com a membre de la Resistència, i arribat a Mauthausen el setembre de 1943, sobreviuran. Tots dos seran alliberats el maig de 1945.

A més de Puiggròs, hi ha altres santcugatencs que participen a la Resistència armada contra els nazis. Coneixem els casos de Magí Bartralot i el de Ramon Mas, que va formar part de l’Agrupació de Guerrillers Espanyols, actuant a la zona de Carcassona.

Sota el règim de Vichy

Mentrestant, a la zona lliure, la controlada pel govern de Vichy, els homes exiliats d’entre divuit i cinquanta-cinc anys són de nou mobilitzats a partir de setembre de 1940, de nou les famílies queden separades. Són enquadrats als Groupements de travailleurs étrangers (GTE) amb l’objectiu de tenir-los controlats i aprofitar la seva força de treball en feines de reconstrucció. Dels 37.000 incorporats als GTE més del 80% eren espanyols. Alguns d’ells santcugatencs.

A més, també recluten els alemanys. A partir d’abril de 1941 l’Organització Todt mobilitza ma d’obra per a treballar a Alemanya i en fortificacions a França. El 1943 molts refugiats espanyols són obligats a sumar-se. Són 35.000 els espanyols mobilitzats per l’Organització Todt. Entre ells trobem als santcugatencs Joan Giménez Llorens i a Mariano Mercader Gómez, exregidor de la CNT, que havia dirigit La Pelleria col·lectivitzada, que serà enrolat el maig de 1943 i enviat a treballar a les obres de la base de submarins de La Pallice.

Retorns i permanències

A mesura que anaven passant els mesos alguns dels exiliats, sobretot excombatents republicans que no havien tingut responsabilitats polítiques, demanaven retornar al poble. Per això, havien d’aconseguir ser avalats per jerarquies de la Falange, regidors de l’Ajuntament o el rector de la parròquia.

També aniran retornant alguns càrrecs polítics. El 1942 ho fa el rabassaire Antoni Vilaró Cahís, exregidor del PSUC, que serà condemnat a 12 anys, i també Jaume Serra Trabal, del PSUC, que també serà processat. El 1944 el tintorer Mariano Mercader aconsegueix els avals per abandonar l’Organització Todt i retornar a Sant Cugat. El 1948, durant l’alcaldia de Pau Muñoz Castanyer, tornaran l’exalcalde Magí Bartralot, el catalanista Joan Giménez Llorens i l’Inocenci Mora Adalid, que havia estat regidor del PSUC. I encara el 1969 ho farà Ramon Mas.

Alguns com Ramón García Cobacho, exregidor del POUM, o el seu company de partit Josep Colom Cañellas, no tornaran a trepitjar Sant Cugat fins després de la mort de Franco. Refaran la seva vida a França, un país que també es convertirà en residència definitiva per altres santcugatencs i les seves famílies. Al país veí viuran fins a la seva mort, per exemple, els cenetistes Josep Presas Llenas -mort a Valence el 1949-, José García Montiel -finat a Saint Etiénne el 1953- o l’exalcalde Isidoro Checa, mort el 1956 a Agen.

Tampoc tornaran mai els dos supervivents de Mauthausen. Josep Puiggrós, que es retrobarà amb la seva dona, la també exiliada Concepció Crespo Macías, morirà el 1962 a Pissos (Landes) i Bonaventura Bartralot a Toulouse el 1971.

Hem citat els noms d’alguns dels exiliats santcugatencs, va haver-hi bastants més, però desconeixem les seves trajectòries.

Voluntaris santcugatencs a les columnes de milícies antifeixistes

[Actualitzat: 13 de novembre de 2019]

El 19 de juliol de 1936 l’intent de cop d’Estat fracassava a Barcelona, però no a altres parts de l’Estat, començava la Guerra Civil. La guerra acabaria suposant la mobilització militar de la majoria de població adulta masculina, però els primers mobilitzats van ser voluntaris de les organitzacions republicanes i obreres que van marxar al front en columnes organitzades des de partits i sindicats antifeixistes. Es tracta, doncs, d’un exèrcit de voluntaris que serà la base, una vegada militaritzats, de l’Exèrcit Popular de Catalunya.

L’enviament d’aquestes columnes al front estava coordinat pel acabat de crear Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMAF), on estaven representades les organitzacions polítiques i sindicals antifeixistes i, on recordem, figurava el santcugatenc Tomàs Fàbregas com a representant d’Acció Catalana Republicana (ACR), encara que amb funcions a la seguretat interna. El Comitè tenia com un dels seus principals objectius l’organització militar de Catalunya i era l’encarregat d’equipar, dirigir i reclutar les milícies populars, encara que eren les diferents organitzacions representades al CCMAF les que realitzaven el reclutament als seus propis centres d’allistament. A l’octubre, després de la dissolució del CCMAF, seria la Conselleria de Defensa de la Generalitat, això sí presidida per un cenetista, l’encarregada de dirigir i estructurar les milícies populars.

Segons els càlculs de Gonzalo Berger, autor de Les milícies antifeixistes de Catalunya, els milicians mobilitzats van ser uns 20.000 a l’agost, pujant a 35.000 al setembre i arribant als 45.000 al novembre. A Sant Cugat, gràcies als treballs de José Luis Ausín sobre milicians del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), de l’apèndix de la tesi del mateix Berger i de la documentació consultada per mi a l’Arxiu Històric Municipal de Sant Cugat -bàsicament correspondència del temps de la guerra i informes franquistes- hem comptabilitza prop d’una quarantena de voluntaris a les columnes antifeixistes entre juliol i desembre de 1936.

Milicians marxant cap al front d’Aragó amb les primeres columnes de combatents. Barcelona. Juliol 1936. Fons Generalitat de Catalunya (Segona República). Arxiu Nacional de Catalunya. ANC1-1-N-3871

Els milicians santcugatencs al front d’Aragó

A escala catalana va ser el sindicat CNT l’organització que va aportar més milicians a les columnes -més de la meitat-, seguida del PSUC i la UGT. A Sant Cugat, en canvi, el Sindicat Únic d’Arts i Oficis de la CNT aporta un terç dels voluntaris i és el POUM, organització política amb una forta implantació al poble, d’on provindrien la majoria dels voluntaris. Més del 50% dels milicians santcugatencs militen al partit marxista o la seva branca juvenil, la Joventut Comunista Ibèrica (JCI). Sembla que a Sant Cugat, a diferència d’altres pobles com Rubí, no es va organitzar cap centúria o batalló propi i que els voluntaris es van allistar majoritàriament a casernes de Barcelona.

Els primers milicians santcugatencs marxen cap al front el 24 de juliol en la Columna Durruti, organitzada per la CNT, i es dirigeixen a Bujaraloz. Són anarcosindicalistes com Francisco Aguillanes o Diego Rodríguez o poumistes com el serraller Josep Llunell, als que en setmanes posteriors s’afegeixen més cenetistes locals com el rajoler Silvestre Ayala, Manuel Calafet, el manobre Pedro Martínez Segura, de 29 anys, o el militar Pere Gabarrella. Més santcugatencs marxen al front enquadrats en columnes de la CNT. José Avellán i el paleta de 20 anys Francisco Martínez García, militant de la FAI, s’uniran a la Columna Ortiz, que va marxar cap a la zona Belchite el 25 de juliol; el cenetista Blas Rodríguez marxarà l’agost amb Los Aguiluchos de la FAI i el setembre, en la Columna Ferrer i Guàrdia, formada per cenetistes i militars trobem el santcugatenc Enrique Ferrándiz.

Per la seva banda, la majoria dels membres del POUM santcugatenc s’enrolen en unitats organitzades pel seu partit, com la Columna Balada-Oltra, dues centúries comandades per Sergi Balada i Josep Oltra Picó -destacat dirigent del POUM que poc abans de l’inici de la guerra es va instal·lar a Sant Cugat- que surt el 26 de juliol cap a Alcalá del Obispo; o en la Columna Joaquín Maurín (Segona del POUM), que surt 3 d’agost cap a sector d’Osca, amb santcugatencs com els paletes Joan Crehueres i Ismael Castelló Vicedo -que seria alcalde el 1938-, Álvaro Escudero, José Rodríguez, Manuel Roca Ferrer o Alexandre Parra Ponseti, al que van seguir els seus germans Eduard i Francesc, o en la 3a Bateria de la Columna d’Artilleria Lleugera del POUM (Bateria Germinal Vidal), amb la que marxen Saturno Bayo, el cosidor en atur Jaume Marimon Rom, de 19 anys i en aquells moments president local del POUM, i el rajoler de 22 anys Joan Vericat, que surt el mateix 3 d’agost cap a Vicien. El 12 d’agost sortia també cap al front d’Osca la Cavalleria Roja del POUM, una centúria on figurava el santcugatenc Joan Paredes. La majoria d’aquests milicians poumistes acabaren desplegats a la zona de Tierz i Casetas de Quicena participant en l’intent de conquesta d’Osca.

En aquests primers moments les columnes no eren tan uniformes políticament com ho seran més endavant, i així hem vist a Josep Llunell Llunell, de 20 anys i militant del POUM, en la Columna Durruti i sabem que el paleta Manuel Soriano Marco, també de 20 anys i militant del POUM, va marxar cap al front el 24 de juliol en la Columna Del Barrio, predominantment formada per membres del PSUC. Sembla que Manuel Soriano passaria més endavant a una unitat controlada pel seu partit i, de fet, serà el primer milicià santcugatenc mort al front, al caure en combat a Casetas de Quicena el 21 d’octubre de 1936. Soriano serà objecte d’un homenatge a Sant Cugat el 17 de novembre per part dels seus camarades de la JCI i el POUM.

Santcugatencs als combats de Mallorca i Madrid

Com hem vist, la majoria dels voluntaris santcugatencs es dirigeixen al front d’Aragó, els de les columnes cenetistes cap a Saragossa i els del POUM cap a Osca. Però també hi ha santcugatencs en la frustrada expedició del capità Alberto Bayo a Mallorca de finals d’agost de 1936. Són joves com Evarist Bayo, militant del POUM que s’incorpora a la Columna Gamisans-Oliver, formada majoritàriament per companys seus, o Francisco Manzanares, militant del PSUC, que forma part de la Columna Espartaco, organitzada pels comunistes, o Hilario Val, que marxa amb la de Transport Marítim de la CNT.

Alguns d’aquests milicians, retornats a la Península després de la fracassada expedició, són enviats a defensar Madrid. També són enviades a la defensa de la capital espanyola altres columnes catalanes, entre elles l’organitzada pel PSUC i la UGT, la Columna Libertad, que surt de Barcelona el 9 de novembre. En aquesta unitat marxa un milicià santcugatenc, el jove de 18 anys Vicente Millán García, membre del PSUC que serà el segon voluntari local en morir al front, caurà en combat el primer de desembre de 1936.

Durant els mesos posteriors continua la marxa de voluntaris santcugatencs al front, de fet, alguns dels que hem citat van marxar al setembre o l’octubre. Encara el novembre marxa Joaquim Estrems, militant d’ACR de només 17 anys, amb la Columna Macià-Companys, organitzada per ERC, o Bartomeu Xercavins, militant d’ERC, amb la Columna Volant Catalana, formada per voluntaris d’Estat Català, a la que potser també estava adscrit Pere Escofet Romagosa, santcugatenc de 22 anys que havia passat per les joventuts de la Lliga. Aquesta Columna tenia aquarterament a Bellaterra i va organitzar un festival a la Unió Pinenca el 3 de desembre de 1936.

L’estada dels milicians al front, en ser voluntària, variava, hi havia els que van tornar al mes i va haver-hi els que van fer tota la guerra. Alguns es deixen la vida, uns en els primers mesos, com Manuel Soriano o Vicente Millán, altres ja avançada la guerra, com Jaume Marimon mort el gener de 1938. Hi ha alguns que pujaran durant el conflicte a l’escalafó militar, per exemple l’Alexandre Parra Ponseti seria nomenat tinent en campanya l’agost de 1937, després de passar per l’Escola Popular de Guerra, i Pere Escofet també arribarà a tinent el març de 1938.

Entre els voluntaris abunden els obrers industrials, sobretot paletes i rajolers. La presència de treballadors del camp, majoritaris a Sant Cugat, és menor, només coneixem el cas d’algun rabassaire com Miquel Crehueres, militant del POUM. La majoria dels milicians són joves al voltant de la vintena d’anys, encara que també trobem voluntaris que passaven dels cinquanta anys com Silvestre Ayala.

Combatents del POUM darrera una trinxera a Casetas de Quicena, front d’Aragó. Setembre 1936. Fons Brangulí (Fotògrafs). Arxiu Nacional de Catalunya. ANC1-42-N-34434

L’Ajuntament i els milicians

L’octubre de 1936, el Full Oficial del Comitè Local de Sabadell, en un reportatge sobre Sant Cugat, xifrava en trenta els milicians locals que en aquell moment «lluiten al front» i parlava de què «noves expedicions s’estan organitzant». A més, s’explicava l’esforç a la rereguarda, afirmant que «quatre camions carregats de queviures han marxat vers el front» i es destacava la feina de les dones que «treballen incansablement en la confecció de prendres [sic] d’abric per als combatents antifeixistes».

Però aquesta devia ser una visió un xic idealitzada. Al ple municipal de 2 desembre de 1936 Ramon García Cobacho, conseller del POUM i president de la Comissió de Defensa local, anunciava la seva propera visita al front d’Aragó i demanava material per portar als milicians santcugatencs, ara pinencs. Sembla que fins llavors han estat oblidats per l’Ajuntament perquè Jaume Cussó, cap del PSUC, «es dol que hom no s’hagi recordat millor dels milicians d’aquesta vila, puix que no se’ls ha enviat fins ara res». El ple acorda que «es reculli i enviï el que sigui possible».

Al següent ple, el del 9 de desembre, Ramon García Cobacho dóna compte de la visita realitzada als milicians santcugatencs. De nou és Jaume Cussó el que crida l’atenció sobre els milicians locals, demanant que es facin més viatges com aquest «per tal que els que lluiten es donguin [sic] compte que des de la rereguarda no oblidem els que sofreixen privacions per la causa del poble».

De milicians a soldats

Hem comptabilitzat els voluntaris fins desembre 1936. A partir de 1937 la mobilització de lleves, la militarització progressiva de les columnes, començada de forma lenta i desigual a l’octubre, i la creació de l’Exèrcit Popular de Catalunya, un procés que no culmina fins al març de 1937 amb la creació del Comitè Pro Exèrcit Popular, posa fi a les milícies populars, a partir de llavors els milicians que restin a l’Exèrcit esdevindran soldats.

Llistat de milicians santcugatencs

Nom

Organització

Columna

Data sortida

Aguillanes Asensio, Francisco CNT Durruti 24/7/36
Avellán Martínez, José CNT Ortiz 19/9/36
Ayala Andreu, Silvestre CNT Durruti 25/9/36
Baeza Hernández, Luis POUM
Bayo Benedicto, Evarist POUM Gamisans-Oliver 20/8/36
Bayo Benedicto, Saturno POUM Artilleria Lleugera del POUM
Calafet Ripollés, Manuel CNT Durruti
Camps Moncau, Jaume POUM
Castelló Vicedo, Ismael POUM Joaquín Maurín 5/8/36
Crehueres Galimany, Joan POUM Joaquín Maurín
Crehueres Galimany, Miquel POUM
Escofet Romagosa, Pere Estat Català
Escudero Toribio, Álvaro POUM Joaquín Maurín 7/8/36
Estrems Casadevalls, Joaquim ACR Macià-Companys 25/11/36
Ferrándiz Gausachs, Enrique Militar Ferrer i Guàrdia 30/10/36
Gabarrella Majós, Pere Militar Durruti 20/10/36
Llunell Llunell, Josep POUM Durruti 27/7/36
Llunell Tondo, Josep POUM
López Teruel, Andrés CNT Durruti?
Manzanares García, Francisco PSUC Espartaco 20/8/36
Marimon Rom, Jaume POUM Artilleria Lleugera del POUM
Martínez García, Francisco FAI Ortiz 27/8/36
Martínez Segura, Pedro CNT Durruti
Millán García, Vicente PSUC Libertad
Moya Braulio, Joaquín POUM
Nebot, Frederic POUM Ortiz
Oltra Picó, Josep POUM Balada-Oltra 24/7/36
Paredes García, Joan POUM Cavalleria Roja
Parra Ponseti, Alexandre POUM Joaquín Maurín
Parra Ponseti, Eduard POUM
Parra Ponseti, Francesc POUM
Roca Ferrer, Manuel POUM Joaquín Maurín 24/7/36
Rodríguez Martínez, Diego CNT Durruti
Rodríguez Rebollo, Blas CNT Aguiluchos de la FAI 3/8/36
Rodríguez Segura, Alejo CNT 7/36
Rodríguez Segura, José POUM Joaquín Maurín
Salas García, Juan CNT Ascaso
Soriano Marco, Manuel POUM Barrio
Val Nadal, Hilario CNT Transport Marítim CNT 20/8/36
Vericat Xercavins, Joan POUM Artilleria Lleugera del POUM
Xercavins Adzara, Bartomeu ERC Volant Catalana
Zapater Sasot, José Ortiz 24/7/36

Josep Puiggròs Paloma, regidor santcugatenc a Mauthausen

[Actualitzat: 13 de novembre de 2019]

Ara sabem que van ser cinc els santcugatencs que va passar per Mauthausen. A Josep Puiggròs Paloma ens l’havíem deixat quan van fer una primera investigació que va servir de base per a la realització del documental Els santcugatencs de Mauthausen de TV Sant Cugat. Ara podem explicar qui era.

Dificultats per a la seva localització

El passat 30 de novembre de 2018 rebia un correu electrònic de Juan Antonio Olivares Abad, un investigador de Viladecavalls, on m’explicava que estava cercant dades d’egarencs deportats als camps nazis, entre ells figurava un tal José Paloma Puigrós, nascut a Terrassa. Regirant els padrons de la ciutat vallesana no l’havia trobat, però en canvi havia topat, en el padró de 1915, amb un José Puiggròs Paloma. Cercant a Internet va trobar el seu nom citat a la meva pàgina web. Efectivament, allà figura com a regidor del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a Pins del Vallès el 1937. Per això em posava en antecedents.

El perquè no l’havia localitzat en les meves anteriors recerques sobre deportats santcugatencs és fàcil d’endevinar, en els llistats de deportats figura amb els cognoms canviats i una petita errada en un d’ells, això és així, fins i tot, en el llistat més complet del que disposem fins al moment, l’elaborat per Benito Bermejo i Sandra Checa.

Foto de Josep Puiggròs Paloma. Extreta de la seva fitxa policial a la Direction générale de la Sureté Nationale. Bordeaux, 8 juin 1943. Archives départementales de la Gironde. Cedida per Enric Gil.

Quan els francesos li vam fer el seu carnet d’estranger el 1942 el van inscriure com José Paloma. Segurament va ser una estratagema del propi Puiggròs per dificultar la seva identificació. A més, enlloc es registrava que el seu darrer domicili, abans de marxar a l’exili, va ser Sant Cugat del Vallès. Però la coincidència en el lloc i data de naixement, la similitud dels cognoms i la seva trajectòria política deixaven clar que el nom real del deportat era Josep Puiggròs Paloma, i no José Paloma Puigrós.

Juan Antonio Olivares també m’explicava que el seu nom figurava en el llistat de membres de la Resistència francesa recopilat pel Service historique de la Défense. Allà, efectivament, apareixia com a resistent i deportat, amb els seus cognoms en ordre i ben escrits i com nascut a Terrassa el 24 de maig de 1909. Tot lligava.

A partir de llavors em vaig posar a cercar més informació sobre Josep Puiggròs, a més de la poca que ja tenia d’abans sobre ell. Vaig trobar alguna escadussera referència a la premsa i a la bibliografia. També em vaig dirigir a diferents arxius francesos i a organitzacions de deportats i guerrillers. Amicale des anciens guérilleros espagnols en France no en tenien referències, però em van ser molt profitosos els comentaris de Henry Farreny. Vaig rebre orientacions molt útils de Jean-Louis Vernizo Mateo, d’Amicale de Mauthausen de França, i l’Amical de Mauthausen de Barcelona, amablement, em va fer arribar la fitxa que tenien sobre Puiggròs, on figurava també amb els cognoms canviats. També he fet servir documentació rebuda del International Tracing Service de Bad Arolsen (Alemanya). Per últim, l’Enric Gil m’ha cedit documentació sobre Puiggròs localitzada als archives départementales de la Gironde.

Això és el que sabem ara com ara sobre aquests deportat santcugatenc a Mauthausen.

Biografia

Josep Puiggròs Paloma va néixer al carrer de Sant Valentí 157 de Terrassa un 24 de maig de 1909. Era fill únic de Ramon Puiggròs Subirachs i Àngela Paloma Perramon, que s’havien casat l’any anterior. Sembla que el pare va morir quan era un nen, perquè al padró de 1915 viu només amb la seva mare, treballadora tèxtil.

Potser, més tard, va passar a viure a Barcelona, ciutat on es vehicula de ben jove a l’obrerista Ateneu Enciclopèdic Popular. Sembla que arriba atret per l’oferta esportiva de la Secció d’Excursions, Puiggròs és un amant de l’excursionisme, però segurament també s’interessaria pels cursets de la Secció d’Instrucció o per les qüestions polítiques i socials que es discutien a la Secció d’Estudis Polítics i Socials, el cas és que sembla que es converteix en assidu del local del carrer del Carme 30.

El març de 1925, quan encara no ha fet els 16 anys, és escollit vicesecretari en la junta, en plena Dictadura, just en uns moments difícils per entitats progressistes com l’Ateneu Enciclopèdic Popular. De nou el trobarem en una junta set anys més tard, el juny de 1932, aquest cop com a comptador. Serà un pas breu, de cinc mesos, fins novembre en què ja no figura en la nova direcció.

Aquesta vinculació a una entitat cultural obrerista, en la que conviuen republicans, marxistes, anarquistes, catalanistes, vegetarians, esperantistes o naturistes, l’apropa a un món alternatiu i a les idees emancipadores de la classe obrera. També a l’esport, potser el Puiggròs que juga a rugbi a l’equip de l’Ateneu Enciclopèdic Popular la temporada 1928-1929, per passar en la següent a les files de la Unió Esportiva Sants, és el nostre protagonista. No podem assegurar-lo.

El que està clar és el seu interès per l’excursionisme i, a més, de l’Ateneu Enciclopèdic Popular està vinculat al Club Muntanyenc Barcelonès. El març de 1934 forma part del Consell Directiu de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya.

Amb la República sembla que les coses li van bé. Puiggròs treballa als Laboratoris del Doctor Vinyals, segurament com a comercial, una empresa fundada el 1918 pel també egarenc Francesc Vinyals Aguilera, que feia a més de gerent. L’empresa tenia oficines al carrer Diputació i laboratoris al carrer Viladomat i Llull de Barcelona. A més, s’ha casat el setembre de 1931 amb Concepció Crespo Macías, una barcelonina quatre anys major que ell que, fins llavors, vivia al carrer Santiago Rusiñol de Sant Cugat amb la seva mare, ja vídua, i la seva germana.

Puiggròs arriba a Sant Cugat

El 1935 la parella deixa el pis on vivien a Barcelona, al carrer Aragó 104 4t, i s’instal·len en Sant Cugat. Lloguen una torre a Sant Cugat, a la Rambla Ribatallada 22. Amb el Josep i la Concepció s’instal·len la mare i la germana d’aquesta i una minyona. Pocs mesos després arriba a viure amb ells un afillat de 16 anys. I ja començada la guerra alberguen a la mare de Josep Puiggròs i una nova minyona i, a més, acullen dos refugiats de guerra, un nen santanderí i una nena de Madrid d’onze anys. Així, a finals de 1936 són deu els habitants de la torre de la Rambla Ribatallada.

La guerra també ha portat canvis laborals. El doctor Francesc Vinyals, d’idees conservadores, ha fugit a l’Espanya franquista, l’empresa ha quedat en mans dels seus treballadors. El 4 de setembre de 1936 Josep Puiggròs és nomenat per la Conselleria d’Economia i Serveis Públics, d’acord amb el Comitè Obrer de Control de l’empresa, delegat de la Generalitat als Laboratoris del Doctor Vinyals, S.A. Aviat l’empresa és col·lectivitzada.

El 24 de desembre de 1936 Puiggròs és escollit pels seus companys director dels Laboratoris del Doctor Vinyals, Empresa Col·lectivitzada. Així ho fa constar la Junta del Control Sindical Econòmic de Catalunya al DOGC de 5 de gener de 1937.

Regidor comunista

A més, Puiggrós ha ingressat en el PSUC. És possible que ja hagués militat o simpatitzat amb algun dels partits marxistes que es movien entorn de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. La seva dona comparteix militància comunista. La Concepció Crespo serà responsable de Finances de les Milicianes del PSUC al començament de la guerra i el juny de 1937 participarà en la creació del Comitè Local de Socors Roig Internacional de Pins del Vallès, serà la secretària d’Ajuda.

El 23 de juny de 1937 el PSUC santcugatenc, ara pinenc, proposa a Puiggrós com a representant seu al ple municipal, després de la dimissió de Lluís Garcia Guillén. Puiggròs exerceix de regidor un breu període. No intervé gaire al ple. A l’agost és nomenat representant del PSUC a la Comissió de Municipalitzacions. Una Comissió que acaba proposant la municipalització del servei d’aigües, descartant, per diferents motius, les altres plantejades. Aquesta municipalització de l’aigua s’aprova en el ple de l’1 de setembre de 1937. Aquest és el darrer ple al qual assisteix Puiggròs, encara que no és substituït al consell municipal pel PSUC fins al 27 d’octubre de 1937, quan es formi el nou ajuntament seguint el decret de la Generalitat de reorganització de consistoris de 8 d’octubre de 1937. Segurament va ser cridat a files a principis de 1938.

Exiliat i resistent

Amb la derrota republicana Josep Puiggròs s’exilia a França. Segurament, com tants altres refugiats, passaria pels camps de concentració francesos i seria mobilitzat amb les Companyies de Treballadors Estrangers. No coneixem del cert la seva trajectòria però sí la d’alguns dels seus camarades, com José Goytia, Ángel Hernández o Julián Commes, amb els que comparteix militància política, presó i deportació a Mauthausen.

El més possible és que Puiggròs, com els seus companys, acabés, després de l’ocupació alemanya de França, tancat en un campament de presoners als afores d’Angulema. Allà els militants comunistes, del PCE i el PSUC, es van organitzar i es van posar en contacte amb la direcció del partit a París. A partir de 1942 estan encapçalats per José Goytia, antic aviador republicà. Sembla que es van escapolir del camp i una vegada fora van establir contacte amb el Parti communiste français, que al febrer-març de 1942 havia creat una organització armada per lluitar contra els nazis i el règim de Vichy, els Francs-tireurs et partisans (FTP). A principis de 1942 se sumen a l’organització resistents espanyols, sobretot comunistes. Comença a resistència armada contra els alemanys.

Grup FTP Soleil de Dordogne-Nord. 1943. LAPI / Roger-Viollet

Josep Puiggròs s’instal·la a Bordeus, al 17 rue des Augustins, i treballa com manobre a la construcció. Sembla que la seva dona, la Concha Crespo, es va quedar a Angulema. Des del 26 d’octubre de 1942 té carnet d’identitat d’estranger. Segurament per dificultar la seva identificació figura com José Paloma, amb el cognom de la seva mare.

Josep Puiggròs s’uneix a les files de la Resistència. Com els seus companys ingressa als FTP-MOI de la Regió 3, format per comunistes espanyols, un grup que realitza diferents accions de sabotatge i atacs contra patrulles i bases alemanyes a la regió de l’Aquitània. Després d’algunes detencions, a mitjans de 1942, es reorganitza la direcció regional dels espanyols als FTP. Finalment el desembre de 1942 es nomena a Doroteo Sáez «Teo» responsable polític, Julián Commes «Cosme» responsable militar i José Goytia «Barón» responsable tècnic de la interregió Sud-Ouest FTP, que integrava els departaments Charente, Charente-Maritime, Gironda, Landes i Basses-Pyrenees. Però aviat cauen en mans de la Gestapo.

Fitxa policial de José Paloma [Josep Puiggròs Paloma] a la Direction générale de la Sureté Nationale . Bordeaux, 8 juin 1943. Archives départementales de la Gironde. Cedida per Enric Gil.
El gener de 1943 és detingut Goytia i a l’abril Commes i Sáez. A més de la direcció, entre abril i maig de 1943 són detinguts per la Gestapo i la policia francesa, altres membres del grup. Josep Puiggròs és arrestat per policies francesos el 13 de maig de 1943 a Bordeus acusat d’activitats comunistes. No és identificat fins al 8 de juny, és llavors quan passa a mans dels alemanys.

Goytia i els altres resistents detinguts passen uns mesos encarcerats a la presó de Bordeus, potser al Fort du Hâ, i altres centres de detenció de la Gestapo. Allà els resistents espanyols són interrogats i torturats. Finalment se’ls envia cap a París. El més que possible que Puiggròs passés per un periple similar.

El que sí que sabem del cert és que arriba a París el 23 d’agost de 1943. Puiggrós és internat al Fort de Romainville, un annex Frontstalag 122, que era un dels centres de detenció que feia servir la Gestapo per a presos polítics a l’espera del seu destí definitiu.

Deportat a Neue Bremm i Mauthausen

El dia 6 de setembre Puiggròs és conduït des de Compiègne a la Gare de l’Est de París, on és tancat en un vagó amb 52 presoners més, entre ells set espanyols, tots membres del seu grup dels FTP. La destinació del comboi és el camp de càstig de Neue Bremm, al que arriben l’endemà. Es tracta d’un Straflager, un campament de tortura construït prop de Saarbrücken, al costat de la frontera francesa. Des de principis de 1943 i fins a finals de 1944, la Gestapo de Saarbrücken fa servir aquestes instal·lacions com a «presó policial prolongada» a causa del desbordament dels seus emplaçaments penitenciaris. L’objectiu d’aquest campament era doblegar als presoners físicament i mentalment, a còpia d’obligar-los a fer exercici físic fins a l’extenuació, mentre rebien cops i fuetades, i privar-los d’aliment i de son. Alguns es deixen la pell.

Es calcula que per Neue Bremm van passar uns 20.000 homes i dones de diferents nacionalitats. Entre els empresonats hi havia treballadors forçats d’Europa de l’Est, presoners de guerra, opositors polítics al règim nacionalsocialista, membres de moviments de resistència als territoris ocupats, com Puiggrós, “asocials” i desertors de Wehrmacht.

El camp podia acollir només uns 600-800 presoners alhora, per això l’estada dels presoners acostumava a ser breu. Neue Bremm servia com a camp de trànsit dels presoners cap a noves destinacions. Allà se’ls catalogava segons la seva perillositat en tres categories, els dirigents i els maquis agafats amb les armes a la mà eren catalogats com Schutzhäftlinge III i la seva destinació era Mauthausen. Aquest és el cas de Puiggròs i els seus companys.

Josep Puiggròs viu aquest horror durant nou dies. El dia 16 de setembre la Gestapo agrupa als deu espanyols que hi ha a Neue Bremm catalogats com Schutzhäftlinge III -uns arribats amb Puiggròs el dia 7 i altres que ja hi eren des del dia 1 de setembre- i els envia en vagons tancats sense aigua ni menjar cap a Mauthausen. El 18 de setembre, després de dos dies de penós viatge, arriben al camp de concentració. Puiggròs és matriculat al camp amb el número 35.169.

Neue Bremm. [194?]. Col·lecció Edith Wilhelm
Pel testimoni del comunista madrileny Ángel Hernández García al llibre Triángulo Azul, company de Puiggrós als FTP i de viatge a Mauthausen, coneixem com van ser els primers dies dels acabats d’arribar:

«Llegamos a Mauthausen al atardecer del 18 de octubre [en realitat era setembre] de 1943 y pasamos la noche encerrados en la sala de duchas. Durante la cuarentena, y luego en el barracón 12 donde fuimos trasladados, recibimos toda clase de muestras de solidaridad por parte de los españoles que nos habían precedido».

Dins de l’horror, la situació que troben els espanyols que arriben a Mauthausen a finals de 1943 no és tan extremadament dura com ho havia estat els primers anys. Els rotspanier, que era com denominaven els nazis als republicans deportats, van ser dels primers a ingressar al camp, els sobrevivents han anat teixint una xarxa de solidaritat que serveix per rebre en millors condicions als nous deportats. A més, per aquesta antiguitat al camp han anat assolint llocs de responsabilitat.

No són pocs els espanyols que s’han introduït als kommandos i les destinacions burocràtiques, el que els facilita protegir als compatriotes acabats d’arribar. Segurament per això Puiggròs, en la seva Schreibstubenkarte (fitxa d’ingrés al camp), és inscrit amb la professió d’electricista, el que facilitaria aconseguir destinacions més suaus dins del camp.

A més, la majoria dels nous arribats vénen de la Resistència ja organitzats i segurament els millors estructurats dins del camp són els comunistes. Tot fa pensar que l’adaptació de Puiggròs, resistent i comunista, a la dura realitat de Mauthausen es fa en millors condicions que les que havien patit els deportats entre 1940 i 1942.

I això malgrat que Puiggròs, com els resistents que venien amb ell de Neue Bremm, venia categoritzat com a Schutzhäftlinge III, el que suposava ser marcat com NN, és a dir Nacht und Nebel, categoria reservada als opositors polítics als nazis als territoris ocupats, als membres de la Resistència i alguns personers de guerra. Els NN eren marcats per ser exterminats en secret, sense deixar testimoni, uns eren assassinats i altres deportats i sotmesos a un tracte més dur i cruel amb l’objectiu de què no sortissin amb vida dels camps de concentració.

Republicans espanyols alliberats a Mauthausen. 1945.

Però Josep Puiggròs aconsegueix sobreviure, és un dels deportats alliberats per les tropes aliades el 5 de maig de 1945. Ja lliure es va retrobar amb la Concha Crespo i van refer la seva vida a França. Segons informava el butlletí d’Amicale de Mauthausen de França, moria a començaments de 1962, vivia llavors al petit municipi de Pissos, a les Landes.