Entrevista a Televisió Sant Cugat

Vídeo | Posted on by | Deixa un comentari

“Primer camp d’instrucció de l’Exèrcit Popular Regular”, un documental sobre el campament militar de Pins del Vallès

Encuriosit per les breus imatges de la inauguració del Primer Camp d’Instrucció Premilitar de Catalunya, instal·lat a Sant Cugat del Vallès -llavors Pins del Vallès-, que es podien veure a la sèrie “España dividida: la Guerra Civil en color“, hem investigat una mica i hem trobat una còpia en línia del film original d’on van ser obtingudes. Us el presentem.

Es tracta del documental “Primer camp d’instrucció de l’Exèrcit Popular Regular” (també conegut com “A por los hechos, la juventud catalana se moviliza“). Són 9 minuts inserits al final d’una pel·lícula propagandística de mitja hora, “L’Exèrcit del poble neix“, produïda per la Secretaria de Cinema i Teatre del Comitè Pro-Exèrcit Popular Regular. El seu objectiu era exaltar, com deia el subtítol, “un mes de propaganda i acció pro Exèrcit Popular Regular”, mostrar la feina desenvolupada entre febrer i març de 1937 pel Comitè, impulsat sobretot pel PSUC, que culminà amb la inauguració del campament de Pins del Vallès.

La direcció, fotografia i muntatge del documental va anar a càrrec de Cameràmans al Servei de la República, un col·lectiu de cineastes afí al PSUC, format per Alfonso Gimeno, Albert González Nicolau “Gasset”, Rafael Roca i Joaquin Lepiani. De la banda sonora es va encarregar l’enginyer de so Francisco Gómez Méndez. La música militar que acompanya la narració està interpretada per la banda de la caserna Vorochiloff del PSUC.

lexrcit_del_poble_neix__el_comit_proexrcit_popular_regular_secretara_cinema_i_teatre_presentar_aquesta_grandiosa_pellcula_un_mes_de_propaganda_i_acci_pro_exrcit_popular_regular

Col·lecció Cartells, 917(46.71-326-2). CRAI. Biblioteca del Pavelló de la República

L’Exèrcit del poble neix” va ser estrenada al Palau de la Música de Barcelona el 10 d’abril de 1937 . L’acte, de tres hores de duració, incloïa també films soviètics i lectura de poemes dramàtics. L’estrena comptarà amb la presència de Lluís Companys i diferents consellers, a més d’autoritats militars. Es van programar dues sessions. A la primera van ser convidats militars, forces de seguretat i professors de l’Escola Popular de Guerra, la segona estava oberta a la població civil. Malgrat tot, va haver-hi públic que va quedar fora, per això es va programar una tercera sessió de reestrena el dia 13 d’abril. El documental també va ser projectat al propi camp d’instrucció.

Però no tothom estava content amb la propaganda d’enaltiment de l’Exèrcit Popular de Catalunya. Des de mitjans de comunicació propers al PSUC es van criticar les traves a la difusió de la pel·lícula que van posar sectors anarquistes contraris a la militarització de les milícies. Cal tenir en compte que l’administració de les sales de cinema de Barcelona estava sota control del Comitè Econòmic de Cinemes, lligat al Sindicat Únic d’Espectacles Públics de la CNT.

Com veurem, la filmació comença amb una panoràmica del campament, amb la vila de Sant Cugat al fons. Ens mostra com s’emplaça el campament, com es caven rases, es claven tendes i s’instal·len els serveis d’intendència. Continua amb imatges de maniobres als boscos dels voltants del camp -podem veure Can Vilallonga– i de l’acte d’inauguració del 21 de març de 1937. Veiem l’arribada del conseller Joan Comorera i el president Lluís Companys i el discurs d’aquest des del balcó de Can Mora. Seguidament presenciem la desfilada davant les autoritats i la visita d’aquestes a les instal·lacions. El documental finalitza amb imatges dels exercicis militars i esportius que la tarda del 21 es van fer a l’estadi de Montjuïc.

El vídeo que veurem és la versió francesa del documental, l’única que hem trobat en línia, estreta de la web de ciné-archives, l’associació que custòdia el fons audiovisual del Parti communiste français. Aquí el teniu:

Publicat dins de Guerra Civil | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Els santcugatencs als camps nazis

[Actualitzat el 26 de febrer de 2017]

El 9 d’agost de 1940 arribava a Mauthausen un tren carregat amb 168 republicans espanyols. Es tractava del segon comboi que els nazis enviaven de presoners espanyols al camp de concentració. El primer havia arribat tres dies abans amb 390 deportats. Els espanyols eren exiliats de la Guerra Civil que havien estat detinguts durant l’avanç de les tropes alemanyes per França entre maig i juny de 1940. Molts formaven part de les Companyies de Treballadors Estrangers que el govern francès havia format la primavera de 1939 amb 50.000 republicans espanyols militaritzats per aprofitar la seva ma d’obra en la construcció de fortificacions. Altres s’havien allistat en unitats militars franceses. Amb la invasió nazi de França del maig de 1940 serien detinguts uns 10.000 d’aquests exiliats i enviats a camps de presoners militars, els stalags. El govern franquista havia comunicat als alemanys que els podia considerar apàtrides i fer amb ells el que considerés. Els nazis els van treure dels stalags i els van enviar a camps de concentració, la majoria a Mauthausen, un camp amb catalogació III, el que volia dir d’extermini. Dels 7.532 espanyols que serien tancats a Mauthausen només sobreviuran un 36%.

triang

Triangle blau amb S, símbol dels presoners espanyols a Mauthausen

El comboi que va arribar l’agost de 1940 provenia del Stalag I B Hohenstein, un camp de presoners que els alemanys havien habilitat a l’est de Prússia. Després de tres dies de viatge amuntegats en vagons de mercaderies, sense menjar, ni beure, els espanyols arribaven a Mauthausen. Entre els que van ser rebuts a cops i crits per membres de les SS, hi havia un veí de Sant Cugat, Francisco Calventus Navarro. Nascut a Lorca el 1904, havia arribat a Sant Cugat a mitjans dels anys vint, junt amb els seu pares i germans. Com tants altres murcians emigrats a Sant Cugat en aquelles dates, els Calventus venien atrets per la feina a les obres públiques i la construcció. De fet, el seu pare, i possiblement el mateix Francisco, es col·locaran de peons a les obres del tren. Sabem que el seu germà Antonio va marxar al front amb la columna Durruti. Francisco també marxaria a la guerra en ser mobilitzada la seva quinta el 1938. Mai més tornarà a Sant Cugat. Amb la derrota republicana passaria a França. Abans de marxar a l’exili la família vivia al carrer Hospital número 2, una casa confiscada a un militant de la Lliga. Francico Calventus, com tots els que arribaven al camp d’extermini, va ser despullat, apartat de les seves poques propietats i rapat. Després el van donar un vestit a ratlles amb un número estampat, el 3.686, i amb un triangle blau cosit amb un S al centre, el que l’identificava com apàtrida, ja que no eren reconeguts pel govern franquista, natural d’Espanya. Els SS els inscrivien al camp com rotspanier.

A aquests primers deportats, com als que vindrien després, els esperava fam, maltractaments i treballs forçats a la cantera, en el trasllat de grans blocs de pedra, en la construcció del mur, etc.

Mesos després, el 13 de desembre de 1940, en plena nit, arribava un nou comboi de republicans espanyols en vagons de tercera segellats hermèticament. Aquest procedia del Stalag V D Strasbourg. Dos dies abans la Gestapo havia format als 846 espanyols del stalag i els va anunciar que els enviaven a Aústria a treballar. En realitat la seva destinació era Mauthausen. Entre aquests presoners viatjava un altre santcugatenc, Joaquín Moya Braulio, que havia estat detingut pels alemanys el maig de 1940 i traslladat a Saint-Dié-des-Vosges, lloc de concentració de presoners de guerra, per ser més tard internat al stalag d’Estrasburg. A Mauthausen rebria el número 5.056.

Joaquín Moya també era un emigrant. Havia nascut a Ejulve, a la província de Terol, el 1900 i amb 17 anys va arribar amb la seva família a Sant Cugat. Van aconseguir unes terres en parceria. La família, pares i tres fills, vivia al carrer Montserrat 16. Joaquín Moya, a més de conrear la terra com a rabassaire, treballava de fogoner a la Ceràmica Alexander. Aviat es va integrar a la vida cultural i política local. Es va fer soci de la Unió Santcugatenca i membre de la Unió de Rabassaires i el Centre Republicà Federal, per passar més endavant a militar al POUM. Sembla que va estar al front com a voluntari els primers mesos de la guerra. El maig de 1938 seria nomenat conseller municipal en representació del sindicat rabassaire. També formaria part de la Comissió de Govern fins octubre de 1938 en què la Unió de Rabassaires es va retirar en protesta per les requises. El gener de 1939, davant la imminent arribada de les tropes franquistes, enfilaria el camí cap a l’exili a França.

maut

Presoners a Mauthausen

Els dos presoners santcugatencs serien aviat transferits a un dels camps satèl·lit de Mauthausen, el de Gusen, on eren destinats els presoners que als SS ja no els semblaven aptes per treballar donat el seu deplorable estat de salut. El primer trasllat d’espanyols a Gusen es va fer el 24 de gener de 1941. En el grup anava Joaquín Moya i, segurament, Francisco Calventus. A Gusen les condicions eren encara pitjor que les del camp mare. Dels 5.266 espanyols que es van enviar 3.959 serien assassinats, entre ells els dos santcugatencs. Joaquín Moya moriria el dia 15 d’octubre de 1941, Franciscio Calventus dues setmanes després, el 31 del mateix mes.

Una de les raons de l’enviament d’aquests rotspanier cap a Gusen era fer lloc a Mauthausen per encabir un nou contingent de 2.251 deportats espanyols procedent del Stalag XI B Fallingbostel. En aquest grup de deportats, arribats el 27 de gener de 1941, venia un altre santcugatenc, Bonaventura Bartralot Auladell.

Bonaventura Bartralot havia nascut a Sant Cugat el 1902. Era el germà petit de Magí Bartralot, fundador de la Unió de Rabassaires i el Centre Republicà Federal de Sant Cugat, regidor federal de 1931 a 1934 i alcalde d’octubre de 1936 a gener de 1938. Bonaventura havia seguit les passes polítiques del seu germà, fent-se militant rabassaire i federal, però a diferència del seu germà -federalista pimargalià- Bonaventura simpatitzava amb el corrent més nacionalista d’Estat Català. També serà un ferm antimilitarista, escrivint articles sobre aquesta matèria a la revista L’Avenir i impulsant, l’abril de 1933, el Comitè Local contra la Guerra. Va ser detingut, junt amb el seu germà, arrel dels fets d’octubre de 1934, passant una temporada a la presó. Jutjat l’octubre de 1935 seria absolt. Durant la guerra, sembla que per amistat amb Tomàs Fàbregas, va ser nomenat agent-conductor del Parc Mòbil de la Comissaria General d’Ordre Públic de Seguretat Interior. Amb l’arribada de les tropes franquistes deixaria la seva llar al carrer Sant Antoni 28 i fugiria cap a França.

Bonaventura Bartralot, va ingressar a Mauthausen amb el número de presoner 6.234 i també passaria per Gusen, encara que finalment seria transferit al nou kommando, el d’Ebensee, creat el novembre de 1943, per treballar en la construcció de túnels subterranis on els nazis volien traslladar la fabricació de bombes V-2 per protegir-se dels bombardejos aliats.

Bonaventura Bartralot serà l’únic deportat santcugatenc en sobreviure. Serà alliberat a Ebensee per les tropes aliades el 6 de maig de 1945.

1024px-ebensee_concentration_camp_prisoners_1945

Presoners d’Ebensee el dia de l’alliberament per tropes nord-americanes, 6 de maig de 1945.

 

Publicat dins de Franquisme, Santcugatencs | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

El Vallès: Segona República, Guerra Civil i Postguerra (1931-1945). Cicle de conferències

Aquest mes d’octubre comença el cicle de conferències organitzat per la Fundació Bosch i Cardellach sota el títol El Vallès: Segona República, Guerra Civil i Postguerra (1931-1945).

La sessió inaugural serà el 19 d’octubre a les 17h a la Sala d’Actes de la UAB a càrrec de Jose Luís Martin Ramos.

El cicle començarà el 26 d’octubre i es perllongarà fins al 30 de novembre. Tots els dimecres de 19 a 21h a la seu de la Fundació Bosch i Cardellach (c/Indústria 18, baixos Sabadell).

El nostre torn serà el 23 de novembre amb la conferència que porta per títol: Història de Pins del Vallès (Sant Cugat del Vallès, 1936-1939)

Us deixo la programació completa del cicle:

bosch_002

Publicat dins de Autobombo, Guerra Civil | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Joventut Esportiva Proletària: comunisme i esport obrer a Sant Cugat

Durant els anys vint l’esport es va popularitzar a la societat catalana. Si fins llavors la pràctica esportiva era, pràcticament, només cosa d’aristòcrates i burgesos, a partir de la dècada dels vint, i sobretot amb l’arribada de la República, cada vegada més treballadors es van sumar. El mateix va passar a Sant Cugat.

Aviat partits polítics i sindicats van veure les possibilitats de l’esport com a vehicle de proselitisme. Quasi tots els partits polítics disposaran aviat de la seva secció esportiva, com també els casals republicans, els ateneus anarquistes o el catalanisme més radical, amb entitats com Palestra. La pràctica de l’esport atrau als joves i facilita l’adoctrinament, la disciplina i la cohesió del grup, fins i tot permet, en alguns casos, encobrir activitats paramilitars.

Atletes del BOC

Atletes del BOC

Un dels que més s’esforçaran en promocionar l’esport entre les classes populars van ser els comunistes del Bloc Obrer i Camperol (BOC). El 1932 crearan la Secció d’Esports i Excursions del partit i llençaran una crida «Als esportius i excursionistes proletaris». En ella deixaven clar que l’objectiu és portar «la lluita de classes dintre de tots els camps culturals» i apartar la joventut obrera «dels focus viciosos que la societat burgesa fomenta», a més de «posar al servei del comunista l’esforç individual. Lluitar per aquest ideal noble d’emancipació social dintre del terreny deportiu». La crida finalitzava: «Per l’integrament de l’esportiu a la lluita comunista! Per l’alliberació física de l’obrer! Per l’esport proletari!».

Amb el mateix objectiu el BOC serà l’impulsor d’entitats esportives obreres com el Club Esportiu Proletari de Girona o la Joventut Atlètica Proletària de Sabadell.

A Sant Cugat, com ja hem explicat en aquest blog, el BOC va néixer entre els esperantistes de la Unió Santcugatenca. L’agrupació local es crearà el juliol de 1932, encara que no ho farà de forma oficial fins el maig de 1933. Molt aviat, només un mes després de ser legalitzats, seguiran la línia del partit i impulsaran una entitat esportiva obrera.

El 12 de juny de 1933, en carta enviada a l’alcalde, se’l notifica, com era preceptiu, la constitució de la Joventut Esportiva Proletària. En la mateixa missiva s’informa de qui forma la junta. El president és el paleta de vint anys Ramon Batet Farrés. Malgrat ser de família carlina el 1931 havia ingressat en el Centre Republicà Federal, passant després al BOC, essent un dels seus fundadors. Com a vicepresident figura Andreu Valverde León, també de vint anys, aprenent de rajoler a la Ceràmica Xandri. La mateixa professió i empresa del secretari, Vericart Xercavins, de 19 anys. La resta de la junta la formen Frederic Nebot, Agustí López i els paletes Joan Marimon Rom i Miquel Crehueres Galimany. En el moment de la constitució afirmen ser 30 socis. La seu és al carrer Francesc Layret 29 (actual carrer Santa Maria), seu també del BOC. Tots els seus membres són militants o simpatitzant del BOC, pocs passen dels 25 anys.

Per donar a conèixer l’entitat el mes següent a la constitució -el juliol- organitzaran un aplec a Les Fonts. Aquesta era la convocatòria:

Joventut_Esport

Fons F-DH. Sèrie Documents Històrics (F-DH 2(1)/5(5)). CRAI. Biblioteca del Pavelló de la República

Encara que la Joventut Esportiva Proletària promocionava esports com el futbol o el ciclisme, el que més èxit tindrà serà l’atletisme. El març de 1934 l’entitat inscriurà al Primer Campionat d’Atletisme de Catalunya de Neòfits als socis Salvador Sitges, Joan Ventosa, Joan Calaceit, Miquel Crehueres, Bonaventura Garrell, Fèlix Llunell, Lluís Baeza, Ramon Batet i Salvador Garrell. El mateix any seran els organitzadors d’una cursa dins del programa de festejos de la Fira de Setembre santcugatenca.

A més a més, organitzava campionats amb altres clubs de poblacions properes. Per exemple, el 2 de juny de 1935 s’enfrontarà a la Unió Esportiva de Rubí en un campionat amb diferents proves d’atletisme. Participaran els santcugatencs Boquera, Mora, Anton Collado, Joan Calaceit, Salvador Garrell, Gumersind Ribatallada i els germans Llunell. Acabaran imposant-se els rubinencs.

El 1934 la Joventut Esportiva Proletària, seguint al BOC, havia canviat de seu, passant al carrer Valldoreix 34. També havia canviat de president. Ramon Batet, que s’havia donat de baixa del BOC per tornar a militar al Centre Republicà Federal, serà substituït a la presidència per Agustí Garriga.

Però no només serà la Joventut Esportiva Proletària, militants del BOC seran els impulsors d’associacions culturals, com el Laborista Esperanta Grup o el Corn Enciclopèdic Cugatenc, que van permetre als comunistes fer la competència als catòlics en l’enquadrament de la joventut santcugatenca. Alguna d’aquests associacions també van servir de tapadora pel BOC després de la repressió arrel dels fets d’octubre del 1934.

Finalment, els comunistes agruparan la majoria d’aquestes entitats en un nou ateneu. El febrer de 1936, una vegada normalitzada la situació política i creat el Partit Obrer d’Unificació Marxista -per la fusió del BOC i l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin- veurà la llum l’Ateneu Popular Santcugatenc. L’entitat assumirà la promoció de l’esport obrer que venia fent la Joventut Esportiva Proletària. Tenia vocalies d’atletisme -amb el jove rajoler Joan Calaceit al front- i de futbol, que conduïa el sindicalista i comunista Fèlix Llunell Tondo. Els dos havien estat membres de la Joventut Esportiva Proletària.

 

Publicat dins de Entitats culturals i esportives, Segona República | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Un rebombori del pa al Sant Cugat de 1937: els altres fets de maig

A finals de 1936, després de cinc mesos de guerra civil, els problemes de desproveïment de productes agrícoles a les zones urbanes republicanes començava a ser un problema. I amb les principals zones cerealístiques espanyoles en mans franquistes, el problema més greu era la manca de blat per a elaborar pa.

A Sant Cugat, convertit en Pins del Vallès, malgrat ser un poble de pagès, també comencen a escassejar alguns productes. L’arribada de barcelonins, que es desplacen a la vila a la recerca d’aliments, està creant un mercat negre i augmentant els preus de productes de primera necessitat. El consistori reacciona prohibint la sortida de carn i ous del municipi sense el coneixement de la Comissió de Proveïments, obligant a demanar un permís als que vulguin vendre vi a Barcelona i imposant un preu únic dels productes. Amb aquestes mesures comença també el contraban i, com a resposta, les confiscacions de productes.

colas del hambre

Cues per al pa. Barcelona. 1937. Autor: Agustí Centelles.

Aquests normes no són suficients. A l’octubre l’ajuntament instaura la carta de proveïment familiar -una mena de targeta de racionament– per garantir el subministrament d’aliments a tots els veïns. La targeta no evita que comencin a faltar productes, sobretot pa. L’acaparament, el mercat negre i l’augment de població de la vila -amb l’arribada de barcelonins i refugiats-, no havia fet més que agreujar la situació. Des del govern local s’intenta aconseguir blat. Es fan bescanvis amb unitats militars i pobles de l’Aragó. Vi, ciment, cordes o claus a canvi de blat. Se n’aconsegueixen 18 tones que són repartides entre els refugiats i els obrers sense terra a raó de 250 g. per cap.

El gener de 1937 s’obliga a totes les persones inscrites a la carta de proveïment familiar a ingressar 10 ptes., en concepte d’avançament, per comprar productes agrícoles. Això permet a la Comissió de Proveïments adquirir farina i blat fora del poble. Però l’abastiment dura poc, aviat tornen les cues davant del mercat, amb altercats d’ordre públic que obliguen a posar guàrdies al mercat. Problemes semblants eren comuns a molts pobles de Catalunya.

La situació esclata el maig, pocs dies després dels anomenats fets de maig. A mitjans de mes el pa escasseja i les cues davant les fleques per aconseguir-ne es formen a mitja nit.

Ni els intents de frenar la sortida d’aliments cap a Barcelona, ni la carta de proveïment familiar, ni la compra de blat fora del municipi han aconseguit acabar amb el desabastiment, especialment greu en el cas del pa.

La situació esclata el dilluns 24 de maig. Tenim el relat dels aldarulls d’aquell dia que ens va deixar al seu diari Joan Pahissa Villadelprat:

“Avui aquí a Pins del Vallès hi hagut una manifestació no gens pacífica de dones degut al escaseix [sic] de pa, doncs fa 8 dies que no n’han donat gens. Han anat a Casa la Vila i al crit de volem pa han obligat a sortir al balcó a l’alcalde (Bartralot) que va ser rebut amb xiulets i crits de lladre!, fora!, no et volem! veient-se obligat a ficar-se a dins a corre-cuita i així tots els que intentaren enraonar. En vista d’això demanaren ajut al camp d’instrucció de can Mora que, però, al venir i veure que tenia raó el poble se’n tornaren; veien ells que si continuava així els tocaria el rebre. Telefonen a la Generalitat dient que enviessin forces tot seguit perquè s’havien alçat els feixistes i volien apoderar-se de l’Ajuntament. Arriben uns 30 guardes que al veure’s enganyats es posen a favor del poble. Las dones al veure que es posen els guardes al seu favor perden la por i es posen a registrar las cases de alguns regidors, trobant alguns queviures, entre ells pa. Augmentà encara l’aldarull que al crit de fora l’alcalde, fora aquests lladres i coses per l’estil durà fins al vespre. Es formà un comitè de dones i acordaren l’endemà fer el que fos menester per treure l’Ajuntament, però les coses no surten de vegades tan fàcils com un pensa, doncs per contes de treure l’Ajuntament; van treure amb elles, és a dir, que van agafar a dit comitè i els van dur cap a Barcelona unes quantes hores i això va fer que tothom es fiqués a casa i quedessin les coses com antes [sic], és a dir com antes [sic] no perquè les cartes valien 1, 2, 3 i hasta [sic] 10 pessetes i ara les han posades a 0.25 ptes.”

vigilaSembla, doncs, que les detencions de les líders de la protesta, la baixada de preus de la targeta de racionament i la promesa feta per l’alcalde Magí Bartralot de què l’endemà hi hauria pa racionat per a tothom van calmar els ànims i van desactivar el motí. El delegat general de la Comissaria d’Ordre Públic, en declaracions a la premsa, va relacionar l’avalot amb la formació de cues davant dels comerços, “incidentes que la fuerza pública ha cortado, deteniendo a los elementos provocadores”.

Acabava així un tumult que recordava els rebomboris i motins del pa del segle XVIII i XIX, amb protagonisme de les dones, atacs a l’autoritat i escorcolls de cases a la cerca de pa.

Malgrat tot, els problemes amb el pa i altres productes de primera necessitat aniran en augment, tant en el que restava de guerra, com en la immediata postguerra. Aviat apareixerà la fam.

Publicat dins de Guerra Civil | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

La Colònia Nestlé (1937-1939): quan Sant Cugat acollia refugiats de guerra

Seguint amb els reportatges gràfics sobre Pins del Vallès us presentem dos sobre una de les colònies de nens, refugiats de guerra, instal·lada a Sant Cugat.

Entre els centenars de refugiats que va rebre Sant Cugat durant la Guerra Civil, destaquen els nens arribats de fronts de guerra, molts d’ells instal·lats a torres d’estiueig abandonades pels propietaris. Una d’aquestes torres l’ocuparà la Colònia Nestlé, que gestiona Assistència Infantil.

Aquesta obra social havia nascut el setembre de 1934 a la Residència Internacional de Senyoretes, que depenia de l’Institut d’Acció Social Universitària i Escolar. El seu objectiu era “protegir el nen malalt de casa humil”. Havia centrat la seva activitat a l’Hospital Clínic, ajudant amb aliments, roba i la reforma de la sala infantil. Es finançava amb les quotes dels seus socis -durant la guerra arribarà als 25.000- i donatius. Aviat comptarà amb els diners recaptats per la secció benèfica de Ràdio Barcelona, el que els permetrà obrir una primera casa de convalescència a Caldes d’Estrac, la “Colònia Ràdio Barcelona”. La presidenta d’Assistència Infantil era la pedagoga i teòsofa Maria Solà de Sellarés i el director mèdic el neuropsiquiatra infantil Jeroni de Moragas.

rocamora1

Torre Rocamora

Amb l’inici de la guerra Assistència Infantil oferí els seus serveis al Comitè Central d’Ajut al Refugiat de la Generalitat i va passar a centrar-se en la protecció dels nens refugiats vinguts de ciutats assetjades per les tropes franquistes. Feia mesos que cercaven una casa per instal·lar una nova colònia infantil. Cerquen llocs tranquils al voltant de Barcelona. Es posen en contacte amb l’ajuntament de Pins del Vallès. Aquest els cedirà una de les torres del poble que ha estat abandonada pel propietari, la Torre Rocamora. Aquesta casa, situada al carrer Cánovas del Castillo 45 (avui Av. de Gràcia), comptava amb una extensa finca i una granja, que havia estat explotada col·lectivament per treballadors de Sant Cugat. Era propietat de Santiago Rocamora Moratonas, un industrial tèxtil de Sabadell.

Assistència Infantil havia arribat a un acord amb els treballadors de Nestlé per mantenir aquesta colònia infantil. Faran aportacions econòmiques i treballadores del seu personal s’ocuparan dels nens. Junt amb ells organitzaran activitats per recaptar fons. Per això rebrà el nom de Colònia Nestlé. També rebrà el suport de la Col·lectivitat de Paletes i Manobres de Pins del Vallès, que finalitzarà les obres de l’edifici, que estava inacabat, i de l’ara col·lectivitzada Tintoteria Swert, E.C.

La colònia començarà a funcionar el gener de 1937, però la inauguració oficial no es farà fins el 7 de març de 1937. A l’acte participen directius d’Assistència Infantil, Ràdio Barcelona, Nestlé, l’alcalde de Caldes d’Estrac i el de Pins del Vallès, Magí Bartralot, acompanyat dels regidors d’Economia i Assistència Social. Acollirà una quarantena de nens, amb edats dels disset mesos als 12 anys, la majoria d’ells arribats de Madrid.

La Torre Rocamora serà intervinguda per la Generalitat el 1938 i el seu ús cedit oficialment a Assistència Infantil el juliol del mateix any.

A més de la Colònia Nestlé i la Ràdio Barcelona, Assistència Infantil obrirà dues colònies més a Pedralbes -Els Pins i Els Xiprers- i una llar d’infants a la fàbrica tèxtil Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat.

Us presentem ara els dos reportatges publicats sobre la Colònia Nestlé a revistes gràfiques. El primer és de Crónica, 4 abril 1937.

nestle4-4-37

I un segon de Mi revista, nº 18 (1 julio 1937)

nestle

Aquesta experiència solidària i educativa finalitzarà abruptament amb l’entrada de les tropes franquistes a Sant Cugat. Santiago Rocamora recuperarà la seva propietat. Malgrat tot, una part dels nens refugiats restaran al poble. Una trentena, dels procedents de Madrid, no seran tornats a la seva ciutat per les noves autoritats franquistes fins el juny de 1939.

Publicat dins de Guerra Civil | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Reportatge sobre el campament militar de Pins del Vallès

En el número 13 del quinzenal Mi revista: ilustración de actividades, la corresponent al 15 d’abril de 1937, trobem un reportatge sobre el que era Primer Camp d’Instrucció Premilitar de Catalunya, inaugurat a Pins del Vallès el 21 de març de 1937. L’article porta per títol “Los que se batiran mañana” i estava signat pel què era director de la revista, Eduardo Rubio Fernández, conegut com “chichito”, periodista afí a la CNT i antic estafador. Tot un personatge. A la redacció, però, convivien periodistes de totes les tendències antifeixistes. Es definia com a revista de “combate antifascista y no partidaria”. El primer número s’havia publicat a Barcelona el 15 d’octubre de 1936. Era una revista il·lustrada, de qualitat, que oferia cròniques i reportatges des del fronts de guerra i de la vida a la rereguarda, sense oblidar el cinema i espectacles.

En el moment de la redacció de l’article sobre el camp militar de Pins del Vallès feia només tres setmanes que havien començat la instrucció els primers voluntaris. Es tracta d’un reportatge propagandístic i complaent amb l’organització i l’activitat del campament. Com hem tingut ocasió de llegir en aquest mateix blog, la situació no era tan idíl·lica set mesos després.

MiRevista1MiRevista2Font: Biblioteca Nacional de España, Hemeroteca digital: Mi revista (Barcelona 1936)

Publicat dins de Guerra Civil | Etiquetat com a , | 1 comentari

Elionor Vinyerta, republicana i feminista

Si cerqueu Elionor Vinyerta al Google la immensa majoria d’entrades que trobareu fan referència al carrer del seu nom a Sant Cugat, al barri de Volpelleres, però poc trobareu sobre la seva vida. Tractarem de esmenar aquest buit.

Elionor Vinyerta. Font: Archivo General de la Nación de México, Registro Nacional de Extranjeros en México, 1942

Leonor Viñerta Cuartero -que així es deia fins que als anys trenta  va decidir catalanitzar el seu nom com Elionor Vinyerta- va néixer a Barcelona el 1893. Sembla que era costurera de professió, encara que entre 1920 i 1922 la trobarem actuant a teatres de Barcelona i voltants. En el seu espectacle es presentava com a “artista enciclopèdica”. Cantava, ballava, tocava música i feia números de prestidigitació i transmissió del pensament. Segurament és en aquest temps que entrà en contacte amb el republicanisme. A mitjans dels anys vint coneix a Amadeu Aragay, republicà, maçó i dirigent de la Unió de Rabassaires. Es casen.

Vinyerta es preocupa per la qüestió de la dona. El 1927 la trobem actuant per l’entitat Acció Femenina, que presidia la feminista Carme Karr. Influirà en el seu marit. Aragay farà conferències en aquells anys en favor dels drets de les dones. El maig de 1928 Vinyerta participa a la fundació de l’Ateneu Republicà Femení de Barcelona, entitat de la que esdevindrà presidenta entre 1930 i 1931. A més de demanar el vot per la dona, aquest Ateneu tracta de posar en marxa llars d’infants per a dones treballadores de caràcter laic -la majoria de guarderies estaven llavors en mans de monges-. Amb l’arribada de la República l’entitat femenina intensificarà la seva labor: inaugurarà “guarderies laiques” i realitzaran cursets per a dones. A més, seran les organitzadores, el juliol de 1931, de l’Homenatge a la Dona Catalana, on a més de Vinyerta, també va parlar Francesc Macià.

Elionor Vinyerta destaca com a oradora. Participa en la campanya pro Estatut. Com a lliurepensadora, parla al míting anticlerical que es celebra a Montjuïc el setembre de 1931 presidit per la filla de Francesc Ferrer i Guàrdia. També la trobarem en diferents actes del seu partit, Esquerra Republicana de Catalunya.

El 1932 la parella Amadeu Aragay – que havia estat escollit diputat per ERC el 1931- i Elionor Vinyerta fixen la seva residència a Sant Cugat, a una torre del passeig Sant Magí. Vinyerta, a més de conferenciant, participa en l’organització de les dones d’ERC, sobretot arrel de la aprovació del sufragi femení per les Corts Constituents republicanes. També ho farà a Sant Cugat.

El gener de 1932 el Centre Republicà Federal organitza un míting d'”orientació femenina”. Tanca l’acte Elionor Vinyerta, que al seu parlament parla de “caritat, el casament civil, el fracàs de la religió, el vot de la dona”. L’agost de 1933, es crearà el Grup Femení del Centre Republicà Federal de Sant Cugat. Elionor Vinyerta serà nomenada presidenta d’honor.

Cartell de míting d'ERC. Font: Biblioteca Nacional de España

Cartell de míting d’ERC. Font: Biblioteca Nacional de España

Malgrat la seva residència a Sant Cugat, Vinyerta continua sent cridada com a oradora a mítings d’ERC de Barcelona i altres poblacions com Mataró. També participarà a la campanya de febrer 1936 defensant el Front d’Esquerres.

Durant la guerra serà una de les organitzadores del Primer Congrés Nacional de la Dona celebrat a Barcelona el 1937. Arran d’aquesta trobada es crearà la Unió de Dones de Catalunya, una organització femenina unitària de les forces antifeixistes, paral·lela a la Agrupación de Mujeres Antifascistas que es formà a Espanya. Viñerta serà vocal del seu Comitè Executiu.

A Sant Cugat -convertit en Pins del Vallès-, serà presidenta del Comitè Local de Socors Roig Internacional, format el juny de 1937.

Després de la guerra marxarà, junt amb Amadeu Aragay, a l’exili, primer a França i el 1942 a Mèxic. Sembla que mai tornaria a Catalunya.

Publicat dins de Guerra Civil, Santcugatencs, Segona República | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Història de Volpelleres

living

Imatge | Posted on by | Deixa un comentari