Camp de golf, temps de fusells: documental sobre el Primer Camp d’Instrucció Premilitar de Catalunya

Us presentem el documental “Camp de golf, temps de fusells“, que recull la història del Primer Camp d’Instrucció Premilitar de Catalunya, emplaçat a les instal·lacions del New Barcelona Golf Club de Sant Cugat del Vallès -llavors Pins del Vallès- durant la Guerra Civil. Al film podrem seguir les vicissituds del campament militar des de la seva inauguració el març de 1937 fins a la seva desaparició el gener de 1939.

Es tracta d’un documental produït TV Sant Cugat, amb guió i realització d’Ivan Flix i amb el nostre assessorament històric i documental. Està basat en l’article de la nostra web “Presència militar a Pins del Vallès” i en les múltiples entrades sobre el tema que hem publicat en aquest blog.

Vídeo | Posted on by | Etiquetat com a | Deixa un comentari

El nyap de la primera «catalanització» dels carrers de Sant Cugat a la Transició

El febrer de 1977 el Congrés de Cultura Catalana, al que l’ajuntament de Sant Cugat estava adherit, endegava la campanya «El català al carrer» per impulsar la retolació en català dels carrers i les botigues. A Sant Cugat es feia ressò el secretariat local del Congrés, així com altres entitats. El darrer alcalde franquista, Francisco de P. Llatjós, nomenat pel governador civil l’octubre de 1975, i el seu consistori, primer van decidir posar els rètols dels carrers en castellà i català, però finalment, davant la pressió popular, es van decidir per catalanitzar el nomenclàtor de la població. A finals de febrer es van posar mans a l’obra, però el resultat no va ser l’esperat.

Aviat molts veïns troben que el seu carrer està retolat amb unes noves plaques metàl·liques de color blau amb l’escut de la població, però els que dominen el català queden astorats. Les errades ortogràfiques sovintegen: Monastir, Françesc Moragas, Sant Medí, abad Escarré, baixada San Severo, Sardañola. Altres troben que s’ha canviat el nom del seu carrer, per exemple la plaza Pedro San, dedicada a un dels «caídos» locals –Pere San Mestre-, s’ha convertit en Sant Pere (curiosament el seu actual nom). Altre carrer rebatejat és l’avinguda Pla del Vinyet, que apareix a la placa com avinguda Plaça del Vinyet. Es tracta d’un carrer que Llatjós va voler dedicar a Manuel Fraga, però que les protestes populars ho van impedir.

Aquest desconeixement històric es demostra a altres indrets. Així es retradueixen al català noms de carrers que s’havien traduït malament al castellà. Per exemple, el carrer dels Marges el franquisme l’havia convertit en calle de las Marchas i ara el catalanitzaven com carrer de les Marxes.

Els despropòsits abunden. El rècord el té el carrer sant Esteve amb plaques amb quatre noms diferents: san Esteban, sant Estevan, sant Esteban i sant Estebe. No van encertar ni una. I arriben al surrealisme amb la traducció del carrer dedicat al fundador de Falange, la calle José Antonio es converteix en carrer Josep Antoni.

Tot plegat una autèntica espifiada. El ridícul és majúscul. Vladimir de Semir, corresponsal de La Vanguardia Española a Sant Cugat, se’n fa ressò de l’assumpte en un article publicat al diari barceloní el 4 de març.

Semir, Vladimir de. “Nombres “catalanes” para las calles de Sant Cugat”. La Vanguardia española, 4 de març de 1977

L’ajuntament no va tenir més remei que retirar les plaques. El secretariat local del Congrés de Cultura Catalana i l’Associació de Veïns Estació es van oferir per assessorar l’Ajuntament en la catalanització del nomenclàtor. L’ajuntament els va obviar i es va dirigir a la seu central del Congrés de Cultura Catalana. L’alcalde va tenir una entrevista amb Max Cahner, responsable de la campanya «El català al carrer», que el va reconduir cap al secretariat local. Finalment, l’alcalde es va comprometre a consultar al secretariat local del Congrés de Cultura Catalana la grafia correcte dels carrers.

A més, el darrer ajuntament franquista s’havia limitat a «catalanitzar» el nomenclàtor, sense tocar-lo, malgrat les demandes veïnals de restituir els noms històrics dels carrers. S’escudava en què el governador civil no autoritzava cap canvi. La Diada d’aquell any de 1977 alguns veïns passen a l’acció. Canvien les plaques d’alguns carrers, eliminant els noms franquistes i substituint-los pels noms tradicionals. Així el carrer José Antonio és canviat per Xerric, general Sanjurjo per Sant Antoni, 18 de Julio per Endevallada i la plaça del Caudillo per Quatre Cantons. L’alcalde reacciona i ordena tramitar un expedient per substituir el nom a aquests carrers. Set mesos després, segons informava De Semir a La Vanguardia, res s’havia fet per oficialitzar els canvis. Haurà de ser el primer ajuntament democràtic, sortit de les eleccions municipals d’abril de 1979, el que comenci la feina d’eliminació de noms franquistes del nomenclàtor, feina que el dia d’avui encara no ha finalitzat. Recordem que a hores d’ara encara tenim carrers a Sant Cugat dedicats a alcaldes franquistes.

Publicat dins de Franquisme | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Conferència: els santcugatencs als camps nazis

Us presentem un ampli resum de la conferència que vam fer el passat 30 de maig de 2017 al Museu de Sant Cugat sobre els santcugatencs als camps nazis. La xerrada formava part de les activitats a l’entorn de la exposició «Fugint de l’Holocaust».

A la conferència vam parlar de memòria històrica, vam conèixer el penós periple que vam tenir que fer els exiliats espanyols i santcugatencs que fugien de la repressió franquista, la retirada, el seu pas per improvisats camps de refugiats, la militarització francesa, l’empresonament als stalags alemanys i la tràgica destinació d’uns 9.000 d’ells, enviats als camps de concentració nazis. També vam explicar qui eren els tres santcugatencs que van acabar deportats a Mauthausen.

Agraïm a l’Ivan Flix la filmació i edició del vídeo.

Vídeo | Posted on by | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Presentació del llibre “El Vallès: Segona República, Guerra Civil i Postguerra (1931-1945)”

El proper divendres 26 a les 19 h. a la Llibreria La Llar del Llibre de Sabadell es farà la presentació del llibre El Vallès: Segona República, Guerra Civil i Postguerra (1931-1945). El llibre recull les ponències del 3r curs d’història del Vallès que va organitzar la Fundació Bosch i Cardellach el passat novembre.

Entre els capítols del llibre podreu trobar la nostra aportació: Pins del Vallès, 1936-1939: la Guerra Civil a Sant Cugat del Vallès.

Publicat dins de Activitats de José Fernando Mota, Guerra Civil | Deixa un comentari

Fugint de l’Holocaust: exposició i xerrades al Museu de Sant Cugat

Del 17 de maig al 25 de juny de 2017 podeu visitar al Museu del Monestir (Plaça de l’Om, 1) l’exposició Fugint de l’Holocaust: Catalunya i els refugiats jueus de la Segona Guerra Mundial.

Dins del cicle d’activitats organitzades al voltant de l’exposició, el nostre torn serà el dimarts 30 de maig a les 19 h amb la conferència que porta per títol: Els santcugatencs als camps nazis

Us deixo el programa sencer

Publicat dins de Activitats de José Fernando Mota | Etiquetat com a , | 1 comentari

Presentació del documental Primer Camp d’Instrucció de l’Exèrcit Popular Regular

Vídeo de l’acte celebrat el 5 de maig de 2017 a Cal Temerari, coorganitzat amb el Grup d’Estudis Locals de Sant Cugat del Vallès.

 

Teniu més informació sobre el campament a l’apartat de la meva web: Presència militar a Pins del Vallès

I en aquest mateix blog seguint l’etiqueta: Campament d’instrucció militar de Pins del Vallès

Podeu veure el documental al meu canal de vimeo

Vídeo | Posted on by | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Procés i mort de Joan Prat Muntada, santcugatenc afusellat al Camp de la Bota

El 7 de febrer de 1939, dotze dies després de l’entrada de les tropes franquistes a Sant Cugat i Barcelona, Florencio Mellado Ibar es persona a la Delegación de Seguridad de la ciutat comtal. Formula denúncia contra una dotzena de veïns de Valldoreix. Les acusacions són diverses: haver format part del comitè revolucionari de la barriada, ser comunistes o anarquistes, haver denunciat a dretans, haver participat en saquejos, … Potser les acusacions més greus són contra Juan “el cartero”, conegut com a “llampec”, sobre el que afirma: “se dice que intervino en la denuncia y asesinato del rector de la parroquia de Valldoreix“.

Florencio Mellado, de 44 anys, regentava una botiga de queviures -Casa Mellado- a Valldoreix, veïnat al qual fa anys que viu. Afirmava que durant la guerra va ser denunciat per les seves idees dretanes i que membres del Comitè havien etzibat sobre ell: “habría que pegarle cuatro tiros“. El juliol de 1938 havia estat multat a Tarragona per participar en el mercat negre. Sembla que poc després havia fugit a la zona franquista. Ara ha tornat a Barcelona com agent de la Columna de Orden y Policía d’ocupació, força encarregada de l’ordre públic i la repressió política fins a l’organització dels serveis policials a les poblacions que van sent “alliberades” per les tropes franquistes.

Detencions

El mateix 7 de febrer es passa còpia de la declaració de Mellado a Eduardo Quintela, cap de la Brigada Social. De resultes de la investigació policial, el dia 14 de febrer són detingudes a Valldoreix i Sant Cugat sis persones, ja que “los demás acusados han desaparecido del pueblo“. Entre els arrestats està Joan Prat Muntada. Es tracta del tal “llampec”, del que, segons Mellado, es rumorejava que estava implicat en la denúncia i assassinat del rector de Valldoreix. Josep Castellà Casarramona, nascut a Sant Cugat el 1882 i rector de la parròquia de Valldoreix des de 1916, havia estat detingut per membres de les patrulles locals el 22 de juliol de 1936 i havia aparegut assassinat aquella mateixa nit, junt amb el santcugatenc Pere San, al km. 4 de l’Arrabassada.

Joan Prat Muntada havia treballat de xofer en la línia de transport entre Valldoreix i Sant Cugat. El primer de juliol de 1936, a petició de vint veïns del Valldoreix, entre ells el rector, havia estat nomenat per l’Ajuntament vigilant nocturn interí de Valldoreix. El novembre de 1936 se’l va nomenar guàrdia municipal de Valldoreix i sembla que també assumeix les funcions de carter. Tenia 48 anys i era natural de Campdevànol, encara que feia més de vint anys que vivia a Sant Cugat, estava casat amb una santcugatenca i tenia dues filles. Havia estat arrestat al seu domicili del carrer Major número 7 de Sant Cugat.

Portada del lligall del Sumarísimo de Urgència núm. 895. Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero,

Els detinguts són empresonats a la Model i les diligències són enviades a l’Auditor de Guerra. Són acusats de «rebelión militar». S’obre consell de guerra. El cas recau en Antonio Nores Castro, tinent jutge instructor del Consejo de Guerra Permanente núm. 1. El 22 de febrer el jutge demana a la Guàrdia Civil “atestado sobre los antecedentes políticos, actuación revolucionaria y cargos” dels encausats i informes dels detinguts a l’alcaldia de Sant Cugat i al servei d’investigació de la Falange local.

Informes i declaracions

Un mes després, el sergent Herminio Antón Cabezón, del destacament de la Guàrdia Civil de Sant Cugat, envia el seu informe. Sobre Joan Prat escriu “cree perteneció a la FAI, haciendo propaganda anarquista“, afegia que portava armes “con las que amenazaba a los elementos de derechas”, que havia denunciat a veïns de dretes i “que se supone intervino en el asesinato del sacerdote de Valldoreix“. L’informe de León Berbis Bosque, alcalde de Sant Cugat, formula les mateixes acusacions però sobre el tema del capellà només afirma que Prat l’havia denunciat. L’últim informe és el de Falange, de 17 d’abril, el signa José Pérez, jefe de Investigación e Informació de FET y de las JONS de Sant Cugat. En ell s’insisteix que Prat era “cavecilla [sic] de los espías de esta villa“, que havia denunciat a veïns amb emboscats a casa seva i als que escoltaven Radio Nacional i que “siempre hiba [sic] armado de pistola o de fusil“. Sobre l’assumpte del rector deia que

“por hipocresía dió vestuario al párroco de esta, diciendole [sic] llevarle a un sitio seguro llamado Can Fló a las pocas horas de estar allí vinieron las patrullas rojas lo detuvieron y asesinaron” (…) “se cree que fue el [sic] quien denunció a donde se encontraban los objetos de la Parroquia de Valldoreix, que debido a su balor [sic] estaban ocultos”.

Mentrestant, el 20 de març, Florencio Mellado havia tornat a declarar, ara davant del jutge instructor, ratificant-se en el que ja havia dit i ampliant la seva declaració sobre Prat, afirmant:

“que sabe además que un día se personó en la casa que habitaba el párroco de Valldoreix y en tono de protector, le dijo que allí no estaba seguro, que él le proporcionaría ropa de paisano y lo llevaría a una casa donde estaría con más seguridad; así lo hizo acompañándole a una casa de campo de las que por allí existen, pero al día siguiente de llevarlo allí fueron a buscarlo las patrullas para asesinarle como en efecto hicieron, y por esto cree el declarante que fué el mismo encartado quien avisó”.

Diu que així s’ho va explicar “un vecino llamado Altet el cual está afiliado a la Falange de Valldoreix“. El jutge crida al tal Altet a declarar.

Es tracta de Joan Altet Forés, un jove mestre de 23 anys que abans de la guerra havia format part de la catalanista Federació de Joves Cristians i que ara és militant falangista. Aviat serà el cap d’Investigación e Información de la Delegación falangista de Valldoreix-La Floresta. Presta declaració davant Jaime Serra Inglés, jutge municipal de Sant Cugat, el 18 d’abril. Assevera que Joan Prat és un

“traidor con respecto al cura párroco de Valldoreix teniendole ocultado por espacio de algunos días y al cabo de dos días fue hallado muerto el expresado cura en la carretera de la Rabassada, sabiendo que este sujeto fue uno de sus asesinos”.

Afegeix que també va delatar on s’havien amagat els objectes litúrgics, que era agent d’enllaç entre el «comitè rojo» de Sant Cugat i el de Valldoreix, que estava afiliat a la FAI, que portava dues pistoles, que feia de “jefe de los rojos” a l’hora de requisar torres i saquejar-les, que pressionava els veïns perquè portessin els nens a l’escola “marxista” i que violava la correspondència per espiar als veïns.

Florencio Mellado aprofita una nova declaració, ara davant del jutge municipal, de 15 d’abril, per ampliar les seves acusacions sobre els valldoreixencs empresonats. Sobre Prat afegeix que va fer d’espia per l’Escola de Guerrillers instal·lada a Valldoreix, denunciant als que sentien la ràdio franquista i a desertors amagats, que participava en els tiberis que organitzava el Comitè de Valldoreix i “aunque no lo puede probar“, ja que només ho sap per referències, insisteix que suposa que va participar en l’assassinat del rector.

De la resta de cridats a declarar en el procés només el promotor immobiliari Joan Borràs Ventura i el jardiner Pedro Peruga Escalona fan referència a Prat. El primer només diu d’ell que formava part del Comitè, el segon afirma que espiava als dretans i que participava en els banquets del Comitè. Cap dels dos menciona l’assumpte del capellà.

El 27 d’abril són els processats els cridats a declarar. Joan Prat declara que “estaba afiliado a la UGT, obligatoriamente, por ser empleado municipal“, i nega totes les acusacions: haver estat enllaç del Comitè, cap dels espies, que violés la correspondència, que denunciés dretans, ni que amagués al capellà. Sobre aquest assumpte assegura que

“le facilitó una cazadora para vestirse de paisano, que lo llevó a la Casa Busquets, para que se escondiese, y que no volvió a saber nada más de él, e ignora que las patrullas de control le detuviesen y asesinasen en la Rabassada”.

Església de Sant Cebrià de Valldoreix

El dia següent el jutge instructor remet l’auto-resumen de les actuacions portades a terme al Tribunal Militar. Són sis els encartats al Sumarísimo de Urgència núm. 895. Sobre Prat, al que qualifica de “sujeto peligrosísimo y malos antecedentes“, dóna per bones totes les acusacions de les quals ha estat objecte: espia, delator, agent d’enllaç del comitè,… i “autor de la denuncia” contra el capellà de Valldoreix.

Consejo de Guerra

L’11 de maig de 1939 els processats de Valldoreix són trets de les cel·les, emmanillats de dos en dos i pujats a una camioneta. Els porten al Palau de Justícia, al Consejo de Guerra Permanente núm. 2 de Barcelona. Arriben cap a les 10.30. Els tanquen als calabossos, on per primer cop poden parlar amb els militars que els han assignat com a defensors. Mitja hora després els treuen les manilles i els pugen a la sala de vistes. A la sala esperen militars, policies i familiars. A les 11 hores comença la vista. El tribunal està format per cinc persones, el president -amb rang de cap de l’exèrcit-, tres vocals -que han de ser oficials- i un membre del Cos Jurídic Militar, en aquest cas el capità honorífic Carlos Álvarez Martínez.

Es jutja a 18 persones, els sis encartats de Valldoreix i dotze inculpats més d’altres causes. Es tractava d’una «causa acumulada», pràctica comuna en aquests primers mesos de franquisme, on procediments que s’havien instruït per separat es jutjaven junts, agrupant en un mateix dia, hora i acte a processats de diferents causes, acusats de fets diversos i procedents de diferents localitats. En menys d’hora i mitja tot està enllestit, lectura del sumari, acusació fiscal, actuació de la defensa, al·legacions dels acusats, deliberació del tribunal, redacció i signatura de la sentència. El tribunal dicta sis penes de mort, entre elles la de Joan Prat Muntada. Dels altres cinc processats de Valldoreix dos són condemnats a penes de reclusió perpètua, un a 12 anys i un dia i dos són absolts.

La sentència sosté que Joan Prat era “afiliado a la UGT antes del Movimiento, de ideas avanzadas” de les que feia propaganda, que aprofitant-se del seu càrrec de sereno va denunciar als veïns que sentien ràdios franquistes i al que amagava els objectes litúrgics, que “tenía atemorizado al vecindario que tenía que darle frecuentes propinas para ser bien informados en el Comité“. Sobre el tema més espinós, l’assassinat del rector, diu que

“brindándole protección, le facilitó ropa de paisano y le aconsejó se marchase de su domicilio, acompañándole el mismo a una casa de campo, en donde, la misma noche, fue detenido y asesinado por unas patrullas de control, a las que se lo había denunciado éste inculpado”.

Durant el procés no ha quedat clar ni en quina masia va ser detingut el rector, l’informe de la Falange parla de Can Flor, l’acusat va dir que era Can Busquets i més tard es dirà que era Can Boba. El veredicte no es mulla i escriu “una casa de campo“. Tampoc es diu res a la sentència de què Prat participés en l’assassinat.

Presó i mort

En tornar a la Model, Prat i els altres sentenciats a mort són traslladats a la sisena galeria, coneguda com «la nevera», on van a parar tots els condemnats a la pena capital en espera de la seva aprovació o commutació. Allà passarà més de dos mesos, tancat en una cel·la de 15 m2, compartida amb set presos més i de la que només pot sortir a passejar al pati una hora al matí i una hora a la tarda.

El 17 de maig l’auditor de guerra havia donat el vist-i plau a la sentència i havia passat comunicació de les penes de mort a l’Asesoría Jurídica del Cuartel General del Generalísmo. No serà fins al 28 de juliol de 1939 que arriba a l’Auditoria de Guerra de Barcelona el “enterado” de Franco aprovant les penes de mort. A la una de la matinada del 29 de juliol, a la capella de la Model, el secretari del Jutjat comunica la sentència i l’aprovació de la mateixa als sis condemnats a mort. Tots es neguen a signar la notificació. Serà el seu últim acte de rebel·lia. A les 3.30 són entregats “al jefe de la fuerza encargada de llevar a cabo la ejecución de la sentencia, la cual se verificó en el Campo de la Bota de Barcelona a las cuatro horas de la mañana“.

Certificat de defunció de Joan Prat Muntada. Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero, Sumarísimo de Urgència núm. 895.

Jesús Martínez, tinent metge assimilat, certifica que Joan Prat Muntada “ha fallecido a causa de una hemorragia interna” al Camp de la Bota. Era l’eufemisme que s’utilitzava amb els afusellats. Els cadàvers són portats al cementiri de Montjuïc i enterrats a la fossa comuna. L’endemà, Andrés Algueró de Ugarriza, jutge encarregat del Registre Civil del Jutjat Municipal núm. 7, certificava la inscripció de la defunció de Joan Prat al registre civil.

Conclusions

Com hem vist, Prat va ser acusat de ser la FAI, quan, com la mateixa sentència reconeix, era de la UGT, ambdues organitzacions legals amb la República. També li retreuen haver denunciat veïns que sentien emissores franquistes o que tenien desertors amagats a casa seva. Totes dues activitats eren delicte durant la guerra i tenint en compte que Joan Prat era guarda municipal, entrava dins de les seves atribucions, si va ser així, denunciar aquestes persones.

Estem davant d’un exemple de la «justícia a l’inrevés» del franquisme, quan un acte legal es converteix en delicte retrospectivament i una persona fidel al govern legítim és condemnada a mort per «rebelión militar». Però segurament el que va portar Prat al Camp de la Bota van ser les acusacions que el relacionaven amb l’assassinat del rector de Valldoreix. Només un dels testimonis el va acusar directament, el falangista Joan Altet, que fins i tot havia afirmat que Prat havia participat en el seu assassinat, acusació que no recull la sentència. Els informes oficials i la resta de testimonis només parlen de rumors -«se dice», «se supone»- que Prat havia estat el denunciant.

No sabem del cert com va anar tot. Segons explica Jordi Sales i Masferrer -rector de Valldoreix entre 1979 i 1992- en Rectirologi de la Parròquia de Sant Cebrià de Valldoreix, Josep Castellà es va refugiar el dia 20 de juliol de 1936 a una casa d’Antoni Caballé Munné. Joan Prat el va buscar i a instància seva el dia 22 es traslladava a Can Boba. La mateixa nit del trasllat va ser detingut i assassinat. Segons afirmava Mossèn Sales “no sé sap qui fou el denunciant“.

El que sí que sabem és que Joan Prat Muntada va ser afusellat la matinada del 29 de juliol de 1939 al Camp de la Bota de Barcelona.

Font: Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero, Sumarísimo de Urgència núm. 895. Causa contra Juan Torres Serra, Emilio Gómez Pérez, Juan Julià Uxó, Jaime Carreras Tixeire, Agustín Carreras Tixeire y Juan Prat Muntada

Publicat dins de Franquisme | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

La resistència al monopoli de l’aigua a Sant Cugat durant el primer franquisme

Presentem un article referent a Sant Cugat aparegut a la premsa de l’exili, concretament a Lluita, òrgan de premsa del PSUC publicat a França, al seu número 172 de 29 de setembre de 1948. L’article porta per títol «Pins del Vallès ha guanyat una victòria al falangisme». Es tracta d’una peça periodística sense signar, encara que tot ens fa pensar que el seu redactor va ser Ramon Mas, militant rabassaire i comunista exiliat a França, que per aquelles dates col·laborava amb la publicació. Com podeu veure, encara parla de Pins del Vallès, nom oficial de Sant Cugat del Vallès entre octubre de 1936 i gener de 1939.

Edifici d’Aguas de San Cugat del Valles, S.A. Foto: Marcel Albet Guinart

En l’escrit se’ns parla sobre la gestió de l’aigua que porta a terme l’ajuntament franquista. La gestió de l’aigua, municipalitzada el 1937, havia tornat a mans privades amb l’arribada del franquisme. L’abastament d’aigua a la vila es va convertir en una de les prioritats de l’alcalde Nicolás Villar Recio.

El matí del 21 de maig de 1944 s’inaugurava, i es beneïa per Mossèn Griera, el domicili social d’Aguas de San Cugat del Valles, S.A., reconstituïda com a empresa de servei públic per fer les obres que havien de conduir l’aigua des del pantà de Sant Pere Màrtir a Sant Cugat seguint la línia del tren. L’empresa la presidia Nicolás Villar. A la tarda, amb tota la pompa nacionalcatòlica -benedicció del capellà, parada de la centúria falangista local «Luis Paraíso»- es procedia a la col·locació a Valldoreix dels primers tubs de la canonada.

Segons se’ns explica a l’article, el 1947 va haver-hi un intent de cedir el monopoli de l’aigua de Sant Cugat a la companyia Aguas de Dosrius, el que va encarir els preus. La població sembla que va respondre negant-se a pagar.

A Lluita l’articulista parla de corrupció i responsabilitza de l’afer a l’alcalde Nicolás Villar Recio, metge municipal esdevingut alcalde de Sant Cugat i jefe local de Falange el 1941, i a Francisco Torrens Vilarasau, secretari municipal. Nicolás Villar havia arribat a Sant Cugat el 1926 com ajudant al dispensari, aconseguint plaça de metge al poble el 1928. Durant la Dictadura de Primo de Rivera va ser membre de la Unión Patriótica, però durant la República es va apropar al món catalanista i catòlic. L’agost de 1936 va ser cessat al seu càrrec, però va restar al poble. El gener de 1939 es va afiliar amb el número 17.917 al nou partit únic, Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Primer va ser el secretari de la delegació local, aviat seria el jefe local i alcalde.

Francisco Torrens Vilarasau va ser secretari municipal abans i després del període republicà. Torrens va ser destituït del seu càrrec pel primer ajuntament republicà, acusant-lo d’haver fet maniobres a favor de la candidatura monàrquica a les eleccions d’abril de 1931. A l’octubre de 1933 la seva casa apareixia empastifada de quitrà titllant-lo de feixista. Finalment marxaria de Sant Cugat. Durant la Guerra Civil col·laboraria amb la cinquena columna i va estar detingut. El 28 de gener de 1939, dos dies després de l’entrada de les tropes franquistes a Sant Cugat, tornaria al poble encarregant-se de reorganitzar l’administració municipal i convertint-se en un poder fàctic dins l’administració local.

L’article lliga la destitució de Nicolás Villar Recio com alcalde a la tèrbola gestió de l’assumpte de l’aigua. El cert és que el 1947, després de sis anys a l’alcaldia presentaria la seva dimissió. Malgrat tot, dècades després, el 1973 seria nomenat jutge de Pau de Sant Cugat. Avui, encara, una plaça el recorda al nomenclàtor de Sant Cugat. Francisco Torrens continuaria com a secretari municipal bastant anys més.

Us deixo amb l’article:

Publicat dins de Franquisme | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

L’Escola de Comissaris de Guerra de Pins del Vallès

El juliol de 1937 es trasllada a Pins del Vallès -nom oficial de Sant Cugat del Vallès des d’octubre de 1936- l’Escola de Comissaris de Guerra.

Des de començaments de la guerra les diferents columnes milicianes s’havien dotat de comissaris polítics per reforçar la moral i disciplina dels milicians i vigilar de prop als oficials professionals. L’octubre de 1936 es va regularitzar aquesta figura. Un decret creava els “delegados políticos” a les diferents unitats militars. Les seves funcions eren millorar la compenetració entre tropa i comandament, mantenir la disciplina, cimentar la unitat antifeixista, educar políticament i atendre les necessitats materials i morals dels soldats. Havien d’exercir “una influencia moral decisiva, que ha de tener sus fundamentos en la conducta político-sindical y hasta en la privada”. La seva consigna era “el primer en avançar, l’últim en retrocedir”.

Escoles de comissaris

Per formar-los políticament i militarment el Comisariado General de Guerra va crear les escoles de comissaris. A Barcelona existia l’Escola de Comissaris Polítics de Guerra, dins de la Caserna Carles Marx i impulsada pel PSUC. El març de 1937, coincidint amb la inauguració del campament d’instrucció premilitar, es va traslladar a Pins del Vallès, però sembla que va ser per poc temps perquè aviat s’instal·larà a Sarrià, dins l’Escola Popular de Guerra, que ocupava l’antiga escola dels jesuïtes.

Amb la militarització definitiva de l’Exèrcit Popular i la creació del Exèrcit de l’Est es van reorganitzar les escoles de comissaris. Es va aprofitar per buscar un indret més tranquil, allunyat del bullici de Barcelona, però ben connectat. El campament militar situat a l’antic golf de Sant Cugat semblava un bon lloc. Així que la masia de Can Mora es va convertir en seu de la delegació de Barcelona de l’Escuela de Comisarios Delegados de Guerra del Ejército del Este, que era el seu nom oficial. Era la filial barcelonina de l’Escola Central de Comissaris instal·lada a València.

L’Escola de Comissaris de Guerra a Pins del Vallès

Hilari Arlandis

El director de l’escola de Pins del Vallès era el veterà comunista Hilari Arlandis, dirigent del PSUC, antic comissari polític del Campament de Pins del Vallès i cap de l’Escola des del seu naixement. Estava acompanyat de dos professors, el comandant portuguès Julio César Almeida -fugit del seu país després d’haver estat detingut el 1928 per la seva participació en un complot contra la dictadura lusitana-, que era l’encarregat de la preparació militar, i el comissari Pablo Maria Yusti González, de 44 anys, provinent de la CNT, francmaçó, antic redactor de La tierra i extreballador Telefónica, encarregat, junt amb Arlandis, de la part política del curset. Com a secretària d’Arlandis figurava Nuri Munt Tomas, una jove militant de les JSUC.

Els primers cridats a passar per l’escola van ser els que ja feien de comissaris a les milícies abans de la militarització. Després els seguirien soldats escollits pels seus comandaments per haver destacat a les seves unitats per la seva maduresa, per la seva facilitat per guanyar-se la confiança dels companys i els seus coneixements polítics.

A Can Mora es va instal·lar els despatxos i les aules. També un dormitori pels alumnes, encara que altres tenien que dormir a les tendes del campament. A més, l’Escola va confiscar alguna torre més del voltant, el que va provocar les queixes de l’Ajuntament. Per exemple, el comandant Almeida vivia amb la seva dona al carrer Villà 59.

A l’Escola es feien cursets, que duraven deu o dotze dies, per tandes de 70 a 120 alumnes. Eren una formació intensiva, en horaris de 8 del matí a 7 de la la tarda, i en regim d’internat per evitar les distraccions de la gran ciutat.

En la part política es tractava -en paraules d’Arlandis- d'”inculcar disciplina estricta, prescindint de les diferències de matisos sindicals o polítics, i constituint a les trinxeres, un autentic Front Popular, que només havia de pensar en una sola cosa: en abatre el feixisme i consolidar, de passada, les nostres llibertats”. A més, s’explicava metodologia de l’organització del treball, educació, higiene i temes d’intendència i sanitat.

La capacitació militar, segons explicava Julio César Almeida, consistia en nocions de topografia, tàctica defensiva i ofensiva, fortificacions, maneig d’armes automàtiques, coneixements de la lluita contra els tancs i rudiments d’estratègia i balística. L’objectiu era permetre, si fos necessari, substituir al caps i oficials.

Promocions

El gener de 1938 ja havien passat per l’Escola 827 comissaris, que sortien capacitats per desenvolupar tasques de comissaris delegats de companyia, equiparats militarment al grau de capità. Els primers de cada promoció se’ls destacava com a comissaris delegats de batalló, amb graduació de comandant.

El juliol de 1938 el Ministerio de Defensa Nacional es va dirigir a l’ajuntament de Pins del Vallès demanant que se’ls cedís la Torre Rocamora, on estava instal·lada la Colònia Nestlé que acollia nens refugiats. Argumentava que l’Escola de Comissaris necessitava més espai i que la colònia podia ser fàcilment traslladada a una altra torre. L’Ajuntament es va negar.

 

Publicat dins de Guerra Civil | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Entrevista a Televisió Sant Cugat

Vídeo | Posted on by | Deixa un comentari