El Parque: centre d’oci de la dreta santcugatenca

parcMalgrat tractar-se d’un equipament en part municipal el Parc, o Parque com era més conegut, va esdevenir als anys vint i trenta el centre d’oci de la dreta santcugatenca, enfrontat a la Unió Santcugatenca, on es reunien els veïns més esquerranosos. La construcció del Parc es va iniciar el 1910 dins del recinte del Monestir, en l’espai anomenat “hort de l’abat”. Responia a la demanda de famílies benestants del poble, que, com escrivia Pere San, secretari de la Lliga, amb l’arribada d’”obrers d’altres terres” havien vist com aquests omplien tots els bars del poble i “les persones decents no tenien lloc on passar la festa”. L’objectiu era “transformar-lo en un lloc d’esbarjo familiar i apartar el jovent del perill i llocs de corrupció”. Tenia un cafè, pista de ball i patinatge cobert, que es feia servir també de sala de teatre i cinema, instal·lat el 1919 i reconstruït el 1926 després d’un incendi.

Les obres del Parque i els seus jardins es van finalitzar el 1918, moment en què van ser arrendats per l’Ajuntament a Joan Soler Aymerich. El 1928 es va prorrogar el contracte de cessió per 15 anys més, amb l’oposició dels republicans federals.

Amb l’arribada de la República el nou consistori federal va començar a estudiar com remunicipalitzar el Parc. Els federals, com escrivia el rabassaire Ramon Mas, consideraven el Parque com la “antigua cueva donde se guarecían caciques y socios de la Unión Patriótica, donde sólo se respira el aire impuro del sabotaje a la República”, ocupada per “monárquicos, monarquizantes y cavernícolas”. Així, el maig de 1933, argumentant que es pagava amb diners municipals el treballador encarregat del manteniment, l’Ajuntament acordà rescindir el contracte dels jardins municipals amb Espiridió Serramia, que regentava el Parc per cessió de Joan Soler Aymerich, i va procedir el seu desnonament. L’arrendatari va recórrer aquest acord davant dels tribunals, iniciant-se un contenciós administratiu que el juliol de 1936 encara no s’havia resolt.

parc1L’Ajuntament, per fer efectiu el desnonament, va decidir aïllar la sala de ball, cafè i cinema dels jardins, ordenant tapiar una porta que els comunicava, l’anomenat portal Octavià. El 19 de maig de 1933, quan els obrers es dirigien a tapar la porta, es va formar una manifestació, sobretot de dones i nens, encapçalada per esposes de coneguts dretans, que va tractar d’impedir-lo. L’alcalde va cridar la Guàrdia Civil de Terrassa. Van arribar 18 guàrdies civils, que no van haver d’intervenir perquè la manifestació havia estat dissolta per l’arribada de 28 guardes d’assalt, que van protegir els obrers mentre tapiaven la porta. Després dels fets d’octubre l’alcalde gestor Alfons Massana va ordenar tirar a terra el mur, i a més va cedir la part que havia vedat l’Ajuntament del Parc als propietaris de la part privada. L’abril de 1936 es va tornar a tancar el polèmic pas del Parc Municipal al centre d’oci per mitjà d’un enreixat.

En les seves instal·lacions organitzaven els seus actes polítics les organitzacions de dretes com la Lliga Catalana, els radicals o Acció Catalana i tenien seu entitats culturals com la Coral “La Lira” o l’Agrupació Artística Catalunya. Després del 19 de juliol el Parc va ser ocupat per membres de la CNT, que el van convertir en l’Ateneu Llibertari. Més endavant es faria servir de caserna.

Amb la fi de la guerra es va fer càrrec de la parròquia local Antoni Griera Gaia que volia esdevenir una mena de protector del Monestir. Entre les reformes engegades a l’entorn del Monestir, Griera va demanar al Servicio de Defensa del Patrimonio l’enderroc de les instal·lacions del Parque, que, segons ell, “servia de ball, cafè, teatre, cinema i …cabaret”, just quan part dels antics socis demanaven la reobertura del centre. L’Ajuntament va mantenir una tensa reunió amb Griera sobre l’assumpte. Finalment, en ple, va decidir esperar un temps per estudiar amb més calma el tema, això sí, amb el vot contrari de tres regidors que es mostren partidaris de no enderrocar. Mentrestant, Griera va aconseguir que el soci majoritari de la concessió li cedís les seves accions i va ordenar, pel seu compte, l’enderroc de les instal·lacions. La sala del Parque seria definitivament tirada a terra a mitjans de febrer de 1940.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Entitats culturals i esportives i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El Parque: centre d’oci de la dreta santcugatenca

  1. Retroenllaç: Ocupació militar de Sant Cugat a la postguerra | Història de Sant Cugat del Vallès

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s