Els últims dies de Pins del Vallès: l’entrada de les tropes franquistes a Sant Cugat

[Darrera actualització: 7 de febrer de 2023]

Des de la derrota republicana, el novembre de 1938, a la Batalla de l’Ebre, les tropes franquistes havien avançat ràpidament per Catalunya. En la seva retirada diferents unitats militars republicanes s’instal·len a Pins del Vallès. Els primers seran tropes del Vè Cos de l’Exèrcit, comandat per Enrique Líster, que fixa, durant uns dies, el seu quarter general a una torre de Valldoreix.1 Aquestes unitats faran servir el Monestir de caserna.

Tropes franquistes en el seu ràpid avanç per Catalunya. Foto: Fulgur, revista L’Illustration, núm. 5007. Extret de Vallesos, núm. 7 (2014).

Retirada, incertesa i demoralització

El dia 17 arriben a Sant Cugat voluntaris vinguts de València, segurament acollits al campament d’instrucció militar instal·lat al golf, amb els que s’organitzen cinc batallons de metralladores.2

El sacerdot santcugatenc Gabriel Canas Padrós, de cal Adroguer, rector de Canovelles, refugiat amb la seva família de Sant Cugat des d’octubre de 1937, recordava els moments d’incertesa que es vivien: «Unos ocho días antes de la liberación reinaba ya un desbarajuste tal que presagiaba los acontecimientos futuros: la gente dirigente no se entendía, unos huían, otros querían resistir; unos temían, otros se alegraban». Segurament alguns santcugatencs decideixen enfilar cap a França, són els primers exiliats.

Hi ha intents de mobilitzar als homes que resten al poble, els que per edat no han estat cridats a files. Segons apunta Gabriel Canas

Hicieron un pregón en S. Cugat diciendo: que todos debíamos presentarnos en la casa-ayuntamiento. Fui allí y me dijeron: si quería inscribirme voluntariamente para hacer fortificaciones y les contesté que voluntariamente NO, y entonces me replicaron que ya nos mandarían a la fuerza dentro unos diez días, que loado sea Dios, no llegaron.3

S’estén la desmoralització a la rereguarda republicana. Alguns obrers abandonen les empreses col·lectivitzades on treballen. Segons de nou el testimoni de Gabriel Canas, que des d’octubre de 1938 treballava de comptable a l’Agrupament d’Indústria Rajolera de Pins del Vallès, concretament a la Campmany:

Los de la “bóvila” la abandonaron del todo en tal forma que, cuando llegué allí en el día 23, lunes, no encontré sino a un joven de 14 años, hijo del Director del Agrupamiento, que en nombre de su padre me dijo que me llevara a mi casa los libros y las llaves, que escondieron en un agujero de la pared, pero lo que hice, fue dar parte y conocimiento de todo ello al propietario de la “bóvila” Sr. Campmany, quien al instante se posesionó de la misma y de esta forma pudo colocar la Bandera Nacional en el dia de la Liberación. Aquí terminó y murió Agrupament de la Industria Rajolera de Pins del Vallès sin pena, ni gloria.

Mentrestant continuen arribant unitats militars republicanes en retirada. El mateix dia 23 de gener s’ubica a Sant Cugat -a una torre situada a l’entrada del poble- el lloc de comandament de l’11a Brigada Mixta de la 35 Divisió del XVè Cos de l’Exèrcit. Tenen ordres de cobrir els accessos a Barcelona entre Castellbisbal i Molins de Rei, frenant a l’enemic al Llobregat.

El dia 24 un destacament de cavalleria s’instal·la a l’antiga escola de les franciscanes i se situa artilleria entre la massa boscosa del Tibidabo. També es pensa a rearmar als entre 6.000 i 10.000 membres de les Brigades Internacionals que no han pogut sortir d’Espanya per la negativa francesa. Aquest brigadistes es troben aquarterats a Pins del Vallès, alguns al Casino de l’Arrabassada.

Al poble comença a actuar la cinquena columna, que talla les línies telefòniques d’algunes unitats republicanes instal·lades a Sant Cugat.4

El dia 25, segons recollia Gabriel Canas, «todo eran cábalas, suposiciones, criterios y juicios de lo que iba a pasar; si Barcelona se entregaría, si Barcelona resistiría, si Barcelona seria incendiada y destruida».

Els franquistes s’apropen. El mateix dia, unitats del Cuerpo de Ejército Marroquí prenen la posició de Sant Pere Màrtir i avancen cap al Tibidabo. Les tres divisions del Cuerpo de Ejército de Navarra, comandades pel general José Solchaga, passen el Llobregat.

Les tropes italianes del Corpo Truppe Volontarie, comandades pel general Gastone Gambara, prenen Ullastrell i tallen la carretera entre Rubí i Terrassa, situant-se a les portes de la cocapital vallesana.

Les tropes del Vè Cos de l’Exèrcit i de les Brigades Internacionals inicien la retirada. La 35 Divisió republicana es replega per La Rabassada cap a Barcelona sense haver connectat amb els brigadistes internacionals. Es crea un forat a les línies republicanes de vuit quilòmetres entre Sant Pere Màrtir i Sant Cugat.5

Mossèn Canas escriu que al poble «oían de verdad los cañonazos en dirección a Rubí y Papiol y también en parte poniente de la ciudad hacia el Llobregat». Aquella mateixa tarda cauen en mans franquistes Castellbisbal, Rubí, Papiol i Molins de Rei

Magdalena Macià, veïna de Valldoreix, recorda que a la nit, des de la seva torres, s’albiraven «dues fogates al Puig Madrona, cap allà la banda de can Monmany», on acampen els franquistes.6

L’entrada de les tropes franquistes

El dia 26 s’inicia l’assalt a Barcelona. La 4a Divisió del Cuerpo de Ejército de Navarra avança des de Rubí cap al coll del Forat del Vent, a Collserola, amb el propòsit de penetrar a Barcelona per Horta.

Al matí ja han pres les bateries antiaèries del Turó de la Rovira. La 5a des d’El Papiol puja cap a Vallvidrera i la 12a Divisió des de Castellbisbal marxa cap a Sant Cugat amb l’objectiu d’entrar a Barcelo pel Tibidabo.

De bon matí, apunta Gabriel Canas, «ya se oían los cañonazos en S. Domingo y Valldoreix». Les tropes franquistes que arriben des de Rubí troben alguna resistència d’unitats republicanes a l’entrada del poble, a la zona de Sant Domènec, sobre la que dispara l’artilleria franquista. Algunes unitats del XVè Exèrcit, intenten a la desesperada crear una línia de defensa aprofitant la via del tren.

També hi ha resistència dins del poble, sempre segons Canas, aquell matí «se nos plantó en la misma plaza del Coll un tanque rojo y empezó a disparar (unos 33 cañonazos) y al mismo tiempo se percibía el traqueteo de ametralladora y paqueo de revolvers y pistolas y máusers o rémingtons».

La seva germana arriba a la casa i comenta «que en la calle de la Cruz o Carretera de Sardañola había mucha sangre y un comisario rojo muerto».

Aquestes petites escaramusses duren fins a les 11 hores en què, apagades les darreres resistències, l’avantguarda de les tropes franquistes entra en la població. Alguns veïns surten al carrer a informar-se de la situació i saludar les tropes.

Joan Pahissa Villadelprat, de cal Quitèria, que havia desertat de l’Exèrcit republicà durant la retirada i s’havia amagat a casa seva, apuntava en el seu diari:

comença el dia d’avui amb un silenci que casi fa por. No se sentia res al matí, al fer-se més de dia es tornen a sentir alguns tirs de metralladora i per fi a dos quarts de dotze entren a Sant Cugat les victorioses tropes de Franco entre entusiastes aclamacions del poble, dirigint-se seguidament a Barcelona.7

L’avantguarda són unitats marroquines, que saquegen algunes cases i torres, essent aquest el primer contacte dels ara ja expinencs amb el Nuevo Estado.

Els segueixen un destacament motoritzat d’italians del Corpo Truppe Volontarie i les unitats navarreses. El poble quedava així oficialment “liberado”.

No s’estan gaire estona, l’objectiu més immediat és Barcelona. La majoria de les unitats franquistes enfilen cap a la Rabassada, altres continuen cap a Cerdanyola. A les 13 hores les tropes franquistes han arribat al Tibidabo i baixen cap a la ciutat comtal.

L’arribada de les tropes, com escriu Joan Pahissa, és rebuda «entre entusiastes aclamacions del poble». Molts santcugatencs omplen els carrers per victorejar als militars franquistes. Es concentren als Quatre Cantons per veure passar l’exèrcit franquista camí de Barcelona.

També surten dels seus amagatalls alguns dels veïns ocultats durant la guerra per les seves idees dretanes o per haver desertat de l’Exèrcit republicà.

Mentrestant, persones que havien tingut responsabilitats polítiques i sindicals durant la guerra i familiars seus que no han pogut o volgut fugir cap a França s’amaguen als boscos pròxims.

A la tarda, segons explicava Gabriel Canas:

Todo parecía fiesta y gran alegría se observaba a todos los rostros y salían de sus bocas uns “gracias a Déu”, que daban gusto y placer al oírlos. Nos encaminamos y dirigimos als “cuatro cantons” arteria principal y centro de la población y allí era de ver la gran avalancha de gente. Estuvimos un buen rato observando el paso de camiones y más camiones, de cañones y mas cañones que se dirigían a Barcelona.

Al poble es torna a obrir l’església al culte i s’imposa el toc de queda des de les set de la tarda. No hi ha llum, ja que les tropes republicanes han fet saltar durant la seva retirada les línies d’alta tensió. Tampoc arriba el tren.

El mateix dia 26 són recollits als voltants de Sant Cugat 15 cadàvers. Són els cossos de dotze militars republicans -del que només coneixem el nom de Miguel Soria Aparici, la resta apareixen indocumentats- morts en combat durant la darrera resistència.

També hi ha el cas del soldat José López López, de 17 anys, que ferit al braç al front de Lleida, estava al poble, on residien refugiats els seus pares, recuperant-se de les seves ferides i que va ser assassinat a la plaça Octavià per les tropes franquistes.8

A més, es comptabilitzen tres civils morts durant els combats per bales perdudes, el nen Pedro Boada Elvira -a la zona de Can Gatxet-, Narciso Margarit Ràfols -resident a La Floresta- i Miguel Pintor Garro.

Combatents republicans morts trobats als voltants de Sant Cugat després del pas de les tropes franquistes. Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès

Els primers dies de Franquisme

El dia 27, a la tarda, se celebra una missa de campanya a la plaça d’Octavià, el primer acte litúrgic públic des de juliol de 1936. L’encarregat de l’ofici és Gabriel Canas. Ell mateix ho apunta:

me obligaron a celebrar, a las 11 otra misa de campaña en la plaza de Octavia, o sea, de la Iglesia. Entre cañones por adorno y en un Altar provisional celebré la Santa Misa que fue oída por toda la oficialidad y tropa y por centenares de personas de la población.

El dia 28 arriba al poble Francisco Torrens Vilarasau, l’antic secretari municipal durant la Dictadura de Primo de Rivera, nomenat en propietat el maig de 1927, i cessat en proclamar-se la República per considerar-lo desafecte al nou règim, ja que l’abril de 1931 s’havia presentat pels dos districtes a la candidatura monàrquica.

A més, la seva casa serà atacada amb pintades. Finalment es traslladarà a viure un temporada a Rubí, on fa de mestre de primària a l’Escola Patronat Ribas i on serà detingut el 5 de juliol de 1938 pel SIM per la seva relació amb el grup falangista clandestí San Fernando. El 27 de setembre havia estat condemnat pel Tribunal d’Espionatge i Alta Traïció. Va passar per la txeca de Vallmajor, el vaixell-presó Argentina i la Model, era per tant excautivo. Torrens, veritable factòtum a l’Ajuntament, s’encarregarà de reorganitzar l’administració municipal.

El dia 29 Gabriel Canas, acompanyat d’un sacerdot de Guadalajara, celebra una nova missa, aquest cop des del balcó de l’Ajuntament, amb una plaça de Barcelona plena de gent. Pocs dies després arriba a Sant Cugat Mn. Antoni Griera per fer-se càrrec de la parròquia.

Missa a la plaça de Barcelona oficiada per Gabriel Canas des del balcó de l’Ajuntament. Sant Cugat del Vallès, 29 de gener de 1939. Cedida per la família Canas

La situació al poble continua sent precària. «Sembla que estiguem en un desert, no ve cap diari, el telèfon no va, com tampoc el tren, i des de que són els nacionals no tenim llum», escriu Joan Pahissa al seu diari el primer de febrer. Fins al dia 10 de febrer no tornarà una certa normalitat.

Al poble manquen els que han fugit cap a l’exili i els homes en edat militar. Pere Pahisa Bigas, mutilat de guerra, que havia lluitat amb l’exèrcit franquista, escriu al seu dia que quan al març va tornar a Sant Cugat:

Por las calles no encuentro un amigo de mi edad, ni muchachos más o menos jóvenes. El que no ha muerto, se marchó a Francia y muchos en diferentes campos de concentración en calidad de prisioneros y he visto alguno, que como yo fue herido en el campo de batalla.9

El 3 de febrer Mn. Griera celebrava la primera missa a l’església de Sant Cugat, anomenada de reconciliació i purificació, amb una gran assistència de públic. És una més de les moltes cerimònies catòliques que s’organitzen a partir de llavors. El caràcter nacionalcatòlic del nou règim suposarà una mobilització constant de la població en actes religiosos: misses de campanya, benedicció de locals falangistes, reposició de signes religiosos o cerimònies expiatòries.

El mateix 3 de febrer l’Auditoría de Guerra del Ejército de Ocupación, assessorada per la Guàrdia Civil, nomena una Comissió Gestora, que el dia 7 es reuneix per primera vegada, presidida pel nou alcalde: León Berbis Bosque.

S’institucionalitza així la Dictadura franquista a Sant Cugat i anys de falangisme, nacionalcatolicisme, de fam, racionament i estraperlo i, per als perdedors de la guerra, de repressió política i social i exili.

Notes

1Segons algunes fonts a la Torre Jordà, segons altres a Can Febrer, una torre al passeig del Nard propietat de l’enginyer Josep Maria Febrer Carbó, que dirigia l’Academia Tecnológica Febrer. Vegeu: Lloveras, Quim. Valldoreix: records i converses amb Magdalena Macià. [Barcelona : s.n.], 2019, p. 53 i 124.

2López Rovira, Carles. La conquesta de Catalunya: diari d’operacions de l’Exèrcit del Nord. Vol. 1. Tesis UAB 2010, p. 160.

3Canas Padrós, Gabriel. «Un poco de historia personal y local de la revolución del tipo marxista, comunista, anarquista faista y rojo-separatista del 19 de julio de 1936 a últimos de enero de 1939 [manuscrit]. Canovelles, setembre de 1939. Agraeixo a la família Canas la seva generositat a l’hora de facilitar-me l’accés a aquest text.<

4Mateo Merino, P. Por vuestra libertad y la nuestra. Madrid: Disenso, p. 413 i Galí, Raimon. Signe de contradicció. Vol. 7: L’Ebre i la caiguda de Barcelona. Barcelona: Barcelonesa d’Edicions, 1996, p. 373-342.

5Rojas, Carlos. La guerra en Catalunya. Barcelona: Plaza & Janés, 1980, p. 288.

6Lloveras, Quim. Valldoreix: records i converses amb Magdalena Macià. [Barcelona : s.n.], 2019, p. 147.

7Diari de guerra de Joan Pahissa Villadelprat [manuscrit]. Agraeixo a la Maria Pahissa que m’hagi facilitat la seva consulta.

8Entrevista a Altet a Viure a Sant Cugat, 13 (1989) p. 38-41. Al Registre Civil de Sant Cugat figura un soldat mort el 26 de gener de 1939, Miguel Soria Aparisi, Registre Civil, volum 27, fol. 21. També a la Causa General, San Cugat del Vallès. FC-CAUSA_GENERAL,1598, Exp.21, Archivo Histórico Nacional i a l’Arxiu de la Creu Roja de Sant Cugat, on figura la recollida de tres cadàvers, dos soldats i un civil. Pel cas de José López: Plazas Gómez, Diego, comunicació personal, Cartagena, 24 d’octubre de 2003.

9Pahisa, Pere. Diario de guerra (1936-1939): de Mallorca al frente de Guadalajara. Mallorca: Lleonard Muntaner, 2022, p. 99.

Advertisement

Una resposta a “Els últims dies de Pins del Vallès: l’entrada de les tropes franquistes a Sant Cugat

  1. Retroenllaç: Ocupació militar de Sant Cugat a la postguerra | Història de Sant Cugat del Vallès

Els comentaris estan tancats.