Els crims del “cojo de Lorca”

El 6 d’abril de 1955 la Brigada d’Investigació Criminal de Barcelona, amb l’ajuda de bussejadors, va trobar en un pou del carrer Galvany de Dalt, al selecte barri de Sant Gervasi, un cos en descomposició i un cap cremat. El forense dictaminà que la mort havia estat violenta. Aviat el cadàver té nom. Es tracta de Félix Centeno Prada, conserge del Club de Tennis Sant Gervasi, desaparegut des de feia un any. Tres dies després la Policia deté a Domingo Belman Sánchez, un antic veí de Sant Cugat. El mateix dia ingressa a la presó acusat d’assassinat.

lavan

La premsa de l’època es va fer ressò dels assassinats del “cojo de Lorca”.
Fragment de “La Vanguardia” del 28 de maig de 1955

Domingo Belman Sánchez havia nascut a Lorca el 1904. Com molts altres murcians va emigrar a Catalunya cercant una vida millor. El 1921 ja residia a Sant Cugat del Vallès. Segurament va seguir al seu germà Juan, set anys més gran que ell. Va treballar de rajoler. En un accident va perdre una cama, per això aviat serà conegut al poble amb el renom del “cojo de Lorca”. Domingo Belman sobreviu amb feines precàries. Als anys trenta treballava com a carreter.

Els dos germans estaven sindicats a la CNT. En iniciar-se la guerra Domingo va participar en la creació de la Col·lectivitat Camperola, organitzada pels anarcosindicalistes a Sant Cugat amb peons de grans finques i aturats, sobretot del ram de la construcció. A mitjans de 1937 arribà a ser el president. L’agost del mateix any, després de ser mobilitzats els regidors més joves, va ser nomenat conseller de l’ajuntament en representació de la CNT. S’encarregà d’Agricultura. El gener de 1938 serà un dels dos representants cenetistes a la Comissió de Govern i afegirà a les seves responsabilitats en Agricultura les d’assistència social. El maig d’aquell any, a pesar de la seva coixesa, seria mobilitzat i destinat a brigades de fortificacions.

Curiosament, malgrat els seus càrrecs a l’ajuntament i la Col·lectivitat Camperola, després de la guerra no seria represaliat. Fins i tot, figura com a comprador d’alguns dels materials acumulats per la Col·lectivitat Camperola no reclamats pels propietaris i que van ser subhastats el 1939. A més, el propietari Francesc Pahisa Castañer el va contractar perquè treballés a la finca coneguda com les Timbes, on s’ubicava un abocador (avui zona de la Pollancreda). Malgrat l’estranya desaparició del seu patró poc després, Domingo Belman va treballar en la finca fins a mitjans dels quaranta. El 1945 va muntar una barraca a l’aire lliure a Valldoreix on venia cafè i licors. A finals de la dècada marxaria a Barcelona. A inici dels anys cinquanta es va col·locar com a vigilant d’unes obres del carrer Vallmajor de Barcelona, amb dret a barraca. Estava a tocar de les instal·lacions del Club de Tennis Sant Gervasi. Va ser llavors quan va conèixer al conserge Félix Centeno, que vivia al club.

No està clar el motiu que el va portar a assassinar-lo la nit del 25 d’abril de 1954. Potser tenia alguna cosa a veure la dona del mort, que serà acusada de complicitat. El cas és que aquella nit es va presentar a casa de Félix Centeno amb un martell de paleta amagat a la seva jaqueta, després de prendre un cafè a casa del conserge i quan aquest es dirigia a tancar la porta del club el va colpejar amb el martell al cap. Centeno va morir a l’instant. Domingo va arrossegar el cadàver fins a l’obra que vigilava on el va decapitar. Va cremar el cos i va desfigurar el cap. Després va llançar les restes a un pou del carrer Galvany de Dalt.

Després de la seva detenció la Policia va esbrinar que Domingo Belman havia estat treballador del desaparegut Francesc Pahisa. Va lligar caps. El van interrogar i va acabar confessant. El 17 de juliol de 1939 “el cojo de Lorca” va fingir que marxava a Sabadell. En realitat es va amagar a la casa del seu patró. En tornar aquest a la nit el va atacar amb una destral, causant-li la mort. Segons la Policia volia evitar que aquest el denunciés pel seu passat polític. Va enterrar el cadàver al corral de la casa. Però amb el temps les restes feien pudor. Així que quinze mesos després, per evitar que les males olors el delatessin, va exhumar el cadàver i el va llançar a un pou proper. Efectivament, la Policia va trobar els ossos de Francesc Pahisa al fons del pou. Molts veïns de Sant Cugat van descobrir llavors horroritzats que durant anys s’havien estat abastint d’aigua d’un pou amb un cadàver en descomposició al seu interior.

El juny de 1957 es va celebrar el judici pels dos assassinats a l’Audiència Provincial de Barcelona. Domingo Belman va ser condemnat a dues penes de mort, però el “cojo de Lorca” no va esperar a que la pena es portés a terme i es va penjar a la seva cela de la Model de Barcelona amb la corretja amb que es lligava la cama ortopèdica. El van trobar en fer el recompte del vespre. Quan el van despenjar encara era viu, van tractar de reanimar-lo, però ja era massa tard. El “cojo de Lorca” moria poc després a la infermeria de la presó.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Biografies, Franquisme i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s