La secularització del cementiri de Sant Cugat del Vallès

Darrera actualització: 20 febrer 2019

El juliol de 1931 un decret del Govern central atorgava la gestió dels cementiris als ajuntaments. Pocs mesos després, a l’octubre, s’aprovava la nova constitució republicana, que al seu article 27 establia que “los cementerios estarán sometidos exclusivamente a la jurisdicción civil. No podrá haber en ellos separación de recintos por motivos religiosos”.

S’acabava així amb la gestió parroquial dels cementiris i amb la divisió existent als recintes entre una part catòlica, de majors dimensions, i una altra on eren enterrats els que no pertanyien a l’Església catòlica, els que havien demanat cerimònia civil i els suïcides. Normalment un mur separava els dos sectors.

Vista aèria de Sant Cugat (a la part inferior dreta el cementiri), [1950]. Realitzador desconegut. Arxiu Municipal de Sant Cugat
El conflicte per la qüestió religiosa, l’enfrontament entre uns catòlics, de vegades en posicions integristes, i uns republicans laïcistes, de vegades amb postures anticlericals, va ser un dels centrals a tot l’Estat durant la República i no ho serà menys a Sant Cugat. Els anys de domini polític i econòmic del Monestir fa que els sentiments anticlericals estiguin arrelats en bona part de la població santcugatenca. El que per als republicans federals eren victòries històriques del laïcisme, com la secularització dels cementiris, els canvis del nomenclàtor per eliminar dels carrers els noms religiosos o la retirada de crucifixos, per als catòlics eren atemptats a la religió.

El ple de l’Ajuntament de Sant Cugat de 9 de desembre de 1931 aprova per unanimitat la secularització del cementiri. El dia 30 es concreta l’actuació: “derribar la caseta nomenada de les autòpsies a fi de deixar lliure pas al recinte que era destinat a Cementiri Civil, colocar [sic] un rètol en la porta del cementiri que digui: Cementiri Municipal [i] construir un nou departament per a fer les autòpsies”. Es fixa el dia 3 de gener per fer la cerimònia de secularització.

El cementiri de Sant Cugat s’havia traslladat el 1853 del darrere de l’abandonada església de Sant Pere d’Octavià -on avui es troba el Mercat Pere San- a la part posterior del recinte del Monestir, entre el que avui són carrer Castellví i passeig Francesc Macià. Allà estarà fins al 1970.

Porta del cementiri de Sant Cugat, 1920. [Retall de revista desconeguda]

Com estava previst, el 3 de gener de 1932 una comitiva, encapçalada per l’alcalde Roc Codó, surt a les 11 hores. S’havia previst que “l’ajuntament en corporació” sortís de la Casa de la Vila cap al cementiri, en una mena de processó laica, però no de tots els regidors s’han presentat. No apareixen els edils de l’oposició Josep Alemany i Anton Vilaseca, que sembla que no volen enemistar-se amb els catòlics, tampoc fa acte de presència Ramon Sagalés, barallat amb els federals amb els quals havia compartit candidatura, ni els republicans federals Jaume Fàbregas, del sector moderat, i Tomàs Grau, que al·lega malaltia.

El seguici es dirigeix al cementiri on Roc Codó, com recollia La Humanitat, portaveu d’ERC, “féu un senzill parlament i acte seguit, proveït d’una maça, donà uns cops a la caseta que servia per a dipòsit de cadàvers i que en virtut de l’acord de l’ajuntament, que fou llegit pel secretari senyor Tudó, s’ha d’enderrocar, separant així la part que existia i que feia possible la separació del cementeri civil del catòlic”. Segons aquest diari a l’acte participen una cinquantena de persones, segons la dretana La Veu de Catalunya són 17 comptant regidors i empleats municipals.

Durant l’acte de secularització es “procedí a treure una creu que dalt d’un pedestal presidia l’entrada”. Miquel Duran, regidor federal, va ser qui, en un excés de zel secularitzador, va arrancar aquesta creu de ferro que, de fet, presidia un petit monument en record dels vuitanta morts santcugatencs en l’epidèmia de còlera de 1854. El túmul funerari datava del 1869 i s’havia pagat per subscripció popular. Al monument figurava la llegenda “Aquí vindran els pobres, els rics, els ignorants i els savis”. El 1887 s’havia substituït la creu de fusta original, molt malmesa, per una de ferro.

Des de La Humanitat es va dir que “posteriorment s’ha dit que aquella creu hi era en recordança d’una passa de còlera que açotà [sic] el poble a mitjans del segle passat, pel qual motiu l’Ajuntament es veurà obligat a tornar-li a posar”, però s’afirmava “que tota vegada que ja és fora creiem nosaltres de no tornar-li a posar puix no vindrà d’una creu més o menys”.

Cementiri de Sant Cugat. Arxiu Tot Sant Cugat

No tothom pensava el mateix. La retirada d’aquesta creu va ser denunciada pels catòlics i Garba, portaveu local d’Acció Catalana. El bel·licós món catòlic santcugatenc es va mobilitzar. Es va iniciar una campanya de recollida de signatures per protestar contra la retirada de la creu, que es qualifica de profanació, i demanar la seva reposició.

A més, des d’aquests sectors s’ataca als regidors federals als que titllen d’arrancacreus. A principis de febrer es crea una comissió de veïns amb l’objectiu de presentar la instància de protesta signada pels veïns davant el Govern Civil. Però la creu no es reposarà fins després dels Fets d’Octubre de 1934, serà una de les primeres decisions de l’alcalde gestor Alfons Masana.

El cementiri de Valldoreix seria secularitzat, sense tant enrenou, el 28 de febrer del mateix any.

Com en tantes coses, el franquisme tornaria les coses a l’estat anterior a la República. Quedaria derogada la llei de secularització dels cementiris. El ple municipal de Sant Cugat del 21 de febrer de 1939 acorda restablir “las tapias que siempre han separaron los cementerios civiles de los católicos” i fa un pas més enllà i aprova fer “desaparecer de los nichos, panteones, sepulturas y cualquiera clase de monumentos funerarios todas las inscripciones y símbolos de sectas masónicas y cualesquiera otros que de algún modo sean hostiles u ofensivos a la Religión Católica o a la moral cristiana”.