L’exili santcugatenc

Entre finals de gener i mitjans de febrer de 1939 unes 440.000 persones travessen la frontera francesa fugint de l’avanç de les tropes franquistes. La meitat són soldats de l’Exèrcit republicà en retirada, la resta civils, entre ells refugiats que ja havien abandonat feia mesos dels seus pobles d’origen. En total serà més de mig milió els que marxin a l’exili. La meitat no tornaran.

Entre aquesta allau de persones també hi ha santcugatencs. No sabem del cert quants eren, però segur que passaven del centenar. Hi ha soldats i milicians, però també responsables polítics i sindicals que han marxat del poble abans de què el 26 de gener entressin les tropes franquistes. Per exemple, prop de la meitat de la cinquantena de regidors que han format part de l’Ajuntament de Pins del Vallès durant la guerra han enfilat cap a França. Són coneixedors de la dura repressió patida per republicans, esquerrans i sindicalistes en altres pobles quan han arribat els franquistes.

Refugiats espanyols a la frontera francesa. Febrer 1939. Getty Images

Passaran a França dirigents d’ERC com l’exalcalde Magí Bartralot o Mateu Cortés, de la Unió de Rabassaires, com Ramon Mas, de la CNT, com Isidoro Checa, darrer alcalde de Pins del Vallès, de la UGT i el PSUC com Lluís García Guillén o Jaume Serra Trabal, de l’il·legalitzat POUM com Ramon García Cobacho o Joan Puig Pla.

La marxa cap a la frontera no ha estat fàcil. Els primers en arribar han trobat la frontera tancada. Les columnes de fugitius han estat atacades per avions franquistes. Per exemple, Hilari Arlandis, que havia estat director de l’Escola de Comissaris de Pins del Vallès, morirà en un bombardeig a Figueres el 3 de febrer durant la retirada.

Camps de concentració

Una vegada oberta la frontera els exiliats són tancats en camps de concentració improvisats. Al d’Argelers, situat sobre la platja, arriben 100.000 persones en una setmana. Altres refugiats aniran a parar a Gurs, Barcarès, Sant Cebrià, Boló o Rivesaltes. Les famílies són separades. No és la rebuda que esperaven. Els refugiats espanyols són considerats pel govern francès una càrrega econòmica i una amenaça per a la seguretat interna.

Alguns dels santcugatencs no han passat a França sols, venen amb la família. És el cas, per exemple, d’Isidoro Checa. Junt amb ell passen la frontera la seva dona Emilia Mayen, les seves tres filles, el seu gendre i una neta de només un any.

En altres casos la família s’unirà més tard a l’exili. Com la de Josep Oltra Picó, dirigent del POUM que vivia a Sant Cugat des de 1936. Ell passarà a França amb l’allau de febrer, la seva dona, la teixidora santcugatenca Concepció Pla Fàbregas i David, el fill de tots dos, passaran setmanes més tard.

Sortir dels camps

La vida als camps de concentració és dura: gana, fred, maltractament, malalties, falta d’higiene… Per a sortir als exiliats només els hi queda ser repatriats a Espanya, marxar a un altre país o obtenir un contracte fora dels camps.

Davant la pressió francesa, la precària situació als camps i la situació de preguerra, alguns santcugatencs tornen el mateix 1939. Alguns són soldats de l’Exèrcit republicà, altres han tingut responsabilitats polítiques però no esperen represàlies dures. S’equivoquen. Per exemple, el març torna el manobre Fernando Lorente Aguilar, un cenetista que havia format part de la milícia local. Passa per un camp de concentració a Tarragona i és alliberat, però pocs dies després d’arribat a Sant Cugat és denunciat per dos veïns. Serà detingut, jutjat en consell de guerra i afusellat. També tornen durant el 1939 els exregidors Tomàs Grau Mercè i Joan Cortadelles Segura. També seran jutjats en consell de guerra i condemnats a dotze anys de presó.

Emigrar cap a un altre país, normalment Mèxic o la URSS, només està a l’abast d’alguns polítics amb responsabilitats més enllà de l’àmbit local. Com el santcugatenc Tomàs Fàbregas Valls, que havia participat al Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que aconseguirà embarcar-se, junt amb els seus fills de 8 i 6 anys, el juny de 1939 a l’Ipanema, un vaixell amb refugiats espanyols amb destinació a Mèxic, on arribarà el 7 de juliol. També passarà a Mèxic, en el vaixell Nyssan, però el maig de 1942, l’Amadeu Aragay, exdiputat d’ERC, i la seva dona Elionor Vinyerta, que residien a Sant Cugat des de 1932. D’aquests, només els fills de Fàbregas tornaran.

Davant la manca de ma d’obra, sobretot en el món rural, per la mobilització militar dels joves francesos, alguns refugiats aconsegueixen sortir dels camps i col·locar-se com a treballadors a explotacions agràries, com per exemple els rabassaires Ramon Mas, Magí Bartralot o Joaquin Moya.

Camp de concentració d’Argelers. Febrer 1939

Exiliats mobilitzats

A partir d’abril de 1939 els homes que resten als camps comencen a ser mobilitzats. Se’ls ofereix sumar-se a la Legió Estrangera -a la que s’apunten un miler-, als Regiments de Marxa de Voluntaris Estrangers, on marxen uns 6.000, o a les Compagnies de travailleurs étrangers (CTE), a les que, en un inici, es van apuntar 20.000 antics milicians espanyols.

Aviat seran més. La majoria dels homes refugiats acabaran ser mobilitzats a les CTE. També els que havien trobat feina fora dels camps. Entre febrer i març de 1940, són uns 55.000 exiliats més els que són incorporats. Són destinats a treballar, en règim militar, a la fortificació de les línies de defensa a les fronteres, a l’arranjament de carreteres, treballar a pedreres o a fàbriques d’armes.

En mans nazis

Amb la invasió nazi de França, entre maig i juny de 1940, serien detinguts pels alemanys uns 10.000 exiliats republicans, sobretot els mobilitzats a les CTE, que són abandonats a la seva sort pels comandaments militars francesos. Són enviats a stalags, on inicialment reben tracte de presoners de guerra. Poc a poc, una vegada el govern franquista s’ha desentès d’ells, són identificats per la Gestapo i separats de la resta de presoners. La seva destinació és Mauthausen, la seva fi ser exterminats.

A Mauthausen acabaran deportats sis santcugatencs. Joaquín Moya Braulio, exregidor de la Unió de Rabassaires i militant del POUM, assassinat el 15 d’octubre de 1941 al camp de concentració de Gusen. Al mateix camp moriran, poc després, dos santcugatencs més, en Francisco Calventus Navarro, el 31 d’octubre de 1941, i l’anarquista Lorenzo Villa Gibanel, el 14 de novembre de 1941. De Gusen havia sortit Miguel Sánchez García per ser gassejat a Hartheim el 16 d’agost de 1941. Bonaventura Bartralot, germà de Magí, ingressat el gener de 1941, i Josep Puiggròs Paloma, exregidor del PSUC, detingut per la Gestapo com a membre de la Resistència, i arribat a Mauthausen el setembre de 1943, sobreviuran. Tots dos seran alliberats el maig de 1945.

A més de Puiggròs, hi ha altres santcugatencs que participen a la Resistència armada contra els nazis. Coneixem els casos de Magí Bartralot i el de Ramon Mas, que va formar part de l’Agrupació de Guerrillers Espanyols, actuant a la zona de Carcassona.

Sota el règim de Vichy

Mentrestant, a la zona lliure, la controlada pel govern de Vichy, els homes exiliats d’entre divuit i cinquanta-cinc anys són de nou mobilitzats a partir de setembre de 1940, de nou les famílies queden separades. Són enquadrats als Groupements de travailleurs étrangers (GTE) amb l’objectiu de tenir-los controlats i aprofitar la seva força de treball en feines de reconstrucció. Dels 37.000 incorporats als GTE més del 80% eren espanyols. Alguns d’ells santcugatencs.

A més, també recluten els alemanys. A partir d’abril de 1941 l’Organització Todt mobilitza ma d’obra per a treballar a Alemanya i en fortificacions a França. El 1943 molts refugiats espanyols són obligats a sumar-se. Són 35.000 els espanyols mobilitzats per l’Organització Todt. Entre ells trobem als santcugatencs Joan Giménez Llorens i a Mariano Mercader Gómez, exregidor de la CNT, que havia dirigit La Pelleria col·lectivitzada, que serà enrolat el maig de 1943 i enviat a treballar a les obres de la base de submarins de La Pallice.

Retorns i permanències

A mesura que anaven passant els mesos alguns dels exiliats, sobretot excombatents republicans que no havien tingut responsabilitats polítiques, demanaven retornar al poble. Per això, havien d’aconseguir ser avalats per jerarquies de la Falange, regidors de l’Ajuntament o el rector de la parròquia.

També aniran retornant alguns càrrecs polítics. El 1942 ho fa el rabassaire Anton Vilaró Cahís, exregidor del PSUC, que serà condemnat a 12 anys, i també Jaume Serra Trabal, del PSUC, que també serà processat. El 1944 el tintorer Mariano Mercader aconsegueix els avals per abandonar l’Organització Todt i retornar a Sant Cugat. El 1948, durant l’alcaldia de Pau Muñoz Castanyer, tornaran l’exalcalde Magí Bartralot, el catalanista Joan Giménez Llorens i l’Inocenci Mora Adalid, que havia estat regidor del PSUC. I encara el 1969 ho farà Ramon Mas.

Alguns com Ramón García Cobacho, exregidor del POUM, o el seu company de partit Josep Colom Cañellas, no tornaran a trepitjar Sant Cugat fins després de la mort de Franco. Refaran la seva vida a França, un país que també es convertirà en residència definitiva per altres santcugatencs i les seves famílies. Al país veí viuran fins a la seva mort, per exemple, els cenetistes Josep Presas Llenas -mort a Valence el 1949-, José García Montiel -finat a Saint Etiénne el 1953- o l’exalcalde Isidoro Checa, mort el 1956 a Agen.

Tampoc tornaran mai els dos supervivents de Mauthausen. Josep Puiggrós, que es retrobarà amb la seva dona, la també exiliada Concepció Crespo Macías, morirà el 1962 a Pissos (Landes) i Bonaventura Bartralot a Toulouse el 1971.

Hem citat els noms d’alguns dels exiliats santcugatencs, va haver-hi bastants més, però desconeixem les seves trajectòries.