L’Ateneu Obrer Cultural, entitat anarquista santcugatenca

A Sant Cugat, un poble bàsicament agrícola, l’anarquisme i l’anarcosindicalisme tenen una tardana influència. Els primers militants santcugatencs de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola -la Primera Internacional-, la majoria d’ells rabassaires, una vegada desapareguda l’organització internacionalista no es decanten ni pel marxisme, ni pel bakuninisme, es lliguen al republicanisme federal, del que segurament ja provenien.

Abans de la Segona República va haver treballadors santcugatencs afiliats a la Confederació Nacional del Treball (CNT), on convivien anarquistes, anarcosindicalistes i sindicalistes. Per exemple, el 1917 obrers de l’empresa Micaló y Lasoli, coneguda com la Pelleria es van unir a la Unió Popular, el sindicat d’adobers adherit a la CNT, que acabava d’aconseguir la jornada de vuit hores per als treballadors del sector a Barcelona. I l’any següent el Sindicat de Paletes de Sant Cugat es va dissoldre per convertir-se en la secció local del Sindicat del Ram de la Construcció de Barcelona, adherit a la CNT.

El gener de 1923 naixia el Sindicat Únic de Treballadors de Sant Cugat, adherit a la CNT, i dirigit per paletes, però el cop d’Estat de Primo de Rivera acabarà amb aquesta organització. Amb la Dictadura de Primo de Rivera la CNT va passar a la clandestinitat i el sindicalisme no tornaria a ressorgir a Sant Cugat fins a 1929 quan es creïn sindicats de treballadors tèxtils, de la construcció i d’oficis varis, però lligats als Sindicats Lliures. Malgrat l’adscripció al Lliure, estaven dirigits per sindicalistes i republicans.

La CNT de Sant Cugat, de l’hegemonia anarcosindicalista a la comunista

Una vegada proclamada la República i legalitzada la CNT aquests sindicats lliures santcugatencs desapareixen, integrant-se els seus associats en el Sindicat Únic d’Arts i Oficis de Sant Cugat, creat el 18 d’abril de 1931, que es va adherir a la CNT.

La proclamació de la República és un moment d’eufòria entre els treballadors i el sindicat creix ràpidament en militància durant els seus primers mesos de vida. La direcció està en mans d’anarcosindicalistes, que han estat els principals impulsors del Sindicat, però cal tenir en compte que en les seves files trobem també comunistes, republicans i treballadors sense militància política.

Aviat a aquests dirigents anarcosindicalistes i anarquistes locals, bona part d’ells partidaris de les propostes de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i amb predicament entre els rajolers de les bòbiles i els tintorers de La Pelleria, els fan ombra els comunistes del Bloc Obrer i Camperol (BOC). Els comunistes atrauen els treballadors més joves i són presents, sobretot, en el ram de la construcció, el més castigat per l’atur i el que més militants aporta al Sindicat. La influència comunista també és forta entre les treballadores de la fàbrica de llana i la de catifes Aymat i entre manyans i fusters.

A partir de 1932, doncs, els comunistes estan deixant en minoria dins del Sindicat santcugatenc al sector anarquista i anarcosindicalista. És just en aquests moments quan neix una entitat llibertària.

Els anarquistes santcugatencs s’organitzen, neix l’Ateneo Obrero Cultural.

La primera entitat de tendència netament anarquista que es crea a Sant Cugat és, doncs, l’Ateneu Obrer Cultural, fundat el juliol de 1932 per vint socis, membres del sector anarquitsa de la CNT local. Segons es podria llegir al Solidaridad Obrera del 5 de setembre de 1933, l’Ateneu s’havia fixat com a objectiu «despertar los cerebros embrutecidos por la sociedad presente» i «hacer una labor netamente cultural racionalista, hasta conseguir la implantación de una nueva sociedad de redención humana y acabar con la inicua explotación del hombre por el hombre».

Coneixem els membres de la primera Junta de l’Ateneu. El president era el jornaler Antonio Ferrer Ager, nascut a Santalecina (Osca) el 1906 i arribat a Sant Cugat el 1930. Com a vicepresident figura José Mir Beltrán, un altre originari de la província d’Osca, arribat a Sant Cugat el 1921 i també empleat en feines precàries. El secretari era l’electricista ferroviari Isidoro Checa Valero, nascut a Jaen el 1889 i resident a Sant Cugat des de 1923, i el vicesecretari Salvador Siraña.

La resta de la Junta estava formada pel jornaler Lorenzo Villa Gibanel (Selgua, Osca 1904), que feia de tresorer i que moriria a Gusen en 1941; el comptador José Checa Valero, germà d’Isidoro; el bibliotecari Antoni Artigas Llugany (Sant Cugat 1907), un paleta que havia estat president del Sindicato Único de Artes y Oficios des de setembre de 1931 a l’agost de 1932, i els vocals Inocente Mora Adalid, nascut a Monteagudo de las Salinas (Conca) el 1906, resident a Sant Cugat des de 1914 i que, com Isidoro Checa, treballa d’electricista als Ferrocarrils Catalans; José García Montiel, nascut a Lorca el 1910, que havia arribat a Sant Cugat amb els seus pares i germans el 1922 i que després de fer de jornaler es va col·locar com a tintorer a la Pelleria; Eusebio González Fernández (Cabezón de la Sal, Cantàbria 1893), resident a Sant Cugat des de 1923 i que treballa d’engreixador també a La Pelleria, i Ignacio Ferrer Ager (San Miguel de Cinca 1910), germà petit del president.

Com veiem la majoria són emigrants arribats a Sant Cugat durant els anys vint, la majoria ronden la trentena d’anys i alguns treballen en feines precàries, encara que també trobem obrers del ferrocarril i la Pelleria. Tots són militants de la CNT i alguns, a més de conèixer-se per la seva militància sindical i afinitat anarquista, havien estat veïns. Antonio Ferrer, Inocente Mora i García Montiel van viure al carrer del Sol.

Violència i repressió

Els llibertaris santcugatencs estan connectats amb els seus companys de la comarca. Així, el 8 de gener de 1933 participen en l’aixecament anarquista a Ripollet. A la vila vallesana són detinguts dos anarquistes santcugatencs, dos paletes membres de l’Ateneu, Francesc Arnau Solà, alliberat poc després, i Antoni Artigas Llugany, conegut com a Panisola, que és empresonat, acusat de sedició. Del seu cas se’n fa càrrec el Comitè pro Presos de la CNT, que encarrega la seva defensa a Ángel Samblancat. Va sortir en llibertat provisional l’abril de 1933.

A Sant Cugat, dos dies després -el 10 de gener- es declara l’estat d’alerta a la població, prohibint la formació de grups i les reunions no autoritzades. A més, patrullen pel poble mossos d’esquadra. L’Ateneu Obrer Cultural és clausurat per un temps.

Aquests fets violents tenen continuïtat el 9 de maig de 1933 quan es fan esclatar dues torretes de la llum dins del terme municipal de Sant Cugat. El juliol de 1934, quan de nou sigui arrestat Antoni Artigas, al que la Brigada Social havia trobat paquets de dinamita amagats al seu domicili de Rubí, on s’havia traslladat a viure, se l’acusarà també d’estar darrere d’aquest atemptat a les torres de llum.

Just en aquest mes de maig de 1933 s’anuncia al diari anarquista Tierra y Libertad, a l’exemplar del 12 de maig, la creació a Sant Cugat del grup anarquista Rebeldes del Vallés, adherit a la FAI. Es tracta d’un grup de joves llibertaris que, seguint les orientacions de la Federació de Joventuts Llibertàries de Barcelona, prefereixen adherir-se directament a la FAI en lloc de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries. El més probable és que Rebeldes del Vallés es vinculi amb l’Ateneu.

Cartell de las Juventudes Libertarias. [1936]. Autor: Castilla

Rellançament i enfrontament amb els comunistes

L’Ateneu Obrer Cultural, que ha arribat a la trentena de socis, és rellançat a partir de setembre de 1933, data en què els comunistes del BOC controlen la direcció del sindicat local. Aquesta nova direcció no segueix les tàctiques decidides per la direcció confederal, afí al sector anarquista i que havia expulsat de la CNT els sindicats dirigits per trentistes i comunistes, però no al sindicat santcugatenc que, malgrat ser dirigit per membres del BOC, es manté dins la CNT.

El sector anarquista protesta. José Mir Beltrán -per cert, cunyat del regidor republicà federal Magí Bartralot– en un article titulat «El jesuitismo marxista», publicat a Solidaridad Obrera el 19 de novembre de 1933, demanava «por el bien de la CNT (…) arranquemos de manos de estas sanguijuelas [el sindicat local], para ponerlas en las manos de los trabajadores auténticos».

En el mateix article explicava les dificultats de l’Ateneu Obrer Cultural per «celebrar charlas, conferencias, actos culturales, mítines de orientación ideológica, etc., por la razón de que en esta localidad estamos boicoteados por los propietarios de los locales» i, a més, la direcció comunista del sindicat «ponen trabas a que en el local de nuestro Sindicato celebremos ningún acto cultural». Mai tindrà l’Ateneu una seu fixa.

També relatava José Mir que, malgrat els impediments, l’11 d’octubre de 1933 els anarquistes havien organitzat una conferència amb Ginés García, de les Joventuts Llibertàries, on l’orador, després de repassar les idees anarquistes, va criticar durament els partits polítics un per un. Quan va arribar el torn al BOC, els comunistes presents a la sala es van aixecar i van marxar.

A més, de conferències, l’Ateneu Obrer Cultural era un punt de distribució de llibres i premsa llibertària. Per exemple, Isidoro Checa rebia al seu domicili una trentena de números de la revista anarquista valenciana Estudios, que després distribuïa entre els companys de l’Ateneu.

El 8 de desembre de 1933 hi ha un nou aixecament anarquista. Tres dies després, el dia 11, és de nou clausurat, per ordre del governador civil, l’Ateneu Obrer Cultural i aquest cop també el Sindicat Únic d’Arts i Oficis de Sant Cugat, malgrat no seguir les tàctiques de la CNT.

La repressió fa que la divisió interna al sindicat augmenti i que caigui l’afiliació. A poc a poc, el sector anarquista, majoritari als sindicats que ara més influeixen al de Sant Cugat, com són els de Cerdanyola-Ripollet i Terrassa, es reforça.

Fets d’Octubre, nova clausura i detenció del president

L’Ateneu torna a ser clausurat després dels Fets d’Octubre de 1934, on van participar alguns anarquistes santcugatencs, malgrat la inhibició oficial de la CNT. A més, entre els 25 detinguts a Sant Cugat es troba Antonio Ferrer, encara president de l’Ateneu, que és empresonat.

La repressió desfermada després dels Fets d’Octubre havia afectat bona part de l’esquerra santcugatenca. Entre els detinguts figuren l’alcalde i un regidor, el jutge municipal, dirigents rabassaires, del Centre Republicà Federal, el BOC i de la CNT, molts d’ells denunciats pels cacics o els enemics polítics i alguns sense participació directa en els fets. Aquest era el cas d’Antonio Ferrer, que surt en llibertat provisional el 2 de gener de 1935. El jutge militar que porta la causa no devia veure clara la seva implicació als fets i va sobreseure el seu cas, alliberant-lo de forma definitiva el 25 de febrer de 1935.

La situació que troba Antonio Ferrer a la sortida de la presó entre els treballadors santcugatencs, i especialment els anarquistes locals, el desencoratja. En un escrit a la Soli del 2 d’abril de 1935 es plany de l’individualisme dels pagesos santcugatencs que «jamás se han manifestado en un sentido solidario», però afirma que «lo que nos causa extrañeza y dolor es el ver que muchos elementos que antes cotizaban en el Ateneo Obrero y en el Sindicato Único, actualmente pierden el tiempo en bailes y cafés». Per això fa una crida als «compañeros campesinos y trabajadores en general» a una reflexió perquè «forméis un lugar de composición sobre la situación que atravesamos, sumamente grave».

Clandestinitat i divisió interna

A mitjans de 1935, malgrat el tancament governatiu i la desmoralització d’alguns dels seus socis, l’Ateneu torna a l’activitat clandestinament, però aviat es manifesten problemes interns. Antonio Ferrer, que ha compartit presó amb comunistes i rabassaires santcugatencs, defensa la unitat d’acció amb altres forces obreres. En un breu a Solidaridad Obrera el 7 de setembre de 1935, amb el clar títol de «Contra los prejuicios y por la unidad de acción», demana als seus companys que «reflexionen y prescindan de toda clase de prejuicios y de rencillas personales, para unir el esfuerzo y la voluntad de todos, si no queremos sucumbir ante los avances de la reacción».

Però ja era tard, segons s’explicava en una rèplica de la Junta de l’Ateneu, publicada en el mateix mitjà de premsa vint dies després, no hi havia «rencillas», com deia Ferrer, «lo único que hay es una patente disconformidad con él, por su actuación temporal, por lo cual en una reunión general se le retiró la confianza y, más tarde, fue expulsado» i afegeix, que «tomen nota todos los compañeros y la organización confederal y anarquista y cuantos sostienen correspondencia con él».

Reobertura de l’Ateneu

El tancament governatiu de l’entitat anarquista no es va aixecar fins després de les eleccions de febrer de 1936. És llavors que des de l’Ateneu, en un article publicat de nou a Solidaridad Obrera el 19 de febrer, es fa una apel·lació a la joventut santcugatenca «que no se da, o no quiere darse, cuenta de los momentos tan graves por los que atraviesa el mundo. La guerra nos amenaza con destruirnos, al igual que los fascismos de todos los colores», els reclama que s’apartin dels vicis, «de los cafés, de los perniciosos deportes, de los bailes, de las casas de prostitución, de la Iglesia» i s’apropin «a la biblioteca, al Ateneo, al libro (…) a los que luchan por un mañana mejor» i recorda que «antes de ser clausurado el Ateneo, se contaban en él con una treintena de socios. A ver si podemos conseguir que se abra de nuevo y multiplicarnos».

Desconeixem si la crida va tenir èxit. La clausura i les expulsions han passat factura i, a més, ara el sector anarquista ha recuperat la direcció de la CNT local, sense competència amb els comunistes, que estan impulsant el seu propi sindicat. La seva feina de difusió d’idees llibertàries serà assumida ben aviat per una nova entitat anarquista, creada una vegada començada la guerra.

L’Ateneu Llibertari

El juliol de 1936, només iniciar-se la Guerra Civil i el procés revolucionari, militants de la FAI i de les Joventuts Llibertàries locals, segurament antics membres de l’Ateneu Obrer Cultural i del grup d’afinitat Rebeldes del Vallés, van confiscar el Parque.

Els anarquistes santcugatencs van transformar així el centre d’oci de la dreta local en Ateneu Llibertari, aprofitant les instal·lacions com a espai on fer xerrades amb oradors anarquistes, representacions teatrals i projectar pel·lícules.

A més, el sector anarquista i els afins a la FAI controla totalment la CNT local i hegemonitza el Comitè local. Aviat trobarem al consistori de Pins del Vallès a antics membres de l’Ateneu, com José García Montiel, regidor per la CNT; Inocente Mora, que s’ha passat al marxisme i fa de regidor del PSUC, i a Isidoro Checa, regidor i després alcalde, esdevenint el darrer batlle republicà de Sant Cugat. Tots hauran d’exiliar-se a França el 1939, d’on la majoria no tornaran.