Fejocistes i montserratines: l’associacionisme catòlic juvenil a Sant Cugat durant la Segona República

Darrera actualització: 16 de gener de 2021

La proclamació de la República i les seves lleis laïcistes van suposar un sotrac per l’Església catòlica, acostumada a estar sempre prop del poder. La separació Església-Estat -consagrat a l’article 26 de la Constitució-, l’expulsió dels jesuïtes, la llei de congregacions, el matrimoni civil i el divorci, la secularització dels cementiris, etc. van impactar als catòlics.

Un sector es va replegar a l’integrisme, altres, un xic més moderns, van intentar adaptar-se a la nova situació. A Sant Cugat, un poble amb un fort component anticlerical entre els republicans al consistori, els catòlics catalanistes esdevindran uns dels mobilitzadors de la joventut local amb la creació de diferents entitats com la delegació local de la Federació de Joves Cristians, l’Institut de Cultura Femenina i l’Institut de Cultura Infantil. Unes entitats que havien tingut un breu precedent deu anys abans.

Orígens: els Pomells de Joventut

El moviment catòlic entre la joventut es va organitzar a Sant Cugat a partir dels anys vint impulsat per Xavier Griera Gaja, vicari de la parròquia, i l’Avel·lina Casadevall Duran, mestra i bibliotecària, que des de 1920 treballava a la Biblioteca de l’Escola del Treball de Barcelona. A més de catòlica, és una ferma catalanista i l’octubre de 1923 forma part de la primera junta de la delegació santcugatenca de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

També va tenir un paper destacat el jove Pau Muñoz Castanyer, de Can Castanyer, que feia vida entre Sant Cugat i Rubí, i que dirigia en aquesta darrera vila el grup local de Pomells de Joventut, organització catòlica catalanista fundada el 1920 per Josep Maria Folch i Torres.

Seguint l’exemple de la població veïna, el 1921 es va organitzar a Sant Cugat el grup Garba de Flors de noies, presidit per Maria Codoñés, que aviat va passar de les dotze fundadores a més d’un centenar de components, i l’any següent el Pomell Sant Medir de nois, presidit per Eduard Rodó, tots dos adscrits al moviment de Pomells de Joventut.

Les relacions amb Rubí eren fortes i prova d’això és l’edició conjunta, a partir de 1922, de l’òrgan de premsa Endavant. Al capdavant d’aquests grups a Sant Cugat trobem fills de la classe dirigent local, com el mateix Eduard Rodó, fill del salista i alcalde Martí Rodó, com Pere San Mestres, fill del secretari municipal, o Antònia Musella, filla del constructor i destacat carlí Tomàs Musella.

Aquestes relacions amb el poder local es van posar de manifest quan l’Ajuntament de Sant Cugat va decidir donar el nom de plaça dels Pomells de Joventut a una de nova urbanització, l’actual plaça Pep Ventura. Per l’ocasió es va convocar una Gran Diada Pomellista. Prevista per juny de 1922, es va endarrerir fins al 2 de febrer 1923, dia de la Candelera.

A la celebració van acudir quatre grups pomellistes de Barcelona i Josep M. Folch i Torres, fundador i director del moviment, que van ser rebuts a l’estació per l’alcalde Pere Estapé i altres autoritats. Així «formant joiosa, comitiva, alçades les banderes i al so de la música entraren a la vila», traslladant-se al Monestir, on es van beneir les banderes dels grups i va oficiar el canonge Carles Cardó que «va fer un eloqüent sermó, demostrant com els sentiments de Déu i de Pàtria, que inspiren els Pomells, no són dos, sinó un sol sentiment».

Després de l’acte religiós es va visitar la nova plaça i es van ballar sardanes a la plaça Major, per passar al dinar de germanor, en el que van participar cent cinquanta persones. A la tarda es van llegir poemes i textos patriòtics a la Sala d’Actes del Parc i es va fer entrega de premis de lectura, que en la categoria de joves va guanyar Francesc Torrens, futur secretari municipal. El parlament de Folch i Torres i l’actuació de l’Orfeó Sant Medir, creat aquell mateix any, van posar fi a la festa catòlica i catalanista1.

Diada Pomellista, Sant Cugat, 2 de febrer de 1932. Publicada a “Els 4 Cantons”, 22 d’abril de 1994

Els Pomells duren poc. Precisament el seu vessant catalanista fa que poc després del cop d’Estat de Primo de Rivera, del 23 de setembre de 1923, el governador civil de Barcelona dicti la dissolució i clausura dels Pomells de Joventut.

Durant la Dictadura els moviments juvenils catòlics van continuar a Sant Cugat, però lligats a entitats religioses sense un component catalanista tan marcat. Les joves procedents de la Garba de Flors es van vincular a la Confraria de Nostra Senyora de Montserrat, creada al mateix 1923. La promotora havia estat de nou l’Avel·lina Casadevall. Per aquesta vinculació eren conegudes com les montserratines.

I els joves es van vincular a la Congregació Mariana. Segons recull l’Anuario Social de España de 1929, publicat per Fomento Social, editorial lligada als jesuïtes, existia a Sant Cugat en aquell any una federació amb cent associats, xifra que sembla exagerada.

República i reorganització catòlica

La proclamació de la República és una sorpresa per al món catòlic i no és fins a partir de 1932, que s’iniciï una reorganització del moviment catòlic a Sant Cugat, donant-li de nou un sentit catalanista. Aquest cop el principal impulsor és Joan Bonet i Baltà, jove coadjutor de la parròquia de Sant Cugat, arribat el desembre de 1930, acompanyat de nou de Pau Muñoz Castanyer i de l’Avel·lina Casadevall, els que més van fer per aquesta reorganització.

I, en bona part, de nou va ser Rubí l’exemple a seguir. A Sant Cugat es va reproduir el model parroquial del doctor Josep Guardiet Pujol, rector de Rubí des de 1917, on havia creat el 1919 el Casal Popular, «catòlic i políticament lligat al catalanisme conservador de la Lliga», amb seccions infantils, juvenils i femenines. Amb la República el Casal Popular «va realitzar una activitat creixent, tant en la vida ciutadana com en la pròpiament política, basada en el foment del binomi catolicisme-catalanisme» formant part de l’oposició dretana local.1bis Aquesta era, segurament, també l’aspiració dels santcugatencs.

La Federació de Joves Cristians de Catalunya

El grup juvenil catòlic més important a Catalunya durant la República, tant pel que fa al seu nombre, com per la seva originalitat, van ser els anomenats “fejocistes”, els militants de la Federació de Joves Cristians.

Aquest moviment havia estat promogut per Albert Bonet Marrugat i, seguint l’exemple d’organitzacions cristianes europees, pretenia ser un moviment de joventuts catòliques, obert a homes de 15 a 35 anys, no adherit a cap partit i amb un important component catalanista. Segons explicaria el grup de Sant Cugat a l’alcalde, la Federació de Joves Cristians «es proposa com a única finalitat la formació física, moral i espiritual de joventut nostrada, amb l’allunyament total de la lluita política»2.

A Sant Cugat es va formar a principis de 1932 el Grup 101 Espiga del Vallès de la Federació de Joves Cristians. Es va triar el nom d’Espiga «perquè sembla escaure’s a un poble agrícola com Sant Cugat». La reunió fundacional va estar convocada pel vicari Joan Bonet que, a més, era nebot d’Albert Bonet, fundador del moviment, aplegant alguns joves afins a la parròquia i lectors de la revista Flama, portaveu de la Federació de Joves Cristians des de desembre de 19313.

El polèmic Primer Aplec Fejocista

Per al 5 de juny de 1932 l’entitat anuncia el Primer Aplec Fejocista a Sant Cugat del Vallès, on són convidats militants d’altres poblacions amb l’objectiu de fer «una manifestació de germanor fejocista, on els nostres estols s’apleguessin i es coneguessin». Però no ho tenen fàcil. L’acte enfronta als catòlics amb els laïcistes i anticlericals del poble. És un exemple més de les tensions per la qüestió religiosa que se succeeixen durant la República.

Les forces esquerranes del poble van demanar la suspensió d’un acte que titllaven de provocador. Segons escrivia Ramon Mas al diari republicà El Diluvio «debido a las maniobras del intruso con sotana (…) se pretendía bajo el título de Aplec Fejocista tomar por asalto este pacífico pueblo, pretendiendo incluso hacer una especie de mitin al aire libre, donde exhibirían sus dotes verborreas los de la sotana y sus satélites».

L’alcalde Roc Codó, en un primer moment, va vetar l’Aplec. Escriu al governador civil explicant que ha hagut de prohibir-lo «dado el estado del pueblo ya que el proyectado festival más que nada hubiera sido un míting monárquico». Segons els fejocistes, «la F.J.C. havia pres dins la imaginació del bon alcalde de Sant Cugat la figuració fantasmagòrica d’un ceptre reial furgant descaradament per enderrocar el règim». Segurament la visita de Roc Codó al governador el dia 2 de juny devia estar relacionada amb aquest tema.

Finalment, per ordre del Govern Civil, «es permeté l’acte amb la sola suspensió dels parlaments», advertint als Mossos perquè vigilin el compliment d’aquesta excepció. Però això no suposa l’arribada de la pau.

La nit abans, quan uns militants fejocistes enganxaven cartells anunciant l’Aplec, aquests es van veure rodejats d’homes amb bastons. Segons explicaven a Flama, «insults, grolleries, blasfèmies fou l’amable salutació dels bons amics de l’alcalde». El grup d’antifejocistes es va desplaçar després a la Rectoria cridant insults al capellà. «Veus ací com acabà la gran gesta dels amics de la FAI i de Lenin a la pacífica població de Sant Cugat» reblava la crònica del portaveu de la Federació de Joves Cristians.

Però diferent era la versió de l’incident que ofereix Ramon Mas a El Diluvio, on escrivia que el «ensotanado organizador (…) sobornó a varios chiquillos (de los que le regala caramelos y cigarrillos y entregándoles unos carteles, sin permiso y sin el sello municipal (…) con una escalera se dedicaban a clavarlos por las esquinas, hasta que casualmente un concejal se dió cuenta de esta felonía», va ser llavors que actuà un grup de ciutadans que «les quitaron los carteles que les quedavan y fueron arrancados los que ya estaban pegados por las paredes».

I finalitzava dient que res de FAI i fills de Lenin, «somos todos hijos de este pueblo, que no quiere llevar nunca más cabalgando a sus hombros y en el presupuesto un atajo de vagos y especuladores, que blasfeman de la República porque no les quiere llenar más su grasoso estómago». Aquest era el to de la polèmica.

A pesar de tots els problemes l’Aplec es va acabar celebrant. De bon matí els fejocistes que arriben de fora es concentren al Monestir, on Francesc Vila Trabal, conegut com Bal, que actuava de cicerone oficial del Monestir, els fa una visita guiada. A les 10 h es va celebrar la missa, amb sermó del doctor Guardiet que «acabà amb una vibrant crida a la joventut ardida, valenta, perquè menyspreant tota covardia, es deixi aconduir amb la gràcia de Crist, pels camins de la veritat, sota les senyeres cristianes del fejocisme».

Segueix una ballada de sardanes, l’actuació dels esbarts dansaires de Rubí i de Sant Cugat i el dinar de germanor a la font de Can Magí. A la tarda estaven previstos els parlaments, suspesos per ordre governativa. La jornada finalitzà, doncs, amb les exhibicions gimnàstiques dels Falcons i una nova ballada de sardanes4.

Exhibició dels Falcons a l’Aplec Fejocista de Sant Cugat. Publicat a “Flama”, 10 de juny de 1932.
Constitució definitiva del Grup Espiga del Vallès

L’agost de 1932 s’organitza una festa local de fejocistes, que suposa la constitució definitiva del grup. Aquesta festa va ser conjunta, com moltes d’altres a partir de llavors, amb les montserratines. A l’octubre s’escull la Junta Directiva de l’Espiga del Vallès. Com a president figura Alfons Ripoll Pérez; Santiago Cleris Fàbregas, de 16 anys, com a vicepresident i com a secretari Llorenç Ribas Corbella, membre de la Penya Dandys i germà petit d’un destacat membre d’Acció Catalana.

Completen la Junta el tapisser de 22 anys Francesc Morera Morera com a tresorer i tres membres més de la Penya Dandys, el Marcelino Español Adillón, de 15 anys, com a bibliotecari i els dos vocals Miquel Tortosa Solà i Antoni Agraz Buil, de 22 anys, conegut com a Matarile, propietari d’un taller de pedra artificial i militant d’Acció Catalana i de Nosaltres Sols5.

En aquell moment, octubre de 1932, el grup tenia ja 68 associats. No creix molt més, dos anys després, el 1934, eren setanta els militants. El desembre de 1932 és escollit nou president Santiago Bozzo Rovira, de 22 anys, empleat d’una empresa de publicitat a Barcelona i militant d’Unió Democràtica de Catalunya, que més endavant es passarà a la Lliga Catalana. Precisament a casa dels Bozzo s’havia fet la primera reunió fejocista el 1932.

Com a consiliari del grup figurava el jove vicari Joan Bonet i Baltà, veritable impulsor del fejocisme local, fins que el desembre de 1932, per diferències amb el rector de la parròquia, l’Anton Guilló, va ser traslladat a Sabadell. El substitueix com a consiliari del grup el nou coadjutor de la parròquia Tomàs Solana Carrera, que el 1934 seria rellevat per Joan Roca i Roig6.

El gener de 1933 s’havia organitzat el grup d’Avantguardistes, dirigit per Marcelino Español i Anton Ribalta, que reunia nens de deu a catorze anys aspirants a fejocistes. I el mateix mes havien traslladat la seu social de la Casa Rectoral a un local propi al carrer Major número 10, on «a més d’una Sala de Juntes (…) hi ha una Biblioteca, una altra per celebrar-hi els campionats d’escacs i una sala pel gimnàs; posseeixen unes magnífiques taules per jugar al ping-pong». Aviat disposarà també d’un gimnàs on fer peses i practicar lluita i boxa7.

Grup d’Avantguardistes fent exercicis a Sant Cugat. Publicat a “Flama”, 5 de novembre de 1933.

En la nova seu s’organitzen també cercle d’estudis, on es comentaven temes religiosos i socials, inaugurant el primer del curs amb una conferència de Pere Tarrès, president del Consell Diocesà de la Federació de Joves Cristians. El març el conferenciant era de nou Josep Guardiet, el rector de Rubí amb el que tantes connexions hi havia.

L’abril de 1933 és nomenat nou president del grup fejocista local Llorenç Ribas Corbella, que seria reelegit en el càrrec l’abril de 1934. El corresponsal a Sant Cugat de Flama, òrgan de l’organització, era Santiago Cleris Fàbregas8.

L’esport és incorporat, com fan altres grups polítics i socials, com una de les seves principals ofertes per atreure al jovent. El grup té seccions d’atletisme, escacs, futbol -els Ràpids-, excursionisme, tenis de taula i els Falcons, una secció entre esportiva i folklòrica que, seguint l’exemple dels Sokol txecs, realitzaven torres i construccions humanes. Era una de les seccions més nodrides, participaven una vintena de fejocistes i estava dirigida per Alfons Ripoll9. El 1934 neix una secció de bàsquet. A més hi havia divisions sectorials per escolars, universitaris i obrers.

El grup estava en plena activitat. Cada setmana organitzava els cercles d’estudis, periòdicament hi havia exercicis espirituals, sessions de teatre-representades pel seu grup de Dramàtica, normalment obres de caire moral o instructiu, el que Josep Pla definia com a «teatre d’aigua tèbia»-, excursions, exhibicions esportives i eren freqüents els intercanvis amb altres grups de Catalunya. A més, programaven cursos de gramàtica catalana, de declamació o pessebrisme.

El grup de Sant Cugat va assistir amb bandera al I Congrés General de la Federació de Joves Cristians, celebrat el 22 i 23 d’abril de 1934 a Barcelona, i que va estar rodejat d’incidents amb agressions a congressistes.

Animadversió de l’esquerra

Com ja hem vist, els fejocistes no gaudien de bona premsa entre els sectors esquerrans de la població. Des de L’Avenir, portaveu del Centre República Federal i la Unió de Rabassaires, eren constantment criticats i ridiculitzats i, a més, s’havien convertit en els rivals dels comunistes del Bloc Obrer i Camperol, que també van impulsar organitzacions culturals i esportives, a l’hora d’organitzar el jovent local. Una rivalitat política que arribava al terreny de joc, com recordava un fejocista «el veritable perill era l’equip de futbol, quan jugava l’equip dels Joves Cristians contra el POUM i et fotien unes entrades que et treien les tripes»10.

L’abril de 1934, davant la convocatòria d’un nou acte públic fejocista, tota l’esquerra santcugatenca -Unió de Rabassaires, Centre Republicà Federal i el seu Grup Femení, Bloc Obrer i Camperol, Sindicat Únic d’Arts i Oficis (CNT), Sindicat Regional de Llum i Força i Petits Amics de l’Art- van adreçar una carta a l’alcalde demanant «que per ésser actes que fereixen la dignitat del poble, al enssemps [sic] que poden portar disturbis, no autoritzeu aquesta provocació»11.

El 14 de maig del mateix any va aparèixer empastifada de quitrà la seva seu del carrer Major i durant els Fets d’Octubre de 1934 els revolucionaris van escorcollar el local fejocista cercant armes, es van emportar els documents i van retenir unes hores a Llorenç Ribas i Roderic Rodó, secretari i president respectivament del grup. A més, «s’apoderen de les claus quedant [el local] tancat durant quinze dies»12.

La mateixa animadversió despertaven entre l’esquerra a la resta de Catalunya. Per exemple, com s’explicava a Flama el 1933 dos membres del grup de Sant Cugat que participaven en la prova atlètica de la Jean Bouin van ser agredits i no va poder arribar a la meta.

Després dels Fets d’Octubre

Després dels Fets d’Octubre, amb la destitució de l’Ajuntament federal i el clima repressiu instal·lat a la societat, els fejocistes ho van tenir més fàcil per desenvolupar les seves activitats.

La bandera del grup santcugatenc va ser beneïda oficialment en un acte litúrgic el 13 de gener de 1935, un esdeveniment que s’havia anunciat per al 7 d’octubre de 1934, però que els fets d’aquell dia i la situació política posterior s’havia anat ajornant.

El nou ambient polític al poble permet també als fejocistes organitzar el març de 1935 al Monestir, sense protestes, la Diada de Revisió Comarcal del Vallès Occidental en la qual van participar prop de vuitanta joves. Després de la reunió i la missa, el grup va visitar el Monestir i va celebrar un dinar de germanor a la Fonda Tadeo. A la tarda es va fer l’assemblea comarcal, al mateix local, sota la presidència del doctor Tarrès.

Segons s’explicava al número de Flama del 12 abril de 1935, el grup «gaudia de molt bona vitalitat», sent les «seccions més nodrides» les de teatre, els Falcons i el Cercle d’Estudis. El maig de 1935 es va elegir nova junta directiva i nou president: Miquel Tortosa Solà13.

Assistents a la Diada de Revisió Comarcal de la FJC davant la porta l’església. Sant Cugat. Març 1935. Publicat a “Flama”, 12 d’abril de 1935

El gener de 1936 celebren l’aniversari de la benedicció de la bandera amb missa, exhibició dels Falcons i teatre a la Sala Tadeo. És l’any que s’estrena la secció de lluita grecoromana i la de pietat, dedicada a la pregària, i dirigida per Francesc Morera Morera, que a la vegada era corresponsal del diari catòlic El Matí a Sant Cugat i militant de les Joventuts de la Lliga Catalana. A finals d’abril van escollir una nova Junta presidida per Joan Bordas Camps, cunyat de l’exsecretari municipal Francesc Torrens14.

Els fejocistes de Sant Cugat eren generalment joves de famílies benestants i conservadores. Molts d’ells es coneixien d’abans, com els que pertanyien a la Penya Dandys, formada el 1928 per una trentena de joves. Dins d’aquest món catòlic hi havia una certa endogàmia, per exemple Eugeni Canas i Francesc Roqué, dos dels dirigents fejocistes, estaven casats amb germanes dels Bozzo Rovira, altres dos destacats líders de la Federació.

La Federació de Joves Cristians es definia com apolítica, però això no volia dir que els seus membres ho fossin. Així entre els fejocistes santcugatencs trobem militants de la dreta catalanista del poble, sobretot de la Lliga Catalana, com Santiago Bozzo, Francesc Morera, Francesc Roqué, Roderic Rodó o Joan Jané Serra, que formen part de les joventuts del partit conservador, però també d’Unió Democràtica de Catalunya, Acció Catalana o Nosaltres Sols, com és el cas de l’Antoni Agraz.

Institut de Cultura Infantil

L’Institut de Cultura Infantil va néixer arran de les propostes llançades per Joan Berenguer Dausà en un extens article titulat «Parlem dels infants…» i publicat al número 11, de 5 de maig de 1932, de Garba, portaveu de l’Agrupació local d’Acció Catalana. Joan Berenguer, propietari d’una botiga d’electricitat, als anys vint havia estat dirigent dels Pomells de Joventut a Rubí i director de l’Elenc Artístic Juvenil de la Unió -una coral infantil creada el 1924 que també organitzava ballades de sardanes pels nens-, era un activista cultural i militant d’Acció Catalana.

En el text mostrava la seva preocupació per les activitats extraescolars dels nens, l’ambient cultural que els envoltava i la seva influència en l’educació. A més, va explicar les seves propostes en una conferència a la Sala Tadeo. La iniciativa es van traduir en la creació d’un patronat, que aviat acabaria donant llum a l’Institut de Cultura Infantil, inaugurat l’1 d’agost de 1932.

El seu primer president va ser Pau Muñoz Castanyer, rellevat més endavant per Santiago Bozzo, figurant com a director l’impulsor Joan Berenguer, com a secretari Narcís Oller Berenguer, Miquel Buscallà com tresorer i com a vocals Santiago Rodó, Jaume Serra i Manel Farrés. El Consell Directiu quedaria constituït definitivament el 1933. A la junta trobem la presència de membres de famílies de reconeguda militància catòlica -com Bozzo, Muñoz Castanyer, Rodó o Farrés- la majoria membres de la Lliga Catalana, Unió Democràtica de Catalunya o ACR.

L’objectiu era que «l’Institut fos un complement de l’escola i evitar que la llavor sembrada no quedi malmesa per manca d’ambient cultura; aconseguir el perfeccionament cultural dels infants físicament, intel·lectualment i moralment»15.

L’Institut de Cultura Infantil es va instal·lar a la carretera de Barcelona número 2 bis, a l’antic local on havia estat la Unió Santcugatenca, propietat de Josepa Martí, una altra de les promotores del grup. Allà es feien les representacions teatrals i el ball. A més, van llogar un camp per la pràctica esportiva al Pla del Vinyet, un terreny propietat del secretari Narcís Oller que estava destinat, en un principi, per a un convent d’una comunitat religiosa. Les instal·lacions es van inaugurar -i beneir- el 3 de setembre de 193316 .

Tenia, com la resta de grups catòlics santcugatencs, un caire formatiu, esportiu i folklòric. Va organitzar un equip de futbol, secció excursionista -presidida per Joaquim Bozzo-, de teatre, bàsquet, un orfeó, bastoners, ballet i esbart dansaire, assumint el que s’havia creat el 1931 lligat a la Coral La Lira i dirigit per Manel Farrés. De la mateixa coral «dretana» de la població, en temes musicals, rebia el suport del seu mestre.

L’Institut de Cultura Infantil organitzava festivals d’aniversari, d’inauguració de l’estiu i celebraven les festes religioses amb balls i danses, representacions teatrals, pastorets, etc. A més, l’Esbart Dansaire, que continuava a càrrec de Manel Farrés, feia sortides a d’altres poblacions per mostrar les seves danses i feia ballades conjuntes amb els esbarts de Rubí i Terrassa. De fet, el 19 de juliol de 1936 tenia previst actuar a l’estadi de Montjuïc en la inauguració de l’Olimpíada Popular, l’inici de la guerra ho va impedir.

El setembre de 1933 va publicar una revista pròpia, Renaixement. El 8 de novembre de 1935 inaugurava una Escola de Treball amb un festival artístic i nova benedicció del local. Més endavant, el grup va adquirir una màquina de cinema i va construir una piscina, que tenia prevista inaugurar el juliol de 1936.

Actuació de l’Institut de Cultura Infantil a les Caramelles de 1934. Publicada a “Els 4 Cantons”, 13 de maig de 1994

L’Institut de Cultura Infantil era de clara d’inspiració catòlica, el que va provocar les crítiques dels republicans federals, que inicialment havien rebut amb interès les propostes de Joan Berenguer. No va ser ben rebut pels republicans federals, ni tampoc pels republicans radicals, al poder local després dels Fets d’Octubre, pel seu perfil confessional. Així, van veure denegades una subvenció per fer cursets, demanada a l’Ajuntament radical, i la petició al reposat Ajuntament federal de 1936 per dansar amb la banda contractada pel consistori per la Fira de Maig d’aquell any.

Institut de Cultura Femenina

El 1933 es completava l’oferta catòlica per enquadrar al jovent santcugatenc amb la creació de l’Institut de Cultura Femenina. Amb un grup local de la Federació de Joves Cristians, adreçat als joves, i un Institut de Cultura Infantil, dirigit a nenes i nens petits, només faltaven les joves.

Com hem vist, des de 1923, les joves catòliques santcugatenques estaven lligades a la Confraria de Montserrat. Les montserratines, a més de rebre educació catòlica, tenien un cor femení -dirigit per Joan Salvat i convertit més endavant en la Schola Cantorum de la parròquia i organitzaven excursions i actes conjunts amb altres organitzacions catòliques, com les Filles de Maria i, a partir de la seva fundació, també amb la Federació de Joves Cristians. El seu acte central era el romiatge a Montserrat17.

L’organització definitiva de les joventuts femenines catòliques es va fer l’abril de 1933 amb la fundació de l’Institut de Cultura Femenina, que agrupava en aquell moment a 87 joves i estava presidit per Roser Muñoz Castanyer, acompanyada en la vicepresidència per Pepeta Castellví18. L’Institut prenia com a models l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, creada el 1909 per Francesca Bonnemaison i amb la que col·laborava l’Avel·lina Casadevall, de nou impulsora de l’associacionisme catòlic femení de la vila, i el centre femení fundat pel doctor Guardiet a Rubí el 1928. Les montserratines es van convertir en la variant femenina local de la Federació de Joves Cristians.

Tenia la seva seu social al carrer Francesc Layret 38, en un local propietat de la família San. El juliol es creava, amb quinze nenes, la seva Secció d’Esbarjo i Teatre, dirigit per Francesc Rovira Carol, que compatibilitzava aquest lloc amb el de director escènic del grup dramàtic de la Federació de Joves Cristians. El 1934 seria substituït com a cap de la secció per la jove de 18 anys Teresa Farrés Andrés, de cal Tatet, encara que Francesc Rovira continuaria dirigint el grup teatral19. Com en el cas de la Federació de Joves Cristians les obres representades, normalment a la Sala Tadeo, eren de caràcter catòlic i moralista, algunes obra del mateix Francesc Rovira, que militava a la Lliga Catalana.

També realitzaven excursions, visites culturals, exposicions de treballs manuals, cursos de gramàtica, aritmètica i tall i confecció. A l’estiu organitzen actes per als santcugatencs i els burgesos de la colònia d’estiuejants.

Per exemple, el juliol de 1934, a la torre d’un estiuejant, es va presentar la Secció de Cant i el setembre, com recollia La Veu de Catalunya del dia 12, s’organitzà una «bella festa que tingué per escenari els magnífics jardins de l’esplèndida vila del Dr. Torres Carreras, cedits galantment pel seu propietari per aital objecte», una Festa de Natura amb actuacions de la Secció d’Esbarjo i les seves subseccions de Danses Catalanes, dirigida per Carme Damians, i de Rítmica i Plàstica, sota la direcció de Josepa Sallés, «que deixà agradívolament sorpresa la nombrosa concurrència de vilatans i estiuejants que omplien de joia i animació aquells bells jardins».

Igual que la Federació de Joves Cristians, l’Institut de Cultura Femenina era atacat per l’esquerra santcugatenca i la seva seu al carrer Francesc Layret també va patir empastifades de quitrà el maig de 1934. I també, com en el cas fejocista, la procedència social de les noies era generalment de famílies conservadores, entre elles algunes germanes de fejocistes.

Actuació dels Falcons a Valldoreix. Publicat a “Flama”, 26 d’octubre de 1934.
Un abrupte final: la Guerra Civil i el Franquisme

L’arribada de la guerra va acabar amb la història d’aquests grups catòlics catalanistes. Els seus locals van ser confiscats. El de la Federació de Joves Cristians al carrer Major va ser ocupat pels seus rivals del POUM i el de l’Institut de Cultura Infantil va ser reconvertit en l’Institut Lliure, una escola racionalista impulsada per la CNT.

Alguns dels seus militants van estar detinguts alguns dies per dretans, com Francesc Morera, Joan Jané o els germans Bozzo. A alguns pobles es va assassinar a fejocistes, la majoria per la seva pertinència a organitzacions conservadores. Sembla que no és el cas de Sant Cugat, encara que algun testimoni apunta que algun fejocista santcugatenc va ser afusellat al front acusat de feixista per cartes enviades des del poble, però no tenim constància.

Sí que sabem que almenys quatre fejocistes moren al front en les files de l’Exèrcit republicà: Miquel Buscallà, Joan Bordas, Marcelino Español i Francesc Roqué. Altres militants, com Joan Altet, es passaran a l’Espanya franquista.

Amb el Franquisme, on el nacionalcatolicisme es converteix en un dels elements doctrinaris essencials de la Dictadura, l’Església catòlica i els catòlics tornen a tenir un paper central en la vida social i política. Una Església, naturalment, depurada de catalanistes, el que no és impediment perquè alguns d’aquests antics fejocistes, després de les persecucions patides durant la guerra, s’incorporin al partit únic, a la delegació local de Falange Española Tradicionalista y de las JONS. L’experiència organitzativa en l’enquadrament de joves serveix a alguns dirigents del fejocisme santcugatenc per formar part de la jerarquia local de Falange a partir de 1939.

Notes

1La Veu de Catalunya, 23 de juny, 26 de maig, 23 de desembre de 1922 i 4 de febrer de 1923 i Auladell i Serrabogunyà, Joan. «L’ambient cultural en l’adolescència de l’Eugeni Canas (I)». Els 4 Cantons, 22 d’abril de 1994, p. 16.

1bisBatalla Galimany, Ramon. Els Casinos republicans : política, cultura i esbarjo : El Casino de Rubí, 1884-1939. Barcelona: PAM, 1999, p. 63.

2Carta de Federació de Joves Cristians de Sant Cugat al batlle, 19 octubre 1932. Correspondència. Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès (AMSCV).

3Flama, 12 d’abril de 1935 i Auladell i Serrabogunyà, Joan. “L’ambient cultural en l’adolescència de l’Eugeni Canas (III)”. Els 4 Cantons, 6 de maig de 1994, p. 12.

4Llibre de registre de sortida de documents, 577, 27 de maig de 1932. AMSC; Flama, 10 de juny de 1932 i El Diluvio, 24 de juny de 1932.

5Carta de la Federació de Joves Cristians a l’Ajuntament, 19 octubre 1932. Correspondència. AMSCV i Flama, 21 d’octubre de 1932.

6Diario de Barcelona, 14 de desembre de 1932 i El Matí, 11 de febrer de 1934. Tant Joan Bonet, motejat com Naripa, com Tomàs Solana, al que anomenaven Lletuqueta, eren durament criticats a les pàgines de L’Avenir.

7Flama, 27 de gener de 1933 i «Els Falcons, antecedents de construccions humanes a Sant Cugat». Vano de Pilars, núm. 1 (1997), p. 7.

8La resta de la Junta escollida el 1933 era: vicepresident Antoni Agraz; secretari Francesc Morera Morera; vicesecretari el comerciant de 18 anys Francesc Alegret Carcassone, fill de l’exregidor i dirigent de la Unión Patriótica Josep Alegret Estapé, primer contribuent municipal per riquesa urbana; tresorer: Francesc Roqué Brujo; vicetresorer: Joan Bordas Camps; bibliotecari: Joaquim Bozzo Rovira, de 20 anys, i vocals el seu germà gran Santiago Bozzo Rovira i Joan Jané Serra, fill d’un mestre d’obres que havia passat dels radicals a militar a la Lliga, on també militarà el fill. Pel què fa a la Junta escollida el 1934, a més del president, la formen Miquel Tortosa com a vicepresident; secretari Roderic Rodó; vicesecretari Joan Campmany; tresorer Francesc Roqué Brujo; vicetresorer Josep Soler; bibliotecari: Santiago Cleris Fàbregas; vicebibliotecari Marcelino Español i vocals Joan Jané i Anton Ribalta. El Matí, 11 d’abril de 1933 i 22 d’abril de 1934.

9«Els Falcons, antecedents de construccions humanes a Sant Cugat». Vano de Pilars, núm. 1 (1997), p. 7.

10«Els Falcons, antecedents de construccions humanes a Sant Cugat». Vano de Pilars, núm. 1 (1997), p. 7.

11Carta de la Unió de Rabassaires i altres a l’alcalde, 25 abril 1934. Correspondència. AMSCV.

12El Matí, 20 de maig de 1934; La Veu de Catalunya, 25 de maig de 1934 i Flama, 12 d’abril de 1935.

13La resta de la Junta estava formada per: vicepresident Artur Sala; secretari Antoni Ribalta; vicesecretari Marcelino Español; tresorer Francesc Roqué; comptador Joan Bordas; bibliotecari Santiago Cleris; vicebibliotecari el manyà Joan Garrell Grau, fill del regidor de la Lliga Catalana i vocals Joaquim Sender i Francesc Morera Morera.

14La resta de la Junta era Eugeni Canas Auladell, de ca l’Adroguer (vicepresident), Joan Roca (secretari), Joaquim Bozzo Rovira (vicesecretari), Joaquim Sender (tresorer), Francesc Morera (vicetresorer), Miquel Buscallà Grau (bibliotecari), Santiago Cleris (vicebibliotecari), Joan Altet Forés -fill d’un dels promotors immobiliaris de Valldoreix- (vocal) i Marcelino Español (vocal). El Matí, 3 de maig de 1936.

15Auladell i Serrabogunyà, Joan. “L’ambient cultural de l’adolescència d’Eugeni Canas (IV)”. Els 4 Cantons, 13 maig 1994 i Registre d’associacions, AMSCV i Expedient de l’Institut de Cultura Infantil (núm. 16.448). Registre d’associacions. Arxiu General de la Subdelegació del Govern a Barcelona.

16Auladell i Serrabogunyà, Joan. “L’ambient cultural de l’adolescència d’Eugeni Canas (IV)”. Els 4 Cantons, 13 maig 1994; Garba, núm. 24 (setembre 1933) i L’Avenir, 17 (agost 1933).

17El Matí, 14 i 28 febrer 1932, 3 i 22 maig 1932 i 23 juny 1935. També existia una Confraria de la Verge del Carme que realitzava una festa amb motiu de la seva patrona, una Confraria del Pilar i la Germandat de Sant Isidre, que celebra misses pel seu patró.

18Registre Local d’Associacions i Llibre de registre d’entrada de documents, 199, 12 d’abril de 1933. AMSC; Registre d’associacions, núm. 16.989. AGCB; La Veu de Catalunya, 6 de maig de 1933 i El Matí, 21 de maig de 1933 i Auladell i Serrabogunyà, Joan. “L’ambient cultural de l’adolescència d’Eugeni Canas (IV)”. Els 4 Cantons, 13 maig 1994.

19El Matí, 19 d’abril de 1934 i 29 de desembre de 1935. A més de les citades al text, Joan Auladell menciona entre les associades a la modista Victòria Cleris Fàbregas, Matilde Carol, Isabel Girbau, Lola Castells i Cristina Català.