El procés revolucionari a la indústria i el comerç de Sant Cugat del Vallès: controls obrers, col·lectivitzacions i agrupaments industrials

L’inici de la Guerra Civil és també el començament d’un procés revolucionari social i econòmic. Després del 19 de juliol els obrers, impulsats pels sindicats, confisquen terres i empreses.

Els sindicats i els comitès obrers tenen ara un poder -i armes- que els permet confiscar per la força terres, fàbriques, tallers i comerços o imposar als propietaris una nova relació de forces dins l’empresa. De vegades es troben com els amos dels negocis per la desaparició, assassinat o fugida dels propietaris o amb empresaris i gerents disposats a cessions i concessions davant el clima revolucionari.

Aquestes circumstàncies, unides al pes de la CNT i el sindicalisme en la societat catalana i l’autonomia política impulsen una transformació social que imposarà un nou ordre econòmic i social tant en el món agrari, com als serveis, la propietat immobiliària o en la indústria i el comerç, que és el tema que tractem en aquesta entrada.

Col·lectivitat de Fusters de Pins del Vallès
La revolució a les fàbriques, els tallers i els comerços santcugatencs

En el comerç i la indústria santcugatenca, com a tota Catalunya, els treballadors esdevenen amos de fàbriques i comerços. En els negocis que resten en mans dels seus propietaris apareixen els controls obrers per vigilar i controlar la seva gestió.

Petits tallers, empreses o comerços d’un mateix sector són confiscats pels seus obrers i organitzats des dels sindicats com a indústries socialitzades, col·lectivitzades o cooperatives, agrupant a tots als treballadors d’un mateix ram. Segons explicava, a inicis d’octubre de 1936, el Full Oficial del Comitè Local de Defensa de Sabadell a Sant Cugat «Les indústries estan controlades i els rams de la Construcció i Barbers estan cooperativitzats, sistema que estan en vies d’adoptar els pintors, fusters i manyans».

I també està el cas de fàbriques on desapareix el propietari i passen a ser dirigides directament per comitè d’enllaç CNT-UGT o per UGT o CNT quan només un dels sindicats té presència a l’empresa, com és el cas de la Pelleria i la CNT.

L’ímpetu col·lectivitzador és tal que a Sant Cugat trobem algunes confiscacions curioses, com la de la Junta Local de Creu Roja pels portalliteres o la del Sant Cugat Sport Futbol Club, pels seus jugadors i empleats.

La legalització de la revolució

Aviat apareixen tensions entre els impulsos col·lectivitzadors de la CNT-FAI, hegemònica en aquells moments als carrers i fàbriques, amb altres corrents sindicals i polítics del moviment obrer, com el POUM o el PSUC i la creixent UGT catalana i amb la pròpia Generalitat, desbordada per la situació. Per legalitzar el caòtic procés revolucionari i posar ordre en l’economia el 24 d’octubre de 1936 la Generalitat publica el decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer d’Indústries i Comerços.

Aquest pla econòmic, resultat d’un seguit de reunions entre representants dels diferents partits i sindicats, s’inclinava per una sortida sindicalista, per l’autogestió obrera, un camí intermedi entre l’exclusiu control obrer i sindical, defensat pels anarquistes, i les socialitzacions i nacionalitzacions, defensades pels marxistes i sectors d’ERC.

Les empreses, segons el seu número de treballadors i la presència o no del propietari, podien mantenir-se en règim privat sota control obrer, esdevenir col·lectivitzacions o unir-se en agrupaments de zona o sector. El ritme i abast d’aquestes transformacions revolucionàries serà diferent segons les indústries i els negocis. Anem a conèixer el que va passar a Pins del Vallès.

Els comitès de control obrer

A les empreses i comerços petits on el propietari segueix al capdavant de l’empresa es creen els comitès de control obrer, encarregats de fiscalitzar les condicions de treball, el procés de producció i els comptes. Darrere d’aquests controls, en molts casos, només hi ha el nom, ja que es continua funcionant com abans, sobretot en els comerços, però en d’altres sí que suposa un canvi revolucionari.

A Sant Cugat tenim constància, bàsicament gràcies a la correspondència municipal, de l’existència de controls obrers a diferents negocis com les serralleries de Josep Jové i Simó Franch -un sector on el POUM tenia molta força entre els manyans-, la fàbrica de pedra artificial de Josep Redons Mestre, on el Comitè de Control estava format per Josep Deupí i Miguel Martínez.

O diferents comerços, com els de Pere Masana Rodó o els d’Anton Sallés i la Casa Rodó, propietat respectivament d’Anton Sallés Borrell i Martí Rodó Rabella, dos exalcaldes que havien estat detinguts durant els primers dies del conflicte. La majoria d’aquests controls es definien com afectes a la UGT.

També trobem controls obrers a empreses com la de perfums i cosmètica Casa Vasconcel, situada a la torre modernista Casa Lluch, dirigida per l’escultor Robert Chauveau Vasconcel1. O la petita fàbrica de pells de Vicente Cervera Subirats, amb dotze operaris.2 O Tapissos Aymat, empresa de confecció de catifes i tapís artístic nuat a mà, amb seixanta-dos treballadors en la plantilla i instal·lada a Sant Cugat des de 1922.3

Les col·lectivitzacions

Les empreses de més de cent treballadors o aquelles on el propietari havia desaparegut o havia estat declarat facciós pels tribunals són obligatòriament col·lectivitzades. Passen a estar dirigides per un Consell d’Empresa, nomenat per l’assemblea dels treballadors.

El Consell d’Empresa, amb una representació de la CNT i la UGT proporcional a la seva força dins de l’empresa, nomena un director. A més la Generalitat, una vegada legalitzades aquestes col·lectivitats, designa per assistir als directors un interventor, encarregat també de vetllar pel compliment de la normativa.

Aquest va ser el cas de la tintoreria Frans de Swert, coneguda com La Pelleria, una empresa del ram de l’aigua, dedicada al tint i blanqueig de teixits i amb una setantena d’obrers. Havia estat fundada el 1920 per l’holandès Frans de Swert, que el juliol de 1936 es trobava de vacances al seu país d’origen. Va decidir no tornar a Sant Cugat.

Tintoreria Frans de Swert, coneguda com La Pelleria

Així la fàbrica més important de Sant Cugat quedava en mans dels seus obrers, majoritàriament afiliats a la CNT. Els tintorers de la Pelleria havien estat un dels suports del sector anarcosindicalista del Sindicat d’Arts i Oficis de Sant Cugat, front al sector afí al POUM, i van ser molt actius en la reconstrucció del sindicat cenetista local el 1936.

L’empresa passa així a estar dirigida per un comitè de la CNT. Una vegada legalitzada la col·lectivització l’agost de 1937, prendrà el nom de Tintoreria Swert Empresa Col·lectivitzada. El Consell d’Empresa escull director a un dels dirigents de la CNT a l’empresa, a Mariano Mercader Gómez, que a partir d’octubre també farà de regidor en representació de la CNT.

L’acompanyen en la direcció Joan Gispert, Antoni Samsó, Ferran Pomeirol i Andrés García García, un altre sindicalista històric de la fàbrica. Tenia com delegat-interventor de la Generalitat a José Gómez Llamas, que el 1931 havia estat representant cenetista a la ceràmica Alexander de Sant Cugat, d’on havia estat acomiadat arran d’una vaga.4

Precisament una altra fàbrica col·lectivitzada és la Ceràmica del Xandri, empresa fundada el 1926. El 1931 la va comprar Ricardo Alexander Medina i passa a dir-se Alexander y Cia. La fàbrica estava situada al carrer de la Mina i tenia trenta-dos treballadors que durant la República van protagonitzar diferents vagues en demanda de millores laborals.

Entre la trentena de ceramistes hi havia almenys una desena de militants comunistes del POUM. La desaparició del propietari els va permetre col·lectivitzar-la i es va convertir en Societat Obrera Col·lectivitzada Ceràmica Xandri.5

També per abandonament dels seus propietaris, la CNT confisca la companyia d’aigües de Sant Cugat de J. Angrill i Germans, la més important del sector. L’empresa havia quedat sota control dels seus propis treballadors, sindicats en la CNT i el sindicat es va resistir a la municipalització del servei, com es proposava des de l’Ajuntament. Finalment cedirà quan s’incloguin en aquesta municipalització la resta d’empreses d’aigües de la població.

De la cooperativització a la col·lectivització

Com hem explicat, durant els primers mesos de revolució els sindicats santcugatencs van impulsar l’agrupació de les empreses i tallers d’un mateix ram en col·lectivitats i cooperatives. Després dels decrets d’octubre de 1936, unes van evolucionar cap agrupaments industrials i altres cap a empreses col·lectivitzades. Comencem per aquestes.

Els pintors i empaperadors, una vintena, van expropiar les eines i materials dels tallers del poble i es van agrupar com a Cooperativa de Pintors i Empaperadors, escollint president a J. Gimeno.

A partir de maig de 1937 van passar a dir-se Empresa Col·lectivitzada Pintura i Decoració i a estar vinculada a la UGT. Tenia la seu a la plaça Octavià 7. Entre els seus impulsors i dirigents estava Jaume Serra Trabal, regidor del PSUC.

Els guixaires, una desena, també impulsats pels sindicats, van seguir el mateix camí de concentració del sector. Tenien la seu al carrer Major 21 i entre els seus dirigents figura el republicà federal i cenetista Antoni Castelló Vicedo, germà del poumista Ismael que esdevindrà alcalde en representació de la CNT l’abril de 1938. Potser més endavant van passar a formar part de la Col·lectivitat del Ram de la Construcció.

Els lampistes i electricistes van crear la Cooperativa Obrera de Lampistes-Electricistes. A partir de desembre de 1936 canvia el seu nom per Col·lectivitat de Lampistes i Electricistes de la UGT.

En aquesta col·lectivitat figuren com dirigents l’exregidor radical Lluís Xaxo Tomasa -cunyat del regidor comunista Jaume Cussó Junyent-, Simó Girbau, Ramon Batista i Joan Berenguer Dausà, un catòlic militant d’Acció Catalana, que és el delegat el juny de 1937. La col·lectivitat en realitat agrupava les botigues d’aquest ram, amb els seus propietaris al capdavant.

Els ebenistes del poble agrupen els seus tallers com a Col·lectivitat Obrera d’Ebenistes de la CNT, tenint com a president al cenetista Ángel Baeza Hernández, antic lerrouxista i propietari ell mateix d’un taller ebenisteria. No tots van estar d’acord en la col·lectivització, almenys un, Jaume Barbany Català, es va negar a participar amb el seu taller malgrat les amenaces rebudes.

Els fusters, un sector on treballen una cinquantena d’obrers i on el POUM tenia molt ascendent sobre els treballadors, també es va organitzar com a col·lectivitat del ram. Estava organitzada per la UGT i tenia com a secretari a Pau Castells. En un primer moment el despatx estava a la seu de la UGT i el taller al carrer Rius i Taulet 17.

A més, sembla que al marge de la resta del sector, el gener de 1937, els treballador de la fusteria mecànica Casa Lluís Juanola, la més gran del poble, després de la fugida del seu propietari -el catòlic catalanista Lluís Juanola Almar– a l’estranger, la van col·lectivitzar creant el Taller Col·lectiu Fusteria i Ebenisteria, antiga Casa Lluís Juanola Col·lectivitzada, afecta també a la UGT.6

També es van col·lectivitzar altres petites empreses i comerços on havien marxat els seus propietaris com la Col·lectivitat de Pedra Artificial i Ciment Armat o la botiga d’ultramarins de Francisco Cahís Juliana -exalcalde, dirigent de la Unión Patriótica i el Sometent- convertida en Col·lectivitat Ultramarina UGT.7

Els agrupaments industrials

Els agrupaments estaven formats per la concentració de petites i mitjanes empreses d’un mateix ram industrial i localitat o zona, agrupades en una unitat productiva superior en règim comú d’empresa col·lectiva. Això permetia millorar el rendiment aplicant economies d’escala i responia a la demanda sindicalista de la CNT del control de les branques econòmiques pel sindicat d’indústria corresponent. Els agrupaments havien de ser aprovats per la Generalitat, que no sempre els va acceptar.

Els agrupaments es regien, d’igual forma que la resta d’empreses col·lectivitzades, per un Consell d’Empresa. Com hem dit, a Sant Cugat alguns dels sectors cooperativitzats o col·lectivitzats al començament de la guerra van esdevenir, o ho van intentar, agrupament industrial.

És el cas dels barbers. La desena que hi havia al poble van ser dels primers en agrupar el sector. Van decidir treballar tots junts en un mateix local, a Cal Barbany, repartint-se el recaptat a parts iguals. Va constituir-se en Empresa Única del Ram de Barbers.8

També els transportistes van decidir agrupar-se. Es va crear Transports Col·lectivitzats CNT-AIT i es van ajuntar tots els camions dels transportistes locals en el mateix garatge, deixant-los amb la clau posada perquè qualsevol membre de la col·lectivitat pogués disposar de qualsevol camió. Aquesta mesura va crear problemes interns, ja que alguns es van negar a cedir el seu camió a d’altres.

Una de les primeres mides pel que fa al transport va ser obligar a tots els que es desplaçaven a Barcelona a vendre a agrupar-se a la plaça del Monestir per marxar tots junts en els transports col·lectivitzats i així evitar la possibilitat d’assalts. Aquesta col·lectivitat va sol·licitar el febrer de 1937 a la Generalitat convertir-se en Empresa Única del Ram del Transport.9

I l’agrupament industrial és també l’opció entre dos dels sectors obrers més nombrosos i combatius de Sant Cugat, els paletes i els rajolers.

Els paletes i manobres de la vila, més de dos-cents, era un sector combatiu, polititzat i sindicalitzat. La construcció havia estat el ram que més militants i dirigents havia aportat al Sindicat d’Arts i Oficis de Sant Cugat (CNT). Entre els paletes hi havia molts militants comunistes del POUM, que ara s’han passat a la UGT, i entre els manobres molts afins a la FAI, amb protagonisme en la direcció de la CNT local.

Ja els primers dies de revolució s’organitzen en una col·lectivitat que agrupa tot el ram de la construcció local i era conjunta per la UGT i la CNT. El seu primer nom va ser el de Cooperativa de l’Art de la Construcció CNT-UGT i estava regida per un comitè d’enllaç dels dos sindicats i presidida pel cenetista Anton Perarnau Solà, que més tard seria regidor. Després canviarà el nom a Col·lectivitat de Paletes i Peons.

Era un sector molt castigat per l’atur durant tota la República. Amb l’inici de la revolució passen a l’acció i com a solució a la falta de feina inicien una política d’imposicions, es a dir, presentar-se en cases de propietaris benestants i realitzar obres, sense el consentiment d’aquests, però obligant a pagar-les després.

A partir de novembre serà el propi Ajuntament el que obligui a tots els propietaris de finques urbanes a tancar els solars, fer voravies i arreglar les cases amb l’advertiment que de no efectuar-ho els respectius propietaris en el terme de cinc dies, ho realitzaria l’ajuntament amb càrrec als mateixos.

Els membres de la Col·lectivitat de Paletes i Peons també van poder treballar en obres públiques promogudes pel municipi a primers de 1937 gràcies a les subvencions rebudes del govern central per lluitar contra l’atur promovent. Però a l’estiu de 1937, com posa la manifest la carta que envia el 10 d’agost Josep Español Adillón, en nom de la Col·lectivitat a l’Ajuntament, la situació tornava a ser difícil, ja que només treballaven tres dies a la setmana.

La Col·lectivitat ha passat a dir-se Col·lectivitat del Ram de la Construcció, Secció de Paletes i Peons, CNT-UGT de Pins del Vallès, i en ella figura com a director tècnic el mestre d’obres Jaume Fàbregas Sallés, antic regidor federal que abans de la col·lectivització havia tingut treballant en la seva empresa quatre paletes i cinc manobres. Com encarregat de personal figurava el paleta Josep Bobé Serraboguñà, que havia estat president del Centre Republicà Federal abans de passar-se al Bloc Obrer i Camperol. El juliol de 1937 van demanar a la Generalitat la constitució com Agrupament del Ram de la Construcció.10

Els rajolers eren una vuitantena de treballadors repartits en una dotzena de bòbiles, i entre ells el sector anarquista de la CNT tenia molta influència. Amb l’inici de la revolució la CNT-FAI va impulsar les confiscacions i col·lectivitzacions de les bòbiles. El desembre de 1936 totes les bòbiles del municipi ja estaven col·lectivitzades i demanaven constituir-se en agrupament industrial.

Algunes funcionaven al marge, com Ceràmiques Pere Campmany Ribatallada -antiga Jaime Campmany e Hijos-, que era de les més grans i donava feina a vint rajolers. La Campmany va ser col·lectivitzada, convertint-se en Industria Ladrillera Colectivizada CNT. Un dels impulsors de la col·lectivització és José de los Ríos, que en aquells moments era el president del Sindicat Únic d’Arts i Oficis de Sant Cugat (CNT). Finalment la fàbrica es va incorporar a l’Agrupament.

L’Agrupament d’Indústria Rajolera de Pins del Vallès, va ser autoritzat per la Generalitat el 19 d’abril de 1937. Tenia la seu social al local de la CNT i agrupava les bòbiles de Carmelo Taroncher -que explotava el forn de calç de Torre Negra-, Salvador Vilaró, Antoni Pagan, Jaume Viñeta, Josep Saltó, Francesc Viñeta a Can Trabal i les dues més importants la Campmany i la de Torcuato Morales Palop, que ocupava a vint-i-cinc treballadors i tenia un forn de 200 m3 al Sant Crist.

Rebut de l’Agrupament d’Indústria Rajolera de Pins del Vallès, 20 de desembre de 1937. Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès (AMSCV)

L’endemà de la legalització l’Agrupament va presentar la documentació a l’Ajuntament per iniciar la construcció d’una bòbila central en terrenys cedits per l’Ajuntament i la Col·lectivitat Camperola al Pla del Vinyet on es preveia la construcció d’un un forn de 180 m3.11

El setembre de 1937 era el director de l’Agrupament Pere Campmany Ribatallada, acompanyat a la subdirecció pel seu germà Isidre. Així, doncs, la direcció tècnica la portaven els antics propietaris d’una de les principals bòbiles d’abans de les col·lectivitzacions.

Els altres autoritzats per poder signar documents de l’Agrupament eren Jaume Bigú Morera, també expropietari d’una bòbila, el cenetista Andrés López Teruel i Jaume Gimeno Rossell. El delegat-interventor nomenat per la Generalitat era el cenetista Pere Puig Pla, rajoler de la Campmany, que seria alcalde més endavant.12

Plànol dels terrenys on es volia construir un forn de l’Agrupament d’Indústria Rajolera, 20 d’abril de 1937. AMSCV
Notes

1 El control obrer va ser legalitzat el 22 d’abril de 1937. Els obrers autoritzats per signar eren Emili Jaumandreu i Josep Pahissa. Diari Oficial de la Generalitat, 25 d’abril de 1937.

2 El control obrer es crea el gener de 1937. Els obrers autoritzats a signar eren Josep Ortiz i Guillem Broll un alemany resident a Sant Cugat des del 1923. Legalitza el 2 de juny de 1937. Diari Oficial de la Generalitat, 2 de juny 1937 i Llibre de registre de sortida de documents, 7 de gener de 1937. Arxiu Municipal de de Sant Cugat (AMSCV). El 1938 va morir el propietari Vicenç Cervera Subirats.

3 Els obrers autoritzats a signar eren el dibuixant Francesc Ribas Corbella, regidor d’Acció Catalana Republicana, i Antoni Ventós Arbona. Va ser legalitzada el 9 de setembre de 1937. Diari Oficial de la Generalitat, 24 de setembre de 1937.

4 Diari Oficial de la Generalitat, 27 d’agost de 1937 i 29 de setembre de 1937.

5 La col·lectivització va ser legalitzada davant la Generalitat el 22 d’abril de 1937, que nomenà interventor a Emili Lledó. Com a director figura l’antic encarregat Josep M. Margarit i com persones autoritzades a signar Frederic Rey i els poumistes Pere Codoñés Borrat i Gonzalo García Montiel. Diari Oficial de la Generalitat, 25 de març de 1937 i 30 d’abril de 1937.

6 El president era Llorenç Ruiz i el delegat-interventorera l’ebenista Pere Solé Font, conegut com el Cubano. Tenia els tallers al carrer Anselm Clavé 24 i a Francesc Layret 34. Diari Oficial de la Generalitat, 12 de gener de 1937.

7 Tenia com a delegat-interventor de la Generalitat a Josep Tortosa Sangés. Diari Oficial de la Generalitat, 10 de febrer de 1937.

8 Un dels seus dirigents era Santiago Mas. Entrevista a Pere Martínez, Sant Cugat, 9 de gener de 1991 i Llibre de registre d’entrada de documents, 5 d’agost de 1937. AMSCV.

9 Diari Oficial de la Generalitat, 6 de febrer de 1937.

10 Diari Oficial de la Generalitat, 10 de juliol de 1937.

11 Documentació del projecte de l’Agrupament, 20 d’abril de 1937. AMSCV.

12 Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 29 d’octubre i 29 de desembre de 1936, 19 d’abril i 1 d’octubre de 1937.