Josep Puiggròs Paloma, regidor santcugatenc a Mauthausen

[Actualitzat: 13 de novembre de 2019]

Ara sabem que van ser cinc els santcugatencs que va passar per Mauthausen. A Josep Puiggròs Paloma ens l’havíem deixat quan van fer una primera investigació que va servir de base per a la realització del documental Els santcugatencs de Mauthausen de TV Sant Cugat. Ara podem explicar qui era.

Dificultats per a la seva localització

El passat 30 de novembre de 2018 rebia un correu electrònic de Juan Antonio Olivares Abad, un investigador de Viladecavalls, on m’explicava que estava cercant dades d’egarencs deportats als camps nazis, entre ells figurava un tal José Paloma Puigrós, nascut a Terrassa. Regirant els padrons de la ciutat vallesana no l’havia trobat, però en canvi havia topat, en el padró de 1915, amb un José Puiggròs Paloma. Cercant a Internet va trobar el seu nom citat a la meva pàgina web. Efectivament, allà figura com a regidor del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a Pins del Vallès el 1937. Per això em posava en antecedents.

El perquè no l’havia localitzat en les meves anteriors recerques sobre deportats santcugatencs és fàcil d’endevinar, en els llistats de deportats figura amb els cognoms canviats i una petita errada en un d’ells, això és així, fins i tot, en el llistat més complet del que disposem fins al moment, l’elaborat per Benito Bermejo i Sandra Checa.

Foto de Josep Puiggròs Paloma. Extreta de la seva fitxa policial a la Direction générale de la Sureté Nationale. Bordeaux, 8 juin 1943. Archives départementales de la Gironde. Cedida per Enric Gil.

Quan els francesos li vam fer el seu carnet d’estranger el 1942 el van inscriure com José Paloma. Segurament va ser una estratagema del propi Puiggròs per dificultar la seva identificació. A més, enlloc es registrava que el seu darrer domicili, abans de marxar a l’exili, va ser Sant Cugat del Vallès. Però la coincidència en el lloc i data de naixement, la similitud dels cognoms i la seva trajectòria política deixaven clar que el nom real del deportat era Josep Puiggròs Paloma, i no José Paloma Puigrós.

Juan Antonio Olivares també m’explicava que el seu nom figurava en el llistat de membres de la Resistència francesa recopilat pel Service historique de la Défense. Allà, efectivament, apareixia com a resistent i deportat, amb els seus cognoms en ordre i ben escrits i com nascut a Terrassa el 24 de maig de 1909. Tot lligava.

A partir de llavors em vaig posar a cercar més informació sobre Josep Puiggròs, a més de la poca que ja tenia d’abans sobre ell. Vaig trobar alguna escadussera referència a la premsa i a la bibliografia. També em vaig dirigir a diferents arxius francesos i a organitzacions de deportats i guerrillers. Amicale des anciens guérilleros espagnols en France no en tenien referències, però em van ser molt profitosos els comentaris de Henry Farreny. Vaig rebre orientacions molt útils de Jean-Louis Vernizo Mateo, d’Amicale de Mauthausen de França, i l’Amical de Mauthausen de Barcelona, amablement, em va fer arribar la fitxa que tenien sobre Puiggròs, on figurava també amb els cognoms canviats. També he fet servir documentació rebuda del International Tracing Service de Bad Arolsen (Alemanya). Per últim, l’Enric Gil m’ha cedit documentació sobre Puiggròs localitzada als archives départementales de la Gironde.

Això és el que sabem ara com ara sobre aquests deportat santcugatenc a Mauthausen.

Biografia

Josep Puiggròs Paloma va néixer al carrer de Sant Valentí 157 de Terrassa un 24 de maig de 1909. Era fill únic de Ramon Puiggròs Subirachs i Àngela Paloma Perramon, que s’havien casat l’any anterior. Sembla que el pare va morir quan era un nen, perquè al padró de 1915 viu només amb la seva mare, treballadora tèxtil.

Potser, més tard, va passar a viure a Barcelona, ciutat on es vehicula de ben jove a l’obrerista Ateneu Enciclopèdic Popular. Sembla que arriba atret per l’oferta esportiva de la Secció d’Excursions, Puiggròs és un amant de l’excursionisme, però segurament també s’interessaria pels cursets de la Secció d’Instrucció o per les qüestions polítiques i socials que es discutien a la Secció d’Estudis Polítics i Socials, el cas és que sembla que es converteix en assidu del local del carrer del Carme 30.

El març de 1925, quan encara no ha fet els 16 anys, és escollit vicesecretari en la junta, en plena Dictadura, just en uns moments difícils per entitats progressistes com l’Ateneu Enciclopèdic Popular. De nou el trobarem en una junta set anys més tard, el juny de 1932, aquest cop com a comptador. Serà un pas breu, de cinc mesos, fins novembre en què ja no figura en la nova direcció.

Aquesta vinculació a una entitat cultural obrerista, en la que conviuen republicans, marxistes, anarquistes, catalanistes, vegetarians, esperantistes o naturistes, l’apropa a un món alternatiu i a les idees emancipadores de la classe obrera. També a l’esport, potser el Puiggròs que juga a rugbi a l’equip de l’Ateneu Enciclopèdic Popular la temporada 1928-1929, per passar en la següent a les files de la Unió Esportiva Sants, és el nostre protagonista. No podem assegurar-lo.

El que està clar és el seu interès per l’excursionisme i, a més, de l’Ateneu Enciclopèdic Popular està vinculat al Club Muntanyenc Barcelonès. El març de 1934 forma part del Consell Directiu de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya.

Amb la República sembla que les coses li van bé. Puiggròs treballa als Laboratoris del Doctor Vinyals, segurament com a comercial, una empresa fundada el 1918 pel també egarenc Francesc Vinyals Aguilera, que feia a més de gerent. L’empresa tenia oficines al carrer Diputació i laboratoris al carrer Viladomat i Llull de Barcelona. A més, s’ha casat el setembre de 1931 amb Concepció Crespo Macías, una barcelonina quatre anys major que ell que, fins llavors, vivia al carrer Santiago Rusiñol de Sant Cugat amb la seva mare, ja vídua, i la seva germana.

Puiggròs arriba a Sant Cugat

El 1935 la parella deixa el pis on vivien a Barcelona, al carrer Aragó 104 4t, i s’instal·len en Sant Cugat. Lloguen una torre a Sant Cugat, a la Rambla Ribatallada 22. Amb el Josep i la Concepció s’instal·len la mare i la germana d’aquesta i una minyona. Pocs mesos després arriba a viure amb ells un afillat de 16 anys. I ja començada la guerra alberguen a la mare de Josep Puiggròs i una nova minyona i, a més, acullen dos refugiats de guerra, un nen santanderí i una nena de Madrid d’onze anys. Així, a finals de 1936 són deu els habitants de la torre de la Rambla Ribatallada.

La guerra també ha portat canvis laborals. El doctor Francesc Vinyals, d’idees conservadores, ha fugit a l’Espanya franquista, l’empresa ha quedat en mans dels seus treballadors. El 4 de setembre de 1936 Josep Puiggròs és nomenat per la Conselleria d’Economia i Serveis Públics, d’acord amb el Comitè Obrer de Control de l’empresa, delegat de la Generalitat als Laboratoris del Doctor Vinyals, S.A. Aviat l’empresa és col·lectivitzada.

El 24 de desembre de 1936 Puiggròs és escollit pels seus companys director dels Laboratoris del Doctor Vinyals, Empresa Col·lectivitzada. Així ho fa constar la Junta del Control Sindical Econòmic de Catalunya al DOGC de 5 de gener de 1937.

Regidor comunista

A més, Puiggrós ha ingressat en el PSUC. És possible que ja hagués militat o simpatitzat amb algun dels partits marxistes que es movien entorn de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. La seva dona comparteix militància comunista. La Concepció Crespo serà responsable de Finances de les Milicianes del PSUC al començament de la guerra i el juny de 1937 participarà en la creació del Comitè Local de Socors Roig Internacional de Pins del Vallès, serà la secretària d’Ajuda.

El 23 de juny de 1937 el PSUC santcugatenc, ara pinenc, proposa a Puiggrós com a representant seu al ple municipal, després de la dimissió de Lluís Garcia Guillén. Puiggròs exerceix de regidor un breu període. No intervé gaire al ple. A l’agost és nomenat representant del PSUC a la Comissió de Municipalitzacions. Una Comissió que acaba proposant la municipalització del servei d’aigües, descartant, per diferents motius, les altres plantejades. Aquesta municipalització de l’aigua s’aprova en el ple de l’1 de setembre de 1937. Aquest és el darrer ple al qual assisteix Puiggròs, encara que no és substituït al consell municipal pel PSUC fins al 27 d’octubre de 1937, quan es formi el nou ajuntament seguint el decret de la Generalitat de reorganització de consistoris de 8 d’octubre de 1937. Segurament va ser cridat a files a principis de 1938.

Exiliat i resistent

Amb la derrota republicana Josep Puiggròs s’exilia a França. Segurament, com tants altres refugiats, passaria pels camps de concentració francesos i seria mobilitzat amb les Companyies de Treballadors Estrangers. No coneixem del cert la seva trajectòria però sí la d’alguns dels seus camarades, com José Goytia, Ángel Hernández o Julián Commes, amb els que comparteix militància política, presó i deportació a Mauthausen.

El més possible és que Puiggròs, com els seus companys, acabés, després de l’ocupació alemanya de França, tancat en un campament de presoners als afores d’Angulema. Allà els militants comunistes, del PCE i el PSUC, es van organitzar i es van posar en contacte amb la direcció del partit a París. A partir de 1942 estan encapçalats per José Goytia, antic aviador republicà. Sembla que es van escapolir del camp i una vegada fora van establir contacte amb el Parti communiste français, que al febrer-març de 1942 havia creat una organització armada per lluitar contra els nazis i el règim de Vichy, els Francs-tireurs et partisans (FTP). A principis de 1942 se sumen a l’organització resistents espanyols, sobretot comunistes. Comença a resistència armada contra els alemanys.

Grup FTP Soleil de Dordogne-Nord. 1943. LAPI / Roger-Viollet

Josep Puiggròs s’instal·la a Bordeus, al 17 rue des Augustins, i treballa com manobre a la construcció. Sembla que la seva dona, la Concha Crespo, es va quedar a Angulema. Des del 26 d’octubre de 1942 té carnet d’identitat d’estranger. Segurament per dificultar la seva identificació figura com José Paloma, amb el cognom de la seva mare.

Josep Puiggròs s’uneix a les files de la Resistència. Com els seus companys ingressa als FTP-MOI de la Regió 3, format per comunistes espanyols, un grup que realitza diferents accions de sabotatge i atacs contra patrulles i bases alemanyes a la regió de l’Aquitània. Després d’algunes detencions, a mitjans de 1942, es reorganitza la direcció regional dels espanyols als FTP. Finalment el desembre de 1942 es nomena a Doroteo Sáez «Teo» responsable polític, Julián Commes «Cosme» responsable militar i José Goytia «Barón» responsable tècnic de la interregió Sud-Ouest FTP, que integrava els departaments Charente, Charente-Maritime, Gironda, Landes i Basses-Pyrenees. Però aviat cauen en mans de la Gestapo.

Fitxa policial de José Paloma [Josep Puiggròs Paloma] a la Direction générale de la Sureté Nationale . Bordeaux, 8 juin 1943. Archives départementales de la Gironde. Cedida per Enric Gil.
El gener de 1943 és detingut Goytia i a l’abril Commes i Sáez. A més de la direcció, entre abril i maig de 1943 són detinguts per la Gestapo i la policia francesa, altres membres del grup. Josep Puiggròs és arrestat per policies francesos el 13 de maig de 1943 a Bordeus acusat d’activitats comunistes. No és identificat fins al 8 de juny, és llavors quan passa a mans dels alemanys.

Goytia i els altres resistents detinguts passen uns mesos encarcerats a la presó de Bordeus, potser al Fort du Hâ, i altres centres de detenció de la Gestapo. Allà els resistents espanyols són interrogats i torturats. Finalment se’ls envia cap a París. El més que possible que Puiggròs passés per un periple similar.

El que sí que sabem del cert és que arriba a París el 23 d’agost de 1943. Puiggrós és internat al Fort de Romainville, un annex Frontstalag 122, que era un dels centres de detenció que feia servir la Gestapo per a presos polítics a l’espera del seu destí definitiu.

Deportat a Neue Bremm i Mauthausen

El dia 6 de setembre Puiggròs és conduït des de Compiègne a la Gare de l’Est de París, on és tancat en un vagó amb 52 presoners més, entre ells set espanyols, tots membres del seu grup dels FTP. La destinació del comboi és el camp de càstig de Neue Bremm, al que arriben l’endemà. Es tracta d’un Straflager, un campament de tortura construït prop de Saarbrücken, al costat de la frontera francesa. Des de principis de 1943 i fins a finals de 1944, la Gestapo de Saarbrücken fa servir aquestes instal·lacions com a «presó policial prolongada» a causa del desbordament dels seus emplaçaments penitenciaris. L’objectiu d’aquest campament era doblegar als presoners físicament i mentalment, a còpia d’obligar-los a fer exercici físic fins a l’extenuació, mentre rebien cops i fuetades, i privar-los d’aliment i de son. Alguns es deixen la pell.

Es calcula que per Neue Bremm van passar uns 20.000 homes i dones de diferents nacionalitats. Entre els empresonats hi havia treballadors forçats d’Europa de l’Est, presoners de guerra, opositors polítics al règim nacionalsocialista, membres de moviments de resistència als territoris ocupats, com Puiggrós, “asocials” i desertors de Wehrmacht.

El camp podia acollir només uns 600-800 presoners alhora, per això l’estada dels presoners acostumava a ser breu. Neue Bremm servia com a camp de trànsit dels presoners cap a noves destinacions. Allà se’ls catalogava segons la seva perillositat en tres categories, els dirigents i els maquis agafats amb les armes a la mà eren catalogats com Schutzhäftlinge III i la seva destinació era Mauthausen. Aquest és el cas de Puiggròs i els seus companys.

Josep Puiggròs viu aquest horror durant nou dies. El dia 16 de setembre la Gestapo agrupa als deu espanyols que hi ha a Neue Bremm catalogats com Schutzhäftlinge III -uns arribats amb Puiggròs el dia 7 i altres que ja hi eren des del dia 1 de setembre- i els envia en vagons tancats sense aigua ni menjar cap a Mauthausen. El 18 de setembre, després de dos dies de penós viatge, arriben al camp de concentració. Puiggròs és matriculat al camp amb el número 35.169.

Neue Bremm. [194?]. Col·lecció Edith Wilhelm
Pel testimoni del comunista madrileny Ángel Hernández García al llibre Triángulo Azul, company de Puiggrós als FTP i de viatge a Mauthausen, coneixem com van ser els primers dies dels acabats d’arribar:

«Llegamos a Mauthausen al atardecer del 18 de octubre [en realitat era setembre] de 1943 y pasamos la noche encerrados en la sala de duchas. Durante la cuarentena, y luego en el barracón 12 donde fuimos trasladados, recibimos toda clase de muestras de solidaridad por parte de los españoles que nos habían precedido».

Dins de l’horror, la situació que troben els espanyols que arriben a Mauthausen a finals de 1943 no és tan extremadament dura com ho havia estat els primers anys. Els rotspanier, que era com denominaven els nazis als republicans deportats, van ser dels primers a ingressar al camp, els sobrevivents han anat teixint una xarxa de solidaritat que serveix per rebre en millors condicions als nous deportats. A més, per aquesta antiguitat al camp han anat assolint llocs de responsabilitat.

No són pocs els espanyols que s’han introduït als kommandos i les destinacions burocràtiques, el que els facilita protegir als compatriotes acabats d’arribar. Segurament per això Puiggròs, en la seva Schreibstubenkarte (fitxa d’ingrés al camp), és inscrit amb la professió d’electricista, el que facilitaria aconseguir destinacions més suaus dins del camp.

A més, la majoria dels nous arribats vénen de la Resistència ja organitzats i segurament els millors estructurats dins del camp són els comunistes. Tot fa pensar que l’adaptació de Puiggròs, resistent i comunista, a la dura realitat de Mauthausen es fa en millors condicions que les que havien patit els deportats entre 1940 i 1942.

I això malgrat que Puiggròs, com els resistents que venien amb ell de Neue Bremm, venia categoritzat com a Schutzhäftlinge III, el que suposava ser marcat com NN, és a dir Nacht und Nebel, categoria reservada als opositors polítics als nazis als territoris ocupats, als membres de la Resistència i alguns personers de guerra. Els NN eren marcats per ser exterminats en secret, sense deixar testimoni, uns eren assassinats i altres deportats i sotmesos a un tracte més dur i cruel amb l’objectiu de què no sortissin amb vida dels camps de concentració.

Republicans espanyols alliberats a Mauthausen. 1945.

Però Josep Puiggròs aconsegueix sobreviure, és un dels deportats alliberats per les tropes aliades el 5 de maig de 1945. Ja lliure es va retrobar amb la Concha Crespo i van refer la seva vida a França. Segons informava el butlletí d’Amicale de Mauthausen de França, moria a començaments de 1962, vivia llavors al petit municipi de Pissos, a les Landes.

La creació de la Delegación de Falange Española Tradicionalista y de las JONS de Sant Cugat

[Actualitzat: 6 de desembre de 2019]

Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET) va néixer com a partit únic del Franquisme per decret. El 19 d’abril de 1937 el general Francisco Franco decreta la unificació, no sense resistències, de dues forces d’extrema dreta però antagòniques en els seus projectes polítics, la feixista Falange Española de las JONS, amb la carlina Comunió Tradicionalista.

A Sant Cugat, abans de la guerra, no hi havia cap militant falangista i els comptats carlins, com Esteve Batet Parellada o Tomàs Musella, mort durant la guerra, ho eren a títol individual. Tampoc altres forces de l’extrema dreta tenien gaire presència. Amb la proclamació de la República havien perdut el poder els salistes, monàrquics alfonsins, que havien portat les rengles del municipi durant el primer terç del segle XX. Ja no havien tornat a aixecar el cap. A les eleccions al Parlament de Catalunya, de novembre de 1932, Dreta de Catalunya, una aliança d’alfonsins i carlins, va ser votada per 16 santcugatencs, l’1.7% dels vots.

Només arran dels fets d’octubre es va reagrupar l’extrema local, donant suport a la creació de la delegació local de la CEDA, però la victòria electoral del Front d’Esquerres el febrer de 1936 els va dispersar de nou.

Desfilada falangista pel carrer Rius i Taulet, davant Cal Barbany. Sant Cugat. [1941], Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat

Els «camisas nuevas» santcugatencs

Així que quan les tropes franquistes van entrar a Sant Cugat, el 26 de gener de 1939, FET va haver de començar de zero a la vila. Ho fa de pressa, la Delegación de FET de Sant Cugat es constitueix al febrer.

Els nous falangistes -els «camisas nuevas», com són denominats aquests conversos en contraposició als «camisas viejas», els militants falangistes d’abans de la guerra- provenen, bàsicament, del món catòlic, esparverat per l’anticlericalisme desfermat durant la guerra, i de la dreta i de sectors benestants, espantats per la revolució social viscuda des de juliol de 1936. Molts d’ells passant de la defensa d’un ferm nacionalisme català a l’assumpció d’un nacionalisme espanyol essencialista.

Entre les jerarquies de la Falange local trobarem, doncs, antics militants de la Lliga Catalana o d’Unió Democràtica de Catalunya, fejocistes de la catòlica i catalanista Federació de Joves Cristians, però també membres d’Acció Catalana, un partit nacionalista català que a Sant Cugat té un caire més dretà que en l’àmbit general. Si a Barcelona el partit es va aliar amb ERC, a Sant Cugat, en canvi, ho feia amb la Lliga i altres sectors conservadors.

Curiosament trobarem pocs membres de l’extrema dreta local, com els salistes o altres antics membres de la Unión Patriótica durant la Dictadura de Primo de Rivera. El nou falangisme es nodrirà de gent més jove. Com veurem, la majoria dels comandaments estan al voltant de la trentena i trobem gent encara més jove amb responsabilitats polítiques en els seccions del partit feixista. Alguns d’ells són amics de fa temps, es coneixen de la Federació de Joves Cristians o de la Penya Dandys.

Bona part d’aquests falangistes de nou encuny havien patit la repressió a la rereguarda republicana durant la guerra, ells personalment o els seus familiars. Alguns havien estat detinguts, altres s’havien amagat, hi havia als que els havien col·lectivitzats els seus negocis i, fins i tot, els que van veure morir familiars. També hi havia els que havien aconseguit passar al costat franquista i ara tornaven amb les forces vencedores. Hi havia excaptius i excombatents franquistes.

Naturalment també apareixen un bon grapat d’arribistes. Segons escrivia a les seves memòries Antoni Griera, acèrrim franquista i primer ecònom de la parròquia després de la guerra, «és cosa curiosa com, des d’un primer moment, els elements més dissolvents de cada localitat s’infiltraren en l’Església i en la “Falange”. També ho feren a Sant Cugat. Amb cara dura i amb intrigues de tota mena, aventureres i irresponsables, molt d’ells “camuflats” que no podien viure a Barcelona, volien donar lliçons de patriotisme a la població de Sant Cugat».

Seran aquests «camisas nuevas» els que controlin directament el poder municipal a partir de març de 1940.

Nicolás Villar Recio parlant des de la seu de FET de las JONS a Cal Barbany, [1941]. Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat

La Jefatura local de Falange

Segons recollien els estatuts falangistes la Jefatura Local era encarregada de dirigir la vida política local «con plena autoridad y dignidad (…) y con sumisión a la Jefatura Provincial y Nacional del Movimiento».

Aquestes autoritats provincials van nomenar com a primer jefe local de la Falange santcugatenca, a títol provisional, l’auxiliar de farmàcia Josep Maria Cardelús Prat. Nascut el 1905 a Mollet del Vallès, després de passar per Barcelona va arribar a viure a Sant Cugat el 1931. Té tres fills. Durant la República havia estat soci de l’esquerrana Unió Santcugatenca i proper políticament a Acció Catalana. El 1933 es dedicava a la venda i reparació d’aparells de ràdio que exposava a cal Espardenyer. Durant la guerra havia acollit a casa seva una nena refugiada de Santander.

A Sant Cugat Falange Española Tradicionalista y de las JONS ocupa com a seu l’edifici conegut com a Cal Barbany, al carrer Rius i Taulet, que durant la República havia estat la seu d’Acció Catalana i l’Ateneu Sant de Sant Cugat i on al començament de la guerra havia estat ubicat el Comitè de Milícies Antifeixistes. Allà estarà el local falangista fins a la fi del Franquisme. Allà tenen també seu alguna de les seves seccions.

La seu falangista és inaugurada oficialment el 19 de març amb una gran mobilització de masses. El poble apareix engalanat amb banderes d’Espanya i de FET. Al matí es realitza una desfilada de les milícies falangistes, la Sección Femenina i les Organizaciones Juveniles, acompanyats de la banda de tambors i trompetes de la Creu Roja. En arribar davant la nova seu s’incorporen les jerarquies falangistes locals, acompanyades de les de Cerdanyola, el comandant de la plaça i les autoritats locals. D’allà es traslladen al Monestir per celebrar una missa. A la sortida de l’acte religiós les autoritats passen revista als i les falangistes que han desfilat, formats al camp de futbol. Més tard, la desfilada va continuar fins a la casa consistorial, on les jerarquies presents van fer els parlaments des de la balconada, per finalitzar amb l’acte de benedicció del nou local per Antoni Griera i un “lunch” d’obsequi als convidats.

Per ordre del delegat provincial de FET, que era l’encarregat de nomenar i destituir els jefes locals, Josep M. Cardelús és substituït, el 3 de maig de 1939, en la Jefatura per un altre antic catalanista, Lluís Juanola Almar. Originari de Serinyà (Lleida) i, com Cardelús, de 34 anys, havia arribat a Sant Cugat el 1922 i era propietari d’una fusteria mecànica, sent un dels majors contribuents municipals per indústria i comerç. Va participar en l’organització de la Candidatura Administrativa de Coalició, que l’abril de 1931 ajuntava republicans federals i gestors municipals durant la Dictablanda contra la candidatura monàrquica. Va militar després a Acció Catalana, passant posteriorment a Unió Democràtica de Catalunya. Plenament implicat a la vida associativa del poble va ser soci de l’Associació Protectora de l’Ensenyament en Català i president del Sant Cugat Sport Futbol Club entre 1933 i 1935. Es va casar amb una filla del carlí Tomàs Musella.

A les eleccions de febrer de 1936 exerceix d’apoderat del Front Català d’Ordre. En començar la guerra s’oculta a Barcelona. L’agost de 1936 aconsegueix passar a França i d’allà a Itàlia. Mesos després ingressa a l’Espanya franquista. Viu a Sevilla, on es presenta voluntari al Parque de Intendencia, per passar després a residir a San Sebastián, on hi viu una important colònia de catalans. Durant el temps de la guerra la seva fusteria va ser col·lectivitzada i van morir, amagats a Barcelona, el seu cunyat i el seu sogre.

Nicolás Villar Recio. Detall de fotografia. Fons Cabanas. Arxiu Municipal Sant Cugat

Lluís Juanola nomena com a secretari polític de FET, el que havia estat metge municipal del poble Nicolás Villar Recio. Havia nascut, circumstancialment, a Villasandino (Burgos) el 1899 on el seu pare, mestre nacional, estava destinat. La família va tornar aviat a Catalunya. Villar es llicencia en Medicina a la Universitat de Barcelona el 1923. El 1926 arriba a Sant Cugat com a ajudant al dispensari municipal, el 1928 ja és metge auxiliar de beneficència, el 1932 és nomenat interí i el 1935 aconsegueix la plaça de metge titular de Sant Cugat. Des de l’abril de 1931 atenia al seu consultori del carrer Santiago Rusiñol 19, cantonada amb carrer Gorina.

Durant la dictadura de Primo de Rivera havia estat afiliat al partit únic de la Dictadura, a la Unión Patriótica, però amb la República es va apropar al món catalanista. Va ser soci d’entitats com l’Ateneu de Sant Cugat o l’Associació Protectora de l’Ensenyament en Català. També simpatitza amb el món catòlic. El 1931 va ser un dels portadors del pendó a la processó del Corpus i era membre del patronat de l’Institut de Cultura Infantil. Al començament de la guerra, l’agost de 1936, va ser cessat al seu càrrec municipal, però va restar al poble exercint la seva professió. El 1939 s’afilia a FET amb el número 17.917. L’abril de 1939 havia recuperat oficialment el seu càrrec de metge municipal.

Les delegacions i seccions falangistes

El dia del traspàs de la Jefatura el camarada Cardelús li havia presentat al nou jefe Juanola els delegats de les diferents seccions de FET. Juanola, segons explica La Vanguardia, «con elocuentes frases agradeció a todos la adhesión que demostraban y rogó, a los allí reunidos, que como hasta la hora presente siguieran colaborando bajo su jefatura con el mismo celo y entusiasmo, sirviendo con ello a España».

La Delegació local de FET tenia diferents serveis o seccions. El jefe local era l’encarregat de proposar als seus responsables, pel seu nomenament o destitució, al delegat provincial de cada secció o delegació.

Auxilio Social

La primera delegació que es posa en marxa és la d’Auxilio Social, encarregada de funcions benèfiques, com el repartiment de menjar o d’atendre infants orfes, just en uns moments on la fam s’està convertint en el problema principal de moltes les famílies que després de la guerra no tenen cap font d’ingrés i es veuen obligades a dirigir-se a la beneficència municipal, parroquial o anar als menjadors d’Auxilio Social.

La Delegación de Auxilio Social de Sant Cugat va confiscar la seu de l’esquerrana Unió Santcugatenca per instal·lar els seus menjadors populars. El 12 de març de 1939 inaugura els menjadors infantils, que a poc a poc es van obrint a més població. L’allau de població famolenca fa que s’hagin d’organitzar dos torns per menjar. En un informe de l’Ajuntament de desembre de 1939 s’informa que són tres-centes les famílies santcugatenques que atén beneficència, el que vindria a representar més d’un terç de la població.

L’alimentació que oferia Auxilio Social provenia del que es comprava amb el recaptat amb postulacions o el Día del Plato Único o la Ficha Azul, una subscripció, en principi, voluntària. També s’obligava als propietaris de vaques i cabres a fer lliurament diari de llet i estava destinat a Auxilio Social els productes requisats al mercat negre, així com els sobrants dels repartiments del racionament. Amb aquests sistemes es pot deduir que, donat el gran nombre de santcugatencs que acudien a Auxilio Social, ni la quantitat ni la qualitat del menjar devia ser excessiva.

El 2 de juliol de 1939 es va fer l’acte de benedicció de la bandera d’Auxilio Social i de les Milicias de FET, una nova excusa per mobilitzar la població en suport del règim. Per l’ocasió la Comissió Gestora va aixecar dues tribunes i un altar per l’acte religiós a la plaça de Barcelona.

Menjador popular d’Auxilio Social instal·lat a la Unió Santcugatenca. [194?]. Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès

A Sant Cugat, com en altres pobles, es donen casos de corrupció en la gestió d’Auxilio Social. La delegació passa per diferents mans. El desembre de 1939, després d’una inspecció, és cessat com a administrador d’Auxilio Social Joaquim Bozzo Rovira, nascut a Barcelona el 1913, que durant la República havia estat militant de la catòlica i catalanista Federació de Joves Cristians i membre de l’Institut de Cultura Infantil. Durant la guerra va ser un dels detinguts el 31 d’octubre de 1936 per la milícia local, com a represàlia pel bombardeig marítim del dia anterior a Roses, sent alliberat pocs dies després.

El 1940 era delegat d’Auxilio Social l’antic republicà radical Mateu Eudal Mestre, de 36 anys, que havia estat oficial interí de la Secretaria de l’Ajuntament breument entre novembre de 1929 i fins al seu cessament l’abril de 1930. Després havia fet d’espardenyer. Durant la guerra va viure a Sant Boi de Llobregat. El 1939 torna a Sant Cugat com a militant de FET, amb el número 4961. Aviat recupera el seu lloc com a funcionari municipal.

Enquadrant i adoctrinant els joves

Una altra delegació que es posa aviat en funcionament és la dedicada a enquadrar els joves en les estructures totalitàries del nou Estat i adoctrinar-los en el falangisme: les Organizaciones Juveniles.

El primer delegat va ser Santiago Bozzo Rovira. Nascut a Sabadell el 1910 però resident a Sant Cugat des de feia temps. Abans de la guerra era empleat de l’empresa Luminica Publicitaria de Barcelona i a pesar de la seva joventut ja era casat i amb fills. Havia estat president de la Federació de Joves Cristians de Sant Cugat i de l’Institut de Cultura Infantil i havia militat a la Lliga Catalana i Unió Democràtica de Catalunya. Tenia, doncs, experiència en l’adoctrinament i direcció de joves. Com el seu germà Joaquim, durant la guerra va ser detingut el 31 d’octubre de 1936. En un escorcoll a casa seva li van trobar unes cartutxeres i objectes religiosos. És acusat de desafecte i resta empresonat fins al juliol de 1937. Era per tant un excautivo.

Cartell d’activitat organitzada per les Organizaciones Juveniles. Sant Cugat. 1939. Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès

Santiago Bozzo, que tenia el carnet provisional número 16 de la Delegación de FET de Sant Cugat, és destituït del càrrec per indisciplina i mala gestió econòmica a finals de 1939. El substitueix Antoni Tortosa Juliana, nascut a Sant Cugat el 1909, excombatent i funcionari municipal. Tortosa havia estat designat segon oficial de secretaria el juliol de 1930. L’agost de 1931, en tornar del servei militar, l’Ajuntament republicà el suspèn de feina, acusant-lo d’haver recolzat sempre als monàrquics. És destituït definitivament el novembre. Durant la guerra va fugir a França per passar a l’Espanya franquista. Lluita com a voluntari a l’Exèrcit franquista i arriba a caporal. El 1939 recupera el seu càrrec a l’Ajuntament.

Alguns joves del poble es van veure coaccionats per a enquadrar-se a les Organizaciones Juveniles, que tenia la seva seu a la casa de Pere San que havia estat seu de l’Ajuntament fins al 1932, després seu de la Lliga Catalana i durant la guerra de la CNT.

Les Organizaciones Juveniles serien substituïdes pel Frente de Juventudes el 6 de desembre de 1940, passant a ser aquest l’encarregat de l’educació política, esportiva i premilitar dels joves enquadrats. El Frente de Juventudes local organitza el 1941 amb els cadetes, membres de 14 a 16 anys, la Centuria “Luis Paraiso”, en record del santcugatenc mort en combat en 1939 lluitant en les files de la Primera Bandera de Falange de Castilla.

També existia una delegació de les Organizaciones Juveniles Femeninas. La seva delegada era Maria Dolores Turegano Vila, que el 1939 havia iniciat els seus estudis a l’Escola de Bibliotecàries. Nascuda el 1919 a Premià de Mar el seu pare era oficial de Telègrafs i la seva mare, Dolores Vila, mestre nacional que havia estat destinada a Sant Cugat el 1935. Com tots els mestres, després de la guerra va passar el procés depuratiu, se la va confirmar en el càrrec però se la inhabilita per a càrrecs directius. La filla va ingressar a Falange.

Mesos després va ser substituïda per Dolors Julià Agustí, filla dels masovers de Can Fatjó dels Xiprers. El propietari d’aquest mas, que estava enfrontat als seus rabassaires, va fugir el 1936. El masover i pare de la Dolors va ser obligat a obrir el magatzem de la propietat i va veure com els rabassaires es van repartir el vi. A més, un germà no es va presentar en ser cridat a files, per això el 13 de juny de 1938 va ser detinguda la seva mare, que passaria dotze dies a la presó de dones de Les Corts, fins que el fill es va presentar. El seu germà seria condemnat per deserció.

L’Organización Juvenil Femenina és també l’encarregada dels Flechas, els nens de 10 a 13 anys allistats a Falange. L’11 de juny de 1939 es fa la inauguració de la Casa de Flechas al carrer Canovas del Castillo, a l’antiga seu de l’Institut de Cultura Infantil, convertit en Institut Racionalista durant la guerra.

Enquadrant i adoctrinant les dones

Una altra secció important era l’encarregada d’enquadrar a les dones, adoctrinar-les en el seu nou paper dins del nacionalcatolicisme i preparar-les com esposes i per les feines de la llar, era la Sección Femenina. Mitjançant aquesta Secció la Falange va controlar els serveis socials, ja que organitzava a les dones per tal que complissin serveis assistencials mitjançant l’obligatori Servicio Social de la Mujer.

Des de mitjans de 1939 estava dirigida a Sant Cugat, primer de forma accidental i a partir de 1940 de forma oficial, per Marcelina Sangés Bigas. Nascuda a Sant Cugat el 1919 era filla dels propietaris de la Fonda Tadeo, la Dolors Bigas i el Marcel·lí Sangés, que havia estat jutge municipal de 1931 a 1934, inicialment amb el suport dels republicans federals, amb els que es va enfrontar per acabar simpatitzant amb la CEDA.

Exercia de secretària de la Sección Femenina Maria Tortosa Solà, nascuda a Sant Cugat el 1913, germana d’un exfejocista i filla del regidor Antoni Tortosa Tortosa, i com administrativa Juana Paradell Santamaría, una altra santcugatenca de 28 anys. El 8 de setembre de 1939 es va realitzar la benedicció de la seva bandera a la seva seu, que era la mateixa que la Jefatura de FET, a Cal Barbany

Control polític i propaganda

Un altre servei de FET, important en els primers anys de Franquisme, va ser la Delegación de Investigación e Información, responsable del control social i polític de la població. Funcionava com a una mena de policia política falangista. Tenia encomanda la labor d’elaborar els informes personals del comportament polític i social dels veïns del poble, informes que eren demanats per presons, camps de treball, tribunals civils i militars, empreses o ajuntaments. Aquests informes podien resultar determinants per la sort dels veïns detinguts i encausats. Amb l’aparició de l’estraperlo també s’encarregà d’informar sobre la situació econòmica dels comerciants als quals se’ls imposa multes per contraban. A més, confecciona els salconduits d’aquells que havien de viatjar prop de la frontera, informa dels antecedents dels santcugatencs que demanen l’ingrés a FET i tracta de vigilar i captar els rumors i crítiques que circulen per la vila. La Delegación de Investigación e Información va promoure la delació i la denúncia per aconseguir la informació, implicant així en les tasques repressives i de vigilància als veïns.

Aquesta delegació va ser posada en mans primer de José Pérez, substituït el maig de 1939 per Josep Garrell Casamitjana. Nascut a Sant Cugat el 1892 era treballador de la central elèctrica i propietari d’una botiga d’electricitat. Havia estat membre del Sometent. Amb la República es va afiliar a la Lliga Catalana. El gener de 1934 havia estat escollit regidor de l’oposició, dins de la llista de Conjunció Catalanista. Després dels fets d’octubre no va voler col·laborar amb els radicals en els ajuntaments gestors i va abandonar la Lliga. El novembre de 1936 va estar detingut uns dies. Era militant de FET amb el número 14.464.

Garrell és substituït a finals de 1940 pel comerciant Francesc Alegret Carcassonne, de només 25 anys, fill del salista Josep Alegret Estapé, comerciant i propietari immobiliari, essent el primer contribuent per riquesa urbana als anys trenta. El seu pare havia estat durant la Dictadura de Primo de Rivera regidor -ho tornaria a ser en el primera gestora franquista-, sotcaporal del Sometent i dirigent de la Unión Patriótica. El fill, durant la República, va militar a la Federació de Joves Cristians, va estar proper a la Lliga i era membre de la Penya Dandys. Durant la guerra va veure com era detingut el seu pare el juliol de 1936 durant uns pocs dies i com l’eren confiscades les seves propietats. El desembre de 1941 hi havia nou delegat de Investigación, Josep Pujol Estapé, de 31 anys, propietari de la Masia Torre Blanca i també antic membre de la Penya Dandys.

Actuaven com agents de la delegació l’escrivent Emili Sabaté Escursell, nascut a Sant Cugat el 1913, que abans havia estat secretari de las Milicias de FET, i Lluís Girbau Aguilar, dos exmilitants de la Joventut Catalanista del Casal Català, les joventuts de la Lliga, i de la Penya Dandys, que havien estat uns dies detinguts el juliol de 1936, i el pagès Santiago Cleris Fàbregas, nascut a Sant Cugat el 1917 i exmilitant de la Federació de Joves Cristians, a més de corresponsal del seu òrgan de premsa Flama.

Per últim destaquem la Jefatura de Prensa y Propaganda, que tenia com a missió escampar l’ideari falangista. Dirigida inicialment pel periodista Manuel Pérez de Rozas Masdeu, de simpaties lerrouxistes, que havia estat administrador de El Liberal i que residia a Sant Cugat des de 1933. Més endavant se’n faria càrrec un exfejocista i antic militant de les joventuts de la Lliga, Josep M. Magnara Castañé que era fuster del Golf i tenia 30 anys. Durant la guerra havia treballat al Camp militar d’entrenament instal·lat al golf, sent detingut el 1937 acusat de furt i de ser desafecte. Després del seu alliberament, l’agost de 1937, es va amagar.

També existia la Delegació de Administracion de FET, encarregada de les tasques burocràtiques del partit. L’octubre de 1939 és delegat local Roderic Rodó Rovira, un altre jove que havia passat per la Federació de Joves Cristians i les joventuts de la Lliga Catalana.

Milicies, excombatents i excaptius

En aquests primers anys de Franquisme existien també unes Milicias de FET, una organització paramilitar que segons el que deien els estatuts falangistes representa”su viril voluntad de servicio a la Patria, en guardia vigilante de sus postulados ante todo enemigo interior». A partir de juliol de 1940 van quedar sota control de l’Exèrcit i amb la funció de formar i adoctrinar els joves abans del seu servei militar. El maig de 1939 era secretari de les Milicias Emili Sabaté Escursell, que tenia el carnet provisional número 28 de la Delegació de FET de Sant Cugat, i que, com hem vist, després passarà a la Delegación de Investigación e Información. No coneixem altres dirigents o la seva composició, només sabem que era caporal d’una de les seves esquadres el comerciant de queviures Vicente Xaxo Tomasa, nascut a Sant Cugat el 1900 i afiliat a la UGT durant la guerra.

A més, existia la Delegación Local de Excombatientes, encarregada de vetllar pel benestar dels que havien lluitat a l’Exèrcit franquista, acompanyar-los en la seva reincorporació a la societat civil i aconseguir la seva reinserció laboral, a més de garantir la seva adhesió sense fissures al Franquisme. A Sant Cugat estava dirigida per Vicente Castañé Mauri. Nascut a Sant Cugat el 1911 era un modest propietari agrícola que durant la República no s’havia destacat políticament, però que havia fet la guerra al costat franquista, a les files del Regiment d’Infanteria núm. 52, essent ferit i rebent la Cruz de Guerra. El 1940 és substituït per Josep Pahissa Ricart, nascut a Sant Cugat el 1910 i membre de la junta de la Hermandad Sindical de Labradores.

I la Delegación Local de Excautivos, amb la funcions semblants a la d’Excombatientes, però en aquest cas adreçada als que havien passat per les presons republicanes durant la guerra. El 1940 estava dirigida per Carlos Riambau.

La Delegació de Valldoreix-La Floresta

Inicialment al municipi es creen dues delegacions falangistes la de Sant Cugat i la de Valldoreix-La Floresta. La Delegació de Valldoreix-La Floresta es va formar a finals de març de 1939 per burgesos barcelonins que havien fixat la seva residència en aquests barris i per propietaris locals. El primer jefe local va ser Manuel Bueno, substituït poc després per Josep M. Rosàs Major, terratinent i propietari de Can Major (coneguda ara com a Can Rosàs), masia que havia estat col·lectivitzada durant la guerra. També era dirigent de l’Associació de Propietaris de Valldoreix.

Com a secretari el 1939 figura Andrés Pérez Terrasa i com a delegat d’Investigación e Información l’antic fejocista Joan Altet Forés. Nascut a Barcelona el 1917, era mestre. Durant la guerra s’havia passat a la zona franquista. És rellevat més endavant per J. Balderas.

La Delegación de Valldoreix- La Floresta acabarà absorbida més endavant per la de Sant Cugat.

Els falangistes al poder municipal

Va ser Falange qui va reorganitzar la vida política del poble segons els nous ideals, ja que eren les jerarquies falangistes les que redactaven els bans, que després ordenava fixar la Comissió Gestora que regia l’Ajuntament des del 7 de febrer -formada per persones madures seleccionades per la Guàrdia Civil entre propietaris i dretans, pocs dels quals han ingressat a Falange-, i qui ordena cessaments de funcionaris, situant a molts dels seus militants en els nous càrrecs.

La Comissió Gestora es veu obligada a assistir a tots els actes que organitza el partit i les seves seccions, moltes vegades sota amenaça, per exemple el delegat de las Organizaciones Juveniles convida a l’alcalde a una reunió, però li deixa clar que «Me disgustaría sobre manera la desatención en no asistir, podiendo motibar [sic] mi queja a la INSPECCION GENERAL DE LA PROVINCIA».

Desfilada falangista pel carrer Santiago Rusiñol. Sant Cugat. [194?]. Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat
El partit organitza tota mena de festivals, desfilades i concentracions per celebrar commemoracions polítiques, religioses, del partit i les seves seccions, benediccions de locals i banderes. Això li dóna una presència permanent al carrer i suposa una mobilització constant dels veïns que es veien pressionats per assistir als actes de forma que, per exemple, a la benedicció de les banderes nacionals i del moviment al local de FET, segons l’Ajuntament,«puede decirse que las cuatro quintas partes del pueblo estaban presentes». Algunes d’aquestes celebracions, malgrat ser organitzada per FET, van a càrrec dels pressupostos municipals.

Amb el nomenament pel Govern Civil de la nova Junta Gestora, el març de 1940, són els mateixos dirigents falangistes els que passin a gestionar l’Ajuntament. El nou alcalde és Nicolás Villar Recio, secretari de FET; el primer tinent d’alcalde i delegat de Foment és Lluís Juanola, jefe local; el delegat de Propaganda és Josep M. Magnara, jefe de Prensa y Propaganda; el de Governació Josep Garrell, jefe de Investigación e Información, i a més figura com a nous regidors Josep M. Rosàs, jefe local de la delegació de Valldoreix-La Floresta, o Vicente Castañé, delegat d’Excombatents.

L’anomalia que significava que l’alcalde fos el secretari de FET i el tinent d’alcalde el jefe local es soluciona el 1941 quan s’intercanviïn els càrrecs en el partit passant Lluís Juanola a ser el secretari i Nicolás Villar el jefe local, unificant així en una mateixa persona el càrrec d’alcalde i jefe local de FET, com passava a la majoria de pobles.

La Falange de Sant Cugat es fa amb el poder local, ja no el deixarà fins a la Transició.

Acció Popular Catalana i la CEDA: la dreta espanyolista i catòlica al Sant Cugat republicà

[Actualitza: 22 juny 2019]

La Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) va néixer el 4 de març de 1933 com a una coalició de partits conservadors i catòlics. Aviat esdevé la principal organització política de dretes, en vots i militants. La força impulsora i majoritària dins de la Confederación era Acción Popular, i el seu líder José María Gil-Robles la figura principal de la CEDA. Es tractava d’una via conservadora, espanyolista i accidentalista que pretenia crear un moviment ampli a partir de la defensa d’una política basada en la doctrina social de l’Església per frenar les mesures “revolucionàries” i laïcistes de la República.

La CEDA a Catalunya

No serà fins després dels fets d’octubre de 1934 que la CEDA desembarqui a Catalunya. L’hegemonia de la Lliga Catalana a l’espai de la dreta catòlica a Catalunya, i un cert acord tàcit, havia impedit, fins llavors, el creixement d’una força de dretes catalana lligada al projecte de la CEDA.

Acció Popular Catalana, el partit sobre el qual pivotarà la CEDA, també a Catalunya, va néixer arran de la problemàtica entorn de la Llei de Contractes de Conreu. Molts propietaris agraris van veure en aquesta llei una agressió a la seva classe i van radicalitzar les seves postures dretanes, allunyant-se de la Lliga.

Va ser sobretot des de la direcció de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), la patronal agrària, que es va impulsar la creació d’aquest partit a Catalunya com a força contrarevolucionària, catòlica, espanyolista i de defensa de la propietat. La visita de Gil-Robles a Barcelona el 25 d’octubre de 1934 oficialitza la naixença d’Acció Popular Catalana.

La CEDA a Sant Cugat del Vallès

A Sant Cugat l’aparició d’Acció Popular Catalana també està lligada als fets d’octubre. Va ser aquest intent revolucionari el que va espantar el sector més dretà de la població i els va fer agrupar-se entorn d’Acció Popular Catalana i la CEDA.

El 16 de novembre de 1934 el corresponsal de La Vanguardia a Sant Cugat comenta al diari que «circula la versión de que en breve será un hecho la constitución en esta villa de una entidad política afiliada a la Ceda.». El corresponsal, Antonio Serra Rubies, sabia de què parlava, ell n’era el principal promotor.

Antonio Serra Rubies, conegut com Panchito, havia nascut a Barcelona el 1889, ciutat on va viure fins al 1930 en què es trasllada a Sant Cugat. Des de llavors fa de corresponsal al poble de La Vanguardia i El Diluvio. El seu nom va sonar com possible candidat independent a les eleccions municipals d’abril de 1931, però el mateix ho va desmentir. Des de les pàgines d’El Diluvio es mostra crític amb la gestió municipal dels republicans federals, defensa al regidor díscol Ramon Sagalés i polemitza amb Ramon Mas, líder de la Unió de Rabassaires. Les seves crítiques en aquest diari, proper al republicanisme federal i defensor de les aspiracions rabassaires, va provocar, el gener de 1932, la seva destitució com a corresponsal. Antonio Serra, sense deixar mai La Vanguardia, va passar a escriure a El Liberal, diari proper als radicals, des d’on, segons explica Ramon Mas, nou corresponsal d’El Diluvio a Sant Cugat, «prosigue su campaña absurda y sin ningún tono, propio de su falta de inteligencia (…) acompañándose de los cavernícolas ex dictadores, con quienes va del brazo donde al lado suyo solo puede ver grandes barrigas, algo más grandes cabezas, alpargatas y cruces». Serra es mourà, fins als Fets d’Octubre de 1934, a l’entorn de la Lliga Catalana.

La constitució de la CEDA a Sant Cugat no es concreta fins mesos després. El 30 d’abril de 1935, de nou des de La Vanguardia, s’anuncia un proper «acto de propaganda de Acción Popular Catalana (adherida, a la CEDA) en el cual se expondrá el ideario del partido» amb personalitats de Barcelona i Sabadell. Així mateix, s’explica que «son varios los ya inscritos a la nueva entidad, para lo cual ha quedado abierta una oficina en la calle Salvador Seguí, número 24». L’adreça (avui carrer Xerric) és la del domicili particular d’Antonio Serra, l’acte anunciat no es farà fins mesos després.

Constitució del Comitè Local d’Acció Popular Catalana (CEDA)

El 2 de setembre de 1935, en «una reunión de varios elementos de derecha de esta villa, presidida por el secretario de Acción Popular de Sabadell» es constitueix oficialment la delegació local d’Acció Popular Catalana, que representarà també a la CEDA a Sant Cugat. Per aclamació dels assistents es forma un Comitè directiu on figuren Ángel Sancho, Eugenio Torra Codina, el valencià José de Abarca Femenia, de 72 anys, funcionari jubilat de Duanes, que vivia a Sant Cugat des de 1913, i el mateix Antonio Serra Rubies

A finals de desembre Serra escriu a La Vanguardia que «reina extraordinaria animación entre los afiliados a Acción Popular Catalana de esta villa, al objeto de asistir al gran acto que el próximo domingo tendrá efecto en el salón Gran Price, de Barcelona», al·ludint al míting del 29 de desembre de Gil Robles a Barcelona, i anuncia que «dentro de breves días se celebrará en esta villa un acto de propaganda para la presentación del nuevo partido Acción Obrerista». Es tracta de l’organització corporativista i socialcatòlica que dirigia en l’àmbit estatal el diputat Dimas de Madariaga, i que estava integrada dins la CEDA. Acción Obrerista havia format la seva delegació catalana el juliol de 1935. Aquest acte encara trigarà.

El 13 de gener de 1936 Antonio Serra, com a president del Comitè d’Acció Popular Catalana de Sant Cugat, anuncia a l’alcalde la propera celebració d’un acte polític, el diumenge 19, amb «diferentes oradores de la capital». No tenim constància de què finalment es realitzés.

La CEDA santcugatenca participa plenament a la campanya electoral de cara a les eleccions legislatives del dia 16 de febrer de 1936. Forma part del Front Català d’Ordre, on participa la resta de la dreta catalana -Lliga, radicals, carlins i monàrquics alfonsins- davant de l’esquerra agrupada al Front d’Esquerres.

El 3 de febrer organitza, per fi, un míting a la Sala Tadeo, l’anunciat al desembre, un acte que serveix de presentació d’Acción Obrerista i de propaganda electoral. L’encarregat d’introduir als oradors és Antonio Serra. Parlen Joaquin Callejón i Jorge Cera per Acción Obrerista, que presenten l’ideari del partit, i Felipe Lagarriga, de les Joventuts d’Acció Popular, i Julio Vallespi Serra, d’Acció Popular Catalana, que tanca l’acte «con un discurso de crítica del marxismo y dirigiendo ataques a las organizaciones izquierdistas por su campaña electoral confusionista». Segons comenta maliciosament El Diluvio «asistieron 43 personas. Más de la mitad eran republicanos curiososos».

Conferència del líder de la CEDA, José María Gil Robles, al Teatre Bosque. Barcelona, 29 desembre 1935. Brangulí (Fotògrafs). Arxiu Nacional de Catalunya. ANC1-42-N-14066

La base social de la CEDA santcugatenca

També es mobilitza la CEDA local a l’hora de tramitar carnets electorals, la nova identificació implantada per la Generalitat el juliol de 1935. Des dels partits de la dreta es va secundar la mida, des de les esquerres, encara amb locals clausurats, es va cridar al boicot. A Sant Cugat, a mitjans d’octubre de 1935, s’obren tres oficines per ajudar en les gestions del carnet electoral, a l’Ajuntament, en mans radicals, al Casal Català, seu de la Lliga Catalana i al local d’Acció Popular Catalana. Un mes després, segons càlculs fets des del consistori gestor, a l’Ajuntament s’havien tramitat 284 carnets electorals, a la Lliga 370 i a la CEDA 75, el que representava menys d’una quarta part del cens electoral. En el cas de la CEDA representa un exigu 2.3% del cens.

És gràcies a aquest llistat d’inscrits a la CEDA que podem conèixer qui eren els seus militants i simpatitzants a Sant Cugat. Entre els que demanen el carnet electoral via CEDA trobem als seus dirigents locals: Antonio Serra, Eugenio Codina, José Abarca i les seves famílies, però també elements de l’extrema dreta local, com el salista Francisco Cahís Juliana, de cal Tano, propietari de Can Rabella, d’una botiga de queviures i d’un dels forns de la vila. Francisco Cahís havia estat alcalde durant la Dictadura de Primo de Rivera, a més de president de la Unión Patriótica i caporal del Sometent fins a 1934. Després dels fets d’octubre de 1934 havia dirigit la milícia cívica Acción Ciudadana. L’acompanyen al llistat la seva dona, els seus fills i el seu gendre, el cansalader Josep Villadelprat Muxinach, un altre salista i exsometenista que havia estat candidat monàrquic a les municipals d’abril de 1931. A més, el dirigent local Eugenio Codina vivia a casa seva. No són els únics somatenistes i salistes de la llista, també figuren, per exemple, l’exregidor Francisco Pila Codoñés, que havia estat president de la Unió Santcugatenca als anys vint, i Amadeo Bosch Casajuana.

Un altre monàrquic que demana el carnet electoral a la CEDA és el navarrès Jaime Arrieta Zubiri, que residia a Sant Cugat des del 1928. Treballava d’oficinista i era propietari d’una granja. Arrieta havia militat a l’alfonsina Dreta de Catalunya de Gràcia.

Al llistat trobem un altre exalcalde, el mestre d’obres Alfons Masana Sallés, que havia estat regidor santcugatenc de la dretana Conjunció Catalanista, com a independent, a les municipals de gener de 1934 i que va ser nomenat alcalde gestor pel governador civil després dels fets d’octubre de 1934 fins al maig de 1935. I a un altre exregidor independent de Conjunció Catalanista, Jordi Magriña Lludríguez, que era propietari de Can Bellet i havia tingut enfrontaments amb els seus rabassaires. Ramon Mas l’acusava d’haver-lo denunciat després dels fets d’octubre.

També s’apropen a la CEDA alguns catalanistes com Francesc Bundó Paretas, primer director de Garba, publicació bel·ligerant contra els federals i els rabassaires, portaveu de l’agrupació local d’Acció Catalana, partit en el qual va militar. I industrials com els germans Pere, Isidre i Joan Campmany, propietaris de la bòbila Campmany, o el contractista d’obres Alfonso Casamitjana Casals.

I antics aliats dels federals com Marcel·lí Sangés Torres, propietari de la Fonda Tadeo i representant de Riegos y Fuerzas del Ebro i d’Aigües de Sant Cugat. Sangés havia estat jutge municipal el 1930, amb la Dictablanda, i havia estat revalidat al càrrec el 1931 amb el suport dels republicans federals. Arran del conflicte rabassaire i les mides laïcistes es va anar distanciant. Des de l’esquerra l’acusaran d’estar darrere l’organització de Conjunció Catalanista, la candidatura dretana que es presentava enfront del Centre Republicà Federal a les municipals de gener de 1934. Fins i tot, l’alcalde va demanar al conseller de Justícia que fos expedientat per la seva actuació partidista. El juny de 1934, quan la Generalitat va renovar tots els jutjats, va ser substituït com a jutge per Ramon Mas.

També el carlí Tomàs Musella Castañé, el constructor més important de la vila, que havia estat primer tinent d’alcalde el 1930, havia participat amb els republicans federals en la Candidatura Administrativa de Coalició a les municipals de 1931 per fer enfrontar-se als salistes. Després s’enemistaria amb ells, que l’acusaven, com a Sangés, d’estar al darrere de l’oposició. També figurava al llistat un altre carlí santcugatenc, Esteve Batet Parellada, que curiosament era pare de Ramon Batet Farrés, membre del sector més esquerrà del Centre Republicà Federal.

Entre els demandants de carnet electoral a la CEDA també apareixen alguns dels burgesos que havien fixat la seva residència a torres de Sant Cugat, com Octavio Galcerán Ferrer o alguns veïns del carrer Álvarez.

El 40% de la llista són dones, la majoria esposes i familiars dels homes del llistat, però també trobem apuntades set dones domiciliades al carrer Girona 16. Tot fa pensar que eren monges franciscanes de l’Escola Santa Isabel. La defensa tancada de l’Església catòlica que feia la CEDA les va atreure.

Veiem, doncs, com la CEDA agrupa a l’extrema dreta santcugatenca, des dels salistes als comptats carlins de la vila, alguns enfrontats entre ells el 1931. També persones que han evolucionat cap a la dreta amb l’arribada de la República, catòlics espantats amb les lleis laïcistes i propietaris arran dels fets d’octubre de 1934.

Epíleg

Després de la clara victòria electoral del Front d’Esquerres, la CEDA local pràcticament va desaparèixer. Amb el començament de la Guerra Civil els seus militants i simpatitzants pateixen la repressió desfermada a la rereguarda. Alguns són detinguts per la milícia local, encara que alliberats poc després. Uns s’oculten, com Francisco Cahís o Tomàs Musella, que moriria al seu amagatall, altres passen a l’Espanya franquista i altres, com Antonio Serra o Jaime Arrieta, són assassinats l’agost de 1936.

Al front morirà un altre dels dirigents locals, Eugenio Torra Codina, que cau a la Batalla de l’Ebre a les files republicanes, i el fill de dos dels apuntats al llistat de la CEDA, Luís Paraiso Estradera, l’únic santcugatenc que mort combatent amb l’exèrcit franquista.

Amb l’arribada del Franquisme alguns d’aquests dretans formaran part de les juntes gestores de l’Ajuntament, com és el cas de Jordi Magriña, o rebran altres càrrecs, com Alfonso Casamitjana Casals, nomenat jutge municipal.

Llistat de santcugatencs morts al front durant la Guerra Civil

[Actualitzat: 11 de febrer de 2019]

Els càlculs actuals xifren en uns 300.000 els morts als camps de batalla durant la Guerra Civil, als que caldria afegir uns 150.000 assassinats a la rereguarda franquista i uns 50.000 a la rereguarda republicana. En total mig milió de persones van morir durant la guerra. Per fer un balanç complet del cost humà del conflicte caldria sumar els afusellats pel franquisme a partir de 1939 -entre 30.000 i 40.000-, els morts als camps de concentració nazis -5.000-, els morts als fronts europeus durant la Segona Guerra Mundial -2.500- i els arrasats per la gana i les malalties a la postguerra.

A Sant Cugat hem comptabilitzat catorze represaliats a la rereguarda republicana, quatre afusellats pel franquisme i dos morts als camps nazis i hem identificat més d’una setantena de santcugatencs morts al front durant la guerra, després de consultar la correspondència municipal de l’Ajuntament de Sant Cugat entre 1936 i 1941, el registre civil, la premsa, recollir testimonis orals i rebre dades del Banc de dades del cost humà de la Guerra Civil a Catalunya, cedides amablement per Jordi Oliva, el seu coordinador.

Combatents republicans morts, trobats als voltants de Sant Cugat, després del pas de les tropes franquistes. Gener 1939. Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès

A aquests caldria afegir a Joan Marimon Rom, regidor republicà mort quan intentava detenir a Josep Farreny, i a Jaume Florensa Bea, de les patrulles de control, mort accidentalment el gener de 1937 a Sant Cugat1. També els quatre refugiats barcelonins que vivien a Sant Cugat durant la guerra i que van ser mobilitzats al poble2.

I a més, hauríem de sumar els santcugatencs afusellats o morts a les presons i camps de concentració de fora de Catalunya el 1939, la majoria després d’haver estat detinguts a les files de l’Exèrcit republicà. Coneixem el nom de quatre d’ells. Són Pere Llorens Vilaró, nascut a Sant Cugat el 7 d’agost de 1918, soldat republicà presoner al camp de concentració de San Marcos i afusellat Lleó el 5 de març de 1939; Francesc Bayo Benedicto, de 18 anys, empresonat al camp de concentració de Miranda de Ebro i mort el 21 d’abril de 1939; Daniel Millán García, mort a Saragossa el 6 de maig de 1939 i el presoner civil Francesc Farrés María, mort el 7 de de maig de 1939 a l’Hospital Militar de Zestoa (Guipúscoa).

I encara hauríem d’apuntar al jove cenetista de 20 anys Salvador Carrasco Talón, mort a Algecires (Cadis) el 10 de desembre de 1940 quan realitzava treballs forçats al Batallón de Trabajadores nº 2.

El primer santcugatenc mort al front va ser el milicià Manuel Soriano Marco, un paleta de 20 anys, militant del POUM, que havia marxat al front voluntari amb la Columna del Barrio. Va caure en combat el 20 d’octubre de 1936 a Casetas de Quicena, prop d’Osca.

Com es pot veure a la taula, la més alta mortalitat al front es produeix a la Batalla de Terol i, sobretot, a la segona meitat de 1938, coincidint amb la sagnant Batalla de l’Ebre i la conquesta pels franquistes de Catalunya.

Segons testimonis orals no tots els morts santcugatencs al front van ser per motius bèl·lics, sembla que algun santcugatenc van ser assassinats després dels fets de maig per motius polítics3.

Llistat de santcugatencs morts al front

Nom

Data

Lloc

Unitat

Arnau Pascual, Francesc4 05.11.1937 Fraga (Hospital) Mort de tifus
Auladell Bell, Pere 09.11.1938 Olot
Badia Masolive, Joan 15.11.1938 Ascó (Hospital) Agrupació Sud P.M. del 2 Grup
Baldrich Conesa, Isidre 02.1939 Figueres
Barquet Serra, Pere 31.05.1938 Granollers
Batalla Fornons, Enric 24.10.1938 Cervera
Borau Rull, Josep 06.10.1938 Front Ebre (Mort presoner a Hospital de Saragossa) 46Dv 101BM 402Bt 3Cia
Bordas Camps, Joan 15.03.1938 Pina de Ebro 61Dv 134Bd 2Bt 2Cia
Buscallà Grau, Miquel 1938 Artesa de Segre
Caballé Ubeda, Antoni 13.01.1939 Agramunt Presoner
Caballero Ruiz, Manuel 11.1938 Front del Segre
Cahís Bigas, Jaume 30.08.1938 Front de l’Ebre 27Dv 124Bd
Camps Castañé, Pere 13.10.1938 Front de l’Ebre 31 Dv 134Bd
Canals Dalmases, Francesc
Capel Vázquez, Anton 04.07.1937 Yela (Guadalajara)
Casanovas
Caselles 06.1938
Claver Albert, Joan 23.05.1938 La Sentiu de Sió 27Dv 124Bd 469Bt
Colomer Auladell, Jaume 10.03.1938 San Martín del Rio (Terol) 30Dv 132Bd 528 Bt
Colomer Ribas, Josep 04.1937
Cortadelles Mulet, Ramon 03.09.1938 27Bd
Cortijos García, Andrés 20.01.1939 Granollers
Crespo Valdivia, José 09.1937 Pina de Ebro
Domènech 3.07.1938 Sant Corneli 32 Dv 142 Bd 567Bt
Español Adillón, Marcel·lí
Español Adillón, Pere Montflorit (?)
Fernández Portabella, Vicente 06.02.1938 Pancrudo (Terol) 27Dv 122Bd
Fogeda Díaz, Valentín 20.11.1938 11Dv 9Bd Tinent
Forn Romeu, Ramon 06.02.1938 Batalla de Terol 27Dv 122Bd
Fuentes Claramunt, José 05.10.1938 31Dv 134Bd
Garrell Sitges, Bonaventura 1938
Garrell Sitges, Salvador
Garriga Caldés, Hermenegildo 28.01.1939 Olot 16Dv 24Bd 93Bt 4Cia
Grau Castanyé, Miquel
Iborra Casanovas, Andreu 26.05.1938 Front de l’Ebre 44Dv 114Bd
Jané Bell, Francesc 05.09.1938 Front de l’Ebre 27Dv 124Bd
Llamas Bayona, Tomàs 20.01.1939 Front de Granada
Llunell Cahís, Josep 20.02.1938 Mansueto (Terol)
Llunell Castellví, Josep Maria 26.05.1938 Hospital Militar de Vallcarca 72Dv 38BM
López Notario, Bonifacio Caporal del Cos de Carrabiners
López Teruel, Felipe 18.04.1938 Tortosa
Manzanares Serrano, Juan 22.05.1938 La Sentiu de Sió 27Dv 124Bd 469Bt
Marimon Rom, Jaume 23.01.1938 Lleida (Hospital) 27Dv 123Bd
Marín Campos, Felipe 31.07.1938 Front de Llevant
Martínez Huerta, Manuel 03.09.1938 27Dv
Martínez Pujante, Pedro 07.09.1938 Vallfogona de Balaguer 27Dv 123Bd 491 Bt
Millán García, Vicente 01.12.1936 Madrid
Murciano Gracio, Julián 05.09.1938 Front de l’Ebre 43Dv 102Bd 407Bt
Navarro García, Antonio 28.02.1939 Front de Granada 80Bd 18Bt
Padilla Mellado, Manuel 23.08.1938 Corbera 27Dv 122BM
Pascual Bergadà, Gumersindo 06.01.1938 Batalla de Terol 47Dv 69Bd
Pérez Sala, Salvador 1938
Puig Vives, Josep 10.01.1939 Artesa de Segre 31Dv 62Bd 246Bt
Oriol Falcó, Antoni 30.08.1938 Cambrils 6Dv 149Bd
Paraiso Estradera, Luis 15.01.1939 L’Albiol 1a Bandera de Falange de Castilla
Rabinat Rabinat, Bartomeu 30.12.1937 El Cuervo (Terol) 40Dv 87Bd 4Bt
Ramón, Pedro 18.10.1937 Boltaña (Osca) 27Dv 122Bd 487Bt
Roqué Brujo, Francesc Front de l’Ebre
Ruiz Gabarrón, Andrés 23.08.1938 Front de l’Ebre 27Dv 124Bd
Ruiz Gabarrón, Juan 27.05.1938 Formiche Alto (Terol) 28Dv 125Bd
Sala Cañellas, Pau 26.08.1937 Lleida (Hospital) 27Dv 124Bd
Sánchez Aragón, Salvador 29.01.1938 Singra (Terol) 27Dv 124Bd
Sánchez Ruiz, Matías 01.06.1938 Front de l’Ebre
Segura Martínez, Juan 06.02.1938 Singra (Terol)
Soriano Marco, Manuel 21.10.1936 Casetas de Quicena
Tomás Egea, José 23.08.1938 Corbera d’Ebre 27Dv 122Bd
Torra Codina, Eugeni 30.07.1938 Front de l’Ebre 9Dv 24Bd
Tortosa Sanmartín, Josep 24.08.1938 27Dv 124Bd
Trabal Girós, Francesc 09.09.1938 Gandesa 27Dv 124Bd
Vera Pérez, Juan 11.1936 Talavera de la Reina
Vidal Lorente, Ginés 09.12.1937 27 Dv
Vila Rodó, Miquel 1937 Front del Centre
Vilarasau Torres, Lluís 09.08.1938 Front del Segre 72Dv 38Bd 152Bt
Xercavins Català, Joan 18.12.1937 Terol

Llegenda:

Dv: Divisió
Bd: Brigada Mixta
Bt: Batalló
Cia: Companyia

Notes

  • 1 Jaume Florensa Bea, membre de la milícia local, va morir el 2 de gener de 1937 al local de la Conselleria de Defensa de Pins del Vallès quan se li va disparar l’arma accidentalment a un altre milicià de les patrulles, Pere Bayo Benedicto. Tots dos eren militants del POUM. Arxiu Central del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Audiència Provincial de Barcelona, Jutjat de Terrassa núm. 1, Sumari 1/1937.

  • 2 Es tracta de Bernat Barreda Roda, un guàrdia d’Assalt mort el febrer de 1938 a Puigcerdà; Enric Camprubí Albertí, soldat de la 62Dv 135Bd 539Bt mort el 15 d’agost de 1938 a Corbella; Jaume Morros Pluvinet, soldat de la 27Dv 31Bd 122Bt mort el 9 de setembre de 1938 als combats de la Serra de Pàndols; i Joaquim Punsola Rodon, soldat de la 30Dv 131Bd.

  • 3 Segons Joan Auladell Serrabogunyà, a Almendros (Conca) van ser assassinats el 1938 un tal Arnau, militant del POUM, i el seu cosí, soldats de la 42 Brigada Mixta, amb preponderància comunista, per la militància política del primer. Entrevista a Joan Auladell Serrabogunyà, Barcelona, 7 febrer 1991. Un altre testimoni afirma que algun membre de la Federació de Joves Cristians seria denunciat per haver estat membre d’aquesta organització catòlica i va ser assassinat al front.

  • 4 En la correspondència municipal també hem trobat dades d’un altre Francesc Arnau Pascual, mort a Cervera el 2 de febrer de 1938. No sabem si és un error o era un altre soldat amb el mateix nom.

Milicians, reclutes i comissaris a Sant Cugat. El campament militar i l’Escola de Comissaris de Pins del Vallès (1937-1939)

[Actualitzat: 21 de gener de 2019]

El 16 de març de 1937 un grup d’homes, algun d’ells uniformats, es presenten a la masia Can Mora de Pins del Vallès, nom oficial de la vila de Sant Cugat des d’octubre de 1936i. Aquesta casa de camp és la seu del New Barcelona Golf Club, fundat el 1919 i propietari dels terrenys que l’envolten i que havia adquirit – mitjançant la Catalonia Land Company- l’enginyer i empresari F.S. Pearson. Els arribats informen els directius del club que són membres del Comitè pro Exèrcit Popular Regular (CEP) i «que es la intención de las autoridades utilizar el campo de golf para el entrenamiento militar, destinando el chalet para el uso de oficiales en calidad de cuartel». Els dirigents del club de golf, esvarats, es posen en contacte amb el consolat britànic a Barcelona. La majoria dels socis són d’aquesta nacionalitat, de fet a Sant Cugat l’entitat era coneguda com el «club dels anglesos».

L’endemà el consol del Regne Unit escriu a Josep Tarradellas, conseller primer, del que reclama «tome las medidas necesarias para que no se proceda con el plan arriba indicado, por tanto que el terreno a que se refiere pertenece a una compañía británica». A part d’anglesos altres estrangers fan servir el camp de golf, entre ells membres del cos diplomàtic. A la carta anglesa s’afegeix el consolat nord-americà, que, rebaixant el to, demana que almenys deixessin lliures sis dels divuit forats del camp que es troben «completamente aislados y separados de los demás» i així «a los miembros del Golf les proporcionará terreno suficiente para continuar su recreo y ejercicio preferido (…) y al mismo tiempo permitirá a los empleados del club continuar prestando sus servicios y ganarse la vida». El consolat britànic, francès i cubà s’adhereixen a la proposta i demanen que no es confisqui la parcel·la a què es refereixen els americans. El juliol, quan feia temps que funcionava el campament, encara insistien en la propostaii. Tarradellas fa arribar les cartes al Comitè pro Exèrcit Popular Regular que mai els hi donarà resposta.

De poc van servir les reclamacions, la decisió està presa des de dies abans. Ja l’11 de març, en una assemblea d’activistes del CEP, s’havia anunciat que hi hauria un camp d’entrenament a Pins del Vallès. En els dies següents milicians de l’Escola Popular de Guerra, membres del batalló de Fortificacions i Obres i 150 voluntaris, que s’han inscrit prèviament a l’Oficina de Treball Voluntari de la Conselleria de Treballiii, transformen els forats, greens i bunkers en trinxeres i camp d’entrenament, també instal·len tendes i cuines de campanya a la gespa del camp.

Construcció de les cuines al campament de Can Mora. Pins del Vallès. 21 març 1937. Foto: Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona
El Comitè Pro Exèrcit Popular Regular

El camp de golf ha estat confiscat per membres del Comitè pro Exèrcit Popular Regulariv, que s’havia constituït oficialment el 3 de març de 1937. Amb la creació d’aquest comitè culminava la campanya iniciada al febrer.

El 8 de febrer de 1937 tropes franquistes, amb el suport de forces italianes, ocupen Màlaga. Més de 200.000 persones fugen cap a Almeria. Pel camí són metrallades i bombardejades. Moren més de 4.000. Mentrestant a la ciutat andalusa comença una dura repressió, més de 7.000 assassinats. Un veritable desastre per la República.

L’endemà hi ha manifestacions de treballadors a Barcelona, Badalona i Sabadell demanant mobilització general, servei militar obligatori, creació d’un Exèrcit Popular i comandament únic.

Dos dies després el Comitè Central del Partido Comunista de España fa pública una declaració cridant a la construcció d’«un ejército regular y disciplinado bajo la dirección de mandos seguros, fieles a la República y al pueblo, (…) establecer el servicio militar obligatorio y una disciplina de hierro en la retaguardia». El mateix dia es reuneix el Consell Executiu de la Generalitat que demana el compliment del decret de mobilització, la incorporació immediata de les lleves de 1934 i 1935, l’enquadrament de les milícies a l’Exèrcit Popular i comandament únic i coordinat amb l’Estat Major Central. Mides que ja es van intentar el novembre i desembre de 1936 però que, boicotejada per alguns partits i sindicats, no va reeixir.

A Catalunya el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i la UGT -dirigida pels comunistes- recullen les consignes del PCE i inicien una mobilització en favor d’un exèrcit popular i de la implantació d’una formació premilitar. El PSUC és el principal impulsor, però Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Acció Catalana Republicana (ACR) i Estat Català, són també favorables. El govern de la Generalitat dóna total suport a la iniciativa.

Per agrupar a totes les forces polítiques i sindicals favorables a la militarització neix el Comitè pro Exèrcit Popular. El seu pla de treball es marca tres fites: assegurar la incorporació de les lleves mobilitzades i de les milícies a l’Exèrcit Popular Regular, organitzar militarment als elements de la rereguarda aptes per al servei d’armes i que encara no han estat mobilitzats i realitzar una campanya de propaganda per a popularitzar l’exèrcit popular i les indústries de guerra.

Però no tot el camp antifeixista es mostra a favor de la militarització. Sectors anarquistes, fidels al seu històric antimilitarisme i recelosos de perdre poder, es burlen d’aquestes mobilitzacions. També s’oposa el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), ferm defensor de les milícies.

Per popularitzar les seves consignes el Comitè organitza del 21 al 28 de febrer la Setmana pro Exèrcit Popular, amb mobilitzacions diàries al carrer, que clou amb una gran parada militar on participen militants i milicians de totes les organitzacions polítiques -excepte POUM- i sindicals -inclosos cenetistes del Regiment Ascaso-, a més de la Junta Seguretat Interior, la Guàrdia Nacional Republicana i la Policia. Tota una demostració de força.

Logotip del Comitè pro Exèrcit Popular Regular

Finalment, el primer de març ingressen al Comitè pro Exèrcit Popular la CNT i el Partit Sindicalista i el dia 3 es constitueix oficialment el Comitè pro Exèrcit Popular Regular (CEP). L’organisme passa de ser un ens autònom a convertir-se en un òrgan oficiós de la Generalitat, controlat i subvencionat per la Conselleria de Defensa. Per subratllar aquest vincle es nomena president del CEP al mateix president Lluís Companys i com a vicepresident efectiu al cenetista Francesc Isgleas, conseller de Defensa, que havia amenaçat de dimitir adduint que el CEP envaïa les seves competències. Així, donen suport al CEP la CNT, UGT, ERC, ACR, Estat Català, Unió de Rabassaires, Partit Federal Ibèric, Partit Sindicalista, el Front de la Joventut i el Front de la Joventut Revolucionària, que inclou a les Joventuts Llibertàries. Només resten fora el POUM i la FAI, oposats a la militarització. Les funcions del Comitè queden clarament acotades: campanyes de propaganda en favor de la militarització i dels decrets de mobilització que prepara la Generalitat i preparació premilitar dels ciutadans per al seu futur ingrés a les files de l’Exèrcit Popular.

Es nomena secretari del CEP al magistrat Eduard Ragasol, diputat d’ACR. Com a secretari tècnic -i veritable factòtum del Comitè- figura Jordi Martin. Sembla que sota aquest nom s’amagava el comunista hongarès György Martin-Hajdu, agent del Komintern arribat a Barcelona el 1936, que havia estat secretari de Comitè Organitzador de l’Olímpiada Popular. Tenia experiència militar professional, el que explica que fos conseller de la Comissió Político-Militar del PSUC.

El CEP s’organitza en dues comissions, la de Propaganda i la Premilitar. La Comissió de Propaganda realitza una feina intensa. Participa en la campanya «Catalunya ajuda a Madrid» al març i organitza la Setmana pro-Euzkadi, del 29 de maig al 6 de juny, edita la revista Exèrcit del Poble, col·labora en programes de ràdio i posa en marxa una Secretaria de Cinema i Teatre que és l’encarregada de produir documentals i posar en escena obres de teatre.

La Comissió Premilitar té com a finalitat crear centres d’instrucció a Barcelona i camps d’instrucció als afores de la ciutat comtal i a comarques, a més d’organitzar la defensa passiva. La instrucció premilitar tenia com a objectiu preparar als joves encara no mobilitzats per quan fossin cridades les seves quintes.

Són precisament membres d’aquesta Comissió els que s’han desplaçat a Pins del Vallès per posar en marxa el Primer Camp d’Instrucció Premilitar de Catalunya. Han buscat un emplaçament als voltants de Barcelona i han trobat que el camp de golf santcugatenc és un lloc ideal. Una vila rural allunyada del brogit de Barcelona, però connectada per tren a la capital comtal en mitja hora. Uns terrenys, prop de l’estació i ja aplanats, perfectes per instal·lar un campament militar i amb una masia on ubicar el centre de comandament. En cinc dies milicians i voluntaris, sota la direcció d’Enrique Roig, membre del Partit Federal Ibèric i de la Secretaria Militar del CEP, han deixat tot llest per la seva inauguració.

Entrada a Can Mora. Pins del Vallès. 21 març 1937. Foto: Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Inauguració del Primer Camp d’Instrucció Premilitar de Catalunya

Hi havia pressa per posar en marxa el campament. El CEP vol demostrar la seva utilitat. El 17 de març s’ha fet una crida demanant voluntaris per formar-se al campament militar. S’anuncia la inauguració del Primer Camp d’Instrucció Premilitar de Catalunya per al diumenge 21 de març de 1937. A l’acte, que forma part de la Diada de la Joventut que organitza el CEP, se’l vol dotar de tota la rellevància possible. Compta amb la presència del president Lluís Companys.

De bon matí arriben, en un tren especial que ha sortit a les 6 del matí de Barcelona, una gentada que es desplaça a Pins del Vallès per presenciar les maniobres militars i la inauguració del camp. A més se sumen molts santcugatencs -ara pinencs- encuriosits per l’acte. A Can Mora arriben les primeres autoritats. Entre d’altres es troben a la tribuna membres del CEP, Joan Comorera, conseller de Proveïments i màxim dirigent del PSUC -partit que hegemonitza la campanya-, els diputats d’ERC Manuel Galés i Amadeu Aragay -que resideix a Sant Cugat des de 1932-, el tinent coronel Enric Pérez Farràs i l’alcalde pinenc Magí Bartralot, que no va haver de caminar gaire per arribar a Can Mora, ja que vivia al carrer Villà, enfront dels Tapissos Aymat.

A les 7 del matí comencen les maniobres. Sota la direcció dels comandants Capdevila, Amer i Antonio Vallescà Luque, professors de l’Escola Popular de Guerra, i amb col·laboració de Felipe García Guerrero i Jordi Martin, membres de la Comissió Político-Militar del PSUC i del CEP, voluntaris que havien participat en els grups d’instrucció premilitar que s’havien format a Barcelona, milicians del PSUC de les casernes Marx i Voritxolov i alumnes de l’Escola Popular de Guerra, dividits en dos bàndols, realitzen exercicis tàctics: assalt a trinxeres, foc de fusells i metralladores, llançament de granades, tirs de morters. Fins a les 11 hores se simulen atacs, defenses i contraatacs al camp de golf i els boscos dels voltants en mig de les ovacions del públic.

A mig matí arriba el president Companys acompanyat de la seva dona -Carme Ballester-, del tinent coronel Fèlix Gavarri, cap dels Mossos, del seu secretari Joan Piquet Romeu, del seu germà Manuel Companys, d’Eduard Ragasol, secretari del CEP i de Joaquim Vilà i Bisà, cap del gabinet de premsa de Presidència. Li rendeix honors una parada de forces de l’Escola Popular de Guerra. La banda militar de la Caserna Vorotxilov toca la Marxa de l’Exèrcit Regular -amb lletra de Pere Quart– estrenada a la desfilada d’abril i els Segadors. Companys és rebut a la porta de Can Mora per l’alcalde Magí Bartralot i els dirigents del CEP. Bartralot acompanya al president a la balconada de la masia per presidir la tribuna d’inauguració. Allà l’esperen les autoritats que han presenciat les maniobres.

Balconada de Can Mora amb Lluís Companys i resta d’autoritats, Pins del Vallès, 21 març 1937. Foto: Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

S’inicien els parlaments. El protagonisme en l’acte dels comunistes del PSUC es fa evident. El primer a intervenir és Felipe García Guerrero «Matas», membre de la Comissió Político-Militar i de l’executiva del PSUC i del CEP, que ressalta la necessitat de la preparació militar i la disciplina com factors de la victòria. Després unes militants de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) pugen a la tribuna i fan entrega d’un pom de flors a Companys i la seva dona. Segueixen els discursos de Domingo Ascaso, representant cenetista al CEP que feia poc que havia arribat del front, i el de l’alcalde Magí Bartralot, que dóna la benvinguda en nom de Pins del Vallès «amb emocionades paraules» a Companys, «el guia que ens ha de dur a la victòria», i saluda a la «joventut entusiasta que està disposada, amb admirable abnegació, a la lluita per la llibertat». El darrer en parlar, abans del president, és Joan Comorera. El conseller de Proveïments i líder del PSUC destaca la necessitat de crear un Exèrcit Popular Regular potent i disciplinat, fort i ben organitzat, amb «un comandament únic i ordre constructiu a la rereguarda» que ha de conduir a la victòria sobre el feixisme.

Seguidament, en mig dels aplaudiments dels reunits, parla el president de Catalunya. Primer recorda els seus vincles a Sant Cugat:

«Ciutadans: És una doble satisfacció per mi que aquest primer camp d’instrucció de l’Exèrcit Popular Regular s’inauguri a la població de Pins del Vallès, dins del districte de Sabadell, on, com recordava dies passats, vaig iniciar sota el guiatge de Francesc Layret, les meves agitades lluites polítiques». No oblida, doncs, la seva elecció com a diputat del districte el 1920, substituint a l’assassinat Layret, ni el seu paper en l’organització del moviment rabassaire a Sant Cugatv.

Després el president passa a recordar l’objectiu de la nova ordenació militar: «disciplina a l’avantguarda, comandament únic, mètodes de guerra, disciplina i ordre a la rereguarda», demana nous esforços en una guerra imposada i anuncia els decrets cridant a les lleves del 1932 al 1936. Segueix arengant als presents: «posarem tot el poble en peu de guerra perquè en aquesta lluita es decideixen els nostres destins» i demana «ajut desinteressat, efusiu i calorós a totes les organitzacions sindicals i dels partits polítics. S’han d’acabar les velles pugnes i recels (…) és un crim entretenir-se en petites coses quan estem forjant una pàtria nova!». Finalitza exhortant a la unitat antifeixistavi.

El públic congregat aplaudeix les paraules de Companys. La banda militar torna a tocar Els Segadors, l’Himne de Riego i la Marxa de l’Exèrcit Regular. Alumnes de l’Escola Popular de Guerra, soldats de les casernes Marx i Vorotxilov i milicians i voluntaris que han participat en les maniobres desfilen davant les autoritats. També ho fan seccions de Fortificacions i Obres, que han col·laborat en la preparació del terreny, i membres de la Creu Roja.

A les 13 h el públic barceloní retorna a la ciutat comtal en el tren especial. Les autoritats i la premsa són convidades a un aperitiu, on reben les explicacions del comandant Capdevila sobre les maniobres desenvolupades i l’exposició d’Eduard Ragasol sobre la missió del CEP. Seguidament Companys i les autoritats visiten el campament, fan un volt per les instal·lacions acompanyats de membres del CEP. Finalment el president, la seva dona, Ragasol i altres autoritats resten a la vila per participar en el dinar amb què els obsequia l’alcalde Bartralot. Els espera una taula embellida amb flors i a la paret unes pancartes on es pot llegir: «A l’ofensiva, catalans!», «Visca Companys!» i «Visca l’Exèrcit Popular».

A mitja tarda president i acompanyants tornen a Barcelona. Encara els falta presidir el festival esportiu militar convocat a la tarda a Montjuïc com a cloenda de la Diada de la Joventutvii.

Tots els actes de la Diada de la Joventut, inclosa la inauguració del campament, van ser filmats per Cameràmans al Servei de la República, un col·lectiu de cineastes afí al PSUC. El documental, titulat “Primer camp d’instrucció de l’Exèrcit Popular Regular”, és inserit al final d’una pel·lícula propagandística de mitja hora, “L’Exèrcit del poble neix“, produïda per la Secretaria de Cinema i Teatre del CEP. Un film que serà estrenat amb tota solemnitat al Palau de la Música de Barcelona el 10 d’abril de 1937viii.

Els primers mesos del campament

Al campament estava previst «que se alistaran 2.000 jóvenes de 18, 19 y 20 años, para recibir, en plena vida de campamento, durante un mes la instrucción militar»ix. La majoria d’inscripcions en aquestes primeres setmanes provenien de l’entorn del PSUC. En el moment de la inauguració, segons la premsa, han respost a la crida feta el 17 de març, un miler de joves provinents de les JSUC, més altres de sindicats afins als comunistes – com els 350 del CADCI o els 125 de la Federació Obrera de Sindicats de la Indústria Gastronòmica de Catalunya-, a més de setanta joves de Girona, 56 de Lleida i 25 de Sabadellx.

El CEP tenia previst que la instrucció militar estigués a càrrec d’oficials de l’Escola Popular de Guerra i oficials de complement no mobilitzats. A Pins del Vallès el primer cap militar del camp va ser el comandant Domingo Robledo Daguerrexi. El cap de batalló, encarregat de la instrucció, era el comandant Julio Martínez. Com a responsable de serveis figurava el capità Cipriano Pérez i com a comissari de guerra Velasco, substituït més endavant per José Piñero. La comissària auxiliar del cap militar era la tinent Fanny Schoonheyt, una periodista holandesa de 25 anys que havia participat en l’organització de l’Olimpíada Popular i s’havia sumat als combats del 19 juliol i del front, esdevenint militant del PSUCxii. El primer comissari polític del camp és Hilari Arlandis, vell militant comunista i destacat dirigent del PSUCxiii. Hilari Arlandis passa més endavant, com veurem, a ser el director de l’Escola de Comissaris.

A partir de llavors, els exercicis militars es converteixen en espectacles públics per propagar la feina desenvolupada pel CEP i per atreure més joves voluntaris al campament de Pins del Vallès. Aviat s’obre un segon campament a Viladecans. En pocs mesos s’han bastit deu centres més d’instrucció militar.

Així, el 4 d’abril s’organitza una nova tanda de maniobres militars amb públic a Pins del Vallès. Participen joves que ja reben instrucció i militants dels partits que formen el Front de la Joventut, l’aliança juvenil formada per la JSUC, les joventuts dels partits nacionalistes, col·lectius estudiantils i el Comitè Català pro Esport Popular. De nou es disposa un tren especial des de Barcelona per traslladar als joves interessats. Per cloure la jornada, a mig matí, arriba el dirigent comunista Rafael Vidiella, exconseller de Justícia, acompanyat d’altres membres del Comitè Militar del PSUC. Vidiella és rebut per membres del CEP i les autoritats del camp i realitza un petit parlament als voluntarisxiv.

El 18 d’abril el CEP organitza unes grans maniobres a Torre Baró amb la participació de militars i de més de 6.000 joves que ja es trobaven fent educació premilitar i on els alumnes del campament de Pins del Vallès tenen un paper protagonistaxv.

Aquest mes d’abril el campament és destinació de visites oficials. El CEP i les autoritats militars es mostren orgullosos de la feina feta i volen donar-la a conèixer. Durant aquest mes passen per les instal·lacions la delegació del Comitè Mundial d’Amics de l’URSS, militars de l’Estat Major de l’Exèrcit, una comissió de dones de l’Oficina de Treball Voluntari, membres de la conselleria de Defensa, periodistes i també intel·lectualsxvi.

Malgrat l’orgull amb què és mostrat el campament, sembla que la instrucció que es realitzava en aquests primers temps era una mica precària. Tenim un testimoni:

«Como se aceptaban a todos los que quisieran ir, un grupo de las juventudes socialistas nos apuntamos y allí nos enseñaron tácticas de guerrilla, el manejo de diferentes armas y a disparar con ellas, estas armas eran de madera, pero en las practicas se usaban unas de verdad, porque sólo había 8 o 10 para toda la compañía»xvii.

Voluntaris del campament i alumnes de l’Escola Popular de Guerra, Pins del Vallès, 21 març 1937. Foto: Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona
La primera promoció

Just un mes després de la inauguració del camp era llicenciada la primera promoció de joves formats premilitarment. El 21 d’abril uns 700 alumnes del campament pinenc són pujats en un tren cap a Barcelona. A la plaça de Catalunya es disposen en formació militar, amb els fusells de fusta a l’esquena, i amb la banda militar del Partit Federal Ibèric al capdavant. Baixen per Fontanella, Via Durruti i Jaume I. La desfilada és molt aplaudida pel públic que els veu passar. Al voltant de les 18.30 h. «a la mateixa hora en què es trobaven reunits al Palau de la Generalitat, el President i el Conseller de Defensa Isgleas, amb representants del Comitè Pro Exèrcit Popular Regular feren la seva aparició a la plaça de la República (…) amb fusells d’ensenyança i la bandera de l’Exèrcit, en nom de més de mil, a fer, com a primera reserva de l’Exèrcit, solemne promesa de fidelitat i obediència al Règim i a les Autoritats de Catalunya»xviii.

Les autoritats surten al balcó del Palau. Els alumnes s’agrupen en nou rengles. Sonen himnesxix. Un oficial instructor de l’Escola de Guerra pren promesa de fidelitat a la causa antifeixista als components de la primera promoció del Primer Camp d’Instrucció premilitar de Pins del Vallès. Els hi pregunta:

«Prometeu lluitar fins a la mort pel triomf de la causa antifeixista?

Prometeu actuar disciplinadament, obeint les ordres del Govern de la Generalitat de Catalunya?

Prometeu, com a forces de reserva, ajudar a l’Espanya republicana antifeixista, per tal de deslliurar-la de la dominació rebel i estrangera i ajudar-la eficaçment per al restabliment del Govern legítim en totes les terres d’Espanya?

Prometeu romandre en els llocs de treball, a la rereguarda i en els del front, sempre que sigui necessari, disposats a seguir amb energia i disciplina les ordres del Govern de la Generalitat i del nostre president Lluís Companys, símbol de la llibertat, de la revolució i de la nostra pàtria?»

Cada pregunta fou contestada amb un sí ferm, decidit i unànime dels alumnes. Companys expressà el seu entusiasme i llançà uns visques a la llibertat i la República i un mori el feixisme. Així finalitzà l’acte. Els alumnes van retornar en formació fins a la plaça de Catalunya, desfilant després per diferents carrersxx.

A finals de la mateixa setmana el campament de Pins del Vallès rep una nova promoció de voluntaris per formar-se premilitarment. El 21 d’abril ja hi havia 400 inscritsxxi.

Panoràmica del campament. Publicat a Crónica, 9 maig 1937
Canvis després dels fets de Maig

Amb motiu dels fets de Maig de 1937 el govern va mobilitzar als reclutes del campament. La nit del dia 5 els van cridar a formació i els van armar amb fusells i cartutxeres amb munició, aquest cop de veritat. Amb uns van omplir tres camions que van sortir ràpidament cap a Sabadell per custodiar l’aeroport. La resta van ser traslladats a l’estació de Sant Cugat i enviats en tren a Barcelona. Arribats a plaça Catalunya van ser traslladats pels túnels del metro a l’Hotel Colón, seu del PSUC. Allà restaren tot el dia amb els fusells apuntant al carrer. No arribarien a disparar un tret. La nit següent, i seguint el mateix camí per on havien arribat, els van tornar al campament de Pins del Vallèsxxii.

Després dels fets de maig de 1937 la Generalitat perd les competències militars. Desapareix l’Exèrcit Popular de Catalunya, per convertir-se en l’Exèrcit de l’Est, un dels cinc que integraven l’Exèrcit Popular de la República. La Conselleria desapareix en la remodelació de govern del dia 5 de maig. Amb aquesta decisió es culmina la militarització de les milícies catalanes.

Els dirigents del CEP prenen contacte amb les noves autoritats militars. A finals de maig visiten al general Sebastian Pozas, cap de l’Exèrcit de l’Est, i el 8 de juny una comissió del CEP visita a València a Juan Negrín, cap del govern central, a Indalecio Prieto, ministre de Defensa, i al cap de l’Estat Major Central. De retorn a Barcelona el tinent coronel Manuel Soriano Fernández, inspector delegat de l’Exèrcit de l’Est al CEP, deixa clara les noves dependències del Comitè en una entrevista a La Vanguardia: «Nosotros obramos siempre, dado el carácter premilitar que tiene este Comité, en relación perfecta con nuestro superior jerárquico el general en jefe del Ejército del Este»xxiii.

Els nous responsables militars visiten el campament de Pins del Vallès. El 14 de juliol s’apropa a l’antic club de golf el tinent coronel Antonio Cordón, cap de l’Estat Major de l’Exèrcit de l’Est. Es mostra satisfet amb l’organització del camp i anuncia que, a més dels voluntaris, rebran instrucció premilitar tots els joves cridats a files. Dirigint-se a les tropes els hi diu:

«Vosotros sois valientes, puesto que habéis venido aquí voluntariamente para instruiros en las virtudes de un buen combatiente. Mañana será toda la juventud que os seguirá, porque vamos a decretar la obligación, para los jóvenes de 18 a 20 años, de educarse premilitarmente para formar las reservas de nuestro glorioso Ejército Popular Regular».

Antonio Cordón finalitza el seu discurs arengant-los: «Camaradas: aprended a marchar, a correr, a saltar; haceos ágiles y fuertes… Aprended a vencer, y la victoria será nuestra»xxiv.

Dies després de la visita de Cordón, el 25 de juliol, el camp rep a José Antonio Aguirre, president d’Euskadi, acompanyat de Manuel de Irujo, ministre de Justícia, i altres personalitats basques. El lehendakari Aguirre passa revista a la Brigada Basca que es prepara al mateix Camp, «dirigint-los una vibrant al·locució»xxv.

Visita de Luis Areitioaurtena, delegat d’Euskadi a Catalunya als milicians bascos del campament, 2 maig 1937. Publicat a Ejército del Pueblo, núm. 3 (29 maig 1937)

El març havien arribat del front de Madrid al campament de Pins del Vallès prop d’un centenar de milicians bascos. Havien estat cridats pel govern basc, ara amb seu a Barcelona, per formar part de la 142 Brigada Mixta, coneguda com la Basco-Pirenaicaxxvi. Abans de la visita d’Aguirre, el 2 de maig, ja havia estat al camp Luis Areitioaurtena, delegat d’Euskadi a Catalunya. Havia arengat als milicians bascos i havia presidit el festival en favor de la Creu Roja local i de Socors Roig Internacional organitzat al poble, amb una exhibició de danses basques i un partit de futbol disputat entre milicians bascos i veïns de Pins del Vallèsxxvii.

El juliol també és el mes que, com veurem, s’instal·la a Torre Rocamora l’Escola de Comissaris

Del CEP al Comitè d’Educació Militar de Catalunya

L’agost, com havia anunciat Antonio Cordón, es decreta l’obligatorietat de l’educació militar a tota Espanya. El CEP, que era elogiat al preàmbul del decret, es queixava d’alguns dels seus aspectes: no es parlava del paper de l’educació física, ni dels comissaris polítics, ni dels camps d’instrucció, oblidant «l’èxit meravellós de Pins del Vallès a Catalunya»xxviii.

El 7 de setembre una circular del Ministerio concreta la nova organització de l’educació militar obligatòria. Es crea el Comité Central de Educación Militar, del que depenien els comitès provincials. En el cas català es forma un comitè regional, que assumeix les competències en instrucció militar que tenia fins llavors el Comitè Pro Exèrcit Popular Regular. A partir d’ara el nou Comitè d’Educació Militar de Catalunya tindria dependència també del Ministerio de Defensaxxix.

El 9 d’octubre de 1937 es constitueix formalment el Comitè català. Els vocals de les organitzacions polítiques i sindicals es reuneixen amb Lluís Companys. Es nomena a Eduard Ragasol secretari general del Comitè d’Educació Militar de Catalunya i delegat polític al Comitè Central, i es ratifica com a delegat tècnic a Jordi Martin. És a dir, els anteriors responsables del CEP continuaven al capdavant del nou Comitè.

El CEP havia assolit així els objectius perseguits quan va ser constituït -la militarització i l’obligatorietat de l’educació premilitar- però això havia suposat la seva desaparició com òrgan oficiós de la Generalitat i la seva supeditació a un Comité Central de Educació Militar depenent del Ministerio de Defensa.

Com estava anunciat, a partir del 20 d’octubre s’inicia la instrucció premilitar obligatòria dels joves de 18 i 19 anys als deu centres de Barcelona, que ara depenen del Comitè Regional d’Educació Militar de Barcelona, entre ells el de Pins del Vallès. Tres dies després començaren a comarques.

Segons informa Ragasol al ministre, el novembre de 1937 el Comitè d’Educació Militar de Catalunya ja havia posat en funcionament 80 centres d’instrucció militar a Catalunya com el de Pins del Vallès. De fet, el 7 de novembre ja havien desfilat per Barcelona les quintes de 1939 i 1940 formades premilitarment als campaments del Comitè d’Educació Militar de Catalunya.

Els cursets d’educació física d’instrucció premilitar

En la nova organització de l’educació militar es va donar més importància a la formació física dels reclutes. Per això, a finals d’octubre de 1937, del dia 21 al 31, s’havia organitzat al campament de Pins del Vallès el primer curset de monitors i auxiliars d’educació física d’instrucció premilitar. Participen 130 joves que responen a la crida feta pel Departament d’Educació Física del Comitè d’Educació Militar de Catalunya. La convocatòria estava adreçada a esportistes de les lleves ja cridades i als que els volguessin sumar de les lleves encara per cridar. En la seva difusió va participar el Comitè Català pro Esport Popular.

A l’entrada del campament als futurs monitors esportius els rep una pancarta: “Joventut forta, sana, atlètica, ferma, presta al treball i capacitada per la defensa”. L’objectiu del curset intensiu és capacitar als joves «per les marxes, per al fàcil maneig del fusell, per al llançament de les bombes, per als moviments ràpids i violents, per la vida de campanya, per suportar, durant dies indefinits, la pluja a l’esquena i el fred»xxx. Acabat el curset els assistents van ser distribuïts per 70 centres de tot Catalunya com a monitors d’educació física d’instrucció premilitar. Pocs dies després, el 15 de novembre, començava el segon curset de monitorsxxxi.

El demolidor informe Bessa

Però malgrat els pronunciaments positius de les visites i la nova normativa, la situació del camp a sis mesos de la inauguració, era bastant precària. El 8 de novembre de 1937, un dia després de la desfilada de les quintes de 1939 i 1940 a Barcelona, l’alferes de complement Agustí Bessa Elies, cap militar del camp des de feia unes setmanes, eleva un «Informe resumido sobre la actual situación del Campamento de Instrucción de Pins del Vallès» al Comité Regional d’Educació Militar de Barcelona, depenent del Comitè d’Educació Militar de Catalunya.

L’escrit enviat per Agustí Bessa deixa en evidència la penosa situació que vivia el camp. Comença queixant-se del vestuari, ja que «los reclutas se encuentran materialmente desnudos», no se’ls facilita ni calçat, ni roba d’abrigar, així que «la ropa que traen al llegar, debido a la vida de Campamento, escasamente les dura unos quince días. En la actualidad estan descalzos».

Segueix amb la higiene i la sanitat, denunciant les plagues de puces, polls i altres paràsits que pateixen els reclutes per la falta de sabor i desinfectants. A més, explica que al camp no hi ha metge i l’atenció sanitària la fan dos practicants «que serán, no se duda, competentes, pero a todas luces insuficientes para una buena marcha sanitaria».

Després l’informe comenta les instal·lacions. Les tendes de campanya, on dormen els reclutes, «por no disponer de los largueros necesarios, con el peso se perforan y destruyen» i tampoc tenen vents suficients per tensar-les bé. També falta cercar el camp amb filferro, per evitar intromissions i enllumenat que permeti «transitar sin peligro por el Campamento, máxime si llueve, pues al encharcarse el campo, sin necesidad, los reclutas se mojan hasta media pierna».

Pel que fa a la instrucció, Bessa explica que des de finals d’agost no hi ha instructors. El personal es limita al sergent Estanislau Claramunt, que vigila «que los servicios se presten debidamente», el tinent de milícies José Navales Fuentes, comandant del Batalló, que s’ocupa de la instrucció militar i el mateix Bessa, encarregat «de la buena marcha general» i de les classes teòriques i les dirigides a caporals i sergents. Reclama, doncs, «un cuadro de instructores competentes [subratllat a l’original], ametralladoras, fusiles ametralladores, fusiles, morteros y granadas de mano de peso reglamentario», «sacos terreros para organizar un campo de tiro» amb seguretat i material didàctic per les classes teòriques. Bessa també veu necessari ocupar-se més de la part cultural, per evitar que els reclutes surtin «ignorantes como llegaron», i construir trinxeres com a defensa antiaèria.

Concloïa l’informe: «Resumiendo, que hoy contamos solo, con una buena voluntad, una disciplina, y un espíritu de sacrificio que los comisarios nos han sabido inyectar»xxxii.

Nova direcció militar i l’adscripció al CRIM núm. 16

Segurament aquest informe suposa la destitució d’Agustí Bessa. L’últim acte en què participa com a cap militar del campament és la inauguració de l’exposició d’homenatge a l’URSS, en la que també estan presents Hilari Arlandis, de l’Escola de Comissaris, Eugeni Ordeig Estasen, comissari delegat de guerra del Campament, la comissària adjunta Fanny Schoonheyt i José Navales, comandant del Batallóxxxiii.

Toc de corneta, Pins del Vallès, 21 març 1937. Foto: Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

El 19 de novembre de 1937 el Comitè d’Educació Militar de Catalunya nomena un nou cap militar del campament: el capità Eladio Martín Montagutxxxiv. Continua com a comissari del camp Juan Ruiz. Són els encarregats de rebre els reclutes de la quinta del 1939, arribats al camp el 22 de novembre. Ara el camp deixa de ser premilitar per convertir-se en campament d’instrucció militar. Per reforçar la direcció, els primers dies de desembre arriba el capità Francisco Martínez, que es fa càrrec de la capitania auxiliar de la Jefatura del Campoxxxv. A finals de l’any 1937 al campament conviuen ja 1.500 militars, entre soldats -allotjats a tendes de campanya- i oficials, professors i monitors, que han ocupat diverses torres al voltant del campxxxvi.

Sembla que el nivell d’instrucció havia millorat. Un milicià explicava:

«En el mes de diciembre del año 1937 nos llevaron al campamento premilitar de Pins del Vallés. En este lugar fue cuando, por primera vez, me dieron una buena instrucción militar. En el campamento había una gran actividad desde la mañana a la noche y, cuando tocaban diana, lo hacían de una forma muy distinta, porque el comandante del campamento, por los altavoces, decía: “Ya han estado bastante tiempo en posición horizontal, así que a hacer ejercicios para fortalecer el cuerpo”. Empezábamos el día con una marcha de unos tres kilómetros y varios ejercicios militares hasta la hora del almuerzo; por la tarde, teórica, y una vez por semana una gran marcha»xxxvii.

La tardor de 1937 el campament queda adscrit al Centro de Reclutamiento, Instrucción y Movilización (CRIM) número 16, amb seu a Barcelona. És un dels nou campaments que gestiona aquest CRIM. Els CRIM, en la nova organització militar impulsada per Indalecio Prieto, «tenien assignada la missió de capacitar al reemplaçament en la instrucció elemental abans d’incorporar-se al Cos d’Exèrcit, així tots els homes que rebien l’orde de reclutament (…), havien de presentar-se al CRIM assignat provistos de motxilla, manta, plat, cullera i cantimplora. Una vegada allistat, en els CRIM es rebia formació física, amb la realització de nombrosos esports, educació de caire moral i sobretot instrucció militar centrada en el coneixement de l’armament, l’ordre tancat de pelotó, secció i companyia amarat tot temps amb foc real»xxxviii.

El gener de 1938 s’inaugura l’Escola Tècnic-Militar i Ideològica del campament, encarregada de capacitar als reclutes més destacats per càrrecs de responsabilitat dins l’Exèrcit Popular. Formava soldats per arribar a caporals i sergents. El seu responsable era el tinent Leivaxxxix. També es posa en marxa una Llar del Soldat, on membres de les Milícies de la Cultura ensenyen als reclutes analfabets a llegir i escriure, organitzen xerrades i mantenen una biblioteca. L’objectiu era alfabetitzar a la tropa, assumint així també una funció educadora.

El campament continua sent un focus de propaganda. Per mostrar els progressos fets, a finals de desembre 1937, rep la visita d’una delegació de periodistes madrilenys. El gener de 1938 passa pel camp Crescenciano Bilbao, comissari general de Guerra i a finals del mateix mes, els dies 25 i 26, es filma al campament un documental de propagandaxl.

El 6 de febrer de 1938 es fa l’acte de comiat dels reclutes de la lleva de 1939. En el local de la Unió Pinenca organitza Socors Roig Internacional de Catalunya, amb el suport del comitè local, un festival amb parlaments, concert, teatre, recital i ballxli. El mateix mes el campament rep la quinta de 1940. L’abril seria el torn de les lleves de 1929 i 1941, la coneguda com a “lleva del biberó“. A l’agost passen pel camp els mobilitzats de les quintes de 1925 i 1926 i el setembre són cridades les lleves de 1923 i 1924. Encara el gener de 1939 serien cridats els compresos entre les lleves de 1919 i 1922 i els del primer trimestre de la quinta de 1942.

Però malgrat els canvis i els elogis d’Antonio Cordón, ara cap de l’Estat Major, que afirmava que el de Pins del Vallès «era uno de los mejores entre los que tenían los Centros de Reclutamiento, Instrucción y Movilización»xlii, les condicions al camp continuaven sent dures per als soldats, especialment a l’hivern. Mentre els oficials s’estaven a cases i masies dels voltants, els milicians mobilitzats ocupaven tendes de campanya als terrenys de l’antic camp golf. Tenim el testimoni d’un dels últims reclutes que va passar pel camp d’instrucció, que escriu al seu germà:

«Aquí em tens fent una vida de campanya, però d’allò que se’n diu de campanya, sense ets, ni uts. El dia el passem regular, però la nit és crua. Estem repartits de deu en deu per cada xabola a sota dels pins, quines mideixen [sic] uns 2 metres d’amplada per 4 de llargada, i apanya’t com vulguis que així t’ho manen i muts a la gàbia»xliii.

Pitjor devia ser la situació dels desertors i emboscats que la Policia conduïa forçats al camp.

Aquests darrers reclutes van compartir instal·lacions amb brigadistes alemanys i italians. L’octubre de 1938 les Brigades Internacionals desfilen per Barcelona, és el seu comiat després que el govern Negrín decretés la seva retirada amb l’esperança que els franquistes fessin el mateix. Però no tots els brigadistes poden tornar a casa seva, on els esperen règims feixistes, i resten a Catalunya. A Pins del Vallès s’aquarteren, sota control de la Societat de Nacions, alguns, sobretot alemanys i italians. Són instal·lats al Casino de l’Arrabassada, a la Casa Generalife i al campament militar de Pins del Vallès.

"Camp de golf, temps de fusells", documental produït TV Sant Cugat, amb guió i realització d'Ivan Flix i amb el nostre assessorament històric i documental que recull la història del Primer Camp d'Instrucció Premilitar de Catalunya.
L’Escola de Comissaris de Guerra de Pins del Vallès

Com hem dit, el juliol de 1937 es trasllada a la Torre Rocamora, compartit la finca amb la Colònia Nestlé, que acollia nens refugiats, l’Escola de Comissaris de Guerra.

Des de començaments de la guerra les diferents columnes milicianes s’havien dotat de comissaris polítics per reforçar la moral i disciplina dels milicians i vigilar de prop als oficials professionals. L’octubre de 1936 es va regularitzar aquesta figura. Un decret creava els delegats polítics a les diferents unitats militars. Les seves funcions eren millorar la compenetració entre tropa i comandament, mantenir la disciplina, fonamentar la unitat antifeixista, educar políticament i atendre les necessitats materials i morals dels soldats. Havien d’exercir «una influencia moral decisiva, que ha de tener sus fundamentos en la conducta político-sindical y hasta en la privada»xliv. La seva consigna era “el primer a avançar, l’últim en retrocedir”.

Per formar-los políticament i militarment el Comisariado General de Guerra va crear les escoles de comissaris. A Barcelona existia l’Escola de Comissaris Polítics de Guerra, dins de la Caserna Carles Marx i impulsada pel PSUC. El març de 1937, coincidint amb la inauguració del campament d’instrucció premilitar, es va traslladar a Pins del Vallès, però sembla que va ser per poc temps perquè aviat s’instal·la a Sarrià, dins l’Escola Popular de Guerra, que ocupava l’antiga escola dels jesuïtes.

Amb la militarització definitiva de l’Exèrcit Popular i la creació de l’Exèrcit de l’Est es van reorganitzar les escoles de comissaris. Es va aprofitar per buscar un indret més tranquil, allunyat del bullici de Barcelona, però ben connectat. Es va buscar alguna torre on situar l’Escola i va semblar que la Torre Rocamora era un bon lloc. Emplaçada al llavors carrer Francesc Macià 43-45 (avui Avinguda de Gràcia), prop de la sortida del poble cap a Barcelona per la Rabassada, i allunyada del centre la vila. La torre estava ocupada per la Colònia Nestlé, que acollia nens refugiats, però era una finca gran i hi havia espai per acollir també l’Escola. Així que la Torre Rocamora es va convertir en seu de la delegació de Barcelona de l’Escuela de Comisarios Delegados de Guerra del Ejército del Este, que era el seu nom oficial. Era la filial barcelonina de l’Escola Central de Comissaris instal·lada a València.

Hilari Arlandis

El director de l’escola de Pins del Vallès era el veterà comunista Hilari Arlandis, dirigent del PSUC, antic comissari polític del campament de Pins del Vallès i cap de l’Escola des del seu naixement. Estava acompanyat de dos professors, el comandant portuguès Julio César Almeida -fugit del seu país després d’haver estat detingut el 1928 per la seva participació en un complot contra la dictadura lusa-, que era l’encarregat de la preparació militar, i el comissari Pablo Maria Yusti González, de 44 anys, provinent de la CNT, francmaçó i antic redactor de La Tierra, encarregat, junt amb Arlandis, de la part política del curset. Com a secretària d’Arlandis figurava Nuri Munt Tomàs, una jove militant de les JSUC.

Els primers cridats a passar per l’escola van ser els que ja feien de comissaris a les milícies abans de la militarització. Després els seguirien soldats escollits pels seus comandaments per haver destacat a les seves unitats per la seva maduresa, per la seva facilitat per guanyar-se la confiança dels companys i els seus coneixements polítics.

A Torre Rocamora es va instal·lar els despatxos i les aules. També un dormitori pels alumnes, encara que altres havien de dormir a les tendes del campament de Can Mora. A més, l’Escola va confiscar alguna torre més del voltant del campament, el que va provocar les queixes de l’Ajuntamentxlv.

A l’Escola es feien cursets, que duraven deu o dotze dies, per tandes de 70 a 120 alumnes. Eren una formació intensiva, en horaris de 8 del matí a 7 de la la tarda, i en regim d’internat per evitar les distraccions de la gran ciutatxlvi.

En la part política es tractava -en paraules d’Arlandis- d’»inculcar disciplina estricta, prescindint de les diferències de matisos sindicals o polítics, i constituint a les trinxeres, un autèntic Front Popular, que només havia de pensar en una sola cosa: en abatre el feixisme i consolidar, de passada, les nostres llibertats»xlvii. A més, s’explicava metodologia de l’organització del treball, educació, higiene i temes d’intendència i sanitat.

La capacitació militar, segons explicava Almeida, consistia en nocions de topografia, tàctica defensiva i ofensiva, fortificacions, maneig d’armes automàtiques, coneixements de la lluita contra els tancs i rudiments d’estratègia i balística. L’objectiu era permetre, si fos necessari, substituir als caps i oficialsxlviii.

El gener de 1938 ja havien passat per l’Escola 827 comissaris que sortien capacitats per desenvolupar tasques de comissaris delegats de companyia, equiparats militarment al grau de capità. Els primers de cada promoció se’ls destacava com a comissaris delegats de batalló, amb graduació de comandant.

El juliol de 1938 el Ministerio de Defensa Nacional es va dirigir a l’ajuntament de Pins del Vallès demanant que se’ls cedís la Torre Rocamora completa. Argumentava que l’Escola de Comissaris necessitava més espai i que la Colònia Nestlé podia ser fàcilment traslladada a una altra torre. L’Ajuntament es va negarxlix.

Participants a l’Escola de Comissaris de Guerra de Pins del Vallès. [1938], Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat.
El campament i Pins del Vallès

El campament militar va ser acollit, inicialment, sense cap reticència per les autoritats locals. Ja hem vist com l’alcalde Magí Bartralot va donar la benvinguda a les instal·lacions i els voluntaris des del balcó de Can Mora. Des del Campament també es va mirar de mantenir una bona relació amb el poble. Per exemple, el 20 d’abril s’inaugura un pont de fusta al poble que han fet els alumnes de Pins del Vallès com a pràctica per travessar la rieral. També es dirigeixen educadament a l’Ajuntament demanant que se’ls cedeixin algunes torres del voltant del campament per ampliar instal·lacions o per demanar bescanviar mules per cavalls per fer instrucció. Aquest to amable anirà canviant.

Des de la inauguració del camp d’instrucció la presència de milicians i militars al poble va en augment. Desenes de joves arriben al camp. Els milicians, quan baixen a la vila de permís, causen alguns problemes d’ordre públic. Els típics quan es barregen joves, alcohol i festa: baralles als bars, crits als carrers o clients que marxen dels establiments sense pagar les consumicions.

Però aviat sorgeixen problemes més greus, problemes de caràcter polític. Els únics que s’han mostrat reticents des del començament a la presència del campament són els membres del crescut POUM local i de les seves joventuts, la Joventut Comunista Ibèricali. Com hem vist, la majoria dels primers milicians del campament són membres de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, rivals polítics del POUM, als que titllen de “trotskistes”. A més, aviat aquests milicians s’immisceixen en la política local. Per exemple, el 4 d’abril de 1937, dia en què Socors Roig del POUM de Pins del Vallès organitza una jornada en favor de les víctimes del feixisme amb postulacions pels carrers i mítings, milicians del camp realitzen maniobres «repartiendo propaganda anti-POUM y haciendo alarde de armas»lii. El conseller Joan Puig, del POUM pinenc, denuncia aquestes provocacions davant del ple de l’Ajuntament i afirma que «la qual cosa va estar a punt de produir fets que haurien pogut ésser molt lamentables i fa algunes manifestacions en contra del PSU». Els regidors del PSUC es desentenen dient «que l’esmentada organització és completament aliena als fets esmentats»liii.

Davant d’aquests problemes el ple acorda, per unanimitat, enviar una carta al responsable del Camp d’Instrucció, demanant-li que «els elements d’aqueix 1r. Camp d’Instrucció Pre-Militar s’atengui a les indicacions següents:

1r. Inhibir-se en absolut d’intervenir en els afers de caràcter polític d’aquesta localitat.

2n. Que les Patrulles s’abstinguin de circular armades per la vila.

3r. Que siguin complerts tots els deures cívics, pagant el que correspongui en espectacles, cafès i altres llocs de concurrència pública.

4t. Comportar-se correctament en locals i vies públiquesliv.

Però, les relacions entre municipi i campament continuen empitjorant. El 19 de maig, de nou el conseller Joan Puig, denuncia davant del ple que els militars l’han impedit el pas per davant de Can Mora, malgrat que els ha mostrat el carnet de conseller. El ple aprova fer una nova queixalv.

Pocs dies després, el 24 de maig, l’alcalde truca al campament. Aquesta vegada no és per queixar-se, és per demanar ajut. Aquell dia al matí s’ha format davant la Casa de la Vila una manifestació de dones protestant sorollosament per la falta de pa. L’aldarull està derivant en motí. Com explicava al seu diari Joan Pahissa Villadelprat «En vista d’això demanaren ajut al camp d’instrucció de can Mora que, però, al venir i veure que tenia raó el poble se’n [sic] tornaren; veien ells que si continuaven així, els tocaria el rebre»lvi. Finalment són guàrdies enviats de Barcelona els que acabin amb l’aldarull. La inhibició dels militars del campament en el conflicte no va ajudar a millorar les relacions amb l’ajuntament.

A més, els xocs entre milicians del campament i joves del POUM de Sant Cugat es van reproduir i, fins i tot, aquests darrers van incendiar una tenda del campament. L’agost un dels milicians escrivia a El Campamento, publicació del camp, «veo con dolor que una parte de la juventud avanzada de Pins del Vallès (…) continua empeñada en una inconsciente labor de descrédito y mofa hacia el glorioso Ejército popular y más aún contra este plantel de jóvenes de todas las tendencias políticas, cuya única aspiración es convertirse en aguerridos y conscientes soldados del futuro esplendoroso que nos aguarda»lvii.

El setembre l’assumpte va ser més greu. Es van enfrontar antics membres de la milícia de Sant Cugat, que havia estat sota la direcció del POUM, amb militars del campament obligant a intervenir a la Conselleria d’Ordre Públic que hi envia homes a Sant Cugat per normalitzar la situació. La direcció del campament va denunciar els fets davant la justícia, però l’ajuntament, quan el jutge militar va demanar els noms dels antics membres de la milícia local implicats en l’afer, va donar llargues afirmant que no havia estat possible identificar-loslviii.

El director del campament també va denunciar davant les autoritats militars de Catalunya al consistori pinenc per no ajudar a apagar un foc proper al campament, quan sembla que havia estat el mateix Ajuntament el que havia donat l’alarma.

El gener, Pere Puig, conseller de la CNT, denuncia al ple que elements del campament «sense permís, coneixement ni autorització de cap autoritat d’aquesta vila varen arrencar els rètols que indicaven la piscina i camp d’esports de Valldoreig [sic] depenent de la Comissió de Serveis Públics i s’ho emportaren al campament», també es queixa que quan els hi va recriminar el van contestar de forma incorrecta i es van negar a retornar els cartells. L’alcalde informa que ja va telefonar al campament per queixar-se de la falta de respecte i consideració i afegeix «que mentre no entrin els facciosos en aquesta vila, la qual cosa no ha d’ocórrer mai, en tota la zona lleial ha de manar el poder civil puix aquesta és una de les coses primordials per les quals es lluita». Es decideix enviar un nou escrit al campament dient-los que s’està disposat a cedir el que demanin, però que prèviament s’ha de sol·licitar a l’Ajuntamentlix.

Però, naturalment, els santcugatencs més afectats per la instal·lació del campament van ser els treballadors del golf. El juny de 1937 el Comitè de Control Obrer del Sant Cugat Golf Club, format per una desena de treballadors, es dirigia al CEP per exposar la seva situació. Afirmen que no es van oposar a la confiscació del camp, ja que «todo buen patriota debe aportar su grano de arena en la lucha contra el fascismo» però van advertir a Jordi Martin del CEP, que «se verían sus obreros y empleados faltos de todo recurso». Martin els va prometre que «no sufrirían perjuicio alguno a causa de dicha incautación», però la realitat és una altra. Expliquen que «parte de lo que podiamos llamar «activo» ha desaparecido del local social», es refereixen a eines i mobiliari, i exposen que «debido a dicha incautación se nos imposibilita todo medio de poder trabajar y ganar el sustento de nuestras familias, mucho más teniendo presente que la actual lucha proletaria es para beneficiar y no perjudicar al obrero» i demanen que «se busque la forma en que podamos resolver nuestra angustiosa situación»lx. També adrecen una sol·licitud semblant al president de la Generalitatlxi. No sembla que la demanda tingués resposta.

Altres unitats militars aquarterades a Pins del Vallès

A més, a Pins del Vallès, durant el temps de la guerra es van instal·lar altres unitats militars. Al Monestir i l’antic Casino de l’Arrabassada s’aquartera una secció del 39 Batalló del Cos de Carrabiners, que el setembre de 1938 es traslladarien a la parròquia de Valldoreix i dues cases del poble. A la Torre Maristany va tenir seu el 8è Batallón de Transporte Automóvil de la 6ª Compañía del Servicio de Tren del Ejército. L’antic Casino de Valldoreix va ser ocupat per l’escola del XIV Cos d’Exèrcit Guerriller o Escuela Militar de Especialidades, on es formaven guerrillers per actuar darrere les línies enemigueslxii. També van tenir la seu a Pins del Vallès un departament de l’Escola de Transmissions de l’Exèrcit i oficines de la Subsecretaria d’Aviació, que ocupaven la Torre de l’Alemany i Casa Bertrand.

Els militars d’aquestes unitats no van generar tants problemes. Alguns oficials militars estaven allotjats a cases particulars del poble, on eren ben acollits, ja que aportaven menjar. També molts mossos santcugatencs van demanar l’ingrés en aquestes unitats militars com a voluntaris, poc abans que fos cridada la seva quinta, per no allunyar-se de casa.

La fi del campament i l’Escola

Com hem vist, el gener de 1939 encara s’havien cridat reclutes i hi havia alumnes a l’Escola de Comissaris. L’exèrcit franquista s’aproxima ràpidament. Es parla de mobilitzar-los, junt amb els brigadistes, per defensar Barcelona, però la idea decau. Alguns milicians i comissaris fugen cap a la frontera, formant part de la riuada humana en retirada cap a França. Altres reclutes s’amaguen esperant l’entrada tropes franquistes. Potser alguns van participar en la petita resistència que es va oferir a l’entrada de les tropes franquistes a Sant Cugat.

El 26 de gener les tropes franquistes entraven a Pins del Vallès. La població recuperava el seu nom tradicional, ara en castellà, San Cugat del Vallés. El poble suportarà durant 1939 i 1940 una presència militar que no permetrà cap queixa del poder civil. L’actitud prepotent dels guàrdies civils destinats al poble i de les tres companyies del 3r Batallón Sierra Alteruela del 1r Regimiento División-Legionaria Flechas Azules aquarterats a la vila, deixa clar als santcugatencs que ara es viu una dictadura militarlxiii.

Notes

  • ii Arxiu Nacional de Catalunya (ANC). Fons Generalitat de Catalunya (Segona República). Secretaria de Relacions Exteriors. Expedient de correspondència amb del consolat d’Anglaterra i altre relatiu a la petició amb referència al camp de golf de Pins del Vallès.

  • iii Treball, 25-3-1937

  • Sobre el moviment rabassaire a Sant Cugat i el paper de Francesc Layret i Lluís Companys, podeu veure MOTA MUÑOZ (2001), p. 96-97.

  • vi ANC. Fons Generalitat de Catalunya (Segona República). Crònica diària de les activitats del president Companys: 21 de març de 1937

  • vii La inauguració fou recollida per tota la premsa barcelonina a les portades dels diaris del 23 de març, vegeu per exemple La Vanguardia, La Humanitat, La Publicitat. Totes reproduïen el mateix text, el que havia sortit publicat el dia anterior al Full oficial del dilluns. L’excepció és Treball, que té crònica pròpia.

  • ix La Vanguardia, 20-3-1937

  • x La Publicitat, 19-3-1937

  • xi Domingo Robledo Daguerre havia nascut a Valladolid el 1906. De jove s’havia traslladat a Madrid. A principis dels anys vint s’havia allistat a la Legió Espanyola amb el nom de Julián Mingo Berrocal, desertant temps després. El 1929 va ser processat per robatori a Barcelona i reclamat per furt i deserció a Ceuta. El març de 1938 li seria reconegut el grau de capità amb antiguitat des de maig de 1937.

  • xii Segurament es tracta d’una agent del Komintern. Abans d’arribar a Barcelona el 1934 havia estat a Moscou. Sobre ella: Treball, 6-8-1937 i SCHOLTEN, Yvonne. «Fanny, Queen of the Machine Gun». The Volunteer.

  • xiii Part de la informació estreta del reportatge sobre el campament de Mi revista, 15 abril 1937

  • xiv Treball, 2-4-1937 i La Vanguardia, 4-4-1937 i 6-4-1937. En principi estava anunciat un acte polític amb l’actuació de la banda de música d’Estat Català i parlament del dibuixant Helios Gómez, comissari polític de la UGT, però va ser Vidiella el que va aparèixer.

  • xv Treball, 20-4-1937

  • xvi Per exemple, el 28 d’abril visita el campament el novel·lista nord-americà John Dos Passos. Segons explicava la premsa es va mostrar entusiasmat i quan hom li ensenyà que la biblioteca del camp té també una obra seva demanà el llibre per escriure una dedicatòria ressaltant l’esperit combatiu de la joventut catalana, La Publicitat, 29-04-1937

  • xviii Treball, 22-4-1937 i Mundo deportivo, 23-4-1937

  • xix El campament tenia el seu propi himne que es cantava amb la música de l’Himne de l’Exèrcit Popular. Gràcies al testimoni d’Antonio Vitoria Loreto, un soldat que va passar pel camp, coneixem la seva lletra:

Pins del Vallès s’arbora amb la glòria/ de vostra ofrena, símbol generós,/ fita sublim dels camins de la història,/ que ens portarà la llum d’un aura victoriós.

Bandera encimbellada, flama viva,/ enlaira els teus colors allà al cel,/ perquè en tons plecs de gràcia femenina,/ canta la fi de l’enemic cruel.

Tots tornareu pel camí de la victòria./ Soldat de la pàtria és aquest clam, justícia i pau,/ esdevindrà en victòria.

Soldats de la República/ Endavant!.

  • xx La Vanguardia, 22-4-1937 i La Humanitat, 22-4-1937

  • xxi Treball, 21-4-37

  • xxiii La Vanguardia, 11 juny 1937

  • xxiv La Vanguardia, 15 juliol 1937

  • xxv ANC. Fons Generalitat de Catalunya (Segona República). Crònica diària de les activitats del president Companys: 25 de juliol de 1937 i Hoja Oficial del Lunes de Barcelona, 26-7-1937.

  • xxviiTreball, 2-5-1937 i La Vanguardia, 4-5-1937.

  • xxviiiExèrcit del poble, núm. 8 (3-9-37)

  • xxixExèrcit del poble, núm. 8 (3-9-37) i núm. 9 (17-9-37)

  • xxx TOMÀS, Epimac. “L’exèrcit de la victòria”. Front, 1-11-1937

  • xxxi Full oficial del dilluns, 1-11-1937 i Solidaridad Obrera, 11-11-1937 i 1-12-1937

  • xxxiii El campamento, núm. 10 (14-11-37)

  • xxxiv El campamento, núm. 17 (01.01.1938). El 1921, com a sergent de Regulars, havia sobreviscut al Desastre d’Annual.

  • xxxv El campamento, núm. 13 (05.12.1937)

  • xxxvi El campamento, núm. 14 (12.12.1937).

  • xxxvii TORRES MORALES, Antonio (2009). Recuerdos de guerra y represión de un miliciano malagueño. [Málaga]: Federación Local de Sindicatos de la CGT de Málaga, p. 54

  • xxxviii CLOSA SALINAS, Francesc (2008). “La instrucció militar republicana durant la Guerra Civil espanyola (1937-1939): el cas català”. Ebre 38, núm. 3 (febrer 2008), p. 121 i 124.

  • xxxix El Campamento, núm. 18 (8.01.1938)

  • xl Per filmar el documental es desplacen a Pins del Vallès dos cameràmans, el cap de producció d’“Espanya al dia” i dos fotògrafs del Comissariat de Propaganda. Es va simular un desplegament davant l’atac de l’aviació, l’assalt a un cim i moviment de guerrilles. També visiten les classes de l’Escola Tècnic-Militar i la Llar del Soldat. En l’acte participen, a més de membres del campament, estudiants de l’Escola de Comissaris i membres de l’Escola de Guerrillers instal·lada a Valldoreix, El campamento, núm. 21 (29-1-38). No hem trobat rastre d’aquest documental.

  • xli El Campamento, núm. 23 (12.02.1938)

  • xlii CORDÓN, Antonio (1971). Trayectoria. Paris: Globe, p. 405

  • xliii ANC. Fons Josep M. Riera i Milà, Correspondència, Carta de Miquel Riera i Milà al seu germà, Pins del Vallès, 11.01.1939. En el sobre, fent referència al nom del camp, diu: «I un bon C.R.I.M. que és !!!»

  • xliv Gaceta de Madrid, nº 291 (17 octubre 1936)

  • xlv Per exemple, el comandant Almeida vivia amb la seva dona al carrer Villà 59. Aquesta confiscació va generar problemes a l’ajuntament perquè la torre era propietat d’un anglès, Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès (AMSC), Correspondència, Carta 17-9-1937

  • xlvi Un testimoni dels pas per l’Escola: SANS SICART, Joan (2001). Comissari de xoc: crònica íntima d’una guerra que mai no em vaig imaginar. Lleida : Pagès, p. 25-40. Per exemple, el primer de setembre comencen el curset 92 alumnes, AMSC, Correspondència, Carta de l’Escola de Comissaris a l’Ajuntament, 1 setembre 1937.

  • xlvii La Publicitat, 16-1-1938

  • xlviii La Vanguardia, 16-1-1938

  • l Treball, 21-4-37. Al pont el bategen com a «pont dels francesos» en record dels brigadistes d’aquest país.

  • li Sobre la importància del POUM local podeu veure: MOTA MUÑOZ (2001), p. 76-80.

  • lii La Batalla, 6-4-1937.

  • liiiAMSC, Llibre d’actes, Acta municipal, 7 abril 1937

  • livAMSC, Correspondència, Carta de l’alcalde al cap responsable del 1r. Camp d’Instrucció Pre-Militar, 12 abril 1937.

  • lvAMSC, Llibre d’actes, Acta municipal, 19 maig 1937

  • lvii BARBERO BAÑOS, J. “¿Revolucionarios?”. El campamento, núm. 1 (21.08.1937) acabava l’article fent una crida: «a toda la juventud de Pins retándola para que demuestre su valentía en el frente y su conciencia revolucionaria acatando sin discusión las leyes del Gobierno legítimo de España y Cataluña».

  • lviiiAMSC, Correspondència, Carta de l’alcalde al jutge militar, 5 octubre 1937.

  • lixAMSC, Llibres d’acte, acta municipal, 5 gener 1938

  • lxCentro Documental de la Memoria Histórica, PS Barcelona, C820, Exp. 31, Carta del Comitè de Control Obrer del Sant Cugat Golf Club al Comitè pro Exèrcit Popular Regular, 7 juny 1937.

  • lxiANC. Fons Generalitat de Catalunya (Segona República). Secretaria de Relacions Exteriors. Expedient de correspondència amb del consolat d’Anglaterra i altre relatiu a la petició amb referència al camp de golf de Pins del Vallès. Carta de Carles Rabassó i altres al president de la Generalitat, 30 juny 1937.

Una primera versió d’aquest articles es va publicar aGausac, núm. 48-49 (2016).