Patrimoni Viu 2015

Aquesta setmana participem a dues xerrades (dimecres14  i dijous 15 a les 19 h. al Museu del Monestir) i farem de guia d’una ruta republicana per Sant Cugat (diumenge 18 a les 10 h. al Museu), tot dins dels actes del Patrimoni Viu 2015, dedicat enguany a la Segona República.

Aquí teniu tot el programa:

Captura de pantalla_2015-10-07_11-38-10

Publicat dins de Autobombo | Deixa un comentari

Més sobre el campament d’instrucció de Pins del Vallès

Recentment hem tingut accés a un document a l’Arxiu Nacional de Catalunya, un dels tornats de Salamanca, que descriu la situació del Camp d’Instrucció Pre-Militar de Pins del Vallès, al que ja vam dedicar un post en aquest blog. El seu títol “Informe resumido sobre la actual situación del Campamento de Instrucción de Pins del Vallès“.

Reclutes al camp d'instruciió

Reclutes al camp d’instruciió

Es tracta d’un informe que eleva el 8 de novembre de 1937 l’alferes de complement Agustí Bessa Elías, jefe militar del Camp al Comité Regional d’Educació Militar de Barcelona.

L’escrit enviat per Bessa deixa en evidència la penosa situació que vivia el camp a sis mesos de la seva inauguració i les dures condicions que havien de suportar els seus reclutes.

Comença queixant-se del vestuari, ja que “los reclutas se encuentran materialmente desnudos“. No se’ls dóna ni calçat, ni roba d’abric. Segueix amb la higiene i la sanitat, denunciant les plagues de puces, polls i altres paràsits que pateixen els reclutes per la falta de sabor i desinfectants. A més, explica que al camp no hi ha metge i l’atenció sanitària la fan dos practicants.

Després l’informe comenta les instal·lacions. Les tendes de campanya, on dormen els reclutes, es foraden pel pes perquè no tenen els travessers necessaris per sostenir-se, ni vents suficients per tensar-les bé.

Pel què fa a la instrucció, Bessa explica que des de setembre estan sense instructors. El personal militar al front del camp es limita a un sergent que vigila “que los servicios se presten debidamente“, un tinent de milícies, que s’ocupa de la instrucció militar, i al propi Bessa, al front de les classes teòriques i les dirigides a caporals i sergents. Falten, doncs, instructors, armament amb que fer les pràctiques i material didàctic per les classes teòriques.

Concloïa l’informe: “Resumiendo, que hoy contamos solo, con una buena voluntad, una disciplina, y un espíritu de sacrificio que los comisarios nos han sabido inyectar.”

pins vallesCom ja vam explicar, el campament militar passaria el 1938 a dependre del Ministeri de Defensa del govern central i quedarà adscrit al Centro de Reclutamiento, Instrucción y Movilización (CRIM) número 16, amb seu a Barcelona.

Però malgrat els canvis, les condicions al camp continuaven sent dures per als soldats, especialment durant l’hivern. Tenim el testimoni de Miquel Riera i Milà, un dels últims soldats que va passar pel camp d’instrucció, que escriu al seu germà:

Aquí em tens fent una vida de campanya, però d’allò que se’n diu de campanya, sense ets, ni uts. El dia el passem regular, però la nit és crua. Estem repartits de deu en deu per cada xabola a sota dels pins, quines mideixen [sic] uns 2 metres d’amplada per 4 de llargada, i apanya’t com vulguis que així t’ho manen i muts a la gàbia.

Publicat dins de Guerra Civil | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Curs d’història de Sant Cugat i Patrimoni Viu 2015

El proper mes d’octubre estarem entretinguts, participem al curs Història de Sant Cugat a través de les lluites socials“, que organitza el Cal Temerari, i a les jornades Patrimoni Viu 2015 que organitza el Museu de Sant Cugat. Allà us espero.

jornada

Publicat dins de Autobombo | Deixa un comentari

La municipalització de l’aigua del 1937

Aprofitant que el debat sobre la municipalització de la gestió de l’aigua s’ha fet present a la campanya de les municipals de Sant Cugat, anem a parlar d’un antecedent històric: la municipalització del 1937

La municipalització dels serveis públics havia estat de sempre un objectiu dels republicans federals i de bona part del sindicalisme. Fidels al seu municipalisme defensaven que la gestió dels serveis més propers als ciutadans havien d’estar en mans de l’administració més propera, els municipis, i que en aquest sector no devia primar el benefici econòmic, sinó el social.

Però serà durant la guerra quan molts d’aquests projectes es portin a la pràctica. A més de les raons ideològiques, les municipalitzacions es van estendre a Catalunya com a una forma de recaptació municipal, en un període de dificultats financeres, com una manera de millorar i abaratir alguns serveis comunals, però també com una forma, per part de la Generalitat, de frenar les apropiacions i col·lectivitzacions obreres, neutralitzant així part del poder sindical.

A Sant Cugat, convertit ja en Pins del Vallès, es va discutir la municipalització de la terra, desestimada per les diferències ideològiques entre les diferents forces, i les dels forns de pa, que es va haver de deixar de banda per la manca de matèria primera. En canvi, va haver-hi dues municipalitzacions que sí van reeixir, la de pompes fúnebres, en guanyar-se als tribunals, el gener de 1938, un plet que s’arrossegava des dels inicis de la República i la de l’aigua.

La municipalització de l’aigua

El setembre de 1937 l’ajuntament de Pins del Vallès decretava la municipalització de totes les empreses d’abastament d’aigua del municipi. Des del començament de la revolució, el juliol de 1936, els republicans havien tractat d’aconseguir que la gestió de l’aigua estigués en mans municipals. Però no havia estat un procés fàcil.

col_aigues10L’empresa principal del sector era Aguas de San Cugat del Vallès, S.A., propietat dels hereus de Josep Angrill Codina. L’abastiment d’aigua potable dels pinencs depenia en bona part d’ells. L’empresa havia quedat sota control dels seus propis treballadors, sindicats en la CNT. I aquests es resistien a cedir la gestió al municipi.

Diferent va ser el cas dels treballadors de la UGT que havia confiscat les propietats a Valldoreix del constructor i promotor immobiliari Manuel Borràs Ventura. Entre elles figurava una petita empresa d’aigües: Aigües de Valldoreix. Els treballadors la van cedir a l’Ajuntament l’octubre de 1936.

L’alcalde Magí Bartralot també havia aconseguit, l’agost de 1937, que la Col·lectivitat Catalana del Plom cedís al municipi l’explotació del brollador de la Mina Berta o de Can Domènec. En aquest cas, l’objectiu era canalitzar l’aigua per posar terrenys en regadiu. Un projecte que seria finalment desestimat pels Serveis Hidràulics del Pirineu Oriental.

Els decrets de la Generalitat de gener de 1937, l’anomenat pla Tarradellas, va facilitar la feina legal. Ara eren susceptibles de municipalització totes les empreses dedicades als proveïments, ja fossin d’energia o aigua, així com els transports i altres serveis municipals.

L’ajuntament de Pins del Vallès va tornar a intentar-lo. L’agost de 1937 es vota al ple la municipalització de l’Empresa de Aguas de San Cugat del Vallès, S.A. Tots els regidors voten a favor excepte els de la CNT. Els anarcosindicalistes creuen que aquesta mida és un atac als obrers del seu sindicat que controlaven l’empresa d’aigües i que reiteradament s’havien oposat als intents de l’Ajuntament per controlar-la.

Finalment, un mes després, s’aconseguirà arribar a un consens. La CNT accepta la cessió al municipi de l’Empresa de Aguas de San Cugat del Vallès, però a canvi la municipalització s’havia d’estendre a totes les empreses d’aigua del municipi. Quedaran així en mans d’una administració autònoma municipal les set empreses de servei d’aigües que operaven al municipi. Les dues que ja gestionava el municipi -Aigües de Valldoreix i Mina Berta-, la més gran -Empresa de Aguas de Sant Cugat del Vallès- i les particulars de Busquets i Cia. S.L. de La Floresta, Viuda de Pi, Jaume Fàbregas Sallés, Hereus d’Elisa Oliver a Can Monmany i Esteve Rabadà Sunyol a la Torre Negra.

El servei d’aigües funcionaria en regim d’empresa municipalitzada fins a la caiguda de la República. El franquisme tornaria la propietat de les empreses municipalitzades als seus antics propietaris.

Publicat dins de Guerra Civil | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

L’independentisme a Sant Cugat durant la República

nsEl grup independentista santcugatenc més rellevant durant el període republicà va ser el comitè local de l’Agrupació Nacionalista Nosaltres Sols, una organització separatista nascuda el 1930 i liderada per Daniel Cardona. Nosaltres Sols era una agrupació antielectoralista i partidària de solucions paramilitars seguint l’exemple del Sinn Fein irlandès, del que havien copiat el nom. Eren molt crítics amb Francesc Macià i ERC per haver acceptat l’autonomia, i com a independentistes radicals van rebutjar l’Estatut i el plebiscit en què es va aprovar.

El grup va tenir cert ressò el 1932 en ser utilitzat el seu nom per la premsa i elements anticatalanistes. És just en aquest moment que es funda l’agrupació local de Nosaltres Sols. A Sant Cugat existia un petit nucli de militants del grup des de l’estiu de 1931 però serà el juliol de 1932 quan s’escolli un comitè provisional local presidit per Josep Alemany Prats, xofer de professió. Alemany era regidor de l’oposició, elegit a les eleccions municipals de maig de 1931 dins de la coalició formada pels radicals i ERC, quan encara Centre Republicà Federal (CRF) no s’havia adherit al partit de Macià. Més endavant es passarà a Acció Catalana Republicana (ACR). L’acompanyava a la junta Tomàs Fàbregas Valls com a secretari. A l’agost s’escolliria el consell directiu definitiu amb Francesc Ribas Corbella, dibuixant als Tapissos Aymat, com a president i Fàbregas de nou com a secretari. Els dos, com la majoria dels pocs militants del grup local, eren a la vegada membres d’ACR. No hi havia problema, Nosaltres Sols acceptava la doble militància, sempre que es demostrés ser un ferm nacionalista i s’acatessin les consignes de l’organització. També hi havia alguns catòlics de la Federació de Joves Cristians. No eren molts, al voltant d’una dotzena. Es tractava sobretot de joves, radicals en el seu catalanisme i moderats, quan no conservadors, en l’aspecte social, molt crítics amb els federals que regien l’ajuntament. A les municipals de 1934 Francesc Ribas, com a militant d’ACR, seria escollit regidor per minories, formant part de Conjunció Catalanista, la coalició formada per la Lliga, ACR, UDC i independents per enfrontar-se al federals.

Malgrat aquest posicionament, alguns militants locals de Nosaltres Sols van participar activament als fets d’octubre de 1934. Arrel d’aquesta actuació serà detingut Tomàs Fàbregas.

Poca més vida tindrà el grup. El juny de 1936 Nosaltres Sols es reorganitzaran a nivell català, junt amb altres grups independentistes, en el nou Estat Català.

Durant la guerra Tomàs Fàbregas, com ja hem vist en aquest bloc, formarà part del Comitè de Milícies Antifeixistes i Francesc Ribas serà regidor per ACR durant tot el període bèl·lic.

A més, dins del CRF existia un petit nucli proper al corrent més nacionalista d’ERC, entre els que figurava Bonaventura Bartralot. Però el CRF estava més influenciat per les tesis de Pi i Margall de defensa de l’autonomia municipal i d’un ideal iberista, que pel nacionalisme.

Publicat dins de Segona República | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

L’Avenir, premsa republicana federal a Sant Cugat (1932-1934)

avenir

L’Avenir, que portava el subtítol de “portaveu de les aspiracions del nostre poble”, va néixer l’abril de 1932, coincidint amb el primer aniversari de la proclamació de la República. La revista estava impulsada pel Centre Republicà Federal, que tot just s’havia adherit a Esquerra Republicana de Catalunya, i per de la Unió de Rabassaires. També participaven en la seva edició el Sindicat Agrícola La Unió i les seccions musical, dramàtica, d’escacs, coral, cinema i esperanto de La Unió Santcugatenca. No ho feia la pròpia entitat mare, la Unió Santcugatenca, que volia mantenir-se al marge per les connotacions polítiques de la revista. Malgrat que el Centre Republicà Federal tenia la seva seu al local de la Unió i que la majoria de la seva Junta eren republicans federals, l’entitat era plural políticament, sempre dins del camp de l’esquerra. El nom de la publicació era el mateix que el del setmanari sabadellenc fundat al 1920 per Francesc Layret, que tanta empremta havia deixat en els federalistes i rabassaires santcugatencs.

L’aparició el setembre de 1931 de la revista Garba, editada per Acció Catalana i molt crítica amb els federals i els rabassaires va accelerar la necessitat d’un òrgan de premsa que defensés la política desenvolupada des del govern local pel Centre Republicà Federal i estigués atent a les reclamacions de la Unió de Rabassaires.

La revista, majoritàriament escrita en català, tenia vuit planes, costava 10 cèntims i estava impresa a les Gràfiques Serra del carrer Santiago Rusiñol. Va començar amb una tirada de 500 exemplars. Inicialment sortia com a mensual, encara que amb irregularitats. Com a propietari figurava el regidor federal Magí Bartralot i com a administrador Jaume Galobardes Gusi, expresident de la Unió i fiscal municipal. El director, i veritable ànima de L’Avenir, era el federal i líder rabassaire local Ramon Mas i Colomer. Entre la resta de col·laboradors fixos trobem també joves membres del sector més esquerrà del Centre Republicà Federal, com a Bonaventura Bartralot, Anton Collado Alegre, Pere Camps Llobet o Francesc Cabanas Alibau. Jaume Galobardes s’encarregava de les cròniques dels plens i de les notícies esportives. A partir de 1933, any en que s’autoritza el vot per les dones, apareixen articles de les federals Concepció Pla, Teresa Masqué i Elionor Vinyerta, esposa d’Amadeu Aragay, diputat d’ERC i dirigent rabassaire que a partir de 1933 fixa la seva residència a Sant Cugat.

La publicació s’adreçava “al poble treballador i humil, ple d’afanys d’emancipació i d’esperances vers una nova vida” i afirmava “sempre estarem al costat del desvalgut”. Defensava els principis i la política dels republicans federals i els drets dels rabassaires, normalment amb escrits del propi Ramon Mas. Contenia durs atacs contra la dreta local i tenia un to anticlerical, un dels signes d’identitat dels republicans federals. A cada número trobem articles contra a l’Església, les entitats catòliques i el rector de la parròquia. Un apartat fix eren els “Sanglots”, on són criticats amb mordacitat i sarcasme els cacics, els capellans i els dirigents de la dreta local, als que sempre es menciona amb els seus renoms. També destaquen els articles de temàtica antimilitarista, una altre dels eixos del pensament republicà federal, i que donarà com a fruït la creació d’un Comitè Local contra la Guerra dirigit per Bonaventura Bartralot.

A la capçalera de L’Avenir podem distingir els símbols de les entitats i de les ideologies que defensava la publicació. Al centre el triangle, símbol republicà de clares influències maçòniques, amb la bandera republicana i la catalana al mig. Al seu angle superior un barret frigi que representa la República. A una banda el raïm i la tina representant als rabassaires, al costat un martell i l’enclusa representant als treballadors i menestrals, a l’altre banda la falç i el blat símbol del Sindicat Agrícola, la màscara de la secció dramàtica, la lira i la partitura de la secció musical i la coral i, per últim, l’estrella amb una  e al centre, símbol dels esperantistes.

Des del segon número s’inclourà com a fulletó dins de L’Avenir la novel·la de Ramon Mas “Sense ànima”. Escrita el 1927, durant el seu servei militar a Cartagena, té un to autobiogràfic. El seu protagonista és un rabassaire que lluita pels seus drets.

Els dos últims números estaran dirigits per Narcís Perbellini, president de la secció dramàtica de la Unió. Mas, malalt, ha de deixar la direcció. El canvi suposarà un tomb de la revista cap a temes culturals. Però serà breu, el número 27, de maig de 1934, serà el darrer de la revista. Els esforços fet per publicar L’Avenir ja no eren tan necessari. Les eleccions municipals del passat gener han estat de nou guanyades àmpliament pels federals i la Unió de Rabassaires i l’altre competidor a la premsa local, Garba, ja feia mesos que havia desaparegut

La col·lecció es pot consultar a l’Arxiu Històric Municipal de Sant Cugat del Vallès.

Publicat dins de Entitats culturals i esportives, Partits polítics, Segona República | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Els canvis al nomenclàtor de carrers durant la República

La proclamació de la República el 14 d’abril de 1931 va suposar l’inici d’un canvi del nomenclàtor del poble. El primer no es va fer esperar. El 12 de maig la plaça Major es va convertir en plaça de la República (avui sant Pere). Des del balcó de l’ajuntament es van fer parlaments polítics, després les corals La Lira i La Unió van interpretar himnes republicans.

Francesc Layret,l'advocat i polític que donarà nom al carrer Sant Maria durant la República

Francesc Layret,l’advocat i polític que donarà nom al carrer Sant Maria durant la República

A partir de les noves eleccions locals de maig de 1931, i la clara victòria del Centre Republicà Federal (CRF), els canvis s’intensificaran. L’objectiu serà substituir els noms de carrers amb significació monàrquica o religiosa pels d’herois dels republicans. Són uns canvis comuns a la majoria els ajuntaments. Es tracta d’un aspecte simbòlic, eliminar del nomenclàtor els noms que recorden el vell règim i fer afirmació del nou poder republicà i laic.

El primer canvi aprovat pel nou consistori serà al juny quan, a petició de 27 veïns, el carrer Príncep passi a denominar-se Santiago Rusiñol. El mes següent s’inaugurarà, amb la presència de cenetistes i federalistes, el carrer Salvador Seguí -en record del sindicalista assassinat el 1923- que substituïa al de Duque de la Victoria (avui Xerric).

El carrer Francesc Layret

El gener de 1932 el ple decideix canviar el nom del carrer Santa Maria pel de Francesc Layret, en homenatge al diputat federal assassinat el 1920, que tant havia fet pels rabassaires santcugatencs. La inauguració es farà el 21 de febrer i es convertirà en un acte d’afirmació republicana i rabassaire. Participen els diputats Lluís Companys i Eduard Layret, l’alcalde, regidors, membres del CRF, Unió de Rabassaires, Unió Santcugatenca i Fraternitat Republicana Radical. L’homenatge s’iniciarà amb el trasllat de les autoritats des de la Casa de la Vila al nou carrer Francesc Layret, l’actuació del cor de La Unió i el descobriment de la placa per l’alcalde. Seguidament la comitiva es concentrarà als Quatre Cantons, on s’havia instal·lat una tribuna. Parlaran Magí Bartralot, Eduard Layret -germà de l’homenatjat- i Companys. Acció Catalana s’havia oposat al canvi, consideraven que eliminar el nom de Santa Maria era “un atac a la consciència i les tradicions del poble”. Durant la inauguració, des de la seva seu prop dels Quatre Cantons, es va boicotejar l’acte, impedint als assistents més allunyats de la tribuna sentir als oradors.

Els canvis de nom continuaren poc a poc. Per celebrar el primer aniversari de la proclamació de la República es canviarà el nom de la Baixada del Caçador pel de carrer 14 d’abril (avui Endavallada). També durant 1932 seran reemplaçats els noms de carrers dedicats a sants: el carrer sant Magí canviarà a Pau Iglesias, fundador del PSOE; el carrer sant Domènec rebrà la nova denominació de Francesc Ferrer i Guàrdia, en homenatge al pedagog anarquista afusellat el 1909; el carrer sant Antoni passarà a dir-se de Fermín Galan i García Hernández, màrtirs republicans de Jaca, i el carrer sant Bonaventura quedarà en Bonaventura a seques.

El 1933, per commemorar el segon aniversari de la República, es canviarà el nom a la plaça dels Pomells de Joventut, de reminiscències catòliques, pel de Pep Ventura, en record del compositor. Després de la mort de Francesc Macià es substituirà el nom del carrer Cánovas del Castillo pel del president recentment traspassat.

Pins del Vallès

Els canvis culminaran l’octubre de 1936, ja començada la Guerra Civil, en què “tenint en compte el sentiment general de la població, els moments de transformació que estem vivint, les noves tendències del país i el sentiment popular allunyat de tot signe d’insinuació religiosa” es decideix substituir el nom de Sant Cugat pel de Pins del Vallès.

El franquisme revertirà tots aquests canvis i afegirà de nous per donar cabuda al nomenclàtor als seus propis mites.

Article publicat al Diari de Sant Cugat, 5 de setembre de 2014

Publicat dins de Segona República | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

La revolució a Sant Cugat del Vallès. Una font.

L’octubre de 1936 el Full Oficial del Comitè Local de Defensa de Sabadell va enviar uns reporters als pobles del voltant de la cocapital vallesana perquè expliquessin el procés revolucionari desfermat en aquestes poblacions des del 19 de juliol. Així, en el seu número 69 (6 d’octubre de 1936), el Full publicava un estens reportatge, que sota el títol “La revolució a la Comarca”, feia balanç dels progressos revolucionaris esdevinguts a diferents pobles vallesans entre juliol i octubre. Entre ells figurava Sant Cugat del Vallès, que aviat esdevindria Pins del Vallès.

En un llenguatge directe i, de vegades, cru -com quan es refereix a “la labor d’higienització”- l’escrit exposava la feina revolucionària feta fins llavors, tant al camp polític i social, com l’econòmic i cultural.

Transcrit el text de l’article. Només he introduït algun aclariment entre claudàtors i enllaços al meu web per clarificar alguns dels temes tractats.

Primer número del "Full Oficial del Comitè del Front Popular i Organitzacions Obreres", esdevingut més tard "Full Oficial del Comitè de Defensa"

Primer número del “Full Oficial del Comitè del Front Popular i Organitzacions Obreres”, esdevingut més tard “Full Oficial del Comitè de Defensa”

Sant Cugat del Vallès

Immediatament d’iniciada la sublevació [sic] feixista, a Sant Cugat, es mobilitzaren les forces proletàries i d’esquerra per contrarestar les forces dels militars traïdors.

El Comitè [de Milícies Antifeixistes] quedà immediatament constituït per tres elements de la C.N.T., tres de la U.G.T., tres del P.O.U.M., tres de l’Esquerra i Federals, tres rabassaires i tres de la F.A.I.

La Unió de Rabassaires, s’ha incautat de les finques rústiques i les han repartides als camperols d’acord a les necessitats de llurs respectives famílies i els fruïts seran col·lectivitzats.

Les indústries estan controlades i els rams de la Construcció i Barbers estan cooperativitzats, sistema que estan en vies d’adoptar els pintors, fusters i manyans.

Foren creats menjadors col·lectius per a la les famílies necessitades, que a l’ensems, han estat convenientment assistides amb els objectes requisats de les torres dels senyorets feixistes.

Una granja que el feixista [Santiago] Rocamora tenia en construcció, l’han acabada els treballadors santcugatencs i és explotada col·lectivament.

El Comitè, té incautada la finca d’un carlí conegudíssim [Tomàs Musella Castañé] i està destinada a les necessitats del poble.

Les entitats polítiques proletàries d’esquerra han convertit els cataus aristocràtics de les entitats reaccionàries en casals de la Revolució.

Les entitats culturals obreres s’han incautat de propietat de facciosos que són ara fogars de la cultura de la classe treballadora.

La lluita contra el feixisme hi és portada amb tota intensitat. Des del primer moment de la reacció popular contra la fantasmada militaroide, les esglésies, llençaren des de les agulles dels campanars el resplandor [sic] radiant de la nova societat, i l’incendi destructor d’un passat d’oprobi. Era el far resplandent [sic] de la Revolució. Però el Monestir ha estat respectat pel que conté d’interès històric i de valor artístic. El nou ordre, no té un sentit de destrucció, és eminentment constructiu.

La labor d’higienització ha estat acomplerta. Molts feixistes s’han fet escàpols, però tres d’altres entre ells el cacic màxim de Sant Cugat, el reaccionari Sant [Pere San Mestres], han entrat ja a hores d’ara en el regne dels cels.

El Rector [Anton Guilló Bernadas], com la majoria de la gent de sotana, era dels que predicava la pobresa i la humilitat, més això no era obstacle perquè tingués en valors nacionals i estrangers més de 75.000 pessetes. Ara talla el cuponet de la Banca d’allà dalt.

Trenta milicians lluiten al front i noves expedicions s’estan organitzant.

L’abasteixement [sic] a les línies de combat no s’ha descuidat i quatre camions carregats de queviures han marxat vers al front.

Les dones, com totes les de Catalunya, treballen incansablement en la confecció de prendes [sic] d’abric per als combatents antifeixistes.

Els acabalats de la vila, estan obligats a satisfer un import de guerra, d’acord i proporcionat a llurs possibilitats econòmiques, i que passa a engruixir la suscripció [sic] voluntària pro-lluita contra el feixisme.

Les campanes de les esglésies han deixat de molestar les oïdes dels ciutadans i transformades en material bèl·lic, serviran per batre l’enemic.

La Delegació de la C.E.N.U. ha habilitat les escoles confessionals pels instituts de la Cultura Popular, i es proposa dotar als 1.300 escolars de Sant Cugat dels mitjans adients per cultivar les intel·ligències que fagin [sic] dels homes de de demà, dignes i fervents defensors de la civilització que avui amb les armes a la mà disputem en lluita a mort, a les forces retrògrades i criminals d’una Espanya sense vergonya i sense dignitat.

Publicat dins de Guerra Civil | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Antoni Griera, el primer rector de la postguerra

El primer rector que es va fer càrrec de la parròquia de Sant Pere d’Octavià després de l’entrada de les tropes franquistes a Sant Cugat va ser mossèn Antoni Griera Gaja, que havia demanat aquesta parròquia a les jerarquies catòliques perquè volia esdevenir una mena de protector del Monestir.

Antoni Griera i Gaja

Antoni Griera i Gaja

Mossèn Griera havia estudiat filologia a universitats alemanyes. En tornar es va dedicar a la dialectologia catalana, polemitzant amb l’Institut d’Estudis Catalans, a més de traduir a teòrics del corporativisme. Entre 1931 i 1936 va ser secretari general de l’organització socialcatòlica Acció Social Popular. En començar la guerra havia fugit a França, d’on va passar al costat franquista, entrant a treballar com a traductor i censor de premsa estrangera a l’Oficina de Prensa y Propaganda de la Capitanía General de Burgos. A la ciutat castellana es va relacionar amb cercles carlins.

Reorganitzant la vida religiosa

El 3 de febrer va fer la primera missa a Sant Cugat. Serà la primera de les moltes cerimònies religioses que s’organitzaran a partir d’ara. El caràcter nacionalcatòlic del nou règim suposarà una mobilització constant de la població en actes religiosos: misses de campanya, reposició de signes religiosos o cerimònies expiatòries.

Griera va cridar al seu costat al seu germà Xavier Griera, que havia estat vicari de la parròquia santcugatenca a finals dels anys vint. Els Griera van organitzar Acción Catòlica a la parròquia, sense gaire èxit. També impulsaran l’Associació de la Providència que s’encarregava de fer obres de caritat, a la vegada que exercia un control social sobre la població informant al rector “dels nens i adults no batejats, de les unions no legals, dels malalts reacis a rebre sagraments”.

Però segurament el que més preocupava a Griera era recuperar el Monestir i el seu entorn dels estralls de la guerra. Va oposar-se al trasllat del camp de presoners d’Horta al recinte del Monestir, com alguns militars pretenien, i sota la direcció de l’arquitecte Jeroni Martorell, va iniciar les obres de restauració del cenobi.

Defensant el Monestir i el seu entorn

Griera, un home de caràcter fort, va mantenir unes tenses relacions amb l’Ajuntament. La topada més forta va arribar quan Griera va proposar l’enderroc de la sala de festes del Parque, local tradicional de reunió i esbarjo de la dreta santcugatenca, just en un moment en què part dels antics socis demanaven la reobertura del centre d’oci. Davant d’aquesta demanda el ple de l’Ajuntament, que era l’arrendador del parc, va decidir donar llargues a l’assumpte. Però Griera tenia presa. Va aconseguir que el soci majoritari de la concessió li cedís les seves accions i va ordenar, pel seu compte, l’enderroc de l’edifici que, segons ell, “servia de ball, cafè, teatre, cinema i …cabaret “. La sala cauria al febrer de 1940.

Parlament d'Antoni Griera a la Festa de la Vellesa. Claustre del Monestir [ca. 1940] (Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès, Fons Cabanas)

Parlament d’Antoni Griera a la Festa de la Vellesa. Claustre del Monestir [ca. 1940] (Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès, Fons Cabanas)

Els enfrontaments amb l’Ajuntament van continuar. Primer quan els regidors van voler apropiar-se la feina de neteja del Monestir que havia realitzat Griera i després quan aquest es va oposar a l’enderroc de part de la muralla del recinte del Monestir, com pretenia el consistori. Segons Griera “voler restaurar el Monestir i no entrar en conflicte amb l’Ajuntament” era una utopia.

Per vetllar per la conservació i restauració del Monestir Griera va impulsar, l’agost de 1939, la creació del Patronat del Monestir de Sant Cugat, presidit per ell mateix, encara que no serà fins l’octubre de 1940 que es faci l’acte inaugural amb la presència de José Ibáñez Martín, ministre d’Educació.

Griera va poder mantenir-se com a rector, malgrat les tensions amb el poder local i els falangistes, pels què no tenia gaires simpaties -era més proper al carlisme-, gràcies als seus contactes a les altes esferes eclesiàstiques i polítiques.

Amb tot, l’assistència de la corporació en ple als actes religiosos, la participació d’Antoni Griera en actes falangistes o la col·locació d’una placa a l’església en memòria de “los cáidos por Dios y por España” demostren que, malgrat els enfrontaments, tots estan embarcats en el mateix projecte polític: el franquisme.

Article publicat al Diari de Sant Cugat, 9 de maig de 2014

Publicat dins de Franquisme, Santcugatencs | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Els crims del “cojo de Lorca”

El 6 d’abril de 1955 la Brigada d’Investigació Criminal de Barcelona, amb l’ajuda de bussejadors, va trobar en un pou del carrer Galvany de Dalt, al selecte barri de Sant Gervasi, un cos en descomposició i un cap cremat. El forense dictaminà que la mort havia estat violenta. Aviat el cadàver té nom. Es tracta de Félix Centeno Prada, conserge del Club de Tennis Sant Gervasi, desaparegut des de feia un any. Tres dies després la Policia deté a Domingo Belman Sánchez, un antic veí de Sant Cugat. El mateix dia ingressa a la presó acusat d’assassinat.

lavan

La premsa de l’època es va fer ressò del cas.
Fragment de “La Vanguardia” del 28 de maig de 1955

Domingo Belman Sánchez havia nascut a Lorca el 1904. Com molts altres murcians va emigrar a Catalunya cercant una vida millor. El 1921 ja residia a Sant Cugat del Vallès. Segurament va seguir al seu germà Juan, set anys més gran que ell. Va treballar de rajoler. En un accident va perdre una cama, per això aviat serà conegut al poble amb el renom del “cojo de Lorca”. Domingo Belman sobreviu amb feines precàries. Als anys trenta treballava com a carreter. Els dos germans estaven sindicats a la CNT. En iniciar-se la guerra Domingo va participar en la creació de la Col·lectivitat Camperola, organitzada pels anarcosindicalistes a Sant Cugat amb peons de grans finques i aturats, sobretot del ram de la construcció. A mitjans de 1937 arribà a ser el president. L’agost del mateix any, després de ser mobilitzats els regidors més joves, va ser nomenat conseller de l’ajuntament en representació de la CNT . S’encarregà d’Agricultura. El gener de 1938 serà un dels dos representants cenetistes a la Comissió de Govern, i afegirà a les seves responsabilitats en Agricultura les d’assistència social. El maig d’aquell any, malgrat la seva coixesa, seria mobilitzat i destinat a brigades de fortificacions.

Curiosament, malgrat els seus càrrecs a l’ajuntament i la Col·lectivitat Camperola, després de la guerra no seria represaliat. Fins i tot, figura com a comprador d’alguns dels materials acumulats per la Col·lectivitat Camperola no reclamats pels propietaris i que van ser subhastats el 1939. A més, el propietari Francesc Pahisa Castañer el va contractar perquè treballés a la finca coneguda com les Timbes, on s’ubicava un abocador (avui zona de la Pollancreda). Malgrat l’estranya desaparició del seu patró poc després, Domingo Belman va treballar en la finca fins a mitjans dels quaranta. El 1945 va muntar una barraca a l’aire lliure a Valldoreix on venia cafè i licors. A finals de la dècada marxaria a Barcelona. A inici dels anys cinquanta es va col·locar com a vigilant d’unes obres del carrer Vallmajor de Barcelona, amb dret a barraca. Estava a tocar de les instal·lacions del Club de Tennis Sant Gervasi. Va ser llavors quan va conèixer al conserge Félix Centeno, que vivia al club.

No està clar el motiu que el va portar a assassinar-lo la nit del 25 d’abril de 1954. Potser tenia alguna cosa a veure la dona del mort, que serà acusada de complicitat. El cas és que aquella nit es va presentar a casa de Félix Centeno amb un martell de paleta amagat a la seva jaqueta, després de prendre un cafè a casa del conserge i quan aquest es dirigia a tancar la porta del club el va colpejar amb el martell al cap. Centeno va morir a l’instant. Domingo va arrossegar el cadàver fins a l’obra que vigilava on el va decapitar. Va cremar el cos i va desfigurar el cap. Després va llançar les restes a un pou del carrer Galvany de Dalt.

Després de la seva detenció la Policia va esbrinar que Domingo Belman havia estat treballador del desaparegut Francesc Pahisa. Va lligar caps. El van interrogar i va acabar confessant. El 17 de juliol de 1939 “el cojo de Lorca” va fingir que marxava a Sabadell. En realitat es va amagar a la casa del seu patró. En tornar aquest a la nit el va atacar amb una destral, causant-li la mort. Segons la Policia volia evitar que aquest el denunciés pel seu passat polític. Va enterrar el cadàver al corral de la casa. Però amb el temps les restes feien pudor. Així que quinze mesos després, per evitar que les males olors el delatessin, va exhumar el cadàver i el va llançar a un pou proper. Efectivament, la Policia va trobar els ossos de Francesc Pahisa al fons del pou. Molts veïns de Sant Cugat van descobrir llavors horroritzats que durant anys s’havien estat abastint d’aigua d’un pou amb un cadàver en descomposició al seu interior.

El juny de 1957 es va celebrar el judici pels dos assassinats a l’Audiència Provincial de Barcelona. Domingo Belman va ser condemnat a dues penes de mort, però el “cojo de Lorca” no va esperar a que la pena es portés a terme i es va penjar a la seva cela de la Model de Barcelona amb la corretja amb que es lligava la cama ortopèdica. El van trobar en fer el recompte del vespre. Quan el van despenjar encara era viu, van tractar de reanimar-lo, però ja era massa tard. El “cojo de Lorca” moria poc després a la infermeria de la presó.

Publicat dins de Franquisme, Santcugatencs | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari