Antoni Griera Gaja, sacerdot, filòleg, protector del Monestir i ecònom de la parròquia de Sant Cugat

[Actualitzat: 1 desembre 2018]

Mossèn Antoni Griera Gaja va arribar a Sant Cugat els primers dies de febrer, una setmana després de l’ocupació del poble per les tropes franquistes. Havia demanat a les jerarquies catòliques esdevenir ecònom de la parròquia de Sant Pere d’Octavià -la parròquia de Sant Cugat-. Antoni Griera ja la coneixia, ja que el seu germà Xavier havia exercit com a vicari a Sant Cugat als anys vint. Però el seu objectiu en demanar aquesta parròquia anava més enllà de l’interès pastoral, Griera aspirava a convertir-se en una mena de protector del Monestir. El seu pes polític, no debades havia passat part de la guerra a Burgos prop del dictador, va fer que els seus desitjos fossin atesos ràpidament.

El 3 de febrer celebrava la primera missa a Sant Cugat, anomenada de reconciliació i purificació de l’església, amb una gran assistència de públic. És la primera de les moltes cerimònies religioses que s’organitzen a partir de llavors. El caràcter nacionalcatòlic del nou règim suposarà una mobilització constant de la població en actes religiosos: misses de campanya, benedicció de locals falangistes, reposició de signes religiosos o cerimònies expiatòries.

Parlament d'Antoni Griera a la Festa de la Vellesa. Claustre del Monestir [ca. 1940] (Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès, Fons Cabanas)
Parlament d’Antoni Griera a la Festa de la Vellesa. Claustre del Monestir. [1940]. Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès.

Sacerdot, filòleg i catòlic social

Antoni Griera havia nascut a Sant Bartomeu del Grau el 1887, al si d’una família pagesa, era el primogènit de nou germans. Els ferms principis catòlics de la seva família el van conduir cap a la carrera eclesiàstica. Va ingressar al Seminari de Vic, però aviat s’interessà també per la filologia. L’octubre de 1908, encara sense finalitzar els estudis eclesiàstics, aconsegueix una de les tres beques que oferia la Diputació de Barcelona per estudiar a l’estranger. Cursa estudis filològics a la Universitat de Halle-Wittenberg, fins al juliol de 1910, i a la de Zuric, d’octubre de 1910 a octubre de 1911, on es va doctorar amb una tesi sobre la frontera catalana aragonesa, per passar després a París.

El 1913 torna a Barcelona. El 1914 és ordenat sacerdot, sent nomenat capellà de les Dames Negres. Més endavant, el 1927, passa a ser capellà del Col·legi de Religioses Filles de la Santa Casa de Natzaret de Sarrià. A més, el desembre de 1926 el bisbe el nomena censor d’ofici.

Aquestes destinacions li deixen temps lliure per dedicar-se als seus estudis filològics. Des del seu retorn no para. Organitza per a la Diputació els estudis de lingüística catalana, ingressa a les oficines lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), on treballa a la seva Secció Filològica fins a 1927, participa el 1914 en la fundació del Butlletí de Dialectologia Catalana i viatja per tots els territoris de parla catalana recollint informació per a l’Atlas lingüístic de Catalunya. A més, el 1918 forma part de la junta de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

Però aviat s’enfronta amb altres membres de l’IEC. El seu fort caràcter, les seves discutides teories filològiques i la seva oposició a les normes ortogràfiques de Fabra, l’allunyen de la majoria de filòlegs catalans. El 1928 abandona la Secció Filològica. El 1931 publica la seva Gramática histórica del catalá antic, que és criticada per la seva falta de rigor científic. I l’any 1935 deixa l’últim càrrec que tenia a l’IEC, trencant amb la institució després de les acusacions d’haver-se apropiat de materials recollits per a l’elaboració del diccionari de dialectes per al seu Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya, que comença a publicar el 1935. Aquell mateix any fou nomenat professor de llatí del Seminari Conciliar.

Malgrat les polèmiques, el 1932 la Universitat de Würzburg el va nomenar doctor honoris causa. Amb aquest motiu va rebre un homenatge del Comité Hispano-Alemán de Barcelona, en el que figuren el cònsol i alguns dels futurs dirigents nazis de Barcelona.

Amb l’arribada de la República ha decidit intervenir en temes socials. Es va vincular al catolicisme social i exercirà de secretari general, entre 1931 i 1936, d’Acció Social Popular, entitat inspirada en la Volksverein alemanya, que el bé coneixia, a més de fer d’editor del seu òrgan de premsa Catalunya Social. Participa a les Setmanas Sociales Españolas, presidides per Severino Aznar i realitza per tota Espanya xerrades d’apostolat social. Precisament sobre aquests temes, el 1935, va pronunciar dues conferències a Sant Cugat convidat per la Federació de Joves Cristians.

Retrat d’Antoni Griera i Gaja. 1934. Fons Josep Maria Sagarra i Plana. Arxiu Nacional de Catalunya. ANC1-585-N-14419

Franquista

En començar la guerra es va amagar. En canvi el seu germà Joan, alcalde dretà de Sant Bartomeu del Grau, va tenir menys sort i va ser assassinat. Griera va aconseguir fugir a França amb un passaport signat pel conseller de Governació. Aviat torna a travessar la frontera cap al costat franquista. Passa per Pamplona i el 12 d’octubre de 1936 entra a treballar com a traductor i censor de premsa estrangera a l’Oficina de Prensa y Propaganda de la Capitania General de Burgos. A més tradueix teòrics del corporativisme com Johannes Messner o Alois Dempf. Griera discrepa del nazisme i el falangisme i se sent més proper al carlisme i al corporativisme catòlic d’Engelbert Dollfuss, l’Estado Novo portuguès o el feixisme italià. Quan a finals de 1936 l’Oficina de Prensa y Propaganda es traslladi a Salamanca, Griera es vincularà a un nou servei de premsa, d’adscripció carlina, que prepara l’edició del setmanari Domingo, que sortirà a Sant Sebastià febrer 1937.

El 1937 viatja a l’estranger per fer gestions entre nuclis catòlics i participar en el V Congrés de Lingüística Romànica celebrat a Niça. El 1938 passa a residir a Sant Sebastià, on hi ha una important colònia de catalans passats al bàndol franquista. El juliol d’aquell any viatja a París per participar en el congrés de toponímia on, entre la hilaritat d’alguns congressistes, defensa una de les seves teories més esbojarrades, que el basc provenia del llatí. Després va passar per l’Alemanya nazi i l’Itàlia feixista, tornant el novembre a Sant Sebastià. El 29 de gener, tres dies després de l’entrada de les tropes franquistes, arriba a Barcelona. Com sabem, dies després ja és a Sant Cugat. S’estarà trenta-dos anys.

Defensant el Monestir i enfrontat amb l’Ajuntament

Com el mateix Griera explica a les seves memòries, en arribar «l’església de Sant Cugat oferia un aspecte desolador» a causa dels efectes de l’assalt de juliol de 1936 i els usos que se l’havia donat durant la guerra com a magatzem agrícola i caserna, a més de servir de marc d’una sessió de les Corts republicanes el 30 de setembre de 1938. Griera afirma que «dins d’uns anys el Reial Monestir de Sant Cugat tindrà tot el seu antic esplendor i es recuperarà de la devastació produïda per les turbes rojo-comunistes». Amb aquest objectiu visita el 7 de febrer al nou president de la Diputació, organisme que es convertirà en el principal finançador dels projectes de Griera.

El primer que fa és oposar-se al trasllat del camp de presoners d’Horta al recinte del Monestir, com alguns militars pretenien. Seguidament va començar el seu esforç per endreçar l’entorn del cenobi, on estava ubicat l’antic centre d’oci conegut com el Parque, el camp de futbol i l’escorxador municipal.

Les accions engegades per Griera en defensa del Monestir i el seu recinte aviat el van enfrontar amb l’Ajuntament. I això que el ple de l’Ajuntament havia aprovat el 21 de febrer traslladar-li un acord en que es congratulava pel seu nomenament com a ecònom «deseándole felices acuerdos en su cargo y poniéndose la Corporación a sus órdenes con el fin de auxiliar en lo que sea necesario para acrecentar el Culto y aumentar la fe católica».

Antoni Griera, un home de tarannà aspre i un xic arrogant, va mantenir al llarg de tota la seva estança a Sant Cugat unes tenses relacions amb l’Ajuntament, la Falange i amb part del veïnat. Ramon Mas, en una carta que li envia des de l’exili el 1956, li explica «la seva forma de procedir, jo li aclareixo que la gran majoria del poble no li diu o no té valor de dir-li, que les seves actituds brusques i intol·lerants [sic], les formes de tractar a la gent senzilla, els deixa un greuge moral en el fons de la seva ànima».

La topada més forta amb la Junta Gestora de l’Ajuntament va arribar quan Griera va proposar l’enderroc del Parque, el que havia estat local de reunió i esbarjo de la dreta santcugatenca, entre els quals hi havia alguns dels primers regidors franquistes. Les instal·lacions estaven molt malmeses. Els últims inquilins havien estat tropes d’ocupació aquarterades, els Flechas Azules, que segons Griera «demés de molta brutícia moral i material, deixaren descendència i augmentaren la població de la vila». Griera, després de la marxa dels legionaris, va demanar al Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional l’enderroc del local, que segons ell «servia de ball, cafè, teatre, cinema i …cabaret», mentre part dels antics socis demanaven la reobertura com a centre d’oci.

Després de mantenir una tensa reunió amb Mossèn Griera, el ple de l’Ajuntament, que era l’arrendador del Parque, va donar llargues a l’assumpte. Però Griera tenia pressa. Va aconseguir que el soci majoritari de la concessió li cedís les seves accions i va ordenar, pel seu compte, la demolició de les instal·lacions. El consistori, després de consultar un advocat i de rebre l’ordre d’enderroc de Defensa del Patrimonio, no va tenir més remei que acatar. La sala aniria a terra el febrer de 1940.

Els enfrontaments amb l’Ajuntament van continuar. Primer quan els regidors van voler apropiar-se, en un escrit difós al poble, de la feina de neteja del Monestir que s’havia realitzat per iniciativa de Griera i després quan aquest es va oposar a l’enderroc de part de la muralla del recinte del Monestir, com pretenia el consistori. Segons Griera «voler restaurar el Monestir i no entrar en conflicte amb l’Ajuntament» era una utopia.

Griera també va xocar amb els falangistes, pels quals no tenia gaires simpaties. Com hem comentat, Griera se sentia més proper als carlins. Es va mostrar rebec a les misses de campanya i les desfilades, de les que es lliurava sempre que podia. Com el mateix Griera reconeix a les seves memòries, va poder mantenir aquest pols amb autoritats i falangistes locals, sense ser canviat, gràcies als seus contactes en les altes esferes eclesiàstiques, polítiques i culturals.

Tampoc participa, com informador, en la repressió política desfermada el 1939. A diferència del que passava a molts pobles, on els informes fets per l’Ajuntament, la Guàrdia Civil i la Falange sobre veïns de les seves poblacions per als camps de presoners i tribunals anaven acompanyats també d’informes del rector, en el cas de Sant Cugat poques vegades trobem la participació de Griera en aquest procés. Clar que Griera era nou al poble i desconeixia la vida política i la realitat social del Sant Cugat republicà.

Antoni Griera amb les autoritats locals en un acte a l’Hort de l’Abat, al recinte del Monestir. [194?]. Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès
Amb tot, per exemple, les assistències de la corporació en ple als actes religiosos, misses de campanya, les ajudes que l’Ajuntament dóna a seminaris i convents -malgrat l’estat ruïnós de les finances locals-, per una part, i la participació d’Antoni Griera en tedèums d’accions de gràcies per la caiguda de Madrid, la benedicció de locals i banderes falangistes o la col·locació d’una placa en l’església en memòria dels caiguts del bàndol franquista, demostren que a pesar dels enfrontaments totes dues bandes estan embarcades en el mateix projecte polític. Tots són franquistes.

Reorganitzant la vida parroquial

Mossèn Griera, com a primer ecònom de després de la guerra, també va ser l’encarregat de reorganitzar la vida parroquial. El 1936 havien estat assassinats els rectors de les parròquies de Sant Cugat i Valldoreix, assaltat el Monestir i les ermites del terme, aterrades creus de terme i les campanes. Amb l’entrada de les tropes franquistes una de les primeres mides que es van prendre va ser el restabliment del culte i l’obertura de les esglésies i temples.

Aviat es va normalitzar la situació religiosa i es va posar de manifest el nacionalcatolicisme del que feia gala el nou règim. L’Església catòlica es fa present a tots els actes polítics i socials de la vila. Es reposen els símbols religiosos i es bateja als nens nascuts durant la guerra i, fins i tot, durant la República, incloent-hi fills d’esquerrans morts al front.

Griera, més centrat a recuperar l’edifici monacal, crida per ajudar-lo en les feines parroquials a Mossèn Joan Vilacís, un antic alumne seu que s’estarà a Sant Cugat des de 1939 fins 1944, i, més endavant, al seu germà Xavier Griera que, com hem dit, havia estat vicari de la parròquia. Els Griera van organitzar Acción Catòlica a la parròquia, sense gaire èxit, i l’Associació de la Providència, encarregada de fer obres de beneficència, a la vegada que exercia un control social sobre la població informant el rector «dels nens i adults no batejats, de les unions no legals, dels malalts reacis a rebre sagraments». Però, com hem reiterat, la vida parroquial no ocupava la majoria del seu temps.

Restauració i Patronat

Les influències de Griera en les altes esferes també el van servir per posar en marxa la restauració del Monestir. Sota la direcció de Jeroni Martorell, arquitecte del Servicio Provincial de Monumentos, s’inicien les obres de neteja del recinte, es restauren els altars de santa Escolàstica, sant Benet i sant Bartomeu i es construeix un de nou dedicat al Sant Crist, que havia estat cremat el 1936, i als “màrtirs de la revolució”. També s’instal·la, el 3 de març, dins del recinte monacal la creu de terme que originalment estava situada a l’era de Can Mates, aterrada el juliol de 1936.

Visita de José Ibáñez Martín, ministre d’Educación Nacional, al Monestir, amb Jeroni Martorell i Antoni Griera. Sant Cugat del Vallès, 4 octubre 1941. Foto: Carlos Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

L’agost de 1940 es col·loquen uns nous vitralls de colors a les sis rosasses de la nau central i el setembre del mateix any s’emplacen les noves campanes que substituïen les que van ser fosses el 1936. A les tres noves campanes -anomenades Severa, Semproniana i Juliana- s’afegirà una quarta el març de 1942, la Cugada. Griera, conscient de la importància simbòlica de les campanes, va declarar durant l’acte d’inauguració: «que sàpiguen els enemics de l’Església que encara que cremin temples i destrossin campanes per no tenir que sentir la veu de Déu, un altra vegada tenim campanes que magnifiquen la seva glòria i vulguin, o no vulguin, tindran que soportar-les».

Per vetllar per la conservació del Monestir, Griera, amb el suport del bisbe de Barcelona, va impulsar l’agost de 1939 la creació del Patronato del Monasterio de San Cugat del Vallés. Segons Griera «un instrument que ens permet treballar més a fons en la recuperació d’aquest símbol de la vida religiosa i cultural». Aquest Patronat seria oficialitzat per la Dirección General de Bellas Artes el 5 de setembre de 1941 i tindria el seu acte inaugural el 4 d’octubre del mateix any, sota la presidència de José Ibáñez Martín, ministre d’Educación Nacional, que va ser rebut amb tots els honors per les autoritats locals i va aprofitar per visitar el Monestir. Griera presidirà el Patronat fins a 1971.

El Instituto Internacional de Cultura Románica

A més, Griera va impulsar el Monestir com a centre d’estudis. Gràcies a les seves gestions i amb ajudes del govern franquista va instal·lar el 1941 al claustre l’Instituto Internacional de Cultura Románica. Serà aquest centre, dirigit pel mateix Griera, el que publiqui les seves investigacions i li permeti continuar editant l’Atlas lingüístic de Catalunya, el refundat Boletín de Dialectología Española i la Biblioteca Filológica Histórica.

També tindran la seu al Monestir la delegació espanyola del Centre Internacional de Ciències Onomàstiques, l’Escola de Pintura Mural Contemporània i, des de 1967, la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona.

El Monestir també acull una gran biblioteca, finançada en part per la Diputació, que arriba a tenir més de 10.000 volums de llibres i revistes de filologia, gramàtica i literatura catalana. Moltes publicacions provenien de l’intercanvi amb museus i biblioteques, altres eren propietat de Griera i també hi havia algunes dipositades per l’Ajuntament de Sant Cugat. Aquesta biblioteca, en una decisió personal, seria cedida per Griera l’octubre de 1973 a la ciutat de Vic, passant a engrossir el fons de la Biblioteca Episcopal. El 1975 el Patronat fa gestions, que no reeixiran, intentant que el fons torni al Monestir.

Obra, polèmica i reconeixement

Griera es converteix en un dels filòlegs del règim. És membre, des de 1941 de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres i del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, exerceix de catedràtic a la Universitat de Barcelona, fa classes al Seminari, imparteix cursos de cultura cristiana i litúrgia a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi i dirigeix els cursos anuals de filologia catalana de l’Ateneu Barcelonès. Freqüenta els congressos internacionals de filologia i serà l’organitzador el 1953 el 7è Congrés Internacional de Lingüística Romànica celebrat a la Universitat de Barcelona.

També és autor d’una extensa i qüestionada obra. El 1947 finalitza el 14è i darrer volum del seu Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya, el 1960 publica l’Atlas lingüístic d’Andorra i el Vocabulario vasco, el 1965 La vinya, la verema, el vi, el 1967 Liturgia popular i el 1973 l’Atlas lingüístic de la Vall d’Aran. A més escriu múltiples articles, sobretot de toponímia, onomàstica i dialectologia i és també autor d’una biografia d’Antoni Maria Claret i d’unes polèmiques Memòries.

També va escriure articles sobre la història del Monestir de Sant Cugat, el seu cartulari i una brevíssima Guía descriptiva histórica y artística del monasterio de San Cugat del Vallés (1969).

Per les seves aportacions acadèmiques va rebre diferents distincions. Va ser doctor honoris causa per les universitats de Würzburg (1932), Lovaina (1953), Upsala i Zürich i el govern franquista li va concedir la Medalla de Alfonso X el Sabio. En el pla eclesiàstic va rebre pel Papa el títol de Monsenyor i Cambrer Secret de Sa Santedat.

Final

Griera, malgrat que va deixar de ser l’ecònom de la parròquia amb l’arribada del seu germà, substituït el 1948 a la rectoria per Joan Clerch, viurà a la planta principal de la Casa Abacial. Allà s’hostatja, en qualitat de president del Patronat del Monestir, fins a la seva substitució a la presidència d’aquest organisme el 1971. Llavors es va traslladar a viure a Castellar del Vallès on moriria el desembre de 1973.

Anuncis

El Parque, centre d’oci de la dreta santcugatenca (1918-1940)

Actualitzat: 22 setembre 2018

Malgrat tractar-se d’un equipament en part municipal el Parc, o el Parque, en castellà, com era més conegut, va esdevenir als anys vint i trenta el centre d’oci de la dreta santcugatenca, enfrontat a la Unió Santcugatenca, on es reunien els veïns més esquerranosos.

Idea i construcció

La construcció del Parc es va iniciar el 1910 dins del recinte del Monestir, en l’espai anomenat “hort de l’abat”. Responia a la demanda de famílies benestants del poble, que, com escrivia Pere San -exdirigent de la Unión Patriótica i organitzador de la Lliga Regionalista a Sant Cugat- amb l’arribada d’”obrers d’altres terres” havien vist com aquests omplien tots els bars del poble i “les persones decents no tenien lloc on passar la festa”. L’objectiu era “transformar-lo en un lloc d’esbarjo familiar i apartar el jovent del perill i llocs de corrupció”.

Diferent opinió tenia el republicà federal Ramon Mas. Segons explicava el Parque va ser una cacicada més, deia que en l’època en que es va construir “sols tres homes feien i desfeien al seu gust, tot els que’ls [sic] venia bé. Aquests homes (…) es nomenaven Martí Rodó, Pere Estapé i Joan San Vilaseca [pare de Pere San] (…) i que sense donar compte a ningú van fer la Sala de Festes, amb concessions a particulars, sense intervenció de ningú del poble i protestant-ne aquest”.

Quiosc del Parque. Col·lecció fotogràfica. Arxiu Municipal de Sant Cugat.

Les obres del Parque i els seus jardins es van finalitzar el 1918, moment en què van ser arrendats per l’Ajuntament a Joan Soler Aymerich. Tenia un cafè, pista de ball i patinatge cobert, que es feia servir també de sala de teatre i cinema, instal·lat el 1919 i reconstruït el 1926 després d’un incendi. El 1928 es va prorrogar el contracte de cessió per 15 anys més, amb l’oposició dels republicans federals.

L’enfrontament entre l’Ajuntament federal i el Parque

Amb l’arribada de la República el nou consistori federal va començar a estudiar com remunicipalitzar el Parc. Els republicans federals, com escrivia el rabassaire Ramon Mas, consideraven el Parque com la “antigua cueva donde se guarecían caciques y socios de la Unión Patriótica, donde sólo se respira el aire impuro del sabotaje a la República”, ocupada per “monárquicos, monarquizantes y cavernícolas”.

De fet, durant el període republicà, és en les seves instal·lacions on organitzen els seus actes polítics els partits santcugatenques de dretes, com la Lliga Catalana, els radicals o Acció Catalana. A més, tenien la seva seu entitats culturals com la Coral La Lira -la coral de “dretes” del poble- o altres sense connotacions polítiques com l’Agrupació Artística Catalunya i o el Sant Cugat Sport F.C.

El maig de 1933, argumentant que es pagava amb diners municipals el treballador encarregat del manteniment, l’Ajuntament acordà rescindir el contracte dels jardins municipals amb Espiridió Serramia, que regentava el Parc per cessió de Joan Soler Aymerich, i va procedir el seu desnonament. L’arrendatari va recórrer aquest acord davant dels tribunals, iniciant-se un contenciós administratiu que el juliol de 1936 encara no s’havia resolt.

Quiosc del Parque. Col·lecció fotogràfica. Arxiu Municipal de Sant Cugat.

L’Ajuntament, va voler fer efectiu el desnonament i va decidir aïllar la sala de ball, cafè i cinema dels jardins, ordenant tapiar una porta que els comunicava, l’anomenat portal Octavià. El 19 de maig de 1933, quan els obrers es dirigien a tapar la porta, es va formar una manifestació, sobretot de dones i nens, encapçalada per esposes de coneguts dretans, que va tractar d’impedir-lo. L’alcalde va cridar la Guàrdia Civil de Terrassa. Van arribar divuit guàrdies civils, que no van haver d’intervenir perquè la manifestació havia estat dissolta per l’arribada de 28 guardes d’assalt, que van protegir els obrers mentre tapiaven la porta.

Després dels fets d’octubre l’alcalde gestor Alfons Massana va ordenar tirar a terra el mur, i a més va cedir la part que havia vedat l’Ajuntament del Parc als propietaris de la part privada. L’abril de 1936 es va tornar a tancar el polèmic pas del Parc Municipal al centre d’oci per mitjà d’un enreixat.

Ateneu Llibertari

Després del 19 de juliol les instal·lacions del Parc van ser ocupades per membres de la FAI i les Joventuts Llibertàries, que el van convertir en l’Ateneu Llibertari. Els anarquistes locals van aprofitar les instal·lacions recreatives com a espai on fer xerrades amb oradors llibertaris, representacions teatrals i projectar pel·lícules, normalment de contingut social. La seva activitat anirà decaient durant la guerra. Més endavant es faria servir de caserna.

L’enderroc del Parque

Amb la fi de la guerra i l’inici del franquisme es va fer càrrec de la parròquia local Antoni Griera Gaja que volia esdevenir una mena de protector del Monestir de Sant Cugat. Entre les reformes engegades a l’entorn del recinte religiós, Griera va demanar al Servicio de Defensa del Patrimonio Artístisco Nacional l’enderroc de les instal·lacions del Parque, que, segons ell, “servia de ball, cafè, teatre, cinema i …cabaret”, just quan part dels antics socis demanaven la reobertura del centre. L’Ajuntament va mantenir una tensa reunió amb Griera sobre l’assumpte.

Finalment, el ple municipal va decidir esperar un temps per estudiar amb més calma el tema, això sí, amb el vot contrari de tres regidors que es mostren partidaris de no enderrocar. Mentrestant, Griera va aconseguir que el soci majoritari de la concessió li cedís les seves accions i va ordenar, pel seu compte, l’enderroc de les instal·lacions. La sala del Parque seria definitivament tirada a terra a mitjans de febrer de 1940.