La resistència al monopoli de l’aigua a Sant Cugat durant el primer franquisme

Presentem un article referent a Sant Cugat aparegut a la premsa de l’exili, concretament a Lluita, òrgan de premsa del PSUC publicat a França, al seu número 172 de 29 de setembre de 1948. L’article porta per títol «Pins del Vallès ha guanyat una victòria al falangisme». Es tracta d’una peça periodística sense signar, encara que tot ens fa pensar que el seu redactor va ser Ramon Mas, militant rabassaire i comunista exiliat a França, que per aquelles dates col·laborava amb la publicació. Com podeu veure, encara parla de Pins del Vallès, nom oficial de Sant Cugat del Vallès entre octubre de 1936 i gener de 1939.

Edifici d’Aguas de San Cugat del Valles, S.A. Foto: Marcel Albet Guinart

En l’escrit se’ns parla sobre la gestió de l’aigua que porta a terme l’ajuntament franquista. La gestió de l’aigua, municipalitzada el 1937, havia tornat a mans privades amb l’arribada del franquisme. L’abastament d’aigua a la vila es va convertir en una de les prioritats de l’alcalde Nicolás Villar Recio.

El matí del 21 de maig de 1944 s’inaugurava, i es beneïa per Mossèn Griera, el domicili social d’Aguas de San Cugat del Valles, S.A., reconstituïda com a empresa de servei públic per fer les obres que havien de conduir l’aigua des del pantà de Sant Pere Màrtir a Sant Cugat seguint la línia del tren. L’empresa la presidia Nicolás Villar. A la tarda, amb tota la pompa nacionalcatòlica -benedicció del capellà, parada de la centúria falangista local «Luis Paraíso»- es procedia a la col·locació a Valldoreix dels primers tubs de la canonada.

Segons se’ns explica a l’article, el 1947 va haver-hi un intent de cedir el monopoli de l’aigua de Sant Cugat a la companyia Aguas de Dosrius, el que va encarir els preus. La població sembla que va respondre negant-se a pagar.

A Lluita l’articulista parla de corrupció i responsabilitza de l’afer a l’alcalde Nicolás Villar Recio, metge municipal esdevingut alcalde de Sant Cugat i jefe local de Falange el 1941, i a Francisco Torrens Vilarasau, secretari municipal. Nicolás Villar havia arribat a Sant Cugat el 1926 com ajudant al dispensari, aconseguint plaça de metge al poble el 1928. Durant la Dictadura de Primo de Rivera va ser membre de la Unión Patriótica, però durant la República es va apropar al món catalanista i catòlic. L’agost de 1936 va ser cessat al seu càrrec, però va restar al poble. El gener de 1939 es va afiliar amb el número 17.917 al nou partit únic, Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Primer va ser el secretari de la delegació local, aviat seria el jefe local i alcalde.

Francisco Torrens Vilarasau va ser secretari municipal abans i després del període republicà. Torrens va ser destituït del seu càrrec pel primer ajuntament republicà, acusant-lo d’haver fet maniobres a favor de la candidatura monàrquica a les eleccions d’abril de 1931. A l’octubre de 1933 la seva casa apareixia empastifada de quitrà titllant-lo de feixista. Finalment marxaria de Sant Cugat. Durant la Guerra Civil col·laboraria amb la cinquena columna i va estar detingut. El 28 de gener de 1939, dos dies després de l’entrada de les tropes franquistes a Sant Cugat, tornaria al poble encarregant-se de reorganitzar l’administració municipal i convertint-se en un poder fàctic dins l’administració local.

L’article lliga la destitució de Nicolás Villar Recio com alcalde a la tèrbola gestió de l’assumpte de l’aigua. El cert és que el 1947, després de sis anys a l’alcaldia presentaria la seva dimissió. Malgrat tot, dècades després, el 1973 seria nomenat jutge de Pau de Sant Cugat. Avui, encara, una plaça el recorda al nomenclàtor de Sant Cugat. Francisco Torrens continuaria com a secretari municipal bastant anys més.

Us deixo amb l’article:

Anuncis

La municipalització de l’aigua del 1937

[Actualitzat: 20 gener 2019]

La municipalització dels serveis públics havia estat de sempre un objectiu dels republicans federals i de bona part del sindicalisme. Fidels al seu municipalisme defensaven que la gestió dels serveis més propers als ciutadans havien d’estar en mans de l’administració més propera, els municipis, i que en aquest sector no devia prevaldre el benefici econòmic, sinó el social.

Però serà durant la guerra quan molts d’aquests projectes es portin a la pràctica. A més de les raons ideològiques, les municipalitzacions es van estendre a Catalunya com a una forma de recaptació municipal, en un període de dificultats financeres, com una manera de millorar i abaratir alguns serveis comunals, però també com una forma, per part de la Generalitat, de frenar les apropiacions i col·lectivitzacions obreres, neutralitzant així part del poder sindical.

A Sant Cugat, convertit ja en Pins del Vallès, es va discutir la municipalització de la terra, desestimada per les diferències ideològiques entre les diferents forces, i les dels forns de pa, que es va haver de deixar de banda per la manca de matèria primera. En canvi, la Comissió de Municipalitzacions, creada pel ple municipal amb representants de tots els grups, sí que va proposar tirar endavant la municipalització de l’aigua.

La municipalització de l’aigua

El setembre de 1937 l’ajuntament de Pins del Vallès decretava la municipalització de totes les empreses d’abastament d’aigua del municipi. Des del començament de la revolució, el juliol de 1936, els republicans havien tractat d’aconseguir que la gestió de l’aigua estigués en mans municipals. Però no havia estat un procés fàcil.

col_aigues10L’empresa principal del sector era Aguas de San Cugat, S.A., propietat dels hereus de Josep Angrill Codina. L’abastiment d’aigua potable dels pinencs depenia en bona part d’aquesta societat. L’empresa havia quedat sota control dels seus propis treballadors, sindicats en la CNT. I aquests es resistien a cedir la gestió al municipi.

Diferent va ser el cas dels treballadors de la UGT que havia confiscat les propietats a Valldoreix del constructor i promotor immobiliari Manuel Borràs Ventura. Entre elles figurava una petita empresa d’aigües: Aigües de Valldoreix. Els treballadors la van cedir a l’Ajuntament l’octubre de 1936.

L’alcalde Magí Bartralot també havia aconseguit, l’agost de 1937, que la Col·lectivitat Catalana del Plom cedís al municipi l’explotació del brollador de la Mina Berta o de Can Domènec. En aquest cas, l’objectiu era canalitzar l’aigua per posar terrenys en regadiu. Un projecte que seria finalment desestimat pels Serveis Hidràulics del Pirineu Oriental.

Els decrets de la Generalitat de gener de 1937, l’anomenat pla Tarradellas, va facilitar la feina legal. Ara eren susceptibles de municipalització totes les empreses dedicades als proveïments, ja fossin d’energia o aigua, així com els transports i altres serveis municipals.

Resistència de la CNT

L’Ajuntament de Pins del Vallès va tornar a intentar-lo. L’agost de 1937 es vota al ple la municipalització de l’Empresa de Aguas de San Cugat del Vallès, S.A. Tots els regidors voten a favor excepte els de la CNT. Els anarcosindicalistes creuen que aquesta mida és un atac als obrers del seu sindicat que controlaven l’empresa d’aigües i que reiteradament s’havien oposat als intents de l’Ajuntament per controlar-la.

Finalment, un mes després, s’aconseguirà arribar a un consens. La CNT accepta la cessió al municipi de l’Empresa de Aguas de San Cugat del Vallès, però a canvi la municipalització s’havia d’estendre a totes les empreses d’aigua del municipi. Quedaran així en mans d’una administració autònoma municipal les set empreses de servei d’aigües que operaven al municipi. Les dues que ja gestionava el municipi -Aigües de Valldoreix i Mina Berta-, la més gran -Empresa de Aguas de Sant Cugat del Vallès- i les particulars de Busquets i Cia. S.L. de La Floresta, Viuda de Pi, Jaume Fàbregas Sallés, Hereus d’Elisa Oliver a Can Monmany i Esteve Rabadà Sunyol a la Torre Negra.

El 29 de juliol de 1938, d’acord amb la Llei Municipal, el ple de l’Ajuntament designava la Comissió Directora del Servei Municipalitzat d’Abatiment d’Aigües. Es nomenava gerent a Joan Cantós Torregrosa, regidor de Serveis Públics, i vocals a Mateu Cortés i Salvador Sitges. A més, els regidors Esteve Casas, Sever Ribasés i Pere Cussó eren designats “perquè exerceixin les funcions fiscalitzadores que determinin les lleis”.

El servei d’aigües funcionaria en regim d’empresa municipalitzada fins a la caiguda de la República. El franquisme tornaria la propietat de les empreses municipalitzades als seus antics propietaris.