Pau Muñoz Castanyer, un catòlic del nacionalisme català al franquisme

[Actualitzat: 26 maig 2019]

Segurament l’únic santcugatenc que va ostentar càrrecs polítics d’abast nacional durant la Segona República va ser Pau Muñoz Castanyer, que va ser membre del Consell Nacional d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC). Fervent catòlic, defensor de la propietat i ferm nacionalista català abans de la Guerra Civil, forma part dels catalanistes conservadors, que havien militat a la Lliga Catalana, UDC, la Federació de Joves Cristians i, fins i tot, Acció Catalana, i que espantats per la repressió a la rereguarda, els excessos anticlericals i la revolució social desfermada el juliol de 1936, donaran suport, uns de forma entusiasta, altres de forma més crítica, al Franquisme, un règim que, en molts casos, els retorna les seves propietats col·lectivitzades durant la guerra i que fa del catolicisme un dels seus pilars ideològics.

Pau Muñoz Castanyer

En les nostres investigacions sobre el Sant Cugat republicà hem parlat d’ell i del seu paper polític, ara gràcies a les converses mantingudes amb el seu fill Jordi Muñoz-Castanyer Dinarés, que amablement ens va atendre, podem explicar més coses de la seva vida. També hem fet servir per aquesta entrada l’encomiàstic reportatge que li dedicà Joan Auladell Serrabogunyà a les pàgines d’Els 4 Cantons el 4 i 11 de febrer de 1994 i el seu expedient militar conservat a l’Archivo General Militar de Guadalajara.

Orfandat i adolescència a Rubí

Pau Muñoz Castanyer va néixer a Ripollet el 28 d’octubre de 1901, on el seu pare, Ignasi Muñoz Alabau, exercia de notari des de 1892. Va ser el primer fill del segon matrimoni del seu pare, casat en segones núpcies amb Anna Castanyer Llonch. La família seguiria al pare en les seves noves destinacions, el 1909 a la notaria de Cervera i el 1912 a la de Riudoms, vila on moriria Ignasi Muñoz aquell mateix any. La família és llavors acollida pel seu oncle, Rafael Castañé Llonch -que no havia catalanitzat el cognom-, a la casa pairal de Can Castanyer, a mig camí entre Sant Cugat i Rubí.

Pau Muñoz estudia als Maristes de Rubí, població on fa més vida social de jove. Participa en les activitats del Casal Popular, creat el 1919 pel doctor Josep Guardiet Pujol, rector de la parròquia de Rubí des de 1917. També impulsa el doctor Guardiet el 1921 la creació del Grup Fortitud de Rubí, que forma part de l’organització juvenil catòlica i catalanista dels Pomells de Joventut. Pau Muñoz dirigeix la seva Secció Excursionista i escriu al seu portaveu, la publicació Endavant. També escriu al setmanari nacionalista i conservador rubinenc Saba Nova. Pau Muñoz se submergeix així en un món catòlic i catalanista que marcarà el seu pensament.

Malgrat fer més vida a Rubí, també s’implica en l’associacionisme juvenil santcugatenc participant en la creació del grup Garba de Flors dels Pomells de Joventut. Amb l’arribada de la Dictadura de Primo de Rivera, el setembre de 1923, els Pomells són dissolts pel seu component catalanista. A Rubí, però, tot aquest moviment queda aixoplugat al Casal Popular.

De Can Castanyer a París passant pel Marroc

Pau Muñoz assisteix al seu oncle en els seus negocis, ja que a més de gestionar la propietat de Can Castanyer, és un dels accionistes d’Urbanizaciones, S.A., empresa promotora de la urbanització de Valldoreix, on tenia terrenys. També treballa un any a la ferreteria Can Damians a Barcelona.

El febrer de 1923 és cridat per realitzar el seu servei militar. Com és soldat de quota, el que permetia reduir el temps de servei a canvi d’una contribució econòmica, el 30 d’abril finalitza el seu primer termini de permanència a files, sense haver sortit de Barcelona. Torna a ser cridat per l’Exèrcit el setembre de 1924, aquest cop és embarcat amb el Batallón de Montaña Barcelona 1º de Cazadores cap al Marroc. Des de Larache és enviat a Megaret i al campament de Rokba el Gozal, on participa en durs combats, en una sagnant batalla per evacuar els soldats cercats a Xauen. És l’anomenada retirada de Xauen, un desastre militar que finalitza amb prop de 2000 baixes entre els espanyols i 1200 entre els rifenys. Com que no rebien notícies seves la família el dóna per mort.

Pau Muñoz Castanyer a Toulouse. 3 d’octubre 1925. Foto cedida per Jordi Muñoz-Castanyer

Però Pau Muñoz torna a Barcelona el 6 de gener de 1925 sa i estalvi. El 6 de setembre és de nou cridat a files, però aquest cop decideix no presentar-se. És declarat en rebel·lió. Pau Muñoz deserta i passa a França, a Toulouse, on el trobem l’octubre de 1925, i d’allà marxa poc temps després cap a París.

A la capital francesa treballa al ram tèxtil i entra en contacte amb altres exiliats catalans. Políticament es mou entorn d’Estat Català. No sembla que tingués una participació directa en el complot de Prats de Molló de 1926 però, segons explicava al seu fill, va visitar a Francesc Macià a la presó a París per passar-li un missatge.

Retorn, indultat, casat i hereu

Torna a Catalunya el febrer de 1927, acollint-se al Reial Decret núm. 148 d’indult del 22 de gener del mateix any que atorgava un «generoso perdón por las faltas cometidas, tan amplio como nunca se otorgó, y dando el máximo de facilidades a los infractores para que normalicen su situación y cumplan sus olvidados deberes». Pau Muñoz queda així lliure de responsabilitat penal per la seva deserció, «siempre que, como es natural, abone los plazos de la cuota que le falten pagar» i «quedando el interesado obligado a servir en filas el mismo tiempo que los de su reemplazo». Així que paga el que resta de quota i passa dos mesos i 11 dies a l’Exèrcit, aquest cop sense sortir de Barcelona. Finalment és llicenciat el 4 de març fixant la seva residència a Can Castanyer.

Ara es guanya la vida, gràcies a les seves coneixences a París, com a representant de marques franceses de productes de goma i, durant un temps, també de productes de perfumeria. El 1929 es casa amb Josepa Dinarés Closes, de Les Corts de Barcelona, amb la que tindrà quatre fills.

Reprèn les seves col·laboracions periodístiques. El 1929 i 1930 escriu, de nou, a la revista rubinenca Endavant, ara convertida en setmanari catòlic, sota el pseudònim de P. de Puigmadrona, fustigant el caciquisme local i fent gala del seu ferm catalanisme.

El 1931 mor el seu oncle Rafael sense descendència i Pau Muñoz Castanyer esdevé l’hereu de Can Castanyer, una propietat que compren el mas, l’església de Santa Maria de Campanyà i una finca d’unes 25 hectàrees, on es conrea vinya, cereals i farratges i amb una zona de regadiu amb horts.

D’Acció Catalana a Unió Democràtica de Catalunya

Pau Muñoz ha ingressat en Acció Catalana. Participa en la creació de lAgrupació d’Acció Catalana de Sant Cugat, formada l’abril de 1930, tot just quan s’està reorganitzant el partit a tota Catalunya. Acció Catalana es presenta a les eleccions municipals d’abril de 1931. Pau Muñoz participa en la campanya electoral, denúncia que no han pogut fer una candidatura netament republicana perquè el Centre Republicà Federal ha preferit anar com administratius.

El 12 d’abril la victòria va ser per als monàrquics, però mai arribaran a governar. El 14 d’abril es proclama la República i des de la Generalitat es nomena un Ajuntament «revolucionari» format només per republicans, sis regidors federals i quatre d’Acció Catalana. Un d’ells és Pau Muñoz, escollit cap de la minoria i que com a tal parla des del balcó de l’Ajuntament durant la inauguració oficial de la plaça de la República, abans plaça Major, el dia 12 de maig.

A les eleccions locals repetides del 31 de maig, amb victòria aclaparadora dels republicans federals, la minoria serà formada per republicans radicals. Acció Catalana quedava fora de l’Ajuntament. L’agost de 1931 Pau Muñoz és escollit president de l’Agrupació local i aviat assumeix també la direcció de Garba, la publicació mensual del partit. Dura poc a la direcció de la publicació, és substituït el febrer de 1932, i al partit, ja que a mitjans de 1932 participa en la creació d’una nova organització política, Unió Democràtica de Catalunya (UDC). La discussió sobre la confessionalitat de l’Estat i la relació amb l’Església catòlica en la Constitució republicana ha dividit el partit. El sector més catòlic marxa d’Acció Catalana per fundar UDC.

El 1932 és també l’any que Pau Muñoz passa a viure a Barcelona, s’instal·la al carrer Duc de la Victòria, sense deixar de passar llargues temporades a Can Castanyer. A la ciutat comtal trava amistat amb Lluís Vila i d’Abadal, Maurici Serrahima, Manuel Carrasco i Formiguera, el rovell de l’ou d’UDC, i altres nacionalistes catalans com Francesc Maspons i Anglasell. A més, col·labora com articulista a la premsa barcelonina, primer a La Nau i després en publicacions afins al partit democristià com El Matí i, sobretot, El Temps.

Al primer congrés d’UDC, celebrat a Badalona l’1 i 2 d’octubre de 1932, en què el partit es referma en el seu confessionalisme catòlic i el seu nacionalisme català, Pau Muñoz es mostra com un delegat actiu. Presenta esmenes, com la que demana que la denominació del partit sigui Unió Democràtica Nacionalista, que no és acceptada, i altres referents al tema rabassaire. En la jornada final és escollit secretari escrutador, encarregat de fer el recompte de vots en l’elecció dels membres del Comitè de Govern del partit.

El primer acte d’UDC a Sant Cugat se celebra el dia 28 d’octubre de 1932, un míting a la Sala Tadeo amb Pau Muñoz i el líder del partit Manuel Carrasco i Formiguera. El novembre els mateixos oradors fan la presentació del programa electoral per les eleccions al Parlament de Catalunya, a les que van coalitzats amb la Lliga i Acció Catalana. Però Pau Muñoz destaca més en treballs a la direcció nacional del partit que en la mínima agrupació local d’UDC de Sant Cugat.

Conferència de Josep Cirera i Soler sobre “Cap al nou ordre social” al local d’Unió Democràtica de Catalunya. D’esquerra a dreta: Manuel Carrasco i Formiguera, Miquel Coll i Alentorn, el conferenciant Josep Cirera i Soler, Félix Duran i Cañameres, Rafael Morató i Pau Muñoz Castanyer. Barcelona, 14 febrer 1935. Autor: Carlos Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona. A-4-4-S4-112

Una agrupació que està present al Congrés extraordinari del partit celebrat a Vic el 26 de març de 1933 i al II Congrés Nacional d’octubre del mateix any, un encontre on de nou trobem un Pau Muñoz molt dinàmic, especialment durant la discussió de la ponència sobre els problemes de la terra. L’agost de 1933, representant a UDC, va signar el pacte Galeusca, que subscriuen partits galleguistes, el PNV pels nacionalistes bascos i Acció Catalana, Palestra i UDC, per part dels nacionalistes catalans. El setembre de 1933 és escollit membre del Consell Nacional d’UDC. A més d’articulista, destaca com orador i participa en mítings i actes públics del partit.

A les eleccions municipals de gener de 1934, a Sant Cugat, UDC col·loca a Pau Muñoz a la llista de Conjunció Catalanista, que agrupava la dreta catalanista local, i que és derrotada àmpliament per la candidatura del Centre Republicà Federal. Muñoz no va ser escollit com a regidor.

Pau Muñoz també té un paper com a promotor de la reorganització del moviment catòlic a Sant Cugat, inspirant-se en el model parroquial de Josep Guardiet, que ell havia conegut durant els seus anys a Rubí. Va ser el primer president de l’Institut de Cultura Infantil, inaugurat l’1 d’agost de 1932. La seva germana Roser presideix l’Institut de Cultura Femenina, creat l’abril de 1933.

El trasbals de la Guerra Civil

La Guerra Civil trasbalsa la seva vida. Els primers dies aconsegueix, per dos cops, salvar de la crema Santa Maria de Campanyà, l’església situada al costat del mas, però no podrà una tercera. El 10 agost 1936 un grup d’incontrolats cala foc a l’església. Només se salva el retaule sant Sebastià i les llànties votives.

Pau Muñoz Castanyer amb la seva dona Josepa Dinarés i el seu fill. Seva. ca. 1938. Foto cedida per Jordi Muñoz-Castanyer

Amb la revolució engegada el juliol de 1936, les terres de la finca queden en mans del masover i dels parcers. Pau Muñoz decideix fugir amb la seva família. Gràcies a les gestions del seu amic Lluís Vila i d’Abadal la família s’instal·la a Seva, a casa del doctor Josep Maria Gassó, al que Pau Muñoz ajuda en la seva feina a l’Aliança de Vic. Segons explica Joan Auladell al seu article, col·labora també amb Vila, ajudant a sacerdots i religiosos fugitius i amagats.

Quan l’abril de 1938 és cridada la seva lleva, Muñoz decideix no presentar-se i, de nou, marxa cap a França. Travessa els Pirineus a peu i s’instal·la Toulouse, on és acollit per vells amics de la seva primera època francesa. El novembre 1938 entra a l’Espanya franquista. Passa per San Sebastian i Saragossa. Segons informes posteriors de la Guàrdia Civil, no corroborats pel seu fill, ingressa a l’Exèrcit franquista. El febrer de 1939, pocs dies després de l’entrada de les tropes franquistes a Sant Cugat, torna a Can Castanyer. El 19 de març regressa la seva família, que havia estat vivint a Vic.

De la Comissió Abat Oliba a l’alcaldia

Durant la guerra Pau Muñoz ha vist la seva propietat confiscada i al seu mentor, el doctor Guardiet, assassinat a La Rabassada. Clar que també ha conegut l’afusellament del seu amic Manuel Carrasco i Formiguera pel Franquisme. Ha hagut de fugir. Ara el nou règim li retorna la seva propietat i fa dels principis nacionalcatòlics bandera. Muñoz acabarà col·laborant.

Pau Muñoz decideix viure de pagès. S’instal·la a la recuperada Can Castanyer amb la família. S’implica en la millora dels cultius, bàsicament vinya, i de la ramaderia a la finca. Forma part de l’Institut Agrícola Català Sant Isidre, la patronal agrícola, i és actiu militant d’Acción Rural Católica.

El seu catolicisme continua vertebrant el seu pensament. El dia de l’Assumpció de 1941 celebra una festa religiosa a Santa Maria de Campanyà, reposant la imatge de la verge cremada el 1936. També participa en el món catòlic santcugatenc. És un dels impulsors, el febrer de 1947, de la Comissió Abat Oliba de Sant Cugat, de la que és vicepresident. Aquesta Comissió naixia per promoure l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, que se celebrà amb tota la pompa el 27 d’abril. La Comissió fa servir el català, organitza ballades de sardanes i serveix per reagrupar a aquells catalanistes catòlics de tarannà conservador d’abans de la guerra, alguns dels quals han col·laborat amb Falange. A més, Pau Muñoz, fidel a la seva afecció al periodisme, escriu a Guia, la revista de la parròquia.

Potser per aquest lideratge i pel seu prestigi intel·lectual és proposat per alcalde després de la dimissió de Nicolás Villar Recio, implicat en afers pocs clars al voltant de la portada d’aigua a Sant Cugat, i el breu pas per l’alcaldia d’Albert Rosàs Macià, propietari de Can Rosàs. L’agost de 1947 és nomenat alcalde pel governador civil. Pau Muñoz es va resistir a acceptar el càrrec, però finalment, davant de les pressions, n’assumeix l’alcaldia el 30 d’octubre de 1947, sense acceptar la jefatura de FET de las JONS.

Durant el seu mandat destaca la finalització de les obres per l’abastament d’aigua al poble. Des del seu càrrec avala a alguns dels santcugatencs exiliats perquè puguin tornar a Sant Cugat. Són els casos, per exemple, del republicà Magí Bartralot Auladell, que havia estat alcalde durant la guerra i amb el que havia compartit consistori «revolucionari» l’abril de 1931, o del catalanista Joan Giménez Llorens, que havia militat amb ell a Acció Catalana. Tots dos tornen el 1948 sense ser represaliats. També farà gestions perquè el local de la Unió Santcugatenca, convertit en Casino Nacional, sigui retornat als seus socis.

Pau Muñoz Castanyer, amb la vara d’alcalde, acompanyat de Nicolás Villar Recio, sortint del Monestir. Sant Cugat del Vallès, ca. 1948. Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès

El juny de 1949 Pau Muñoz demana al governador civil ser rellevat del càrrec d’alcalde. El governador accepta la seva demanda. Segons Joan Auladell, la seva dimissió es produeix arran del seu enfrontament amb l’Associació de Propietaris de La Floresta pel projecte de la carretera que havia d’enllaçar el barri amb La Rabassada. Surt llavors a col·lació el seu passat catalanista.

El 1952 torna al consistori, aquesta vegada com a regidor pel terç familiar, escollit el novembre de 1951. Pau Muñoz s’havia postulat en aquests pseudoeleccions amb un manifest on afirma que es presenta «libre de toda suerte de coacciones, independiente de todo partidismo, puesta la mirada únicamente en el interés de la población».

El setembre 1956, l’alcalde José María Martí Gras el nomena primer tinent d’alcalde. Un any després renuncia a la tinença d’alcaldia arran de la polèmica amb alguns influents veïns de Valldoreix que havien demanat esdevenir Entitat Local Menor. Muñoz, coneixedor de la realitat valldoreixenca, havia presidit la Comissió encarregada de l’afer. Deixa el consistori definitivament el febrer de 1958 quan finalitza el seu mandat.

Es retira llavors a Can Castanyer, on de vegades és visitat per antics company d’UDC, com Maurici Serrahima. Amb l’arribada de la democràcia encara participa el 1978 en un míting d’UDC a Rubí. Pau Muñoz Castanyer va morir al seu mas, on és enterrat, el 2 de febrer de 1979.

Anuncis

Magí Bartralot Auladell

Actualitzat: 11 desembre 2018

Magí Bartralot Auladell va nàixer a Sant Cugat el 1894 al sí d’una família de rabassaires que conreava vinyes a rabassa morta a les propietats de Can Fatjó dels Xiprers i Torre Negra, a més d’una finca al carrer Villà 51, front a Tapissos Aymat, on als anys trenta es farà una casa. Era el més gran de tres germans.

Republicanisme federal, cooperativisme i racionalisme

Bartralot1
Magí Bartralot Auladell. Extret de La veu de Sant Cugat, núm. 5 (1980)

Magí s’implicarà de ben jove en l’associacionisme local. Durant la seva joventut participarà com actor al grup de teatre de la Unió Santcugatenca, però aviat es mostrarà més interessat per les qüestions polítiques i socials. D’idees republicanes federals militarà en el Centre Federal Autonomista.

També serà promotor del cooperativisme de consum. Participarà en la fundació, el 1918, de la Sociedad Cooperativa Urbano-Agrícola El Espejo, una cooperativa formada per rabassaires, ferroviaris i paletes republicans, sent escollit secretari. El mateix any, com a ferm defensor del racionalisme i el laïcisme, participarà en la creació de l’Agrupació de Cultura Racional fundada a Sant Cugat amb el propòsit de “propagar la cultura y al efecto combatirá todos los sofismas políticos, religiosos y sociales para cooperar al perfeccionamiento moral, material e intelectual de la clase obrera” de la que serà escollit president.

Rabassaire

Des de 1919 estarà lligat a l’associacionisme rabassaire local, impulsat per Francesc Layret, i el 1922 serà un dels fundadors de la Unió de Rabassaires local. Bartralot, que destacava ja com un bon orador, serà un dels ponents en l’acte de presentació de l’organització pagesa a Sant Cugat. El mateix any es presenta a les eleccions municipals sense èxit.

El 1925 es casa amb Presentació Mir Beltrán, arribada al poble feia uns anys des d’Osca. Presentació també era d’idees republicanes i maçona -el 1934 ingressaria amb el nom simbòlic de Constància al triangle d’adopció Luz de la lògia Manuel Ruiz Zorrilla de Barcelona. El 1929 Bartralot serà escollit president de la Unió Santcugatenca, per un breu període. El 1930 presidirà l’acte de presentació del Centre Republicà Federal, del que serà escollit secretari.

Regidor

En proclamar-se la República a Sant Cugat del Vallès serà un dels encarregats de pronunciar els discursos des de la balconada de la Casa de la Vila el 14 d’abril, llavors situat a la plaça sant Pere.

A les eleccions municipals de maig de 1931 seria escollit regidor pel Centre Republicà Federal. Des del seu càrrec es mobilitzarà per aconseguir la fi de les obres de la nova escola, inaugurada per Francesc Macià el juny de 1932, i la creació d’una biblioteca municipal, que es farà realitat el setembre de 1933. A més, junt amb Ramon Mas, va ser un dels impulsors de la publicació L’Avenir, en la que figurava com a propietari. Bartralot es convertirà en un dels referents de l’ala més esquerrana i obrerista del Centre Republicà Federal. Relegat en la llista electoral pel sector més moderat del federalisme no serà reelegit regidor en les municipals de 1934. En canvi, el mateix mes serà nomenat vocal rabassaire a la Comissió Arbitral Superior de Catalunya sobre conflictes de contractes de conreu.

Participarà activament als fets d’octubre de 1934 acompanyant, junt amb el seu germà Bonaventura, al líder de la Unió de Rabassaires i diputat d’ERC Amadeu Aragay, que residia a Sant Cugat, pels pobles del voltant requisant armes. Per aquests fets seria detingut i empresonat al vaixell Uruguay. Jutjat l’octubre de 1935 seria condemnat a 6 mesos i un dia de presó.

Del Comitè a l’alcaldia

El juliol de 1936 formà part del Comitè de Milícies Antifeixistes de Sant Cugat del Vallès en representació del Centre Republicà Federal. En aquests primers mesos de guerra acollirà a casa seva a una nena refugiada de 12 anys, l’Ángela Vila Bermejo, que procedia de Mieres (Astúries).

El 14 d’octubre de 1936 Magí Bartralot seria escollit alcalde a proposta de la CNT i per aclamació de la resta de regidors d’un consell municipal format per CNT, POUM, PSUC, Unió de Rabassaires, Acció Catalana Republicana i el seu mateix partit, ERC, representat a Sant Cugat pel Centre Republicà Federal. En uns moments difícils, en què ja s’intuïa que la guerra aniria per llarg i en mig d’un procés revolucionari les forces obreres i d’esquerres de Sant Cugat el van triar com a cap visible de la població.

Serà reelegit de nou pel càrrec l’octubre de 1937, després de la reorganització municipal que suposà l’eliminació del POUM. Bartralot es mantindria com alcalde fins a la seva dimissió el 19 de gener de 1938. Una nova majoria entre CNT i PSUC s’ha anat dibuixant. La política de control del mercat negre, les tensions amb la Unió de Rabassaires, cada vegada més influenciada pels comunistes, els nous impostos i el pressupost de 1938 van acabar distanciant a Magí Bartralot i ERC del PSUC, que fins llavors havia estat un dels seus principals aliats de govern, junt amb Acció Catalana. Magí marxà del càrrec acusant al PSUC d’obstruccionisme i a la CNT de manca de col·laboració. Poc després seria cridat a files.

Exili i retorn

Magí i Bonaventura Bartralot, Toulouse, 1946. Foto cedida per Andrea Casanova, via Josep Perea
Magí i Bonaventura Bartralot, Toulouse, 1946. Foto cedida per Andrea Casanova, via Josep Perea

Magí es va exiliar a França. Sembla que va col·laborar amb la resistència antinazi. Acabada la guerra, gràcies al seu amic Ramon Mas, trobarà feina cuidant porcs a Carcassona, per passar més tard a treballar al viver d’arbres de «La Flambelle» a Toulouse on es retrobarà amb el seu germà Bonaventura Bartralot, també exiliat i supervivent del camp de concentració nazi de Mathausen.

Magí tornaria a Sant Cugat el 1948, retrobant-se amb la seva dona, que havia patit la repressió franquista per la seva adscripció a la maçoneria. Decebut per la situació política que troba es va retirar a treballar les seves terres, abandonant la política activa.

Moriria a Sant Cugat el 1980. Fidel fins al final a les seves idees va deixar com a última voluntat el desig de ser enterrat civilment i amb la bandera republicana cobrint el taüt.

Isidoro Checa Valero, el darrer alcalde republicà de Sant Cugat

Actualitzat: 11 de desembre de 2018
Isidoro Checa
Isidoro Checa Valero (Fotografia cedida per la família)

Isidoro Checa Valero havia nascut a Jaén el 1890. Va emigrar a Catalunya i el 1923 s’instal·la a Sant Cugat del Vallès amb la seva dona i les seves filles. També arriben a la vila els seus germans. Treballa de ferroviari als Ferrocarriles de Cataluña, S.A..

Anarquisme i sindicalisme

El 1931 havia ingressat en la Secció de Barcelona de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària, el sindicat dels ferroviaris de la CNT, reorganitzat a partir de març de 1931. Amb l’arribada de la República es convertirà en un dels líders sindicals a la seva empresa i en membre del Sindicat Únic d’Arts i Oficis de Sant Cugat.

Isidoro Checa era afí al sector anarquista, proper a la FAI, dins del sindicat anarcosindicalista, sector que estava en minoria a Sant Cugat, on la CNT passà a està dirigida per comunistes del Bloc Obrer i Camperol a partir de 1933. Els anarquistes i faistes locals estaven organitzats en l’Ateneu Obrer Cultural, creat el 1932, del que Isidoro Checa era secretari.

A partir de finals de 1935 participarà en la reorganització del malmès sindicat local de CNT, clausurat després dels Fets d’Octubre de 1934, que ara passarà a estar sota hegemonia anarcosindicalista. A més, és l’encarregat de distribuir al poble premsa anarquista, publicacions com la revista Estudios, que rep al seu domicili del carrer Balmes i distribueix entre la trentena de lectors que té a Sant Cugat.

Isidoro Checa, a més, va ser secretari de la Cooperativa “La Unidad Obrera”, una cooperativa de consum impulsada per sindicalistes, anarquistes i comunistes, que després dels Fets d’Octubre de 1934 seria rellançada com una forma de lluita contra la repressió econòmica.

Guerra Civil

Amb l’inici de la revolució de juliol de 1936 va formar part, representant a la CNT, del Comitè de Central dels col·lectivitzats Ferrocarrils de Catalunya. A més, va destacar com a dirigent del Comitè de Milícies Antifeixista de Sant Cugat i aviat entrarà al consistori santcugatenc, a partir d’octubre pinenc, com a representant de la CNT. El 14 d’octubre de 1936, quan es formi el nou Ajuntament seguint les noves directrius de la Generalitat, Isidoro Checa serà nomenat segon alcalde en el consistori d’unitat antifeixista que encapçala el republicà federal Magí Bartralot. Checa es mantindria com a conseller de la CNT durant tot el conflicte. Durant un temps fou el cap d’Economia, per passar més endavant a dirigir els Serveis Públics.

L’11 d’agost de 1937 seria detingut per forces d’ordre públic acusat de tinença il·lícita d’armes de foc. Arran dels Fets de Maig de 1937, el ministre de Governació havia prohibint la possessió d’armes en la rereguarda. Per fer complir el ban es van realitzar escorcolls. Per exemple, el dia 22 de maig forces policials havien escorcollat a Pins del Vallès cases particulars i seus polítiques i al final del dia havien recollint vint-i-dos carrabines -sis d’elles inservibles-, dinou escopetes de caça, un sable, dos baionetes, quatre bombes de ma i setanta-set bales. L’agost tornen i troben armes al domicili d’Isidoro Checa, que ara viu al carrer Bergara. És empresonat a Terrassa, sent traslladat posteriorment a la Model. Aquesta detenció i les freqüents visites policials al poble són criticades pel consistori que avalen a Checa com un antifeixista. El mateix fa el seu sindicat. Isidoro Checa serà alliberat el 17 de desembre de 1937, ja que les armes trobades -“un mosquetón antiguo, así como municiones y un escopeta y varias armas antiguas”- es consideren inservibles pel jutge. El cas serà sobresegut el gener de 1938.

Aval de Checa Valero, Isidoro. 29.08.1938. Fons Llei 21 del 2005 de restitució a la Generalitat de Catalunya. Arxiu Nacional de Catalunya. (ANC1-886-T-2806)

Isidoro Checa es reincorpora al consistori el 12 de gener de 1938. Després de la dimissió com alcalde de Magí Bartralot, el gener de 1938, l’ajuntament pinenc és dirigit per una aliança entre CNT i PSUC. Passen per l’alcaldia dos batlles cenetistes, Pere Puig Pla -de gener a abril- i Ismael Castelló Vicedo, que estarà al càrrec poc menys d’un mes, ja que el aviat es mobilitzat per a treballar a les brigades de fortificacions. Així, el 3 de maig de 1938 és escollit nou alcalde de Pins del Vallès el cenetista Isidoro Checa Valero. L’anarquista Checa seria el darrer alcalde republicà de Sant Cugat.

Exili

Amb l’arribada de les tropes franquistes a Sant Cugat, el 26 de gener de 1939, s’unirà a la munió de persones que fugen cap a França. Passarà la frontera acompanyat de la seva dona, la lleidatena Emilia Mayen Balaguer, les seves tres filles -Mercedes, Luisa i Isidora-, el seu gendre i una neta de només un any. Serà internat al camp d’Argelès, d’on aconsegueix sortir mesos després instal·lant-se al municipi d’Agen (Lot-et-Garonne).

A l’exili mantindrà la seva vinculació a la CNT, continuant la seva militància a la Federació Nacional d’Indústria Ferroviària. Va ser membre del Momiment Libertari Espanyol i de la Federació Local de CNT a Agen, a més de secretari local de Solidaritat Internacional Antifeixista.

Va morir al municipi aquità el 14 de maig de 1956.

En la seva necrològica l’òrgan cenetista Solidaridad Obrera explicava que “el entierro fue civil, tal como él y sus familiares lo deseaban, y el féretro iba cubierto con la bandera roja y negra” i destacava su “temperamento siempre dispuesto a dar la mano al débil; hablaba lo justo. Siempre estuvo contra los detractores de nuestra organización a la cual defendía con orgullo y dignidad”. També la publicació CNT ressaltava “sus rasgos más salientes eran su espíritu solidario, su parquedad de palabras y el celo por nuestras cosas orgánicas”.

La proclamació de la Segona República a Sant Cugat

republica
Des del balcó de l’avui casa Pere San, llavors Casa Consistorial, es va proclamar la República a Sant Cugat. Detall de fotografia de L. Roisin.

El febrer de 1931 el govern de la “Dictablanda” convoca eleccions municipals per al dia 12 d’abril. Per aquesta contesa el Centre Republicà Federal (CRF), fundat el 1930, impulsa la Candidatura Administrativa de Coalició (CAC), una heterogènia aliança anticaciquil per enfrontar-se als salistes, els partidaris del monàrquic Alfonso Sala que havien dominat el poder local durant la Dictadura de Primo de Rivera.

Els catalanistes d’Acció Catalana van declinar la invitació de formar-ne part de la CAC criticant la seva incoherència ideològica i que no es presentessin clarament com a republicans. De fet, a la CAC figuraven els federals, però també els rectors del consistori durant la “Dictablanda”, com l’alcalde Antoni Sallés o el carlí Tomàs Musella, que com els federals s’havien oposat a la privatització del servei de pompes fúnebres i al crèdit demanat al Banco de Crédito Local pel consistori de la Dictadura, ja que, deien, s’hipotecaven les finances locals.

Finalment, el dia 5 d’abril es van proclamar vint-i-sis candidats als dos districtes electorals en què estava dividit Sant Cugat. Els salistes presentaven deu candidats, la CAC dotze i Acció Catalana només quatre.

El 12 d’abril les votacions es va desenvolupar amb tranquil·litat i amb una alta participació. Es van apropar a les urnes un 75% dels 843 electors amb dret a vot. Al dia següent es van conèixer els resultats. Al primer districte havien guanyat els administratius, que van obtenir tres regidors per dos dels monàrquics, però en canvi, al segon districte es van imposar els salistes amb cinc regidors per només un d’administratiu. Segons els federals aquesta victòria havia estat possible per “les coaccions, amenaces i el temor en que tenien sotmès el poble”.

En número de vots el resultat va ser més ajustat. Els candidats monàrquics van obtenir un 47.7% dels vots davant del 46.6% dels de la CAC, mentre els d’Acció Catalana no arribaven al 5%. Malgrat el seu èxit electoral els monàrquics mai prendrien possessió dels càrrecs.

El dia 14 arribava al poble la notícia de la proclamació de la República a Barcelona i Sabadell. Els dirigents federals es posen en contacte amb els federals sabadellencs, que autoritzen la formació d’un comitè republicà local amb representants del CRF i Acció Catalana. Aquest comitè, acompanyat de molts veïns i encapçalat pel federal Roc Codó, es desplaça a casa de l’encara alcalde Antoni Sallés, a la plaça Octavià, per buscar la vara de batlle.

Després pugen el carrer Major cridant visca la llibertat i visca la República fins a la seu consistorial, a la llavors plaça Major (avui Sant Pere). Aviat surten a la seva balconada i proclamen la República. Es despenja la bandera monàrquica, que es cremada al mig de la plaça, i s’hissa la bandera tricolor, l’ensenya republicana, davant del nombrós públic congregat. Són les sis de la tarda. La notícia s’escampa i molta gent surt al carrer a celebrar l’esdeveniment. Fins i tot, algunes fàbriques i tallers donen la resta de la tarda lliure al seu personal.

El dia següent se celebra l’esdeveniment amb una banda de música i la coral de la Unió Santcugatenca, mentre des del balcó de la Casa de la Vila els federals amb millor oratòria, com els rabassaires Magí Bartralot o Ramon Mas, fan encesos discursos. El dia 17 republicans de Sant Cugat són rebuts per Francesc Macià, que ordena que es formi un ajuntament provisional amb sis membres del CRF i quatre d’Acció Catalana i amb Roc Codó com alcalde.

El dia 24 d’abril la Junta Municipal del Cens proclama com a regidors als escollits el dia 12. Els monàrquics, ara presentant-se com a independents, intenten possessionar-se dels seus càrrecs. La notícia s’escampa pel poble i amb crits de lladres a Casa la Vila! es forma una manifestació que s’aplega davant la porta de l’ajuntament.

Els monàrquics arriben protegits per mossos d’esquadra però els concentrats els impedeixen accedir al consistori. Haurà de ser Lluís Companys, llavors governador civil, qui vingui a Sant Cugat per solucionar la qüestió. Arribat aquella mateixa nit i assabentat de la situació, anul·la les actes de les eleccions i ratifica la composició de l’ajuntament provisional, assegurant que el temps del caciquisme havia passat. El 31 de maig es repetiran les eleccions municipals. Aquest cop les guanya clarament el CRF que obté un 70% dels vots.

Article publicat al Diari de Sant Cugat, 8 de març de 2013