Darrera actualització: 20 de gener de 2019
La municipalització dels serveis públics havia estat de sempre un objectiu dels republicans federals i de bona part del sindicalisme. Fidels al seu municipalisme defensaven que la gestió dels serveis més propers als ciutadans havien d’estar en mans de l’administració més propera, els municipis, i que en aquest sector no devia prevaldre el benefici econòmic, sinó el social.
Però serà durant la guerra quan molts d’aquests projectes es portin a la pràctica. A més de les raons ideològiques, les municipalitzacions es van estendre a Catalunya com a una forma de recaptació municipal, en un període de dificultats financeres, com una manera de millorar i abaratir alguns serveis comunals, però també com una forma, per part de la Generalitat, de frenar les apropiacions i col·lectivitzacions obreres, neutralitzant així part del poder sindical.
A Sant Cugat, convertit ja en Pins del Vallès, es va discutir la municipalització de la terra, desestimada per les diferències ideològiques entre les diferents forces, i les dels forns de pa, que es va haver de deixar de banda per la manca de matèria primera. En canvi, la Comissió de Municipalitzacions, creada pel ple municipal amb representants de tots els grups, sí que va proposar tirar endavant la municipalització de l’aigua.
La municipalització de l’aigua
El setembre de 1937 l’ajuntament de Pins del Vallès decretava la municipalització de totes les empreses d’abastament d’aigua del municipi. Des del començament de la revolució, el juliol de 1936, els republicans havien tractat d’aconseguir que la gestió de l’aigua estigués en mans municipals. Però no havia estat un procés fàcil.
L’empresa principal del sector era Aguas de San Cugat, S.A., propietat dels hereus de Josep Angrill Codina. L’abastiment d’aigua potable dels pinencs depenia en bona part d’aquesta societat. L’empresa havia quedat sota control dels seus propis treballadors, sindicats en la CNT. I aquests es resistien a cedir la gestió al municipi.
Diferent va ser el cas dels treballadors de la UGT que havia confiscat les propietats a Valldoreix del constructor i promotor immobiliari Manuel Borràs Ventura. Entre elles figurava una petita empresa d’aigües: Aigües de Valldoreix. Els treballadors la van cedir a l’Ajuntament l’octubre de 1936.
L’alcalde Magí Bartralot també havia aconseguit, l’agost de 1937, que la Col·lectivitat Catalana del Plom cedís al municipi l’explotació del brollador de la Mina Berta o de Can Domènec. En aquest cas, l’objectiu era canalitzar l’aigua per posar terrenys en regadiu. Un projecte que seria finalment desestimat pels Serveis Hidràulics del Pirineu Oriental.
Els decrets de la Generalitat de gener de 1937, l’anomenat pla Tarradellas, va facilitar la feina legal. Ara eren susceptibles de municipalització totes les empreses dedicades als proveïments, ja fossin d’energia o aigua, així com els transports i altres serveis municipals.
Resistència de la CNT
L’Ajuntament de Pins del Vallès va tornar a intentar-lo. L’agost de 1937 es vota al ple la municipalització de l’Empresa de Aguas de San Cugat del Vallès, S.A. Tots els regidors voten a favor excepte els de la CNT. Els anarcosindicalistes creuen que aquesta mida és un atac als obrers del seu sindicat que controlaven l’empresa d’aigües i que reiteradament s’havien oposat als intents de l’Ajuntament per controlar-la.
Finalment, un mes després, s’aconseguirà arribar a un consens. La CNT accepta la cessió al municipi de l’Empresa de Aguas de San Cugat del Vallès, però a canvi la municipalització s’havia d’estendre a totes les empreses d’aigua del municipi.
Quedaran així en mans d’una administració autònoma municipal les set empreses de servei d’aigües que operaven al municipi. Les dues que ja gestionava el municipi -Aigües de Valldoreix i Mina Berta-, la més gran -Empresa de Aguas de Sant Cugat del Vallès- i les particulars de Busquets i Cia. S.L. de La Floresta, Viuda de Pi, Jaume Fàbregas Sallés, Hereus d’Elisa Oliver a Can Monmany i Esteve Rabadà Sunyol a la Torre Negra.
El 29 de juliol de 1938, d’acord amb la Llei Municipal, el ple de l’Ajuntament designava la Comissió Directora del Servei Municipalitzat d’Abatiment d’Aigües. Es nomenava gerent a Joan Cantós Torregrosa, regidor de Serveis Públics, i vocals a Mateu Cortés i Salvador Sitges. A més, els regidors Esteve Casas, Sever Ribasés i Pere Cussó eren designats “perquè exerceixin les funcions fiscalitzadores que determinin les lleis”.
El servei d’aigües funcionaria en regim d’empresa municipalitzada fins a la caiguda de la República. El franquisme tornaria la propietat de les empreses municipalitzades als seus antics propietaris.
Història de Sant Cugat del Vallès 