Roc Codó Serra, alcalde republicà

En aquest blog hem escrit sobre alcaldes republicans com Magí Bartralot, batlle durant bona part de la Guerra Civil, o Isidoro Checa, darrer alcalde republicà, o Pau Muñoz Castanyer, alcalde franquista, però faltava una entrada sobre Roc Codó, alcalde escollit per votació popular dos cops, el maig de 1931 i el gener de 1934.

Podíeu trobar molta informació sobre la seva activitat política durant la Segona República al meu web, però ara, després de parlar amb el seu net Pep Codó Masana i gràcies als documents que m’ha aportat podreu llegir també sobre la seva vida personal. També ens han ajudat en aquest propòsit els articles escrits per Tomàs Grau a Els 4 Cantons el març del 2009. A més, hem profunditzat en la repressió que va patir consultat el sumari del seu Consell de Guerra i l’expedient de la seva estada a la presó.

Primers anys

Roc Codó Serra va néixer a Súria el 24 de març de 1882. En aquells moments el seu pare Pere Codó Regat, natural de Llimiana, al Pallars, hi estava destinat en aquest poble del Bages. Pere Codó era caporal dels Mossos d’Esquadra. La seva mare, Maria Serra Roig, nascuda a Cardona, moriria sent ell infant.

El 1888 el seu pare, ja vidu, és destinat a Sant Cugat, on arriba amb els seus tres fills. Roc era el segon de tres germans. El gran, en Josep, fa d’estampador i muntarà una fàbrica a Bellveí; el petit, Domingo, marxa a Cuba, on treballa de cambrer i d’on torna als anys vint. S’instal·la a Sant Cugat, on el seu germà Roc li busca feina a la Unió Santcugatenca. Roc, en canvi, viurà sempre a Sant Cugat.

El seu pare s’havia tornat a casar el 1895, amb la santcugatenca Maria San Torres, amb la que tindria un altre fill, Pere Codó San, que moriria amb només 10 anys. El 1902 el caporal Pere Codó es jubila i amb la seva dona marxa a viure a Barcelona, on morirà dos anys després. Roc Codó va preferir quedar-se a Sant Cugat. Fa temps que ha entrat com aprenent a l’espardenyeria de Joan Xercavins Pujol, conegut com a Cal Manar. Allà hi viu, a la mateixa botiga, que també fa de taverna, i aprèn l’ofici.

Família Codó. Drets, d’esquerra a dreta, Roc Codó Serra, Maria San Torres, desconegut, Josep Codó Serra i Domingo Codó Serra. Assegut al centre Pere Codó Regat. El nen Pere Codó San. [1902?]. Cedida per Pep Codó Masana.

Aficionat al teatre

Roc Codó és aficionat al teatre i la sarsuela. Fa d’actor i, de vegades de director, amb el grup amateur Els Tranquils, que va debutar el desembre de 1909 al Teatre Cervantes de Sant Cugat. Molts dels membres d’Els Tranquils esdevindran els seus amics i alguns, amb el pas del temps, companys de lluites polítiques. Al grup figuraven el republicà Ramon Sagalés Bartralot, de cal Perla, fill d’un exalcalde, que era qui exercia normalment de director, el cosí germà d’aquest el rabassaire Magí Bartralot Auladell, el manyà Josep Garrell Casamitjana, el mecànic Francesc Puigoriol Grau, el ferrer Joan Vidal, Jaume Galobardes Gusi i altres.

Les obres acostumaven a representar-se a cal Ventura, local regentat pel Bonaventura Auladell Valls. Era una fonda amb un cafè, que donava a la plaça de Barcelona, i que a la part de darrere tenia una sala amb escenari per fer representacions teatrals i balls. L’edifici, conegut com el Rhin, després de ser un hotel i una «casa de cambreres» serà enderrocat el 1932 per edificar en el seu lloc la nova Casa de la Vila, sent alcalde Roc Codó.

En el grup d’aficionats al teatre també participen algunes dones com la mocadera Rosa Musella Castañé, que esdevindrà muller de Ramon Sagalés, o la Irene Casanovas Auladell, de cal Pallecu, amb la que Roc Codó es casa el 24 d’abril 1911, malgrat l’oposició del que seria el seu sogre que pensava que Roc no tenia prou posició social.

Espardenyer

Roc Codó obre espardenyeria pròpia a un local llogat al carrer Santa Maria 15. Allà, fent gala del seu bon humor, posa un cartell anunciador que deia «El calçat que fem fa fe [sic] fi, festa, fort i fàcil de ficá [sic]». També tenia dins un rellotge amb forma de paella on les manilles eren un ganivet i una forquilla. Una altra excentricitat de les seves. Durant els primers anys compagina la feina d’espardenyer amb la de barber. La seva dona l’ajuda amb les espardenyes. Aviat arriben els fills: Dolors (1915), Esteve (1917) i Maria (1919).

Roc Codó és un home inquiet, a més del teatre, li agrada fer excursions, caçar, dibuixar, és amant de les poesies de Mossèn Cinto Verdaguer i un assidu del Carnestoltes, per al que disfressa a tota la família. De fet, la seva disfressa era esperada per tots els participants santcugatencs per la seva originalitat i el seu punt crític.

Roc Codó i Irene Casanovas davant la seva espardenyeria al carrer Santa Maria 15. Cedida per Pep Codó Masana.

Tertúlia i política

Roc Codó no deixa el teatre. El grup està consolidat i el 1920 estrenen una obra pròpia, escrita per Ramon Segalés, «Ventura», que parodiava els fets viscuts i narrats pel cafeter de la plaça de Barcelona. L’any següent presenten «Les espardenyes de cal Roc», representada pels seus propis protagonistes Roc Codó i la seva dona Irene Casanovas, el seu cunyat, el barber i pagès Bonaventura Casanovas Auladell, Ramon Segalés i la seva muller Rosa Musella, Magí Bartralot, Joan Vidal i Josep Garrell. L’obra reflectia les experiències de la tertúlia que es reunia a l’espardenyeria de Roc Codó, on es discutia de tot, de teatre, caça, futbol, de les xafarderies del poble i es criticava als del Parque, el centre d’oci dels dretans santcugatencs, ja que tots ells eren socis de la Unió Santcugatenca, el centre recreatiu esquerrà.

També l’Església i els catòlics devien rebre a la tertúlia. La majoria dels tertulians compartien un discurs laïcista i, fins i tot, anticlerical. Tres membres de la colla, Magí Bartralot, Bonaventura Casanovas i Francesc Puigoriol, estaven entre els fundadors el 1918 de l’Agrupació de Cultura Racional. I naturalment també es parlava de política i es llegia premsa, portada habitualment per Magí Bartralot, cada vegada més bolcat en l’activisme polític com a republicà federal, militant de la Unió de Rabassaires i promotor del cooperativisme de consum. Durant la Dictadura de Primo de Rivera la botiga es converteix en un centre de debat i d’oposició al caciquisme.

Quan l’abril de 1930 es formi el Centre Republicà Federal de Sant Cugat trobarem com a president a Bonaventura Casanovas i entre els seus socis fundadors als cosins Magí Bartralot i Ramon Sagalés. Roc Codó no triga a afiliar-se. Devia ser finals de 1930 o començaments de 1931 quan ingressa al Centre.

De cara a les municipals d’abril de 1931 el Centre Republicà Federal pacta amb els regidors crítics de l’Ajuntament de la Dictablanda una heterogènia Candidatura Administrativa de Coalició per fer front als candidats monàrquics, representants del caciquisme tradicional. Roc Codó es presenta com a candidat pel districte primer, on triomfa la candidatura administrativa. És el tercer candidat més votat, 123 vots. Però la victòria dels candidats monàrquics al districte segon els hi dóna la majoria al consistori. Malgrat això, mai aconseguiran el poder.

Alcalde republicà

El 14 d’abril és proclamada la República en diferents pobles. Quan la notícia arriba a Sant Cugat els republicans federals santcugatencs contacten amb els seus correligionaris de Sabadell que els recomanen crear un comitè republicà al poble. Els republicans de la vila es reuneixen. Roc Codó, un dels dos regidors republicans escollits, és nomenat alcaldeMagí Bartralot, president del Centre Republicà Federal, i Pere Pahissa Massana, president Acció Catalana -l’altra agrupació republicana del poble- són escollits membres del Comitè Provisional Republicà. Dit Comitè, encapçalat per Roc Codó, es desplaça a la plaça Octavià, a la casa del qui era encara alcalde, l’Antoni Sallés, a buscar la vara de batlle. Antoni Sallés, que els hi cedeix sense cap resistència.

La comitiva puja pel carrer Major donant visques a la llibertat i la República, fins a la Casa de la Vila, a la llavors plaça Major (avui Sant Pere). Tampoc troben cap resistència a la casa consistorial. El comitè surt a la balconada de l’edifici i proclama la República a Sant Cugat. Es despenja la bandera monàrquica, que es cremada al mig de la plaça, i s’hissa la bandera tricolor. Són les sis de la tarda.

No està clar perquè els republicans trien a Roc Codó. Segurament juga a favor seu ser regidor escollit a les eleccions, que és un home afable, divertit i popular, sense gaires enemics, amb un tarannà obert i amb un perfil polític més moderat que alguns dels seus companys de partit.

Roc Codó dirigeix un «ajuntament revolucionari» format amb els dos regidors republicans electes -ell mateix i Joan Serraboguñà-, quatre membres del Centre Republicà Federal -entre ells Magí Bartralot i Ramon Sagalés- i quatre d’Acció Catalana. El 31 de maig de 1931, després de ser anul·lats els comicis d’abril per les denúncies d’irregularitats, es repeteixen les eleccions municipals. El Centre Republicà Federal obté una victòria aclaparadora, guanya als dos districtes, en un d’ells per majories i minories. Roc Codó, de nou candidat al primer districte, rep 147 vots, un menys que el seu amic Ramon Sagalés i tres més que Magí Bartralot, que també són escollits regidors. El 5 de juny de 1931, amb vuit vots a favor i tres en blanc Roc Codó és reelegit alcalde.

Primer ple a la nova Casa de la Vila. Sant Cugat del Vallès, 7 de setembre de 1932. Cedida per Pep Codó Masana.

Durant aquest primer mandat s’inaugura l’escola pública -la primera amb seu permanent en la història del poble-, es construeix una biblioteca, la nova seu de la Casa de la Vila i els nous jutjats. A més, s’enceten diferents obres públiques per millorar la urbanització dels carrers i el deplorable estat del clavegueram i, a més, s’intenta posar ordre en les hipotecades finances locals.

Durant aquest període des de l’Ajuntament es fa costat a les reivindicacions rabassaires, se cerquen solucions al preocupant problema de l’atur i, a més, en alguns conflictes obrers Roc Codó fa de mitjancer. També es dóna suport des del consistori a les mides laïcistes decretades pel govern central, com la secularització dels cementiris, el que provoca enfrontaments amb els sectors catòlics de la població. Roc Codó es mostra com un ferm partidari de la separació Església-Estat. Des de l’alcaldia tracta d’evitar actes de propaganda catòlica, com els aplecs organitzats per la Federació de Joves Cristians, i s’enfronta al rector de la parròquia per la qüestió dels enterraments, posant en marxa un registre que obligava als ciutadans a expressar per escrit la seva voluntat de ser enterrats religiosament o civilment.

No tot són alegries. El debat polític li costa el trencament amb el seu vell amic Ramon Sagalés, que crític amb la gestió federal, abandona el Centre Republicà Federal, es declara regidor independent i es converteix en un dels opositors més durs al ple municipal.

Roc Codó amb el president Francesc Macià el dia de la inauguració de l’escola. Sant Cugat del Vallès, 26 de juny de 1932. Fons Josep Maria Sagarra i Plana. Arxiu Nacional de Catalunya. ANC1-585-N-2521

El gener de 1934 es convoquen noves eleccions municipals. Roc Codó encapçala la llista patrocinada pel Centre Republicà Federal, que des de desembre de 1931 forma part d’ERC, i la Unió de Rabassaires. De nou els republicans federals s’imposen, amb prop del 60% de vots, aquest cop a la coalició conservadora Conjunció Catalanista, on figurava el seu antic amic Josep Garrell, ara militant de la Lliga Catalana. L’1 de febrer de 1934 és de nou reelegit alcalde Roc Codó, amb set vots favorables i cinc en blanc. Però aquest mandat democràtic s’estronca aviat.

Els Fets d’Octubre, de l’alcaldia a la presó

El dia 6 d’octubre de 1934 els regidors federals ocupen l’Ajuntament en sessió permanent i secreta, expulsant del ple a la minoria de dretes. Mentrestant el reorganitzat Sometent local, depurat d’ultres, passeja armat pel poble, acompanyat de militants del Centre Republicà Federal, Unió de Rabassaires i els comunistes del Bloc Obrer i Camperol que havien rebut l’autorització del propi Roc Codó per portar armes. Es requisen vehicles i s’escorcollen locals i l’església a la recerca d’armes.

Finalment, els regidors federals, seguint l’exemple de Barcelona, proclamen l’Estat Català. Pengen al balcó de la Casa de la Vila una estelada i una al·legoria de la República i llancen per la finestra el retrat del president Alcalá Zamora. L’alegria dura poc.

L’alcalde Codó i els regidors federals senten per la ràdio la rendició de Companys. En conèixer el fracàs de Barcelona, abandonen l’Ajuntament i tornen a casa. La seu consistorial és ocupada per comunistes i alguns anarquistes. L’endemà una columna de revolucionaris de Barcelona que es dirigeix a Sabadell topa a Sant Cugat amb la Guàrdia Civil. Al tiroteig mor un revolucionari i un guàrdia civil. Els revolucionaris es fan momentàniament amb l’Ajuntament, però l’arribada a la tarda de més forces de l’ordre acaba amb la insurrecció a Sant Cugat. Comença una dura repressió.

Els primers detinguts a Sant Cugat són alguns dels revolucionaris que hi eren a l’Ajuntament. Els dies següents el cercle s’eixampla i són arrestats dirigents rabassaires, militants comunistes, el jutge municipal, algun regidor i l’alcalde Roc Codó. En total els detinguts pels Fets d’Octubre a Sant Cugat i enviats a presó són vint-i-cinc, alguns sense participació directa en els fets i que havien estat denunciats pels cacics o els enemics polítics, com va passar a molts indrets de la Catalunya rural. Amb les detencions s’escapça a bona part de l’esquerra santcugatenca.

A més, els federals perden el poder local. El dia 11 el caporal de carrabiners, comandant del lloc, destitueix formalment l’Ajuntament. El dia 18 el nou comandant militar de la plaça, en nom del Governador Militar, nomena alcalde gestor al mestre d’obres Alfons Masana Sallés, regidor independent i cap de llista el gener de 1934 de la derrotada Conjunció Catalanista. A Masana li seguiran dues comissions gestores a l’Ajuntament durant 1934 i 1935.

Curiosament, l’Alfons Masana es convertirà amb el temps en el consogre de Roc Codó, quan l’Esteve, fill d’aquest, es casi amb la Mercè, filla de Masana. Segons m’explicava el seu net Pep Codó, algun amic li va retreure que no fes res per impedir aquell festeig, però Roc va comentar al seu fill que mai s’oposaria a la relació.

Foto carnet de Roc Codó. 1934. Cedida per Pep Codó Masana.

Roc Codó és empresonat al vaixell Uruguay, passant més tard a la Model. Resta a la presó fins al dia 13 de març de 1935, quan els processats per la causa 169, una dotzena de santcugatencs, entre ells Codó, són citats per la lectura de càrrecs a la Presó Cel·lular per part del jutge instructor, que a continuació dicta llibertat provisional sota fiança per a tots ells, amb l’obligació de presentar-se cada dia 1 i 15 de mes a l’Ajuntament a signar.

El mateix dia Roc Codó surt de la Model, junt amb altres santcugatencs, que segons informa el diari La Humanitat, portaveu d’ERC, «foren rebuts per molts familiars i veïns de Sant Cugat, i es canviaren les salutacions i abraçades de rigor en aquests casos».

El consell de guerra no se celebra fins al 28 de juny de 1935 a la Biblioteca de la Comandància Militar de Barcelona. El tribunal estava presidit pel general Sebastián Pozas, el mateix que havia jutjat a Lluís Companys. El fiscal va qualificar els fets del dia 5 i 6 d’octubre de 1934, que eren els que es jutjaven en aquesta causa, d’auxili a la rebel·lió i va demanar cinc anys de presó per a Roc Codó, dos anys per cinc encausats més i la lliure absolució per la resta. Mentre les defenses demanaven la llibertat per a tots.

Roc Codó durant el judici va demanar ser jutjat com a republicà i no com a separatista. Ell és un republicà federal fidel a les idees de Pi i Margall. Després de la deliberació, el tribunal va absoldre a tots els encausats, excepte a l’alcalde Roc Codó, que és condemnat a sis mesos i un dia. Els alliberaments serien celebrats a Sant Cugat amb una festa a la Unió Santcugatenca.

Aquestes penes serien confirmades per l’Auditor Militar a l’agost. És llavors quan Roc Codó torna a la presó Model per complir els mesos que li resten de pena, una vegada descomptat el temps que havia passat en presó preventiva. No surt fins al 13 d’octubre de 1935, tornant a Sant Cugat, on segons La Humanitat, «un grup nombrós d’amics i correligionaris anaren a rebre’l a l’estació a testimoniar-li la seva estimació àdhuc també als ideals de Republicanisme i Federalisme».

Tornada a l’alcaldia

El 17 de febrer de 1936 se celebren eleccions generals, triomfa el Frente Popular a Espanya i el Front d’Esquerres a Catalunya. A Sant Cugat la victòria és també clara del Front d’Esquerres, amb el 61.7% dels vots, deixant al Front Català d’Ordre en un 38.3%.

La victòria a les eleccions de l’esquerra provoca la immediata dimissió de l’Ajuntament gestor. El mateix dia 17 al vespre Roc Codó reassumeix l’alcaldia. Torna al poder local el consistori escollit democràticament el gener de 1934. Molts veïns es concentren davant de la Casa de la Vila per celebrar-lo. Aquell mateix dia Roc Codó envia un telegrama al president Companys i la resta de consellers, encara empresonats al Penal del Puerto de Santa María:

Ajuntament popular Sant Cugat del Vallès al possessionar-se dels seus legals càrrecs us tramet la seva adhessió [sic] incondicional com a President i Consellers de la Generalitat de Catalunya.

El dia 25 es fa l’acte oficial de reposició de l’Ajuntament. Segons recollia La Vanguardia: «En el salón el alcalde, don Roque Codo, dirigió la palabra al inmenso público que se había congregado, recomendándole mucha serenidad y que no se dejara llevar por las pasiones, que a nada práctico conducen». I efectivament, el consistori encarrega a la Comissió de Foment la revisió de l’actuació dels ajuntaments gestors. Però, en canvi, no dóna resposta a les demandes adreçades a l’Ajuntament per la Unió de Rabassaires, el Partit Obrer d’Unificació Marxista i el Centre Republicà Federal, ara més radicalitzat, reclamant responsabilitats per als delators i usurpadors de càrrecs públics durant la repressió, indemnització per als empresonats i la confiscació i clausura dels locals feixistes.

Roc Codó amb la seva dona Irene Casanovas i les seves filles Dolors i Maria a la platja. 1936. Cedida per Pep Codó Masana

Guerra i revolució, impotència davant el Comitè

El 19 de juliol arriben a Sant Cugat les notícies de l’intent de cop d’Estat i els tirotejos a Barcelona, és l’inici de la Guerra Civil i d’un intens procés revolucionari en l’economia i la política. A Sant Cugat són les forces obreres les que es fan amb la direcció política del poble. Aviat es crea un Comitè de Defensa, on figuren la CNT, el Partit Obrer d’Unificació Marxista, la Unió de Rabassaires i el Centre Republicà Federal, que poc després dóna pas a un Comitè de Milícies Antifeixistes més ampli.

El 29 de juliol es reuneix per primera vegada des de l’esclat del conflicte l’Ajuntament. És una breu sessió convocada per destituir, d’acord amb el decret de la Generalitat, als regidors que no fossin d’una organització integrada al Front d’Esquerres.

Però aquest consistori està superat pels esdeveniments revolucionaris. Ara el veritable poder a la població l’ostenta el Comitè de Milícies Antifeixistes i, sobretot, la CNT-FAI. Fins i tot és el Comitè el que cessa i nomena funcionaris municipals i autoritza i dóna el vistiplau als pagaments de l’Ajuntament. Des del consistori, encara sota l’alcaldia de Roc Codó, es va intentar oferir una petita resistència a les ordres d’aquest Comitè, però aquests van deixar clar qui manava, amenaçant-los de considerar-los facciosos si no feien el que se’ls ordenava. I era el Comitè el que tenia les armes.

La situació canvia el 14 d’octubre quan, convocat pel jutge municipal Ramon Mas, es formi un nou Ajuntament, amb representació de totes les forces antifeixistes i seguint les directrius marcades per la Generalitat. En aquest nou consell municipal no figura Roc Codó, ni cap dels regidors anteriors. Els nous representants del Centre Republicà Federal són més joves i pertanyen al sector més esquerrà. Així, per exemple, al nou consistori entren com a representants del Centre Republicà Federal, Bonaventura Casanovas, cunyat de Codó, i Magí Bartralot, vell amic de Codó, que serà qui el substitueixi a l’alcaldia.

Roc Codó va ser apartat del poder local pel seu perfil moderat, ara era temps de revolució. Segurament Codó, després del que havia viscut des del juliol, impotent per fer res des de l’alcaldia davant la preponderància política i social del Comitè de Milícies Antifeixistes, abandonat pel sector més socialitzant del Centre Republicà Federal i, fins i tot, amenaçat per alguns dels revolucionaris, va viure amb alleujament la seva sortida del càrrec. Va deixar la política i es va centrar al seu negoci.

Però la guerra devia ser un sotrac per la seva espardenyeria, sobretot a mesura que avança el conflicte i, amb ell, les dificultats econòmiques de molts santcugatencs. Per completar el seu pressupost durant la guerra Codó fa també de conserge a la Unió Pinenca -nou nom de la Unió Santcugatenca-, almenys fins febrer de 1938 en què ho deixa per voluntat pròpia, segons comunica a l’entitat per «no poder prestar amb normalitat deguda les atencions de dit referit càrrec [conserge] per mancament d’ajut del meu germà Domènech Codó Serra, que per compte meva el tenia empleat a tal efecte».

Roc Codó sota el Franquisme

El 26 de gener de 1939 les tropes franquistes entren a Sant Cugat. Molts dels regidors i responsables polítics i sindicals del poble han fugit cap a França tement la repressió franquista. No és el cas de Roc Codó que decideix quedar-se al poble. Creu que no poden acusar-lo de res. S’equivocava.

Segons explicava el mateix Roc Codó en un escrit seu de defensa, al mes de l’entrada de les tropes franquistes «fue llamado el que suscribe y otros vecinos más por el alcalde [León Berbis Bosque] (…) a los cuales manifestó que tenían que abonar cinco mil pesetas cada uno, alegando que el Ayuntamiento carecía de fondos». Roc Codó va explicar que «le era imposible abonar dicha cantidad, pues su situación económica no se lo permitía» i es va oferir a pagar 20 pessetes cada mes. Li van acceptar la proposta i va anar pagant. Però la repressió econòmica no basta.

El 4 d’agost de 1939 La Vanguardia Española publicava un breu en el qual es podia llegir:

Era cert que havia estat alcalde i militant d’ERC, la resta pura propaganda franquista. Ara, també era veritat que havia estat detingut.

Com podem llegir al sumari del seu Consell de Guerra, tot havia començat uns dies abans, concretament el 25 de juliol, quan el cap del Servicio de Información y Policía Militar del Subsector de Sabadell va presentar un informe sobre Roc Codó a la Comissaria d’Investigació i Vigilància de Sabadell. L’informe recull les mateixes acusacions de les quals informarà dies després La Vanguardia: que era d’ERC, que havia estat escollit alcalde «por el frente popular» i, el que era més greu, «tomando parte en las detenciones de que se llevaban a cabo de personas de derechas, entre ellas el cura Párroco del pueblo, que desde el local del Ayuntamiento les hacían subir en camiones para conducirlos al campo, en donde más tarde eran asesinados».

El 30 de juliol, a la una de la matinada, es presenten a casa seva, al carrer Santa Maria, uns agents de la Policia. Porten una ordre de detenció. Roc Codó és portat a la Comissaria de Sabadell on li prenen declaració. Codó reconeix la seva pertinença al Centre Republicà Federal i que havia estat alcalde, també la seva detenció arran dels Fets d’Octubre, afirma també que «a pesar de él no tener ninguna simpatía para los del Comité Revolucionario pero debido a su cargo algunas veces tenía que rozarse con ellos», però nega categòricament la seva participació en escorcolls i detencions i explica «que no pudo hacer nada para evitarlo» perquè era el Comitè Revolucionari el que tenia el poder real.

També afirma que era mentida que els detinguts fossin portats a l’Ajuntament i afegeix «que él no pudo hacer nada, aunque tuviera el cargo de Alcalde Presidente del Pueblo, para evitar los atropellos cometidos en dicha localidad ya que tenía miedo de que tomaran represalias contra él». Se l’obre Sumarísimo de Urgencia, la causa 12855. Roc Codó és tancat aquell mateix dia a la presó de Sabadell com a detingut a disposició del jutge d’instrucció militar de Sabadell. El 2 d’agost la seva detenció s’eleva a presó.

El jutge instructor comença a demanar informes. La Guàrdia Civil confirma la seva militància política i el seu període a l’alcaldia fins al seu cessament, que erròniament situen a l’agost, afegint que després «apartándose de todo lo relacionado con la política; parece ser que no ha intervenido en hechos terroristas y que un hijo suyo estuvo escondido en su domicilio hasta que fue liberada la villa».

L’informe de la Policia també sembla favorable. Afirma que la seva actuació a l’alcaldia «no fue mala (…) aunque sí se sabe que era un hombre netamente republicano. Es persona tímida y según informes de los vecinos, incapaz de causar daño a nadie».

El 26 de setembre de 1939 la causa passa del Jutjat Militar de Sabadell al de Terrassa. El 21 de novembre Codó és traslladat per la Guàrdia Civil a la presó de Terrassa. El nou jutge instructor, el comandant Ricardo Antolín Gutiérrez, demana nous informes.

Informe de la Delegación de Información e Investigación de FET y de las JONS de Sant Cugat. Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero. Causa núm 12.855 contra Roque Codó Serra.

L’11 d’octubre envia el seu la Falange de Sant Cugat. Està signat pel seu vell amic Josep Garrell, després convertit en rival polític a la Lliga i ara delegat de Investigación e Información del partit únic. A l’apartat «Actuación durante el Movimiento» registra que «destituyó a varios empleados municipales afectos a las derechas», el qualifica d’ateu i recorda la seva detenció arran dels Fets d’Octubre. Sobre la conceptuació que mereix la seva vida pública esciru «dudosa é inepta», en canvi la qualifica de bona en la seva vida privada. A la pregunta de «¿se le puede considerar adicto al GMN?» afirma rontundament «No» i, a més, afegeix que «sus actitudes para el cargo que desempeñaba son muy nulas». En canvi, apunta en descàrrec seu que va fer gestions per alliberar a una dotzena de dretans empresonats al calabós de l’ajuntament que, segons afirma, es volien emportar milicians de Rubí.

El 19 d’octubre l’alcaldia franquista fa arribar el seu informe al jutge. León Berbis explica que Codó havia estat condemnat a 30 anys de presó pels Fets d’Octubre -en realitat va ser a sis mesos-, i sobre els assassinats de Pere San i el rector de la parròquia, ocorreguts durant el seu mandat, explica que van ser tancats a l’ajuntament d’on van sortir en un camió per ser assassinats. A més, el regidor franquista Francisco Nogué, davant la Guàrdia Civil, declara que es van cometre assassinats durant el seu mandat «si bien no se puede calificar al Godó [sic] como ejecutor».

El procés s’allarga. Roc Codó continua empresonat. Dedica part del temps a dibuixar. El març de 1940 es ratifica la seva presó «en consideración a lo actuado y a los desfavorables informes emitidos por las autoridades de San Cugat del Vallés». El juliol comencen les declaracions sobre el cas.

El dia 24 d’octubre de 1939 fa la seva declaració indagatòria el mateix Roc Codó. El document recull la seva descripció: «Estatura 1,49; ojos castaños, nariz pequeña, barba poblada, viste en este acto pantalón rayado y jersey marrón». Codó es ratifica en el declarat fins llavors, nega la seva participació en els fets revolucionaris de 1936, afirma que va intercedir per l’alliberament dels dotze tancats al calabós de l’ajuntament, que no va conèixer l’assassinat de Pere San i que va destituir funcionaris «en virtud de las órdenes que el declarante recibió del Comité Revolucionario no obstante su oposición a dicha medida». Cita com a testimonis al metge Nicolás Villar Recio, secretari de Falange i futur alcalde, i a Francisco Vila Trabal, conegut com Bal, al que havia acompanyat a tancar el Monestir, després del seu assaltat el 21 de juliol de 1936, per evitar el seu saqueig.

També són interrogats diferents veïns i propietaris del poble. Tots expliquen la seva ideologia esquerrana, la seva detenció l’octubre de 1934 i que no tenen constància de la seva participació personal en «los desmanes de 1936». Per exemple, Antonio Sallés, alcalde durant la Dictablanda, explica els assassinats, detencions, saquejos i multes durant la guerra, però afirma que «no le consta la intervención personal de Codó en dichos desmanes, aunque le considera como de los principales responsables debido al cargo que ostentaba». El mateix afirmen Luciano Sala i Francisco Vila Trabal. Francisco Cahis Juliana, que havia estat alcalde durant la Dictadura de Primo de Rivera, diu que no pot explicar res perquè va haver de marxar de la vila i Rosa Masana, vídua de Pere San, diu que ignora si va tenir participació directa a l’assassinat del seu marit.

El 26 de setembre de 1940, després de passar un any empresonat a Terrassa, és entregat a la Guàrdia Civil per ordre del governador civil i ingressat a la Presó Model de Barcelona.

No és fins al 22 d’agost de 1941 que se signa el seu auto de processament. Se l’acusa de rebel·lió militar i s’ordena que continuï en presó preventiva. Mentrestant a la vila alguns coneguts seus es mouen entre les autoritats del nou règim i propietaris i aconsegueixen que el primer d’octubre de 1941 s’enviï un informe al Jutjat Militar que avala l’actitud de Codó signat per 23 veïns, «todos de solvencia moral y material», en què afirmen que «no creen posible que haya intervenido en ningún sentido en los hechos punibles y pecaminosos que durante la dominación roja se desarrollaron en esta villa» i on expliquen que «las funciones vitales del ayuntamiento fueron rápidemente absorvidas por el comité rojo», sense poder-se demanar a Codó responsabilitats malgrat ser alcalde.

Entre els signants trobem regidors com a Lluís Juanola, que també és jefe local de Falange, Josep Garrell, el mateix que havia fet l’informe falangista, Francisco Cahís Juliana, els exjutges municipals Teodoro Martí i Marcel·lí Sangés o el seu consogre Alfons Masana, que, com sabem, havia estat alcalde després dels Fets d’Octubre. L’alcalde del moment, Nicolás Villar dóna fe de les signatures, però no signa.

Finalment el Consell de Guerra se celebra al 23 de març de 1942 al Govern Militar de Barcelona. El tribunal està presidit pel comandant Dionisio de Miguel Mayor, al que acompanyen el capità Cayo Valcuence García i els tinents Manuel Rodrigo Orura i José María Puigrefagut Vilaplana.

Roc Codó torna a explicar el seu passat polític, insisteix que no sabia res d’assassinats al terme, que volia deixar el càrrec però no el van deixar, que va tancar Monestir després d’incendi per protegir-lo i que va alliberar alguns dretans tancats al calabós, retirant-se de la política després del seu relleu a l’alcaldia l’octubre de 1936.

En el seu torn el fiscal parla de delicte de rebel·lió amb agravant i demana 20 anys de presó. La defensa, exercida per Juan Pintó Granell, tinent del Batalló Ciclista, insisteix que Codó «dejó de actuar en todo lo relativo a orden público», que no va tenir cap intervenció directa o indirecta en els assassinats i demana rebaixar la pena a 12 anys i un dia.

La sentència recull «los malos antecedentes políticos y sociales» de Roc Codó, relata els quatre assassinats al poble el 1936 mentre era encara alcalde, encara que reconeix que «no consta que el procesado tuviera una participación personal directa de tipo concreto y relevante». Per tant considera els fets «delitos constitutivos de auxilio a la rebelión» i l’imposa una condemna de dotze anys i un dia de reclusió temporal, afegint que «no procede conmutación de pena». L’auditor de guerra aprova la sentència el 14 de maig de 1942. Ara la condemna és ferma.

Però, com diu la dita, les desgràcies no venen soles. El 5 d’agost de 1942, quan la Irene Casanovas, travessa el carrer Entença per visitar al seu marit a la presó, un cotxe es creua al seu camí. Mor atropellada davant la porta la Model. L’endemà Roc Codó demana un permís per poder assistir a l’enterrament de la seva dona. El telegrama de la Dirección General de Prisiones autoritzant la seva assistència al sepeli no arriba fins al dia 21. Com escriu el funcionari de la Model al seu expedient el permís «no se complementa por haberse recibido con excesivo retraso». Roc Codó no ha pogut acomiadar-se de la seva dona.

Darrers anys

Potser aquesta desgràcia accelera els tràmits per la seva posada en llibertat provisional, encara que el procés burocràtic serà lent. El 25 d’octubre de 1942 es demanen informes a les autoritats de Sant Cugat «a efectos de libertad provisional», el 7 de novembre se’l posa en presó atenuada, el 23 del mateix mes s’insisteix a les autoritats santcugatenques perquè enviïn els informes, però aquests no arriben fins al 28 de desembre de 1942. El primer de gener de 1943 es reuneix la Junta de Disciplina que aprova l’expedient de posada en llibertat condicional. Per fi, el 3 de febrer de 1943 surt de la presó.

Roc Codó ha passat tres anys i set mesos empresonat. Surt amb 60 anys, vidu i sense llar pròpia, ja que la casa del carrer Santa Maria 15, on havia viscut de lloguer, havia estat comprada pel seu fill però venuda després de la guerra. Anirà a viure amb la seva filla Dolors al mateix carrer, just enfront d’on havia tingut la botiga. Continuarà fent espardenyes per encàrrec, que venia a veïns, amics i coneguts. No tornarà mai a parlar de política. Dedica el temps a les espardenyes, ajudar els fills i nets i a conrear un petit hort a la residència de les monges xaverianes.

El seu net, l’escultor Pep Codó, no el recorda com un home amargat, malgrat les penalitats patides, segons m’explicava «als nets, amb una loquacitat divertida, ens transmetia una inventiva amb les coses més quotidianes, i crec que aquest havia estat el seu tarannà de sempre. A mi, especialment, em despertà una creativitat i un amor per l’art. Abans de caminar ja em feia visitar el claustre del Monestir acompanyats amb el seu amic Bal».

Des de 1944, en què es crea la Junta Local de Libertad Vigilada, Codó, com una altra setantena d’expresidiaris santcugatencs en llibertat provisional, havia de presentar-se cada dues setmanes davant d’aquesta Junta, que era l’encarregada d’elaborar els informes sobre el seu comportament. De fet, la llibertat definitiva de la seva causa no serà dictada fins al 12 de març de 1952.

Roc Codó amb la família. 1960. Cedida per Pep Codó Masana.

Roc Codó mor el 21 d’octubre de 1961. L’alcalde franquista del moment, Josep Barnils, amic del seu fill, fa assistir a l’Ajuntament en ple a l’enterrament. Paradoxalment, l’alcalde republicà i laïcista és acomiadat en una cerimònia religiosa presidida per un consistori franquista.

Avui un carrer al barri de Volpelleres recorda el seu nom. Familiars i amics promouen des de fa temps que l’edifici on hi havia l’antiga Casa de la Vila, la que es va aixecar durant el seu mandat a la plaça de Barcelona, rebi el seu nom. Nosaltres ens sumem a la proposta.

Llista de víctimes del franquisme a Sant Cugat del Vallès

Presentem una relació de víctimes del franquisme residents a Sant Cugat del Vallès. Aquesta relació està basada en les Dades obertes de la llista de reparació jurídica de víctimes del franquisme, que ha fet públiques l’Arxiu Nacional de Catalunya, en aplicació de la Llei 11/2017, del 4 de juliol.

Sumari contra Jaume Cussó Junyent. Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero

La relació inclou cognoms i nom de la persona represaliada, sexe, edat, lloc de naixement, tipus de procediment, número de causa, data d’inici de la causa, data d’aprovació de la sentència o altra resolució, pena imposada, commutació o l’indult demanat i persones executades.

Hem fet una depuració d’aquestes dades -rectificant noms i cognoms, eliminant noms de persones que no eren veïnes de Sant Cugat i duplicats- i hem afegit la professió i la militància política i/o sindical.

En total són 95 veïns de Sant Cugat els que van haver de passar per consells de guerra a la postguerra. Quatre d’aquests santcugatencs van ser executats al camp de la Bota entre 1939 i 1942. En aquest mateix blog t’hem explicat el cas de Joan Prat Muntada.

Com veureu, a la llista de santcugatencs processats trobareu sobretot membres de la classe treballadora: rabassaires, paletes i manobres, rajolers,… Pel que fa a la militància política i sindical a la relació hi ha membres de totes les forces antifeixistes, destacant els militants de la Unió de Rabassaires (UR), CNT, POUM i PSUC, però també Centre Republicà Federal (CRF), adherit a ERC, Acció Catalana Repúblicana (ACR) i UGT. Entre els ressenyats a la llista hi ha 14 exregidors del temps de la guerra i l’alcalde republicà Roc Codó.

Cal tenir en compte que al llistat no figuren tots els santcugatencs represaliats pel franquisme, només dels que es té constància que van passar per un consell de guerra. Caldria sumar els excombatentents republicans detinguts a camps de concentració a l’espera d’avals per poder ser alliberats, als destinats a Batallones de Trabajadores, als que van ser cridats pel Tribunal de Responsabilidades Políticas o pel Tribunal Especial para la Represión del Comunismo y la Masonería, a les dones que van ser rapades o van patir abusos, als rabassaires desnonats, als que van perdre la seva feina després d’un procés de depuració… i a tots els que van passar per tribunals franquistes per causes polítiques fins a la fi de la Dictadura.

Descarrega’t aquí en format xlsx la Llista de víctimes del franquisme de Sant Cugat del Vallès xlsx icon [16,8 Kb]

Teniu més informació sobre la repressió franquista a Sant Cugat al capítol “La repressió dels vençuts: depurats, empresonats i afusellats” de la nostra web.

Procés i mort de Joan Prat Muntada, santcugatenc afusellat al Camp de la Bota

El 7 de febrer de 1939, dotze dies després de l’entrada de les tropes franquistes a Sant Cugat i Barcelona, Florencio Mellado Ibar es persona a la Delegación de Seguridad de la ciutat comtal. Formula denúncia contra una dotzena de veïns de Valldoreix. Les acusacions són diverses: haver format part del comitè revolucionari de la barriada, ser comunistes o anarquistes, haver denunciat a dretans, haver participat en saquejos, … Potser les acusacions més greus són contra Juan “el cartero”, conegut com a “llampec”, sobre el que afirma: “se dice que intervino en la denuncia y asesinato del rector de la parroquia de Valldoreix“.

Florencio Mellado, de 44 anys, regentava una botiga de queviures -Casa Mellado- a Valldoreix, veïnat al qual fa anys que viu. Afirmava que durant la guerra va ser denunciat per les seves idees dretanes i que membres del Comitè havien etzibat sobre ell: “habría que pegarle cuatro tiros“. El juliol de 1938 havia estat multat a Tarragona per participar en el mercat negre. Sembla que poc després havia fugit a la zona franquista. Ara ha tornat a Barcelona com agent de la Columna de Orden y Policía d’ocupació, força encarregada de l’ordre públic i la repressió política fins a l’organització dels serveis policials a les poblacions que van sent “alliberades” per les tropes franquistes.

Detencions

El mateix 7 de febrer es passa còpia de la declaració de Mellado a Eduardo Quintela, cap de la Brigada Social. De resultes de la investigació policial, el dia 14 de febrer són detingudes a Valldoreix i Sant Cugat sis persones, ja que “los demás acusados han desaparecido del pueblo“. Entre els arrestats està Joan Prat Muntada. Es tracta del tal “llampec”, del que, segons Mellado, es rumorejava que estava implicat en la denúncia i assassinat del rector de Valldoreix. Josep Castellà Casarramona, nascut a Sant Cugat el 1882 i rector de la parròquia de Valldoreix des de 1916, havia estat detingut per membres de les patrulles locals el 22 de juliol de 1936 i havia aparegut assassinat aquella mateixa nit, junt amb el santcugatenc Pere San, al km. 4 de l’Arrabassada.

Joan Prat Muntada havia treballat de xofer en la línia de transport entre Valldoreix i Sant Cugat. El primer de juliol de 1936, a petició de vint veïns del Valldoreix, entre ells el rector, havia estat nomenat per l’Ajuntament vigilant nocturn interí de Valldoreix. El novembre de 1936 se’l va nomenar guàrdia municipal de Valldoreix i sembla que també assumeix les funcions de carter. Tenia 48 anys i era natural de Campdevànol, encara que feia més de vint anys que vivia a Sant Cugat, estava casat amb una santcugatenca i tenia dues filles. Havia estat arrestat al seu domicili del carrer Major número 7 de Sant Cugat.

Portada del lligall del Sumarísimo de Urgència núm. 895. Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero,

Els detinguts són empresonats a la Model i les diligències són enviades a l’Auditor de Guerra. Són acusats de «rebelión militar». S’obre consell de guerra. El cas recau en Antonio Nores Castro, tinent jutge instructor del Consejo de Guerra Permanente núm. 1. El 22 de febrer el jutge demana a la Guàrdia Civil “atestado sobre los antecedentes políticos, actuación revolucionaria y cargos” dels encausats i informes dels detinguts a l’alcaldia de Sant Cugat i al servei d’investigació de la Falange local.

Informes i declaracions

Un mes després, el sergent Herminio Antón Cabezón, del destacament de la Guàrdia Civil de Sant Cugat, envia el seu informe. Sobre Joan Prat escriu “cree perteneció a la FAI, haciendo propaganda anarquista“, afegia que portava armes “con las que amenazaba a los elementos de derechas”, que havia denunciat a veïns de dretes i “que se supone intervino en el asesinato del sacerdote de Valldoreix“. L’informe de León Berbis Bosque, alcalde de Sant Cugat, formula les mateixes acusacions però sobre el tema del capellà només afirma que Prat l’havia denunciat. L’últim informe és el de Falange, de 17 d’abril, el signa José Pérez, jefe de Investigación e Informació de FET y de las JONS de Sant Cugat. En ell s’insisteix que Prat era “cavecilla [sic] de los espías de esta villa“, que havia denunciat a veïns amb emboscats a casa seva i als que escoltaven Radio Nacional i que “siempre hiba [sic] armado de pistola o de fusil“. Sobre l’assumpte del rector deia que

“por hipocresía dió vestuario al párroco de esta, diciendole [sic] llevarle a un sitio seguro llamado Can Fló a las pocas horas de estar allí vinieron las patrullas rojas lo detuvieron y asesinaron” (…) “se cree que fue el [sic] quien denunció a donde se encontraban los objetos de la Parroquia de Valldoreix, que debido a su balor [sic] estaban ocultos”.

Mentrestant, el 20 de març, Florencio Mellado havia tornat a declarar, ara davant del jutge instructor, ratificant-se en el que ja havia dit i ampliant la seva declaració sobre Prat, afirmant:

“que sabe además que un día se personó en la casa que habitaba el párroco de Valldoreix y en tono de protector, le dijo que allí no estaba seguro, que él le proporcionaría ropa de paisano y lo llevaría a una casa donde estaría con más seguridad; así lo hizo acompañándole a una casa de campo de las que por allí existen, pero al día siguiente de llevarlo allí fueron a buscarlo las patrullas para asesinarle como en efecto hicieron, y por esto cree el declarante que fué el mismo encartado quien avisó”.

Diu que així s’ho va explicar “un vecino llamado Altet el cual está afiliado a la Falange de Valldoreix“. El jutge crida al tal Altet a declarar.

Es tracta de Joan Altet Forés, un jove mestre de 23 anys que abans de la guerra havia format part de la catalanista Federació de Joves Cristians i que ara és militant falangista. Aviat serà el cap d’Investigación e Información de la Delegación falangista de Valldoreix-La Floresta. Presta declaració davant Jaime Serra Inglés, jutge municipal de Sant Cugat, el 18 d’abril. Assevera que Joan Prat és un

“traidor con respecto al cura párroco de Valldoreix teniendole ocultado por espacio de algunos días y al cabo de dos días fue hallado muerto el expresado cura en la carretera de la Rabassada, sabiendo que este sujeto fue uno de sus asesinos”.

Afegeix que també va delatar on s’havien amagat els objectes litúrgics, que era agent d’enllaç entre el «comitè rojo» de Sant Cugat i el de Valldoreix, que estava afiliat a la FAI, que portava dues pistoles, que feia de “jefe de los rojos” a l’hora de requisar torres i saquejar-les, que pressionava els veïns perquè portessin els nens a l’escola “marxista” i que violava la correspondència per espiar als veïns.

Florencio Mellado aprofita una nova declaració, ara davant del jutge municipal, de 15 d’abril, per ampliar les seves acusacions sobre els valldoreixencs empresonats. Sobre Prat afegeix que va fer d’espia per l’Escola de Guerrillers instal·lada a Valldoreix, denunciant als que sentien la ràdio franquista i a desertors amagats, que participava en els tiberis que organitzava el Comitè de Valldoreix i “aunque no lo puede probar“, ja que només ho sap per referències, insisteix que suposa que va participar en l’assassinat del rector.

De la resta de cridats a declarar en el procés només el promotor immobiliari Joan Borràs Ventura i el jardiner Pedro Peruga Escalona fan referència a Prat. El primer només diu d’ell que formava part del Comitè, el segon afirma que espiava als dretans i que participava en els banquets del Comitè. Cap dels dos menciona l’assumpte del capellà.

El 27 d’abril són els processats els cridats a declarar. Joan Prat declara que “estaba afiliado a la UGT, obligatoriamente, por ser empleado municipal“, i nega totes les acusacions: haver estat enllaç del Comitè, cap dels espies, que violés la correspondència, que denunciés dretans, ni que amagués al capellà. Sobre aquest assumpte assegura que

“le facilitó una cazadora para vestirse de paisano, que lo llevó a la Casa Busquets, para que se escondiese, y que no volvió a saber nada más de él, e ignora que las patrullas de control le detuviesen y asesinasen en la Rabassada”.

Església de Sant Cebrià de Valldoreix

El dia següent el jutge instructor remet l’auto-resumen de les actuacions portades a terme al Tribunal Militar. Són sis els encartats al Sumarísimo de Urgència núm. 895. Sobre Prat, al que qualifica de “sujeto peligrosísimo y malos antecedentes“, dóna per bones totes les acusacions de les quals ha estat objecte: espia, delator, agent d’enllaç del comitè,… i “autor de la denuncia” contra el capellà de Valldoreix.

Consejo de Guerra

L’11 de maig de 1939 els processats de Valldoreix són trets de les cel·les, emmanillats de dos en dos i pujats a una camioneta. Els porten al Palau de Justícia, al Consejo de Guerra Permanente núm. 2 de Barcelona. Arriben cap a les 10.30. Els tanquen als calabossos, on per primer cop poden parlar amb els militars que els han assignat com a defensors. Mitja hora després els treuen les manilles i els pugen a la sala de vistes. A la sala esperen militars, policies i familiars. A les 11 hores comença la vista. El tribunal està format per cinc persones, el president -amb rang de cap de l’exèrcit-, tres vocals -que han de ser oficials- i un membre del Cos Jurídic Militar, en aquest cas el capità honorífic Carlos Álvarez Martínez.

Es jutja a 18 persones, els sis encartats de Valldoreix i dotze inculpats més d’altres causes. Es tractava d’una «causa acumulada», pràctica comuna en aquests primers mesos de franquisme, on procediments que s’havien instruït per separat es jutjaven junts, agrupant en un mateix dia, hora i acte a processats de diferents causes, acusats de fets diversos i procedents de diferents localitats. En menys d’hora i mitja tot està enllestit, lectura del sumari, acusació fiscal, actuació de la defensa, al·legacions dels acusats, deliberació del tribunal, redacció i signatura de la sentència. El tribunal dicta sis penes de mort, entre elles la de Joan Prat Muntada. Dels altres cinc processats de Valldoreix dos són condemnats a penes de reclusió perpètua, un a 12 anys i un dia i dos són absolts.

La sentència sosté que Joan Prat era “afiliado a la UGT antes del Movimiento, de ideas avanzadas” de les que feia propaganda, que aprofitant-se del seu càrrec de sereno va denunciar als veïns que sentien ràdios franquistes i al que amagava els objectes litúrgics, que “tenía atemorizado al vecindario que tenía que darle frecuentes propinas para ser bien informados en el Comité“. Sobre el tema més espinós, l’assassinat del rector, diu que

“brindándole protección, le facilitó ropa de paisano y le aconsejó se marchase de su domicilio, acompañándole el mismo a una casa de campo, en donde, la misma noche, fue detenido y asesinado por unas patrullas de control, a las que se lo había denunciado éste inculpado”.

Durant el procés no ha quedat clar ni en quina masia va ser detingut el rector, l’informe de la Falange parla de Can Flor, l’acusat va dir que era Can Busquets i més tard es dirà que era Can Boba. El veredicte no es mulla i escriu “una casa de campo“. Tampoc es diu res a la sentència de què Prat participés en l’assassinat.

Presó i mort

En tornar a la Model, Prat i els altres sentenciats a mort són traslladats a la sisena galeria, coneguda com «la nevera», on van a parar tots els condemnats a la pena capital en espera de la seva aprovació o commutació. Allà passarà més de dos mesos, tancat en una cel·la de 15 m2, compartida amb set presos més i de la que només pot sortir a passejar al pati una hora al matí i una hora a la tarda.

El 17 de maig l’auditor de guerra havia donat el vist-i plau a la sentència i havia passat comunicació de les penes de mort a l’Asesoría Jurídica del Cuartel General del Generalísmo. No serà fins al 28 de juliol de 1939 que arriba a l’Auditoria de Guerra de Barcelona el “enterado” de Franco aprovant les penes de mort. A la una de la matinada del 29 de juliol, a la capella de la Model, el secretari del Jutjat comunica la sentència i l’aprovació de la mateixa als sis condemnats a mort. Tots es neguen a signar la notificació. Serà el seu últim acte de rebel·lia. A les 3.30 són entregats “al jefe de la fuerza encargada de llevar a cabo la ejecución de la sentencia, la cual se verificó en el Campo de la Bota de Barcelona a las cuatro horas de la mañana“.

Certificat de defunció de Joan Prat Muntada. Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero, Sumarísimo de Urgència núm. 895.

Jesús Martínez, tinent metge assimilat, certifica que Joan Prat Muntada “ha fallecido a causa de una hemorragia interna” al Camp de la Bota. Era l’eufemisme que s’utilitzava amb els afusellats. Els cadàvers són portats al cementiri de Montjuïc i enterrats a la fossa comuna. L’endemà, Andrés Algueró de Ugarriza, jutge encarregat del Registre Civil del Jutjat Municipal núm. 7, certificava la inscripció de la defunció de Joan Prat al registre civil.

Conclusions

Com hem vist, Prat va ser acusat de ser la FAI, quan, com la mateixa sentència reconeix, era de la UGT, ambdues organitzacions legals amb la República. També li retreuen haver denunciat veïns que sentien emissores franquistes o que tenien desertors amagats a casa seva. Totes dues activitats eren delicte durant la guerra i tenint en compte que Joan Prat era guarda municipal, entrava dins de les seves atribucions, si va ser així, denunciar aquestes persones.

Estem davant d’un exemple de la «justícia a l’inrevés» del franquisme, quan un acte legal es converteix en delicte retrospectivament i una persona fidel al govern legítim és condemnada a mort per «rebelión militar». Però segurament el que va portar Prat al Camp de la Bota van ser les acusacions que el relacionaven amb l’assassinat del rector de Valldoreix. Només un dels testimonis el va acusar directament, el falangista Joan Altet, que fins i tot havia afirmat que Prat havia participat en el seu assassinat, acusació que no recull la sentència. Els informes oficials i la resta de testimonis només parlen de rumors -«se dice», «se supone»- que Prat havia estat el denunciant.

No sabem del cert com va anar tot. Segons explica Jordi Sales i Masferrer -rector de Valldoreix entre 1979 i 1992- en Rectirologi de la Parròquia de Sant Cebrià de Valldoreix, Josep Castellà es va refugiar el dia 20 de juliol de 1936 a una casa d’Antoni Caballé Munné. Joan Prat el va buscar i a instància seva el dia 22 es traslladava a Can Boba. La mateixa nit del trasllat va ser detingut i assassinat. Segons afirmava Mossèn Sales “no sé sap qui fou el denunciant“.

El que sí que sabem és que Joan Prat Muntada va ser afusellat la matinada del 29 de juliol de 1939 al Camp de la Bota de Barcelona.

Font: Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero, Sumarísimo de Urgència núm. 895. Causa contra Juan Torres Serra, Emilio Gómez Pérez, Juan Julià Uxó, Jaime Carreras Tixeire, Agustín Carreras Tixeire y Juan Prat Muntada