Voluntaris santcugatencs a les columnes de milícies antifeixistes

Actualitzat: 3 de desembre de 2019

El 19 de juliol de 1936 l’intent de cop d’Estat fracassava a Barcelona, però no a altres parts de l’Estat, començava la Guerra Civil. La guerra acabaria suposant la mobilització militar de la majoria de població adulta masculina, però els primers mobilitzats van ser voluntaris de les organitzacions republicanes i obreres que van marxar al front en columnes organitzades des de partits i sindicats antifeixistes. Es tracta, doncs, d’un exèrcit de voluntaris que serà la base, una vegada militaritzats, de l’Exèrcit Popular de Catalunya.

L’enviament d’aquestes columnes al front estava coordinat pel acabat de crear Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMAF), on estaven representades les organitzacions polítiques i sindicals antifeixistes i, on recordem, figurava el santcugatenc Tomàs Fàbregas com a representant d’Acció Catalana Republicana (ACR), encara que amb funcions a la seguretat interna. El Comitè tenia com un dels seus principals objectius l’organització militar de Catalunya i era l’encarregat d’equipar, dirigir i reclutar les milícies populars, encara que eren les diferents organitzacions representades al CCMAF les que realitzaven el reclutament als seus propis centres d’allistament. A l’octubre, després de la dissolució del CCMAF, seria la Conselleria de Defensa de la Generalitat, això sí presidida per un cenetista, l’encarregada de dirigir i estructurar les milícies populars.

Segons els càlculs de Gonzalo Berger, autor de Les milícies antifeixistes de Catalunya, els milicians mobilitzats van ser uns 20.000 a l’agost, pujant a 35.000 al setembre i arribant als 45.000 al novembre. A Sant Cugat, gràcies als treballs de José Luis Ausín sobre milicians del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), de l’apèndix de la tesi del mateix Berger i de la documentació consultada per mi a l’Arxiu Històric Municipal de Sant Cugat -bàsicament correspondència del temps de la guerra i informes franquistes- hem comptabilitza prop d’una quarantena de voluntaris a les columnes antifeixistes entre juliol i desembre de 1936.

Milicians marxant cap al front d’Aragó amb les primeres columnes de combatents. Barcelona. Juliol 1936. Fons Generalitat de Catalunya (Segona República). Arxiu Nacional de Catalunya. ANC1-1-N-3871

Els milicians santcugatencs al front d’Aragó

A escala catalana va ser el sindicat CNT l’organització que va aportar més milicians a les columnes -més de la meitat-, seguida del PSUC i la UGT. A Sant Cugat, en canvi, el Sindicat Únic d’Arts i Oficis de la CNT aporta un terç dels voluntaris i és el POUM, organització política amb una forta implantació al poble, d’on provindrien la majoria dels voluntaris. Més del 50% dels milicians santcugatencs militen al partit marxista o la seva branca juvenil, la Joventut Comunista Ibèrica (JCI). Sembla que a Sant Cugat, a diferència d’altres pobles com Rubí, no es va organitzar cap centúria o batalló propi i que els voluntaris es van allistar majoritàriament a casernes de Barcelona.

Els primers milicians santcugatencs marxen cap al front el 24 de juliol en la Columna Durruti, organitzada per la CNT, i es dirigeixen a Bujaraloz. Són anarcosindicalistes com Francisco Aguillanes o Diego Rodríguez o poumistes com el serraller Josep Llunell, als que en setmanes posteriors s’afegeixen més cenetistes locals com el rajoler Silvestre Ayala, Manuel Calaceit, el manobre Pedro Martínez Segura, de 29 anys, o el militar Pere Gabarrella. Més santcugatencs marxen al front enquadrats en columnes de la CNT. José Avellán i el paleta de 20 anys Francisco Martínez García, militant de la FAI, s’uniran a la Columna Ortiz, que va marxar cap a la zona Belchite el 25 de juliol; el cenetista Blas Rodríguez marxarà l’agost amb Los Aguiluchos de la FAI i el setembre, en la Columna Ferrer i Guàrdia, formada per cenetistes i militars trobem el santcugatenc Enrique Ferrándiz.

Per la seva banda, la majoria dels membres del POUM santcugatenc s’enrolen en unitats organitzades pel seu partit, com la Columna Balada-Oltra, dues centúries comandades per Sergi Balada i Josep Oltra Picó -destacat dirigent del POUM que poc abans de l’inici de la guerra es va instal·lar a Sant Cugat- que surt el 26 de juliol cap a Alcalá del Obispo; o en la Columna Joaquín Maurín (Segona del POUM), que surt 3 d’agost cap a sector d’Osca, amb santcugatencs com els paletes Joan Crehueres i Ismael Castelló Vicedo -que seria alcalde el 1938-, Álvaro Escudero, José Rodríguez, Manuel Roca Ferrer o Alexandre Parra Ponseti, al que van seguir els seus germans Eduard i Francesc, o en la 3a Bateria de la Columna d’Artilleria Lleugera del POUM (Bateria Germinal Vidal), amb la que marxen Saturnino Bayo, el cosidor en atur Jaume Marimon Rom, de 19 anys i en aquells moments president local del POUM, i el rajoler de 22 anys Joan Vericat, que surt el mateix 3 d’agost cap a Vicien. El 12 d’agost sortia també cap al front d’Osca la Cavalleria Roja del POUM, una centúria on figurava el santcugatenc Joan Paredes. La majoria d’aquests milicians poumistes acabaren desplegats a la zona de Tierz i Casetas de Quicena participant en l’intent de conquesta d’Osca.

En aquests primers moments les columnes no eren tan uniformes políticament com ho seran més endavant, i així hem vist a Josep Llunell Llunell, de 20 anys i militant del POUM, en la Columna Durruti i sabem que el paleta Manuel Soriano Marco, també de 20 anys i militant del POUM, va marxar cap al front el 24 de juliol en la Columna Del Barrio, predominantment formada per membres del PSUC. Sembla que Manuel Soriano passaria més endavant a una unitat controlada pel seu partit i, de fet, serà el primer milicià santcugatenc mort al front, al caure en combat a Casetas de Quicena el 21 d’octubre de 1936. Soriano serà objecte d’un homenatge a Sant Cugat el 17 de novembre per part dels seus camarades de la JCI i el POUM.

Santcugatencs als combats de Mallorca i Madrid

Com hem vist, la majoria dels voluntaris santcugatencs es dirigeixen al front d’Aragó, els de les columnes cenetistes cap a Saragossa i els del POUM cap a Osca. Però també hi ha santcugatencs en la frustrada expedició del capità Alberto Bayo a Mallorca de finals d’agost de 1936. Són joves com Evarist Bayo, militant del POUM que s’incorpora a la Columna Gamisans-Oliver, formada majoritàriament per companys seus, o Francisco Manzanares García, un tintorer de 26 anys, militant del PSUC, que forma part de la Columna Espartaco, organitzada pels comunistes, o Hilario Val, que marxa amb la de Transport Marítim de la CNT.

Alguns d’aquests milicians, retornats a la Península després de la fracassada expedició, són enviats a defensar Madrid. També són enviades a la defensa de la capital espanyola altres columnes catalanes, entre elles l’organitzada pel PSUC i la UGT, la Columna Libertad, que surt de Barcelona el 9 de novembre. En aquesta unitat marxa un milicià santcugatenc, el jove de 18 anys Vicente Millán García, membre del PSUC que serà el segon voluntari local en morir al front, caurà en combat el primer de desembre de 1936.

Durant els mesos posteriors continua la marxa de voluntaris santcugatencs al front, de fet, alguns dels que hem citat van marxar al setembre o l’octubre. Encara el novembre marxa Joaquim Estrems Casadevall, militant d’ACR de només 17 anys, amb la Columna Macià-Companys, organitzada per ERC, o l’espardanyer Bartomeu Xercavins, de cal Manar, militant d’ERC, amb la Columna Volant Catalana, formada per voluntaris d’Estat Català, a la que potser també estava adscrit Pere Escofet Romagosa, santcugatenc de 22 anys que havia passat per les joventuts de la Lliga. Aquesta Columna tenia aquarterament a Bellaterra i va organitzar un festival a la Unió Pinenca el 3 de desembre de 1936.

L’estada dels milicians al front, en ser voluntària, variava, hi havia els que van tornar al mes i va haver-hi els que van fer tota la guerra. Alguns es deixen la vida, uns en els primers mesos, com Manuel Soriano o Vicente Millán, altres ja avançada la guerra, com Jaume Marimon mort el gener de 1938. Hi ha alguns que pujaran durant el conflicte a l’escalafó militar, per exemple l’Alexandre Parra Ponseti seria nomenat tinent en campanya l’agost de 1937, després de passar per l’Escola Popular de Guerra, i Pere Escofet també arribarà a tinent el març de 1938.

Entre els voluntaris abunden els obrers industrials, sobretot paletes i rajolers. La presència de treballadors del camp, majoritaris a Sant Cugat, és menor, només coneixem el cas d’algun rabassaire com Miquel Crehueres, militant del POUM. La majoria dels milicians són joves al voltant de la vintena d’anys, encara que també trobem voluntaris que passaven dels cinquanta anys com Silvestre Ayala.

Combatents del POUM darrera una trinxera a Casetas de Quicena, front d’Aragó. Setembre 1936. Fons Brangulí (Fotògrafs). Arxiu Nacional de Catalunya. ANC1-42-N-34434

L’Ajuntament i els milicians

L’octubre de 1936, el Full Oficial del Comitè Local de Sabadell, en un reportatge sobre Sant Cugat, xifrava en trenta els milicians locals que en aquell moment «lluiten al front» i parlava de què «noves expedicions s’estan organitzant». A més, s’explicava l’esforç a la rereguarda, afirmant que «quatre camions carregats de queviures han marxat vers el front» i es destacava la feina de les dones que «treballen incansablement en la confecció de prendres [sic] d’abric per als combatents antifeixistes».

Però aquesta devia ser una visió un xic idealitzada. Al ple municipal de 2 desembre de 1936 Ramon García Cobacho, conseller del POUM i president de la Comissió de Defensa local, anunciava la seva propera visita al front d’Aragó i demanava material per portar als milicians santcugatencs, ara pinencs. Sembla que fins llavors han estat oblidats per l’Ajuntament perquè Jaume Cussó, cap del PSUC, «es dol que hom no s’hagi recordat millor dels milicians d’aquesta vila, puix que no se’ls ha enviat fins ara res». El ple acorda que «es reculli i enviï el que sigui possible».

Al següent ple, el del 9 de desembre, Ramon García Cobacho dóna compte de la visita realitzada als milicians santcugatencs. De nou és Jaume Cussó el que crida l’atenció sobre els milicians locals, demanant que es facin més viatges com aquest «per tal que els que lluiten es donguin [sic] compte que des de la rereguarda no oblidem els que sofreixen privacions per la causa del poble».

De milicians a soldats

Hem comptabilitzat els voluntaris fins desembre 1936. A partir de 1937 la mobilització de lleves, la militarització progressiva de les columnes, començada de forma lenta i desigual a l’octubre, i la creació de l’Exèrcit Popular de Catalunya, un procés que no culmina fins al març de 1937 amb la creació del Comitè Pro Exèrcit Popular, posa fi a les milícies populars, a partir de llavors els milicians que restin a l’Exèrcit esdevindran soldats.

Llistat de milicians santcugatencs

Nom

Organització

Columna

Data sortida

Aguillanes Asensio, Francisco CNT Durruti 24/7/36
Avellán Martínez, José CNT Ortiz 19/9/36
Ayala Andreu, Silvestre CNT Durruti 25/9/36
Baeza Hernández, Luis POUM
Bayo Benedicto, Evarist POUM Gamisans-Oliver 20/8/36
Bayo Benedicto, Saturnino POUM Artilleria Lleugera del POUM
Calaceit Ripollés, Manuel CNT Durruti
Camps Moncau, Jaume POUM
Castelló Vicedo, Ismael POUM Joaquín Maurín 5/8/36
Crehueres Galimany, Joan POUM Joaquín Maurín
Crehueres Galimany, Miquel POUM
Escofet Romagosa, Pere Estat Català
Escudero Toribio, Álvaro POUM Joaquín Maurín 7/8/36
Estrems Casadevall, Joaquim ACR Macià-Companys 25/11/36
Ferrándiz Gausachs, Enrique Militar Ferrer i Guàrdia 30/10/36
Gabarrella Majós, Pere Militar Durruti 20/10/36
Llunell Llunell, Josep POUM Durruti 27/7/36
Llunell Tondo, Josep POUM
López Teruel, Andrés CNT Durruti?
Manzanares García, Francisco PSUC Espartaco 20/8/36
Marimon Rom, Jaume POUM Artilleria Lleugera del POUM
Martínez García, Francisco FAI Ortiz 27/8/36
Martínez Segura, Pedro CNT Durruti
Millán García, Vicente PSUC Libertad
Moya Braulio, Joaquín POUM
Nebot, Frederic POUM Ortiz
Oltra Picó, Josep POUM Balada-Oltra 24/7/36
Paredes García, Joan POUM Cavalleria Roja
Parra Ponseti, Alexandre POUM Joaquín Maurín
Parra Ponseti, Eduard POUM
Parra Ponseti, Francesc POUM
Roca Ferrer, Manuel POUM Joaquín Maurín 24/7/36
Rodríguez Martínez, Diego CNT Durruti
Rodríguez Rebollo, Blas CNT Aguiluchos de la FAI 3/8/36
Rodríguez Segura, Alejo CNT 7/36
Rodríguez Segura, José POUM Joaquín Maurín
Salas García, Juan CNT Ascaso
Soriano Marco, Manuel POUM Barrio
Val Nadal, Hilario CNT Transport Marítim CNT 20/8/36
Vericat Xercavins, Joan POUM Artilleria Lleugera del POUM
Xercavins Adzara, Bartomeu ERC Volant Catalana
Zapater Sasot, José Ortiz 24/7/36

Joventut Esportiva Proletària: comunisme i esport obrer a Sant Cugat

Durant els anys vint l’esport es va popularitzar a la societat catalana. Si fins llavors la pràctica esportiva era, pràcticament, només cosa d’aristòcrates i burgesos, a partir de la dècada dels vint, i sobretot amb l’arribada de la República, cada vegada més treballadors es van sumar. El mateix va passar a Sant Cugat.

Aviat partits polítics i sindicats van veure les possibilitats de l’esport com a vehicle de proselitisme. Quasi tots els partits polítics disposaran aviat de la seva secció esportiva, com també els casals republicans, els ateneus anarquistes o el catalanisme més radical, amb entitats com Palestra. La pràctica de l’esport atrau als joves i facilita l’adoctrinament, la disciplina i la cohesió del grup, fins i tot permet, en alguns casos, encobrir activitats paramilitars.

Esport proletari

Atletes del BOC
Atletes del BOC

Un dels que més s’esforçaran en promocionar l’esport entre les classes populars van ser els comunistes del Bloc Obrer i Camperol (BOC). El 1932 crearan la Secció d’Esports i Excursions del partit i llençaran una crida «Als esportius i excursionistes proletaris». En ella deixaven clar que l’objectiu és portar «la lluita de classes dintre de tots els camps culturals» i apartar la joventut obrera «dels focus viciosos que la societat burgesa fomenta», a més de «posar al servei del comunista l’esforç individual. Lluitar per aquest ideal noble d’emancipació social dintre del terreny deportiu». La crida finalitzava: «Per l’integrament de l’esportiu a la lluita comunista! Per l’alliberació física de l’obrer! Per l’esport proletari!».

Amb el mateix objectiu el BOC serà l’impulsor d’entitats esportives obreres com el Club Esportiu Proletari de Girona o la Joventut Atlètica Proletària de Sabadell.

Creació de la Joventut Esportiva Proletària

A Sant Cugat, com ja hem explicat en aquest blog, el BOC va néixer entre els esperantistes de la Unió Santcugatenca. L’agrupació local es crearà el juliol de 1932, encara que no ho farà de forma oficial fins el maig de 1933. Molt aviat, només un mes després de ser legalitzats, seguiran la línia del partit i impulsaran una entitat esportiva obrera.

El 12 de juny de 1933, en carta enviada a l’alcalde, se’l notifica, com era preceptiu, la constitució de la Joventut Esportiva Proletària. En la mateixa missiva s’informa de qui forma la junta. El president és el paleta de vint anys Ramon Batet Farrés. Malgrat ser de família carlina el 1931 havia ingressat en el Centre Republicà Federal (CRF) passant després al BOC, essent un dels seus fundadors. Poc després tornaria al CRF. El 1932 havia presidit el Boxing Club Sant Cugat.

Com a vicepresident figura Andreu Valverde León, també de vint anys, aprenent de rajoler a la Ceràmica Xandri. La mateixa professió i empresa del secretari, Joan Vericat Xercavins, de 19 anys. La resta de la junta la formen Frederic Nebot -rajoler a la Campmany-, Agustí López i els paletes Joan Marimon Rom i Miquel Crehueres Galimany.

En el moment de la constitució afirmen ser trenta socis. La seu és al carrer Francesc Layret 29 (actual carrer Santa Maria), seu també del BOC. Tots els seus membres són militants o simpatitzant del BOC, pocs passen dels 25 anys.

Per donar a conèixer l’entitat el mes següent a la constitució -el juliol- organitzaran un aplec a Les Fonts. Aquesta era la convocatòria:

Joventut_Esport
Fons F-DH. Sèrie Documents Històrics (F-DH 2(1)/5(5)). CRAI. Biblioteca del Pavelló de la República

Atletisme i altres esports

Encara que la Joventut Esportiva Proletària promocionava esports com el futbol o el ciclisme, el que més èxit tindrà serà l’atletisme. El febrer de 1934 l’entitat ingressa en la Federació Catalana d’Atletisme i el mes següent inscriurà al Primer Campionat d’Atletisme de Catalunya de Neòfits als socis Salvador Sitges, Joan Ventosa, Joan Calaceit, Miquel Crehueres, Bonaventura Garrell, Fèlix Llunell, Lluís Baeza, Ramon Batet i Salvador Garrell. El mateix any seran els organitzadors d’una cursa dins del programa de festejos de la Fira de Setembre santcugatenca.

A més a més, organitzava campionats amb altres clubs de poblacions properes. Per exemple, el 2 de juny de 1935 s’enfrontarà a la Unió Esportiva de Rubí en un campionat amb diferents proves d’atletisme. Participaran els santcugatencs Boquera, Mora, Anton Collado, Joan Calaceit, Salvador Garrell, Gumersind Ribatallada i els germans Llunell. Acabaran imposant-se els rubinencs.

El 1934 la Joventut Esportiva Proletària, seguint al BOC, havia canviat de seu, passant al carrer Valldoreix 34. També havia canviat de president. Ramon Batet, que s’havia donat de baixa del BOC per tornar a militar al Centre Republicà Federal, serà substituït a la presidència per Agustí Garriga.

L’agost de 1934 la trobem com una de les entitats que formen part de la Federació Cultural Esportiva Obrera de Catalunya, que exigeix al govern que es deixi entrar sense traves als treballadors esportistes soviètics que havien estat convidats per aquesta Federació per realitzar una trobada esportiva.

Noves entitats impulsades pels comunistes

Però no només serà la Joventut Esportiva Proletària, militants del BOC seran els impulsors d’associacions culturals, com el Laborista Esperanta Grup o el Corn Enciclopèdic Cugatenc, que van permetre als comunistes fer la competència als catòlics en l’enquadrament de la joventut santcugatenca. Alguna d’aquestes associacions també van servir de tapadora pel BOC després de la repressió arran dels fets d’octubre del 1934.

Finalment, els comunistes agruparan la majoria d’aquestes entitats en un nou ateneu. El febrer de 1936, una vegada normalitzada la situació política i creat el Partit Obrer d’Unificació Marxista -per la fusió del BOC i l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin- veurà la llum l’Ateneu Popular Santcugatenc. L’entitat assumirà la promoció de l’esport obrer que venia fent la Joventut Esportiva Proletària. Tenia vocalies d’atletisme -amb el jove rajoler Joan Calaceit al front- i de futbol, que conduïa el sindicalista i comunista Fèlix Llunell Tondo. Els dos havien estat membres de la Joventut Esportiva Proletària.

Esperantisme, obrerisme i comunisme

esperantoEl 1928 va néixer una nova secció dins de la Unió Santcugatenca: la Secció d’Esperanto. Aquesta llengua auxiliar planificada s’havia difós a Catalunya des de principis de segle XX, sobretot en cercles republicans, sindicalistes i anarquistes. Un petit nucli de joves esperantistes santcugatencs es reunien la Unió Santcugatenca, on els hi donava classes un mestre vingut de Terrassa. Continuarà les classes l’any següent, el sindicalista Sebastià Chaler Arnau, secretari de la Federació Esperantista de Catalunya, creada el 1910. Sebastià Chaler, nascut a Vinarós, però establert a Terrassa, també impartia cursos d’esperanto a la mateixa Terrassa, Sabadell, Barcelona i Rubí.

La Secció es va anar consolidant. Arribaran nous professors, com els anarquistes Pere Casanovas Manent o el rubinenc Ramon Arteu Vidal, que més endavant ingressarà al Bloc Obrer i Camperol (BOC). Els dos havien estat els fundadors el 1926, dins del Círcol Republicà Federal de Sabadell, d’un grup obrer esperantista proper a l’organització internacional Sennacieca Asocio Tutmonda.

El grup santcugatenc havia anat creixent i el 1932, en els dos cursets que s’organitzen, reuneixen uns 60 alumnes. El nou professor era el barceloní Francesc Surinyac, membre de la Secció d’Esperanto de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i també militant comunista. Segurament per influència seva el novembre de 1933, i a partir de la Secció d’Esperanto de la Unió, es va crear a Sant Cugat el Laborista Esperanta Grup, que es va adherir a la Prolet-Esperantista Unio de Iber-Amerikaj Landoj, organització esperantista d’orientació comunista que s’havia fundat a Barcelona el 1932 com a secció de la Internacio de Proleta Esperantistaro i a la que pertanyia el propi Francesc Surinyac. En el moment de la seva fundació són 29 socis, en la seva majoria joves, quasi tots militants comunistes de l’agrupació local del BOC, més endavant convertit en el POUM. De fet, membres del grup esperantista, per influència dels seus professors comunistes, havien estat fundadors del BOC al poble.

El primer president del Laborista Esperanta Grup serà el bloquista Jaume Cussó, paleta de professió, que seria rellevat el 1935 per un altre comunista i paleta, Joan Puig Pla. A més el nou professor, que ho serà fins al juliol de 1936, era Josep Anglès, membre també del POUM. El grup va seguir utilitzant la Unió com a seu, encara que de vegades feien les classes al local del BOC. A més de classes d’esperanto organitzaven excursions i exposicions. Després dels fets d’octubre de 1934 l’Ajuntament radical els va retirar la petita subvenció que rebien, que van poder recuperar després de la victòria del Front d’Esquerres.

La guerra dispersà el grup i el franquisme prohibí les associacions esperantistes obreres. Perquè torni l’esperanto a Sant Cugat haurem d’esperar fins al 1983, quan Trinitat García Cobacho i Josep Colom Cañellas, dos antics membres del Laborista Esperanta Grup i del POUM, tornaran a fundar un grup esperantista local que portarà el nom de l’últim mestre que havien tingut, l’Esperanto-grupo “Jozefo Anglés”.