Acció Popular Catalana i la CEDA: la dreta espanyolista i catòlica al Sant Cugat republicà

[Actualitza: 22 juny 2019]

La Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) va néixer el 4 de març de 1933 com a una coalició de partits conservadors i catòlics. Aviat esdevé la principal organització política de dretes, en vots i militants. La força impulsora i majoritària dins de la Confederación era Acción Popular, i el seu líder José María Gil-Robles la figura principal de la CEDA. Es tractava d’una via conservadora, espanyolista i accidentalista que pretenia crear un moviment ampli a partir de la defensa d’una política basada en la doctrina social de l’Església per frenar les mesures “revolucionàries” i laïcistes de la República.

La CEDA a Catalunya

No serà fins després dels fets d’octubre de 1934 que la CEDA desembarqui a Catalunya. L’hegemonia de la Lliga Catalana a l’espai de la dreta catòlica a Catalunya, i un cert acord tàcit, havia impedit, fins llavors, el creixement d’una força de dretes catalana lligada al projecte de la CEDA.

Acció Popular Catalana, el partit sobre el qual pivotarà la CEDA, també a Catalunya, va néixer arran de la problemàtica entorn de la Llei de Contractes de Conreu. Molts propietaris agraris van veure en aquesta llei una agressió a la seva classe i van radicalitzar les seves postures dretanes, allunyant-se de la Lliga.

Va ser sobretot des de la direcció de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), la patronal agrària, que es va impulsar la creació d’aquest partit a Catalunya com a força contrarevolucionària, catòlica, espanyolista i de defensa de la propietat. La visita de Gil-Robles a Barcelona el 25 d’octubre de 1934 oficialitza la naixença d’Acció Popular Catalana.

La CEDA a Sant Cugat del Vallès

A Sant Cugat l’aparició d’Acció Popular Catalana també està lligada als fets d’octubre. Va ser aquest intent revolucionari el que va espantar el sector més dretà de la població i els va fer agrupar-se entorn d’Acció Popular Catalana i la CEDA.

El 16 de novembre de 1934 el corresponsal de La Vanguardia a Sant Cugat comenta al diari que «circula la versión de que en breve será un hecho la constitución en esta villa de una entidad política afiliada a la Ceda.». El corresponsal, Antonio Serra Rubies, sabia de què parlava, ell n’era el principal promotor.

Antonio Serra Rubies, conegut com Panchito, havia nascut a Barcelona el 1889, ciutat on va viure fins al 1930 en què es trasllada a Sant Cugat. Des de llavors fa de corresponsal al poble de La Vanguardia i El Diluvio. El seu nom va sonar com possible candidat independent a les eleccions municipals d’abril de 1931, però el mateix ho va desmentir. Des de les pàgines d’El Diluvio es mostra crític amb la gestió municipal dels republicans federals, defensa al regidor díscol Ramon Sagalés i polemitza amb Ramon Mas, líder de la Unió de Rabassaires. Les seves crítiques en aquest diari, proper al republicanisme federal i defensor de les aspiracions rabassaires, va provocar, el gener de 1932, la seva destitució com a corresponsal. Antonio Serra, sense deixar mai La Vanguardia, va passar a escriure a El Liberal, diari proper als radicals, des d’on, segons explica Ramon Mas, nou corresponsal d’El Diluvio a Sant Cugat, «prosigue su campaña absurda y sin ningún tono, propio de su falta de inteligencia (…) acompañándose de los cavernícolas ex dictadores, con quienes va del brazo donde al lado suyo solo puede ver grandes barrigas, algo más grandes cabezas, alpargatas y cruces». Serra es mourà, fins als Fets d’Octubre de 1934, a l’entorn de la Lliga Catalana.

La constitució de la CEDA a Sant Cugat no es concreta fins mesos després. El 30 d’abril de 1935, de nou des de La Vanguardia, s’anuncia un proper «acto de propaganda de Acción Popular Catalana (adherida, a la CEDA) en el cual se expondrá el ideario del partido» amb personalitats de Barcelona i Sabadell. Així mateix, s’explica que «son varios los ya inscritos a la nueva entidad, para lo cual ha quedado abierta una oficina en la calle Salvador Seguí, número 24». L’adreça (avui carrer Xerric) és la del domicili particular d’Antonio Serra, l’acte anunciat no es farà fins mesos després.

Constitució del Comitè Local d’Acció Popular Catalana (CEDA)

El 2 de setembre de 1935, en «una reunión de varios elementos de derecha de esta villa, presidida por el secretario de Acción Popular de Sabadell» es constitueix oficialment la delegació local d’Acció Popular Catalana, que representarà també a la CEDA a Sant Cugat. Per aclamació dels assistents es forma un Comitè directiu on figuren Ángel Sancho, Eugenio Torra Codina, el valencià José de Abarca Femenia, de 72 anys, funcionari jubilat de Duanes, que vivia a Sant Cugat des de 1913, i el mateix Antonio Serra Rubies

A finals de desembre Serra escriu a La Vanguardia que «reina extraordinaria animación entre los afiliados a Acción Popular Catalana de esta villa, al objeto de asistir al gran acto que el próximo domingo tendrá efecto en el salón Gran Price, de Barcelona», al·ludint al míting del 29 de desembre de Gil Robles a Barcelona, i anuncia que «dentro de breves días se celebrará en esta villa un acto de propaganda para la presentación del nuevo partido Acción Obrerista». Es tracta de l’organització corporativista i socialcatòlica que dirigia en l’àmbit estatal el diputat Dimas de Madariaga, i que estava integrada dins la CEDA. Acción Obrerista havia format la seva delegació catalana el juliol de 1935. Aquest acte encara trigarà.

El 13 de gener de 1936 Antonio Serra, com a president del Comitè d’Acció Popular Catalana de Sant Cugat, anuncia a l’alcalde la propera celebració d’un acte polític, el diumenge 19, amb «diferentes oradores de la capital». No tenim constància de què finalment es realitzés.

La CEDA santcugatenca participa plenament a la campanya electoral de cara a les eleccions legislatives del dia 16 de febrer de 1936. Forma part del Front Català d’Ordre, on participa la resta de la dreta catalana -Lliga, radicals, carlins i monàrquics alfonsins- davant de l’esquerra agrupada al Front d’Esquerres.

El 3 de febrer organitza, per fi, un míting a la Sala Tadeo, l’anunciat al desembre, un acte que serveix de presentació d’Acción Obrerista i de propaganda electoral. L’encarregat d’introduir als oradors és Antonio Serra. Parlen Joaquin Callejón i Jorge Cera per Acción Obrerista, que presenten l’ideari del partit, i Felipe Lagarriga, de les Joventuts d’Acció Popular, i Julio Vallespi Serra, d’Acció Popular Catalana, que tanca l’acte «con un discurso de crítica del marxismo y dirigiendo ataques a las organizaciones izquierdistas por su campaña electoral confusionista». Segons comenta maliciosament El Diluvio «asistieron 43 personas. Más de la mitad eran republicanos curiososos».

Conferència del líder de la CEDA, José María Gil Robles, al Teatre Bosque. Barcelona, 29 desembre 1935. Brangulí (Fotògrafs). Arxiu Nacional de Catalunya. ANC1-42-N-14066

La base social de la CEDA santcugatenca

També es mobilitza la CEDA local a l’hora de tramitar carnets electorals, la nova identificació implantada per la Generalitat el juliol de 1935. Des dels partits de la dreta es va secundar la mida, des de les esquerres, encara amb locals clausurats, es va cridar al boicot. A Sant Cugat, a mitjans d’octubre de 1935, s’obren tres oficines per ajudar en les gestions del carnet electoral, a l’Ajuntament, en mans radicals, al Casal Català, seu de la Lliga Catalana i al local d’Acció Popular Catalana. Un mes després, segons càlculs fets des del consistori gestor, a l’Ajuntament s’havien tramitat 284 carnets electorals, a la Lliga 370 i a la CEDA 75, el que representava menys d’una quarta part del cens electoral. En el cas de la CEDA representa un exigu 2.3% del cens.

És gràcies a aquest llistat d’inscrits a la CEDA que podem conèixer qui eren els seus militants i simpatitzants a Sant Cugat. Entre els que demanen el carnet electoral via CEDA trobem als seus dirigents locals: Antonio Serra, Eugenio Codina, José Abarca i les seves famílies, però també elements de l’extrema dreta local, com el salista Francisco Cahís Juliana, de cal Tano, propietari de Can Rabella, d’una botiga de queviures i d’un dels forns de la vila. Francisco Cahís havia estat alcalde durant la Dictadura de Primo de Rivera, a més de president de la Unión Patriótica i caporal del Sometent fins a 1934. Després dels fets d’octubre de 1934 havia dirigit la milícia cívica Acción Ciudadana. L’acompanyen al llistat la seva dona, els seus fills i el seu gendre, el cansalader Josep Villadelprat Muxinach, un altre salista i exsometenista que havia estat candidat monàrquic a les municipals d’abril de 1931. A més, el dirigent local Eugenio Codina vivia a casa seva. No són els únics somatenistes i salistes de la llista, també figuren, per exemple, l’exregidor Francisco Pila Codoñés, que havia estat president de la Unió Santcugatenca als anys vint, i Amadeo Bosch Casajuana.

Un altre monàrquic que demana el carnet electoral a la CEDA és el navarrès Jaime Arrieta Zubiri, que residia a Sant Cugat des del 1928. Treballava d’oficinista i era propietari d’una granja. Arrieta havia militat a l’alfonsina Dreta de Catalunya de Gràcia.

Al llistat trobem un altre exalcalde, el mestre d’obres Alfons Masana Sallés, que havia estat regidor santcugatenc de la dretana Conjunció Catalanista, com a independent, a les municipals de gener de 1934 i que va ser nomenat alcalde gestor pel governador civil després dels fets d’octubre de 1934 fins al maig de 1935. I a un altre exregidor independent de Conjunció Catalanista, Jordi Magriña Lludríguez, que era propietari de Can Bellet i havia tingut enfrontaments amb els seus rabassaires. Ramon Mas l’acusava d’haver-lo denunciat després dels fets d’octubre.

També s’apropen a la CEDA alguns catalanistes com Francesc Bundó Paretas, primer director de Garba, publicació bel·ligerant contra els federals i els rabassaires, portaveu de l’agrupació local d’Acció Catalana, partit en el qual va militar. I industrials com els germans Pere, Isidre i Joan Campmany, propietaris de la bòbila Campmany, o el contractista d’obres Alfonso Casamitjana Casals.

I antics aliats dels federals com Marcel·lí Sangés Torres, propietari de la Fonda Tadeo i representant de Riegos y Fuerzas del Ebro i d’Aigües de Sant Cugat. Sangés havia estat jutge municipal el 1930, amb la Dictablanda, i havia estat revalidat al càrrec el 1931 amb el suport dels republicans federals. Arran del conflicte rabassaire i les mides laïcistes es va anar distanciant. Des de l’esquerra l’acusaran d’estar darrere l’organització de Conjunció Catalanista, la candidatura dretana que es presentava enfront del Centre Republicà Federal a les municipals de gener de 1934. Fins i tot, l’alcalde va demanar al conseller de Justícia que fos expedientat per la seva actuació partidista. El juny de 1934, quan la Generalitat va renovar tots els jutjats, va ser substituït com a jutge per Ramon Mas.

També el carlí Tomàs Musella Castañé, el constructor més important de la vila, que havia estat primer tinent d’alcalde el 1930, havia participat amb els republicans federals en la Candidatura Administrativa de Coalició a les municipals de 1931 per fer enfrontar-se als salistes. Després s’enemistaria amb ells, que l’acusaven, com a Sangés, d’estar al darrere de l’oposició. També figurava al llistat un altre carlí santcugatenc, Esteve Batet Parellada, que curiosament era pare de Ramon Batet Farrés, membre del sector més esquerrà del Centre Republicà Federal.

Entre els demandants de carnet electoral a la CEDA també apareixen alguns dels burgesos que havien fixat la seva residència a torres de Sant Cugat, com Octavio Galcerán Ferrer o alguns veïns del carrer Álvarez.

El 40% de la llista són dones, la majoria esposes i familiars dels homes del llistat, però també trobem apuntades set dones domiciliades al carrer Girona 16. Tot fa pensar que eren monges franciscanes de l’Escola Santa Isabel. La defensa tancada de l’Església catòlica que feia la CEDA les va atreure.

Veiem, doncs, com la CEDA agrupa a l’extrema dreta santcugatenca, des dels salistes als comptats carlins de la vila, alguns enfrontats entre ells el 1931. També persones que han evolucionat cap a la dreta amb l’arribada de la República, catòlics espantats amb les lleis laïcistes i propietaris arran dels fets d’octubre de 1934.

Epíleg

Després de la clara victòria electoral del Front d’Esquerres, la CEDA local pràcticament va desaparèixer. Amb el començament de la Guerra Civil els seus militants i simpatitzants pateixen la repressió desfermada a la rereguarda. Alguns són detinguts per la milícia local, encara que alliberats poc després. Uns s’oculten, com Francisco Cahís o Tomàs Musella, que moriria al seu amagatall, altres passen a l’Espanya franquista i altres, com Antonio Serra o Jaime Arrieta, són assassinats l’agost de 1936.

Al front morirà un altre dels dirigents locals, Eugenio Torra Codina, que cau a la Batalla de l’Ebre a les files republicanes, i el fill de dos dels apuntats al llistat de la CEDA, Luís Paraiso Estradera, l’únic santcugatenc que mort combatent amb l’exèrcit franquista.

Amb l’arribada del Franquisme alguns d’aquests dretans formaran part de les juntes gestores de l’Ajuntament, com és el cas de Jordi Magriña, o rebran altres càrrecs, com Alfonso Casamitjana Casals, nomenat jutge municipal.

Anuncis

El Parque, centre d’oci de la dreta santcugatenca (1918-1940)

Actualitzat: 12 març 2019

Malgrat tractar-se d’un equipament en part municipal el Parc, o el Parque, en castellà, com era més conegut, va esdevenir als anys vint i trenta el centre d’oci de la dreta santcugatenca, enfrontat a la Unió Santcugatenca, on es reunien els veïns més esquerranosos.

Idea i construcció

La construcció del Parc es va iniciar el 1910 dins del recinte del Monestir, en l’espai anomenat “hort de l’abat”, al terreny que envoltava el Monestir per la seva part dreta, entre el cenobi i les muralles. Un mur separava la llotgeta del Monestir dels jardins, dividint la part eclesiàstica de la municipal. Es van plantar arbres i plantes i es va posar un brollador, on avui hi ha una creu de terme.

La construcció responia a la demanda de famílies benestants del poble, que, com escrivia Pere San -exdirigent de la Unión Patriótica i organitzador de la Lliga Regionalista a Sant Cugat- amb l’arribada d’”obrers d’altres terres” havien vist com aquests omplien tots els bars del poble i “les persones decents no tenien lloc on passar la festa”. L’objectiu era “transformar-lo en un lloc d’esbarjo familiar i apartar el jovent del perill i llocs de corrupció”.

Diferent opinió tenia el republicà federal Ramon Mas. Segons explicava el Parque va ser una cacicada més, deia que en l’època en que es va construir “sols tres homes feien i desfeien al seu gust, tot els que’ls [sic] venia bé. Aquests homes (…) es nomenaven Martí Rodó, Pere Estapé i Joan San Vilaseca [pare de Pere San] (…) i que sense donar compte a ningú van fer la Sala de Festes, amb concessions a particulars, sense intervenció de ningú del poble i protestant-ne aquest”.

Quiosc del Parque. Col·lecció fotogràfica. Arxiu Municipal de Sant Cugat.

Les obres del Parque i els seus jardins es van finalitzar el 1918, moment en què van ser arrendats per l’Ajuntament a Joan Soler Aymerich. A més del parc, i aquesta era la part criticada pels republicans, el 1919 es va instal·lar a la part de darrera un quiosc de begudes -amb la seva terrassa-, una pista de ball i un espai cobert que es feia servir també de teatre i auditori, conegut com la Sala de Festes.

Aquesta Sala patiria un incendi el 1926 i, malgrat l’oposició dels republicans, tornaria a reconstruïda. A més, el 1928 l’Ajuntament va prorrogar el contracte de cessió per quinze anys més.

L’enfrontament entre l’Ajuntament federal i el Parque

Amb l’arribada de la República el nou consistori federal va començar a estudiar com remunicipalitzar el Parc. Els republicans federals, com escrivia el rabassaire Ramon Mas, consideraven el Parque com la “antigua cueva donde se guarecían caciques y socios de la Unión Patriótica, donde sólo se respira el aire impuro del sabotaje a la República”, ocupada per “monárquicos, monarquizantes y cavernícolas”.

De fet, durant el període republicà, és en les seves instal·lacions on organitzen els seus actes polítics els partits santcugatenques de dretes, com la Lliga Catalana, els radicals o Acció Catalana. A més, tenien la seva seu entitats culturals com la Coral La Lira -la coral de “dretes” del poble- o altres sense connotacions polítiques com l’Agrupació Artística Catalunya i o el Sant Cugat Sport F.C.

El maig de 1933, argumentant que es pagava amb diners municipals el treballador encarregat del manteniment, l’Ajuntament acordà rescindir el contracte dels jardins municipals amb Espiridió Serramia, que regentava el Parc per cessió de Joan Soler Aymerich, i va procedir el seu desnonament. L’arrendatari va recórrer aquest acord davant dels tribunals, iniciant-se un contenciós administratiu que el juliol de 1936 encara no s’havia resolt.

Quiosc del Parque. Col·lecció fotogràfica. Arxiu Municipal de Sant Cugat.

L’Ajuntament, va voler fer efectiu el desnonament i va decidir aïllar la sala de ball, cafè i cinema dels jardins, ordenant tapiar una porta que els comunicava, l’anomenat portal Octavià. El 19 de maig de 1933, quan els obrers es dirigien a tapar la porta, es va formar una manifestació, sobretot de dones i nens, encapçalada per esposes de coneguts dretans, que va tractar d’impedir-lo. L’alcalde va cridar la Guàrdia Civil de Terrassa. Van arribar divuit guàrdies civils, que no van haver d’intervenir perquè la manifestació havia estat dissolta per l’arribada de 28 guardes d’assalt, que van protegir els obrers mentre tapiaven la porta.

Després dels fets d’octubre l’alcalde gestor Alfons Masana va ordenar tirar a terra el mur, i a més va cedir la part que havia vedat l’Ajuntament del Parc als propietaris de la part privada. L’abril de 1936 es va tornar a tancar el polèmic pas del Parc Municipal al centre d’oci per mitjà d’un enreixat.

Ateneu Llibertari

Després del 19 de juliol les instal·lacions del Parc van ser ocupades per membres de la FAI i les Joventuts Llibertàries, que el van convertir en l’Ateneu Llibertari. Els anarquistes locals van aprofitar les instal·lacions recreatives com a espai on fer xerrades amb oradors llibertaris, representacions teatrals i projectar pel·lícules, normalment de contingut social. La seva activitat anirà decaient durant la guerra. Més endavant es faria servir de caserna.

L’enderroc del Parque

Amb la fi de la guerra i l’inici del franquisme es va fer càrrec de la parròquia local Antoni Griera Gaja que volia esdevenir una mena de protector del Monestir de Sant Cugat. Entre les reformes engegades a l’entorn del recinte religiós, Griera va demanar al Servicio de Defensa del Patrimonio Artístisco Nacional l’enderroc de les instal·lacions del Parque, que, segons ell, “servia de ball, cafè, teatre, cinema i …cabaret”, just quan part dels antics socis demanaven la reobertura del centre. L’Ajuntament va mantenir una tensa reunió amb Griera sobre l’assumpte.

Finalment, el ple municipal va decidir esperar un temps per estudiar amb més calma el tema, això sí, amb el vot contrari de tres regidors que es mostren partidaris de no enderrocar. Mentrestant, Griera va aconseguir que el soci majoritari de la concessió li cedís les seves accions i va ordenar, pel seu compte, l’enderroc de les instal·lacions. La sala del Parque seria definitivament tirada a terra a mitjans de febrer de 1940.