Pau Muñoz Castanyer, un catòlic del nacionalisme català al franquisme

[Actualitzat: 26 maig 2019]

Segurament l’únic santcugatenc que va ostentar càrrecs polítics d’abast nacional durant la Segona República va ser Pau Muñoz Castanyer, que va ser membre del Consell Nacional d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC). Fervent catòlic, defensor de la propietat i ferm nacionalista català abans de la Guerra Civil, forma part dels catalanistes conservadors, que havien militat a la Lliga Catalana, UDC, la Federació de Joves Cristians i, fins i tot, Acció Catalana, i que espantats per la repressió a la rereguarda, els excessos anticlericals i la revolució social desfermada el juliol de 1936, donaran suport, uns de forma entusiasta, altres de forma més crítica, al Franquisme, un règim que, en molts casos, els retorna les seves propietats col·lectivitzades durant la guerra i que fa del catolicisme un dels seus pilars ideològics.

Pau Muñoz Castanyer

En les nostres investigacions sobre el Sant Cugat republicà hem parlat d’ell i del seu paper polític, ara gràcies a les converses mantingudes amb el seu fill Jordi Muñoz-Castanyer Dinarés, que amablement ens va atendre, podem explicar més coses de la seva vida. També hem fet servir per aquesta entrada l’encomiàstic reportatge que li dedicà Joan Auladell Serrabogunyà a les pàgines d’Els 4 Cantons el 4 i 11 de febrer de 1994 i el seu expedient militar conservat a l’Archivo General Militar de Guadalajara.

Orfandat i adolescència a Rubí

Pau Muñoz Castanyer va néixer a Ripollet el 28 d’octubre de 1901, on el seu pare, Ignasi Muñoz Alabau, exercia de notari des de 1892. Va ser el primer fill del segon matrimoni del seu pare, casat en segones núpcies amb Anna Castanyer Llonch. La família seguiria al pare en les seves noves destinacions, el 1909 a la notaria de Cervera i el 1912 a la de Riudoms, vila on moriria Ignasi Muñoz aquell mateix any. La família és llavors acollida pel seu oncle, Rafael Castañé Llonch -que no havia catalanitzat el cognom-, a la casa pairal de Can Castanyer, a mig camí entre Sant Cugat i Rubí.

Pau Muñoz estudia als Maristes de Rubí, població on fa més vida social de jove. Participa en les activitats del Casal Popular, creat el 1919 pel doctor Josep Guardiet Pujol, rector de la parròquia de Rubí des de 1917. També impulsa el doctor Guardiet el 1921 la creació del Grup Fortitud de Rubí, que forma part de l’organització juvenil catòlica i catalanista dels Pomells de Joventut. Pau Muñoz dirigeix la seva Secció Excursionista i escriu al seu portaveu, la publicació Endavant. També escriu al setmanari nacionalista i conservador rubinenc Saba Nova. Pau Muñoz se submergeix així en un món catòlic i catalanista que marcarà el seu pensament.

Malgrat fer més vida a Rubí, també s’implica en l’associacionisme juvenil santcugatenc participant en la creació del grup Garba de Flors dels Pomells de Joventut. Amb l’arribada de la Dictadura de Primo de Rivera, el setembre de 1923, els Pomells són dissolts pel seu component catalanista. A Rubí, però, tot aquest moviment queda aixoplugat al Casal Popular.

De Can Castanyer a París passant pel Marroc

Pau Muñoz assisteix al seu oncle en els seus negocis, ja que a més de gestionar la propietat de Can Castanyer, és un dels accionistes d’Urbanizaciones, S.A., empresa promotora de la urbanització de Valldoreix, on tenia terrenys. També treballa un any a la ferreteria Can Damians a Barcelona.

El febrer de 1923 és cridat per realitzar el seu servei militar. Com és soldat de quota, el que permetia reduir el temps de servei a canvi d’una contribució econòmica, el 30 d’abril finalitza el seu primer termini de permanència a files, sense haver sortit de Barcelona. Torna a ser cridat per l’Exèrcit el setembre de 1924, aquest cop és embarcat amb el Batallón de Montaña Barcelona 1º de Cazadores cap al Marroc. Des de Larache és enviat a Megaret i al campament de Rokba el Gozal, on participa en durs combats, en una sagnant batalla per evacuar els soldats cercats a Xauen. És l’anomenada retirada de Xauen, un desastre militar que finalitza amb prop de 2000 baixes entre els espanyols i 1200 entre els rifenys. Com que no rebien notícies seves la família el dóna per mort.

Pau Muñoz Castanyer a Toulouse. 3 d’octubre 1925. Foto cedida per Jordi Muñoz-Castanyer

Però Pau Muñoz torna a Barcelona el 6 de gener de 1925 sa i estalvi. El 6 de setembre és de nou cridat a files, però aquest cop decideix no presentar-se. És declarat en rebel·lió. Pau Muñoz deserta i passa a França, a Toulouse, on el trobem l’octubre de 1925, i d’allà marxa poc temps després cap a París.

A la capital francesa treballa al ram tèxtil i entra en contacte amb altres exiliats catalans. Políticament es mou entorn d’Estat Català. No sembla que tingués una participació directa en el complot de Prats de Molló de 1926 però, segons explicava al seu fill, va visitar a Francesc Macià a la presó a París per passar-li un missatge.

Retorn, indultat, casat i hereu

Torna a Catalunya el febrer de 1927, acollint-se al Reial Decret núm. 148 d’indult del 22 de gener del mateix any que atorgava un «generoso perdón por las faltas cometidas, tan amplio como nunca se otorgó, y dando el máximo de facilidades a los infractores para que normalicen su situación y cumplan sus olvidados deberes». Pau Muñoz queda així lliure de responsabilitat penal per la seva deserció, «siempre que, como es natural, abone los plazos de la cuota que le falten pagar» i «quedando el interesado obligado a servir en filas el mismo tiempo que los de su reemplazo». Així que paga el que resta de quota i passa dos mesos i 11 dies a l’Exèrcit, aquest cop sense sortir de Barcelona. Finalment és llicenciat el 4 de març fixant la seva residència a Can Castanyer.

Ara es guanya la vida, gràcies a les seves coneixences a París, com a representant de marques franceses de productes de goma i, durant un temps, també de productes de perfumeria. El 1929 es casa amb Josepa Dinarés Closes, de Les Corts de Barcelona, amb la que tindrà quatre fills.

Reprèn les seves col·laboracions periodístiques. El 1929 i 1930 escriu, de nou, a la revista rubinenca Endavant, ara convertida en setmanari catòlic, sota el pseudònim de P. de Puigmadrona, fustigant el caciquisme local i fent gala del seu ferm catalanisme.

El 1931 mor el seu oncle Rafael sense descendència i Pau Muñoz Castanyer esdevé l’hereu de Can Castanyer, una propietat que compren el mas, l’església de Santa Maria de Campanyà i una finca d’unes 25 hectàrees, on es conrea vinya, cereals i farratges i amb una zona de regadiu amb horts.

D’Acció Catalana a Unió Democràtica de Catalunya

Pau Muñoz ha ingressat en Acció Catalana. Participa en la creació de lAgrupació d’Acció Catalana de Sant Cugat, formada l’abril de 1930, tot just quan s’està reorganitzant el partit a tota Catalunya. Acció Catalana es presenta a les eleccions municipals d’abril de 1931. Pau Muñoz participa en la campanya electoral, denúncia que no han pogut fer una candidatura netament republicana perquè el Centre Republicà Federal ha preferit anar com administratius.

El 12 d’abril la victòria va ser per als monàrquics, però mai arribaran a governar. El 14 d’abril es proclama la República i des de la Generalitat es nomena un Ajuntament «revolucionari» format només per republicans, sis regidors federals i quatre d’Acció Catalana. Un d’ells és Pau Muñoz, escollit cap de la minoria i que com a tal parla des del balcó de l’Ajuntament durant la inauguració oficial de la plaça de la República, abans plaça Major, el dia 12 de maig.

A les eleccions locals repetides del 31 de maig, amb victòria aclaparadora dels republicans federals, la minoria serà formada per republicans radicals. Acció Catalana quedava fora de l’Ajuntament. L’agost de 1931 Pau Muñoz és escollit president de l’Agrupació local i aviat assumeix també la direcció de Garba, la publicació mensual del partit. Dura poc a la direcció de la publicació, és substituït el febrer de 1932, i al partit, ja que a mitjans de 1932 participa en la creació d’una nova organització política, Unió Democràtica de Catalunya (UDC). La discussió sobre la confessionalitat de l’Estat i la relació amb l’Església catòlica en la Constitució republicana ha dividit el partit. El sector més catòlic marxa d’Acció Catalana per fundar UDC.

El 1932 és també l’any que Pau Muñoz passa a viure a Barcelona, s’instal·la al carrer Duc de la Victòria, sense deixar de passar llargues temporades a Can Castanyer. A la ciutat comtal trava amistat amb Lluís Vila i d’Abadal, Maurici Serrahima, Manuel Carrasco i Formiguera, el rovell de l’ou d’UDC, i altres nacionalistes catalans com Francesc Maspons i Anglasell. A més, col·labora com articulista a la premsa barcelonina, primer a La Nau i després en publicacions afins al partit democristià com El Matí i, sobretot, El Temps.

Al primer congrés d’UDC, celebrat a Badalona l’1 i 2 d’octubre de 1932, en què el partit es referma en el seu confessionalisme catòlic i el seu nacionalisme català, Pau Muñoz es mostra com un delegat actiu. Presenta esmenes, com la que demana que la denominació del partit sigui Unió Democràtica Nacionalista, que no és acceptada, i altres referents al tema rabassaire. En la jornada final és escollit secretari escrutador, encarregat de fer el recompte de vots en l’elecció dels membres del Comitè de Govern del partit.

El primer acte d’UDC a Sant Cugat se celebra el dia 28 d’octubre de 1932, un míting a la Sala Tadeo amb Pau Muñoz i el líder del partit Manuel Carrasco i Formiguera. El novembre els mateixos oradors fan la presentació del programa electoral per les eleccions al Parlament de Catalunya, a les que van coalitzats amb la Lliga i Acció Catalana. Però Pau Muñoz destaca més en treballs a la direcció nacional del partit que en la mínima agrupació local d’UDC de Sant Cugat.

Conferència de Josep Cirera i Soler sobre “Cap al nou ordre social” al local d’Unió Democràtica de Catalunya. D’esquerra a dreta: Manuel Carrasco i Formiguera, Miquel Coll i Alentorn, el conferenciant Josep Cirera i Soler, Félix Duran i Cañameres, Rafael Morató i Pau Muñoz Castanyer. Barcelona, 14 febrer 1935. Autor: Carlos Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona. A-4-4-S4-112

Una agrupació que està present al Congrés extraordinari del partit celebrat a Vic el 26 de març de 1933 i al II Congrés Nacional d’octubre del mateix any, un encontre on de nou trobem un Pau Muñoz molt dinàmic, especialment durant la discussió de la ponència sobre els problemes de la terra. L’agost de 1933, representant a UDC, va signar el pacte Galeusca, que subscriuen partits galleguistes, el PNV pels nacionalistes bascos i Acció Catalana, Palestra i UDC, per part dels nacionalistes catalans. El setembre de 1933 és escollit membre del Consell Nacional d’UDC. A més d’articulista, destaca com orador i participa en mítings i actes públics del partit.

A les eleccions municipals de gener de 1934, a Sant Cugat, UDC col·loca a Pau Muñoz a la llista de Conjunció Catalanista, que agrupava la dreta catalanista local, i que és derrotada àmpliament per la candidatura del Centre Republicà Federal. Muñoz no va ser escollit com a regidor.

Pau Muñoz també té un paper com a promotor de la reorganització del moviment catòlic a Sant Cugat, inspirant-se en el model parroquial de Josep Guardiet, que ell havia conegut durant els seus anys a Rubí. Va ser el primer president de l’Institut de Cultura Infantil, inaugurat l’1 d’agost de 1932. La seva germana Roser presideix l’Institut de Cultura Femenina, creat l’abril de 1933.

El trasbals de la Guerra Civil

La Guerra Civil trasbalsa la seva vida. Els primers dies aconsegueix, per dos cops, salvar de la crema Santa Maria de Campanyà, l’església situada al costat del mas, però no podrà una tercera. El 10 agost 1936 un grup d’incontrolats cala foc a l’església. Només se salva el retaule sant Sebastià i les llànties votives.

Pau Muñoz Castanyer amb la seva dona Josepa Dinarés i el seu fill. Seva. ca. 1938. Foto cedida per Jordi Muñoz-Castanyer

Amb la revolució engegada el juliol de 1936, les terres de la finca queden en mans del masover i dels parcers. Pau Muñoz decideix fugir amb la seva família. Gràcies a les gestions del seu amic Lluís Vila i d’Abadal la família s’instal·la a Seva, a casa del doctor Josep Maria Gassó, al que Pau Muñoz ajuda en la seva feina a l’Aliança de Vic. Segons explica Joan Auladell al seu article, col·labora també amb Vila, ajudant a sacerdots i religiosos fugitius i amagats.

Quan l’abril de 1938 és cridada la seva lleva, Muñoz decideix no presentar-se i, de nou, marxa cap a França. Travessa els Pirineus a peu i s’instal·la Toulouse, on és acollit per vells amics de la seva primera època francesa. El novembre 1938 entra a l’Espanya franquista. Passa per San Sebastian i Saragossa. Segons informes posteriors de la Guàrdia Civil, no corroborats pel seu fill, ingressa a l’Exèrcit franquista. El febrer de 1939, pocs dies després de l’entrada de les tropes franquistes a Sant Cugat, torna a Can Castanyer. El 19 de març regressa la seva família, que havia estat vivint a Vic.

De la Comissió Abat Oliba a l’alcaldia

Durant la guerra Pau Muñoz ha vist la seva propietat confiscada i al seu mentor, el doctor Guardiet, assassinat a La Rabassada. Clar que també ha conegut l’afusellament del seu amic Manuel Carrasco i Formiguera pel Franquisme. Ha hagut de fugir. Ara el nou règim li retorna la seva propietat i fa dels principis nacionalcatòlics bandera. Muñoz acabarà col·laborant.

Pau Muñoz decideix viure de pagès. S’instal·la a la recuperada Can Castanyer amb la família. S’implica en la millora dels cultius, bàsicament vinya, i de la ramaderia a la finca. Forma part de l’Institut Agrícola Català Sant Isidre, la patronal agrícola, i és actiu militant d’Acción Rural Católica.

El seu catolicisme continua vertebrant el seu pensament. El dia de l’Assumpció de 1941 celebra una festa religiosa a Santa Maria de Campanyà, reposant la imatge de la verge cremada el 1936. També participa en el món catòlic santcugatenc. És un dels impulsors, el febrer de 1947, de la Comissió Abat Oliba de Sant Cugat, de la que és vicepresident. Aquesta Comissió naixia per promoure l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, que se celebrà amb tota la pompa el 27 d’abril. La Comissió fa servir el català, organitza ballades de sardanes i serveix per reagrupar a aquells catalanistes catòlics de tarannà conservador d’abans de la guerra, alguns dels quals han col·laborat amb Falange. A més, Pau Muñoz, fidel a la seva afecció al periodisme, escriu a Guia, la revista de la parròquia.

Potser per aquest lideratge i pel seu prestigi intel·lectual és proposat per alcalde després de la dimissió de Nicolás Villar Recio, implicat en afers pocs clars al voltant de la portada d’aigua a Sant Cugat, i el breu pas per l’alcaldia d’Albert Rosàs Macià, propietari de Can Rosàs. L’agost de 1947 és nomenat alcalde pel governador civil. Pau Muñoz es va resistir a acceptar el càrrec, però finalment, davant de les pressions, n’assumeix l’alcaldia el 30 d’octubre de 1947, sense acceptar la jefatura de FET de las JONS.

Durant el seu mandat destaca la finalització de les obres per l’abastament d’aigua al poble. Des del seu càrrec avala a alguns dels santcugatencs exiliats perquè puguin tornar a Sant Cugat. Són els casos, per exemple, del republicà Magí Bartralot Auladell, que havia estat alcalde durant la guerra i amb el que havia compartit consistori «revolucionari» l’abril de 1931, o del catalanista Joan Giménez Llorens, que havia militat amb ell a Acció Catalana. Tots dos tornen el 1948 sense ser represaliats. També farà gestions perquè el local de la Unió Santcugatenca, convertit en Casino Nacional, sigui retornat als seus socis.

Pau Muñoz Castanyer, amb la vara d’alcalde, acompanyat de Nicolás Villar Recio, sortint del Monestir. Sant Cugat del Vallès, ca. 1948. Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès

El juny de 1949 Pau Muñoz demana al governador civil ser rellevat del càrrec d’alcalde. El governador accepta la seva demanda. Segons Joan Auladell, la seva dimissió es produeix arran del seu enfrontament amb l’Associació de Propietaris de La Floresta pel projecte de la carretera que havia d’enllaçar el barri amb La Rabassada. Surt llavors a col·lació el seu passat catalanista.

El 1952 torna al consistori, aquesta vegada com a regidor pel terç familiar, escollit el novembre de 1951. Pau Muñoz s’havia postulat en aquests pseudoeleccions amb un manifest on afirma que es presenta «libre de toda suerte de coacciones, independiente de todo partidismo, puesta la mirada únicamente en el interés de la población».

El setembre 1956, l’alcalde José María Martí Gras el nomena primer tinent d’alcalde. Un any després renuncia a la tinença d’alcaldia arran de la polèmica amb alguns influents veïns de Valldoreix que havien demanat esdevenir Entitat Local Menor. Muñoz, coneixedor de la realitat valldoreixenca, havia presidit la Comissió encarregada de l’afer. Deixa el consistori definitivament el febrer de 1958 quan finalitza el seu mandat.

Es retira llavors a Can Castanyer, on de vegades és visitat per antics company d’UDC, com Maurici Serrahima. Amb l’arribada de la democràcia encara participa el 1978 en un míting d’UDC a Rubí. Pau Muñoz Castanyer va morir al seu mas, on és enterrat, el 2 de febrer de 1979.

Anuncis

Antoni Griera Gaja, sacerdot, filòleg, protector del Monestir i ecònom de la parròquia de Sant Cugat

[Actualitzat: 1 desembre 2018]

Mossèn Antoni Griera Gaja va arribar a Sant Cugat els primers dies de febrer, una setmana després de l’ocupació del poble per les tropes franquistes. Havia demanat a les jerarquies catòliques esdevenir ecònom de la parròquia de Sant Pere d’Octavià -la parròquia de Sant Cugat-. Antoni Griera ja la coneixia, ja que el seu germà Xavier havia exercit com a vicari a Sant Cugat als anys vint. Però el seu objectiu en demanar aquesta parròquia anava més enllà de l’interès pastoral, Griera aspirava a convertir-se en una mena de protector del Monestir. El seu pes polític, no debades havia passat part de la guerra a Burgos prop del dictador, va fer que els seus desitjos fossin atesos ràpidament.

El 3 de febrer celebrava la primera missa a Sant Cugat, anomenada de reconciliació i purificació de l’església, amb una gran assistència de públic. És la primera de les moltes cerimònies religioses que s’organitzen a partir de llavors. El caràcter nacionalcatòlic del nou règim suposarà una mobilització constant de la població en actes religiosos: misses de campanya, benedicció de locals falangistes, reposició de signes religiosos o cerimònies expiatòries.

Parlament d'Antoni Griera a la Festa de la Vellesa. Claustre del Monestir [ca. 1940] (Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès, Fons Cabanas)
Parlament d’Antoni Griera a la Festa de la Vellesa. Claustre del Monestir. [1940]. Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès.

Sacerdot, filòleg i catòlic social

Antoni Griera havia nascut a Sant Bartomeu del Grau el 1887, al si d’una família pagesa, era el primogènit de nou germans. Els ferms principis catòlics de la seva família el van conduir cap a la carrera eclesiàstica. Va ingressar al Seminari de Vic, però aviat s’interessà també per la filologia. L’octubre de 1908, encara sense finalitzar els estudis eclesiàstics, aconsegueix una de les tres beques que oferia la Diputació de Barcelona per estudiar a l’estranger. Cursa estudis filològics a la Universitat de Halle-Wittenberg, fins al juliol de 1910, i a la de Zuric, d’octubre de 1910 a octubre de 1911, on es va doctorar amb una tesi sobre la frontera catalana aragonesa, per passar després a París.

El 1913 torna a Barcelona. El 1914 és ordenat sacerdot, sent nomenat capellà de les Dames Negres. Més endavant, el 1927, passa a ser capellà del Col·legi de Religioses Filles de la Santa Casa de Natzaret de Sarrià. A més, el desembre de 1926 el bisbe el nomena censor d’ofici.

Aquestes destinacions li deixen temps lliure per dedicar-se als seus estudis filològics. Des del seu retorn no para. Organitza per a la Diputació els estudis de lingüística catalana, ingressa a les oficines lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), on treballa a la seva Secció Filològica fins a 1927, participa el 1914 en la fundació del Butlletí de Dialectologia Catalana i viatja per tots els territoris de parla catalana recollint informació per a l’Atlas lingüístic de Catalunya. A més, el 1918 forma part de la junta de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

Però aviat s’enfronta amb altres membres de l’IEC. El seu fort caràcter, les seves discutides teories filològiques i la seva oposició a les normes ortogràfiques de Fabra, l’allunyen de la majoria de filòlegs catalans. El 1928 abandona la Secció Filològica. El 1931 publica la seva Gramática histórica del catalá antic, que és criticada per la seva falta de rigor científic. I l’any 1935 deixa l’últim càrrec que tenia a l’IEC, trencant amb la institució després de les acusacions d’haver-se apropiat de materials recollits per a l’elaboració del diccionari de dialectes per al seu Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya, que comença a publicar el 1935. Aquell mateix any fou nomenat professor de llatí del Seminari Conciliar.

Malgrat les polèmiques, el 1932 la Universitat de Würzburg el va nomenar doctor honoris causa. Amb aquest motiu va rebre un homenatge del Comité Hispano-Alemán de Barcelona, en el que figuren el cònsol i alguns dels futurs dirigents nazis de Barcelona.

Amb l’arribada de la República ha decidit intervenir en temes socials. Es va vincular al catolicisme social i exercirà de secretari general, entre 1931 i 1936, d’Acció Social Popular, entitat inspirada en la Volksverein alemanya, que el bé coneixia, a més de fer d’editor del seu òrgan de premsa Catalunya Social. Participa a les Setmanas Sociales Españolas, presidides per Severino Aznar i realitza per tota Espanya xerrades d’apostolat social. Precisament sobre aquests temes, el 1935, va pronunciar dues conferències a Sant Cugat convidat per la Federació de Joves Cristians.

Retrat d’Antoni Griera i Gaja. 1934. Fons Josep Maria Sagarra i Plana. Arxiu Nacional de Catalunya. ANC1-585-N-14419

Franquista

En començar la guerra es va amagar. En canvi el seu germà Joan, alcalde dretà de Sant Bartomeu del Grau, va tenir menys sort i va ser assassinat. Griera va aconseguir fugir a França amb un passaport signat pel conseller de Governació. Aviat torna a travessar la frontera cap al costat franquista. Passa per Pamplona i el 12 d’octubre de 1936 entra a treballar com a traductor i censor de premsa estrangera a l’Oficina de Prensa y Propaganda de la Capitania General de Burgos. A més tradueix teòrics del corporativisme com Johannes Messner o Alois Dempf. Griera discrepa del nazisme i el falangisme i se sent més proper al carlisme i al corporativisme catòlic d’Engelbert Dollfuss, l’Estado Novo portuguès o el feixisme italià. Quan a finals de 1936 l’Oficina de Prensa y Propaganda es traslladi a Salamanca, Griera es vincularà a un nou servei de premsa, d’adscripció carlina, que prepara l’edició del setmanari Domingo, que sortirà a Sant Sebastià febrer 1937.

El 1937 viatja a l’estranger per fer gestions entre nuclis catòlics i participar en el V Congrés de Lingüística Romànica celebrat a Niça. El 1938 passa a residir a Sant Sebastià, on hi ha una important colònia de catalans passats al bàndol franquista. El juliol d’aquell any viatja a París per participar en el congrés de toponímia on, entre la hilaritat d’alguns congressistes, defensa una de les seves teories més esbojarrades, que el basc provenia del llatí. Després va passar per l’Alemanya nazi i l’Itàlia feixista, tornant el novembre a Sant Sebastià. El 29 de gener, tres dies després de l’entrada de les tropes franquistes, arriba a Barcelona. Com sabem, dies després ja és a Sant Cugat. S’estarà trenta-dos anys.

Defensant el Monestir i enfrontat amb l’Ajuntament

Com el mateix Griera explica a les seves memòries, en arribar «l’església de Sant Cugat oferia un aspecte desolador» a causa dels efectes de l’assalt de juliol de 1936 i els usos que se l’havia donat durant la guerra com a magatzem agrícola i caserna, a més de servir de marc d’una sessió de les Corts republicanes el 30 de setembre de 1938. Griera afirma que «dins d’uns anys el Reial Monestir de Sant Cugat tindrà tot el seu antic esplendor i es recuperarà de la devastació produïda per les turbes rojo-comunistes». Amb aquest objectiu visita el 7 de febrer al nou president de la Diputació, organisme que es convertirà en el principal finançador dels projectes de Griera.

El primer que fa és oposar-se al trasllat del camp de presoners d’Horta al recinte del Monestir, com alguns militars pretenien. Seguidament va començar el seu esforç per endreçar l’entorn del cenobi, on estava ubicat l’antic centre d’oci conegut com el Parque, el camp de futbol i l’escorxador municipal.

Les accions engegades per Griera en defensa del Monestir i el seu recinte aviat el van enfrontar amb l’Ajuntament. I això que el ple de l’Ajuntament havia aprovat el 21 de febrer traslladar-li un acord en que es congratulava pel seu nomenament com a ecònom «deseándole felices acuerdos en su cargo y poniéndose la Corporación a sus órdenes con el fin de auxiliar en lo que sea necesario para acrecentar el Culto y aumentar la fe católica».

Antoni Griera, un home de tarannà aspre i un xic arrogant, va mantenir al llarg de tota la seva estança a Sant Cugat unes tenses relacions amb l’Ajuntament, la Falange i amb part del veïnat. Ramon Mas, en una carta que li envia des de l’exili el 1956, li explica «la seva forma de procedir, jo li aclareixo que la gran majoria del poble no li diu o no té valor de dir-li, que les seves actituds brusques i intol·lerants [sic], les formes de tractar a la gent senzilla, els deixa un greuge moral en el fons de la seva ànima».

La topada més forta amb la Junta Gestora de l’Ajuntament va arribar quan Griera va proposar l’enderroc del Parque, el que havia estat local de reunió i esbarjo de la dreta santcugatenca, entre els quals hi havia alguns dels primers regidors franquistes. Les instal·lacions estaven molt malmeses. Els últims inquilins havien estat tropes d’ocupació aquarterades, els Flechas Azules, que segons Griera «demés de molta brutícia moral i material, deixaren descendència i augmentaren la població de la vila». Griera, després de la marxa dels legionaris, va demanar al Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional l’enderroc del local, que segons ell «servia de ball, cafè, teatre, cinema i …cabaret», mentre part dels antics socis demanaven la reobertura com a centre d’oci.

Després de mantenir una tensa reunió amb Mossèn Griera, el ple de l’Ajuntament, que era l’arrendador del Parque, va donar llargues a l’assumpte. Però Griera tenia pressa. Va aconseguir que el soci majoritari de la concessió li cedís les seves accions i va ordenar, pel seu compte, la demolició de les instal·lacions. El consistori, després de consultar un advocat i de rebre l’ordre d’enderroc de Defensa del Patrimonio, no va tenir més remei que acatar. La sala aniria a terra el febrer de 1940.

Els enfrontaments amb l’Ajuntament van continuar. Primer quan els regidors van voler apropiar-se, en un escrit difós al poble, de la feina de neteja del Monestir que s’havia realitzat per iniciativa de Griera i després quan aquest es va oposar a l’enderroc de part de la muralla del recinte del Monestir, com pretenia el consistori. Segons Griera «voler restaurar el Monestir i no entrar en conflicte amb l’Ajuntament» era una utopia.

Griera també va xocar amb els falangistes, pels quals no tenia gaires simpaties. Com hem comentat, Griera se sentia més proper als carlins. Es va mostrar rebec a les misses de campanya i les desfilades, de les que es lliurava sempre que podia. Com el mateix Griera reconeix a les seves memòries, va poder mantenir aquest pols amb autoritats i falangistes locals, sense ser canviat, gràcies als seus contactes en les altes esferes eclesiàstiques, polítiques i culturals.

Tampoc participa, com informador, en la repressió política desfermada el 1939. A diferència del que passava a molts pobles, on els informes fets per l’Ajuntament, la Guàrdia Civil i la Falange sobre veïns de les seves poblacions per als camps de presoners i tribunals anaven acompanyats també d’informes del rector, en el cas de Sant Cugat poques vegades trobem la participació de Griera en aquest procés. Clar que Griera era nou al poble i desconeixia la vida política i la realitat social del Sant Cugat republicà.

Antoni Griera amb les autoritats locals en un acte a l’Hort de l’Abat, al recinte del Monestir. [194?]. Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès
Amb tot, per exemple, les assistències de la corporació en ple als actes religiosos, misses de campanya, les ajudes que l’Ajuntament dóna a seminaris i convents -malgrat l’estat ruïnós de les finances locals-, per una part, i la participació d’Antoni Griera en tedèums d’accions de gràcies per la caiguda de Madrid, la benedicció de locals i banderes falangistes o la col·locació d’una placa en l’església en memòria dels caiguts del bàndol franquista, demostren que a pesar dels enfrontaments totes dues bandes estan embarcades en el mateix projecte polític. Tots són franquistes.

Reorganitzant la vida parroquial

Mossèn Griera, com a primer ecònom de després de la guerra, també va ser l’encarregat de reorganitzar la vida parroquial. El 1936 havien estat assassinats els rectors de les parròquies de Sant Cugat i Valldoreix, assaltat el Monestir i les ermites del terme, aterrades creus de terme i les campanes. Amb l’entrada de les tropes franquistes una de les primeres mides que es van prendre va ser el restabliment del culte i l’obertura de les esglésies i temples.

Aviat es va normalitzar la situació religiosa i es va posar de manifest el nacionalcatolicisme del que feia gala el nou règim. L’Església catòlica es fa present a tots els actes polítics i socials de la vila. Es reposen els símbols religiosos i es bateja als nens nascuts durant la guerra i, fins i tot, durant la República, incloent-hi fills d’esquerrans morts al front.

Griera, més centrat a recuperar l’edifici monacal, crida per ajudar-lo en les feines parroquials a Mossèn Joan Vilacís, un antic alumne seu que s’estarà a Sant Cugat des de 1939 fins 1944, i, més endavant, al seu germà Xavier Griera que, com hem dit, havia estat vicari de la parròquia. Els Griera van organitzar Acción Catòlica a la parròquia, sense gaire èxit, i l’Associació de la Providència, encarregada de fer obres de beneficència, a la vegada que exercia un control social sobre la població informant el rector «dels nens i adults no batejats, de les unions no legals, dels malalts reacis a rebre sagraments». Però, com hem reiterat, la vida parroquial no ocupava la majoria del seu temps.

Restauració i Patronat

Les influències de Griera en les altes esferes també el van servir per posar en marxa la restauració del Monestir. Sota la direcció de Jeroni Martorell, arquitecte del Servicio Provincial de Monumentos, s’inicien les obres de neteja del recinte, es restauren els altars de santa Escolàstica, sant Benet i sant Bartomeu i es construeix un de nou dedicat al Sant Crist, que havia estat cremat el 1936, i als “màrtirs de la revolució”. També s’instal·la, el 3 de març, dins del recinte monacal la creu de terme que originalment estava situada a l’era de Can Mates, aterrada el juliol de 1936.

Visita de José Ibáñez Martín, ministre d’Educación Nacional, al Monestir, amb Jeroni Martorell i Antoni Griera. Sant Cugat del Vallès, 4 octubre 1941. Foto: Carlos Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

L’agost de 1940 es col·loquen uns nous vitralls de colors a les sis rosasses de la nau central i el setembre del mateix any s’emplacen les noves campanes que substituïen les que van ser fosses el 1936. A les tres noves campanes -anomenades Severa, Semproniana i Juliana- s’afegirà una quarta el març de 1942, la Cugada. Griera, conscient de la importància simbòlica de les campanes, va declarar durant l’acte d’inauguració: «que sàpiguen els enemics de l’Església que encara que cremin temples i destrossin campanes per no tenir que sentir la veu de Déu, un altra vegada tenim campanes que magnifiquen la seva glòria i vulguin, o no vulguin, tindran que soportar-les».

Per vetllar per la conservació del Monestir, Griera, amb el suport del bisbe de Barcelona, va impulsar l’agost de 1939 la creació del Patronato del Monasterio de San Cugat del Vallés. Segons Griera «un instrument que ens permet treballar més a fons en la recuperació d’aquest símbol de la vida religiosa i cultural». Aquest Patronat seria oficialitzat per la Dirección General de Bellas Artes el 5 de setembre de 1941 i tindria el seu acte inaugural el 4 d’octubre del mateix any, sota la presidència de José Ibáñez Martín, ministre d’Educación Nacional, que va ser rebut amb tots els honors per les autoritats locals i va aprofitar per visitar el Monestir. Griera presidirà el Patronat fins a 1971.

El Instituto Internacional de Cultura Románica

A més, Griera va impulsar el Monestir com a centre d’estudis. Gràcies a les seves gestions i amb ajudes del govern franquista va instal·lar el 1941 al claustre l’Instituto Internacional de Cultura Románica. Serà aquest centre, dirigit pel mateix Griera, el que publiqui les seves investigacions i li permeti continuar editant l’Atlas lingüístic de Catalunya, el refundat Boletín de Dialectología Española i la Biblioteca Filológica Histórica.

També tindran la seu al Monestir la delegació espanyola del Centre Internacional de Ciències Onomàstiques, l’Escola de Pintura Mural Contemporània i, des de 1967, la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona.

El Monestir també acull una gran biblioteca, finançada en part per la Diputació, que arriba a tenir més de 10.000 volums de llibres i revistes de filologia, gramàtica i literatura catalana. Moltes publicacions provenien de l’intercanvi amb museus i biblioteques, altres eren propietat de Griera i també hi havia algunes dipositades per l’Ajuntament de Sant Cugat. Aquesta biblioteca, en una decisió personal, seria cedida per Griera l’octubre de 1973 a la ciutat de Vic, passant a engrossir el fons de la Biblioteca Episcopal. El 1975 el Patronat fa gestions, que no reeixiran, intentant que el fons torni al Monestir.

Obra, polèmica i reconeixement

Griera es converteix en un dels filòlegs del règim. És membre, des de 1941 de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres i del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, exerceix de catedràtic a la Universitat de Barcelona, fa classes al Seminari, imparteix cursos de cultura cristiana i litúrgia a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi i dirigeix els cursos anuals de filologia catalana de l’Ateneu Barcelonès. Freqüenta els congressos internacionals de filologia i serà l’organitzador el 1953 el 7è Congrés Internacional de Lingüística Romànica celebrat a la Universitat de Barcelona.

També és autor d’una extensa i qüestionada obra. El 1947 finalitza el 14è i darrer volum del seu Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya, el 1960 publica l’Atlas lingüístic d’Andorra i el Vocabulario vasco, el 1965 La vinya, la verema, el vi, el 1967 Liturgia popular i el 1973 l’Atlas lingüístic de la Vall d’Aran. A més escriu múltiples articles, sobretot de toponímia, onomàstica i dialectologia i és també autor d’una biografia d’Antoni Maria Claret i d’unes polèmiques Memòries.

També va escriure articles sobre la història del Monestir de Sant Cugat, el seu cartulari i una brevíssima Guía descriptiva histórica y artística del monasterio de San Cugat del Vallés (1969).

Per les seves aportacions acadèmiques va rebre diferents distincions. Va ser doctor honoris causa per les universitats de Würzburg (1932), Lovaina (1953), Upsala i Zürich i el govern franquista li va concedir la Medalla de Alfonso X el Sabio. En el pla eclesiàstic va rebre pel Papa el títol de Monsenyor i Cambrer Secret de Sa Santedat.

Final

Griera, malgrat que va deixar de ser l’ecònom de la parròquia amb l’arribada del seu germà, substituït el 1948 a la rectoria per Joan Clerch, viurà a la planta principal de la Casa Abacial. Allà s’hostatja, en qualitat de president del Patronat del Monestir, fins a la seva substitució a la presidència d’aquest organisme el 1971. Llavors es va traslladar a viure a Castellar del Vallès on moriria el desembre de 1973.