La secularització del cementiri de Sant Cugat del Vallès

Actualitzat: 20 febrer 2019

El juliol de 1931 un decret del Govern central atorgava la gestió dels cementiris als ajuntaments. Pocs mesos després, a l’octubre, s’aprovava la nova constitució republicana, que al seu article 27 establia que “los cementerios estarán sometidos exclusivamente a la jurisdicción civil. No podrá haber en ellos separación de recintos por motivos religiosos”. S’acabava així amb la gestió parroquial dels cementiris i amb la divisió existent als recintes entre una part catòlica, de majors dimensions, i una altra on eren enterrats els que no pertanyien a l’Església catòlica, els que havien demanat cerimònia civil i els suïcides. Normalment un mur separava els dos sectors.

Vista aèria de Sant Cugat (a la part inferior dreta el cementiri), [1950]. Realitzador desconegut. Arxiu Municipal de Sant Cugat
El conflicte per la qüestió religiosa, l’enfrontament entre uns catòlics, de vegades en posicions integristes, i uns republicans laïcistes, de vegades amb postures anticlericals, va ser un dels centrals a tot l’Estat durant la República i no ho serà menys a Sant Cugat. Els anys de domini polític i econòmic del Monestir fa que els sentiments anticlericals estiguin arrelats en bona part de la població santcugatenca. El que per als republicans federals eren victòries històriques del laïcisme, com la secularització dels cementiris, els canvis del nomenclàtor per eliminar dels carrers els noms religiosos o la retirada de crucifixos, per als catòlics eren atemptats a la religió.

El ple de l’Ajuntament de Sant Cugat de 9 de desembre de 1931 aprova per unanimitat la secularització del cementiri. El dia 30 es concreta l’actuació: “derribar la caseta nomenada de les autòpsies a fi de deixar lliure pas al recinte que era destinat a Cementiri Civil, colocar [sic] un rètol en la porta del cementiri que digui: Cementiri Municipal [i] construir un nou departament per a fer les autòpsies”. Es fixa el dia 3 de gener per fer la cerimònia de secularització.

El cementiri de Sant Cugat s’havia traslladat el 1853 del darrere de l’abandonada església de Sant Pere d’Octavià -on avui es troba el Mercat Pere San- a la part posterior del recinte del Monestir, entre el que avui són carrer Castellví i passeig Francesc Macià. Allà estarà fins al 1970.

Porta del cementiri de Sant Cugat, 1920. [Retall de revista desconeguda]

Com estava previst, el 3 de gener de 1932 una comitiva, encapçalada per l’alcalde Roc Codó, surt a les 11 hores. S’havia previst que “l’ajuntament en corporació” sortís de la Casa de la Vila cap al cementiri, en una mena de processó laica, però no de tots els regidors s’han presentat. No apareixen els edils de l’oposició Josep Alemany i Anton Vilaseca, que sembla que no volen enemistar-se amb els catòlics, tampoc fa acte de presència Ramon Sagalés, barallat amb els federals amb els quals havia compartit candidatura, ni els republicans federals Jaume Fàbregas, del sector moderat, i Tomàs Grau, que al·lega malaltia.

El seguici es dirigeix al cementiri on Roc Codó, com recollia La Humanitat, portaveu d’ERC, “féu un senzill parlament i acte seguit, proveït d’una maça, donà uns cops a la caseta que servia per a dipòsit de cadàvers i que en virtut de l’acord de l’ajuntament, que fou llegit pel secretari senyor Tudó, s’ha d’enderrocar, separant així la part que existia i que feia possible la separació del cementeri civil del catòlic”. Segons aquest diari a l’acte participen una cinquantena de persones, segons la dretana La Veu de Catalunya són 17 comptant regidors i empleats municipals.

Durant l’acte de secularització es “procedí a treure una creu que dalt d’un pedestal presidia l’entrada”. Miquel Duran, regidor federal, va ser qui, en un excés de zel secularitzador, va arrancar aquesta creu de ferro que, de fet, presidia un petit monument en record dels vuitanta morts santcugatencs en l’epidèmia de còlera de 1854. El túmul funerari datava del 1869 i s’havia pagat per subscripció popular. Al monument figurava la llegenda “Aquí vindran els pobres, els rics, els ignorants i els savis”. El 1887 s’havia substituït la creu de fusta original, molt malmesa, per una de ferro. Des de La Humanitat es va dir que “posteriorment s’ha dit que aquella creu hi era en recordança d’una passa de còlera que açotà [sic] el poble a mitjans del segle passat, pel qual motiu l’Ajuntament es veurà obligat a tornar-li a posar”, però s’afirmava “que tota vegada que ja és fora creiem nosaltres de no tornar-li a posar puix no vindrà d’una creu més o menys”.

Cementiri de Sant Cugat. Arxiu Tot Sant Cugat

No tothom pensava el mateix. La retirada d’aquesta creu va ser denunciada pels catòlics i Garba, portaveu local d’Acció Catalana. El bel·licós món catòlic santcugatenc es va mobilitzar. Es va iniciar una campanya de recollida de signatures per protestar contra la retirada de la creu, que es qualifica de profanació, i demanar la seva reposició. A més, des d’aquests sectors s’ataca als regidors federals als que titllen d’arrancacreus. A principis de febrer es crea una comissió de veïns amb l’objectiu de presentar la instància de protesta signada pels veïns davant el Govern Civil. Però la creu no es reposarà fins després dels fets d’octubre de 1934, serà una de les primeres decisions de l’alcalde gestor Alfons Masana.

El cementiri de Valldoreix seria secularitzat, sense tant enrenou, el 28 de febrer del mateix any.

Com en tantes coses, el franquisme tornaria les coses a l’estat anterior a la República. Quedaria derogada la llei de secularització dels cementiris. El ple municipal de Sant Cugat del 21 de febrer de 1939 acorda restablir “las tapias que siempre han separaron los cementerios civiles de los católicos” i fa un pas més enllà i aprova fer “desaparecer de los nichos, panteones, sepulturas y cualquiera clase de monumentos funerarios todas las inscripciones y símbolos de sectas masónicas y cualesquiera otros que de algún modo sean hostiles u ofensivos a la Religión Católica o a la moral cristiana”.

Anuncis

Entrevista a Televisió Sant Cugat

Joventut Esportiva Proletària: comunisme i esport obrer a Sant Cugat

Durant els anys vint l’esport es va popularitzar a la societat catalana. Si fins llavors la pràctica esportiva era, pràcticament, només cosa d’aristòcrates i burgesos, a partir de la dècada dels vint, i sobretot amb l’arribada de la República, cada vegada més treballadors es van sumar. El mateix va passar a Sant Cugat.

Aviat partits polítics i sindicats van veure les possibilitats de l’esport com a vehicle de proselitisme. Quasi tots els partits polítics disposaran aviat de la seva secció esportiva, com també els casals republicans, els ateneus anarquistes o el catalanisme més radical, amb entitats com Palestra. La pràctica de l’esport atrau als joves i facilita l’adoctrinament, la disciplina i la cohesió del grup, fins i tot permet, en alguns casos, encobrir activitats paramilitars.

Esport proletari

Atletes del BOC
Atletes del BOC

Un dels que més s’esforçaran en promocionar l’esport entre les classes populars van ser els comunistes del Bloc Obrer i Camperol (BOC). El 1932 crearan la Secció d’Esports i Excursions del partit i llençaran una crida «Als esportius i excursionistes proletaris». En ella deixaven clar que l’objectiu és portar «la lluita de classes dintre de tots els camps culturals» i apartar la joventut obrera «dels focus viciosos que la societat burgesa fomenta», a més de «posar al servei del comunista l’esforç individual. Lluitar per aquest ideal noble d’emancipació social dintre del terreny deportiu». La crida finalitzava: «Per l’integrament de l’esportiu a la lluita comunista! Per l’alliberació física de l’obrer! Per l’esport proletari!».

Amb el mateix objectiu el BOC serà l’impulsor d’entitats esportives obreres com el Club Esportiu Proletari de Girona o la Joventut Atlètica Proletària de Sabadell.

Creació de la Joventut Esportiva Proletària

A Sant Cugat, com ja hem explicat en aquest blog, el BOC va néixer entre els esperantistes de la Unió Santcugatenca. L’agrupació local es crearà el juliol de 1932, encara que no ho farà de forma oficial fins el maig de 1933. Molt aviat, només un mes després de ser legalitzats, seguiran la línia del partit i impulsaran una entitat esportiva obrera.

El 12 de juny de 1933, en carta enviada a l’alcalde, se’l notifica, com era preceptiu, la constitució de la Joventut Esportiva Proletària. En la mateixa missiva s’informa de qui forma la junta. El president és el paleta de vint anys Ramon Batet Farrés. Malgrat ser de família carlina el 1931 havia ingressat en el Centre Republicà Federal (CRF) passant després al BOC, essent un dels seus fundadors. Poc després tornaria al CRF. El 1932 havia presidit el Boxing Club Sant Cugat.

Com a vicepresident figura Andreu Valverde León, també de vint anys, aprenent de rajoler a la Ceràmica Xandri. La mateixa professió i empresa del secretari, Joan Vericart Xercavins, de 19 anys. La resta de la junta la formen Frederic Nebot -rajoler a la Campmany-, Agustí López i els paletes Joan Marimon Rom i Miquel Crehueres Galimany.

En el moment de la constitució afirmen ser trenta socis. La seu és al carrer Francesc Layret 29 (actual carrer Santa Maria), seu també del BOC. Tots els seus membres són militants o simpatitzant del BOC, pocs passen dels 25 anys.

Per donar a conèixer l’entitat el mes següent a la constitució -el juliol- organitzaran un aplec a Les Fonts. Aquesta era la convocatòria:

Joventut_Esport
Fons F-DH. Sèrie Documents Històrics (F-DH 2(1)/5(5)). CRAI. Biblioteca del Pavelló de la República

Atletisme i altres esports

Encara que la Joventut Esportiva Proletària promocionava esports com el futbol o el ciclisme, el que més èxit tindrà serà l’atletisme. El febrer de 1934 l’entitat ingressa en la Federació Catalana d’Atletisme i el mes següent inscriurà al Primer Campionat d’Atletisme de Catalunya de Neòfits als socis Salvador Sitges, Joan Ventosa, Joan Calaceit, Miquel Crehueres, Bonaventura Garrell, Fèlix Llunell, Lluís Baeza, Ramon Batet i Salvador Garrell. El mateix any seran els organitzadors d’una cursa dins del programa de festejos de la Fira de Setembre santcugatenca.

A més a més, organitzava campionats amb altres clubs de poblacions properes. Per exemple, el 2 de juny de 1935 s’enfrontarà a la Unió Esportiva de Rubí en un campionat amb diferents proves d’atletisme. Participaran els santcugatencs Boquera, Mora, Anton Collado, Joan Calaceit, Salvador Garrell, Gumersind Ribatallada i els germans Llunell. Acabaran imposant-se els rubinencs.

El 1934 la Joventut Esportiva Proletària, seguint al BOC, havia canviat de seu, passant al carrer Valldoreix 34. També havia canviat de president. Ramon Batet, que s’havia donat de baixa del BOC per tornar a militar al Centre Republicà Federal, serà substituït a la presidència per Agustí Garriga.

L’agost de 1934 la trobem com una de les entitats que formen part de la Federació Cultural Esportiva Obrera de Catalunya, que exigeix al govern que es deixi entrar sense traves als treballadors esportistes soviètics que havien estat convidats per aquesta Federació per realitzar una trobada esportiva.

Noves entitats impulsades pels comunistes

Però no només serà la Joventut Esportiva Proletària, militants del BOC seran els impulsors d’associacions culturals, com el Laborista Esperanta Grup o el Corn Enciclopèdic Cugatenc, que van permetre als comunistes fer la competència als catòlics en l’enquadrament de la joventut santcugatenca. Alguna d’aquestes associacions també van servir de tapadora pel BOC després de la repressió arran dels fets d’octubre del 1934.

Finalment, els comunistes agruparan la majoria d’aquestes entitats en un nou ateneu. El febrer de 1936, una vegada normalitzada la situació política i creat el Partit Obrer d’Unificació Marxista -per la fusió del BOC i l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin- veurà la llum l’Ateneu Popular Santcugatenc. L’entitat assumirà la promoció de l’esport obrer que venia fent la Joventut Esportiva Proletària. Tenia vocalies d’atletisme -amb el jove rajoler Joan Calaceit al front- i de futbol, que conduïa el sindicalista i comunista Fèlix Llunell Tondo. Els dos havien estat membres de la Joventut Esportiva Proletària.

Elionor Vinyerta, republicana i feminista

[Actualitzat: 8 març 2019]

Si cerqueu Elionor Vinyerta al Google la immensa majoria d’entrades que trobareu fan referència al carrer del seu nom a Sant Cugat, al barri de Volpelleres, però poc trobareu sobre la seva vida. Tractarem de esmenar aquest buit.

Elionor Vinyerta. Font: Archivo General de la Nación de México, Registro Nacional de Extranjeros en México, 1942

Leonor Viñerta Cuartero -que així es deia fins que als anys trenta la trobem amb el seu nom catalanitzat com Elionor Vinyerta- va néixer a Barcelona el 1893. Sembla que era costurera de professió, encara que entre juny de 1919, quan fa el seu debut, i el 1922 la trobarem actuant a teatres de Barcelona i voltants. En el seu espectacle es presentava com a “cupletista excèntrica” o”artista enciclopèdica“. Cantava, ballava, tocava música i feia números de prestidigitació i transmissió del pensament. Segurament és en aquest temps que entrà en contacte amb el republicanisme. A mitjans dels anys vint coneix a Amadeu Aragay, republicà, maçó i dirigent de la Unió de Rabassaires. Es casen.

Anunci del debut com a cupletista excèntrica de Leonor Viñerta a “El Diluvio”, 21 juny 1919

Feminista, lliurepensadora i publicista

Elionor Vinyerta es preocupa per la qüestió de la dona. El 1927 la trobem actuant per l’entitat Acció Femenina, que presidia la feminista Carme Karr. Influirà en el seu marit. Aragay farà conferències en aquells anys en favor dels drets de les dones. El maig de 1928 Vinyerta participa a la fundació de l’Ateneu Republicà Femení de Barcelona, entitat de la que esdevindrà presidenta entre 1930 i 1931. A més, de demanar el vot per la dona, aquest Ateneu tracta de posar en marxa llars d’infants per a dones treballadores de caràcter laic, ja que la majoria de guarderies estaven llavors en mans de monges.

Amb l’arribada de la República l’entitat femenina intensificarà la seva labor: inaugurarà “guarderies laiques” i realitzaran cursets per a dones. A més, seran les organitzadores, el juliol de 1931, de l’Homenatge a la Dona Catalana, on a més de Vinyerta, també va parlar Francesc Macià.

Elionor Vinyerta destaca com a oradora. El setembre de 1931 participa en mítings del Partit Republicà Democràtic Federal. El 1932 la trobem com a propagandista en la campanya pro Estatut. Com a lliurepensadora, parla al míting anticlerical que se celebra a Montjuïc el setembre de 1931 presidit per la filla de Francesc Ferrer i Guàrdia o a l’acte de l’Associació de Mestres Laics represaliats per la Dictadura de març de 1933. També la trobarem en diferents actes del que serà el seu partit, Esquerra Republicana de Catalunya.

Trasllat a Sant Cugat

El 1932 la parella Amadeu Aragay – que havia estat escollit diputat per ERC el 1931- i Elionor Vinyerta fixen la seva residència a Sant Cugat, a una torre del passeig Sant Magí número 37. Vinyerta, a més de conferenciant, participa en l’organització de les dones d’ERC, sobretot arrel de la aprovació del sufragi femení per les Corts Constituents republicanes. També ho farà a Sant Cugat.

El gener de 1932 el Centre Republicà Federal organitza un míting d'”orientació femenina”. Tanca l’acte Elionor Vinyerta, que al seu parlament parla de “caritat, el casament civil, el fracàs de la religió, el vot de la dona”. L’agost de 1933, es crearà el Grup Femení del Centre Republicà Federal de Sant Cugat. Elionor Vinyerta serà nomenada presidenta d’honor.

Cartell de míting d'ERC. Font: Biblioteca Nacional de España
Cartell de míting d’ERC. Font: Biblioteca Nacional de España

Malgrat la seva residència a Sant Cugat, Vinyerta continua sent cridada com a oradora a mítings d’ERC de Barcelona i altres poblacions com Mataró. També participarà activament a la campanya de febrer 1936 defensant el Front d’Esquerres. Segons es llegia a la premsa conservadors, a La Veu de Catalunya del 15 de febrer de 1936, l’Elionor Vinyerta va fer un dels discursos més violents de la campanya electoral, “un discurs incendiari contra capellans, frares i monges, als que va insultar i amenaçar”.

El juny de 1936 la trobem al Comitè de Dones contra la Guerra i el Feixisme, junt amb la Dolors Bargalló, companya d’ERC, o la comunista Caritat Mercader.

Guerra i exili

Durant la guerra serà una de les organitzadores del Primer Congrés Nacional de la Dona celebrat a Barcelona el 1937. Arran d’aquesta trobada es crearà la Unió de Dones de Catalunya, una organització femenina unitària de les forces antifeixistes, paral·lela a la Agrupación de Mujeres Antifascistas que es formà a Espanya. Viñerta serà vocal del seu Comitè Executiu.

A Sant Cugat -convertit en Pins del Vallès-, serà organitzadora del Comitè Local de Socors Roig Internacional, format el juny de 1937.

Després de la guerra marxarà, junt amb Amadeu Aragay, a l’exili, primer a França i després a Mèxic, on arriba en el vaixell Nyassa el maig de 1942. Sembla que mai tornaria a Catalunya.

Fitxa personal de Leonor Viñerta Cuartero. México. Secretaría de Gobernación. Departamento de Migración. Archivo General de la Nación de México. Còpia al AGA. ES.28005.AGA

L’independentisme a Sant Cugat durant la República

[Actualitzat: 2 de juliol de 2019]

El grup independentista més rellevant a Sant Cugat durant el període republicà va ser el Comitè Local de l’Agrupació Nacionalista Nosaltres Sols!, una organització separatista nascuda el 1930 al voltant del setmanari del mateix nom i liderada per Daniel Cardona.

Nosaltres Sols! era una agrupació antipolítica i antielectoralista, partidària de solucions paramilitars, seguint l’exemple del Sinn Fein irlandès, del que havien copiat el nom.

Eren molt crítics amb el president Francesc Macià, al que acusaven de traïdor, i amb Esquerra Republicana de Catalunya per haver acceptat l’autonomia. Com a independentistes radicals van rebutjar l’Estatut i participar en el plebiscit en què es va aprovar.

Nosaltres Sols! a Sant Cugat

A Sant Cugat existia un petit nucli de militants del grup independentista des de l’estiu de 1931. Eren crítics amb els republicans federals en el poder des de l’abril i així es reflectia en els articles que publicaven a l’òrgan de premsa del partit1. També va ingressar a Nosaltres Sols! qui havia estat un dels primers dirigents d’Acció Catalana a Sant Cugat, l’escriptor Francesc Pineda i Verdaguer, que es farà càrrec de la direcció del seu setmanari.

El grup va tenir cert ressò l’estiu de 1932 en ser utilitzat el seu nom per la premsa i elements anticatalanistes. És just en aquest moment que es funda a Sant Cugat l’Agrupació Local de Nosaltres Sols!. Concretament el juliol de 1932 en què és elegit un Comitè provisional, presidit pel xòfer Josep Alemany Prats2.

Josep Alemany Prats era en aquells moments regidor de l’oposició, elegit per minories a les municipals de maig de 1931 dins de la coalició formada pels lerrouxistes del Centre Republicà Radical, on militava el seu pare, i el Centre Republicà d’Esquerra, afiliat en aquells moments a ERC, quan encara el Centre Republicà Federal no s’havia adherit al partit de Francesc Macià. Josep Alemany es passarà més endavant a Acció Catalana Republicana.

El secretari del Comitè provisional de Nosaltres Sols! a Sant Cugat era Tomàs Fàbregas Valls, i com a vocals figuraven el germà de Josep Alemany, el Francesc Alemany Prats, Josep Masana Gurri i Josep Guix Gurri, xòfer de la Vasconcel, expresident del Sant Cugat Esport Futbol Club i també procedent del Centre Republicà d’Esquerra.

A l’agost s’escolliria el Consell Directiu definitiu on figuraven Francesc Ribas Corbella, dibuixant als Tapissos Aymat, com a president, Tomàs Fàbregas de nou com a secretari, Josep Guix com a tresorer i Antoni Agraz i Miquel Agulló com a vocals3.

ns

La majoria dels pocs militants del grup local, eren a la vegada membres d’Acció Catalana Republicana. No hi havia cap problema, Nosaltres Sols! acceptava la doble militància, sempre que es demostrés ser un ferm nacionalista i s’acatessin les consignes de l’organització. També hi havia alguns catòlics, com Antoni Agraz, membres de la Federació de Joves Cristians.

No eren molts, al voltant d’una dotzena. Es tractava sobretot de joves a l’entorn de la trentena d’anys, radicals en el seu catalanisme i moderats, quan no conservadors, en l’aspecte social, molt crítics amb els republicans federals que regien l’Ajuntament. De fet, a les municipals de 1934 Francesc Ribas, com a militant d’Acció Catalana, seria escollit regidor per minories, formant part de la conservadora Conjunció Catalanista, la coalició formada per la Lliga, ACR, UDC i independents per enfrontar-se al federals.

Malgrat aquest posicionament conservador, alguns militants locals de Nosaltres Sols! van participar activament als Fets d’Octubre de 1934, passejant armats pel poble i marxant a Barcelona, on van passar tota la nit esperant actuar junt amb els escamots d’Estat Català. Arran d’aquesta actuació serà detingut el seu dirigent Tomàs Fàbregas.

Poca més vida tindrà el grup. El juny de 1936 Nosaltres Sols! es reorganitzarà, junt amb altres grups independentistes, en el nou Estat Català.

Durant la guerra Tomàs Fàbregas, com ja hem vist en aquest blog, formarà part del Comitè de Milícies Antifeixistes i Francesc Ribas serà regidor per ACR durant tot el període bèl·lic.

A més, dins del Centre Republicà Federal existia un petit nucli proper al corrent més nacionalista d’ERC, entre els que figurava Bonaventura Bartralot. Però el CRF estava més influenciat per les tesis de Pi i Margall de defensa de l’autonomia municipal i d’un ideal iberista, que pel nacionalisme.

Notes

  • Vegeu els articles publicats a Nosaltres Sols, núm. 20 (15 d’agost de 1931) i núm. 22 (29 d’agost de 1931)

  • Nosaltres Sols, núm. 68 (23 de juliol de 1932), p. 4.

  • Nosaltres Sols, núm. 71 (13 d’agost de 1932), p. 4 i El Matí, 28 d’agost de 1932.