L’exili santcugatenc

Entre finals de gener i mitjans de febrer de 1939 unes 440.000 persones travessen la frontera francesa fugint de l’avanç de les tropes franquistes. La meitat són soldats de l’Exèrcit republicà en retirada, la resta civils, entre ells refugiats que ja havien abandonat feia mesos dels seus pobles d’origen. En total serà més de mig milió els que marxin a l’exili. La meitat no tornaran.

Entre aquesta allau de persones també hi ha santcugatencs. No sabem del cert quants eren, però segur que passaven del centenar. Hi ha soldats i milicians, però també responsables polítics i sindicals que han marxat del poble abans de què el 26 de gener entressin les tropes franquistes. Per exemple, prop de la meitat de la cinquantena de regidors que han format part de l’Ajuntament de Pins del Vallès durant la guerra han enfilat cap a França. Són coneixedors de la dura repressió patida per republicans, esquerrans i sindicalistes en altres pobles quan han arribat els franquistes.

Refugiats espanyols a la frontera francesa. Febrer 1939. Getty Images

Passaran a França dirigents d’ERC com l’exalcalde Magí Bartralot o Mateu Cortés, de la Unió de Rabassaires, com Ramon Mas, de la CNT, com Isidoro Checa, darrer alcalde de Pins del Vallès, de la UGT i el PSUC com Lluís García Guillén o Jaume Serra Trabal, de l’il·legalitzat POUM com Ramon García Cobacho o Joan Puig Pla.

La marxa cap a la frontera no ha estat fàcil. Els primers en arribar han trobat la frontera tancada. Les columnes de fugitius han estat atacades per avions franquistes. Per exemple, Hilari Arlandis, que havia estat director de l’Escola de Comissaris de Pins del Vallès, morirà en un bombardeig a Figueres el 3 de febrer durant la retirada.

Camps de concentració

Una vegada oberta la frontera els exiliats són tancats en camps de concentració improvisats. Al d’Argelers, situat sobre la platja, arriben 100.000 persones en una setmana. Altres refugiats aniran a parar a Gurs, Barcarès, Sant Cebrià, Boló o Rivesaltes. Les famílies són separades. No és la rebuda que esperaven. Els refugiats espanyols són considerats pel govern francès una càrrega econòmica i una amenaça per a la seguretat interna.

Alguns dels santcugatencs no han passat a França sols, venen amb la família. És el cas, per exemple, d’Isidoro Checa. Junt amb ell passen la frontera la seva dona Emilia Mayen, les seves tres filles, el seu gendre i una neta de només un any.

En altres casos la família s’unirà més tard a l’exili. Com la de Josep Oltra Picó, dirigent del POUM que vivia a Sant Cugat des de 1936. Ell passarà a França amb l’allau de febrer, la seva dona, la teixidora santcugatenca Concepció Pla Fàbregas i David, el fill de tots dos, passaran setmanes més tard.

Sortir dels camps

La vida als camps de concentració és dura: gana, fred, maltractament, malalties, falta d’higiene… Per a sortir als exiliats només els hi queda ser repatriats a Espanya, marxar a un altre país o obtenir un contracte fora dels camps.

Davant la pressió francesa, la precària situació als camps i la situació de preguerra, alguns santcugatencs tornen el mateix 1939. Alguns són soldats de l’Exèrcit republicà, altres han tingut responsabilitats polítiques però no esperen represàlies dures. S’equivoquen. Per exemple, el març torna el manobre Fernando Lorente Aguilar, un cenetista que havia format part de la milícia local. Passa per un camp de concentració a Tarragona i és alliberat, però pocs dies després d’arribat a Sant Cugat és denunciat per dos veïns. Serà detingut, jutjat en consell de guerra i afusellat. També tornen durant el 1939 els exregidors Tomàs Grau Mercè i Joan Cortadelles Segura. També seran jutjats en consell de guerra i condemnats a dotze anys de presó.

Emigrar cap a un altre país, normalment Mèxic o la URSS, només està a l’abast d’alguns polítics amb responsabilitats més enllà de l’àmbit local. Com el santcugatenc Tomàs Fàbregas Valls, que havia participat al Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que aconseguirà embarcar-se, junt amb els seus fills de 8 i 6 anys, el juny de 1939 a l’Ipanema, un vaixell amb refugiats espanyols amb destinació a Mèxic, on arribarà el 7 de juliol. També passarà a Mèxic, en el vaixell Nyssan, però el maig de 1942, l’Amadeu Aragay, exdiputat d’ERC, i la seva dona Elionor Vinyerta, que residien a Sant Cugat des de 1932. D’aquests, només els fills de Fàbregas tornaran.

Davant la manca de ma d’obra, sobretot en el món rural, per la mobilització militar dels joves francesos, alguns refugiats aconsegueixen sortir dels camps i col·locar-se com a treballadors a explotacions agràries, com per exemple els rabassaires Ramon Mas, Magí Bartralot o Joaquin Moya.

Camp de concentració d’Argelers. Febrer 1939

Exiliats mobilitzats

A partir d’abril de 1939 els homes que resten als camps comencen a ser mobilitzats. Se’ls ofereix sumar-se a la Legió Estrangera -a la que s’apunten un miler-, als Regiments de Marxa de Voluntaris Estrangers, on marxen uns 6.000, o a les Compagnies de travailleurs étrangers (CTE), a les que, en un inici, es van apuntar 20.000 antics milicians espanyols.

Aviat seran més. La majoria dels homes refugiats acabaran ser mobilitzats a les CTE. També els que havien trobat feina fora dels camps. Entre febrer i març de 1940, són uns 55.000 exiliats més els que són incorporats. Són destinats a treballar, en règim militar, a la fortificació de les línies de defensa a les fronteres, a l’arranjament de carreteres, treballar a pedreres o a fàbriques d’armes.

En mans nazis

Amb la invasió nazi de França, entre maig i juny de 1940, serien detinguts pels alemanys uns 10.000 exiliats republicans, sobretot els mobilitzats a les CTE, que són abandonats a la seva sort pels comandaments militars francesos. Són enviats a stalags, on inicialment reben tracte de presoners de guerra. Poc a poc, una vegada el govern franquista s’ha desentès d’ells, són identificats per la Gestapo i separats de la resta de presoners. La seva destinació és Mauthausen, la seva fi ser exterminats.

A Mauthausen acabaran quatre santcugatencs. Joaquin Moya Braulio, exregidor de la Unió de Rabassaires i militant del POUM, assassinat el 15 d’octubre de 1941 al camp de concentració de Gusen. Al mateix camp, setze dies més tard, moria un altre santcugatenc, en Francisco Calventus Navarro, que havia arribat a Mauthausen l’agost de 1940. Bonaventura Bartralot, germà de Magí, ingressat el gener de 1941, i Josep Puiggròs Paloma, exregidor del PSUC, detingut per la Gestapo com a membre de la Resistència, i arribat a Mauthausen el setembre de 1943, sobreviuran. Tots dos seran alliberats el maig de 1945.

A més de Puiggròs, hi ha altres santcugatencs que participen a la Resistència armada contra els nazis. Coneixem els casos de Magí Bartralot i el de Ramon Mas, que va formar part de l’Agrupació de Guerrillers Espanyols, actuant a la zona de Carcassona.

Sota el règim de Vichy

Mentrestant, a la zona lliure, la controlada pel govern de Vichy, els homes exiliats d’entre divuit i cinquanta-cinc anys són de nou mobilitzats a partir de setembre de 1940, de nou les famílies queden separades. Són enquadrats als Groupements de travailleurs étrangers (GTE) amb l’objectiu de tenir-los controlats i aprofitar la seva força de treball en feines de reconstrucció. Dels 37.000 incorporats als GTE més del 80% eren espanyols. Alguns d’ells santcugatencs.

A més, també recluten els alemanys. A partir d’abril de 1941 l’Organització Todt mobilitza ma d’obra per a treballar a Alemanya i en fortificacions a França. El 1943 molts refugiats espanyols són obligats a sumar-se. Són 35.000 els espanyols mobilitzats per l’Organització Todt. Entre ells trobem als santcugatencs Joan Giménez Llorens i a Mariano Mercader Gómez, exregidor de la CNT, que havia dirigit La Pelleria col·lectivitzada, que serà enrolat el maig de 1943 i enviat a treballar a les obres de la base de submarins de La Pallice.

Retorns i permanències

A mesura que anaven passant els mesos alguns dels exiliats, sobretot excombatents republicans que no havien tingut responsabilitats polítiques, demanaven retornar al poble. Per això, havien d’aconseguir ser avalats per jerarquies de la Falange, regidors de l’Ajuntament o el rector de la parròquia.

També aniran retornant alguns càrrecs polítics. El 1942 ho fa el rabassaire Antoni Vilaró Cahís, exregidor del PSUC, que serà condemnat a 12 anys, i també Jaume Serra Trabal, del PSUC, que també serà processat. El 1944 el tintorer Mariano Mercader aconsegueix els avals per abandonar l’Organització Todt i retornar a Sant Cugat. El 1948, durant l’alcaldia de Pau Muñoz Castanyer, tornaran l’exalcalde Magí Bartralot, el catalanista Joan Giménez Llorens i l’Inocenci Mora Adalid, que havia estat regidor del PSUC. I encara el 1969 ho farà Ramon Mas.

Alguns com Ramón García Cobacho, exregidor del POUM, o el seu company de partit Josep Colom Cañellas, no tornaran a trepitjar Sant Cugat fins després de la mort de Franco. Refaran la seva vida a França, un país que també es convertirà en residència definitiva per altres santcugatencs i les seves famílies. Al país veí viuran fins a la seva mort, per exemple, els cenetistes Josep Presas Llenas -mort a Valence el 1949-, José García Montiel -finat a Saint Etiénne el 1953- o l’exalcalde Isidoro Checa, mort el 1956 a Agen.

Tampoc tornaran mai els dos supervivents de Mauthausen. Josep Puiggrós, que es retrobarà amb la seva dona, la també exiliada Concepció Crespo Macías, morirà el 1962 a Pissos (Landes) i Bonaventura Bartralot a Toulouse el 1971.

Hem citat els noms d’alguns dels exiliats santcugatencs, va haver-hi bastants més, però desconeixem les seves trajectòries.

Anuncis

Josep Puiggròs Paloma, el quart santcugatenc de Mauthausen

[Actualitzat: 6 març 2019]

Fa mesos que sabem que van ser quatre els santcugatencs que va passar per Mauthausen. A Josep Puiggròs Paloma ens l’havíem deixat quan van fer una primera investigació que va servir de base per a la realització del documental Els tres santcugatencs de Mauthausen de TV Sant Cugat. Ara podem explicar qui era el quart santcugatenc de Mauthausen.

Dificultats per a la seva localització

El passat 30 de novembre de 2018 rebia un correu electrònic de Juan Antonio Olivares Abad, un investigador de Viladecavalls, on m’explicava que estava cercant dades d’egarencs deportats als camps nazis, entre ells figurava un tal José Paloma Puigrós, nascut a Terrassa. Regirant els padrons de la ciutat vallesana no l’havia trobat, però en canvi havia topat, en el padró de 1915, amb un José Puiggròs Paloma. Cercant a Internet va trobar el seu nom citat a la meva pàgina web. Efectivament, allà figura com a regidor del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a Pins del Vallès el 1937. Per això em posava en antecedents.

El perquè no l’havia localitzat en les meves anteriors recerques sobre deportats santcugatencs és fàcil d’endevinar, en els llistats de deportats figura amb els cognoms canviats i una petita errada en un d’ells, això és així, fins i tot, en el llistat més complet del que disposem fins al moment, l’elaborat per Benito Bermejo i Sandra Checa.

Foto de Josep Puiggròs Paloma. Extreta de la seva fitxa policial a la Direction générale de la Sureté Nationale. Bordeaux, 8 juin 1943. Archives départementales de la Gironde. Cedida per Enric Gil.

Quan els francesos li vam fer el seu carnet d’estranger el 1942 el van inscriure com José Paloma. Segurament va ser una estratagema del propi Puiggròs per dificultar la seva identificació. A més, enlloc es registrava que el seu darrer domicili, abans de marxar a l’exili, va ser Sant Cugat del Vallès. Però la coincidència en el lloc i data de naixement, la similitud dels cognoms i la seva trajectòria política deixaven clar que el nom real del deportat era Josep Puiggròs Paloma, i no José Paloma Puigrós.

Juan Antonio Olivares també m’explicava que el seu nom figurava en el llistat de membres de la Resistència francesa recopilat pel Service historique de la Défense. Allà, efectivament, apareixia com a resistent i deportat, amb els seus cognoms en ordre i ben escrits i com nascut a Terrassa el 24 de maig de 1909. Tot lligava.

A partir de llavors em vaig posar a cercar més informació sobre Josep Puiggròs, a més de la poca que ja tenia d’abans sobre ell. Vaig trobar alguna escadussera referència a la premsa i a la bibliografia. També em vaig dirigir a diferents arxius francesos i a organitzacions de deportats i guerrillers. Amicale des anciens guérilleros espagnols en France no en tenien referències, però em van ser molt profitosos els comentaris de Henry Farreny. Vaig rebre orientacions molt útils de Jean-Louis Vernizo Mateo, d’Amicale de Mauthausen de França, i l’Amical de Mauthausen de Barcelona, amablement, em va fer arribar la fitxa que tenien sobre Puiggròs, on figurava també amb els cognoms canviats. També he fet servir documentació rebuda del International Tracing Service de Bad Arolsen (Alemanya). Per últim, l’Enric Gil m’ha cedit documentació sobre Puiggròs localitzada als archives départementales de la Gironde.

Això és el que sabem ara com ara sobre el quart deportat santcugatenc a Mauthausen.

Biografia

Josep Puiggròs Paloma va néixer al carrer de Sant Valentí 157 de Terrassa un 24 de maig de 1909. Era fill únic de Ramon Puiggròs Subirachs i Àngela Paloma Perramon, que s’havien casat l’any anterior. Sembla que el pare va morir quan era un nen, perquè al padró de 1915 viu només amb la seva mare, treballadora tèxtil.

Potser, més tard, va passar a viure a Barcelona, ciutat on es vehicula de ben jove a l’obrerista Ateneu Enciclopèdic Popular. Sembla que arriba atret per l’oferta esportiva de la Secció d’Excursions, Puiggròs és un amant de l’excursionisme, però segurament també s’interessaria pels cursets de la Secció d’Instrucció o per les qüestions polítiques i socials que es discutien a la Secció d’Estudis Polítics i Socials, el cas és que sembla que es converteix en assidu del local del carrer del Carme 30.

El març de 1925, quan encara no ha fet els 16 anys, és escollit vicesecretari en la junta, en plena Dictadura, just en uns moments difícils per entitats progressistes com l’Ateneu Enciclopèdic Popular. De nou el trobarem en una junta set anys més tard, el juny de 1932, aquest cop com a comptador. Serà un pas breu, de cinc mesos, fins novembre en què ja no figura en la nova direcció.

Aquesta vinculació a una entitat cultural obrerista, en la que conviuen republicans, marxistes, anarquistes, catalanistes, vegetarians, esperantistes o naturistes, l’apropa a un món alternatiu i a les idees emancipadores de la classe obrera. També a l’esport, potser el Puiggròs que juga a rugbi a l’equip de l’Ateneu Enciclopèdic Popular la temporada 1928-1929, per passar en la següent a les files de la Unió Esportiva Sants, és el nostre protagonista. No podem assegurar-lo.

El que està clar és el seu interès per l’excursionisme i, a més, de l’Ateneu Enciclopèdic Popular està vinculat al Club Muntanyenc Barcelonès. El març de 1934 forma part del Consell Directiu de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya.

Amb la República sembla que les coses li van bé. Puiggròs treballa als Laboratoris del Doctor Vinyals, segurament com a comercial, una empresa fundada el 1918 pel també egarenc Francesc Vinyals Aguilera, que feia a més de gerent. L’empresa tenia oficines al carrer Diputació i laboratoris al carrer Viladomat i Llull de Barcelona. A més, s’ha casat el setembre de 1931 amb Concepció Crespo Macías, una barcelonina quatre anys major que ell.

Puiggròs arriba a Sant Cugat

El 1935 la parella deixa el pis on vivien a Barcelona, al carrer Aragó 104 4t, i s’instal·len en Sant Cugat, on la Concha Crespo ja havia viscut. Lloguen una torre a Sant Cugat, a la Rambla Ribatallada 22. Amb el Josep i la Concepció s’instal·len la mare i una germana d’aquesta i una minyona. Pocs mesos després arriba a viure amb ells un afillat de 16 anys. I ja començada la guerra alberguen a la mare de Josep Puiggròs i una nova minyona i, a més, acullen dos refugiats de guerra, un nen santanderí i una nena de Madrid d’onze anys. Així, a finals de 1936 són deu els habitants de la torre de la Rambla Ribatallada.

La guerra també ha portat canvis laborals. El doctor Francesc Vinyals, d’idees conservadores, ha fugit a l’Espanya franquista, l’empresa ha quedat en mans dels seus treballadors. El 4 de setembre de 1936 Josep Puiggròs és nomenat per la Conselleria d’Economia i Serveis Públics, d’acord amb el Comitè Obrer de Control de l’empresa, delegat de la Generalitat als Laboratoris del Doctor Vinyals, S.A. Aviat l’empresa és col·lectivitzada.

El 24 de desembre de 1936 Puiggròs és escollit pels seus companys director dels Laboratoris del Doctor Vinyals, Empresa Col·lectivitzada. Així ho fa constar la Junta del Control Sindical Econòmic de Catalunya al DOGC de 5 de gener de 1937.

Regidor comunista

A més, Puiggrós ha ingressat en el PSUC. És possible que ja hagués militat o simpatitzat amb algun dels partits marxistes que es movien entorn de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. La seva dona comparteix militància comunista. La Concepció Crespo serà responsable de Finances de les Milicianes del PSUC al començament de la guerra i el juny de 1937 participarà en la creació del Comitè Local de Socors Roig Internacional de Pins del Vallès, serà la secretària d’Ajuda.

El 23 de juny de 1937 el PSUC santcugatenc, ara pinenc, proposa a Puiggrós com a representant seu al ple municipal, després de la dimissió de Lluís Garcia Guillén. Puiggròs exerceix de regidor un breu període. No intervé gaire al ple. A l’agost és nomenat representant del PSUC a la Comissió de Municipalitzacions. Una Comissió que acaba proposant la municipalització del servei d’aigües, descartant, per diferents motius, les altres plantejades. Aquesta municipalització de l’aigua s’aprova en el ple de l’1 de setembre de 1937. Aquest és el darrer ple al qual assisteix Puiggròs, encara que no és substituït al consell municipal pel PSUC fins al 27 d’octubre de 1937, quan es formi el nou ajuntament seguint el decret de la Generalitat de reorganització de consistoris de 8 d’octubre de 1937. Segurament va ser cridat a files a principis de 1938.

Exiliat i resistent

Amb la derrota republicana Josep Puiggròs s’exilia a França. Segurament, com tants altres refugiats, passaria pels camps de concentració francesos i seria mobilitzat amb les Companyies de Treballadors Estrangers. No coneixem del cert la seva trajectòria però sí la d’alguns dels seus camarades, com José Goytia, Ángel Hernández o Julián Commes, amb els que comparteix militància política, presó i deportació a Mauthausen.

El més possible és que Puiggròs, com els seus companys, acabés, després de l’ocupació alemanya de França, tancat en un campament de presoners als afores d’Angulema. Allà els militants comunistes, del PCE i el PSUC, es van organitzar i es van posar en contacte amb la direcció del partit a París. A partir de 1942 estan encapçalats per José Goytia, antic aviador republicà. Sembla que es van escapolir del camp i una vegada fora van establir contacte amb el Parti communiste français, que al febrer-març de 1942 havia creat una organització armada per lluitar contra els nazis i el règim de Vichy, els Francs-tireurs et partisans (FTP). A principis de 1942 se sumen a l’organització resistents espanyols, sobretot comunistes. Comença a resistència armada contra els alemanys.

Grup FTP Soleil de Dordogne-Nord. 1943. LAPI / Roger-Viollet

Josep Puiggròs s’instal·la a Bordeus, al 17 rue des Augustins, i treballa com manobre a la construcció. Sembla que la seva dona, la Concha Crespo, es va quedar a Angulema. Des del 26 d’octubre de 1942 té carnet d’identitat d’estranger. Segurament per dificultar la seva identificació figura com José Paloma, amb el cognom de la seva mare.

Josep Puiggròs s’uneix a les files de la Resistència. Com els seus companys ingressa als FTP-MOI de la Regió 3, format per comunistes espanyols, un grup que realitza diferents accions de sabotatge i atacs contra patrulles i bases alemanyes a la regió de l’Aquitània. Després d’algunes detencions, a mitjans de 1942, es reorganitza la direcció regional dels espanyols als FTP. Finalment el desembre de 1942 es nomena a Doroteo Sáez «Teo» responsable polític, Julián Commes «Cosme» responsable militar i José Goytia «Barón» responsable tècnic de la interregió Sud-Ouest FTP, que integrava els departaments Charente, Charente-Maritime, Gironda, Landes i Basses-Pyrenees. Però aviat cauen en mans de la Gestapo.

Fitxa policial de José Paloma [Josep Puiggròs Paloma] a la Direction générale de la Sureté Nationale . Bordeaux, 8 juin 1943. Archives départementales de la Gironde. Cedida per Enric Gil.
El gener de 1943 és detingut Goytia i a l’abril Commes i Sáez. A més de la direcció, entre abril i maig de 1943 són detinguts per la Gestapo i la policia francesa, altres membres del grup. Josep Puiggròs és arrestat per policies francesos el 13 de maig de 1943 a Bordeus acusat d’activitats comunistes. No és identificat fins al 8 de juny, és llavors quan passa a mans dels alemanys.

Goytia i els altres resistents detinguts passen uns mesos encarcerats a la presó de Bordeus, potser al Fort du Hâ, i altres centres de detenció de la Gestapo. Allà els resistents espanyols són interrogats i torturats. Finalment se’ls envia cap a París. El més que possible que Puiggròs passés per un periple similar.

El que sí que sabem del cert és que arriba a París el 23 d’agost de 1943. Puiggrós és internat al Fort de Romainville, un annex Frontstalag 122, que era un dels centres de detenció que feia servir la Gestapo per a presos polítics a l’espera del seu destí definitiu.

Deportat a Neue Bremm i Mauthausen

El dia 6 de setembre Puiggròs és conduït des de Compiègne a la Gare de l’Est de París, on és tancat en un vagó amb 52 presoners més, entre ells set espanyols, tots membres del seu grup dels FTP. La destinació del comboi és el camp de càstig de Neue Bremm, al que arriben l’endemà. Es tracta d’un Straflager, un campament de tortura construït prop de Saarbrücken, al costat de la frontera francesa. Des de principis de 1943 i fins a finals de 1944, la Gestapo de Saarbrücken fa servir aquestes instal·lacions com a «presó policial prolongada» a causa del desbordament dels seus emplaçaments penitenciaris. L’objectiu d’aquest campament era doblegar als presoners físicament i mentalment, a còpia d’obligar-los a fer exercici físic fins a l’extenuació, mentre rebien cops i fuetades, i privar-los d’aliment i de son. Alguns es deixen la pell.

Es calcula que per Neue Bremm van passar uns 20.000 homes i dones de diferents nacionalitats. Entre els empresonats hi havia treballadors forçats d’Europa de l’Est, presoners de guerra, opositors polítics al règim nacionalsocialista, membres de moviments de resistència als territoris ocupats, com Puiggrós, “asocials” i desertors de Wehrmacht.

El camp podia acollir només uns 600-800 presoners alhora, per això l’estada dels presoners acostumava a ser breu. Neue Bremm servia com a camp de trànsit dels presoners cap a noves destinacions. Allà se’ls catalogava segons la seva perillositat en tres categories, els dirigents i els maquis agafats amb les armes a la mà eren catalogats com Schutzhäftlinge III i la seva destinació era Mauthausen. Aquest és el cas de Puiggròs i els seus companys.

Josep Puiggròs viu aquest horror durant nou dies. El dia 16 de setembre la Gestapo agrupa als deu espanyols que hi ha a Neue Bremm catalogats com Schutzhäftlinge III -uns arribats amb Puiggròs el dia 7 i altres que ja hi eren des del dia 1 de setembre- i els envia en vagons tancats sense aigua ni menjar cap a Mauthausen. El 18 de setembre, després de dos dies de penós viatge, arriben al camp de concentració. Puiggròs és matriculat al camp amb el número 35.169.

Neue Bremm. [194?]. Col·lecció Edith Wilhelm
Pel testimoni del comunista madrileny Ángel Hernández García al llibre Triángulo Azul, company de Puiggrós als FTP i de viatge a Mauthausen, coneixem com van ser els primers dies dels acabats d’arribar:

«Llegamos a Mauthausen al atardecer del 18 de octubre [en realitat era setembre] de 1943 y pasamos la noche encerrados en la sala de duchas. Durante la cuarentena, y luego en el barracón 12 donde fuimos trasladados, recibimos toda clase de muestras de solidaridad por parte de los españoles que nos habían precedido».

Dins de l’horror, la situació que troben els espanyols que arriben a Mauthausen a finals de 1943 no és tan extremadament dura com ho havia estat els primers anys. Els rotspanier, que era com denominaven els nazis als republicans deportats, van ser dels primers a ingressar al camp, els sobrevivents han anat teixint una xarxa de solidaritat que serveix per rebre en millors condicions als nous deportats. A més, per aquesta antiguitat al camp han anat assolint llocs de responsabilitat.

No són pocs els espanyols que s’han introduït als kommandos i les destinacions burocràtiques, el que els facilita protegir als compatriotes acabats d’arribar. Segurament per això Puiggròs, en la seva Schreibstubenkarte (fitxa d’ingrés al camp), és inscrit amb la professió d’electricista, el que facilitaria aconseguir destinacions més suaus dins del camp.

A més, la majoria dels nous arribats vénen de la Resistència ja organitzats i segurament els millors estructurats dins del camp són els comunistes. Tot fa pensar que l’adaptació de Puiggròs, resistent i comunista, a la dura realitat de Mauthausen es fa en millors condicions que les que havien patit els deportats entre 1940 i 1942.

I això malgrat que Puiggròs, com els resistents que venien amb ell de Neue Bremm, venia categoritzat com a Schutzhäftlinge III, el que suposava ser marcat com NN, és a dir Nacht und Nebel, categoria reservada als opositors polítics als nazis als territoris ocupats, als membres de la Resistència i alguns personers de guerra. Els NN eren marcats per ser exterminats en secret, sense deixar testimoni, uns eren assassinats i altres deportats i sotmesos a un tracte més dur i cruel amb l’objectiu de què no sortissin amb vida dels camps de concentració.

Republicans espanyols alliberats a Mauthausen. 1945.

Però Josep Puiggròs aconsegueix sobreviure, és un dels deportats alliberats per les tropes aliades el 5 de maig de 1945. Ja lliure es va retrobar amb la Concha Crespo i van refer la seva vida a França. Segons informava el butlletí d’Amicale de Mauthausen de França, moria a començaments de 1962, vivia llavors al petit municipi de Pissos, a les Landes.

Conferència: els santcugatencs als camps nazis

Us presentem un ampli resum de la conferència que vam fer el passat 30 de maig de 2017 al Museu de Sant Cugat sobre els santcugatencs als camps nazis. La xerrada formava part de les activitats a l’entorn de la exposició «Fugint de l’Holocaust».

A la conferència vam parlar de memòria històrica, vam conèixer el penós periple que vam tenir que fer els exiliats espanyols i santcugatencs que fugien de la repressió franquista, la retirada, el seu pas per improvisats camps de refugiats, la militarització francesa, l’empresonament als stalags alemanys i la tràgica destinació d’uns 9.000 d’ells, enviats als camps de concentració nazis. També vam explicar qui eren els tres santcugatencs que van acabar deportats a Mauthausen.

Agraïm a l’Ivan Flix la filmació i edició del vídeo.

Tomàs Fàbregas Valls, un independentista santcugatenc al Comitè Central de Milícies Antifeixistes

Actualitzat: 22 de juliol de 2019

Segurament el santcugatenc que va tenir un càrrec de responsabilitat més rellevant durant la Guerra Civil va ser Tomàs Fàbregas Valls.

Segons informes policials de la postguerra Tomàs Fàbregas “nació en el seno de una familia acomodada de dicha localidad [Sant Cugat], ya que sus progenitores eran propietarios de fincas rústicas y urbanas”. Concretament ho va fer un 29 d’abril de 1904 i efectivament en el si d’una família acomodada arrelada al poble des del segle XVII. De fet, heretava el nom del seu avi Tomàs Fábregas Pons, propietari agrícola i caporal del Sometent, que havia estat nomenat alcalde el 1869, arran de l’aixecament federal de setembre-octubre.

tomasfabregas1
Tomàs Fàbregas durant el servei militar. Extret de: http://cafonseca.com

Estudia per a perit agrícola i de jove treballa a la FECSA. Cridat al servei militar el 1925, arribaria a sotsoficial d’Enginyers. Gran afeccionat al futbol, esport que va practicar al Club Esportiu Sabadell i al Sant Cugat Sport Futbol Club, entitat de la que serà directiu entre 1930 i 1931. Des de la Junta va promoure algunes conferències sobre temes esportius, però amb contingut polític com la xerrada de Josep Sunyol el març de 1930. També serà un dels fundadors de la penya local del R.C.D. Espanyol el 1929, equip del que era fidel seguidor, i farà de corresponsal a Sant Cugat del setmanari esportiu La Rambla.

El 1930 es casa amb Antònia Català Pahissa, de Cal Català. El padrí de la seva boda és Joaquim Prou Margenat, amo de Can Volpelleres, un dels grans propietaris agrícoles del poble. De seguida arriben els fills, el 1931 la Francina i el 1933 el Joan.

Ferm nacionalista català

Tomàs Fàbregas aviat entra en política. Forma part de la desena de fundadors de l’agrupació d’Acció Catalana de Sant Cugat l’abril de 1930. De cara a les eleccions municipals, convocades per l’abril de 1931, Acció Catalana va rebutjar anar amb coalició amb el Centre Republicà Federal, que anaven coalitzats amb exregidors de la “Dictablanda”, i va preferir presentar candidatura pròpia, encara que només per minories.

Tomàs Fàbregas participa activament en la campanya electoral i és un dels oradors als mítings de la formació. En aquestes eleccions Acció Catalana no va obtenir cap regidor -cap dels seus candidats no van arribar a la vintena de vots-, encara que una vegada proclamada la República i format l’Ajuntament revolucionari, dominat pels republicans federals, aquests els deixaran quatre llocs per minories.

El 24 d’abril de 1931 Tomàs Fàbregas és escollit secretari de l’agrupació local Acció Catalana. També fa de redactor de Garba, portaveu del partit a Sant Cugat.

El juny de 1931 es fa soci de l’Associació Protectora de l’Ensenyança en Català, de la que formaven part molt dels seus companys d’agrupació, i el juliol de 1932, sense deixar Acció Catalana, participa en la fundació d’un Comitè Local de l’Agrupació Nacionalista Nosaltres Sols!, una organització independentista antipolítica i antielectoralista, partidària de solucions paramilitars. Tomàs Fàbregas és escollit secretari del comitè santcugatenc.

Acció Catalana Republicana, nova denominació del partit a partir de 1933, té a Sant Cugat un to més dretà que a Barcelona. Així, per exemple, a les municipals de gener de 1934 es van presentar a les eleccions front a la candidatura del Centre Republicà Federal, representat d’ERC a Sant Cugat, dins la coalició Conjunció Catalanista, junt amb la Lliga Catalana i Unió Democràtica de Catalunya, a diferència del que el partit va fer a Barcelona i la majoria de Catalunya on va anar coalitzat amb ERC.

Tomàs Fàbregas, com els seus companys d’Acció Catalana, freqüenta el centre d’oci de dretes del poble, conegut com el Parque. És allà on es reuneix amb els seu amics de la Penya Wert-Fut.

És al Parque on se celebra el 29 de juliol de 1934 l’Aplec Comarcal d’Acció Catalana Republicana. A l’acte parlen els líders del partit Nicolau d’Olwer i Martí Esteve, que són presentats per Tomàs Fàbregas, que continua sent el secretari de l’agrupació local.

Malgrat aquest tarannà conservador pel seu ferm nacionalisme Tomàs Fàbregas, amb els seus companys de Nosaltres Sols!, participa activament als Fets d’Octubre de 1934. Arran d’aquesta actuació és detingut el 20 de novembre de 1934, acusat d’haver participat en l’assalt a la caserna dels carrabiners de Sant Cugat i d’haver incitat als revoltats a baixar a Barcelona.

A partir de 1936 Tomàs Fàbregas guanya protagonisme dins d’Acció Catalana Republicana. El febrer s’implica a fons en la campanya electoral, on el partit participa dins del Front d’Esquerres. Fa d’orador en diferents mítings de la coalició. També reorganitza les joventuts del partit a Sant Cugat i acompanya als líders del partit en actes per Catalunya. Per exemple, el trobem el juny fent costat a Martí Esteve, conseller de Finances, i Eduard Ragasol, dirigents d’ACR en la inauguració de la seu del partit a Igualada.

Membre del Comitè de Milícies Antifeixistes

Però el seu moment estel·lar arriba el 19 de juliol de 1936. Sembla que Tomàs Fàbregas es trobava aquella nit a Barcelona i es va unir als civils que van lluitar contra els militars revoltats. Això, i haver arribat a sotsoficial durant el servei militar, el serviran de presentació per a esdevenir membre del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya.

L’escriptor Max Aub, que tal vegada el va conèixer a l’exili mexicà, ha deixat una descripció novel·lada del moment a la seva obra Campo abierto:

A las cuatro ya estaba en la Generalidad. Allí estuve unas cuantas horas, mientras los partidos tomaban el acuerdo de formar el Comité Central de las Milicias Antifascistas de Cataluña. Me encontré con Tomás Fábregas, yo le conocía del Partido, pero no tenía mucha relación con él (…) Fábregas venía de San Cugat, fue al local del Partido, y, al encontrarlo cerrado se vino a la Generalidad: a ver qué pasaba. Llegó Torrens [Josep Torrents], el de los Rabassaires y nos fuimos al Gobierno Civil. Nos dieron un papelito y allí nos teníais, sentados en una esquina, esperando. Hasta que salió García Oliver —¿Qué hacéis aquí?

– Pues mira, aquí estamos los de Acció Catalana y éste de los Rabassaires.

– Bueno, esperarse. (…) Se discutió dónde podíamos meternos (…)

El comandante Guarner nos indicó la escuela de Náutica. Allí fuimos: en la Plaza Palacio.

Entraban los tiros como Pedro por su casa… (…) Nombramos diferentes comisiones. (…) Y a nosotros nos tocó las patrullas de control: Fábregas por los partidos republicanos, Asens por la CNT, y Salvador González por la UGT.

No serà fins al 21 de juliol que aquest Comitè unitari de partits i sindicats antifeixistes es creï oficialment. Tomàs Fàbregas figura com a membre en representació d’Acció Catalana Republicana i altres partits republicans menors com els federals o els azañistes del Partit Republicà d’Esquerres. Junt amb el cenetista Josep Asens, se’l va nomenar per al Secretariat de les Patrulles de Control.

Com a membre del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya serà un dels signants de les actes d’execució de diferents militars revoltats que havien estat condemnats  a mort, com els generals Manuel Goded i Álvaro Fernández Burriel o el capità López Varela.

CMAF
Primera reunió del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya. Barcelona, 21 de juliol de 1936.

Una vegada dissolt el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, l’octubre de 1936, Fàbregas continuarà de representant d’Acció Catalana Republicana i els altres petits partits republicans en la nova Junta de Seguretat Interior de Catalunya, que venia a substituir al Comitè. Dins d’aquesta Junta passà a dirigir la Secció de Patrulles de Control, on seria també un dels components del Departament d’Investigació. Fàbregas tenia el seu despatx a la seu de la Secretaria General de les Patrulles, a la Gran Via de las Cortes Catalanas 617.

A més, durant aquest temps va realitzar diferents viatges a l’estranger en nom del Comitè. Segurament és un dels triats pel seu coneixement del francés i l’anglès. El més probable és que fossin viatges per comprar armament. També seria l’encarregat per la Junta de Seguretat Interior de realitzar un informe sobre els luctuosos Fets de la Fatarella de gener de 1937.

Malgrat que s’havia traslladat a viure Barcelona continua molt vinculat a Sant Cugat. Des del seu càrrec va possibilitar l’entrada de santcugatencs a les Patrulles de Control, sobretot correligionaris de militància. I també des del seu lloc ajuda a dretans locals perseguits, com el seu cunyat Jaume Català Pahissa, dirigent local de la Lliga Catalana. Segons informava l’alcalde franquista de Sant Cugat el 1964, “en esta villa no hizo nada malo y con seguridad que saldrían personas a quienes favoreció mediante consejos anticipados y aun salvando vidas”.

Testimonis contradictoris de la seva actuació

Alguns dels seus companys al Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya i la Junta de Seguretat Interior ens han deixat testimoni de la seva actuació. Joan García Oliver, representant per la CNT, a les seves memòries El eco de los pasos diu d’ell que “nadie lo conocía antes. Pero Tomas Fábregas resultó ser una persona de facultades excepcionales, fue propuesto, con José Asens, para la organización de las Patrullas de Control, aceptó el cargo y lo desempeñó bien (…) se comportó como si fuera un representate confederal”.

Rafael Vidiella, del PSUC, en un informe dels anys cinquanta afirma “cada partido y organización en mayor o menor escala, hacía el trabajo policíaco por su cuenta ¡Hasta el blandengue y timorato partido de Acció Catalana, cuyo representante, llamado Fábregas “es portava l’oli”, como decimos los catalanes, es decir, se las traía. No tenía nada que envidiar a la F.A.I.”.

En canvi, Joan Pons Garlandí, d’ERC, en el seu testimoni Un republicà entre faistes fa un elogi de la seva tasca i afirma que “és cert, doncs, que van fer espolis, confiscacions i detencions, però també he de dir que Tomàs Fàbregas fou dels homes que va lliurar més valors a la Generalitat”.

Les valoracions de Tomàs Fàbregas

Després dels Fets de la Fatarella, el PSUC i la UGT van retirar els seus homes de les Patrulles i van posar sobre la taula del Govern la necessitat d’unificar els diferents cossos de seguretat i policials del país. Aquesta unificació és finalment decretada pel Consell Executiu de la Generalitat i publicada al DOGC el 4 de març de 1937. A més, la Junta de Seguretat Interior queda substituïda pel Consell de Seguretat de Catalunya, on no hi havia representants d’Acció Catalana Republicana. Malgrat tot, Fàbregas continua com a membre del Secretariat de Patrulles de Control.

Arran d’aquests canvis La Publicitat, diari afí a Acció Catalana, entrevista a Tomàs Fàbregas el dia 6 de març al Secretariat de Patrulles. La interviu surt publicada al dia següent a la portada del diari. El periodista presenta a Fàbregas com “l’home de la Revolució que davant un desconegut té sempre dues preguntes a fer: Què demaneu? Qui sou? Si el visitant reïx a portar al seu ànim el convenciment que es tracta d’una petició justa, formulada per una persona absolutament afecta a les nostres coses ja pot demanar. El representant d’Acció Catalana Republicana a la Junta de Seguretat Interior s’haurà convertit en el seu servidor lleial”.

Titular de l’entrevista a Tomàs Fàbregas a “La Publicitat”, 7 de març de 1937.

En l’entrevista Fàbregas afirma que amb els nous decrets “l’Ordre Públic és assegurat, perquè el manté el Cos de Seguretat Interior”. Com explica, a partir de llavors “no hi ha Guàrdia d’Assalt, ni Guàrdia Nacional Republicana, ni Patrulles. D’ençà l’aparició dels Decrets no hi ha més que el Cos únic!”. També assegura que dins les Patrulles el decret ha estat ben rebut i que no hi haurà problemes en el seu acoblament.

A preguntes de l’entrevistador Tomàs Fàbregas aprofita per fer balanç de la feina feta per les Patrulles, ara que es preveu la seva desaparició:

el 19 de juliol el Comitè Central de Milícies Antifeixistes va trobar-se amb que calia imposar a la rereguarda l’ordre pertorbat pel criminal alçament feixista. A aquest efecte, el Comitè Central va designar-nos a Josep Asens (CNT), a Salvador González (UGT) i a mi, perquè organitzessin les Patrulles.

Després de la inevitable confusió que porta aparellada tot període preparatori, organitzats els serveis, he de reconèixer que vam portar una tasca útil. Vam arribar a tenir coneixement absolut de tot els que s’esdevenia a la ciutat i els nostres homes estaven en tot moment a les ordres dels seus caps.

Després… es va reorganitzar el Secretariat. Hi havia tres representants per cada organització i partit polític antifeixista. En total 14. Es a dir, un petit Parlament. Això no cal dir que feia més difícil el poder prendre acords.

Després, i cada dia més, es va anar sentint la necessitat d’un Reglament o índex en el qual es detallessin els drets i obligacions dels nostres homes. González Batlle i jo vam enllestir un projecte… Però no van tenir la sort de què fos aprovat!. Això, naturalment, feia obligat que cada cap de Secció es regís pel seu propi criteri i que no hi hagués unitat en la direcció. Després la retirada de la UGT…

Avui, a dir veritat, les Patrulles havien perdut la seva motivació. Se les criticaven pel que feien… i pel que feien els altres!. Passaven per individus de Patrulles molts que no eren i hi havia també Patrulles autònomes, com les del Palau de Justícia, Sanitat de Guerra, Defensa, Obres Públiques, Proveïments, etc.

Acomplerta la seva missió, és lògic que el Govern volgués aprofitar aquesta força enquadrada i disciplinada i a la vegada agrair els bons serveis d’aquests companys, que es van trobar davant d’un capgirament total i amb l’Ordre Públic al mig del carrer.

Fàbregas deixa també clar “l’estreta col·laboració amb el company Asens, de la CNT, i Gonzàlez, de la UGT” en el Secretariat de les Patrulles i “la subordinada i afectuosa col·laboració que hem mantingut sempre amb el conseller de Seguretat Interior, company Artemi Aiguader, i amb el cap superior dels Serveis d’Ordre Públic, company Dionís Eroles”.

L’aplicació dels decrets es va ralentitzar per l’oposició de la CNT i la FAI. Malgrat els canvis, sembla un moment dolç per al nostre protagonista. A principis d’abril, segons recollia La Publicitat del dia 3, durant les negociacions per formar nou govern de la Generalitat, el nom de Tomàs Fàbregas sona per al càrrec de director general d’Ordre Públic. Res es concreta.

Aquell mateix mes d’abril Fàbregas acompanya al seu correligionari Eduard Ragasol, diputat i secretari del Comitè Pro Exèrcit Popular Regular, a unes maniobres militars a Tàrrega i el dia 20 el trobem en la capçalera de la comitiva fúnebre durant l’enterrament de Francesc Dasch, patruller d’ERC mort durant un bombardeig franquista al Port.

Capçalera de la comitiva fúnebre en l’enterrament del patruller Francesc Dasch. Tomàs Fàbregas és el quart per la dreta. Barcelona, 20 d’abril de 1937. Autor: Carlos Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Núm. 55391

Però els Fets de Maig de 1937 ho capgiraran tot. El dia 4 de maig el govern central decreta la intervenció de tots els serveis de seguretat pública de Catalunya.

Desautorització, fugida i retorn

Segons s’anuncia a La Humanitat del 28 de maig de 1937, portaveu d’ERC, el partit havia aprovat expulsar el dia 24, per indisciplina, als seus dos representants al Secretariat de Patrulles de Control i “desautoritzar al ciutadà Tomàs Fàbregues [sic], el qual, si bé pertany a Acció Catalana, també ostentava la representació d’Esquerra Republicana al Secretariat esmentat”.

Sembla que Acció Catalana també es desenté de l’actuació de Fàbregas, afirmant que ja no els representa. Segurament va deixar el partit. A més, el juny del mateix any la Generalitat dissolt definitivament les Patrulles de Control.

El mateix mes el Secretariat de Patrulles, amb Josep Asens i Tomàs Fàbregas, junt amb altres dos-cents milicians i expatrullers majoritàriament cenetistes, fuig cap a França en tenir coneixement de les investigacions del jutge Josep Vidal Llecha sobre la violència a la rereguarda.

Segons explica l’historiador José Luis Martín Ramos al seu llibre Territori capital, d’acord amb els resultats d’investigacions internes de la pròpia CNT, que no havia autoritzat la fugida, una vegada a França “els membres de l’antic Secretariat de Patrulles de Control de Barcelona es van repartir, segons pròpia confessió, uns 15.000 francs per cap, procedents de la caixa del Secretariat de Patrulles”. El Comitè Regional de la CNT va comminar als seus militants a tornar a Catalunya i els hi va reclamar el retorn dels diners. Així ho van fer la majoria. També Tomàs Fàbregas.

El setembre de 1937 ingressa a l’Exèrcit republicà com a sotsoficial de complement del Cos d’Enginyers. L’agost de 1938 és destinat “al Cuadro Eventual del Ejército del Este”. Com havia desaparegut la categoria de sotsoficial de complement se l’assimila a tinent del mateix Cos. El novembre del mateix any és destinat al Batalló de Sapadors del XXIV Cos de l’Exèrcit.

A finals de 1937 la premsa franquista el situa a Suècia. Segons es podia llegir al número de Destino de l’1 de gener de 1938, Tomàs Fàbregas s’havia instal·lat a Estocolm, junt amb l’anarquista Vicente Gil “Portela”, antic responsable de la Secció de Salconduits del Departament de les Patrulles de Control. Tot era fals.

Acte de companyonia del Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Drets al mig: Joan Pons, Josep Tarradellas, Rafael Vidiella i Tomàs Fàbregas. Asseguts al centre Joan Garcia Oliver i Jaume Miravitlles, entre altres. Barcelona, 6 de gener de 1938. Foto: Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià.

El dia 6 de gener de 1938 Fàbregas participa a l'”acte de companyonia” que reuneix a Barcelona a tots els que havien passat pel Comitè de Milícies Antifeixistes. Allà, junt amb pesos pesants del Govern, com Josep Tarradellas, Rafael Vidiella o Jaume Miravitlles o exministres com Joan García Oliver, també trobem a Tomàs Fàbregas. Segons explicava La Humanitat del dia 9 de gener, “l’acte fou un magnífic exponent de la unitat antifeixista” que serví per recordar la feina feta pel Comitè.

Exili, de França a Mèxic

Després de la derrota a la Batalla de Catalunya va passar a França. Sembla que va estar poc temps als camps de concentració preparats pels francesos pels exiliats espanyols. Aviat aconseguí arribar amb la família a París. Segurament gràcies a les seves coneixences amb Artemi Aiguader, antic conseller de Seguretat Interior, el seu germà Jaume Aiguader, representant d’ERC al Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles, el proposa per embarcar, junt amb els seus fills, en el vaixell Ipanema cap a Mèxic.

fabregas
Tomàs Fàbregas Valls a la fitxa d’entrada a Mèxic (1939). Extret de PARES

L’Ipanema va partir de Bordeus el 13 de juny de 1939 amb 998 exiliats espanyols a bord, la majoria càrrecs polítics i sindicals, arribant al port mexicà de Veracruz el 7 de juliol de 1939.

A l’exili mexicà, on neixerà el seu tercer fill, el Lluís, va viure primer a Michoacan, després a Chihuahua, on morirà la seva dona el 1943, passant més tard a residir a la capital, Mèxic D.F.

Fàbregas trauria profit dels seus coneixement futbolístics i arribaria a ser entrenador d’equips de la primera i segona divisió mexicana com el Club Deportivo Irapuato, el Deportivo Toluca -que amb Fàbregas a la banqueta pujaria a Primera Divisió la temporada 1952-1953- o el Monarcas Morelia.

El retorn frustrat

El novembre de 1964 va demanar a les autoritats franquistes autorització per retornar a Sant Cugat, com ja havien fet els seus fills feia uns anys, però la Comisión Dictaminadora de Repatriación de Exiliados s’ho va negar després de rebre uns informes desfavorables de la Guàrdia Civil i la policia sobre la seva actuació durant la Guerra Civil.

Tomàs Fàbregas Valls moriria a Mèxic D.F. el 6 de setembre de 1969.

Ramon Mas Colomer, líder rabassaire (1903-1995)

Actualitzat: 30 octubre 2018

Ramon Mas i Colomer va néixer a Sant Cugat del Vallès, al carrer de la Sort número 3, a la casa pairal del seu avi matern, el 6 de setembre de 1903. Era l’hereu d’una família de rabassaires, coneguda per la banda de la seva mare com els Rull.

Ramon Mas a un acte d’Unió de Pagesos, [1977]. Arxiu Històric de CCOO de Catalunya
De ben jove va començar a treballar la terra amb la seva família, sobretot la vinya. Va anar a escola només fins als 12 anys. Llegeix tot el que cau a les seves mans, incitat sobretot pel seu avi Ignasi Mas Cordera, un vell republicà federal. Aviat pren consciència dels problemes dels rabassaires i l’abús que suposa l’anomenat contracte de rabassa morta. Després d’un míting, l’abril de 1919, a Sant Cugat de Lluís Companys i Francesc Layret cridant a l’associacionisme rabassaire, Mas participà en la creació d’una unió de pagesos local, que més tard formà l’agrupació santcugatenca de la Unió de Rabassaires, fundada el 1922.

Republicà federal

També participa de la vida associativa i política del poble. És soci de la Unió Santcugatenca i juga de defensa al Sant Cugat Sport Futbol Club, fins l’agost de 1925 que marxa a fer el servei militar a Cartagena.

Seguint les idees republicanes de la seva família, el 1930 Ramon Mas va ser un dels fundadors del Centre Republicà Federal, l’organització republicana federal que dominaria la política santcugatenca durant tota la República.

Com a bon orador que era, va participar en els mítings de la campanya de les eleccions municipals d’abril de 1931 defensant la Candidatura Administrativa de Coalició, que agrupava a membres del Centre Republicà Federal coalitzats amb altres elements oposats als cacics tradicionals del poble. El 14 d’abril de 1931 estaria present a la balconada de l’ajuntament des d’on es va proclamar la República a Sant Cugat. Durant aquests primers dies de República es va desarmar al Sometent i es va formar una Guàrdia Republicana dirigida per Ramon Mas.

Líder rabassaire

Durant el període republicà seria el líder dels rabassaires santcugatencs. Va ser un dels promotors de la vaga de la verema de setembre de 1931, provocada per la detenció de rabassaires del Vallès -entre ells el seu pare Joan Mas Jané- que es negaven a entregar la part corresponent a l’amo fins que no es resolguessin els conflictes plantejats als jutjats. La vaga acabaria amb l’anomenat “pacte de la Generalitat” pel que es reduïa en una part la quantitat a pagar pel rabassaire, el que suposava per la majoria dels rabassaires santcugatencs passar de pagar un terç a pagar un quart. Propietaris i parcers es comprometien, a més a resoldre els conflictes per mitjà de les comissions arbitrals mixtes, que encara s’havien de crear. Malgrat tot, la qüestió rabassaire seguirà sent causa de conflicte.

Ramon Mas és escollit el 1931 representant dels arrendataris a la Cambra Agrària Oficial del Vallès, per passar el 1932 a ser el representant dels rabassaires a la Comissió Arbitral del Districte de Terrassa. El mateix any és escollit delegat del Vallès Occidental al Comitè Central de la Unió de Rabassaires. El 31 d’octubre de 1933 és nomenat vocal titular de la Comissió Arbitral Superior de Catalunya en nom de la Unió de Rabassaires, junt amb el líder de l’organització rabassaire Josep Calvet, es tracta de l’òrgan superior dedicat a la resolució de conflictes laborals al camp.

La tardor de 1931 havia participat en la redacció de les tesis agràries del Bloc Obrer i Camperol, amb una important presència a Sant Cugat, però va continuar militant al Centre Republicà Federal, que des de 1932 estava adherit a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). En aquesta època va participar en mítings rabassaires i republicans a tota la comarca.

A més, des de la seva fundació el 1932 fins a 1934 va dirigir l’òrgan de premsa dels federals i els rabassaires de Sant Cugat, L’Avenir, a més de fer de corresponsal del diari republicà barceloní El Diluvio. Des de les pàgines d’aquestes publicacions manté periòdiques polèmiques amb els propietaris rurals i el món catòlic local.

Jutge municipal

El 22 de març de 1933 es va casar amb Eulàlia Badia Bell. Vivia llavors al carrer Sabadell, número 39. Aviat naixeria el seu primer fill Llibert. El juny de 1934 és escollit jutge municipal, càrrec des del qual defensa als rabassaires amenaçats de desnonament.

Arran dels fets d’octubre de 1934 seria cessat com a jutge i empresonat a la Model, malgrat que no havia participat directament en els esdeveniments per trobar-se malalt al llit. Seria alliberat el dia 15 d’octubre pel jutge Arturo Galan però, en canviar el cas de magistrat, tornaria a ser detingut durant uns mesos. Va ser jutjat, junt amb onze veïns més de Sant Cugat, el 28 de juny de 1935, resultant absolt.

Després de la victòria del Front d’Esquerres, a les eleccions de febrer de 1936, seria reposat com a jutge municipal. Des d’aquest càrrec fomenta les demandes contra els desnonaments de terres practicades després dels fets d’octubre de 1934 i d’indemnitzacions econòmiques per als rabassaires afectats. Entre aquests es trobava ell mateix, que havia estat desnonat el 1934 de les terres que conreava a Can Canyameres.

Afiliació al PSUC i Guerra Civil

El 8 de març de 1936 va participar, com a representant de la Unió de Rabassaires, al gran míting, organitzat a la Monumental de Barcelona, de rebuda als presos amnistiats i en solidaritat amb les víctimes del feixisme. A l’acte van participar diferents oradors de partits d’esquerra i diputats.

La política portada a terme per Joan Comorera, líder de la Unió Socialista de Catalunya, com a conseller d’Agricultura el 1934 i l’empresonament i el desnonament patit, que havien radicalitzat les seves postures, el fan allunyar-se d’ERC i apropar-se als partits marxistes que es trobaven en procés d’unitat. El juny de 1936 Ramon Mas va participar com orador en un míting a la plaça de braus de Les Arenes junt amb representants dels partits que el juliol de 1936 crearien el Partit Socialista Unificat de Catalunya, partit al qual Ramon Mas es va afiliar.

Amb l’inici de la Guerra Civil seria membre del Comitè de Milícies Antifeixistes de Sant Cugat representant a la Unió de Rabassaires i un dels promotors de la confiscació de terres als grans propietaris en el municipi. Com a jutge municipal tracta de preservar el Monestir i protegeix a les monges franciscanes que tenien una escola a Sant Cugat. Va ser nomenat delegat del Servei de Cooperació Agrícola de la Regió VI, integrat pels representants dels sindicats locals cooperatius de la Cerdanya, Osona i Ripollès. Aquest càrrec el va permutar el gener de 1937 amb el delegat del mateix Servei a la Regió I (Baix Llobregat, Barcelonès, Maresme, Vallès Occidental i Vallès Oriental), per trobar-se més a prop dels seus respectius domicilis. El setembre de 1938 seria cridat a files, integrant-se a la 123 Brigada Mixta de la 27 Divisió, antiga Columna Del Barrio.

Exili

Després de la derrota republicana va passar a França, on està reclòs un temps al camp de concentració d’Argelers. Aconseguida la llibertat va fixar la seva residència a Narbona, al departament de l’Aude, però aviat és enrolat en una de les Companyies de Treballadors Estrangers creades pel govern francès l’abril de 1939 per mobilitzar als treballadors estrangers del país, una bona part refugiats espanyols, en tasques agrícoles o industrials, o bé, per construir fortificacions militars.

Amb l’inici de la Segona Guerra Mundial l’enrolament va ser obligatori. Mas és enviat a treballar a la línia Maginot. Durant els primers dies de l’ocupació alemanya és detingut pels alemanys. Va fugir i va aconseguir arribar de nou a l’Aude, on es va unir a les files de la resistència contra l’ocupació nazi, formant part del 2n Batalló de la 5a Brigada de l’Agrupació de Guerrillers Espanyols, actuant a la zona de Carcassona. Va formar part de l’Aliança Nacional de Catalunya, organització afí a la Unión Nacional Española, promoguda pel PSUC i el PCE.

Acabada la guerra treballa a Carcassona com a professor a l’École d’Agriculture Charlemagne durant prop de vuit anys. El 1945 participa en la reorganització de la Unió de Rabassaires a l’exili a França, sent delegat departamental de l’Aude. També escriu a Lluita, òrgan del PSUC, i La Terra, l’òrgan de premsa del sindicat rabassaire, amb el pseudònim de Salvi Colomer. El juny de 1948 és un dels vuit signataris d’un manifest publicat a Lluita, que és l’origen de l’escissió de la Unió de Rabassaires a França entre el sector més proper a ERC i la facció més propera als comunistes, que encapçalava Evarist Massip. Ramon Mas serà vicepresident d’aquesta darrera.

El 1948 guanya el Premi Maspons i Camarasa als Jocs Florals celebrats a París amb el treball “A l’antiga capital vallesana”, dedicat a Sant Cugat. També va destacar com a estudiós del tema rabassaire. El 1959 guanya el Premi Institut de Ciències Econòmiques de Catalunya dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a París, amb un treball sobre el problema de la rabassa morta. El 1967, dins de la col·lecció d’Aportació Catalana, va publicar el llibre “La pagesia catalana i els seus problemes” i el 1970 guanyaria el Premi Festa de Maig de les Lletres Catalanes, atorgat per l’editorial Nova Terra, amb la seva obra “Camins pagesos de Catalunya”, que seria publicada el 1972. De fet, als anys trenta ja havia escrit alguna obra teatral, amb el tema del conflicte rabassaire com a rerefons, com “Sense ànima”, publicada com fulletó dins de L’Avenir.

Retorn

Sabem que el 1956 residia a Sant Genís de Fontanes al Rosselló francès, on segurament dirigia alguna explotació agrícola de vinyes. Va tornar a Sant Cugat el 1969, després de passar un temps a Andalusia, també treballant com a tècnic agrícola. Llavors ja havia mort la seva dona, amb la que havia tingut alguna trobada a França.

Durant la Transició participarà en la fundació de la Unió de Pagesos el 1976, en l’acte d’homenatge a Francesc Layret celebrat el novembre de 1977 i escriurà diferents articles de temes agraris i cooperativistes al diari Avui, destacant la sèrie “El cooperativisme agrari a Sant Cugat del Vallès”, publicat en cinc entregues entre maig i juliol de 1980.

Ramon Mas va morir a Sant Cugat l’estiu de 1995.