Voluntaris santcugatencs a les columnes de milícies antifeixistes

[Actualitzat: 18 de juny de 2019]

El 19 de juliol de 1936 l’intent de cop d’Estat fracassava a Barcelona, però no a altres parts de l’Estat, començava la Guerra Civil. La guerra acabaria suposant la mobilització militar de la majoria de població adulta masculina, però els primers mobilitzats van ser voluntaris de les organitzacions republicanes i obreres que van marxar al front en columnes organitzades des de partits i sindicats antifeixistes. Es tracta, doncs, d’un exèrcit de voluntaris que serà la base, una vegada militaritzats, de l’Exèrcit Popular de Catalunya.

L’enviament d’aquestes columnes al front estava coordinat pel acabat de crear Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMAF), on estaven representades les organitzacions polítiques i sindicals antifeixistes i, on recordem, figurava el santcugatenc Tomàs Fàbregas com a representant d’Acció Catalana Republicana (ACR), encara que amb funcions a la seguretat interna. El Comitè tenia com un dels seus principals objectius l’organització militar de Catalunya i era l’encarregat d’equipar, dirigir i reclutar les milícies populars, encara que eren les diferents organitzacions representades al CCMAF les que realitzaven el reclutament als seus propis centres d’allistament. A l’octubre, després de la dissolució del CCMAF, seria la Conselleria de Defensa de la Generalitat, això sí presidida per un cenetista, l’encarregada de dirigir i estructurar les milícies populars.

Segons els càlculs de Gonzalo Berger, autor de Les milícies antifeixistes de Catalunya, els milicians mobilitzats van ser uns 20.000 a l’agost, pujant a 35.000 al setembre i arribant als 45.000 al novembre. A Sant Cugat, gràcies als treballs de José Luis Ausín sobre milicians del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), de l’apèndix de la tesi del mateix Berger i de la documentació consultada per mi a l’Arxiu Històric Municipal de Sant Cugat -bàsicament correspondència del temps de la guerra i informes franquistes- hem comptabilitza prop d’una quarantena de voluntaris a les columnes antifeixistes entre juliol i desembre de 1936.

Milicians marxant cap al front d’Aragó amb les primeres columnes de combatents. Barcelona. Juliol 1936. Fons Generalitat de Catalunya (Segona República). Arxiu Nacional de Catalunya. ANC1-1-N-3871

Els milicians santcugatencs al front d’Aragó

A escala catalana va ser el sindicat CNT l’organització que va aportar més milicians a les columnes -més de la meitat-, seguida del PSUC i la UGT. A Sant Cugat, en canvi, el Sindicat Únic d’Arts i Oficis de la CNT aporta un terç dels voluntaris i és el POUM, organització política amb una forta implantació al poble, d’on provindrien la majoria dels voluntaris. Més del 50% dels milicians santcugatencs militen al partit marxista o la seva branca juvenil, la Joventut Comunista Ibèrica (JCI). Sembla que a Sant Cugat, a diferència d’altres pobles com Rubí, no es va organitzar cap centúria o batalló propi i que els voluntaris es van allistar majoritàriament a casernes de Barcelona.

Els primers milicians santcugatencs marxen cap al front el 24 de juliol en la Columna Durruti, organitzada per la CNT, i es dirigeixen a Bujaraloz. Són anarcosindicalistes com Francisco Aguillanes o Diego Rodríguez o poumistes com el serraller Josep Llunell, als que en setmanes posteriors s’afegeixen més cenetistes locals com el rajoler Silvestre Ayala, Manuel Calafet, Pedro Martínez o el militar Pere Gabarrella. Més santcugatencs marxen al front enquadrats en columnes de la CNT. José Avellán i el paleta de 20 anys Francisco Martínez García, militant de la FAI, s’uniran a la Columna Ortiz, que va marxar cap a la zona Belchite el 25 de juliol; el cenetista Blas Rodríguez marxarà l’agost amb Los Aguiluchos de la FAI i el setembre, en la Columna Ferrer i Guàrdia, formada per cenetistes i militars trobem el santcugatenc Enrique Ferrándiz.

Per la seva banda, la majoria dels membres del POUM santcugatenc s’enrolen en unitats organitzades pel seu partit, com la Columna Balada-Oltra, dues centúries comandades per Sergi Balada i Josep Oltra Picó -destacat dirigent del POUM que poc abans de l’inici de la guerra es va instal·lar a Sant Cugat- que surt el 26 de juliol cap a Alcalá del Obispo; o en la Columna Joaquín Maurín (Segona del POUM), que surt 3 d’agost cap a sector d’Osca, amb santcugatencs com els paletes Joan Crehueres i Ismael Castelló Vicedo -que seria alcalde el 1938-, Álvaro Escudero, José Rodríguez, Manuel Roca Ferrer o Alexandre Parra Ponseti, al que van seguir els seus germans Eduard i Francesc, o en la 3a Bateria de la Columna d’Artilleria Lleugera del POUM (Bateria Germinal Vidal), amb la que marxen Saturno Bayo, Jaume Marimon i el rajoler de 22 anys Joan Vericart, que surt el mateix 3 d’agost cap a Vicien. El 12 d’agost sortia també cap al front d’Osca la Cavalleria Roja del POUM, una centúria on figurava el santcugatenc Joan Paredes. La majoria d’aquests milicians poumistes acabaren desplegats a la zona de Tierz i Casetas de Quicena participant en l’intent de conquesta d’Osca.

En aquests primers moments les columnes no eren tan uniformes políticament com ho seran més endavant, i així hem vist a Josep Llunell Llunell, de 20 anys i militant del POUM, en la Columna Durruti i sabem que el paleta Manuel Soriano Marco, també de 20 anys i militant del POUM, va marxar cap al front el 24 de juliol en la Columna Del Barrio, predominantment formada per membres del PSUC. Sembla que Manuel Soriano passaria més endavant a una unitat controlada pel seu partit i, de fet, serà el primer milicià santcugatenc mort al front, al caure en combat a Casetas de Quicena el 21 d’octubre de 1936. Soriano serà objecte d’un homenatge a Sant Cugat el 17 de novembre per part dels seus camarades de la JCI i el POUM.

Santcugatencs als combats de Mallorca i Madrid

Com hem vist, la majoria dels voluntaris santcugatencs es dirigeixen al front d’Aragó, els de les columnes cenetistes cap a Saragossa i els del POUM cap a Osca. Però també hi ha santcugatencs en la frustrada expedició del capità Alberto Bayo a Mallorca de finals d’agost de 1936. Són joves com Evarist Bayo, militant del POUM que s’incorpora a la Columna Gamisans-Oliver, formada majoritàriament per companys seus, o Francisco Manzanares, militant del PSUC, que forma part de la Columna Espartaco, organitzada pels comunistes, o Hilario Val, que marxa amb la de Transport Marítim de la CNT.

Alguns d’aquests milicians, retornats a la Península després de la fracassada expedició, són enviats a defensar Madrid. També són enviades a la defensa de la capital espanyola altres columnes catalanes, entre elles l’organitzada pel PSUC i la UGT, la Columna Libertad, que surt de Barcelona el 9 de novembre. En aquesta unitat marxa un milicià santcugatenc, el jove de 18 anys Vicente Millán García, membre del PSUC que serà el segon voluntari local en morir al front, caurà en combat el primer de desembre de 1936.

Durant els mesos posteriors continua la marxa de voluntaris santcugatencs al front, de fet, alguns dels que hem citat van marxar al setembre o l’octubre. Encara el novembre marxa Joaquim Estrems, militant d’ACR de només 17 anys, amb la Columna Macià-Companys, organitzada per ERC, o Bartomeu Xercavins, militant d’ERC, amb la Columna Volant Catalana, formada per voluntaris d’Estat Català, a la que potser també estava adscrit Pere Escofet Romagosa. Aquesta Columna tenia aquarterament a Bellaterra i va organitzar un festival a la Unió Pinenca el 3 de desembre de 1936.

L’estada dels milicians al front, en ser voluntària, variava, hi havia els que van tornar al mes i va haver-hi els que van fer tota la guerra. Alguns es deixen la vida, uns en els primers mesos, com Manuel Soriano o Vicente Millán, altres ja avançada la guerra, com Jaume Marimon mort el gener de 1938. Hi ha alguns que pujaran durant el conflicte a l’escalafó militar, per exemple l’Alexandre Parra Ponseti seria nomenat tinent en campanya l’agost de 1937, després de passar per l’Escola Popular de Guerra, i Pere Escofet també arribarà a tinent el març de 1938.

Entre els voluntaris abunden els obrers industrials, sobretot paletes i rajolers. La presència de treballadors del camp, majoritaris a Sant Cugat, és menor, només coneixem el cas d’algun rabassaire com Miquel Crehueres, militant del POUM. La majoria dels milicians són joves al voltant de la vintena d’anys, encara que també trobem voluntaris que passaven dels cinquanta anys com Silvestre Ayala.

Combatents del POUM darrera una trinxera a Casetas de Quicena, front d’Aragó. Setembre 1936. Fons Brangulí (Fotògrafs). Arxiu Nacional de Catalunya. ANC1-42-N-34434

L’Ajuntament i els milicians

L’octubre de 1936, el Full Oficial del Comitè Local de Sabadell, en un reportatge sobre Sant Cugat, xifrava en trenta els milicians locals que en aquell moment «lluiten al front» i parlava de què «noves expedicions s’estan organitzant». A més, s’explicava l’esforç a la rereguarda, afirmant que «quatre camions carregats de queviures han marxat vers el front» i es destacava la feina de les dones que «treballen incansablement en la confecció de prendres [sic] d’abric per als combatents antifeixistes».

Però aquesta devia ser una visió un xic idealitzada. Al ple municipal de 2 desembre de 1936 Ramon García Cobacho, conseller del POUM i president de la Comissió de Defensa local, anunciava la seva propera visita al front d’Aragó i demanava material per portar als milicians santcugatencs, ara pinencs. Sembla que fins llavors han estat oblidats per l’Ajuntament perquè Jaume Cussó, cap del PSUC, «es dol que hom no s’hagi recordat millor dels milicians d’aquesta vila, puix que no se’ls ha enviat fins ara res». El ple acorda que «es reculli i enviï el que sigui possible».

Al següent ple, el del 9 de desembre, Ramon García Cobacho dóna compte de la visita realitzada als milicians santcugatencs. De nou és Jaume Cussó el que crida l’atenció sobre els milicians locals, demanant que es facin més viatges com aquest «per tal que els que lluiten es donguin [sic] compte que des de la rereguarda no oblidem els que sofreixen privacions per la causa del poble».

De milicians a soldats

Hem comptabilitzat els voluntaris fins desembre 1936. A partir de 1937 la mobilització de lleves, la militarització progressiva de les columnes, començada de forma lenta i desigual a l’octubre, i la creació de l’Exèrcit Popular de Catalunya, un procés que no culmina fins al març de 1937 amb la creació del Comitè Pro Exèrcit Popular, posa fi a les milícies populars, a partir de llavors els milicians que restin a l’Exèrcit esdevindran soldats.

Llistat de milicians santcugatencs

Nom

Organització

Columna

Data sortida

Aguillanes Asensio, Francisco CNT Durruti 24/7/36
Avellán Martínez, José CNT Ortiz 19/9/36
Ayala Andreu, Silvestre CNT Durruti 25/9/36
Baeza Hernández, Luis POUM
Bayo Benedito, Evarist POUM Gamisans-Oliver 20/8/36
Bayo Benedito, Saturno POUM Artilleria Lleugera del POUM
Calafet Ripollés, Manuel CNT Durruti
Camps Moncau, Jaume POUM
Castelló Vicedo, Ismael POUM Joaquín Maurín 5/8/36
Crehueres Galimany, Joan POUM Joaquín Maurín
Crehueres Galimany, Miquel POUM
Escofet Romagosa, Pere Estat Català
Escudero Toribio, Álvaro POUM Joaquín Maurín 7/8/36
Estrems Casadevalls, Joaquim ACR Macià-Companys 25/11/36
Ferrándiz Gausachs, Enrique Militar Ferrer i Guàrdia 30/10/36
Gabarrella Majós, Pere Militar Durruti 20/10/36
Llunell Llunell, Josep POUM Durruti 27/7/36
Llunell Tondo, Josep POUM
López Teruel, Andrés CNT Durruti?
Manzanares García, Francisco PSUC Espartaco 20/8/36
Marimon Rom, Jaume POUM Artilleria Lleugera del POUM
Martínez García, Francisco FAI Ortiz 27/8/36
Martínez Segura, Pedro CNT Durruti
Millán García, Vicente PSUC Libertad
Moya Braulio, Joaquín POUM
Nebot, Frederic POUM Ortiz
Oltra Picó, Josep POUM Balada-Oltra 24/7/36
Paredes García, Joan POUM Cavalleria Roja
Parra Ponseti, Alexandre POUM Joaquín Maurín
Parra Ponseti, Eduard POUM
Parra Ponseti, Francesc POUM
Roca Ferrer, Manuel POUM Joaquín Maurín 24/7/36
Rodríguez Martínez, Diego CNT Durruti
Rodríguez Rebollo, Blas CNT Aguiluchos de la FAI 3/8/36
Rodríguez Segura, Alejo CNT 7/36
Rodríguez Segura, José POUM Joaquín Maurín
Salas García, Juan CNT Ascaso
Soriano Marco, Manuel POUM Barrio
Val Nadal, Hilario CNT Transport Marítim CNT 20/8/36
Vericart Xercavins, Joan POUM Artilleria Lleugera del POUM
Xercavins Adzara, Bartomeu ERC Volant Catalana
Zapater Sasot, José Ortiz 24/7/36
Anuncis

La municipalització de l’aigua del 1937

[Actualitzat: 20 gener 2019]

La municipalització dels serveis públics havia estat de sempre un objectiu dels republicans federals i de bona part del sindicalisme. Fidels al seu municipalisme defensaven que la gestió dels serveis més propers als ciutadans havien d’estar en mans de l’administració més propera, els municipis, i que en aquest sector no devia prevaldre el benefici econòmic, sinó el social.

Però serà durant la guerra quan molts d’aquests projectes es portin a la pràctica. A més de les raons ideològiques, les municipalitzacions es van estendre a Catalunya com a una forma de recaptació municipal, en un període de dificultats financeres, com una manera de millorar i abaratir alguns serveis comunals, però també com una forma, per part de la Generalitat, de frenar les apropiacions i col·lectivitzacions obreres, neutralitzant així part del poder sindical.

A Sant Cugat, convertit ja en Pins del Vallès, es va discutir la municipalització de la terra, desestimada per les diferències ideològiques entre les diferents forces, i les dels forns de pa, que es va haver de deixar de banda per la manca de matèria primera. En canvi, la Comissió de Municipalitzacions, creada pel ple municipal amb representants de tots els grups, sí que va proposar tirar endavant la municipalització de l’aigua.

La municipalització de l’aigua

El setembre de 1937 l’ajuntament de Pins del Vallès decretava la municipalització de totes les empreses d’abastament d’aigua del municipi. Des del començament de la revolució, el juliol de 1936, els republicans havien tractat d’aconseguir que la gestió de l’aigua estigués en mans municipals. Però no havia estat un procés fàcil.

col_aigues10L’empresa principal del sector era Aguas de San Cugat, S.A., propietat dels hereus de Josep Angrill Codina. L’abastiment d’aigua potable dels pinencs depenia en bona part d’aquesta societat. L’empresa havia quedat sota control dels seus propis treballadors, sindicats en la CNT. I aquests es resistien a cedir la gestió al municipi.

Diferent va ser el cas dels treballadors de la UGT que havia confiscat les propietats a Valldoreix del constructor i promotor immobiliari Manuel Borràs Ventura. Entre elles figurava una petita empresa d’aigües: Aigües de Valldoreix. Els treballadors la van cedir a l’Ajuntament l’octubre de 1936.

L’alcalde Magí Bartralot també havia aconseguit, l’agost de 1937, que la Col·lectivitat Catalana del Plom cedís al municipi l’explotació del brollador de la Mina Berta o de Can Domènec. En aquest cas, l’objectiu era canalitzar l’aigua per posar terrenys en regadiu. Un projecte que seria finalment desestimat pels Serveis Hidràulics del Pirineu Oriental.

Els decrets de la Generalitat de gener de 1937, l’anomenat pla Tarradellas, va facilitar la feina legal. Ara eren susceptibles de municipalització totes les empreses dedicades als proveïments, ja fossin d’energia o aigua, així com els transports i altres serveis municipals.

Resistència de la CNT

L’Ajuntament de Pins del Vallès va tornar a intentar-lo. L’agost de 1937 es vota al ple la municipalització de l’Empresa de Aguas de San Cugat del Vallès, S.A. Tots els regidors voten a favor excepte els de la CNT. Els anarcosindicalistes creuen que aquesta mida és un atac als obrers del seu sindicat que controlaven l’empresa d’aigües i que reiteradament s’havien oposat als intents de l’Ajuntament per controlar-la.

Finalment, un mes després, s’aconseguirà arribar a un consens. La CNT accepta la cessió al municipi de l’Empresa de Aguas de San Cugat del Vallès, però a canvi la municipalització s’havia d’estendre a totes les empreses d’aigua del municipi. Quedaran així en mans d’una administració autònoma municipal les set empreses de servei d’aigües que operaven al municipi. Les dues que ja gestionava el municipi -Aigües de Valldoreix i Mina Berta-, la més gran -Empresa de Aguas de Sant Cugat del Vallès- i les particulars de Busquets i Cia. S.L. de La Floresta, Viuda de Pi, Jaume Fàbregas Sallés, Hereus d’Elisa Oliver a Can Monmany i Esteve Rabadà Sunyol a la Torre Negra.

El 29 de juliol de 1938, d’acord amb la Llei Municipal, el ple de l’Ajuntament designava la Comissió Directora del Servei Municipalitzat d’Abatiment d’Aigües. Es nomenava gerent a Joan Cantós Torregrosa, regidor de Serveis Públics, i vocals a Mateu Cortés i Salvador Sitges. A més, els regidors Esteve Casas, Sever Ribasés i Pere Cussó eren designats “perquè exerceixin les funcions fiscalitzadores que determinin les lleis”.

El servei d’aigües funcionaria en regim d’empresa municipalitzada fins a la caiguda de la República. El franquisme tornaria la propietat de les empreses municipalitzades als seus antics propietaris.

El cooperativisme obrer de consum a Sant Cugat: d’El Espejo a La Unidad Obrera

[Actualitzat: 25 de juliol de 2019]

Les cooperatives obreres de consum van començar a funcionar a Catalunya a finals del segle XIX impulsades per federalistes i sindicalistes. Aquestes associacions de consumidors compraven productes bàsics a l’engròs que després eren distribuïts entre els seus socis. D’aquesta forma abaratien els preus dels productes de primera necessitat que consumien i milloraven la seva qualitat, tot eliminant l’odiada figura de l’intermediari. Si es produïen beneficis es feien servir per a prestacions socials per als cooperativistes o com a fons de previsió.

Els primers intents de cooperativisme obrer

A Sant Cugat, després de les diferents mútues que van sorgir a finals del segle XIX, el primer intent de crear una cooperativa de consum va ser la Sociedad Cooperativa Urbano-Agrícola El Espejo. Aquesta cooperativa va ser fundada el juliol de 1918 per dinou socis, bàsicament rabassaires, paletes i ferroviaris d’idees republicanes. El primer president va ser Josep Abelló Llorens i tenia com a secretari a Magí Bartralot1. Devia estar afiliada a la Federació de Cooperatives Catalanes que el 13 de juliol de 1919 va organitzar un acte de propaganda cooperativista a Sant Cugat2. El 1920 encara funcionava i estava presidia llavors per l’antic dirigent de la Societat de Paletes de Sant Cugat i republicà radical Josep Llopart Blay. La cooperativa no reeixí.

El 1924 hi hauria un nou intent cooperativista, aquesta vegada a càrrec de ferroviaris, que fundaren la Cooperativa Obrera de Consumo El Nuevo Día3. Tampoc durarà gaire.

Cooperativisme de consum durant la República

unidadobreraL’arribada de la República suposà un nou impuls per al cooperativisme. El govern central proclamà el 1931 la Llei de cooperatives i el Parlament de Catalunya aprovà el febrer de 1934 la Llei de bases de la cooperació, que fomentà la constitució de noves cooperatives.

És precisament arran d’aquesta llei que es torni a formar a Sant Cugat una cooperativa de consum. Serà al setembre i es dirà, en un primer moment, Unió Mutual Obrera, però aviat és rebatejada com a Cooperativa La Unidad Obrera.

Aquesta vegada els impulsors eren sindicalistes i anarcosindicalistes del Sindicat Únic d’Arts i Oficis de Sant Cugat, adherit a la CNT, i comunistes del Bloc Obrer i Camperol. Va tenir el primer local al carrer Francesc Layret (avui Santa Maria), on venia als seus associats queviures i productes de xarcuteria. Després dels Fets d’Octubre de 1934 la Cooperativa seria rellançada com una forma de fomentar la solidaritat i l’ajuda mútua en uns moments de repressió política i social de molts dels seus associats.

El creixement durant la guerra

Però el seu moment d’esplendor arriba amb la Guerra Civil. La Generalitat, en mig del procés revolucionari, reforça el moviment cooperatiu i exerceix una certa tutela sobre les cooperatives nomenant delegats-interventors. El 15 d’agost del 1936 es designa a Josep Navarro Monpeau com a interventor de La Unidad Obrera .

A partir de gener de 1938, quan una ordre ministerial dona més atribucions a les cooperatives de consum en el repartiment de proveïments, l’afiliació creix ja que els veïns asseguraven així l’accés a les subsistències. També és el cas de La Unidad Obrera. En aquest període de revolució econòmica i social la cooperativa supera els 650 associats i reparteix unes 4200 racions. Més d’un centenar de refugiats arribats al poble fugint dels combats se’n faran socis.

Trasllada el seu local als baixos de la casa que havia confiscat la CNT com a seu a la plaça de la República (avui Sant Pere), un ampli edifici que havia servit de Casa de la Vila fins al 1932. Allà quatre dependents atenen als associats. A més, el setembre de 1938, l’Ajuntament els cedeix la masia Can Perbell, a tocar dels Quatre Cantons.

Tarja de consum de la Cooperativa "La Unidad Obrera"
Tarja de consum de la Cooperativa “La Unidad Obrera”

La cooperativa està adherida a la Federació de Cooperatives de Catalunya i serà presidida per destacats militants cenetistes propers a la FAI com el ferroviari Isidoro Checa, darrer alcalde republicà, o el paleta Francisco Martínez.

La Unidad Obrera continua funcionant, fins i tot, uns mesos després de l’entrada dels franquistes a Sant Cugat, però aviat el nou règim franquista acaba amb aquesta experiència d’autogestió obrera4.

Durant la guerra també es va adherir a la Federació de Cooperatives de Catalunya el Casal Cooperatiu de Valldoreix, que va col·locar la primera pedra el 12 d’abril de 1936 i que s’inaugurarà un any després.

Notes

  • Els dinou fundadors són: Josep Abelló Llorens (president), el paleta Firmo Arnau Comas (vicepresident), Leodegari Sitges Cañameras (tresorer), Francesc Cañameras Picaso (comptador), el paleta Lluís Puell Alemany (vocal), Josep Caldes Artigas (vocal), Francesc Iborra Castelló (vocal), el rabassaire Magí Bartralot Auladell (secretari), Andreu Casals Boldú (vicesecretari), el paleta Josep Llopart Blay (examinador de comptes), el ferroviari Miquel Garrell Casamitjana (examinador de comptes), Gabriel Alzamora Ballester (proveïments), Leodegari Vilaró Cañameras (proveïments), Francesc Domènec, Josep Iborra, Lluís Martí, el paleta Medir Cahís Canals, Francesc Pérez i el paleta Alfons Masana. AGCB, Registre d’Associacions, núm. 9.479.

  • La Publicidad, 11 julio 1919

  • Expedient de Cooperativa Obrera de Consumo El Nuevo Día. Registre d’Associacions, núm. 11.872. Arxiu Delegació del Govern a Catalunya.

  • Un petit testimoni d’una de les seves dependentes a: Garcia Cobacho, Trinitat. La meva vida, la meva gran lluita i el meu puntal. Sant Cugat: autora: 2004, p. 35..

Isidoro Checa Valero, el darrer alcalde republicà de Sant Cugat

Actualitzat: 11 de desembre de 2018
Isidoro Checa
Isidoro Checa Valero (Fotografia cedida per la família)

Isidoro Checa Valero havia nascut a Jaén el 1890. Va emigrar a Catalunya i el 1923 s’instal·la a Sant Cugat del Vallès amb la seva dona i les seves filles. També arriben a la vila els seus germans. Treballa de ferroviari als Ferrocarriles de Cataluña, S.A..

Anarquisme i sindicalisme

El 1931 havia ingressat en la Secció de Barcelona de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària, el sindicat dels ferroviaris de la CNT, reorganitzat a partir de març de 1931. Amb l’arribada de la República es convertirà en un dels líders sindicals a la seva empresa i en membre del Sindicat Únic d’Arts i Oficis de Sant Cugat.

Isidoro Checa era afí al sector anarquista, proper a la FAI, dins del sindicat anarcosindicalista, sector que estava en minoria a Sant Cugat, on la CNT passà a està dirigida per comunistes del Bloc Obrer i Camperol a partir de 1933. Els anarquistes i faistes locals estaven organitzats en l’Ateneu Obrer Cultural, creat el 1932, del que Isidoro Checa era secretari.

A partir de finals de 1935 participarà en la reorganització del malmès sindicat local de CNT, clausurat després dels Fets d’Octubre de 1934, que ara passarà a estar sota hegemonia anarcosindicalista. A més, és l’encarregat de distribuir al poble premsa anarquista, publicacions com la revista Estudios, que rep al seu domicili del carrer Balmes i distribueix entre la trentena de lectors que té a Sant Cugat.

Isidoro Checa, a més, va ser secretari de la Cooperativa “La Unidad Obrera”, una cooperativa de consum impulsada per sindicalistes, anarquistes i comunistes, que després dels Fets d’Octubre de 1934 seria rellançada com una forma de lluita contra la repressió econòmica.

Guerra Civil

Amb l’inici de la revolució de juliol de 1936 va formar part, representant a la CNT, del Comitè de Central dels col·lectivitzats Ferrocarrils de Catalunya. A més, va destacar com a dirigent del Comitè de Milícies Antifeixista de Sant Cugat i aviat entrarà al consistori santcugatenc, a partir d’octubre pinenc, com a representant de la CNT. El 14 d’octubre de 1936, quan es formi el nou Ajuntament seguint les noves directrius de la Generalitat, Isidoro Checa serà nomenat segon alcalde en el consistori d’unitat antifeixista que encapçala el republicà federal Magí Bartralot. Checa es mantindria com a conseller de la CNT durant tot el conflicte. Durant un temps fou el cap d’Economia, per passar més endavant a dirigir els Serveis Públics.

L’11 d’agost de 1937 seria detingut per forces d’ordre públic acusat de tinença il·lícita d’armes de foc. Arran dels Fets de Maig de 1937, el ministre de Governació havia prohibint la possessió d’armes en la rereguarda. Per fer complir el ban es van realitzar escorcolls. Per exemple, el dia 22 de maig forces policials havien escorcollat a Pins del Vallès cases particulars i seus polítiques i al final del dia havien recollint vint-i-dos carrabines -sis d’elles inservibles-, dinou escopetes de caça, un sable, dos baionetes, quatre bombes de ma i setanta-set bales. L’agost tornen i troben armes al domicili d’Isidoro Checa, que ara viu al carrer Bergara. És empresonat a Terrassa, sent traslladat posteriorment a la Model. Aquesta detenció i les freqüents visites policials al poble són criticades pel consistori que avalen a Checa com un antifeixista. El mateix fa el seu sindicat. Isidoro Checa serà alliberat el 17 de desembre de 1937, ja que les armes trobades -“un mosquetón antiguo, así como municiones y un escopeta y varias armas antiguas”- es consideren inservibles pel jutge. El cas serà sobresegut el gener de 1938.

Aval de Checa Valero, Isidoro. 29.08.1938. Fons Llei 21 del 2005 de restitució a la Generalitat de Catalunya. Arxiu Nacional de Catalunya. (ANC1-886-T-2806)

Isidoro Checa es reincorpora al consistori el 12 de gener de 1938. Després de la dimissió com alcalde de Magí Bartralot, el gener de 1938, l’ajuntament pinenc és dirigit per una aliança entre CNT i PSUC. Passen per l’alcaldia dos batlles cenetistes, Pere Puig Pla -de gener a abril- i Ismael Castelló Vicedo, que estarà al càrrec poc menys d’un mes, ja que el aviat es mobilitzat per a treballar a les brigades de fortificacions. Així, el 3 de maig de 1938 és escollit nou alcalde de Pins del Vallès el cenetista Isidoro Checa Valero. L’anarquista Checa seria el darrer alcalde republicà de Sant Cugat.

Exili

Amb l’arribada de les tropes franquistes a Sant Cugat, el 26 de gener de 1939, s’unirà a la munió de persones que fugen cap a França. Passarà la frontera acompanyat de la seva dona, la lleidatena Emilia Mayen Balaguer, les seves tres filles -Mercedes, Luisa i Isidora-, el seu gendre i una neta de només un any. Serà internat al camp d’Argelès, d’on aconsegueix sortir mesos després instal·lant-se al municipi d’Agen (Lot-et-Garonne).

A l’exili mantindrà la seva vinculació a la CNT, continuant la seva militància a la Federació Nacional d’Indústria Ferroviària. Va ser membre del Momiment Libertari Espanyol i de la Federació Local de CNT a Agen, a més de secretari local de Solidaritat Internacional Antifeixista.

Va morir al municipi aquità el 14 de maig de 1956.

En la seva necrològica l’òrgan cenetista Solidaridad Obrera explicava que “el entierro fue civil, tal como él y sus familiares lo deseaban, y el féretro iba cubierto con la bandera roja y negra” i destacava su “temperamento siempre dispuesto a dar la mano al débil; hablaba lo justo. Siempre estuvo contra los detractores de nuestra organización a la cual defendía con orgullo y dignidad”. També la publicació CNT ressaltava “sus rasgos más salientes eran su espíritu solidario, su parquedad de palabras y el celo por nuestras cosas orgánicas”.