L’exili santcugatenc

Entre finals de gener i mitjans de febrer de 1939 unes 440.000 persones travessen la frontera francesa fugint de l’avanç de les tropes franquistes. La meitat són soldats de l’Exèrcit republicà en retirada, la resta civils, entre ells refugiats que ja havien abandonat feia mesos dels seus pobles d’origen. En total serà més de mig milió els que marxin a l’exili. La meitat no tornaran.

Entre aquesta allau de persones també hi ha santcugatencs. No sabem del cert quants eren, però segur que passaven del centenar. Hi ha soldats i milicians, però també responsables polítics i sindicals que han marxat del poble abans de què el 26 de febrer entressin les tropes franquistes. Per exemple, prop de la meitat de la cinquantena de regidors que han format part de l’Ajuntament de Pins del Vallès durant la guerra han enfilat cap a França. Són coneixedors de la dura repressió patida per republicans, esquerrans i sindicalistes en altres pobles quan han arribat els franquistes.

Refugiats espanyols a la frontera francesa. Febrer 1939. Getty Images

Passaran a França dirigents d’ERC com l’exalcalde Magí Bartralot o Mateu Cortés, de la Unió de Rabassaires, com Ramon Mas, de la CNT, com Isidoro Checa, darrer alcalde de Pins del Vallès, de la UGT i el PSUC com Lluís García Guillén o Jaume Serra Trabal, de l’il·legalitzat POUM com Ramon García Cobacho o Joan Puig Pla.

La marxa cap a la frontera no ha estat fàcil. Els primers en arribar han trobat la frontera tancada. Les columnes de fugitius han estat atacades per avions franquistes. Per exemple, Hilari Arlandis, que havia estat director de l’Escola de Comissaris de Pins del Vallès, morirà en un bombardeig a Figueres el 3 de febrer durant la retirada.

Camps de concentració

Una vegada oberta la frontera els exiliats són tancats en camps de concentració improvisats. Al d’Argelers, situat sobre la platja, arriben 100.000 persones en una setmana. Altres refugiats aniran a parar a Gurs, Barcarès, Sant Cebrià, Boló o Rivesaltes. Les famílies són separades. No és la rebuda que esperaven. Els refugiats espanyols són considerats pel govern francès una càrrega econòmica i una amenaça per a la seguretat interna.

Alguns dels santcugatencs no han passat a França sols, venen amb la família. És el cas, per exemple, d’Isidoro Checa. Junt amb ell passen la frontera la seva dona Emilia Mayen, les seves tres filles, el seu gendre i una neta de només un any.

En altres casos la família s’unirà més tard a l’exili. Com la de Josep Oltra Picó, dirigent del POUM que vivia a Sant Cugat des de 1936. Ell passarà a França amb l’allau de febrer, la seva dona, la teixidora santcugatenca Concepció Pla Fàbregas i David, el fill de tots dos, passaran setmanes més tard.

Sortir dels camps

La vida als camps de concentració és dura: gana, fred, maltractament, malalties, falta d’higiene… Per a sortir als exiliats només els hi queda ser repatriats a Espanya, marxar a un altre país o obtenir un contracte fora dels camps.

Davant la pressió francesa, la precària situació als camps i la situació de preguerra, alguns santcugatencs tornen el mateix 1939. Alguns són soldats de l’Exèrcit republicà, altres han tingut responsabilitats polítiques però no esperen represàlies dures. S’equivoquen. Per exemple, el març torna el manobre Fernando Lorente Aguilar, un cenetista que havia format part de la milícia local. Passa per un camp de concentració a Tarragona i és alliberat, però pocs dies després d’arribat a Sant Cugat és denunciat per dos veïns. Serà detingut, jutjat en consell de guerra i afusellat. També tornen durant el 1939 els exregidors Tomàs Grau Mercè i Joan Cortadelles Segura. També seran jutjats en consell de guerra i condemnats a dotze anys de presó.

Emigrar cap a un altre país, normalment Mèxic o la URSS, només està a l’abast d’alguns polítics amb responsabilitats més enllà de l’àmbit local. Com el santcugatenc Tomàs Fàbregas Valls, que havia participat al Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que aconseguirà embarcar-se, junt amb els seus fills de 8 i 6 anys, el juny de 1939 a l’Ipanema, un vaixell amb refugiats espanyols amb destinació a Mèxic, on arribarà el 7 de juliol. També passarà a Mèxic, en el vaixell Nyssan, però el maig de 1942, l’Amadeu Aragay, exdiputat d’ERC, i la seva dona Elionor Vinyerta, que residien a Sant Cugat des de 1932. D’aquests, només els fills de Fàbregas tornaran.

Davant la manca de ma d’obra, sobretot en el món rural, per la mobilització militar dels joves francesos, alguns refugiats aconsegueixen sortir dels camps i col·locar-se com a treballadors a explotacions agràries, com per exemple els rabassaires Ramon Mas, Magí Bartralot o Joaquin Moya.

Camp de concentració d’Argelers. Febrer 1939

Exiliats mobilitzats

A partir d’abril de 1939 els homes que resten als camps comencen a ser mobilitzats. Se’ls ofereix sumar-se a la Legió Estrangera -a la que s’apunten un miler-, als Regiments de Marxa de Voluntaris Estrangers, on marxen uns 6.000, o a les Compagnies de travailleurs étrangers (CTE), a les que, en un inici, es van apuntar 20.000 antics milicians espanyols.

Aviat seran més. La majoria dels homes refugiats acabaran ser mobilitzats a les CTE. També els que havien trobat feina fora dels camps. Entre febrer i març de 1940, són uns 55.000 exiliats més els que són incorporats. Són destinats a treballar, en règim militar, a la fortificació de les línies de defensa a les fronteres, a l’arranjament de carreteres, treballar a pedreres o a fàbriques d’armes.

En mans nazis

Amb la invasió nazi de França, entre maig i juny de 1940, serien detinguts pels alemanys uns 10.000 exiliats republicans, sobretot els mobilitzats a les CTE, que són abandonats a la seva sort pels comandaments militars francesos. Són enviats a stalags, on inicialment reben tracte de presoners de guerra. Poc a poc, una vegada el govern franquista s’ha desentès d’ells, són identificats per la Gestapo i separats de la resta de presoners. La seva destinació és Mauthausen, la seva fi ser exterminats.

A Mauthausen acabaran quatre santcugatencs. Joaquin Moya Braulio, exregidor de la Unió de Rabassaires i militant del POUM, assassinat el 15 d’octubre de 1941 al camp de concentració de Gusen. Al mateix camp, setze dies més tard, moria un altre santcugatenc, en Francisco Calventus Navarro, que havia arribat a Mauthausen l’agost de 1940. Bonaventura Bartralot, germà de Magí, ingressat el gener de 1941, i Josep Puiggròs Paloma, exregidor del PSUC, detingut per la Gestapo com a membre de la Resistència, i arribat a Mauthausen el setembre de 1943, sobreviuran. Tots dos seran alliberats el maig de 1945.

A més de Puiggròs, hi ha altres santcugatencs que participen a la Resistència armada contra els nazis. Coneixem els casos de Magí Bartralot i el de Ramon Mas, que va formar part de l’Agrupació de Guerrillers Espanyols, actuant a la zona de Carcassona.

Sota el règim de Vichy

Mentrestant, a la zona lliure, la controlada pel govern de Vichy, els homes exiliats d’entre divuit i cinquanta-cinc anys són de nou mobilitzats a partir de setembre de 1940, de nou les famílies queden separades. Són enquadrats als Groupements de travailleurs étrangers (GTE) amb l’objectiu de tenir-los controlats i aprofitar la seva força de treball en feines de reconstrucció. Dels 37.000 incorporats als GTE més del 80% eren espanyols. Alguns d’ells santcugatencs.

A més, també recluten els alemanys. A partir d’abril de 1941 l’Organització Todt mobilitza ma d’obra per a treballar a Alemanya i en fortificacions a França. El 1943 molts refugiats espanyols són obligats a sumar-se. Són 35.000 els espanyols mobilitzats per l’Organització Todt. Entre ells trobem als santcugatencs Joan Giménez Llorens i a Mariano Mercader Gómez, exregidor de la CNT, que havia dirigit La Pelleria col·lectivitzada, que serà enrolat el maig de 1943 i enviat a treballar a les obres de la base de submarins de La Pallice.

Retorns i permanències

A mesura que anaven passant els mesos alguns dels exiliats, sobretot excombatents republicans que no havien tingut responsabilitats polítiques, demanaven retornar al poble. Per això, havien d’aconseguir ser avalats per jerarquies de la Falange, regidors de l’Ajuntament o el rector de la parròquia.

També aniran retornant alguns càrrecs polítics. El 1942 ho fa el rabassaire Antoni Vilaró Cahís, exregidor del PSUC, que serà condemnat a 12 anys, i també Jaume Serra Trabal, del PSUC, que també serà processat. El 1944 el tintorer Mariano Mercader aconsegueix els avals per abandonar l’Organització Todt i retornar a Sant Cugat. El 1948 tornaran l’exalcalde Magí Bartralot i l’Inocenci Mora Adalid, que havia estat regidor del PSUC. I encara el 1969 ho farà Ramon Mas.

Alguns com Ramón García Cobacho, exregidor del POUM, o el seu company de partit Josep Colom Cañellas, no tornaran a trepitjar Sant Cugat fins després de la mort de Franco. Refaran la seva vida a França, un país que també es convertirà en residència definitiva per altres santcugatencs i les seves famílies. Al país veí viuran fins a la seva mort, per exemple, els cenetistes Josep Presas Llenas -mort a Valence el 1949-, José García Montiel -finat a Saint Etiénne el 1953- o l’exalcalde Isidoro Checa, mort el 1956 a Agen.

Tampoc tornaran mai els dos supervivents de Mauthausen. Josep Puiggrós, que es retrobarà amb la seva dona, la també exiliada Concepció Crespo Macías, morirà el 1962 a Pissos (Landes) i Bonaventura Bartralot a Toulouse el 1971.

Hem citat els noms d’alguns dels exiliats santcugatencs, va haver-hi bastants més, però desconeixem les seves trajectòries.

Anuncis

La creació de la Delegación de Falange Española Tradicionalista y de las JONS de Sant Cugat

[Actualitzat: 14 febrer 2019]

Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET) va néixer com a partit únic del Franquisme per decret. El 19 d’abril de 1937 el general Francisco Franco decreta la unificació, no sense resistències, de dues forces d’extrema dreta però antagòniques en els seus projectes polítics, la feixista Falange Española de las JONS, amb la carlina Comunió Tradicionalista.

A Sant Cugat, abans de la guerra, no hi havia cap militant falangista i els comptats carlins, com Esteve Batet Parellada o Tomàs Musella, mort durant la guerra, ho eren a títol individual. Tampoc altres forces de l’extrema dreta tenien gaire presència. Amb la proclamació de la República havien perdut el poder els salistes, monàrquics alfonsins, que havien portat les rengles del municipi durant el primer terç del segle XX. Ja no havien tornat a aixecar el cap. A les eleccions al Parlament de Catalunya, de novembre de 1932, Dreta de Catalunya, una aliança d’alfonsins i carlins, va ser votada per 16 santcugatencs, l’1.7% dels vots.

Només arran dels fets d’octubre es va reagrupar l’extrema local, donant suport a la creació de la delegació local de la CEDA, però la victòria electoral del Front d’Esquerres el febrer de 1936 els va dispersar de nou.

Desfilada falangista pel carrer Rius i Taulet, davant Cal Barbany. Sant Cugat. [1941], Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat

Els «camisas nuevas» santcugatencs

Així que quan les tropes franquistes van entrar a Sant Cugat, el 26 de gener de 1939, FET va haver de començar de zero a la vila. Ho fa de pressa, la Delegación de FET de Sant Cugat es constitueix al febrer.

Els nous falangistes -els «camisas nuevas», com són denominats aquests conversos en contraposició als «camisas viejas», els militants falangistes d’abans de la guerra- provenen, bàsicament, del món catòlic, esparverat per l’anticlericalisme desfermat durant la guerra, i de la dreta i de sectors benestants, espantats per la revolució social viscuda des de juliol de 1936. Molts d’ells passant de la defensa d’un ferm nacionalisme català a l’assumpció d’un nacionalisme espanyol essencialista.

Entre les jerarquies de la Falange local trobarem, doncs, antics militants de la Lliga Catalana o d’Unió Democràtica de Catalunya, fejocistes de la catòlica i catalanista Federació de Joves Cristians, però també membres d’Acció Catalana, un partit nacionalista català que a Sant Cugat té un caire més dretà que en l’àmbit general. Si a Barcelona el partit es va aliar amb ERC, a Sant Cugat, en canvi, ho feia amb la Lliga i altres sectors conservadors.

Curiosament trobarem pocs membres de l’extrema dreta local, com els salistes o altres antics membres de la Unión Patriótica durant la Dictadura de Primo de Rivera. El nou falangisme es nodrirà de gent més jove. Com veurem, la majoria dels comandaments estan al voltant de la trentena i trobem gent encara més jove amb responsabilitats polítiques en els seccions del partit feixista. Alguns d’ells són amics de fa temps, es coneixen de la Federació de Joves Cristians o de la Penya Dandys.

Bona part d’aquests falangistes de nou encuny havien patit la repressió a la rereguarda republicana durant la guerra, ells personalment o els seus familiars. Alguns havien estat detinguts, altres s’havien amagat, hi havia als que els havien col·lectivitzats els seus negocis i, fins i tot, els que van veure morir familiars. També hi havia els que havien aconseguit passar al costat franquista i ara tornaven amb les forces vencedores. Hi havia excaptius i excombatents franquistes.

Naturalment també apareixen un bon grapat d’arribistes. Segons escrivia a les seves memòries Antoni Griera, acèrrim franquista i primer ecònom de la parròquia després de la guerra, «és cosa curiosa com, des d’un primer moment, els elements més dissolvents de cada localitat s’infiltraren en l’Església i en la “Falange”. També ho feren a Sant Cugat. Amb cara dura i amb intrigues de tota mena, aventureres i irresponsables, molt d’ells “camuflats” que no podien viure a Barcelona, volien donar lliçons de patriotisme a la població de Sant Cugat».

Seran aquests «camisas nuevas» els que controlin directament el poder municipal a partir de març de 1940.

Nicolás Villar Recio parlant des de la seu de FET de las JONS a Cal Barbany, [1941]. Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat

La Jefatura local de Falange

Segons recollien els estatuts falangistes la Jefatura Local era encarregada de dirigir la vida política local «con plena autoridad y dignidad (…) y con sumisión a la Jefatura Provincial y Nacional del Movimiento».

Aquestes autoritats provincials van nomenar com a primer jefe local de la Falange santcugatenca, a títol provisional, l’auxiliar de farmàcia Josep Maria Cardelús Prat. Nascut el 1905 a Mollet del Vallès, després de passar per Barcelona va arribar a viure a Sant Cugat el 1931. Té tres fills. Durant la República havia estat soci de l’esquerrana Unió Santcugatenca i proper políticament a Acció Catalana. Durant la guerra havia acollit a casa seva una nena refugiada de Santander.

A Sant Cugat Falange Española Tradicionalista y de las JONS ocupa com a seu l’edifici conegut com a Cal Barbany, al carrer Rius i Taulet, que durant la República havia estat la seu d’Acció Catalana i l’Ateneu Santcugatenc i on al començament de la guerra havia estat ubicat el Comitè de Milícies Antifeixistes. Allà estarà el local falangista fins a la fi del Franquisme. Allà tenen també seu alguna de les seves seccions.

La seu falangista és inaugurada oficialment el 19 de març amb una gran mobilització de masses. El poble apareix engalanat amb banderes d’Espanya i de FET. Al matí es realitza una desfilada de les milícies falangistes, la Sección Femenina i l’Organización Juvenil, acompanyats de la banda de tambors i trompetes de la Creu Roja. En arribar davant la nova seu s’incorporen les jerarquies falangistes locals, acompanyades de les de Cerdanyola, el comandant de la plaça i les autoritats locals. D’allà es traslladen al Monestir per celebrar una missa. A la sortida de l’acte religiós les autoritats passen revista als i les falangistes que han desfilat, formats al camp de futbol. Més tard, la desfilada va continuar fins a la casa consistorial, on les jerarquies presents van fer els parlaments des de la balconada, per finalitzar amb l’acte de benedicció del nou local per Antoni Griera i un “lunch” d’obsequi als convidats.

Per ordre del delegat provincial de FET, que era l’encarregat de nomenar i destituir els jefes locals, Josep M. Cardelús és substituït, el 3 de maig de 1939, en la Jefatura per un altre antic catalanista, Lluís Juanola Almar. Originari de Serinyà (Lleida) i, com Cardelús, de 34 anys, havia arribat a Sant Cugat el 1922 i era propietari d’una fusteria, sent un dels majors contribuents municipals per indústria i comerç. Va participar en l’organització de la Candidatura Administrativa de Coalició, que l’abril de 1931 ajuntava republicans federals i gestors municipals durant la Dictablanda contra la candidatura monàrquica. Va militar després a Acció Catalana, passant posteriorment a Unió Democràtica de Catalunya. Plenament implicat a la vida associativa del poble va ser soci de l’Associació Protectora de l’Ensenyament en Català i president del Sant Cugat Sport Futbol Club. Es va casar amb una filla del carlí Tomàs Musella. En començar la guerra s’oculta a Barcelona. Descobert i detingut va ser enviat a un camp de treball. Sembla que posteriorment va fugir a França, d’on va passar a l’Espanya franquista. Durant el temps de la guerra la seva fusteria va ser col·lectivitzada i van morir, amagats a Barcelona, el seu cunyat i el seu sogre.

Nicolás Villar Recio. Detall de fotografia. Fons Cabanas. Arxiu Municipal Sant Cugat

Juanola nomena com a secretari polític de FET, el que havia estat metge municipal del poble Nicolás Villar Recio. Havia nascut, circumstancialment, a Villasandino (Burgos) el 1899 on el seu pare, mestre nacional, estava destinat. La família va tornar aviat a Catalunya. Villar es llicencia en Medicina a la Universitat de Barcelona el 1923. El 1926 arriba a Sant Cugat com a ajudant al dispensari municipal, el 1928 ja és metge auxiliar de beneficència, el 1932 és nomenat interí i el 1935 aconsegueix la plaça de metge titular de Sant Cugat. Durant la dictadura de Primo de Rivera havia estat afiliat al partit únic de la Dictadura, a la Unión Patriótica, però amb la República es va apropar al món catalanista. Va ser soci d’entitats com l’Ateneu Santcugatenc o l’Associació Protectora de l’Ensenyament en Català. També simpatitza amb el món catòlic. El 1931 va ser un dels portadors del pendó a la processó del Corpus i era membre del patronat de l’Institut de Cultura Infantil. Al començament de la guerra, l’agost de 1936, va ser cessat al seu càrrec municipal, però va restar al poble exercint la seva professió. El 1939 s’afilia a FET amb el número 17.917. L’abril de 1939 havia recuperat oficialment el seu càrrec de metge municipal.

Les delegacions i seccions falangistes

El dia del traspàs de la Jefatura el camarada Cardelús li havia presentat al nou jefe Juanola els delegats de les diferents seccions de FET. Juanola, segons explica La Vanguardia, «con elocuentes frases agradeció a todos la adhesión que demostraban y rogó, a los allí reunidos, que como hasta la hora presente siguieran colaborando bajo su jefatura con el mismo celo y entusiasmo, sirviendo con ello a España».

La Delegació local de FET tenia diferents serveis o seccions. El jefe local era l’encarregat de proposar als seus responsables, pel seu nomenament o destitució, al delegat provincial de cada secció o delegació.

Auxilio Social

La primera delegació que es posa en marxa és la d’Auxilio Social, encarregada de funcions benèfiques, com el repartiment de menjar o d’atendre infants orfes, just en uns moments on la fam s’està convertint en el problema principal de moltes les famílies que després de la guerra no tenen cap font d’ingrés i es veuen obligades a dirigir-se a la beneficència municipal, parroquial o anar als menjadors d’Auxilio Social.

La Delegación de Auxilio Social de Sant Cugat va confiscar la seu de l’esquerrana Unió Santcugatenca per instal·lar els seus menjadors populars. El 12 de març de 1939 inaugura els menjadors infantils, que a poc a poc es van obrint a més població. L’allau de població famolenca fa que s’hagin d’organitzar dos torns per menjar. En un informe de l’Ajuntament de desembre de 1939 s’informa que són tres-centes les famílies santcugatenques que atén beneficència, el que vindria a representar més d’un terç de la població.

L’alimentació que oferia Auxilio Social provenia del que es comprava amb el recaptat amb postulacions o el Día del Plato Único o la Ficha Azul, una subscripció, en principi, voluntària. També s’obligava als propietaris de vaques i cabres a fer lliurament diari de llet i estava destinat a Auxilio Social els productes requisats al mercat negre, així com els sobrants dels repartiments del racionament. Amb aquests sistemes es pot deduir que, donat el gran nombre de santcugatencs que acudien a Auxilio Social, ni la quantitat ni la qualitat del menjar devia ser excessiva.

El 2 de juliol de 1939 es va fer l’acte de benedicció de la bandera d’Auxilio Social i de les Milicias de FET, una nova excusa per mobilitzar la població en suport del règim. Per l’ocasió la Comissió Gestora va aixecar dues tribunes i un altar per l’acte religiós a la plaça de Barcelona.

Menjador popular d’Auxilio Social instal·lat a la Unió Santcugatenca. [194?]. Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès

A Sant Cugat, com en altres pobles, es donen casos de corrupció en la gestió d’Auxilio Social. La delegació passa per diferents mans. El desembre de 1939, després d’una inspecció, és cessat com a administrador d’Auxilio Social Joaquim Bozzo Rovira, nascut a Barcelona el 1913, que durant la República havia estat militant de la catòlica i catalanista Federació de Joves Cristians i membre de l’Institut de Cultura Infantil. Durant la guerra va ser un dels detinguts el 31 d’octubre de 1936 per la milícia local, com a represàlia pel bombardeig marítim del dia anterior a Roses, sent alliberat pocs dies després.

El 1940 era delegat d’Auxilio Social l’antic republicà radical Mateu Eudal Mestre. L’abril de 1930 havia estat cessat com a secretari habilitat de l’Ajuntament i després havia fet d’espardenyer. Ara era militant de FET, amb el número 4961, i havia recuperat el seu lloc com a funcionari municipal.

Enquadrant i adoctrinant els joves

Una altra delegació que es posa aviat en funcionament és la dedicada a enquadrar els joves en les estructures totalitàries del nou Estat i adoctrinar-los en el falangisme: l’Organización Juvenil.

El primer delegat va ser Santiago Bozzo Rovira. Nascut a Sabadell el 1910 però resident a Sant Cugat des de feia uns anys. Abans de la guerra era empleat de l’empresa Luminica Publicitaria de Barcelona i a pesar de la seva joventut ja era casat i amb fills. . Havia estat president de la Federació de Joves Cristians de Sant Cugat i de l’Institut de Cultura Infantil i havia militat a Unió Democràtica de Catalunya. Tenia, doncs, experiència en l’adoctrinament i direcció de joves. Com el seu germà Joaquim, durant la guerra va ser detingut el 31 d’octubre de 1936. En un escorcoll a casa seva li van trobar unes cartutxeres i objectes religiosos. És acusat de desafecte i resta empresonat fins al juliol de 1937. Era per tant un excautivo.

Cartell d’activitat organitzada per les Organizaciones Juveniles. Sant Cugat. 1939. Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès

Santiago Bozzo és destituït del càrrec per indisciplina i mala gestió econòmica a finals de 1939. El substitueix Antoni Tortosa Juliana, excombatent i funcionari municipal. Tortosa havia estat designat segon oficial de secretaria el juliol de 1930. L’agost de 1931, en tornar del servei militar, l’Ajuntament republicà el suspèn de feina, acusant-lo d’haver recolzat sempre als monàrquics. És destituït definitivament el novembre. Durant la guerra va fugir a França per passar a l’Espanya franquista. Lluita com a voluntari a l’Exèrcit franquista i arriba a caporal. El 1939 recupera el seu càrrec a l’Ajuntament.

Els joves del poble es van veure coaccionats per a enquadrar-se a l’Organización Juvenil, que tenia la seva seu a la casa de Pere San que havia estat seu de l’Ajuntament fins al 1932, després seu de la Lliga Catalana i durant la guerra de la CNT. L’Organización Juvenil seria substituïda pel Frente de Juventudes el 6 de desembre de 1940, passant a ser aquest l’encarregat de l’educació política, esportiva i premilitar dels joves enquadrats. El Frente de Juventudes local organitza el 1941 amb els cadetes, membres de 14 a 16 anys, la Centuria “Luis Paraiso”, en record del santcugatenc mort en combat en 1939 lluitant en les files de la Primera Bandera de Falange de Castilla.

També existia una delegació de l’Organización Juvenil Femenina. La seva delegada era Maria Dolores Turegano Vila, que el 1939 havia iniciat els seus estudis a l’Escola de Bibliotecàries. Nascuda el 1919 a Premià de Mar el seu pare era oficial de Telègrafs i la seva mare, Dolores Vila, mestre nacional que havia estat destinada a Sant Cugat el 1935. Com tots els mestres, després de la guerra va passar el procés depuratiu, se la va confirmar en el càrrec però se la inhabilita per a càrrecs directius. La filla va ingressar a Falange.

Mesos després va ser substituïda per Dolors Julià Agustí, filla dels masovers de Can Fatjó dels Xiprers. El propietari d’aquest mas, que estava enfrontat als seus rabassaires, va fugir el 1936. El masover i pare de la Dolors va ser obligat a obrir el magatzem de la propietat i va veure com els rabassaires es van repartir el vi. A més, un germà no es va presentar en ser cridat a files, per això el 13 de juny de 1938 va ser detinguda la seva mare, que passaria dotze dies a la presó de dones de Les Corts, fins que el fill es va presentar. El seu germà seria condemnat per deserció.

L’Organización Juvenil Femenina és també l’encarregada dels Flechas, els nens de 10 a 13 anys allistats a Falange. L’11 de juny de 1939 es fa la inauguració de la Casa de Flechas al carrer Canovas del Castillo, a l’antiga seu de l’Institut de Cultura Infantil, convertit en Institut Racionalista durant la guerra.

Enquadrant i adoctrinant les dones

Una altra secció important era l’encarregada d’enquadrar a les dones, adoctrinar-les en el seu nou paper dins del nacionalcatolicisme i preparar-les com esposes i per les feines de la llar, era la Sección Femenina. Mitjançant aquesta Secció la Falange va controlar els serveis socials, ja que organitzava a les dones per tal que complissin serveis assistencials mitjançant l’obligatori Servicio Social de la Mujer.

Des de mitjans de 1939 estava dirigida a Sant Cugat, primer de forma accidental i a partir de 1940 de forma oficial, per Marcelina Sangés Bigas. Nascuda a Sant Cugat el 1919 era filla dels propietaris de la Fonda Tadeo, la Dolors Bigas i el Marcel·lí Sangés, que havia estat jutge municipal de 1931 a 1934, inicialment amb el suport dels republicans federals, amb els que es va enfrontar per acabar simpatitzant amb la CEDA.

Exercia de secretària de la Sección Femenina Maria Tortosa Solà, nascuda a Sant Cugat el 1913, germana d’un exfejocista i filla del regidor Antoni Tortosa Tortosa, i com administrativa Juana Paradell Santamaría. El 8 de setembre de 1939 es va realitzar la benedicció de la seva bandera a la seva seu, que era la mateixa que la Jefatura de FET, a Cal Barbany

Control polític i propaganda

Un altre servei de FET, important en els primers anys de Franquisme, va ser la Delegación de Investigación e Información, responsable del control social i polític de la població. Funcionava com a una mena de policia política falangista. Tenia encomanda la labor d’elaborar els informes personals del comportament polític i social dels veïns del poble, informes que eren demanats per presons, camps de treball, tribunals civils i militars, empreses o ajuntaments. Aquests informes podien resultar determinants per la sort dels veïns detinguts i encausats. Amb l’aparició de l’estraperlo també s’encarregà d’informar sobre la situació econòmica dels comerciants als quals se’ls imposa multes per contraban. A més, confecciona els salconduits d’aquells que havien de viatjar prop de la frontera, informa dels antecedents dels santcugatencs que demanen l’ingrés a FET i tracta de vigilar i captar els rumors i crítiques que circulen per la vila. La Delegación de Investigación e Información va promoure la delació i la denúncia per aconseguir la informació, implicant així en les tasques repressives i de vigilància als veïns.

Aquesta delegació va ser posada en mans primer de José Pérez, substituït el maig de 1939 per Josep Garrell Casamitjana. Nascut a Sant Cugat el 1892 era treballador de la central elèctrica i propietari d’una botiga d’electricitat. Havia estat membre del Sometent. Amb la República es va afiliar a la Lliga Catalana. El gener de 1934 havia estat escollit regidor de l’oposició, dins de la llista de Conjunció Catalanista. Després dels fets d’octubre no va voler col·laborar amb els radicals en els ajuntaments gestors i va abandonar la Lliga. El novembre de 1936 va estar detingut uns dies. Era militant de FET amb el número 14.464.

Garrell és substituït a finals de 1940 pel comerciant Francesc Alegret Carcassonne, de només 25 anys, fill del salista Josep Alegret Estapé, comerciant i propietari immobiliari, essent el primer contribuent per riquesa urbana als anys trenta. El seu pare havia estat durant la Dictadura de Primo de Rivera regidor -ho tornaria a ser en el primera gestora franquista-, sotcaporal del Sometent i dirigent de la Unión Patriótica. El fill, durant la República, va militar a la Federació de Joves Cristians i era membre de la Penya Dandys. Durant la guerra va veure com era detingut el seu pare el juliol de 1936 durant uns pocs dies i com l’eren confiscades les seves propietats. El desembre de 1941 hi havia nou delegat de Investigación, Josep Pujol Estapé, de 31 anys, propietari de la Masia Torre Blanca i també antic membre de la Penya Dandys.

Actuaven com agents de la delegació l’escrivent Emili Sabaté Escursell, nascut a Sant Cugat el 1913, i Lluís Girbau Aguilar, dos exmilitants de la Joventut Catalanista del Casal Català, les joventuts de la Lliga, i de la Penya Dandys, que havien estat uns dies detinguts el juliol de 1936, i Santiago Cleris Fàbregas, nascut a Sant Cugat el 1916 i exmilitant de la Federació de Joves Cristians, a més de corresponsal del seu òrgan de premsa Flama.

Per últim destaquem la Jefatura de Prensa y Propaganda, que tenia com a missió escampar l’ideari falangista. Dirigida inicialment pel periodista Manuel Pérez de Rozas Masdeu, de simpaties lerrouxistes, que havia estat administrador de El Liberal i que residia a Sant Cugat des de 1933. Més endavant se’n faria càrrec un exfejocista i antic militant de les joventuts de la Lliga, Josep M. Magnara Castañé que era fuster del Golf i tenia 30 anys. Durant la guerra havia treballat al Camp militar d’entrenament instal·lat al golf, sent detingut el 1937 acusat de furt i de ser desafecte. Després del seu alliberament, l’agost de 1937, es va amagar.

També existia la Delegació de Administracion de FET, encarregada de les tasques burocràtiques del partit. L’octubre de 1939 és delegat local Roderic Rodó Rovira, un altre jove que havia passat per la Federació de Joves Cristians i les joventuts de la Lliga Catalana.

Milicies, excombatents i excaptius

En aquests primers anys de Franquisme existien també unes Milicias de FET, una organització paramilitar que segons el que deien els estatuts falangistes representa”su viril voluntad de servicio a la Patria, en guardia vigilante de sus postulados ante todo enemigo interior». A partir de juliol de 1940 van quedar sota control de l’Exèrcit i amb la funció de formar i adoctrinar els joves abans del seu servei militar. No coneixem la seva direcció o composició, només sabem que era caporal d’una de les seves esquadres el comerciant de queviures Vicente Xaxo Tomasa, nascut a Sant Cugat el 1900.

A més, existia la Delegación Local de Excombatientes, encarregada de vetllar pel benestar dels que havien lluitat a l’Exèrcit franquista, acompanyar-los en la seva reincorporació a la societat civil i aconseguir la seva reinserció laboral, a més de garantir la seva adhesió sense fissures al Franquisme. A Sant Cugat estava dirigida per Vicente Castañé Mauri. Nascut a Sant Cugat el 1911 era un modest propietari agrícola que durant la República no s’havia destacat políticament, però que havia fet la guerra al costat franquista, a les files del Regiment d’Infanteria núm. 52, essent ferit i rebent la Cruz de Guerra. El 1940 és substituït per Josep Pahissa Ricart, nascut a Sant Cugat el 1910 i membre de la junta de la Hermandad Sindical de Labradores.

I la Delegación Local de Excautivos, amb la funcions semblants a la d’Excombatientes, però en aquest cas adreçada als que havien passat per les presons republicanes durant la guerra. El 1940 estava dirigida per Carlos Riambau.

La Delegació de Valldoreix-La Floresta

Inicialment al municipi es creen dues delegacions falangistes la de Sant Cugat i la de Valldoreix-La Floresta. La Delegació de Valldoreix-La Floresta es va formar a finals de març de 1939 per burgesos barcelonins que havien fixat la seva residència en aquests barris i per propietaris locals. El primer jefe local va ser Manuel Bueno, substituït poc després per Josep M. Rosàs Major, terratinent i propietari de Can Major (coneguda ara com a Can Rosàs), masia que havia estat col·lectivitzada durant la guerra. També era dirigent de l’Associació de Propietaris de Valldoreix.

Com a secretari el 1939 figura Andrés Pérez Terrasa i com a delegat d’Investigación e Información l’antic fejocista Joan Altet Forés. Nascut a Barcelona el 1917, era mestre. Durant la guerra s’havia passat a la zona franquista. És rellevat més endavant per J. Balderas.

La Delegación de Valldoreix- La Floresta acabarà absorbida més endavant per la de Sant Cugat.

Els falangistes al poder municipal

Va ser Falange qui va reorganitzar la vida política del poble segons els nous ideals, ja que eren les jerarquies falangistes les que redactaven els bans, que després ordenava fixar la Comissió Gestora que regia l’Ajuntament des del 7 de febrer -formada per persones madures seleccionades per la Guàrdia Civil entre propietaris i dretans, pocs dels quals han ingressat a Falange-, i qui ordena cessaments de funcionaris, situant a molts dels seus militants en els nous càrrecs.

La Comissió Gestora es veu obligada a assistir a tots els actes que organitza el partit i les seves seccions, moltes vegades sota amenaça, per exemple el delegat de l’Organización Juvenil convida a l’alcalde a una reunió, però li deixa clar que «Me disgustaría sobre manera la desatención en no asistir, podiendo motibar [sic] mi queja a la INSPECCION GENERAL DE LA PROVINCIA».

Desfilada falangista pel carrer Santiago Rusiñol. Sant Cugat. [194?]. Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat
El partit organitza tota mena de festivals, desfilades i concentracions per celebrar commemoracions polítiques, religioses, del partit i les seves seccions, benediccions de locals i banderes. Això li dóna una presència permanent al carrer i suposa una mobilització constant dels veïns que es veien pressionats per assistir als actes de forma que, per exemple, a la benedicció de les banderes nacionals i del moviment al local de FET, segons l’Ajuntament,«puede decirse que las cuatro quintas partes del pueblo estaban presentes». Algunes d’aquestes celebracions, malgrat ser organitzada per FET, van a càrrec dels pressupostos municipals.

Amb el nomenament pel Govern Civil de la nova Junta Gestora, el març de 1940, són els mateixos dirigents falangistes els que passin a gestionar l’Ajuntament. El nou alcalde és Nicolás Villar Recio, secretari de FET; el primer tinent d’alcalde i delegat de Foment és Lluís Juanola, jefe local; el delegat de Propaganda és Josep M. Magnara, jefe de Prensa y Propaganda; el de Governació Josep Garrell, jefe de Investigación e Información, i a més figura com a nous regidors Josep M. Rosàs, jefe local de la delegació de Valldoreix-La Floresta, o Vicente Castañé, delegat d’Excombatents.

L’anomalia que significava que l’alcalde fos el secretari de FET i el tinent d’alcalde el jefe local es soluciona el 1941 quan s’intercanviïn els càrrecs en el partit passant Lluís Juanola a ser el secretari i Nicolás Villar el jefe local, unificant així en una mateixa persona el càrrec d’alcalde i jefe local de FET, com passava a la majoria de pobles.

La Falange de Sant Cugat es fa amb el poder local, ja no el deixarà fins a la Transició.

Els santcugatencs de Mauthausen

Ja disponible a la xarxa el documental Els tres santcugatencs de Mauthausen, que narra les vicissituds de Francisco Calventus Navarro, Joaquín Moya Braulio i Bonaventura Bartralot Auladell, tres veïns de Sant Cugat del Vallès que acabaran deportats al camp de concentració de Mauthausen. Només el darrer sobreviurà.

Es tracta d’una producció de TV Sant Cugat, amb realització i narració d’Ivan Flix i amb el nostre assessorament històric i documental.

El documental està basat en un article d’aquest blog: Els santcugatencs als camps nazis

Nota: Aquest documental va ser realitzat abans de conèixer que existia un quart santcugatenc que va passar per Mauthausen: Josep Puiggròs Paloma

Llista de víctimes del franquisme a Sant Cugat del Vallès

Presentem una relació de víctimes del franquisme residents a Sant Cugat del Vallès. Aquesta relació està basada en les Dades obertes de la llista de reparació jurídica de víctimes del franquisme, que ha fet públiques l’Arxiu Nacional de Catalunya, en aplicació de la Llei 11/2017, del 4 de juliol.

Sumari contra Jaume Cussó Junyent. Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero

La relació inclou cognoms i nom de la persona represaliada, sexe, edat, lloc de naixement, tipus de procediment, número de causa, data d’inici de la causa, data d’aprovació de la sentència o altra resolució, pena imposada, commutació o l’indult demanat i persones executades.

Hem fet una depuració d’aquestes dades -rectificant noms i cognoms, eliminant noms de persones que no eren veïnes de Sant Cugat i duplicats- i hem afegit la professió i la militància política i/o sindical.

En total són 95 veïns de Sant Cugat els que van haver de passar per consells de guerra a la postguerra. Quatre d’aquests santcugatencs van ser executats al camp de la Bota entre 1939 i 1942. En aquest mateix blog t’hem explicat el cas de Joan Prat Muntada.

Com veureu, a la llista de santcugatencs processats trobareu sobretot membres de la classe treballadora: rabassaires, paletes i manobres, rajolers,… Pel que fa a la militància política i sindical a la relació hi ha membres de totes les forces antifeixistes, destacant els militants de la Unió de Rabassaires (UR), CNT, POUM i PSUC, però també Centre Republicà Federal (CRF), adherit a ERC, Acció Catalana Repúblicana (ACR) i UGT. Entre els ressenyats a la llista hi ha 14 exregidors del temps de la guerra i l’alcalde republicà Roc Codó.

Cal tenir en compte que al llistat no figuren tots els santcugatencs represaliats pel franquisme, només dels que es té constància que van passar per un consell de guerra. Caldria sumar els excombatentents republicans detinguts a camps de concentració a l’espera d’avals per poder ser alliberats, als destinats a Batallones de Trabajadores, als que van ser cridats pel Tribunal de Responsabilidades Políticas o pel Tribunal Especial para la Represión del Comunismo y la Masonería, a les dones que van ser rapades o van patir abusos, als rabassaires desnonats, als que van perdre la seva feina després d’un procés de depuració… i a tots els que van passar per tribunals franquistes per causes polítiques fins a la fi de la Dictadura.

Descarrega’t aquí en format xlsx la Llista de víctimes del franquisme de Sant Cugat del Vallès xlsx icon [16,8 Kb]

Teniu més informació sobre la repressió franquista a Sant Cugat al capítol “La repressió dels vençuts: depurats, empresonats i afusellats” de la nostra web.

El nyap de la primera «catalanització» dels carrers de Sant Cugat a la Transició

El febrer de 1977 el Congrés de Cultura Catalana, al que l’ajuntament de Sant Cugat estava adherit, endegava la campanya «El català al carrer» per impulsar la retolació en català dels carrers i les botigues. A Sant Cugat es feia ressò el secretariat local del Congrés, així com altres entitats. El darrer alcalde franquista, Francisco de P. Llatjós, nomenat pel governador civil l’octubre de 1975, i el seu consistori, primer van decidir posar els rètols dels carrers en castellà i català, però finalment, davant la pressió popular, es van decidir per catalanitzar el nomenclàtor de la població. A finals de febrer es van posar mans a l’obra, però el resultat no va ser l’esperat.

Aviat molts veïns troben que el seu carrer està retolat amb unes noves plaques metàl·liques de color blau amb l’escut de la població, però els que dominen el català queden astorats. Les errades ortogràfiques sovintegen: Monastir, Françesc Moragas, Sant Medí, abad Escarré, baixada San Severo, Sardañola. Altres troben que s’ha canviat el nom del seu carrer, per exemple la plaza Pedro San, dedicada a un dels «caídos» locals –Pere San Mestre-, s’ha convertit en Sant Pere (curiosament el seu actual nom). Altre carrer rebatejat és l’avinguda Pla del Vinyet, que apareix a la placa com avinguda Plaça del Vinyet. Es tracta d’un carrer que Llatjós va voler dedicar a Manuel Fraga, però que les protestes populars ho van impedir.

Aquest desconeixement històric es demostra a altres indrets. Així es retradueixen al català noms de carrers que s’havien traduït malament al castellà. Per exemple, el carrer dels Marges el franquisme l’havia convertit en calle de las Marchas i ara el catalanitzaven com carrer de les Marxes.

Els despropòsits abunden. El rècord el té el carrer sant Esteve amb plaques amb quatre noms diferents: san Esteban, sant Estevan, sant Esteban i sant Estebe. No van encertar ni una. I arriben al surrealisme amb la traducció del carrer dedicat al fundador de Falange, la calle José Antonio es converteix en carrer Josep Antoni.

Tot plegat una autèntica espifiada. El ridícul és majúscul. Vladimir de Semir, corresponsal de La Vanguardia Española a Sant Cugat, se’n fa ressò de l’assumpte en un article publicat al diari barceloní el 4 de març.

Semir, Vladimir de. “Nombres “catalanes” para las calles de Sant Cugat”. La Vanguardia española, 4 de març de 1977

L’Ajuntament no va tenir més remei que retirar les plaques. El secretariat local del Congrés de Cultura Catalana i l’Associació de Veïns Estació es van oferir per assessorar l’Ajuntament en la catalanització del nomenclàtor. L’ajuntament els va obviar i es va dirigir a la seu central del Congrés de Cultura Catalana. L’alcalde va tenir una entrevista amb Max Cahner, responsable de la campanya «El català al carrer», que el va reconduir cap al secretariat local. Finalment, l’alcalde es va comprometre a consultar al secretariat local del Congrés de Cultura Catalana la grafia correcte dels carrers.

A més, el darrer ajuntament franquista s’havia limitat a «catalanitzar» el nomenclàtor, sense tocar-lo, malgrat les demandes veïnals de restituir els noms històrics dels carrers. S’escudava en què el governador civil no autoritzava cap canvi. La Diada d’aquell any de 1977 alguns veïns passen a l’acció. Canvien les plaques d’alguns carrers, eliminant els noms franquistes i substituint-los pels noms tradicionals. Així el carrer José Antonio és canviat per Xerric, general Sanjurjo per Sant Antoni, 18 de Julio per Endevallada i la plaça del Caudillo per Quatre Cantons. L’alcalde reacciona i ordena tramitar un expedient per substituir el nom a aquests carrers. Set mesos després, segons informava De Semir a La Vanguardia, res s’havia fet per oficialitzar els canvis. Haurà de ser el primer ajuntament democràtic, sortit de les eleccions municipals d’abril de 1979, el que comenci la feina d’eliminació de noms franquistes del nomenclàtor, feina que el dia d’avui encara no ha finalitzat. Recordem que a hores d’ara encara tenim carrers a Sant Cugat dedicats a alcaldes franquistes.