Antoni Griera Gaja, sacerdot, filòleg, protector del Monestir i ecònom de la parròquia de Sant Cugat

[Actualitzat: 1 desembre 2018]

Mossèn Antoni Griera Gaja va arribar a Sant Cugat els primers dies de febrer, una setmana després de l’ocupació del poble per les tropes franquistes. Havia demanat a les jerarquies catòliques esdevenir ecònom de la parròquia de Sant Pere d’Octavià -la parròquia de Sant Cugat-. Antoni Griera ja la coneixia, ja que el seu germà Xavier havia exercit com a vicari a Sant Cugat als anys vint. Però el seu objectiu en demanar aquesta parròquia anava més enllà de l’interès pastoral, Griera aspirava a convertir-se en una mena de protector del Monestir. El seu pes polític, no debades havia passat part de la guerra a Burgos prop del dictador, va fer que els seus desitjos fossin atesos ràpidament.

El 3 de febrer celebrava la primera missa a Sant Cugat, anomenada de reconciliació i purificació de l’església, amb una gran assistència de públic. És la primera de les moltes cerimònies religioses que s’organitzen a partir de llavors. El caràcter nacionalcatòlic del nou règim suposarà una mobilització constant de la població en actes religiosos: misses de campanya, benedicció de locals falangistes, reposició de signes religiosos o cerimònies expiatòries.

Parlament d'Antoni Griera a la Festa de la Vellesa. Claustre del Monestir [ca. 1940] (Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès, Fons Cabanas)
Parlament d’Antoni Griera a la Festa de la Vellesa. Claustre del Monestir. [1940]. Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès.

Sacerdot, filòleg i catòlic social

Antoni Griera havia nascut a Sant Bartomeu del Grau el 1887, al si d’una família pagesa, era el primogènit de nou germans. Els ferms principis catòlics de la seva família el van conduir cap a la carrera eclesiàstica. Va ingressar al Seminari de Vic, però aviat s’interessà també per la filologia. L’octubre de 1908, encara sense finalitzar els estudis eclesiàstics, aconsegueix una de les tres beques que oferia la Diputació de Barcelona per estudiar a l’estranger. Cursa estudis filològics a la Universitat de Halle-Wittenberg, fins al juliol de 1910, i a la de Zuric, d’octubre de 1910 a octubre de 1911, on es va doctorar amb una tesi sobre la frontera catalana aragonesa, per passar després a París.

El 1913 torna a Barcelona. El 1914 és ordenat sacerdot, sent nomenat capellà de les Dames Negres. Més endavant, el 1927, passa a ser capellà del Col·legi de Religioses Filles de la Santa Casa de Natzaret de Sarrià. A més, el desembre de 1926 el bisbe el nomena censor d’ofici.

Aquestes destinacions li deixen temps lliure per dedicar-se als seus estudis filològics. Des del seu retorn no para. Organitza per a la Diputació els estudis de lingüística catalana, ingressa a les oficines lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), on treballa a la seva Secció Filològica fins a 1927, participa el 1914 en la fundació del Butlletí de Dialectologia Catalana i viatja per tots els territoris de parla catalana recollint informació per a l’Atlas lingüístic de Catalunya. A més, el 1918 forma part de la junta de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

Però aviat s’enfronta amb altres membres de l’IEC. El seu fort caràcter, les seves discutides teories filològiques i la seva oposició a les normes ortogràfiques de Fabra, l’allunyen de la majoria de filòlegs catalans. El 1928 abandona la Secció Filològica. El 1931 publica la seva Gramática histórica del catalá antic, que és criticada per la seva falta de rigor científic. I l’any 1935 deixa l’últim càrrec que tenia a l’IEC, trencant amb la institució després de les acusacions d’haver-se apropiat de materials recollits per a l’elaboració del diccionari de dialectes per al seu Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya, que comença a publicar el 1935. Aquell mateix any fou nomenat professor de llatí del Seminari Conciliar.

Malgrat les polèmiques, el 1932 la Universitat de Würzburg el va nomenar doctor honoris causa. Amb aquest motiu va rebre un homenatge del Comité Hispano-Alemán de Barcelona, en el que figuren el cònsol i alguns dels futurs dirigents nazis de Barcelona.

Amb l’arribada de la República ha decidit intervenir en temes socials. Es va vincular al catolicisme social i exercirà de secretari general, entre 1931 i 1936, d’Acció Social Popular, entitat inspirada en la Volksverein alemanya, que el bé coneixia, a més de fer d’editor del seu òrgan de premsa Catalunya Social. Participa a les Setmanas Sociales Españolas, presidides per Severino Aznar i realitza per tota Espanya xerrades d’apostolat social. Precisament sobre aquests temes, el 1935, va pronunciar dues conferències a Sant Cugat convidat per la Federació de Joves Cristians.

Retrat d’Antoni Griera i Gaja. 1934. Fons Josep Maria Sagarra i Plana. Arxiu Nacional de Catalunya. ANC1-585-N-14419

Franquista

En començar la guerra es va amagar. En canvi el seu germà Joan, alcalde dretà de Sant Bartomeu del Grau, va tenir menys sort i va ser assassinat. Griera va aconseguir fugir a França amb un passaport signat pel conseller de Governació. Aviat torna a travessar la frontera cap al costat franquista. Passa per Pamplona i el 12 d’octubre de 1936 entra a treballar com a traductor i censor de premsa estrangera a l’Oficina de Prensa y Propaganda de la Capitania General de Burgos. A més tradueix teòrics del corporativisme com Johannes Messner o Alois Dempf. Griera discrepa del nazisme i el falangisme i se sent més proper al carlisme i al corporativisme catòlic d’Engelbert Dollfuss, l’Estado Novo portuguès o el feixisme italià. Quan a finals de 1936 l’Oficina de Prensa y Propaganda es traslladi a Salamanca, Griera es vincularà a un nou servei de premsa, d’adscripció carlina, que prepara l’edició del setmanari Domingo, que sortirà a Sant Sebastià febrer 1937.

El 1937 viatja a l’estranger per fer gestions entre nuclis catòlics i participar en el V Congrés de Lingüística Romànica celebrat a Niça. El 1938 passa a residir a Sant Sebastià, on hi ha una important colònia de catalans passats al bàndol franquista. El juliol d’aquell any viatja a París per participar en el congrés de toponímia on, entre la hilaritat d’alguns congressistes, defensa una de les seves teories més esbojarrades, que el basc provenia del llatí. Després va passar per l’Alemanya nazi i l’Itàlia feixista, tornant el novembre a Sant Sebastià. El 29 de gener, tres dies després de l’entrada de les tropes franquistes, arriba a Barcelona. Com sabem, dies després ja és a Sant Cugat. S’estarà trenta-dos anys.

Defensant el Monestir i enfrontat amb l’Ajuntament

Com el mateix Griera explica a les seves memòries, en arribar «l’església de Sant Cugat oferia un aspecte desolador» a causa dels efectes de l’assalt de juliol de 1936 i els usos que se l’havia donat durant la guerra com a magatzem agrícola i caserna, a més de servir de marc d’una sessió de les Corts republicanes el 30 de setembre de 1938. Griera afirma que «dins d’uns anys el Reial Monestir de Sant Cugat tindrà tot el seu antic esplendor i es recuperarà de la devastació produïda per les turbes rojo-comunistes». Amb aquest objectiu visita el 7 de febrer al nou president de la Diputació, organisme que es convertirà en el principal finançador dels projectes de Griera.

El primer que fa és oposar-se al trasllat del camp de presoners d’Horta al recinte del Monestir, com alguns militars pretenien. Seguidament va començar el seu esforç per endreçar l’entorn del cenobi, on estava ubicat l’antic centre d’oci conegut com el Parque, el camp de futbol i l’escorxador municipal.

Les accions engegades per Griera en defensa del Monestir i el seu recinte aviat el van enfrontar amb l’Ajuntament. I això que el ple de l’Ajuntament havia aprovat el 21 de febrer traslladar-li un acord en que es congratulava pel seu nomenament com a ecònom «deseándole felices acuerdos en su cargo y poniéndose la Corporación a sus órdenes con el fin de auxiliar en lo que sea necesario para acrecentar el Culto y aumentar la fe católica».

Antoni Griera, un home de tarannà aspre i un xic arrogant, va mantenir al llarg de tota la seva estança a Sant Cugat unes tenses relacions amb l’Ajuntament, la Falange i amb part del veïnat. Ramon Mas, en una carta que li envia des de l’exili el 1956, li explica «la seva forma de procedir, jo li aclareixo que la gran majoria del poble no li diu o no té valor de dir-li, que les seves actituds brusques i intol·lerants [sic], les formes de tractar a la gent senzilla, els deixa un greuge moral en el fons de la seva ànima».

La topada més forta amb la Junta Gestora de l’Ajuntament va arribar quan Griera va proposar l’enderroc del Parque, el que havia estat local de reunió i esbarjo de la dreta santcugatenca, entre els quals hi havia alguns dels primers regidors franquistes. Les instal·lacions estaven molt malmeses. Els últims inquilins havien estat tropes d’ocupació aquarterades, els Flechas Azules, que segons Griera «demés de molta brutícia moral i material, deixaren descendència i augmentaren la població de la vila». Griera, després de la marxa dels legionaris, va demanar al Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional l’enderroc del local, que segons ell «servia de ball, cafè, teatre, cinema i …cabaret», mentre part dels antics socis demanaven la reobertura com a centre d’oci.

Després de mantenir una tensa reunió amb Mossèn Griera, el ple de l’Ajuntament, que era l’arrendador del Parque, va donar llargues a l’assumpte. Però Griera tenia pressa. Va aconseguir que el soci majoritari de la concessió li cedís les seves accions i va ordenar, pel seu compte, la demolició de les instal·lacions. El consistori, després de consultar un advocat i de rebre l’ordre d’enderroc de Defensa del Patrimonio, no va tenir més remei que acatar. La sala aniria a terra el febrer de 1940.

Els enfrontaments amb l’Ajuntament van continuar. Primer quan els regidors van voler apropiar-se, en un escrit difós al poble, de la feina de neteja del Monestir que s’havia realitzat per iniciativa de Griera i després quan aquest es va oposar a l’enderroc de part de la muralla del recinte del Monestir, com pretenia el consistori. Segons Griera «voler restaurar el Monestir i no entrar en conflicte amb l’Ajuntament» era una utopia.

Griera també va xocar amb els falangistes, pels quals no tenia gaires simpaties. Com hem comentat, Griera se sentia més proper als carlins. Es va mostrar rebec a les misses de campanya i les desfilades, de les que es lliurava sempre que podia. Com el mateix Griera reconeix a les seves memòries, va poder mantenir aquest pols amb autoritats i falangistes locals, sense ser canviat, gràcies als seus contactes en les altes esferes eclesiàstiques, polítiques i culturals.

Tampoc participa, com informador, en la repressió política desfermada el 1939. A diferència del que passava a molts pobles, on els informes fets per l’Ajuntament, la Guàrdia Civil i la Falange sobre veïns de les seves poblacions per als camps de presoners i tribunals anaven acompanyats també d’informes del rector, en el cas de Sant Cugat poques vegades trobem la participació de Griera en aquest procés. Clar que Griera era nou al poble i desconeixia la vida política i la realitat social del Sant Cugat republicà.

Antoni Griera amb les autoritats locals en un acte a l’Hort de l’Abat, al recinte del Monestir. [194?]. Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès
Amb tot, per exemple, les assistències de la corporació en ple als actes religiosos, misses de campanya, les ajudes que l’Ajuntament dóna a seminaris i convents -malgrat l’estat ruïnós de les finances locals-, per una part, i la participació d’Antoni Griera en tedèums d’accions de gràcies per la caiguda de Madrid, la benedicció de locals i banderes falangistes o la col·locació d’una placa en l’església en memòria dels caiguts del bàndol franquista, demostren que a pesar dels enfrontaments totes dues bandes estan embarcades en el mateix projecte polític. Tots són franquistes.

Reorganitzant la vida parroquial

Mossèn Griera, com a primer ecònom de després de la guerra, també va ser l’encarregat de reorganitzar la vida parroquial. El 1936 havien estat assassinats els rectors de les parròquies de Sant Cugat i Valldoreix, assaltat el Monestir i les ermites del terme, aterrades creus de terme i les campanes. Amb l’entrada de les tropes franquistes una de les primeres mides que es van prendre va ser el restabliment del culte i l’obertura de les esglésies i temples.

Aviat es va normalitzar la situació religiosa i es va posar de manifest el nacionalcatolicisme del que feia gala el nou règim. L’Església catòlica es fa present a tots els actes polítics i socials de la vila. Es reposen els símbols religiosos i es bateja als nens nascuts durant la guerra i, fins i tot, durant la República, incloent-hi fills d’esquerrans morts al front.

Griera, més centrat a recuperar l’edifici monacal, crida per ajudar-lo en les feines parroquials a Mossèn Joan Vilacís, un antic alumne seu que s’estarà a Sant Cugat des de 1939 fins 1944, i, més endavant, al seu germà Xavier Griera que, com hem dit, havia estat vicari de la parròquia. Els Griera van organitzar Acción Catòlica a la parròquia, sense gaire èxit, i l’Associació de la Providència, encarregada de fer obres de beneficència, a la vegada que exercia un control social sobre la població informant el rector «dels nens i adults no batejats, de les unions no legals, dels malalts reacis a rebre sagraments». Però, com hem reiterat, la vida parroquial no ocupava la majoria del seu temps.

Restauració i Patronat

Les influències de Griera en les altes esferes també el van servir per posar en marxa la restauració del Monestir. Sota la direcció de Jeroni Martorell, arquitecte del Servicio Provincial de Monumentos, s’inicien les obres de neteja del recinte, es restauren els altars de santa Escolàstica, sant Benet i sant Bartomeu i es construeix un de nou dedicat al Sant Crist, que havia estat cremat el 1936, i als “màrtirs de la revolució”. També s’instal·la, el 3 de març, dins del recinte monacal la creu de terme que originalment estava situada a l’era de Can Mates, aterrada el juliol de 1936.

Visita de José Ibáñez Martín, ministre d’Educación Nacional, al Monestir, amb Jeroni Martorell i Antoni Griera. Sant Cugat del Vallès, 4 octubre 1941. Foto: Carlos Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

L’agost de 1940 es col·loquen uns nous vitralls de colors a les sis rosasses de la nau central i el setembre del mateix any s’emplacen les noves campanes que substituïen les que van ser fosses el 1936. A les tres noves campanes -anomenades Severa, Semproniana i Juliana- s’afegirà una quarta el març de 1942, la Cugada. Griera, conscient de la importància simbòlica de les campanes, va declarar durant l’acte d’inauguració: «que sàpiguen els enemics de l’Església que encara que cremin temples i destrossin campanes per no tenir que sentir la veu de Déu, un altra vegada tenim campanes que magnifiquen la seva glòria i vulguin, o no vulguin, tindran que soportar-les».

Per vetllar per la conservació del Monestir, Griera, amb el suport del bisbe de Barcelona, va impulsar l’agost de 1939 la creació del Patronato del Monasterio de San Cugat del Vallés. Segons Griera «un instrument que ens permet treballar més a fons en la recuperació d’aquest símbol de la vida religiosa i cultural». Aquest Patronat seria oficialitzat per la Dirección General de Bellas Artes el 5 de setembre de 1941 i tindria el seu acte inaugural el 4 d’octubre del mateix any, sota la presidència de José Ibáñez Martín, ministre d’Educación Nacional, que va ser rebut amb tots els honors per les autoritats locals i va aprofitar per visitar el Monestir. Griera presidirà el Patronat fins a 1971.

El Instituto Internacional de Cultura Románica

A més, Griera va impulsar el Monestir com a centre d’estudis. Gràcies a les seves gestions i amb ajudes del govern franquista va instal·lar el 1941 al claustre l’Instituto Internacional de Cultura Románica. Serà aquest centre, dirigit pel mateix Griera, el que publiqui les seves investigacions i li permeti continuar editant l’Atlas lingüístic de Catalunya, el refundat Boletín de Dialectología Española i la Biblioteca Filológica Histórica.

També tindran la seu al Monestir la delegació espanyola del Centre Internacional de Ciències Onomàstiques, l’Escola de Pintura Mural Contemporània i, des de 1967, la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona.

El Monestir també acull una gran biblioteca, finançada en part per la Diputació, que arriba a tenir més de 10.000 volums de llibres i revistes de filologia, gramàtica i literatura catalana. Moltes publicacions provenien de l’intercanvi amb museus i biblioteques, altres eren propietat de Griera i també hi havia algunes dipositades per l’Ajuntament de Sant Cugat. Aquesta biblioteca, en una decisió personal, seria cedida per Griera l’octubre de 1973 a la ciutat de Vic, passant a engrossir el fons de la Biblioteca Episcopal. El 1975 el Patronat fa gestions, que no reeixiran, intentant que el fons torni al Monestir.

Obra, polèmica i reconeixement

Griera es converteix en un dels filòlegs del règim. És membre, des de 1941 de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres i del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, exerceix de catedràtic a la Universitat de Barcelona, fa classes al Seminari, imparteix cursos de cultura cristiana i litúrgia a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi i dirigeix els cursos anuals de filologia catalana de l’Ateneu Barcelonès. Freqüenta els congressos internacionals de filologia i serà l’organitzador el 1953 el 7è Congrés Internacional de Lingüística Romànica celebrat a la Universitat de Barcelona.

També és autor d’una extensa i qüestionada obra. El 1947 finalitza el 14è i darrer volum del seu Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya, el 1960 publica l’Atlas lingüístic d’Andorra i el Vocabulario vasco, el 1965 La vinya, la verema, el vi, el 1967 Liturgia popular i el 1973 l’Atlas lingüístic de la Vall d’Aran. A més escriu múltiples articles, sobretot de toponímia, onomàstica i dialectologia i és també autor d’una biografia d’Antoni Maria Claret i d’unes polèmiques Memòries.

També va escriure articles sobre la història del Monestir de Sant Cugat, el seu cartulari i una brevíssima Guía descriptiva histórica y artística del monasterio de San Cugat del Vallés (1969).

Per les seves aportacions acadèmiques va rebre diferents distincions. Va ser doctor honoris causa per les universitats de Würzburg (1932), Lovaina (1953), Upsala i Zürich i el govern franquista li va concedir la Medalla de Alfonso X el Sabio. En el pla eclesiàstic va rebre pel Papa el títol de Monsenyor i Cambrer Secret de Sa Santedat.

Final

Griera, malgrat que va deixar de ser l’ecònom de la parròquia amb l’arribada del seu germà, substituït el 1948 a la rectoria per Joan Clerch, viurà a la planta principal de la Casa Abacial. Allà s’hostatja, en qualitat de president del Patronat del Monestir, fins a la seva substitució a la presidència d’aquest organisme el 1971. Llavors es va traslladar a viure a Castellar del Vallès on moriria el desembre de 1973.

Anuncis

Reunió de les Corts republicanes a Pins del Vallès

Actualitzat: 20 d’octubre de 2018

El divendres 30 de setembre de 1938 a Sant Cugat del Vallès, llavors Pins del Vallès, es nota animació pels carrers. Des de fa hores hi ha activitat al voltant del Monestir. I és que hi ha convocada una sessió de les Corts republicanes al Monestir de Sant Cugat per aquella tarda. Des de 1419, quan el cenobi va acollir unes Corts Catalanes, no es feia a Sant Cugat un acte polític de tanta importància.

Agençant el Monestir

L’edifici religiós, després de l’assalt de juliol de 1936, havia servit de magatzem del Sindicat Agrícola la Unió de Rabassaires i de caserna. De fet, pocs dies abans, el 15 de setembre, són retirats del claustres, on estaven aquarterats, una trentena de carrabiners del 39è Batalló d’aquest cos, que són traslladats a la parròquia de Valldoreix i dues cases del poble.

El 28 setembre havien arribat a la vila camions i motos militars. Segons explicava la diputada socialista Matilde de la Torre, un testimoni que farem servir profusament en aquesta entrada, d’aquests vehicles descarreguen caixes amb “tapices, bancos de madera, tablazón suelta; piezas sueltas de tela azul y roja, descomunales alfombras; jarrones disformes traidos por el Diablo sabe de que jardines o palacios; masas de follaje verde y fresco; cestos de flores; cajas de libros y papeles; maquinas de escribir; pupitres de oficina (…) rollos de cable, microfonos y tripodes, telefonos y cajas de lamparas electricas”. Tot per tractar de donar a l’església l’aspecte d’un parlament.

Un petit exèrcit de paletes, fusters, manyans, pintors i floristes, treballant dia i nit durant  36 hores, deixen llest el Monestir per acollir la sessió parlamentària. La reunió estava prevista per l’1 d’octubre, però Juan Negrín, cap del govern, ha decidit, per sorpresa, avançar-la un dia. Al front d’aquest desplegament i de la seguretat de l’acte està el jove tinent coronel, i militant socialista, Enrique Puente Abuin, que amb 30 anys comanda el 20è Batalló de la Primera Comandància Mòbil de Carrabiners, que ha estat desplegat pels voltants del Monestir i a les carreteres d’entrada al poble.

En la seva tasca d’arranjament del Monestir, el tinent coronel Puente ha rebut el suport de Ricardo Gasset, sotssecretari del Ministerio de Comunicaciones; Máximo Meyer, director general de Transports i José Prat, sotssecretari de la Presidència.

Expectació popular a l'entrada del Monestir vigilat per carrabiners (AMSC)
Expectació popular a l’entrada del Monestir vigilat per carrabiners del 20è Batalló. Arxiu Municipal de Sant Cugat

D’escollir i instal·lar els tapissos, provinents de la col·lecció del patrimoni nacional, s’ha encarregat Miguel Tejera Asensio, un teixidor i restaurador, funcionari de la Fábrica de Tapices i militant socialista, que durant la guerra ha ascendit dins l’organigrama de l’organisme, havent estat l’encarregant-se de supervisar l’operació de trasllat dels tapissos de El Escorial i les catifes del Palacio Nacional a València.

Sembla que s’ha escollit el Monestir de Sant Cugat per les reminiscències parlamentàries que té, ja que en ell s’havien reunit corts catalanes durant l’època medieval. També perquè la vila de Pins del Vallès esta allunyada del brogit de Barcelona i se la considera més segura, ja que mai ha estat bombardejada.

Discreció, però menys

Tot s’ha portat amb la màxima discreció. El lloc i data de la sessió ha estat un secret fins a darrera hora. Per exemple, els parlamentaris socialistes han estat citats a les 14.30 h. al Cafè de París de les Rambles de Barcelona, és allà on, després d’esperar més d’una hora, se’ls reparteixen uns sobres on poden llegir la seva destinació: “A Pins del Vallès”. En cotxes són traslladats al poble.

Malgrat la prudència, a l’arribada a Pins del Vallès els diputats troben el poble pres per la gent que vol veure de prop als polítics. La forta presència de carrabiners al poble i l’activitat al voltant del Monestir han encuriosit a la població. Sembla que la notícia s’ha escampat per la zona amb rapidesa. Matilde de la Torre explica el panorama que troben els diputats a l’entrada de la vila:

“Ya un par de kilómetros antes de nuestra llegada, la carretera estaba ceñida y a veces, incluso obstruida por una muchedumbre que (…) se encaminaba al pueblo de Pins desde todos los poblados, alquerías y residencias de los alrededores. La entrada al pueblecito estaba materialmente taponada de gentes a pie, de a caballo, en carros, coches y biciletas”

“Por todo esto, cuando en esta tarde del 30 de septiembre de 1938, llega al monasterio el Parlamento en masa, no haya ya fraile, ni seglar, vivo o muerto, ni sombra de ser humano en la provincia que ignore al acontecimiento que aquí va a tener lugar”.

Arriben els diputats i els ministres

A les 16 hores comencen a arribar els diputats, els ministres, així com membres de cos diplomàtic, representants de la CNT i d’altres convidats a l’acte. També arriba la diputada De la Torres que escriu: “En las cercanías del monasterio se ha montado un servicio especial de vigilancia y la muchedumbre se mantiene a la expectativa dejando libres las explanadas exteriores del monasterio (más bien descampados de tono campesino) y el que pudieramos llamar «recinto exterior» delante de la iglesia y el convento adjunto”. La munió de cotxes que arriben aparquen on poden.

Tots els parlamentaris i autoritats reben els honors d’una companyia del 20è Batalló de Carrabiners que, amb banda de música i bandera, es troba desplegada davant del pòrtic del Monestir. Altres carrabiners del mateix batalló impedeixin que els pinencs que omplen la plaça Octavià, atrets per l’arribada de les personalitats polítiques, s’apropin massa a les autoritats.

Una mica abans de les 17:30 h. entra al Monestir Diego Martínez Barrio, president de les Corts. Cap a les 18 hores arriba el cap del govern Juan Negrín, acompanyat del sotssecretari de Presidència i de Jaume Aiguader, ministre de Treball i Assistència Social.

De fet, el doctor Juan Negrín no ha tingut que fer gaires quilòmetres. Des del trasllat del govern central a Barcelona, el 31 d’octubre de 1937, residia a les afores de la vila, a la Casa Bertrand de la rambla Can Bell, propietat de l’industrial Manuel Bertrand Girona, que havia fugit a París, per passar després a l’Espanya franquista. Abans de començar la sessió Negrín conversa amb Julio Álvarez del Vayo, ministre d’Estat, que també havia triat Pins del Vallès com a residència, concretament la Torre Elisenda. També Indalecio Prieto, exministre de Defensa, estava instal·lat a la vila, lluny dels riscos dels bombardejos aeris que patia la ciutat comtal, concretament a Can Munné, així com d’altres polítics, militars d’alt rang i funcionaris.

El Monestir convertit en parlament

La Vanguardia explicava com es van trobar el Monestir els diputats:

El Monasterio estaba artísticamente adornado con valiosos tapices del patrimonio de la República, flores y banderas de los colores nacionales. En el fondo de la nave central habia sido situado el estrado presidencial; en el centro, los asientos para los parlamentarios; y detrás los destinados a los invitados y cuerpo diplomático. Entre el estrado presidencial y los asientos para los diputados estaban, a la derecha, el banco azul, y a la izquierda, la tribuna de Prensa. (…) A la entrada de la nave derecha del Monasterio estaban colocadas las secretarías, salas para ministros, despacho del Sr. Martínez Barrio y otras dependencias.

cortes
Interior del Monestir durant la celebració de la sessió de les Corts republicanes. Arxiu Municipal de Sant Cugat.

Així doncs, els parlamentaris, quan entren a l’església, troben la nau central delimitada com a saló de sessions amb els tapissos de Patrimonio Nacional als costats. Al presbiteri s’ha instal·lat la presidència, a la seva dreta el banc blau del govern, en front d’aquest, una mica més endins, la tribuna de premsa. Més enllà, a la dreta, les tres fileres de bancs on seu la minoria socialista, en front les tres fileres dels diputats comunistes, republicans i les minories basca i catalana. Prop de l’entrada s’ha situat la tribuna de convidats i a la seva dreta, dins el vestíbul, un bar que ofereix llimonada i refrescos. A les capelles, es localitzen les secretaries i la sagristia s’ha convertit en el lloc de reunió del govern, abans i després de la sessió. Fora, sobre el portal d’entrada al Monestir, oneja una bandera tricolor republicana.

La sessió parlamentària

A les 18:10 hores Diego Martínez Barrio declara oberta la sessió. Pren la paraula el cap del govern Juan Negrín, que comença fent una evocació històrica, recorda que “en aquest edifici, ple de reminiscències, en el qual fa molts anys se celebra una reunió de patriotes per a resistir la invasió musulmana. Aquesta és la quarta vegada que la nau d’aquesta església coneix en el seu si la reunió de Corts”. Després inicia un llarg discurs explicant la difícil situació per la que travessa el país, homenatjant a l’Exèrcit Popular, saludant a les Brigades Internacionals, que acabaven de ser retirades del front, fent una crida a la resistència i mostrant la confiança en l’esdevenir de la República. Intervenen després els caps parlamentaris dels diferents partits.

Durant la sessió s’ha produït un moment de silenci quan s’ha sentit un motor. Molts han pensat que era un avió. S’han apagat els llums exteriors i els dels vehicles aparcats a la plaça. El soroll s’allunya. Tot ha estat un ensurt.

Finalment, per unanimitat, els diputats voten una moció de confiança en el Govern, aixecant-se a continuació la sessió. Són les 12.30 h. de la nit. El govern es tanca a la sagristia per valorar la reunió.

A la sortida la boira envolta el Monestir i encara hi ha curiosos esperant. Els diputats formen les típiques rotllanes comentant la sessió mentre esperen el seu cotxe, aviat una corrua de vehicles enfila per la Rabassada cap a Barcelona.

La sessió es va reprendre al dia següent, a les 17.50 a Sabadell, a l’edifici modernista seu de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Durant la reunió parlamentària es convaliden decrets del govern i s’aprova el pressupost general per a 1939. Finalment s’acorda suspendre les sessions fins a nou avís. Tots els diputats, posats en peu, victoregen la República. L’acte finalitza a les 20 h.

Aquesta serà la penúltima sessió de les Corts republicanes en territori espanyol. La darrera serà al castell de Sant Ferran de Figueres l’1 de febrer de 1939.

Aquí podeu veure un petit reportatge de l’acte al noticiari Spain today:

Després d’aquesta sessió el Monestir serviria de caserna per les tropes del Vè Cos de l’Exèrcit, comandat per Enrique Líster, que fixà el seu quarter general a una torre de Valldoreix.