Josep Puiggròs Paloma, regidor santcugatenc a Mauthausen

[Actualitzat: 13 de novembre de 2019]

Ara sabem que van ser cinc els santcugatencs que va passar per Mauthausen. A Josep Puiggròs Paloma ens l’havíem deixat quan van fer una primera investigació que va servir de base per a la realització del documental Els santcugatencs de Mauthausen de TV Sant Cugat. Ara podem explicar qui era.

Dificultats per a la seva localització

El passat 30 de novembre de 2018 rebia un correu electrònic de Juan Antonio Olivares Abad, un investigador de Viladecavalls, on m’explicava que estava cercant dades d’egarencs deportats als camps nazis, entre ells figurava un tal José Paloma Puigrós, nascut a Terrassa. Regirant els padrons de la ciutat vallesana no l’havia trobat, però en canvi havia topat, en el padró de 1915, amb un José Puiggròs Paloma. Cercant a Internet va trobar el seu nom citat a la meva pàgina web. Efectivament, allà figura com a regidor del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a Pins del Vallès el 1937. Per això em posava en antecedents.

El perquè no l’havia localitzat en les meves anteriors recerques sobre deportats santcugatencs és fàcil d’endevinar, en els llistats de deportats figura amb els cognoms canviats i una petita errada en un d’ells, això és així, fins i tot, en el llistat més complet del que disposem fins al moment, l’elaborat per Benito Bermejo i Sandra Checa.

Foto de Josep Puiggròs Paloma. Extreta de la seva fitxa policial a la Direction générale de la Sureté Nationale. Bordeaux, 8 juin 1943. Archives départementales de la Gironde. Cedida per Enric Gil.

Quan els francesos li vam fer el seu carnet d’estranger el 1942 el van inscriure com José Paloma. Segurament va ser una estratagema del propi Puiggròs per dificultar la seva identificació. A més, enlloc es registrava que el seu darrer domicili, abans de marxar a l’exili, va ser Sant Cugat del Vallès. Però la coincidència en el lloc i data de naixement, la similitud dels cognoms i la seva trajectòria política deixaven clar que el nom real del deportat era Josep Puiggròs Paloma, i no José Paloma Puigrós.

Juan Antonio Olivares també m’explicava que el seu nom figurava en el llistat de membres de la Resistència francesa recopilat pel Service historique de la Défense. Allà, efectivament, apareixia com a resistent i deportat, amb els seus cognoms en ordre i ben escrits i com nascut a Terrassa el 24 de maig de 1909. Tot lligava.

A partir de llavors em vaig posar a cercar més informació sobre Josep Puiggròs, a més de la poca que ja tenia d’abans sobre ell. Vaig trobar alguna escadussera referència a la premsa i a la bibliografia. També em vaig dirigir a diferents arxius francesos i a organitzacions de deportats i guerrillers. Amicale des anciens guérilleros espagnols en France no en tenien referències, però em van ser molt profitosos els comentaris de Henry Farreny. Vaig rebre orientacions molt útils de Jean-Louis Vernizo Mateo, d’Amicale de Mauthausen de França, i l’Amical de Mauthausen de Barcelona, amablement, em va fer arribar la fitxa que tenien sobre Puiggròs, on figurava també amb els cognoms canviats. També he fet servir documentació rebuda del International Tracing Service de Bad Arolsen (Alemanya). Per últim, l’Enric Gil m’ha cedit documentació sobre Puiggròs localitzada als archives départementales de la Gironde.

Això és el que sabem ara com ara sobre aquests deportat santcugatenc a Mauthausen.

Biografia

Josep Puiggròs Paloma va néixer al carrer de Sant Valentí 157 de Terrassa un 24 de maig de 1909. Era fill únic de Ramon Puiggròs Subirachs i Àngela Paloma Perramon, que s’havien casat l’any anterior. Sembla que el pare va morir quan era un nen, perquè al padró de 1915 viu només amb la seva mare, treballadora tèxtil.

Potser, més tard, va passar a viure a Barcelona, ciutat on es vehicula de ben jove a l’obrerista Ateneu Enciclopèdic Popular. Sembla que arriba atret per l’oferta esportiva de la Secció d’Excursions, Puiggròs és un amant de l’excursionisme, però segurament també s’interessaria pels cursets de la Secció d’Instrucció o per les qüestions polítiques i socials que es discutien a la Secció d’Estudis Polítics i Socials, el cas és que sembla que es converteix en assidu del local del carrer del Carme 30.

El març de 1925, quan encara no ha fet els 16 anys, és escollit vicesecretari en la junta, en plena Dictadura, just en uns moments difícils per entitats progressistes com l’Ateneu Enciclopèdic Popular. De nou el trobarem en una junta set anys més tard, el juny de 1932, aquest cop com a comptador. Serà un pas breu, de cinc mesos, fins novembre en què ja no figura en la nova direcció.

Aquesta vinculació a una entitat cultural obrerista, en la que conviuen republicans, marxistes, anarquistes, catalanistes, vegetarians, esperantistes o naturistes, l’apropa a un món alternatiu i a les idees emancipadores de la classe obrera. També a l’esport, potser el Puiggròs que juga a rugbi a l’equip de l’Ateneu Enciclopèdic Popular la temporada 1928-1929, per passar en la següent a les files de la Unió Esportiva Sants, és el nostre protagonista. No podem assegurar-lo.

El que està clar és el seu interès per l’excursionisme i, a més, de l’Ateneu Enciclopèdic Popular està vinculat al Club Muntanyenc Barcelonès. El març de 1934 forma part del Consell Directiu de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya.

Amb la República sembla que les coses li van bé. Puiggròs treballa als Laboratoris del Doctor Vinyals, segurament com a comercial, una empresa fundada el 1918 pel també egarenc Francesc Vinyals Aguilera, que feia a més de gerent. L’empresa tenia oficines al carrer Diputació i laboratoris al carrer Viladomat i Llull de Barcelona. A més, s’ha casat el setembre de 1931 amb Concepció Crespo Macías, una barcelonina quatre anys major que ell que, fins llavors, vivia al carrer Santiago Rusiñol de Sant Cugat amb la seva mare, ja vídua, i la seva germana.

Puiggròs arriba a Sant Cugat

El 1935 la parella deixa el pis on vivien a Barcelona, al carrer Aragó 104 4t, i s’instal·len en Sant Cugat. Lloguen una torre a Sant Cugat, a la Rambla Ribatallada 22. Amb el Josep i la Concepció s’instal·len la mare i la germana d’aquesta i una minyona. Pocs mesos després arriba a viure amb ells un afillat de 16 anys. I ja començada la guerra alberguen a la mare de Josep Puiggròs i una nova minyona i, a més, acullen dos refugiats de guerra, un nen santanderí i una nena de Madrid d’onze anys. Així, a finals de 1936 són deu els habitants de la torre de la Rambla Ribatallada.

La guerra també ha portat canvis laborals. El doctor Francesc Vinyals, d’idees conservadores, ha fugit a l’Espanya franquista, l’empresa ha quedat en mans dels seus treballadors. El 4 de setembre de 1936 Josep Puiggròs és nomenat per la Conselleria d’Economia i Serveis Públics, d’acord amb el Comitè Obrer de Control de l’empresa, delegat de la Generalitat als Laboratoris del Doctor Vinyals, S.A. Aviat l’empresa és col·lectivitzada.

El 24 de desembre de 1936 Puiggròs és escollit pels seus companys director dels Laboratoris del Doctor Vinyals, Empresa Col·lectivitzada. Així ho fa constar la Junta del Control Sindical Econòmic de Catalunya al DOGC de 5 de gener de 1937.

Regidor comunista

A més, Puiggrós ha ingressat en el PSUC. És possible que ja hagués militat o simpatitzat amb algun dels partits marxistes que es movien entorn de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. La seva dona comparteix militància comunista. La Concepció Crespo serà responsable de Finances de les Milicianes del PSUC al començament de la guerra i el juny de 1937 participarà en la creació del Comitè Local de Socors Roig Internacional de Pins del Vallès, serà la secretària d’Ajuda.

El 23 de juny de 1937 el PSUC santcugatenc, ara pinenc, proposa a Puiggrós com a representant seu al ple municipal, després de la dimissió de Lluís Garcia Guillén. Puiggròs exerceix de regidor un breu període. No intervé gaire al ple. A l’agost és nomenat representant del PSUC a la Comissió de Municipalitzacions. Una Comissió que acaba proposant la municipalització del servei d’aigües, descartant, per diferents motius, les altres plantejades. Aquesta municipalització de l’aigua s’aprova en el ple de l’1 de setembre de 1937. Aquest és el darrer ple al qual assisteix Puiggròs, encara que no és substituït al consell municipal pel PSUC fins al 27 d’octubre de 1937, quan es formi el nou ajuntament seguint el decret de la Generalitat de reorganització de consistoris de 8 d’octubre de 1937. Segurament va ser cridat a files a principis de 1938.

Exiliat i resistent

Amb la derrota republicana Josep Puiggròs s’exilia a França. Segurament, com tants altres refugiats, passaria pels camps de concentració francesos i seria mobilitzat amb les Companyies de Treballadors Estrangers. No coneixem del cert la seva trajectòria però sí la d’alguns dels seus camarades, com José Goytia, Ángel Hernández o Julián Commes, amb els que comparteix militància política, presó i deportació a Mauthausen.

El més possible és que Puiggròs, com els seus companys, acabés, després de l’ocupació alemanya de França, tancat en un campament de presoners als afores d’Angulema. Allà els militants comunistes, del PCE i el PSUC, es van organitzar i es van posar en contacte amb la direcció del partit a París. A partir de 1942 estan encapçalats per José Goytia, antic aviador republicà. Sembla que es van escapolir del camp i una vegada fora van establir contacte amb el Parti communiste français, que al febrer-març de 1942 havia creat una organització armada per lluitar contra els nazis i el règim de Vichy, els Francs-tireurs et partisans (FTP). A principis de 1942 se sumen a l’organització resistents espanyols, sobretot comunistes. Comença a resistència armada contra els alemanys.

Grup FTP Soleil de Dordogne-Nord. 1943. LAPI / Roger-Viollet

Josep Puiggròs s’instal·la a Bordeus, al 17 rue des Augustins, i treballa com manobre a la construcció. Sembla que la seva dona, la Concha Crespo, es va quedar a Angulema. Des del 26 d’octubre de 1942 té carnet d’identitat d’estranger. Segurament per dificultar la seva identificació figura com José Paloma, amb el cognom de la seva mare.

Josep Puiggròs s’uneix a les files de la Resistència. Com els seus companys ingressa als FTP-MOI de la Regió 3, format per comunistes espanyols, un grup que realitza diferents accions de sabotatge i atacs contra patrulles i bases alemanyes a la regió de l’Aquitània. Després d’algunes detencions, a mitjans de 1942, es reorganitza la direcció regional dels espanyols als FTP. Finalment el desembre de 1942 es nomena a Doroteo Sáez «Teo» responsable polític, Julián Commes «Cosme» responsable militar i José Goytia «Barón» responsable tècnic de la interregió Sud-Ouest FTP, que integrava els departaments Charente, Charente-Maritime, Gironda, Landes i Basses-Pyrenees. Però aviat cauen en mans de la Gestapo.

Fitxa policial de José Paloma [Josep Puiggròs Paloma] a la Direction générale de la Sureté Nationale . Bordeaux, 8 juin 1943. Archives départementales de la Gironde. Cedida per Enric Gil.
El gener de 1943 és detingut Goytia i a l’abril Commes i Sáez. A més de la direcció, entre abril i maig de 1943 són detinguts per la Gestapo i la policia francesa, altres membres del grup. Josep Puiggròs és arrestat per policies francesos el 13 de maig de 1943 a Bordeus acusat d’activitats comunistes. No és identificat fins al 8 de juny, és llavors quan passa a mans dels alemanys.

Goytia i els altres resistents detinguts passen uns mesos encarcerats a la presó de Bordeus, potser al Fort du Hâ, i altres centres de detenció de la Gestapo. Allà els resistents espanyols són interrogats i torturats. Finalment se’ls envia cap a París. El més que possible que Puiggròs passés per un periple similar.

El que sí que sabem del cert és que arriba a París el 23 d’agost de 1943. Puiggrós és internat al Fort de Romainville, un annex Frontstalag 122, que era un dels centres de detenció que feia servir la Gestapo per a presos polítics a l’espera del seu destí definitiu.

Deportat a Neue Bremm i Mauthausen

El dia 6 de setembre Puiggròs és conduït des de Compiègne a la Gare de l’Est de París, on és tancat en un vagó amb 52 presoners més, entre ells set espanyols, tots membres del seu grup dels FTP. La destinació del comboi és el camp de càstig de Neue Bremm, al que arriben l’endemà. Es tracta d’un Straflager, un campament de tortura construït prop de Saarbrücken, al costat de la frontera francesa. Des de principis de 1943 i fins a finals de 1944, la Gestapo de Saarbrücken fa servir aquestes instal·lacions com a «presó policial prolongada» a causa del desbordament dels seus emplaçaments penitenciaris. L’objectiu d’aquest campament era doblegar als presoners físicament i mentalment, a còpia d’obligar-los a fer exercici físic fins a l’extenuació, mentre rebien cops i fuetades, i privar-los d’aliment i de son. Alguns es deixen la pell.

Es calcula que per Neue Bremm van passar uns 20.000 homes i dones de diferents nacionalitats. Entre els empresonats hi havia treballadors forçats d’Europa de l’Est, presoners de guerra, opositors polítics al règim nacionalsocialista, membres de moviments de resistència als territoris ocupats, com Puiggrós, “asocials” i desertors de Wehrmacht.

El camp podia acollir només uns 600-800 presoners alhora, per això l’estada dels presoners acostumava a ser breu. Neue Bremm servia com a camp de trànsit dels presoners cap a noves destinacions. Allà se’ls catalogava segons la seva perillositat en tres categories, els dirigents i els maquis agafats amb les armes a la mà eren catalogats com Schutzhäftlinge III i la seva destinació era Mauthausen. Aquest és el cas de Puiggròs i els seus companys.

Josep Puiggròs viu aquest horror durant nou dies. El dia 16 de setembre la Gestapo agrupa als deu espanyols que hi ha a Neue Bremm catalogats com Schutzhäftlinge III -uns arribats amb Puiggròs el dia 7 i altres que ja hi eren des del dia 1 de setembre- i els envia en vagons tancats sense aigua ni menjar cap a Mauthausen. El 18 de setembre, després de dos dies de penós viatge, arriben al camp de concentració. Puiggròs és matriculat al camp amb el número 35.169.

Neue Bremm. [194?]. Col·lecció Edith Wilhelm
Pel testimoni del comunista madrileny Ángel Hernández García al llibre Triángulo Azul, company de Puiggrós als FTP i de viatge a Mauthausen, coneixem com van ser els primers dies dels acabats d’arribar:

«Llegamos a Mauthausen al atardecer del 18 de octubre [en realitat era setembre] de 1943 y pasamos la noche encerrados en la sala de duchas. Durante la cuarentena, y luego en el barracón 12 donde fuimos trasladados, recibimos toda clase de muestras de solidaridad por parte de los españoles que nos habían precedido».

Dins de l’horror, la situació que troben els espanyols que arriben a Mauthausen a finals de 1943 no és tan extremadament dura com ho havia estat els primers anys. Els rotspanier, que era com denominaven els nazis als republicans deportats, van ser dels primers a ingressar al camp, els sobrevivents han anat teixint una xarxa de solidaritat que serveix per rebre en millors condicions als nous deportats. A més, per aquesta antiguitat al camp han anat assolint llocs de responsabilitat.

No són pocs els espanyols que s’han introduït als kommandos i les destinacions burocràtiques, el que els facilita protegir als compatriotes acabats d’arribar. Segurament per això Puiggròs, en la seva Schreibstubenkarte (fitxa d’ingrés al camp), és inscrit amb la professió d’electricista, el que facilitaria aconseguir destinacions més suaus dins del camp.

A més, la majoria dels nous arribats vénen de la Resistència ja organitzats i segurament els millors estructurats dins del camp són els comunistes. Tot fa pensar que l’adaptació de Puiggròs, resistent i comunista, a la dura realitat de Mauthausen es fa en millors condicions que les que havien patit els deportats entre 1940 i 1942.

I això malgrat que Puiggròs, com els resistents que venien amb ell de Neue Bremm, venia categoritzat com a Schutzhäftlinge III, el que suposava ser marcat com NN, és a dir Nacht und Nebel, categoria reservada als opositors polítics als nazis als territoris ocupats, als membres de la Resistència i alguns personers de guerra. Els NN eren marcats per ser exterminats en secret, sense deixar testimoni, uns eren assassinats i altres deportats i sotmesos a un tracte més dur i cruel amb l’objectiu de què no sortissin amb vida dels camps de concentració.

Republicans espanyols alliberats a Mauthausen. 1945.

Però Josep Puiggròs aconsegueix sobreviure, és un dels deportats alliberats per les tropes aliades el 5 de maig de 1945. Ja lliure es va retrobar amb la Concha Crespo i van refer la seva vida a França. Segons informava el butlletí d’Amicale de Mauthausen de França, moria a començaments de 1962, vivia llavors al petit municipi de Pissos, a les Landes.

Els santcugatencs de Mauthausen

[Actualitzat: 6 d’octubre de 2019]

Disponible a la xarxa el documental Els quatre santcugatencs de Mauthausen, que narra les vicissituds dels quatre veïns de Sant Cugat del Vallès que acabaran deportats al camp de concentració de Mauthausen.

És la història de Francisco Calventus Navarro, Joaquín Moya Braulio, Bonaventura Bartralot Auladell i Josep Puiggròs Paloma. El documental va ser realitzat abans de la localització d’un cinquè i sisè santcugatenc que van acabar els seus dies a Gusen, Lorenzo Villa Gibanel i Hartheim, Miguel Sánchez García.

Es tracta d’una producció de TV Sant Cugat, amb realització i narració d’Ivan Flix i amb el nostre assessorament històric i documental.

El documental està basat en un article d’aquest blog: Els santcugatencs als camps nazis que recull les vicissituds dels cinc santcugatencs que van passar per Mauthausen.

Els santcugatencs als camps nazis

Actualitzat: 15 de desembre de 2019

Fins al moment hem localitzat a sis veïns de Sant Cugat del Vallès que van ser deportats a Mauthausen i Gusen. Es tracta del cenetista Francisco Calventus Navarro, el comunista Joaquín Moya Braulio, militant del POUM i regidor de la Unió de Rabassaires, l’anarquista Lorenzo Villa Gibanel, Miguel Sánchez García, el republicà i nacionalista català Bonaventura Bartralot Aulaldell i el comunista Josep Puiggròs Paloma, regidor del PSUC. D’ells només van sobreviure els dos darrers. Aquesta és la seva tràgica història.

Els primers deportats

El 9 d’agost de 1940 arribava a Mauthausen un tren carregat amb 168 republicans espanyols. Es tractava del segon comboi que els nazis enviaven de presoners espanyols al camp de concentració. El primer havia arribat tres dies abans amb 390 deportats. Els espanyols eren exiliats de la Guerra Civil que havien estat detinguts durant l’avanç de les tropes alemanyes per França entre maig i juny de 1940. Molts formaven part de les Companyies de Treballadors Estrangers que el govern francès havia format la primavera de 1939 amb 50.000 republicans espanyols militaritzats per aprofitar la seva mà d’obra en la construcció de fortificacions. Altres s’havien allistat en unitats militars franceses. Amb la invasió nazi de França del maig de 1940 serien detinguts uns 10.000 d’aquests exiliats i enviats a camps de presoners militars, els stalags.

El govern franquista es va desentendre d’ells, va comunicar als alemanys que els podia considerar apàtrides i fer amb ells el que considerés. Els nazis els van treure dels stalags i els van enviar a camps de concentració, la majoria a Mauthausen, un camp amb catalogació III, el que volia dir d’extermini. Dels 7.532 espanyols que serien tancats a Mauthausen només sobreviuran un 36%.

Dels stalags a Mauthausen

triang
Triangle blau amb S, símbol dels presoners espanyols a Mauthausen

El comboi que va arribar el 9 d’agost de 1940 a Mauthausen provenia del Stalag I B Hohenstein, un camp de presoners que els alemanys havien habilitat a l’est de Prússia. Després de tres dies de viatge amuntegats en vagons de mercaderies, sense menjar, ni beure, els espanyols arribaven a Mauthausen. Entre els que van ser rebuts a cops i crits per membres de les SS, hi havia un veí de Sant Cugat, Francisco Calventus Navarro.

Nascut a Lorca el 31 d’agost de 1904, havia arribat a Sant Cugat a mitjans dels anys vint, junt amb els seus pares i germans. Com tants altres murcians emigrats a Sant Cugat en aquelles dates, els Calventus venien atrets per la feina a les obres públiques i la construcció. De fet, el seu pare, i possiblement el mateix Francisco, es col·locaran de peons a les obres del tren. Després treballa de vaquer en alguna granja. Era solter. Sabem que el seu germà Antonio va marxar al front amb la columna Durruti. Francisco també marxaria a la guerra en ser mobilitzada la seva quinta el 1938. Mai més tornarà a Sant Cugat. Amb la derrota republicana passaria a França. Abans de marxar a l’exili la família vivia al carrer Hospital número 2 (avui número 41), una casa confiscada a un militant de la Lliga.

Segurament Francisco Calventus havia esta mobilitzat pel govern francès amb alguna Companyia de Treballadors i fet presoner pels alemanys. Havia passat pel Stalag d’Allenstein, avui Olsztyn (Polònia), abans de ser enviat al de Hohenstein, a 25 km, d’on, com hem vist, seria deportat a Mauthausen.

Francisco Calventus, com tots els que arribaven al camp d’extermini, va ser despullat, apartat de les seves poques propietats i rapat. Després el van donar un vestit a ratlles amb un número estampat, el 3686, i amb un triangle blau cosit amb una S al centre, el que l’identificava com apàtrida, ja que els deportats no eren reconeguts pel govern franquista, natural d’Espanya. Els SS els inscrivien al camp com rotspanier. Els nazis van transcriure malament el seu cognom i el van apuntar com Francisco Calvento Navarro.

A aquests primers deportats, com als que vindrien després, els esperava fam, maltractaments i treballs forçats a la pedrera, en el trasllat de grans blocs de pedra, en la construcció del mur i altre feixugues feines amb les que es perseguia exterminar-los poc a poc.

Nous combois

Mesos després, el 13 de desembre de 1940, en plena nit, arribava un nou comboi de republicans espanyols en vagons de tercera segellats hermèticament. Són baixats pels SS a cops de culata i de porra. Des de l’estació caminen fins camp de concentració. Arriben a Mauthausen a les dues de la matinada.

El comboi procedia del Stalag V D Strasbourg. Dos dies abans la Gestapo, que a principis de desembre havia interrogat un a un als 846 espanyols del stalag, els va ordenar formar al pati. Els espanyols es van veure rodejats de SS armats i gossos llop. Se’ls va anunciar que els enviaven a Aústria a treballar. En realitat la seva destinació era Mauthausen.

Entre aquests presoners viatjava un altre santcugatenc, Joaquín Moya Braulio, que havia estat detingut pels alemanys el maig de 1940 i traslladat a Saint-Dié-des-Vosges, lloc de concentració de presoners de guerra, d’on seria traslladat, com altres presoners, al stalag d’Estrasburg on van ser separats per nacionalitats. A Mauthausen rebria el número 5056.

Joaquin Moya Braulio. Foto cedida per Manel Calaceit

Joaquín Moya també era un emigrant. Havia nascut a Ejulve, a la província de Terol, el 20 de desembre de 1900. El tros que tenien al poble no donava per mantenir la família. Primer vam passar algunes temporades treballant de temporers a Lleida durant la collita de l’oliva -a Almatret i La Granadella-, però finalment vam decidir emigrar definitivament a Catalunya, on ja tenien família.

Amb 17 anys Joaquin Moya va arribar amb la seva família a Sant Cugat. Primer es va instal·lar amb els seus germans i després van arribar els pares. Van aconseguir unes terres en parceria a Torre Negra, vinyes i un hort, d’on sortia la producció que la mare venia al mercat de Galvany, a Barcelona. Més endavant aconseguirien, també a rabassa morta, terres a Can Cabassa i Bellaterra.

La família, pares i tres fills, primer van viure a tocar de la plaça del Monestir, per passar, més endavant a viure al carrer Montserrat 16 (avui número 56). Joaquín Moya, a més de conrear la terra com a rabassaire, treballava de fogoner a la Ceràmica Alexander, l’horari de tarda al forn el permetia simultaniejar les tasques.

Joaquin Moya es va integrar a la vida cultural local. Es va fer soci de la Unió Santcugatenca, era cantaire a la Coral de La Unió i membre del seu grup esperantista. També es va interessar per les qüestions polítiques i socials i va ingressar a la Unió de Rabassaires i el Centre Republicà Federal, per passar poc després, com altres esperantistes de la Unió, a militar al Bloc Obrer i Camperol, convertit el 1935 en POUM. Amb l’esclat de la Guerra Civil va marxar voluntari al front, tornant a Sant Cugat setmanes després. El maig de 1938 seria nomenat conseller municipal en representació del sindicat rabassaire. També formaria part de la Comissió de Govern fins octubre de 1938 en què la Unió de Rabassaires es va retirar del consistori en protesta per les requises.

El gener de 1939, davant la imminent arribada de les tropes franquistes, enfilaria el camí cap a l’exili a França. Abans de marxar va deixar encarregat al seu pare de què es desfés dels seus llibres i les escopetes que hi havia a la casa. El pare va enterrar tot als terrenys que conreaven a Bellaterra. Joaquin Moya va passar pels camps de concentració de refugiats republicans a França. Va contactar amb una família francesa que semblava disposada a cridar-lo per treballar les terres, però just en aquest moment va ser mobilitzat pel govern francès i enviat al nord amb una Companyia de Treballadros Estrangers, on seria capturat pels alemanys.

Gusen i l’arribada de més rotspanier

Els dos presoners santcugatencs serien aviat transferits a un dels camps satèl·lit de Mauthausen, el de Gusen, on eren destinats els presoners que als SS ja no els semblaven aptes per treballar donat el seu deplorable estat de salut. El primer trasllat d’espanyols a Gusen es va fer el 24 de gener de 1941. En el grup anava Joaquín Moya. Dies després, el dia 17 de febrer, el seguiria Francisco Calventus.

A Gusen les condicions eren encara pitjor que les del camp mare. Dels 5266 espanyols que es van enviar al camp satèl·lit 3959 serien assassinats, entre ells Joaquín Moya, que moriria el dia 15 d’octubre de 1941, i Francisco Calventus, mort dues setmanes després, el 31 del mateix mes. Així ho confirma el Todfallsaufnahme (certificat de defunció) del crematori de Gusen. Encara es deixarà la pell a Gusen un altre santcugatenc, ho veurem

Primera pàgina del Todfallsaufnahme (certificat de defunció) de Francisco Calventus Navarro. ITS Archives. 1.1.26.3 / 1385176

Una de les raons de l’enviament d’aquests rotspanier cap a Gusen era fer lloc a Mauthausen per encabir un nou contingent de 1506 deportats procedents del Stalag XI B Fallingbostel, 1472 d’ells espanyols. En aquest grup de deportats, arribats el 27 de gener de 1941, venien tres nous santcugatencs, Lorenzo Villa Gibanel, Miguel Sánchez García i Bonaventura Bartralot Auladell.

Tots tres, després de ser apressats pels alemanys en diferents llocs del front, a la regió de Mosel·la, el juny de 1940, havien passat per Saint-Dié-des-Vosges, el mateix lloc d’aplec de presoners de guerra on havia estat Joaquín Moya, amb el que potser van coincidir un temps. Després foren traslladats al Frontstalag 140, un camp de presoners obert el setembre de 1940 al castell de Belfort, per passar més tard al XI-B Fallingbostel, a la Baixa Saxònia, d’on el 16 de gener de 1941 serien transferits a Mauthausen, on van arribar després d’un terrorífic viatge d’onze dies.

Lorenzo Villa Gibanel havia nascut a la petita aldea de Selgua, pertanyent al municipi de Monzón, a la província d’Osca, el 4 d’octubre de 1904. Emigra a Catalunya i s’instal·la a Sant Cugat, treballant al camp. Deuria ser també a Sant Cugat on es casa amb Sabina García. Al poble entra en contacte amb els cercles anarquistes. El juliol de 1932 participa en la fundació de l’Ateneu Obrer Cultural, exerceix de tresorer a la seva primera Junta. L’Ateneu era la plataforma anarquista local en uns moments en què els comunistes del Bloc Obrer i Camperol s’han fet amb la majoria dins del Sindicat Únic d’Arts i Oficis de Sant Cugat, adherit a la CNT. L’Ateneu agrupa una vintena d’anarquistes propers a la FAI i les Joventuts Llibertàries.

L’Ateneu Obrer Cultural és clausurat després dels Fets d’Octubre de 1934, en què és detingut el seu president. El tancament governamental no és aixecat fins gener de 1936. Però ja no és tan necessari per als objectius dels anarquistes locals perquè, a partir de la seva reconstrucció el 1935, després de la clausura, la direcció del Sindicat Únic d’Arts i Oficis de Sant Cugat ha passat a mans del sector faista.

Durant 1936 se succeeixen diferents obrers a la direcció del sindicat cenetista. En la Junta que és escollida el maig de 1936, trobem com secretari a Lorenzo Villa Gibanel, que en aquells moments està aturat, una situació comuna a molts treballadors de la construcció, un ram colpejat per l’atur durant la República.

Amb la derrota republicana va passar a França. Segurament està un temps tancat al camp de refugiats de Prats de Molló, on sembla que és mobilitzat pels francesos. És destinat a la 38a Companyia de Treballadors Estrangers i enviat a Mosel·la, com a Bartralot, a treballar en la Línia Maginot. Allà seria fet presoner el 22 de juny de 1940. Com hem vist, va passar per diferents camps de presoners -Saint-Dié-des-Vosges, Belfort i Fallingbostel- abans d’arribar a Mauthausen, on va ser matriculat amb el número 5791 i registrat com a treballador agrícola.

La seva estada al camp principal dura poc. El 8 d’abril de 1941 és transferit a Gusen, on rep el número 12025. La dura feina el debilita, en pocs mesos no se sosté en peu. És ingressat al bloc 32 on, junt amb el 31, són traslladats els considerats “invàlids”, els presoners que estan massa dèbils per treballar. Allà se’ls deixa morir de fam -rebien la meitat de la ja de per si escassa ració de menjar- o se’ls elimina amb injeccions de benzina, dutxes d’aigua gelada o a puntades de peu. En la barraca 32 serà trobat mort Lorenzo Villa Gibanel a les 8.52 h. del matí del 14 de novembre de 1941.

Acta de defunció de Lorenzo Villa Gibanel emesa per les autoritats franceses, l’11 de juny de 1951. Cedida per Juan Manuel Calvo Gascón

Un altre santcugatenc arribat junt amb Lorenzo Villa a Mauthausen era Miguel Sánchez García.

Miguel Sánchez García havia nascut a Lorca el 16 de gener de 1908, segurament a la pedania d’Empalme de Almendricos, on el 1939 encara residia la seva mare. Com altres murcians com Francisco Calventus, arribaria a Sant Cugat durant els anys vint a la recerca de feina. Poc més sabem de la seva vida. El 1936 vivia al carrer Sant Ramón 14 i es mantenia solter.

A Mauthausen seria matriculat amb el número 6541 i registrat com camperol, però la seva estada al camp central seria breu. El seu estat físic deuria ser ja dèbil perquè només vint-i-un dies després, el 17 de febrer de 1941, era transferit a Gusen, en el mateix comboi on, com hem vist, anava el seu paisà Francisco Calventus. Ara és el presoner 10657.

Set mesos després Miguel Sánchez es troba ja consumit, no pot seguir el ritme de treball forçat de Gusen. A l’agost la Politische Abteilung del camp comença a seleccionar als presoners en pitjor estat físic, els que qualifica de häftlinge-invaliden (presos invàlids). Un d’ells és Miguel Sánchez. Se’ls comunica que seran enviats al KL Dachau-Häftlingssanatorium (Sanatori per a presoners de Dachau) per recuperar-se i enfortir-se.

El 13 d’agost de 1941 surten de Gusen els primers häftlinge-invaliden. La majoria són republicans espanyols. Durant els dies següents aniran partint més presoners en grups de 40 o 50. El 16 d’agost li havia arribat el torn a Miguel Sánchez. Devia anar confiat, sembla una destinació més plàcida, i, a més, aquest cop no és traslladat amuntegat en un vagó de tren, el pugen a un autobús amb els vidres tintats de blau. Mai arriba a Dachau, la seva nova destinació és el castell de Hartheim.

Allà és rebut per metges i infermers. El porten a una sala per confrontar les seves dades personals i el seu historial. Després passa a una altra sala on el despullen i el fotografien. El següent pas és passar per la dutxa junt amb una seixantena de presoners. Però no és aigua el que l’espera. El que sortia de les dutxes era monòxid de carbó. Es troba dins d’una càmera de gas. L’agonia s’allarga un quart d’hora. Quan es fa el silenci, un grup de presoners extreu els cadàvers, rodejats dels excrements i vòmits dels propis gasejats. Alguns dels cossos són seleccionats per metges per disseccionar-los i experimentar. La majoria són incinerats.

Miguel Sánchez va ser un dels 30.000 assassinats pels nazis a Hartheim, entre les víctimes del programa secret d’eutanàsia Aktion T4, que tenia per objectiu l’eliminació de malalts amb discapacitats físiques o psíquiques, i la Aktion 14f13, una campanya per gasejar uns 12000 presoners de camps de concentració considerats com ja no aptes pel treball, entre ells 449 espanyols, entre ells Miguel Sánchez.

En el seu certificat de defunció, signat per un Oberscharführer de les SS, consta com data oficial de la seva mort el 26 de setembre de 1941 a les 3.40 h a Mauthausen. Era fals, en realitat, com hem vist, havia mort un mes abans, el 16 d’agost de 1941. Va ser el primer santcugatenc que va morir a un camp de concentració nazi. Moya, Calventus i Villa aguantaran uns mesos més.

Apunt de Miguel Sánchez García al llistat d’espanyols enviats des de Gusen a Hartheim. ITS Archives

El tercer santcugatenc arribat el 27 de gener de 1941 des de Fallingbostel era Bonaventura Bartralot Auladell.

Bonaventura Bartralot Auladell, havia nascut a Sant Cugat el 12 de maig de 1902. Era el germà petit de Magí Bartralot, fundador de la Unió de Rabassaires i el Centre Republicà Federal de Sant Cugat, regidor federal de 1931 a 1934 i alcalde d’octubre de 1936 a gener de 1938. Bonaventura havia seguit les passes polítiques del seu germà, fent-se militant rabassaire i federal, però a diferència del seu germà -federalista pimargalià- Bonaventura simpatitzava amb el corrent més nacionalista d’Estat Català.

Era soci de la Unió Santcugatenca i havia participat en el seu grup esperantista, on segurament va coincidir amb Joaquín Moya. També serà un ferm antimilitarista, escrivint articles sobre aquesta matèria a la revista L’Avenir, impulsant, l’abril de 1933, el Comitè Local contra la Guerra. Va ser detingut, junt amb el seu germà, arran dels Fets d’Octubre de 1934, passant una temporada a la presó. Jutjat l’octubre de 1935 seria absolt.

Durant la guerra, sembla que per amistat amb Tomàs Fàbregas, va ser nomenat agent-conductor del Parc Mòbil de la Comissaria General d’Ordre Públic de Seguretat Interior. Amb l’arribada de les tropes franquistes deixaria la seva llar al carrer Sant Antoni, actualment número 26, i fugiria cap a França.

El petit dels Bartralot va ser militaritzat pel govern francès i destinat a la 93a Companyia de Treballadors Estrangers. Aquesta Companyia, de primer, va ser enviada a la zona de Le Sauze-du-Lac, als Alts Alps, encarregant-se de la reparació de camins i carreteres i posteriorment són dirigits al departament de Meurthe i Mosel·la per treballar en la fortificació de la Línia Maginot. Amb l’entrada de les tropes alemanyes a França, és fet presoner el 23 de juny de 1940 i, com hem vist, traslladat a Saint-Dié-des-Vosges.

Bonaventura Bartralot va ingressar a Mauthausen el 27 de gener de 1941. Rep el número de presoner 6234. Els nazis l’inscriuen amb el seu primer cognom escrit malament, figurarà com Buenaventura Bartalot Auladell. El 17 de febrer de 1943 seria enviat al subcamp d’Steyr-Münichholz, per treballar en la producció d’armes. El 28 d’abril de 1943 és transferit a Gusen. L’11 de novembre del mateix any reingressa a Mauthausen. Ara té el número 39287 i professionalment és catalogat com a fuster.

El gener de 1944 serà transferit a un nou kommando, el d’Ebensee, creat el novembre de 1943, per treballar en la construcció de túnels subterranis on els nazis volien traslladar la fabricació de bombes V-2 per protegir-se dels bombardejos aliats. El 16 d’abril tornaria al camp central de Mauthausen.

Magí i Bonaventura Bartralot, Toulouse, 1946. Foto cedida per Andrea Casanova, via Josep Perea
Magí i Bonaventura Bartralot, Toulouse, 1946. Foto cedida per Andrea Casanova, via Josep Perea

De la Resistència a Mauthausen

A partir de 1943 disminueixen molt els contingents de republicans espanyols amb destinació a Mauthausen. La majoria dels que arriben han estat detinguts per participar a la Resistència francesa. És el cas de Josep Puiggròs Paloma, el darrer veí de Sant Cugat que arriba al camp.

Josep Puiggròs Paloma va néixer a Terrassa el 24 de maig de 1909, fill de treballadors del tèxtil. Sembla que de jove va passar a viure a Barcelona, ciutat on es fa soci de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. El març de 1925, quan encara no ha fet els 16 anys, és escollit vicesecretari en la junta. De nou el trobarem en una junta set anys més tard, el juny de 1932. Aquesta vinculació a una entitat cultural obrerista, l’apropa a un món alternatiu i a les idees emancipadores de la classe obrera.

Sabem que als anys trenta treballa als Laboratoris del Doctor Vinyals i que s’ha casat amb Concepció Crespo Macías. El 1935 la parella lloga una torre a Sant Cugat, a la Rambla Ribatallada 22. Amb ells s’instal·len la sogre i la cunyada de Puiggròs, una minyona, un afillat de 16 anys, i ja començada la guerra la mare de Josep Puiggròs i una nova minyona. A més, acullen dos nens refugiats de guerra.

La guerra també ha portat canvis laborals. El copropietari i gerent dels laboratoris on treballa ha fugit a l’Espanya franquista, l’empresa ha quedat en mans dels seus treballadors. El 4 de setembre Josep Puiggròs és nomenat delegat de la Generalitat als Laboratoris, el 24 de desembre de 1936 és escollit pels seus companys director dels Laboratoris del Doctor Vinyals, ara una empresa col·lectivitzada.

A més, Josep Puiggrós i Concha Crespo han ingressat en el PSUC. El 23 de juny de 1937 el PSUC santcugatenc, ara pinenc, proposa al camarada Puiggrós com a representant seu al ple municipal. Puiggròs exerceix de regidor un breu període, fins a l’1 de setembre de 1937, encara que no és substituït al consell municipal pel PSUC fins al 27 d’octubre de 1937, quan es formi el nou ajuntament.

Amb la derrota republicana Josep Puiggròs s’exilia a França. Com tants altres refugiats, passaria pels camps de concentració francesos i seria mobilitzat amb les CTE. Josep Puiggròs s’uneix a les files de la Resistència. Sabem que l’octubre de 1942 viu a Bordeus. Segurament ja ha ingressat als Francs-tireurs et partisans (FTP), una organització armada formada pels comunistes francesos, amb els que col·laboren el PCE i el PSUC, per lluitar contra els nazis i el règim de Vichy. Puiggròs participa en els FTP-MOI de la Regió 3, que realitza diferents accions de sabotatge a la regió.

El 13 de maig de 1943 és detingut per la Gestapo a Bordeus. Passa uns mesos en centres de detenció, on és interrogat i torturat. Finalment és enviat cap a París on arriba el 23 d’agost de 1943. Va a parar al Fort de Romainville, un dels centres de detenció que feia servir la Gestapo per a presos polítics a l’espera del seu destí definitiu.

Fitxa policial de de Josep Puiggròs Paloma a la Direction générale de la Sureté Nationale . Bordeaux, 8 juin 1943. Archives départementales de la Gironde. Cedida per Enric Gil.

El dia 6 de setembre Puiggròs és conduït a la Gare de l’Est de París, on és tancat en un vagó amb 52 presoners més, entre ells set espanyols, tots membres del seu grup dels FTP-MOI. La destinació del comboi és el camp de càstig de Neue Bremm, al que arriben l’endemà. Es tracta d’un Straflager, un campament de tortura construït per la Gestapo prop de Saarbrücken, al costat de la frontera francesa, amb l’objectiu de doblegar als presoners físicament i mentalment, a còpia d’obligar-los a fer exercici físic fins a l’extenuació i privar-los d’aliment i de son.

Neue Bremm servia com a camp de trànsit dels presoners cap a noves destinacions. Allà se’ls catalogava segons la seva perillositat en tres categories, els dirigents i els maquis agafats amb les armes a la mà eren catalogats com Schutzhäftlinge III i la seva destinació era Mauthausen. Aquest és el cas de Puiggròs i els seus companys.

El dia 16 de setembre la Gestapo agrupa als deu espanyols que hi ha a Neue Bremm i els envia en vagons tancats sense aigua ni menjar cap a Mauthausen. El 18 de setembre de 1943, després de dos dies de penós viatge, arriben al camp de concentració. Puiggròs és matriculat al camp amb el número 35169.

Dins de l’horror, la situació que troben els espanyols que arriben a Mauthausen a finals de 1943 no és tan extremadament dura com la dels primers anys. Els rotspanier van ser dels primers a ingressar al camp, dels arribat entre 1941 i 1942 han mort el 90%, però els sobrevivents han anat teixint una xarxa de solidaritat i s’han introduït als kommandos i les destinacions burocràtiques, des d’on és més fàcil protegir als compatriotes. Tot fa pensar que l’adaptació de Puiggròs, resistent i comunista -grups ben organitzats- a la dura realitat de Mauthausen es fa en millors condicions que les que havien patit els deportats entre 1940 i 1942.

I això malgrat que Puiggròs estava categoritzat com a Schutzhäftlinge III, el que suposava ser marcat com Nacht und Nebel, categoria reservada als opositors polítics als nazis i als membres de la Resistència i que significava ser destinats a l’extermini en secret, uns assassinats i altres deportats i sotmesos a un tracte més dur amb l’objectiu de què no sortissin amb vida dels camps de concentració.

Alliberament

Però Josep Puiggròs aconsegueix sobreviure, és un dels deportats alliberats per les tropes aliades el 5 de maig de 1945. Ja lliure es va retrobar amb la seva dona i van refer la seva vida a França. Segons informava el butlletí d’Amicale de Mauthausen de França, associació d’antics deportats, moria a començaments de 1962. Vivia llavors al petit municipi de Pissos, a les Landes.

També estava entre els alliberats a Mauthausen el maig de 1945 Bonaventura Bartralot, que s’establirà a Toulouse, on el seu germà Magí li troba feina al viver de La Flambelle, on ell mateix treballava. Ramon Mas recordava que quan va acompanyar al seu germà Magí a rebre’l a l’estació els va ser “molt difícil reconèixer-lo”, el pas pel camp de concentració havia fet efecte en Bonaventura, “un home d’un pes de 70 kg. i 1,68 m. d’alçada pesava quan va arribar 42 kg.”.

Bonaventura Bartralot, a diferència del seu germà gran, no tornarà a Sant Cugat. El març de 1971 el butlletí de l’Amicale de Mauthausen de França, associació de la que era soci, anunciava la seva mort a Toulouse.

Alliberament del camp de concentració de Mauthausen, 5 de maig de 1945. National Archives and Records Administration

Documental

Basant-se en aquest article, TV Sant Cugat ha realitzat un documental amb el títol d’Els quatre santcugatencs de Mauthausen (quan va ser produït encara desconeixien el cas de Lorenzo Villa Gibanel i Miguel Sánchez García). Aquí el teniu:

Fonts

Per la realització d’aquest article, a més de l’àmplia bibliografia que existeix sobre el tema i els meus treballs sobre la història de Sant Cugat, s’ha consultat documentació de l’Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès -sobretot el padró de 1936-, l’Arxiu Nacional de Catalunya i l’International Tracing Service (Bad Arolsen).

Agraïments

A Juan Antonio Olivares Abad -que hem va donar avís dels casos de Puiggrós i Sánchez-, Juan Manuel Calvo Gascón, Henry Farreny (Amicale des anciens guérilleros espagnols en France), Enric Gil Meseguer, Amical de Mauthausen, Jean-Louis Vernizo Mateo (Amicale de Mauthausen de França) i Manel Calaceit Moya.