Joventut Esportiva Proletària: comunisme i esport obrer a Sant Cugat

Durant els anys vint l’esport es va popularitzar a la societat catalana. Si fins llavors la pràctica esportiva era, pràcticament, només cosa d’aristòcrates i burgesos, a partir de la dècada dels vint, i sobretot amb l’arribada de la República, cada vegada més treballadors es van sumar. El mateix va passar a Sant Cugat.

Aviat partits polítics i sindicats van veure les possibilitats de l’esport com a vehicle de proselitisme. Quasi tots els partits polítics disposaran aviat de la seva secció esportiva, com també els casals republicans, els ateneus anarquistes o el catalanisme més radical, amb entitats com Palestra. La pràctica de l’esport atrau als joves i facilita l’adoctrinament, la disciplina i la cohesió del grup, fins i tot permet, en alguns casos, encobrir activitats paramilitars.

Esport proletari

Atletes del BOC
Atletes del BOC

Un dels que més s’esforçaran en promocionar l’esport entre les classes populars van ser els comunistes del Bloc Obrer i Camperol (BOC). El 1932 crearan la Secció d’Esports i Excursions del partit i llençaran una crida «Als esportius i excursionistes proletaris». En ella deixaven clar que l’objectiu és portar «la lluita de classes dintre de tots els camps culturals» i apartar la joventut obrera «dels focus viciosos que la societat burgesa fomenta», a més de «posar al servei del comunista l’esforç individual. Lluitar per aquest ideal noble d’emancipació social dintre del terreny deportiu». La crida finalitzava: «Per l’integrament de l’esportiu a la lluita comunista! Per l’alliberació física de l’obrer! Per l’esport proletari!».

Amb el mateix objectiu el BOC serà l’impulsor d’entitats esportives obreres com el Club Esportiu Proletari de Girona o la Joventut Atlètica Proletària de Sabadell.

Creació de la Joventut Esportiva Proletària

A Sant Cugat, com ja hem explicat en aquest blog, el BOC va néixer entre els esperantistes de la Unió Santcugatenca. L’agrupació local es crearà el juliol de 1932, encara que no ho farà de forma oficial fins el maig de 1933. Molt aviat, només un mes després de ser legalitzats, seguiran la línia del partit i impulsaran una entitat esportiva obrera.

El 12 de juny de 1933, en carta enviada a l’alcalde, se’l notifica, com era preceptiu, la constitució de la Joventut Esportiva Proletària. En la mateixa missiva s’informa de qui forma la junta. El president és el paleta de vint anys Ramon Batet Farrés. Malgrat ser de família carlina el 1931 havia ingressat en el Centre Republicà Federal, passant després al BOC, essent un dels seus fundadors. Com a vicepresident figura Andreu Valverde León, també de vint anys, aprenent de rajoler a la Ceràmica Xandri. La mateixa professió i empresa del secretari, Joan Vericart Xercavins, de 19 anys. La resta de la junta la formen Frederic Nebot, Agustí López i els paletes Joan Marimon Rom i Miquel Crehueres Galimany.

En el moment de la constitució afirmen ser trenta socis. La seu és al carrer Francesc Layret 29 (actual carrer Santa Maria), seu també del BOC. Tots els seus membres són militants o simpatitzant del BOC, pocs passen dels 25 anys.

Per donar a conèixer l’entitat el mes següent a la constitució -el juliol- organitzaran un aplec a Les Fonts. Aquesta era la convocatòria:

Joventut_Esport
Fons F-DH. Sèrie Documents Històrics (F-DH 2(1)/5(5)). CRAI. Biblioteca del Pavelló de la República

Atletisme i altres esports

Encara que la Joventut Esportiva Proletària promocionava esports com el futbol o el ciclisme, el que més èxit tindrà serà l’atletisme. El març de 1934 l’entitat inscriurà al Primer Campionat d’Atletisme de Catalunya de Neòfits als socis Salvador Sitges, Joan Ventosa, Joan Calaceit, Miquel Crehueres, Bonaventura Garrell, Fèlix Llunell, Lluís Baeza, Ramon Batet i Salvador Garrell. El mateix any seran els organitzadors d’una cursa dins del programa de festejos de la Fira de Setembre santcugatenca.

A més a més, organitzava campionats amb altres clubs de poblacions properes. Per exemple, el 2 de juny de 1935 s’enfrontarà a la Unió Esportiva de Rubí en un campionat amb diferents proves d’atletisme. Participaran els santcugatencs Boquera, Mora, Anton Collado, Joan Calaceit, Salvador Garrell, Gumersind Ribatallada i els germans Llunell. Acabaran imposant-se els rubinencs.

El 1934 la Joventut Esportiva Proletària, seguint al BOC, havia canviat de seu, passant al carrer Valldoreix 34. També havia canviat de president. Ramon Batet, que s’havia donat de baixa del BOC per tornar a militar al Centre Republicà Federal, serà substituït a la presidència per Agustí Garriga.

Noves entitats impulsades pels comunistes

Però no només serà la Joventut Esportiva Proletària, militants del BOC seran els impulsors d’associacions culturals, com el Laborista Esperanta Grup o el Corn Enciclopèdic Cugatenc, que van permetre als comunistes fer la competència als catòlics en l’enquadrament de la joventut santcugatenca. Alguna d’aquestes associacions també van servir de tapadora pel BOC després de la repressió arrel dels fets d’octubre del 1934.

Finalment, els comunistes agruparan la majoria d’aquestes entitats en un nou ateneu. El febrer de 1936, una vegada normalitzada la situació política i creat el Partit Obrer d’Unificació Marxista -per la fusió del BOC i l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin- veurà la llum l’Ateneu Popular Santcugatenc. L’entitat assumirà la promoció de l’esport obrer que venia fent la Joventut Esportiva Proletària. Tenia vocalies d’atletisme -amb el jove rajoler Joan Calaceit al front- i de futbol, que conduïa el sindicalista i comunista Fèlix Llunell Tondo. Els dos havien estat membres de la Joventut Esportiva Proletària.

Anuncis

L’Avenir, premsa republicana federal a Sant Cugat (1932-1934)

Actualitzat: 7 de setembre de 2017

El primer número de L’Avenir va veure la llum el 14 d’abril de 1932, coincidint amb el primer aniversari de la proclamació de la República, encara que la publicació es venia gestant des de finals de 1931. Segurament els atacs al govern federal des de premsa barcelonina amb corresponsals a Sant Cugat i l’aparició el setembre de 1931 de la revista Garba -editada per l’agrupació local d’Acció Catalana i crítica amb els republicans federals en el poder i amb les demandes dels rabassaires- va accelerar la necessitat d’un òrgan de premsa que defensés la política municipal desenvolupada pels regidors del Centre Republicà Federal (CRF) i es fes ressò de les reclamacions de la Unió de Rabassaires.

La publicació naixia, doncs, com a portaveu del CRF -que el 1932 s’havia adherit a Esquerra Republicana de Catalunya- i de la Unió de Rabassaires. També contribuïen a la publicació el Sindicat Agrícola La Unió i les seccions musicals, dramàtica, d’escacs, coral, cinema i esperanto de la Unió Santcugatenca, moltes d’elles dirigides per federals, però no la pròpia Unió Santcugatenca, que volia mantenir-se al marge per les connotacions polítiques de la revista. El CRF tenia la seva seu al local de la Unió Santcugatenca des de maig de 1931, però com una secció més, ja que La Unió, malgrat la majoria federal en la seva Junta, era plural políticament, sempre dins del camp de l’esquerra. De fet, la societat publicava des de 1926 el seu propi portaveu: Unió.

Més endavant, a partir de maig de 1933, també participarà en la publicació la Societat de Caçadors La Guatlla, també dirigida per federals. En canvi, el novembre de 1933 deixarà de col·laborar la secció d’esperanto de la Unió, que s’havia convertit en Laborista Esperanta Grup i que estava dirigit per comunistes del Bloc Obrer i Camperol (BOC).

El nom de la publicació, com deia a l’editorial del número 7, “és una protesta, és un símbol”. De fet, els federals santcugatencs recuperaven la capçalera del portaveu dels seus coreligionaris polítics sabadellencs entre 1920 i 1925, el setmanari L’Avenir. Una publicació fundada per Francesc Layret, diputat federal per la circumscripció de Sabadell, a la que pertanyia Sant Cugat. Un Layret que havia deixat una forta empremta entre els republicans federals i els rabassaires santcugatencs.

A la capçalera de L’Avenir podem distingir els símbols de les entitats que col·laboraven en la seva publicació i la simbologia de les ideologies que defensava. Al centre del logotip un triangle, símbol republicà de clara influència maçònica, amb la bandera republicana i catalana al mig i amb un barret frigi -representació de la República- en el seu angle superior. A una banda del triangle el raïm i una tina representant als rabassaires i al costat un martell i l’enclusa simbolitzant als treballadors i menestrals. A l’altra banda trobem dibuixades una falç i el blat símbol del Sindicat Agrícola, la màscara de teatre representant la secció dramàtica, la lira i la partitura de la secció musical i la coral i la bandera esperantista amb una estrella de cinc puntes amb una “e” al centre.

La publicació es definia al subtítol com a “portaveu de les aspiracions del nostre poble”. Com deia a la seva presentació, s’adreçava “al poble treballador i humil, ple d’afanys d’emancipació i d’esperances vers una nova vida” i declarava: “sempre estarem al costat del desvalgut”. L’Avenir defensava els principis republicans federals, d’arrel pimargaliana, i les reclamacions socials dels rabassaires. A cada número hi trobem articles defensant les posicions de la Unió de Rabassaires, escrits normalment per Ramon Mas -director de la publicació-, columnes favorables a la política duta a terme des de l’Ajuntament pel CRF, articles sobre política general i atacs a la dreta local, especialment virulents amb els catòlics, la Lliga i els radicals i alguns dels cacics locals. En canvi són pràcticament nul·les les crítiques a les forces a l’esquerra del CRF, que a Sant Cugat vol dir sobretot el BOC. I és que federals i comunistes coincidien en el mateix espai de sociabilitat, la Unió Santcugatenca. De fet, el BOC havia nascut a Sant Cugat entre membres del grup d’esperanto de l’entitat i, com veurem, algun d’ells col·laborava en L’Avenir.

La publicació es situava doncs a l’esquerra de la política defensada per la mateixa ERC a nivell central. A L’Avenir podem llegir articles favorables al front únic contra el feixisme i trobarem al febrer i març de 1934 els comunicats de l’Aliança Obrera local, impulsada pel BOC i de la que formaven part a Sant Cugat la Unió de Rabassaires i el Sindicat Únic d’Arts i Oficis, que malgrat estar adherit a la CNT estava dirigit per comunistes. També apareixen bastants articles de temàtica antimilitarista, una altra dels eixos del pensament republicà federal, i que donaran com a fruït la creació d’un Comitè Local contra la Guerra, dirigit per Bonaventura Bartralot. Aquestes postures esquerranes van ser durament combatudes des de la premsa conservadora, per exemple des del setmanari catòlic satíric barceloní D.I.C. -molt crític amb ERC i la Unió de Rabassaires- s’afirmava que L’Avenir era el “portantveu de La Unió de Rampinyaires i les seves seccions nacionalitzadores i socialitzadores de lo dels altres” .

L’Avenir tenia un to clarament anticlerical, que era un dels signes d’identitat de l’esquerra local. Cada número inclou crítiques als catòlics locals, al rector de la parròquia i, sobretot, a la Federació de Joves Cristians i els seus vicaris. Malgrat tot, des de la publicació federal es diferenciava -com feien a l’editorial del número 4- entre cristianisme, la doctrina que defensava Jesucrist, i clericalisme, que segons els federals era la ideologia dels que s’aprofitaven d’aquests ideals per viure i mantenir el poble al costat dels reaccionaris.

La revista, impresa a les Gràfiques Serra del carrer Santiago Rusiñol de Sant Cugat, va començar amb una tirada de 500 exemplars, tenia vuit planes i costava 10 cèntims. La seva periodicitat era mensual. Majoritàriament es publicava en català, encara que amb errades ortogràfiques, de les que feia escarni el seu rival Garba. Només trobem esporàdicament algun article en castellà. Com a administrador figurava Jaume Galobardes, que havia estat escollit president de la Unió el maig de 1931 i fiscal municipal -a proposta del CRF- el juny del mateix any, i com a propietari Magí Bartralot, membre de la Unió de Rabassaires, fundador del CRF i regidor federal. El director, i veritable ànima de L’Avenir, era el seu Ramon Mas Colomer. El 1930 va ser un altres dels fundadors del CRF i durant els anys trenta seria el líder dels rabassaires santcugatencs. Bon orador i conferenciant va participar en mítings rabassaires i republicans a tota la comarca. A més de dirigir L’Avenir, era des de gener de 1932 el corresponsal del diari republicà barceloní El Diluvio i col·laborava en La Terra, portaveu de la Unió de Rabassaires. El 1933 va ser escollit delegat del Vallès Occidental al Comitè Central de la Unió de Rabassaires i el juny de 1934 jutge municipal.

Entre la resta de col·laboradors de L’Avenir trobem joves membres del sector més esquerrà del CRF, com el ja citat Bonaventura Bartralot, l’exbloquista Ramon Batet o Antoni Collado i algun comunista com el rabassaire Pere Camps. També trobem les cròniques literàries de Francesc Cabanas Alibau, sempre amb un toc polític, i les dels plens municipals, redactades per Jaume Galobardes, que a més s’encarregava de les notícies esportives, que cada mes reflectien els resultats del Sant Cugat Esport Futbol Club i dels boxejadors locals, que eren els dos esports més populars al poble. Altre articulista és Jaume Grau Esplugues i més esporàdics Amadeu Cuyàs, Anton Barenys o D. Vallès. A més, hi ha articles signats amb pseudònims, com Albert Compte -segurament Ramon Mas-, Fivaller -possiblement Jaume Galobardes- o Cugat Saurí, que parla sobre els problemes de l’aigua. També es publiquen comunicats oficials del CRF o la Unió de Rabassaires i es reprodueixen articles de revistes foranies, normalment escrits defensant les propostes rabassaires o explicant els problemes d’aquest col·lectiu en altres pobles.

No trobem presència femenina a la publicació fins el 1933, coincidint amb el sufragi femení. Són articles de l’esperantista Concepció Pla, de Teresa Masqué o d’Elionor Vinyerta, presidenta d’honor del Grup Femení d’Esquerra del CRF -creat l’agost de 1933- i dona d’Amadeu Aragay, diputat d’ERC i dirigent de la Unió de Rabassaires, que també signarà alguna col·laboració a la revista. La parella havia fixat la seva residència a Sant Cugat el 1932.

Un apartat que trobem a cada número són els “Sanglots”, on són criticats amb mordacitat i sarcasme els cacics locals, els capellans i els dirigents de la dreta local, als que sempre es menciona amb renoms i motius. Aquest recurs a la ironia i la sàtira és habitual a les cròniques de política local.

Malgrat que, com hem vist, moltes seccions de la Unió col·laboraven a sostenir la publicació és poca la seva presència. Algun article comentant exposicions artístiques, algun altre sobre obres de teatre o pel·lícules estrenades a La Unió, alguna columna defensant l’esperanto i, a partir de la incorporació de la Societat de Caçadors, articles criticant l’enverinament de gossos, tema al que fins i tot es dedica un editorial. La caça era molt popular entre els pagesos que, de vegades, xocaven amb els guardes rurals dels vedats, als que culpaven de la mort dels gossos.

Des del número 2 es publicava com a fulletó, dins de L’Avenir, la novel·la de Ramon Mas Sense ànima, de to autobiogràfic. El seu protagonista és un rabassaire que lluita pels seus drets contra l’amo. Mas l’havia escrita el 1927, durant el seu servei militar a Cartagena.

A partir del número 26, de maig de 1934, Ramon Mas deixa la direcció per malaltia i es substituït per Narcís Perbellini, que era l’encarregat de la secció dramàtica de la Unió i que venia publicant articles d’aquesta temàtica des del número 23. Aprofitant el canvi es remodela la redacció i en els dos números que es publiquen sota la nova direcció prendran més protagonisme els temes culturals.

L’últim número, el 27, veurà la llum el mes següent. L’esforç fet per publicar L’Avenir ja no era tan necessari, les eleccions municipals de gener de 1934 ja han passat, amb una victòria clara de nou del CRF -amb prop del 60% dels vots- i l’altre competidor a la premsa local Garba s’havia deixat de publicar el setembre de 1933. La repressió soferta per les forces d’esquerra després dels fets d’octubre de 1934 van acabar d’impossibilitar la continuïtat de la publicació. Una repressió que es va fer sentir entre els redactors de L’Avenir. Entre els 25 detinguts a Sant Cugat arrel d’aquests fets figuraran Ramon Mas, Pere Camps o els germans Magí i Bonaventura Bartralot.

La col·lecció completa es pot consultar a l’Arxiu Històric Municipal de Sant Cugat del Vallès.

La primera biblioteca pública de Sant Cugat

Des de feia anys una obsessió del republicanisme i també del catalanisme, fou la creació d’una biblioteca pública o popular, com li deien llavors, a Sant Cugat. Fins a la seva creació només alguna entitat com la Unió Santcugatenca o la Federació de Joves Cristians disposava d’una petita biblioteca per als seus associats. Amb l‘arribada de la República i dels republicans federals al govern municipal es donaran les primeres passes.

La petició de la biblioteca va partir de la societat civil o les forces vives, com les denomina l’alcalde quan escriu el maig al governador civil fent-se ressò de la demanda que aquestes fan d’una biblioteca i un museu a situar als claustres del Monestir. Al llarg de l’any 1932 l’Ajuntament farà gestions per aconseguir llibres per crear la biblioteca. A més l’octubre del mateix any es crearà la Junta de la Biblioteca Local integrada pels presidents de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, la Coral La Unió, la Coral La Lira, el mestre José Serra i el metge Nicolás Villar Recio, posteriorment alcalde franquista i cap de Falange.

CUG-113-0031
Acte d’inauguració de la biblioteca de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, 17 d’abril de 1932. Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès.

Precisament un dels integrants de la Junta, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, havia inaugurat el 17 d’abril la seva biblioteca popular. A l’acte van intervenir el conseller de cultura Ventura Gassol, el president de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i l’alcalde Roc Codó.

Mentrestant, les gestions per aconseguir llibres per abastir una biblioteca pública municipal, encapçalades pel regidor Magí Bartralot, donen els seus fruïts el maig de 1933, quan la Dirección de Bibliotecas Públicas de l’Estat concedeix un lot de 500 llibres. El juny arriben els primers 300. Els 200 llibres que faltaven van trigar en arribar. L’octubre l’Ajuntament els reclama a Madrid.

Com que tots els llibres enviats des de Madrid són en castellà l’Ajuntament es dirigeix a la Conselleria de Cultura perquè aconseguir llibres en català per completar el fons de la biblioteca. En no rebre resposta serà el secretari municipal, Enric Tudó Cots, qui deixi en dipòsit a la biblioteca 69 llibres en català de la seva propietat. Finalment amb els libres reunits de moment, i en el marc de la Fira de Setembre, el dia 9 de setembre s’inaugura la Biblioteca Pública Municipal.

L’equipament cultural es va instal·lar dins de la nova Casa de la Vila, que s’havia inaugurat l’any anterior. Sembla que no en el lloc més adequat. Segons denunciava Acció Catalana a la seva revista Garba la biblioteca va ser posada en “un dels quartos més foscos i esquifits” de la Casa de la Vila. Posteriorment el fons de la biblioteca creixeria. El 1935 arribarien 81 nous llibres enviats per la Generalitat i 150 més de la Dirección de Bibliotecas Públicas. L’agost de 1936 l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana cediria a l’Ajuntament els volums conservats a la seva seu.

La biblioteca serà depurada per les noves autoritats franquistes de llibres “contrarios al nuevo régimen y a la moral católica”. De fet, la primera carta que va rebre el nou ajuntament franquista va ser una ordre perquè es confisquessin dels arxius i biblioteques del poble. Aquesta va ser la fi de la primera biblioteca pública de Sant Cugat.

L’esport al Sant Cugat dels anys trenta

futbol
Partit de futbol al camp municipal, al costat del Monestir

Els anys de la República són uns temps d’expansió i popularització de la pràctica esportiva i d’augment de l’afecció pels esports. A Sant Cugat el futbol era, com arreu de Catalunya, l’esport més popular. El Sant Cugat Sport Futbol Club s’havia fundat el 1916. Als anys trenta el club tenia més de dos-cents socis. El 1931 va nomenar president honorari a Josep Sunyol, diputat d’ERC i president del Barça, que va rebre un homenatge al poble el mes de juliol. Malgrat tenir la seu al Parque, que ja vam veure que era el centre d’oci de la dreta, a la seva Junta hi havia persones de totes les tendències polítiques. La millor temporada durant aquests anys va ser la 1931-1932 en que el Club es va proclamar campió de la Primera categoria d’afeccionats. A finals de 1931 l’Ajuntament va desnonar al Club del camp de futbol municipal, que s’havia inaugurat el 1925. El consistori va imposar un nou contracte que deixava en mans del municipi decidir com es repartia l’ús del camp. A partir de llavors la instal·lació esportiva va ser utilitzada per altres equips de futbol del poble, com la Penya Dandis.

Els conflictes als camps de futbol no és un fenomen modern, ja als anys trenta sovintejaven. A Sant Cugat, per exemple, el 1930 es va produir un motí contra els mossos arrel d’uns enfrontaments al camp i el desembre de 1931 el camp va ser clausurat per incidents. Per tot això l’Ajuntament va demanar a les autoritats la presència a la instal·lació esportiva de mossos d’esquadra o guàrdies civils. Finalment es destinaren mossos a aquesta missió, ja que la directiva es va oposar a la presència de guàrdies civils.

espanyolCuriosament a Sant Cugat l’única penya futbolística que existia era de “pericos”, la Peña del RCD Español de Sant Cugat. Va ser fundada el 1929 amb 45 socis i presidida per José Blasco. A Sant Cugat, a diferència del que passava a altres indrets, entre els seus socis i membres trobem veïns de de totes les tendències polítiques, fins i tot algun independentista.

L’altre esport tradicionalment popular a Sant Cugat, sobretot entre els pagesos, era la caça. Així, ja el 1922 s’havia creat la Societat de Caçadors “La Guatlla”, que tenia una setantena de socis. El 1932 sota la presidència de Jaume Auladell Cahís es va reorganitzar, ja que hi havia hagut problemes amb l’antic president Antoni Sallés, alcalde durant la “Dictablanda“. Sallés, a més, es negava a tornar el llibres d’actes. Auladell serà substituït el 1935 en la presidència per Jaume Galobardes, al que seguirà el 1936 Salvador Codoñés.

Dos esports que es popularitzen als anys trenta són el ciclisme i la boxa. A Sant Cugat es crea el Club Ciclista Sant Cugat, que neix formalment el 20 de març de 1933, impulsat per la celebració, prevista per al mes següent, de la XXI Festa del Pedal a Sant Cugat. El Club estava format en el moment de la seva fundació per onze socis, tots joves d’entre 20 i 25 anys, i presidit per Manuel Poquet. També s’havia organitzat el 1932 el Boxing Club Sant Cugat, on entrenen joves santcugatencs. El Club organitza vetllades de boxa a la Unió i el Parque amb molta concurrència d’afeccionats. En aquest club es va formar algun boxejador professional com Pahissa I.

A més hi havia els clubs esportius lligats a grups polítics. El juny de 1933 joves militants del Bloc Obrer i Camperol van impulsar la creació de la Joventut Esportiva Proletària, que es va presentar amb una festa esportiva a les Fonts de Terrassa. El primer president va ser Ramon Batet Farrés, substituït el 1934 per Agustí Garriga. L’associació tenia una trentena de socis i seccions d’atletisme, futbol i ciclisme. A més van ser els organitzadors d’una cursa atlètica durant la Fira de Setembre de 1934.

També els catòlics miraven d’atraure joves mitjançant l’esport. És el cas de la Federació de Joves Cristians. El grup santcugatenc lligat a aquesta associació es va crear a principis de 1932, es tractava del Grup 101 “Espiga”. Aviat es van crear seccions esportives, com les d’atletisme, de futbol -anomenats els “Ràpids”-, d’excursionisme, tennis de taula i la dels “falcons” com s’anomenava la secció de gimnàstica, dirigida per Alfons Ripoll. Encara el 1934 naixeria una secció de bàsquet.

A més a Sant Cugat, amb una nul·la incidència entre els veïns de la població, existia el New Barcelona Golf Club de Sant Cugat, creat per F.S. Pearson pensant sobretot en els enginyers britànics de la seva empresa, la Barcelona Traction Light and Power. Als anys trenta té més de 400 socis, bàsicament membres de la colònia estrangera de Barcelona. Només alguns joves santcugatencs treballaven de caddies al Club. Uns joves que arribaran, fins i tot, a organitzar una vaga en demanda de millors condicions laborals. Com ja hem vist en aquest blog les seves instal·lacions serien requisades durant la guerra per instal·lar un camp d’instrucció militar.

El Parque, centre d’oci de la dreta santcugatenca (1918-1940)

Actualitzat: 22 setembre 2018

Malgrat tractar-se d’un equipament en part municipal el Parc, o el Parque, en castellà, com era més conegut, va esdevenir als anys vint i trenta el centre d’oci de la dreta santcugatenca, enfrontat a la Unió Santcugatenca, on es reunien els veïns més esquerranosos.

Idea i construcció

La construcció del Parc es va iniciar el 1910 dins del recinte del Monestir, en l’espai anomenat “hort de l’abat”. Responia a la demanda de famílies benestants del poble, que, com escrivia Pere San -exdirigent de la Unión Patriótica i organitzador de la Lliga Regionalista a Sant Cugat- amb l’arribada d’”obrers d’altres terres” havien vist com aquests omplien tots els bars del poble i “les persones decents no tenien lloc on passar la festa”. L’objectiu era “transformar-lo en un lloc d’esbarjo familiar i apartar el jovent del perill i llocs de corrupció”.

Diferent opinió tenia el republicà federal Ramon Mas. Segons explicava el Parque va ser una cacicada més, deia que en l’època en que es va construir “sols tres homes feien i desfeien al seu gust, tot els que’ls [sic] venia bé. Aquests homes (…) es nomenaven Martí Rodó, Pere Estapé i Joan San Vilaseca [pare de Pere San] (…) i que sense donar compte a ningú van fer la Sala de Festes, amb concessions a particulars, sense intervenció de ningú del poble i protestant-ne aquest”.

Quiosc del Parque. Col·lecció fotogràfica. Arxiu Municipal de Sant Cugat.

Les obres del Parque i els seus jardins es van finalitzar el 1918, moment en què van ser arrendats per l’Ajuntament a Joan Soler Aymerich. Tenia un cafè, pista de ball i patinatge cobert, que es feia servir també de sala de teatre i cinema, instal·lat el 1919 i reconstruït el 1926 després d’un incendi. El 1928 es va prorrogar el contracte de cessió per 15 anys més, amb l’oposició dels republicans federals.

L’enfrontament entre l’Ajuntament federal i el Parque

Amb l’arribada de la República el nou consistori federal va començar a estudiar com remunicipalitzar el Parc. Els republicans federals, com escrivia el rabassaire Ramon Mas, consideraven el Parque com la “antigua cueva donde se guarecían caciques y socios de la Unión Patriótica, donde sólo se respira el aire impuro del sabotaje a la República”, ocupada per “monárquicos, monarquizantes y cavernícolas”.

De fet, durant el període republicà, és en les seves instal·lacions on organitzen els seus actes polítics els partits santcugatenques de dretes, com la Lliga Catalana, els radicals o Acció Catalana. A més, tenien la seva seu entitats culturals com la Coral La Lira -la coral de “dretes” del poble- o altres sense connotacions polítiques com l’Agrupació Artística Catalunya i o el Sant Cugat Sport F.C.

El maig de 1933, argumentant que es pagava amb diners municipals el treballador encarregat del manteniment, l’Ajuntament acordà rescindir el contracte dels jardins municipals amb Espiridió Serramia, que regentava el Parc per cessió de Joan Soler Aymerich, i va procedir el seu desnonament. L’arrendatari va recórrer aquest acord davant dels tribunals, iniciant-se un contenciós administratiu que el juliol de 1936 encara no s’havia resolt.

Quiosc del Parque. Col·lecció fotogràfica. Arxiu Municipal de Sant Cugat.

L’Ajuntament, va voler fer efectiu el desnonament i va decidir aïllar la sala de ball, cafè i cinema dels jardins, ordenant tapiar una porta que els comunicava, l’anomenat portal Octavià. El 19 de maig de 1933, quan els obrers es dirigien a tapar la porta, es va formar una manifestació, sobretot de dones i nens, encapçalada per esposes de coneguts dretans, que va tractar d’impedir-lo. L’alcalde va cridar la Guàrdia Civil de Terrassa. Van arribar divuit guàrdies civils, que no van haver d’intervenir perquè la manifestació havia estat dissolta per l’arribada de 28 guardes d’assalt, que van protegir els obrers mentre tapiaven la porta.

Després dels fets d’octubre l’alcalde gestor Alfons Massana va ordenar tirar a terra el mur, i a més va cedir la part que havia vedat l’Ajuntament del Parc als propietaris de la part privada. L’abril de 1936 es va tornar a tancar el polèmic pas del Parc Municipal al centre d’oci per mitjà d’un enreixat.

Ateneu Llibertari

Després del 19 de juliol les instal·lacions del Parc van ser ocupades per membres de la FAI i les Joventuts Llibertàries, que el van convertir en l’Ateneu Llibertari. Els anarquistes locals van aprofitar les instal·lacions recreatives com a espai on fer xerrades amb oradors llibertaris, representacions teatrals i projectar pel·lícules, normalment de contingut social. La seva activitat anirà decaient durant la guerra. Més endavant es faria servir de caserna.

L’enderroc del Parque

Amb la fi de la guerra i l’inici del franquisme es va fer càrrec de la parròquia local Antoni Griera Gaja que volia esdevenir una mena de protector del Monestir de Sant Cugat. Entre les reformes engegades a l’entorn del recinte religiós, Griera va demanar al Servicio de Defensa del Patrimonio Artístisco Nacional l’enderroc de les instal·lacions del Parque, que, segons ell, “servia de ball, cafè, teatre, cinema i …cabaret”, just quan part dels antics socis demanaven la reobertura del centre. L’Ajuntament va mantenir una tensa reunió amb Griera sobre l’assumpte.

Finalment, el ple municipal va decidir esperar un temps per estudiar amb més calma el tema, això sí, amb el vot contrari de tres regidors que es mostren partidaris de no enderrocar. Mentrestant, Griera va aconseguir que el soci majoritari de la concessió li cedís les seves accions i va ordenar, pel seu compte, l’enderroc de les instal·lacions. La sala del Parque seria definitivament tirada a terra a mitjans de febrer de 1940.