Roc Codó Serra, alcalde republicà

En aquest blog hem escrit sobre alcaldes republicans com Magí Bartralot, batlle durant bona part de la Guerra Civil, o Isidoro Checa, darrer alcalde republicà, o Pau Muñoz Castanyer, alcalde franquista, però faltava una entrada sobre Roc Codó, alcalde escollit per votació popular dos cops, el maig de 1931 i el gener de 1934.

Podíeu trobar molta informació sobre la seva activitat política durant la Segona República al meu web, però ara, després de parlar amb el seu net Pep Codó Masana i gràcies als documents que m’ha aportat podreu llegir també sobre la seva vida personal. També ens han ajudat en aquest propòsit els articles escrits per Tomàs Grau a Els 4 Cantons el març del 2009. A més, hem profunditzat en la repressió que va patir consultat el sumari del seu Consell de Guerra i l’expedient de la seva estada a la presó.

Primers anys

Roc Codó Serra va néixer a Súria el 24 de març de 1882. En aquells moments el seu pare Pere Codó Regat, natural de Llimiana, al Pallars, hi estava destinat en aquest poble del Bages. Pere Codó era caporal dels Mossos d’Esquadra. La seva mare, Maria Serra Roig, nascuda a Cardona, moriria sent ell infant.

El 1888 el seu pare, ja vidu, és destinat a Sant Cugat, on arriba amb els seus tres fills. Roc era el segon de tres germans. El gran, en Josep, fa d’estampador i muntarà una fàbrica a Bellveí; el petit, Domingo, marxa a Cuba, on treballa de cambrer i d’on torna als anys vint. S’instal·la a Sant Cugat, on el seu germà Roc li busca feina a la Unió Santcugatenca. Roc, en canvi, viurà sempre a Sant Cugat.

El seu pare s’havia tornat a casar el 1895, amb la santcugatenca Maria San Torres, amb la que tindria un altre fill, Pere Codó San, que moriria amb només 10 anys. El 1902 el caporal Pere Codó es jubila i amb la seva dona marxa a viure a Barcelona, on morirà dos anys després. Roc Codó va preferir quedar-se a Sant Cugat. Fa temps que ha entrat com aprenent a l’espardenyeria de Joan Xercavins Pujol, conegut com a Cal Manar. Allà hi viu, a la mateixa botiga, que també fa de taverna, i aprèn l’ofici.

Família Codó. Drets, d’esquerra a dreta, Roc Codó Serra, Maria San Torres, desconegut, Josep Codó Serra i Domingo Codó Serra. Assegut al centre Pere Codó Regat. El nen Pere Codó San. [1902?]. Cedida per Pep Codó Masana.

Aficionat al teatre

Roc Codó és aficionat al teatre i la sarsuela. Fa d’actor i, de vegades de director, amb el grup amateur Els Tranquils, que va debutar el desembre de 1909 al Teatre Cervantes de Sant Cugat. Molts dels membres d’Els Tranquils esdevindran els seus amics i alguns, amb el pas del temps, companys de lluites polítiques. Al grup figuraven el republicà Ramon Sagalés Bartralot, de cal Perla, fill d’un exalcalde, que era qui exercia normalment de director, el cosí germà d’aquest el rabassaire Magí Bartralot Auladell, el manyà Josep Garrell Casamitjana, el mecànic Francesc Puigoriol Grau, el ferrer Joan Vidal, Jaume Galobardes Gusi i altres.

Les obres acostumaven a representar-se a cal Ventura, local regentat pel Bonaventura Auladell Valls. Era una fonda amb un cafè, que donava a la plaça de Barcelona, i que a la part de darrere tenia una sala amb escenari per fer representacions teatrals i balls. L’edifici, conegut com el Rhin, després de ser un hotel i una «casa de cambreres» serà enderrocat el 1932 per edificar en el seu lloc la nova Casa de la Vila, sent alcalde Roc Codó.

En el grup d’aficionats al teatre també participen algunes dones com la mocadera Rosa Musella Castañé, que esdevindrà muller de Ramon Sagalés, o la Irene Casanovas Auladell, de cal Pallecu, amb la que Roc Codó es casa el 24 d’abril 1911, malgrat l’oposició del que seria el seu sogre que pensava que Roc no tenia prou posició social.

Espardenyer

Roc Codó obre espardenyeria pròpia a un local llogat al carrer Santa Maria 15. Allà, fent gala del seu bon humor, posa un cartell anunciador que deia «El calçat que fem fa fe [sic] fi, festa, fort i fàcil de ficá [sic]». També tenia dins un rellotge amb forma de paella on les manilles eren un ganivet i una forquilla. Una altra excentricitat de les seves. Durant els primers anys compagina la feina d’espardenyer amb la de barber. La seva dona l’ajuda amb les espardenyes. Aviat arriben els fills: Dolors (1915), Esteve (1917) i Maria (1919).

Roc Codó és un home inquiet, a més del teatre, li agrada fer excursions, caçar, dibuixar, és amant de les poesies de Mossèn Cinto Verdaguer i un assidu del Carnestoltes, per al que disfressa a tota la família. De fet, la seva disfressa era esperada per tots els participants santcugatencs per la seva originalitat i el seu punt crític.

Roc Codó i Irene Casanovas davant la seva espardenyeria al carrer Santa Maria 15. Cedida per Pep Codó Masana.

Tertúlia i política

Roc Codó no deixa el teatre. El grup està consolidat i el 1920 estrenen una obra pròpia, escrita per Ramon Segalés, «Ventura», que parodiava els fets viscuts i narrats pel cafeter de la plaça de Barcelona. L’any següent presenten «Les espardenyes de cal Roc», representada pels seus propis protagonistes Roc Codó i la seva dona Irene Casanovas, el seu cunyat, el barber i pagès Bonaventura Casanovas Auladell, Ramon Segalés i la seva muller Rosa Musella, Magí Bartralot, Joan Vidal i Josep Garrell. L’obra reflectia les experiències de la tertúlia que es reunia a l’espardenyeria de Roc Codó, on es discutia de tot, de teatre, caça, futbol, de les xafarderies del poble i es criticava als del Parque, el centre d’oci dels dretans santcugatencs, ja que tots ells eren socis de la Unió Santcugatenca, el centre recreatiu esquerrà.

També l’Església i els catòlics devien rebre a la tertúlia. La majoria dels tertulians compartien un discurs laïcista i, fins i tot, anticlerical. Tres membres de la colla, Magí Bartralot, Bonaventura Casanovas i Francesc Puigoriol, estaven entre els fundadors el 1918 de l’Agrupació de Cultura Racional. I naturalment també es parlava de política i es llegia premsa, portada habitualment per Magí Bartralot, cada vegada més bolcat en l’activisme polític com a republicà federal, militant de la Unió de Rabassaires i promotor del cooperativisme de consum. Durant la Dictadura de Primo de Rivera la botiga es converteix en un centre de debat i d’oposició al caciquisme.

Quan l’abril de 1930 es formi el Centre Republicà Federal de Sant Cugat trobarem com a president a Bonaventura Casanovas i entre els seus socis fundadors als cosins Magí Bartralot i Ramon Sagalés. Roc Codó no triga a afiliar-se. Devia ser finals de 1930 o començaments de 1931 quan ingressa al Centre.

De cara a les municipals d’abril de 1931 el Centre Republicà Federal pacta amb els regidors crítics de l’Ajuntament de la Dictablanda una heterogènia Candidatura Administrativa de Coalició per fer front als candidats monàrquics, representants del caciquisme tradicional. Roc Codó es presenta com a candidat pel districte primer, on triomfa la candidatura administrativa. És el tercer candidat més votat, 123 vots. Però la victòria dels candidats monàrquics al districte segon els hi dóna la majoria al consistori. Malgrat això, mai aconseguiran el poder.

Alcalde republicà

El 14 d’abril és proclamada la República en diferents pobles. Quan la notícia arriba a Sant Cugat els republicans federals santcugatencs contacten amb els seus correligionaris de Sabadell que els recomanen crear un comitè republicà al poble. Els republicans de la vila es reuneixen. Roc Codó, un dels dos regidors republicans escollits, és nomenat alcaldeMagí Bartralot, president del Centre Republicà Federal, i Pere Pahissa Massana, president Acció Catalana -l’altra agrupació republicana del poble- són escollits membres del Comitè Provisional Republicà. Dit Comitè, encapçalat per Roc Codó, es desplaça a la plaça Octavià, a la casa del qui era encara alcalde, l’Antoni Sallés, a buscar la vara de batlle. Antoni Sallés, que els hi cedeix sense cap resistència.

La comitiva puja pel carrer Major donant visques a la llibertat i la República, fins a la Casa de la Vila, a la llavors plaça Major (avui Sant Pere). Tampoc troben cap resistència a la casa consistorial. El comitè surt a la balconada de l’edifici i proclama la República a Sant Cugat. Es despenja la bandera monàrquica, que es cremada al mig de la plaça, i s’hissa la bandera tricolor. Són les sis de la tarda.

No està clar perquè els republicans trien a Roc Codó. Segurament juga a favor seu ser regidor escollit a les eleccions, que és un home afable, divertit i popular, sense gaires enemics, amb un tarannà obert i amb un perfil polític més moderat que alguns dels seus companys de partit.

Roc Codó dirigeix un «ajuntament revolucionari» format amb els dos regidors republicans electes -ell mateix i Joan Serraboguñà-, quatre membres del Centre Republicà Federal -entre ells Magí Bartralot i Ramon Sagalés- i quatre d’Acció Catalana. El 31 de maig de 1931, després de ser anul·lats els comicis d’abril per les denúncies d’irregularitats, es repeteixen les eleccions municipals. El Centre Republicà Federal obté una victòria aclaparadora, guanya als dos districtes, en un d’ells per majories i minories. Roc Codó, de nou candidat al primer districte, rep 147 vots, un menys que el seu amic Ramon Sagalés i tres més que Magí Bartralot, que també són escollits regidors. El 5 de juny de 1931, amb vuit vots a favor i tres en blanc Roc Codó és reelegit alcalde.

Primer ple a la nova Casa de la Vila. Sant Cugat del Vallès, 7 de setembre de 1932. Cedida per Pep Codó Masana.

Durant aquest primer mandat s’inaugura l’escola pública -la primera amb seu permanent en la història del poble-, es construeix una biblioteca, la nova seu de la Casa de la Vila i els nous jutjats. A més, s’enceten diferents obres públiques per millorar la urbanització dels carrers i el deplorable estat del clavegueram i, a més, s’intenta posar ordre en les hipotecades finances locals.

Durant aquest període des de l’Ajuntament es fa costat a les reivindicacions rabassaires, se cerquen solucions al preocupant problema de l’atur i, a més, en alguns conflictes obrers Roc Codó fa de mitjancer. També es dóna suport des del consistori a les mides laïcistes decretades pel govern central, com la secularització dels cementiris, el que provoca enfrontaments amb els sectors catòlics de la població. Roc Codó es mostra com un ferm partidari de la separació Església-Estat. Des de l’alcaldia tracta d’evitar actes de propaganda catòlica, com els aplecs organitzats per la Federació de Joves Cristians, i s’enfronta al rector de la parròquia per la qüestió dels enterraments, posant en marxa un registre que obligava als ciutadans a expressar per escrit la seva voluntat de ser enterrats religiosament o civilment.

No tot són alegries. El debat polític li costa el trencament amb el seu vell amic Ramon Sagalés, que crític amb la gestió federal, abandona el Centre Republicà Federal, es declara regidor independent i es converteix en un dels opositors més durs al ple municipal.

Roc Codó amb el president Francesc Macià el dia de la inauguració de l’escola. Sant Cugat del Vallès, 26 de juny de 1932. Fons Josep Maria Sagarra i Plana. Arxiu Nacional de Catalunya. ANC1-585-N-2521

El gener de 1934 es convoquen noves eleccions municipals. Roc Codó encapçala la llista patrocinada pel Centre Republicà Federal, que des de desembre de 1931 forma part d’ERC, i la Unió de Rabassaires. De nou els republicans federals s’imposen, amb prop del 60% de vots, aquest cop a la coalició conservadora Conjunció Catalanista, on figurava el seu antic amic Josep Garrell, ara militant de la Lliga Catalana. L’1 de febrer de 1934 és de nou reelegit alcalde Roc Codó, amb set vots favorables i cinc en blanc. Però aquest mandat democràtic s’estronca aviat.

Els Fets d’Octubre, de l’alcaldia a la presó

El dia 6 d’octubre de 1934 els regidors federals ocupen l’Ajuntament en sessió permanent i secreta, expulsant del ple a la minoria de dretes. Mentrestant el reorganitzat Sometent local, depurat d’ultres, passeja armat pel poble, acompanyat de militants del Centre Republicà Federal, Unió de Rabassaires i els comunistes del Bloc Obrer i Camperol que havien rebut l’autorització del propi Roc Codó per portar armes. Es requisen vehicles i s’escorcollen locals i l’església a la recerca d’armes.

Finalment, els regidors federals, seguint l’exemple de Barcelona, proclamen l’Estat Català. Pengen al balcó de la Casa de la Vila una estelada i una al·legoria de la República i llancen per la finestra el retrat del president Alcalá Zamora. L’alegria dura poc.

L’alcalde Codó i els regidors federals senten per la ràdio la rendició de Companys. En conèixer el fracàs de Barcelona, abandonen l’Ajuntament i tornen a casa. La seu consistorial és ocupada per comunistes i alguns anarquistes. L’endemà una columna de revolucionaris de Barcelona que es dirigeix a Sabadell topa a Sant Cugat amb la Guàrdia Civil. Al tiroteig mor un revolucionari i un guàrdia civil. Els revolucionaris es fan momentàniament amb l’Ajuntament, però l’arribada a la tarda de més forces de l’ordre acaba amb la insurrecció a Sant Cugat. Comença una dura repressió.

Els primers detinguts a Sant Cugat són alguns dels revolucionaris que hi eren a l’Ajuntament. Els dies següents el cercle s’eixampla i són arrestats dirigents rabassaires, militants comunistes, el jutge municipal, algun regidor i l’alcalde Roc Codó. En total els detinguts pels Fets d’Octubre a Sant Cugat i enviats a presó són vint-i-cinc, alguns sense participació directa en els fets i que havien estat denunciats pels cacics o els enemics polítics, com va passar a molts indrets de la Catalunya rural. Amb les detencions s’escapça a bona part de l’esquerra santcugatenca.

A més, els federals perden el poder local. El dia 11 el caporal de carrabiners, comandant del lloc, destitueix formalment l’Ajuntament. El dia 18 el nou comandant militar de la plaça, en nom del Governador Militar, nomena alcalde gestor al mestre d’obres Alfons Masana Sallés, regidor independent i cap de llista el gener de 1934 de la derrotada Conjunció Catalanista. A Masana li seguiran dues comissions gestores a l’Ajuntament durant 1934 i 1935.

Curiosament, l’Alfons Masana es convertirà amb el temps en el consogre de Roc Codó, quan l’Esteve, fill d’aquest, es casi amb la Mercè, filla de Masana. Segons m’explicava el seu net Pep Codó, algun amic li va retreure que no fes res per impedir aquell festeig, però Roc va comentar al seu fill que mai s’oposaria a la relació.

Foto carnet de Roc Codó. 1934. Cedida per Pep Codó Masana.

Roc Codó és empresonat al vaixell Uruguay, passant més tard a la Model. Resta a la presó fins al dia 13 de març de 1935, quan els processats per la causa 169, una dotzena de santcugatencs, entre ells Codó, són citats per la lectura de càrrecs a la Presó Cel·lular per part del jutge instructor, que a continuació dicta llibertat provisional sota fiança per a tots ells, amb l’obligació de presentar-se cada dia 1 i 15 de mes a l’Ajuntament a signar.

El mateix dia Roc Codó surt de la Model, junt amb altres santcugatencs, que segons informa el diari La Humanitat, portaveu d’ERC, «foren rebuts per molts familiars i veïns de Sant Cugat, i es canviaren les salutacions i abraçades de rigor en aquests casos».

El consell de guerra no se celebra fins al 28 de juny de 1935 a la Biblioteca de la Comandància Militar de Barcelona. El tribunal estava presidit pel general Sebastián Pozas, el mateix que havia jutjat a Lluís Companys. El fiscal va qualificar els fets del dia 5 i 6 d’octubre de 1934, que eren els que es jutjaven en aquesta causa, d’auxili a la rebel·lió i va demanar cinc anys de presó per a Roc Codó, dos anys per cinc encausats més i la lliure absolució per la resta. Mentre les defenses demanaven la llibertat per a tots.

Roc Codó durant el judici va demanar ser jutjat com a republicà i no com a separatista. Ell és un republicà federal fidel a les idees de Pi i Margall. Després de la deliberació, el tribunal va absoldre a tots els encausats, excepte a l’alcalde Roc Codó, que és condemnat a sis mesos i un dia. Els alliberaments serien celebrats a Sant Cugat amb una festa a la Unió Santcugatenca.

Aquestes penes serien confirmades per l’Auditor Militar a l’agost. És llavors quan Roc Codó torna a la presó Model per complir els mesos que li resten de pena, una vegada descomptat el temps que havia passat en presó preventiva. No surt fins al 13 d’octubre de 1935, tornant a Sant Cugat, on segons La Humanitat, «un grup nombrós d’amics i correligionaris anaren a rebre’l a l’estació a testimoniar-li la seva estimació àdhuc també als ideals de Republicanisme i Federalisme».

Tornada a l’alcaldia

El 17 de febrer de 1936 se celebren eleccions generals, triomfa el Frente Popular a Espanya i el Front d’Esquerres a Catalunya. A Sant Cugat la victòria és també clara del Front d’Esquerres, amb el 61.7% dels vots, deixant al Front Català d’Ordre en un 38.3%.

La victòria a les eleccions de l’esquerra provoca la immediata dimissió de l’Ajuntament gestor. El mateix dia 17 al vespre Roc Codó reassumeix l’alcaldia. Torna al poder local el consistori escollit democràticament el gener de 1934. Molts veïns es concentren davant de la Casa de la Vila per celebrar-lo. Aquell mateix dia Roc Codó envia un telegrama al president Companys i la resta de consellers, encara empresonats al Penal del Puerto de Santa María:

Ajuntament popular Sant Cugat del Vallès al possessionar-se dels seus legals càrrecs us tramet la seva adhessió [sic] incondicional com a President i Consellers de la Generalitat de Catalunya.

El dia 25 es fa l’acte oficial de reposició de l’Ajuntament. Segons recollia La Vanguardia: «En el salón el alcalde, don Roque Codo, dirigió la palabra al inmenso público que se había congregado, recomendándole mucha serenidad y que no se dejara llevar por las pasiones, que a nada práctico conducen». I efectivament, el consistori encarrega a la Comissió de Foment la revisió de l’actuació dels ajuntaments gestors. Però, en canvi, no dóna resposta a les demandes adreçades a l’Ajuntament per la Unió de Rabassaires, el Partit Obrer d’Unificació Marxista i el Centre Republicà Federal, ara més radicalitzat, reclamant responsabilitats per als delators i usurpadors de càrrecs públics durant la repressió, indemnització per als empresonats i la confiscació i clausura dels locals feixistes.

Roc Codó amb la seva dona Irene Casanovas i les seves filles Dolors i Maria a la platja. 1936. Cedida per Pep Codó Masana

Guerra i revolució, impotència davant el Comitè

El 19 de juliol arriben a Sant Cugat les notícies de l’intent de cop d’Estat i els tirotejos a Barcelona, és l’inici de la Guerra Civil i d’un intens procés revolucionari en l’economia i la política. A Sant Cugat són les forces obreres les que es fan amb la direcció política del poble. Aviat es crea un Comitè de Defensa, on figuren la CNT, el Partit Obrer d’Unificació Marxista, la Unió de Rabassaires i el Centre Republicà Federal, que poc després dóna pas a un Comitè de Milícies Antifeixistes més ampli.

El 29 de juliol es reuneix per primera vegada des de l’esclat del conflicte l’Ajuntament. És una breu sessió convocada per destituir, d’acord amb el decret de la Generalitat, als regidors que no fossin d’una organització integrada al Front d’Esquerres.

Però aquest consistori està superat pels esdeveniments revolucionaris. Ara el veritable poder a la població l’ostenta el Comitè de Milícies Antifeixistes i, sobretot, la CNT-FAI. Fins i tot és el Comitè el que cessa i nomena funcionaris municipals i autoritza i dóna el vistiplau als pagaments de l’Ajuntament. Des del consistori, encara sota l’alcaldia de Roc Codó, es va intentar oferir una petita resistència a les ordres d’aquest Comitè, però aquests van deixar clar qui manava, amenaçant-los de considerar-los facciosos si no feien el que se’ls ordenava. I era el Comitè el que tenia les armes.

La situació canvia el 14 d’octubre quan, convocat pel jutge municipal Ramon Mas, es formi un nou Ajuntament, amb representació de totes les forces antifeixistes i seguint les directrius marcades per la Generalitat. En aquest nou consell municipal no figura Roc Codó, ni cap dels regidors anteriors. Els nous representants del Centre Republicà Federal són més joves i pertanyen al sector més esquerrà. Així, per exemple, al nou consistori entren com a representants del Centre Republicà Federal, Bonaventura Casanovas, cunyat de Codó, i Magí Bartralot, vell amic de Codó, que serà qui el substitueixi a l’alcaldia.

Roc Codó va ser apartat del poder local pel seu perfil moderat, ara era temps de revolució. Segurament Codó, després del que havia viscut des del juliol, impotent per fer res des de l’alcaldia davant la preponderància política i social del Comitè de Milícies Antifeixistes, abandonat pel sector més socialitzant del Centre Republicà Federal i, fins i tot, amenaçat per alguns dels revolucionaris, va viure amb alleujament la seva sortida del càrrec. Va deixar la política i es va centrar al seu negoci.

Però la guerra devia ser un sotrac per la seva espardenyeria, sobretot a mesura que avança el conflicte i, amb ell, les dificultats econòmiques de molts santcugatencs. Per completar el seu pressupost durant la guerra Codó fa també de conserge a la Unió Pinenca -nou nom de la Unió Santcugatenca-, almenys fins febrer de 1938 en què ho deixa per voluntat pròpia, segons comunica a l’entitat per «no poder prestar amb normalitat deguda les atencions de dit referit càrrec [conserge] per mancament d’ajut del meu germà Domènech Codó Serra, que per compte meva el tenia empleat a tal efecte».

Roc Codó sota el Franquisme

El 26 de gener de 1939 les tropes franquistes entren a Sant Cugat. Molts dels regidors i responsables polítics i sindicals del poble han fugit cap a França tement la repressió franquista. No és el cas de Roc Codó que decideix quedar-se al poble. Creu que no poden acusar-lo de res. S’equivocava.

Segons explicava el mateix Roc Codó en un escrit seu de defensa, al mes de l’entrada de les tropes franquistes «fue llamado el que suscribe y otros vecinos más por el alcalde [León Berbis Bosque] (…) a los cuales manifestó que tenían que abonar cinco mil pesetas cada uno, alegando que el Ayuntamiento carecía de fondos». Roc Codó va explicar que «le era imposible abonar dicha cantidad, pues su situación económica no se lo permitía» i es va oferir a pagar 20 pessetes cada mes. Li van acceptar la proposta i va anar pagant. Però la repressió econòmica no basta.

El 4 d’agost de 1939 La Vanguardia Española publicava un breu en el qual es podia llegir:

Era cert que havia estat alcalde i militant d’ERC, la resta pura propaganda franquista. Ara, també era veritat que havia estat detingut.

Com podem llegir al sumari del seu Consell de Guerra, tot havia començat uns dies abans, concretament el 25 de juliol, quan el cap del Servicio de Información y Policía Militar del Subsector de Sabadell va presentar un informe sobre Roc Codó a la Comissaria d’Investigació i Vigilància de Sabadell. L’informe recull les mateixes acusacions de les quals informarà dies després La Vanguardia: que era d’ERC, que havia estat escollit alcalde «por el frente popular» i, el que era més greu, «tomando parte en las detenciones de que se llevaban a cabo de personas de derechas, entre ellas el cura Párroco del pueblo, que desde el local del Ayuntamiento les hacían subir en camiones para conducirlos al campo, en donde más tarde eran asesinados».

El 30 de juliol, a la una de la matinada, es presenten a casa seva, al carrer Santa Maria, uns agents de la Policia. Porten una ordre de detenció. Roc Codó és portat a la Comissaria de Sabadell on li prenen declaració. Codó reconeix la seva pertinença al Centre Republicà Federal i que havia estat alcalde, també la seva detenció arran dels Fets d’Octubre, afirma també que «a pesar de él no tener ninguna simpatía para los del Comité Revolucionario pero debido a su cargo algunas veces tenía que rozarse con ellos», però nega categòricament la seva participació en escorcolls i detencions i explica «que no pudo hacer nada para evitarlo» perquè era el Comitè Revolucionari el que tenia el poder real.

També afirma que era mentida que els detinguts fossin portats a l’Ajuntament i afegeix «que él no pudo hacer nada, aunque tuviera el cargo de Alcalde Presidente del Pueblo, para evitar los atropellos cometidos en dicha localidad ya que tenía miedo de que tomaran represalias contra él». Se l’obre Sumarísimo de Urgencia, la causa 12855. Roc Codó és tancat aquell mateix dia a la presó de Sabadell com a detingut a disposició del jutge d’instrucció militar de Sabadell. El 2 d’agost la seva detenció s’eleva a presó.

El jutge instructor comença a demanar informes. La Guàrdia Civil confirma la seva militància política i el seu període a l’alcaldia fins al seu cessament, que erròniament situen a l’agost, afegint que després «apartándose de todo lo relacionado con la política; parece ser que no ha intervenido en hechos terroristas y que un hijo suyo estuvo escondido en su domicilio hasta que fue liberada la villa».

L’informe de la Policia també sembla favorable. Afirma que la seva actuació a l’alcaldia «no fue mala (…) aunque sí se sabe que era un hombre netamente republicano. Es persona tímida y según informes de los vecinos, incapaz de causar daño a nadie».

El 26 de setembre de 1939 la causa passa del Jutjat Militar de Sabadell al de Terrassa. El 21 de novembre Codó és traslladat per la Guàrdia Civil a la presó de Terrassa. El nou jutge instructor, el comandant Ricardo Antolín Gutiérrez, demana nous informes.

Informe de la Delegación de Información e Investigación de FET y de las JONS de Sant Cugat. Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero. Causa núm 12.855 contra Roque Codó Serra.

L’11 d’octubre envia el seu la Falange de Sant Cugat. Està signat pel seu vell amic Josep Garrell, després convertit en rival polític a la Lliga i ara delegat de Investigación e Información del partit únic. A l’apartat «Actuación durante el Movimiento» registra que «destituyó a varios empleados municipales afectos a las derechas», el qualifica d’ateu i recorda la seva detenció arran dels Fets d’Octubre. Sobre la conceptuació que mereix la seva vida pública esciru «dudosa é inepta», en canvi la qualifica de bona en la seva vida privada. A la pregunta de «¿se le puede considerar adicto al GMN?» afirma rontundament «No» i, a més, afegeix que «sus actitudes para el cargo que desempeñaba son muy nulas». En canvi, apunta en descàrrec seu que va fer gestions per alliberar a una dotzena de dretans empresonats al calabós de l’ajuntament que, segons afirma, es volien emportar milicians de Rubí.

El 19 d’octubre l’alcaldia franquista fa arribar el seu informe al jutge. León Berbis explica que Codó havia estat condemnat a 30 anys de presó pels Fets d’Octubre -en realitat va ser a sis mesos-, i sobre els assassinats de Pere San i el rector de la parròquia, ocorreguts durant el seu mandat, explica que van ser tancats a l’ajuntament d’on van sortir en un camió per ser assassinats. A més, el regidor franquista Francisco Nogué, davant la Guàrdia Civil, declara que es van cometre assassinats durant el seu mandat «si bien no se puede calificar al Godó [sic] como ejecutor».

El procés s’allarga. Roc Codó continua empresonat. Dedica part del temps a dibuixar. El març de 1940 es ratifica la seva presó «en consideración a lo actuado y a los desfavorables informes emitidos por las autoridades de San Cugat del Vallés». El juliol comencen les declaracions sobre el cas.

El dia 24 d’octubre de 1939 fa la seva declaració indagatòria el mateix Roc Codó. El document recull la seva descripció: «Estatura 1,49; ojos castaños, nariz pequeña, barba poblada, viste en este acto pantalón rayado y jersey marrón». Codó es ratifica en el declarat fins llavors, nega la seva participació en els fets revolucionaris de 1936, afirma que va intercedir per l’alliberament dels dotze tancats al calabós de l’ajuntament, que no va conèixer l’assassinat de Pere San i que va destituir funcionaris «en virtud de las órdenes que el declarante recibió del Comité Revolucionario no obstante su oposición a dicha medida». Cita com a testimonis al metge Nicolás Villar Recio, secretari de Falange i futur alcalde, i a Francisco Vila Trabal, conegut com Bal, al que havia acompanyat a tancar el Monestir, després del seu assaltat el 21 de juliol de 1936, per evitar el seu saqueig.

També són interrogats diferents veïns i propietaris del poble. Tots expliquen la seva ideologia esquerrana, la seva detenció l’octubre de 1934 i que no tenen constància de la seva participació personal en «los desmanes de 1936». Per exemple, Antonio Sallés, alcalde durant la Dictablanda, explica els assassinats, detencions, saquejos i multes durant la guerra, però afirma que «no le consta la intervención personal de Codó en dichos desmanes, aunque le considera como de los principales responsables debido al cargo que ostentaba». El mateix afirmen Luciano Sala i Francisco Vila Trabal. Francisco Cahis Juliana, que havia estat alcalde durant la Dictadura de Primo de Rivera, diu que no pot explicar res perquè va haver de marxar de la vila i Rosa Masana, vídua de Pere San, diu que ignora si va tenir participació directa a l’assassinat del seu marit.

El 26 de setembre de 1940, després de passar un any empresonat a Terrassa, és entregat a la Guàrdia Civil per ordre del governador civil i ingressat a la Presó Model de Barcelona.

No és fins al 22 d’agost de 1941 que se signa el seu auto de processament. Se l’acusa de rebel·lió militar i s’ordena que continuï en presó preventiva. Mentrestant a la vila alguns coneguts seus es mouen entre les autoritats del nou règim i propietaris i aconsegueixen que el primer d’octubre de 1941 s’enviï un informe al Jutjat Militar que avala l’actitud de Codó signat per 23 veïns, «todos de solvencia moral y material», en què afirmen que «no creen posible que haya intervenido en ningún sentido en los hechos punibles y pecaminosos que durante la dominación roja se desarrollaron en esta villa» i on expliquen que «las funciones vitales del ayuntamiento fueron rápidemente absorvidas por el comité rojo», sense poder-se demanar a Codó responsabilitats malgrat ser alcalde.

Entre els signants trobem regidors com a Lluís Juanola, que també és jefe local de Falange, Josep Garrell, el mateix que havia fet l’informe falangista, Francisco Cahís Juliana, els exjutges municipals Teodoro Martí i Marcel·lí Sangés o el seu consogre Alfons Masana, que, com sabem, havia estat alcalde després dels Fets d’Octubre. L’alcalde del moment, Nicolás Villar dóna fe de les signatures, però no signa.

Finalment el Consell de Guerra se celebra al 23 de març de 1942 al Govern Militar de Barcelona. El tribunal està presidit pel comandant Dionisio de Miguel Mayor, al que acompanyen el capità Cayo Valcuence García i els tinents Manuel Rodrigo Orura i José María Puigrefagut Vilaplana.

Roc Codó torna a explicar el seu passat polític, insisteix que no sabia res d’assassinats al terme, que volia deixar el càrrec però no el van deixar, que va tancar Monestir després d’incendi per protegir-lo i que va alliberar alguns dretans tancats al calabós, retirant-se de la política després del seu relleu a l’alcaldia l’octubre de 1936.

En el seu torn el fiscal parla de delicte de rebel·lió amb agravant i demana 20 anys de presó. La defensa, exercida per Juan Pintó Granell, tinent del Batalló Ciclista, insisteix que Codó «dejó de actuar en todo lo relativo a orden público», que no va tenir cap intervenció directa o indirecta en els assassinats i demana rebaixar la pena a 12 anys i un dia.

La sentència recull «los malos antecedentes políticos y sociales» de Roc Codó, relata els quatre assassinats al poble el 1936 mentre era encara alcalde, encara que reconeix que «no consta que el procesado tuviera una participación personal directa de tipo concreto y relevante». Per tant considera els fets «delitos constitutivos de auxilio a la rebelión» i l’imposa una condemna de dotze anys i un dia de reclusió temporal, afegint que «no procede conmutación de pena». L’auditor de guerra aprova la sentència el 14 de maig de 1942. Ara la condemna és ferma.

Però, com diu la dita, les desgràcies no venen soles. El 5 d’agost de 1942, quan la Irene Casanovas, travessa el carrer Entença per visitar al seu marit a la presó, un cotxe es creua al seu camí. Mor atropellada davant la porta la Model. L’endemà Roc Codó demana un permís per poder assistir a l’enterrament de la seva dona. El telegrama de la Dirección General de Prisiones autoritzant la seva assistència al sepeli no arriba fins al dia 21. Com escriu el funcionari de la Model al seu expedient el permís «no se complementa por haberse recibido con excesivo retraso». Roc Codó no ha pogut acomiadar-se de la seva dona.

Darrers anys

Potser aquesta desgràcia accelera els tràmits per la seva posada en llibertat provisional, encara que el procés burocràtic serà lent. El 25 d’octubre de 1942 es demanen informes a les autoritats de Sant Cugat «a efectos de libertad provisional», el 7 de novembre se’l posa en presó atenuada, el 23 del mateix mes s’insisteix a les autoritats santcugatenques perquè enviïn els informes, però aquests no arriben fins al 28 de desembre de 1942. El primer de gener de 1943 es reuneix la Junta de Disciplina que aprova l’expedient de posada en llibertat condicional. Per fi, el 3 de febrer de 1943 surt de la presó.

Roc Codó ha passat tres anys i set mesos empresonat. Surt amb 60 anys, vidu i sense llar pròpia, ja que la casa del carrer Santa Maria 15, on havia viscut de lloguer, havia estat comprada pel seu fill però venuda després de la guerra. Anirà a viure amb la seva filla Dolors al mateix carrer, just enfront d’on havia tingut la botiga. Continuarà fent espardenyes per encàrrec, que venia a veïns, amics i coneguts. No tornarà mai a parlar de política. Dedica el temps a les espardenyes, ajudar els fills i nets i a conrear un petit hort a la residència de les monges xaverianes.

El seu net, l’escultor Pep Codó, no el recorda com un home amargat, malgrat les penalitats patides, segons m’explicava «als nets, amb una loquacitat divertida, ens transmetia una inventiva amb les coses més quotidianes, i crec que aquest havia estat el seu tarannà de sempre. A mi, especialment, em despertà una creativitat i un amor per l’art. Abans de caminar ja em feia visitar el claustre del Monestir acompanyats amb el seu amic Bal».

Des de 1944, en què es crea la Junta Local de Libertad Vigilada, Codó, com una altra setantena d’expresidiaris santcugatencs en llibertat provisional, havia de presentar-se cada dues setmanes davant d’aquesta Junta, que era l’encarregada d’elaborar els informes sobre el seu comportament. De fet, la llibertat definitiva de la seva causa no serà dictada fins al 12 de març de 1952.

Roc Codó amb la família. 1960. Cedida per Pep Codó Masana.

Roc Codó mor el 21 d’octubre de 1961. L’alcalde franquista del moment, Josep Barnils, amic del seu fill, fa assistir a l’Ajuntament en ple a l’enterrament. Paradoxalment, l’alcalde republicà i laïcista és acomiadat en una cerimònia religiosa presidida per un consistori franquista.

Avui un carrer al barri de Volpelleres recorda el seu nom. Familiars i amics promouen des de fa temps que l’edifici on hi havia l’antiga Casa de la Vila, la que es va aixecar durant el seu mandat a la plaça de Barcelona, rebi el seu nom. Nosaltres ens sumem a la proposta.

Elionor Vinyerta, republicana i feminista

[Actualitzat: 8 març 2019]

Si cerqueu Elionor Vinyerta al Google la immensa majoria d’entrades que trobareu fan referència al carrer del seu nom a Sant Cugat, al barri de Volpelleres, però poc trobareu sobre la seva vida. Tractarem de esmenar aquest buit.

Elionor Vinyerta. Font: Archivo General de la Nación de México, Registro Nacional de Extranjeros en México, 1942

Leonor Viñerta Cuartero -que així es deia fins que als anys trenta la trobem amb el seu nom catalanitzat com Elionor Vinyerta- va néixer a Barcelona el 1893. Sembla que era costurera de professió, encara que entre juny de 1919, quan fa el seu debut, i el 1922 la trobarem actuant a teatres de Barcelona i voltants. En el seu espectacle es presentava com a “cupletista excèntrica” o”artista enciclopèdica“. Cantava, ballava, tocava música i feia números de prestidigitació i transmissió del pensament. Segurament és en aquest temps que entrà en contacte amb el republicanisme. A mitjans dels anys vint coneix a Amadeu Aragay, republicà, maçó i dirigent de la Unió de Rabassaires. Es casen.

Anunci del debut com a cupletista excèntrica de Leonor Viñerta a “El Diluvio”, 21 juny 1919

Feminista, lliurepensadora i publicista

Elionor Vinyerta es preocupa per la qüestió de la dona. El 1927 la trobem actuant per l’entitat Acció Femenina, que presidia la feminista Carme Karr. Influirà en el seu marit. Aragay farà conferències en aquells anys en favor dels drets de les dones. El maig de 1928 Vinyerta participa a la fundació de l’Ateneu Republicà Femení de Barcelona, entitat de la que esdevindrà presidenta entre 1930 i 1931. A més, de demanar el vot per la dona, aquest Ateneu tracta de posar en marxa llars d’infants per a dones treballadores de caràcter laic, ja que la majoria de guarderies estaven llavors en mans de monges.

Amb l’arribada de la República l’entitat femenina intensificarà la seva labor: inaugurarà “guarderies laiques” i realitzaran cursets per a dones. A més, seran les organitzadores, el juliol de 1931, de l’Homenatge a la Dona Catalana, on a més de Vinyerta, també va parlar Francesc Macià.

Elionor Vinyerta destaca com a oradora. El setembre de 1931 participa en mítings del Partit Republicà Democràtic Federal. El 1932 la trobem com a propagandista en la campanya pro Estatut. Com a lliurepensadora, parla al míting anticlerical que se celebra a Montjuïc el setembre de 1931 presidit per la filla de Francesc Ferrer i Guàrdia o a l’acte de l’Associació de Mestres Laics represaliats per la Dictadura de març de 1933. També la trobarem en diferents actes del que serà el seu partit, Esquerra Republicana de Catalunya.

Trasllat a Sant Cugat

El 1932 la parella Amadeu Aragay – que havia estat escollit diputat per ERC el 1931- i Elionor Vinyerta fixen la seva residència a Sant Cugat, a una torre del passeig Sant Magí número 37. Vinyerta, a més de conferenciant, participa en l’organització de les dones d’ERC, sobretot arrel de la aprovació del sufragi femení per les Corts Constituents republicanes. També ho farà a Sant Cugat.

El gener de 1932 el Centre Republicà Federal organitza un míting d'”orientació femenina”. Tanca l’acte Elionor Vinyerta, que al seu parlament parla de “caritat, el casament civil, el fracàs de la religió, el vot de la dona”. L’agost de 1933, es crearà el Grup Femení del Centre Republicà Federal de Sant Cugat. Elionor Vinyerta serà nomenada presidenta d’honor.

Cartell de míting d'ERC. Font: Biblioteca Nacional de España
Cartell de míting d’ERC. Font: Biblioteca Nacional de España

Malgrat la seva residència a Sant Cugat, Vinyerta continua sent cridada com a oradora a mítings d’ERC de Barcelona i altres poblacions com Mataró. També participarà activament a la campanya de febrer 1936 defensant el Front d’Esquerres. Segons es llegia a la premsa conservadors, a La Veu de Catalunya del 15 de febrer de 1936, l’Elionor Vinyerta va fer un dels discursos més violents de la campanya electoral, “un discurs incendiari contra capellans, frares i monges, als que va insultar i amenaçar”.

El juny de 1936 la trobem al Comitè de Dones contra la Guerra i el Feixisme, junt amb la Dolors Bargalló, companya d’ERC, o la comunista Caritat Mercader.

Guerra i exili

Durant la guerra serà una de les organitzadores del Primer Congrés Nacional de la Dona celebrat a Barcelona el 1937. Arran d’aquesta trobada es crearà la Unió de Dones de Catalunya, una organització femenina unitària de les forces antifeixistes, paral·lela a la Agrupación de Mujeres Antifascistas que es formà a Espanya. Viñerta serà vocal del seu Comitè Executiu.

A Sant Cugat -convertit en Pins del Vallès-, serà organitzadora del Comitè Local de Socors Roig Internacional, format el juny de 1937.

Després de la guerra marxarà, junt amb Amadeu Aragay, a l’exili, primer a França i després a Mèxic, on arriba en el vaixell Nyassa el maig de 1942. Sembla que mai tornaria a Catalunya.

Fitxa personal de Leonor Viñerta Cuartero. México. Secretaría de Gobernación. Departamento de Migración. Archivo General de la Nación de México. Còpia al AGA. ES.28005.AGA

L’Avenir, premsa republicana federal a Sant Cugat (1932-1934)

Actualitzat: 13 de novembre de 2019

El primer número de L’Avenir va veure la llum el 14 d’abril de 1932, coincidint amb el primer aniversari de la proclamació de la República, encara que la publicació es venia gestant des de finals de 1931. Segurament els atacs al govern federal des de premsa barcelonina amb corresponsals a Sant Cugat i l’aparició el setembre de 1931 de la revista Garba -editada per l’agrupació local d’Acció Catalana i crítica amb els republicans federals en el poder i amb les demandes dels rabassaires- va accelerar la necessitat d’un òrgan de premsa que defensés la política municipal desenvolupada pels regidors del Centre Republicà Federal (CRF) i es fes ressò de les reclamacions de la Unió de Rabassaires.

La publicació naixia, doncs, com a portaveu del Centre Republicà Federal -que el 1932 s’havia adherit a Esquerra Republicana de Catalunya- i de la Unió de Rabassaires. També contribuïen a la publicació el Sindicat Agrícola La Unió i les seccions musicals, dramàtica, d’escacs, coral, cinema i esperanto de la Unió Santcugatenca, moltes d’elles dirigides per federals, però no la pròpia Unió Santcugatenca, que volia mantenir-se al marge per les connotacions polítiques de la revista. El CRF tenia la seva seu al local de la Unió Santcugatenca des de maig de 1931, però com una secció més, ja que La Unió, malgrat la majoria federal en la seva Junta, era plural políticament, sempre dins del camp de l’esquerra. De fet, la societat publicava des de 1926 el seu propi portaveu: Unió.

Més endavant, a partir de maig de 1933, també participarà en la publicació la Societat de Caçadors La Guatlla, també dirigida per federals. En canvi, el novembre de 1933 deixarà de col·laborar la secció d’esperanto de la Unió, que s’havia convertit en Laborista Esperanta Grup i que estava dirigit per comunistes del Bloc Obrer i Camperol (BOC).

El nom de la publicació, com deia a l’editorial del número 7, “és una protesta, és un símbol”. De fet, els federals santcugatencs recuperaven la capçalera del portaveu dels seus coreligionaris polítics sabadellencs entre 1920 i 1925, el setmanari L’Avenir. Una publicació fundada per Francesc Layret, diputat federal per la circumscripció de Sabadell, a la que pertanyia Sant Cugat. Un Layret que havia deixat una forta empremta entre els republicans federals i els rabassaires santcugatencs.

A la capçalera de L’Avenir podem distingir els símbols de les entitats que col·laboraven en la seva publicació i la simbologia de les ideologies que defensava. Al centre del logotip un triangle, símbol republicà de clara influència maçònica, amb la bandera republicana i catalana al mig i amb un barret frigi -representació de la República- en el seu angle superior. A una banda del triangle el raïm i una tina representant als rabassaires i al costat un martell i l’enclusa simbolitzant als treballadors i menestrals. A l’altra banda trobem dibuixades una falç i el blat símbol del Sindicat Agrícola, la màscara de teatre representant la secció dramàtica, la lira i la partitura de la secció musical i la coral i la bandera esperantista amb una estrella de cinc puntes amb una “e” al centre.

La publicació es definia al subtítol com a “portaveu de les aspiracions del nostre poble”. Com deia a la seva presentació, s’adreçava “al poble treballador i humil, ple d’afanys d’emancipació i d’esperances vers una nova vida” i declarava: “sempre estarem al costat del desvalgut”. L’Avenir defensava els principis republicans federals, d’arrel pimargaliana, i les reclamacions socials dels rabassaires.

A cada número hi trobem articles defensant les posicions de la Unió de Rabassaires, escrits normalment per Ramon Mas -director de la publicació-, columnes favorables a la política duta a terme des de l’Ajuntament pel CRF, articles sobre política general i atacs a la dreta local, especialment virulents amb els catòlics, la Lliga i els radicals i alguns dels cacics locals. En canvi són pràcticament nul·les les crítiques a les forces a l’esquerra del CRF, que a Sant Cugat vol dir sobretot el BOC. I és que federals i comunistes coincidien en el mateix espai de sociabilitat, la Unió Santcugatenca. De fet, el BOC havia nascut a Sant Cugat entre membres del grup d’esperanto de l’entitat i, com veurem, algun d’ells col·laborava en L’Avenir.

La publicació es situava, doncs, a l’esquerra de la política defensada per la mateixa ERC a nivell central. A L’Avenir podem llegir articles favorables al front únic contra el feixisme i trobarem al febrer i març de 1934 els comunicats de l’Aliança Obrera local, impulsada pel BOC i de la que formaven part a Sant Cugat la Unió de Rabassaires i el Sindicat Únic d’Arts i Oficis, que malgrat estar adherit a la CNT estava dirigit per comunistes. També apareixen bastants articles de temàtica antimilitarista, una altra dels eixos del pensament republicà federal, i que donaran com a fruït la creació d’un Comitè Local contra la Guerra, dirigit per Bonaventura Bartralot.

Aquestes postures esquerranes van ser durament combatudes des de la premsa conservadora, per exemple des del setmanari catòlic satíric barceloní D.I.C. -molt crític amb ERC i la Unió de Rabassaires- s’afirmava que L’Avenir era el “portantveu de La Unió de Rampinyaires i les seves seccions nacionalitzadores i socialitzadores de lo dels altres” .

L’Avenir tenia un to clarament anticlerical, que era un dels signes d’identitat de l’esquerra local. Cada número inclou crítiques als catòlics locals, al rector de la parròquia i, sobretot, a la Federació de Joves Cristians i els seus vicaris. Malgrat tot, des de la publicació federal es diferenciava -com feien a l’editorial del número 4- entre cristianisme, la doctrina que defensava Jesucrist, i clericalisme, que segons els federals era la ideologia dels que s’aprofitaven d’aquests ideals per viure i mantenir el poble al costat dels reaccionaris.

La revista, impresa a les Gràfiques Serra del carrer Santiago Rusiñol de Sant Cugat, va començar amb una tirada de 500 exemplars, tenia vuit planes i costava 10 cèntims. La seva periodicitat era mensual. Majoritàriament es publicava en català, encara que amb errades ortogràfiques, de les que feia escarni el seu rival Garba. Només trobem esporàdicament algun article en castellà.

Com a administrador figurava Jaume Galobardes Paituvi, que havia estat escollit president de la Unió el maig de 1931 i era fill del fiscal municipal, i com a propietari Magí Bartralot, membre de la Unió de Rabassaires, fundador del CRF i regidor federal. El director, i veritable ànima de L’Avenir, era el seu Ramon Mas Colomer. El 1930 va ser un altres dels fundadors del CRF i durant els anys trenta seria el líder dels rabassaires santcugatencs. Bon orador i conferenciant va participar en mítings rabassaires i republicans a tota la comarca. A més de dirigir L’Avenir, era des de gener de 1932 el corresponsal del diari republicà barceloní El Diluvio i col·laborava en La Terra, portaveu de la Unió de Rabassaires. El 1933 va ser escollit delegat del Vallès Occidental al Comitè Central de la Unió de Rabassaires i el juny de 1934 jutge municipal.

Entre la resta de col·laboradors de L’Avenir trobem joves membres del sector més esquerrà del CRF, com el ja citat Bonaventura Bartralot, l’exbloquista Ramon Batet o Antoni Collado i algun comunista com el rabassaire Pere Camps. També trobem les cròniques literàries de Francesc Cabanas Alibau, sempre amb un toc polític, i les dels plens municipals, redactades per Jaume Galobardes, que a més s’encarregava de les notícies esportives, que cada mes reflectien els resultats del Sant Cugat Esport Futbol Club i dels boxejadors locals, que eren els dos esports més populars al poble.

Altre articulista és Jaume Grau Esplugues i més esporàdics Amadeu Cuyàs, Anton Barenys o D. Vallès. A més, hi ha articles signats amb pseudònims, com Albert Compte -segurament Ramon Mas-, Fivaller -possiblement Jaume Galobardes- o Cugat Saurí, que parla sobre els problemes de l’aigua. També es publiquen comunicats oficials del CRF o la Unió de Rabassaires i es reprodueixen articles de revistes foranies, normalment escrits defensant les propostes rabassaires o explicant els problemes d’aquest col·lectiu en altres pobles.

No trobem presència femenina a la publicació fins el 1933, coincidint amb el sufragi femení. Són articles de l’esperantista Concepció Pla, de Teresa Masqué o d’Elionor Vinyerta, presidenta d’honor del Grup Femení d’Esquerra del CRF -creat l’agost de 1933- i dona d’Amadeu Aragay, diputat d’ERC i dirigent de la Unió de Rabassaires, que també signarà alguna col·laboració a la revista. La parella havia fixat la seva residència a Sant Cugat el 1932.

Un apartat que trobem a cada número són els “Sanglots”, on són criticats amb mordacitat i sarcasme els cacics locals, els capellans i els dirigents de la dreta local, als que sempre es menciona amb renoms i motius. Aquest recurs a la ironia i la sàtira és habitual a les cròniques de política local.

Malgrat que, com hem vist, moltes seccions de la Unió col·laboraven a sostenir la publicació és poca la seva presència. Algun article comentant exposicions artístiques, algun altre sobre obres de teatre o pel·lícules estrenades a La Unió, alguna columna defensant l’esperanto i, a partir de la incorporació de la Societat de Caçadors, articles criticant l’enverinament de gossos, tema al que fins i tot es dedica un editorial. La caça era molt popular entre els pagesos que, de vegades, xocaven amb els guardes rurals dels vedats, als que culpaven de la mort dels gossos.

Des del número 2 es publicava com a fulletó, dins de L’Avenir, la novel·la de Ramon Mas Sense ànima, de to autobiogràfic. El seu protagonista és un rabassaire que lluita pels seus drets contra l’amo. Mas l’havia escrita el 1927, durant el seu servei militar a Cartagena.

A partir del número 26, de maig de 1934, Ramon Mas deixa la direcció per malaltia i es substituït per Narcís Perbellini, que era l’encarregat de la secció dramàtica de la Unió i que venia publicant articles d’aquesta temàtica des del número 23. Aprofitant el canvi es remodela la redacció i en els dos números que es publiquen sota la nova direcció prendran més protagonisme els temes culturals.

L’últim número, el 27, veurà la llum el mes següent. L’esforç fet per publicar L’Avenir ja no era tan necessari, les eleccions municipals de gener de 1934 ja han passat, amb una victòria clara de nou del CRF -amb prop del 60% dels vots- i l’altre competidor a la premsa local Garba s’havia deixat de publicar el setembre de 1933. La repressió soferta per les forces d’esquerra després dels fets d’octubre de 1934 van acabar d’impossibilitar la continuïtat de la publicació. Una repressió que es va fer sentir entre els redactors de L’Avenir. Entre els 25 detinguts a Sant Cugat arrel d’aquests fets figuraran Ramon Mas, Pere Camps o els germans Magí i Bonaventura Bartralot.

La col·lecció completa es pot consultar a l’Arxiu Històric Municipal de Sant Cugat del Vallès.

Magí Bartralot Auladell

Actualitzat: 20 de setembre de 2019

Magí Bartralot Auladell va nàixer a Sant Cugat el 1894 al sí d’una família de rabassaires que conreava vinyes a rabassa morta a les propietats de Can Fatjó dels Xiprers i Torre Negra, a més d’una finca al carrer Villà 51, front a Tapissos Aymat, on als anys trenta es farà una casa. Era el més gran de tres germans.

Republicanisme federal, cooperativisme i racionalisme

Bartralot1
Magí Bartralot Auladell. Extret de La veu de Sant Cugat, núm. 5 (1980)

Magí s’implicarà de ben jove en l’associacionisme local. Durant la seva joventut participarà com actor al grup de teatre amateur Els Tranquils amb Roc Codó, el seu cosí Ramon Sagalés i altres. També és soci de la Unió Santcugatenca, però aviat es mostrarà més interessat per les qüestions polítiques i socials. D’idees republicanes federals militarà en el Centre Federal Autonomista.

També serà promotor del cooperativisme de consum. Participarà en la fundació, el 1918, de la Sociedad Cooperativa Urbano-Agrícola El Espejo, una cooperativa formada per rabassaires, ferroviaris i paletes republicans, sent escollit secretari.

El mateix any, com a ferm defensor del racionalisme i el laïcisme, participarà en la creació de l’Agrupació de Cultura Racional fundada a Sant Cugat amb el propòsit de “propagar la cultura y al efecto combatirá todos los sofismas políticos, religiosos y sociales para cooperar al perfeccionamiento moral, material e intelectual de la clase obrera” de la que serà escollit president.

Rabassaire

Des de 1919 estarà lligat a l’associacionisme rabassaire local, impulsat per Francesc Layret, i el 1922 serà un dels fundadors de la Unió de Rabassaires local. Bartralot, que destacava ja com un bon orador, serà un dels ponents en l’acte de presentació de l’organització pagesa a Sant Cugat. El mateix any es presenta a les eleccions municipals sense èxit.

El 1925 es casa amb Presentació Mir Beltrán, arribada al poble feia uns anys des d’Osca. Presentació també era d’idees republicanes i maçona -el 1934 ingressaria amb el nom simbòlic de Constància al triangle d’adopció Luz de la lògia Manuel Ruiz Zorrilla de Barcelona. El 1929 Bartralot serà escollit president de la Unió Santcugatenca, per un breu període. El 1930 presidirà l’acte de presentació del Centre Republicà Federal, del que serà escollit secretari.

Regidor republicà

En proclamar-se la República a Sant Cugat del Vallès serà un dels encarregats de pronunciar els discursos des de la balconada de la Casa de la Vila el 14 d’abril, llavors situat a la plaça sant Pere.

A les eleccions municipals de maig de 1931 seria escollit regidor pel Centre Republicà Federal. Des del seu càrrec es mobilitzarà per aconseguir la fi de les obres de la nova escola, inaugurada per Francesc Macià el juny de 1932, i la creació d’una biblioteca municipal, que es farà realitat el setembre de 1933. A més, junt amb Ramon Mas, va ser un dels impulsors de la publicació L’Avenir, en la que figurava com a propietari.

Magí Bartralot es convertirà en un dels referents de l’ala més esquerrana i obrerista del Centre Republicà Federal. Relegat en la llista electoral pel sector més moderat del federalisme no serà reelegit regidor en les municipals de 1934. En canvi, el mateix mes serà nomenat vocal rabassaire a la Comissió Arbitral Superior de Catalunya sobre conflictes de contractes de conreu.

Participarà activament als fets d’octubre de 1934 acompanyant, junt amb el seu germà Bonaventura, al líder de la Unió de Rabassaires i diputat d’ERC Amadeu Aragay, que residia a Sant Cugat, pels pobles del voltant requisant armes. Per aquests fets seria detingut i empresonat al vaixell Uruguay. Jutjat l’octubre de 1935 seria condemnat a 6 mesos i un dia de presó.

Del Comitè a l’alcaldia

El juliol de 1936 formà part del Comitè de Milícies Antifeixistes de Sant Cugat del Vallès en representació del Centre Republicà Federal. En aquests primers mesos de guerra acollirà a casa seva a una nena refugiada de 12 anys, l’Ángela Vila Bermejo, que procedia de Mieres (Astúries).

El 14 d’octubre de 1936 Magí Bartralot seria escollit alcalde a proposta de la CNT i per aclamació de la resta de regidors d’un consell municipal format per CNT, POUM, PSUC, Unió de Rabassaires, Acció Catalana Republicana i el seu mateix partit, ERC, representat a Sant Cugat pel Centre Republicà Federal. En uns moments difícils, en què ja s’intuïa que la guerra aniria per llarg i en mig d’un procés revolucionari les forces obreres i d’esquerres de Sant Cugat el van triar com a cap visible de la població. Serà reelegit de nou pel càrrec l’octubre de 1937, després de la reorganització municipal que suposà l’eliminació del POUM.

Bartralot es mantindria com alcalde fins a la seva dimissió el 19 de gener de 1938. Una nova majoria entre CNT i PSUC s’ha anat dibuixant. La política de control del mercat negre, les tensions amb la Unió de Rabassaires, cada vegada més influenciada pels comunistes, els nous impostos i el pressupost de 1938 van acabar distanciant a Magí Bartralot i ERC del PSUC, que fins llavors havia estat un dels seus principals aliats de govern, junt amb Acció Catalana. Magí marxà del càrrec acusant al PSUC d’obstruccionisme i a la CNT de manca de col·laboració. Poc després seria cridat a files.

Exili i retorn

Magí i Bonaventura Bartralot, Toulouse, 1946. Foto cedida per Andrea Casanova, via Josep Perea
Magí i Bonaventura Bartralot, Toulouse, 1946. Foto cedida per Andrea Casanova, via Josep Perea

Magí es va exiliar a França. Sembla que va col·laborar amb la resistència antinazi. Acabada la guerra, gràcies al seu amic Ramon Mas, trobarà feina cuidant porcs a Carcassona, per passar més tard a treballar al viver d’arbres de «La Flambelle» a Toulouse on es retrobarà amb el seu germà Bonaventura Bartralot, també exiliat i supervivent del camp de concentració nazi de Mathausen.

Magí tornaria a Sant Cugat el 1948, retrobant-se amb la seva dona, que havia patit la repressió franquista per la seva adscripció a la maçoneria. Decebut per la situació política que troba es va retirar a treballar les seves terres, abandonant la política activa.

Moriria a Sant Cugat el 1980. Fidel fins al final a les seves idees va deixar com a última voluntat el desig de ser enterrat civilment i amb la bandera republicana cobrint el taüt.

La proclamació de la Segona República a Sant Cugat

republica
Des del balcó de l’avui casa Pere San, llavors Casa Consistorial, es va proclamar la República a Sant Cugat. Detall de fotografia de L. Roisin.

El febrer de 1931 el govern de la “Dictablanda” convoca eleccions municipals per al dia 12 d’abril. Per aquesta contesa el Centre Republicà Federal (CRF), fundat el 1930, impulsa la Candidatura Administrativa de Coalició (CAC), una heterogènia aliança anticaciquil per enfrontar-se als salistes, els partidaris del monàrquic Alfonso Sala que havien dominat el poder local durant la Dictadura de Primo de Rivera.

Els catalanistes d’Acció Catalana van declinar la invitació de formar-ne part de la CAC criticant la seva incoherència ideològica i que no es presentessin clarament com a republicans. De fet, a la CAC figuraven els federals, però també els rectors del consistori durant la “Dictablanda”, com l’alcalde Antoni Sallés o el carlí Tomàs Musella, que com els federals s’havien oposat a la privatització del servei de pompes fúnebres i al crèdit demanat al Banco de Crédito Local pel consistori de la Dictadura, ja que, deien, s’hipotecaven les finances locals.

Finalment, el dia 5 d’abril es van proclamar vint-i-sis candidats als dos districtes electorals en què estava dividit Sant Cugat. Els salistes presentaven deu candidats, la CAC dotze i Acció Catalana només quatre.

El 12 d’abril les votacions es va desenvolupar amb tranquil·litat i amb una alta participació. Es van apropar a les urnes un 75% dels 843 electors amb dret a vot. Al dia següent es van conèixer els resultats. Al primer districte havien guanyat els administratius, que van obtenir tres regidors per dos dels monàrquics, però en canvi, al segon districte es van imposar els salistes amb cinc regidors per només un d’administratiu. Segons els federals aquesta victòria havia estat possible per “les coaccions, amenaces i el temor en que tenien sotmès el poble”.

En número de vots el resultat va ser més ajustat. Els candidats monàrquics van obtenir un 47.7% dels vots davant del 46.6% dels de la CAC, mentre els d’Acció Catalana no arribaven al 5%. Malgrat el seu èxit electoral els monàrquics mai prendrien possessió dels càrrecs.

El dia 14 arribava al poble la notícia de la proclamació de la República a Barcelona i Sabadell. Els dirigents federals es posen en contacte amb els federals sabadellencs, que autoritzen la formació d’un comitè republicà local amb representants del CRF i Acció Catalana. Aquest comitè, acompanyat de molts veïns i encapçalat pel federal Roc Codó, es desplaça a casa de l’encara alcalde Antoni Sallés, a la plaça Octavià, per buscar la vara de batlle.

Després pugen el carrer Major cridant visca la llibertat i visca la República fins a la seu consistorial, a la llavors plaça Major (avui Sant Pere). Aviat surten a la seva balconada i proclamen la República. Es despenja la bandera monàrquica, que es cremada al mig de la plaça, i s’hissa la bandera tricolor, l’ensenya republicana, davant del nombrós públic congregat. Són les sis de la tarda. La notícia s’escampa i molta gent surt al carrer a celebrar l’esdeveniment. Fins i tot, algunes fàbriques i tallers donen la resta de la tarda lliure al seu personal.

El dia següent se celebra l’esdeveniment amb una banda de música i la coral de la Unió Santcugatenca, mentre des del balcó de la Casa de la Vila els federals amb millor oratòria, com els rabassaires Magí Bartralot o Ramon Mas, fan encesos discursos. El dia 17 republicans de Sant Cugat són rebuts per Francesc Macià, que ordena que es formi un ajuntament provisional amb sis membres del CRF i quatre d’Acció Catalana i amb Roc Codó com alcalde.

El dia 24 d’abril la Junta Municipal del Cens proclama com a regidors als escollits el dia 12. Els monàrquics, ara presentant-se com a independents, intenten possessionar-se dels seus càrrecs. La notícia s’escampa pel poble i amb crits de lladres a Casa la Vila! es forma una manifestació que s’aplega davant la porta de l’ajuntament.

Els monàrquics arriben protegits per mossos d’esquadra però els concentrats els impedeixen accedir al consistori. Haurà de ser Lluís Companys, llavors governador civil, qui vingui a Sant Cugat per solucionar la qüestió. Arribat aquella mateixa nit i assabentat de la situació, anul·la les actes de les eleccions i ratifica la composició de l’ajuntament provisional, assegurant que el temps del caciquisme havia passat. El 31 de maig es repetiran les eleccions municipals. Aquest cop les guanya clarament el CRF que obté un 70% dels vots.

Article publicat al Diari de Sant Cugat, 8 de març de 2013

Més informació a: Les eleccions del 12 d’abril de 1931 i la proclamació de la República