Elionor Vinyerta, republicana i feminista

Si cerqueu Elionor Vinyerta al Google la immensa majoria d’entrades que trobareu fan referència al carrer del seu nom a Sant Cugat, al barri de Volpelleres, però poc trobareu sobre la seva vida. Tractarem de esmenar aquest buit.

Elionor Vinyerta. Font: Archivo General de la Nación de México, Registro Nacional de Extranjeros en México, 1942

Leonor Viñerta Cuartero -que així es deia fins que als anys trenta va decidir catalanitzar el seu nom com Elionor Vinyerta- va néixer a Barcelona el 1893. Sembla que era costurera de professió, encara que entre 1920 i 1922 la trobarem actuant a teatres de Barcelona i voltants. En el seu espectacle es presentava com a “artista enciclopèdica“. Cantava, ballava, tocava música i feia números de prestidigitació i transmissió del pensament. Segurament és en aquest temps que entrà en contacte amb el republicanisme. A mitjans dels anys vint coneix a Amadeu Aragay, republicà, maçó i dirigent de la Unió de Rabassaires. Es casen.

Feminista i publicista

Elionor Vinyerta es preocupa per la qüestió de la dona. El 1927 la trobem actuant per l’entitat Acció Femenina, que presidia la feminista Carme Karr. Influirà en el seu marit. Aragay farà conferències en aquells anys en favor dels drets de les dones. El maig de 1928 Vinyerta participa a la fundació de l’Ateneu Republicà Femení de Barcelona, entitat de la que esdevindrà presidenta entre 1930 i 1931. A més de demanar el vot per la dona, aquest Ateneu tracta de posar en marxa llars d’infants per a dones treballadores de caràcter laic, ja que la majoria de guarderies estaven llavors en mans de monges.

Amb l’arribada de la República l’entitat femenina intensificarà la seva labor: inaugurarà “guarderies laiques” i realitzaran cursets per a dones. A més, seran les organitzadores, el juliol de 1931, de l’Homenatge a la Dona Catalana, on a més de Vinyerta, també va parlar Francesc Macià.

Elionor Vinyerta destaca com a oradora. Participa en la campanya pro Estatut. Com a lliurepensadora, parla al míting anticlerical que es celebra a Montjuïc el setembre de 1931 presidit per la filla de Francesc Ferrer i Guàrdia. També la trobarem en diferents actes del seu partit, Esquerra Republicana de Catalunya.

Trasllat a Sant Cugat

El 1932 la parella Amadeu Aragay – que havia estat escollit diputat per ERC el 1931- i Elionor Vinyerta fixen la seva residència a Sant Cugat, a una torre del passeig Sant Magí número 37. Vinyerta, a més de conferenciant, participa en l’organització de les dones d’ERC, sobretot arrel de la aprovació del sufragi femení per les Corts Constituents republicanes. També ho farà a Sant Cugat.

El gener de 1932 el Centre Republicà Federal organitza un míting d'”orientació femenina”. Tanca l’acte Elionor Vinyerta, que al seu parlament parla de “caritat, el casament civil, el fracàs de la religió, el vot de la dona“. L’agost de 1933, es crearà el Grup Femení del Centre Republicà Federal de Sant Cugat. Elionor Vinyerta serà nomenada presidenta d’honor.

Cartell de míting d'ERC. Font: Biblioteca Nacional de España
Cartell de míting d’ERC. Font: Biblioteca Nacional de España

Malgrat la seva residència a Sant Cugat, Vinyerta continua sent cridada com a oradora a mítings d’ERC de Barcelona i altres poblacions com Mataró. També participarà a la campanya de febrer 1936 defensant el Front d’Esquerres.

Guerra i exili

Durant la guerra serà una de les organitzadores del Primer Congrés Nacional de la Dona celebrat a Barcelona el 1937. Arran d’aquesta trobada es crearà la Unió de Dones de Catalunya, una organització femenina unitària de les forces antifeixistes, paral·lela a la Agrupación de Mujeres Antifascistas que es formà a Espanya. Viñerta serà vocal del seu Comitè Executiu.

A Sant Cugat -convertit en Pins del Vallès-, serà presidenta del Comitè Local de Socors Roig Internacional, format el juny de 1937.

Després de la guerra marxarà, junt amb Amadeu Aragay, a l’exili, primer a França i el 1942 a Mèxic. Sembla que mai tornaria a Catalunya.

Anuncis

L’Avenir, premsa republicana federal a Sant Cugat (1932-1934)

Actualitzat: 7 de setembre de 2017

El primer número de L’Avenir va veure la llum el 14 d’abril de 1932, coincidint amb el primer aniversari de la proclamació de la República, encara que la publicació es venia gestant des de finals de 1931. Segurament els atacs al govern federal des de premsa barcelonina amb corresponsals a Sant Cugat i l’aparició el setembre de 1931 de la revista Garba -editada per l’agrupació local d’Acció Catalana i crítica amb els republicans federals en el poder i amb les demandes dels rabassaires- va accelerar la necessitat d’un òrgan de premsa que defensés la política municipal desenvolupada pels regidors del Centre Republicà Federal (CRF) i es fes ressò de les reclamacions de la Unió de Rabassaires.

La publicació naixia, doncs, com a portaveu del CRF -que el 1932 s’havia adherit a Esquerra Republicana de Catalunya- i de la Unió de Rabassaires. També contribuïen a la publicació el Sindicat Agrícola La Unió i les seccions musicals, dramàtica, d’escacs, coral, cinema i esperanto de la Unió Santcugatenca, moltes d’elles dirigides per federals, però no la pròpia Unió Santcugatenca, que volia mantenir-se al marge per les connotacions polítiques de la revista. El CRF tenia la seva seu al local de la Unió Santcugatenca des de maig de 1931, però com una secció més, ja que La Unió, malgrat la majoria federal en la seva Junta, era plural políticament, sempre dins del camp de l’esquerra. De fet, la societat publicava des de 1926 el seu propi portaveu: Unió.

Més endavant, a partir de maig de 1933, també participarà en la publicació la Societat de Caçadors La Guatlla, també dirigida per federals. En canvi, el novembre de 1933 deixarà de col·laborar la secció d’esperanto de la Unió, que s’havia convertit en Laborista Esperanta Grup i que estava dirigit per comunistes del Bloc Obrer i Camperol (BOC).

El nom de la publicació, com deia a l’editorial del número 7, “és una protesta, és un símbol”. De fet, els federals santcugatencs recuperaven la capçalera del portaveu dels seus coreligionaris polítics sabadellencs entre 1920 i 1925, el setmanari L’Avenir. Una publicació fundada per Francesc Layret, diputat federal per la circumscripció de Sabadell, a la que pertanyia Sant Cugat. Un Layret que havia deixat una forta empremta entre els republicans federals i els rabassaires santcugatencs.

A la capçalera de L’Avenir podem distingir els símbols de les entitats que col·laboraven en la seva publicació i la simbologia de les ideologies que defensava. Al centre del logotip un triangle, símbol republicà de clara influència maçònica, amb la bandera republicana i catalana al mig i amb un barret frigi -representació de la República- en el seu angle superior. A una banda del triangle el raïm i una tina representant als rabassaires i al costat un martell i l’enclusa simbolitzant als treballadors i menestrals. A l’altra banda trobem dibuixades una falç i el blat símbol del Sindicat Agrícola, la màscara de teatre representant la secció dramàtica, la lira i la partitura de la secció musical i la coral i la bandera esperantista amb una estrella de cinc puntes amb una “e” al centre.

La publicació es definia al subtítol com a “portaveu de les aspiracions del nostre poble”. Com deia a la seva presentació, s’adreçava “al poble treballador i humil, ple d’afanys d’emancipació i d’esperances vers una nova vida” i declarava: “sempre estarem al costat del desvalgut”. L’Avenir defensava els principis republicans federals, d’arrel pimargaliana, i les reclamacions socials dels rabassaires. A cada número hi trobem articles defensant les posicions de la Unió de Rabassaires, escrits normalment per Ramon Mas -director de la publicació-, columnes favorables a la política duta a terme des de l’Ajuntament pel CRF, articles sobre política general i atacs a la dreta local, especialment virulents amb els catòlics, la Lliga i els radicals i alguns dels cacics locals. En canvi són pràcticament nul·les les crítiques a les forces a l’esquerra del CRF, que a Sant Cugat vol dir sobretot el BOC. I és que federals i comunistes coincidien en el mateix espai de sociabilitat, la Unió Santcugatenca. De fet, el BOC havia nascut a Sant Cugat entre membres del grup d’esperanto de l’entitat i, com veurem, algun d’ells col·laborava en L’Avenir.

La publicació es situava doncs a l’esquerra de la política defensada per la mateixa ERC a nivell central. A L’Avenir podem llegir articles favorables al front únic contra el feixisme i trobarem al febrer i març de 1934 els comunicats de l’Aliança Obrera local, impulsada pel BOC i de la que formaven part a Sant Cugat la Unió de Rabassaires i el Sindicat Únic d’Arts i Oficis, que malgrat estar adherit a la CNT estava dirigit per comunistes. També apareixen bastants articles de temàtica antimilitarista, una altra dels eixos del pensament republicà federal, i que donaran com a fruït la creació d’un Comitè Local contra la Guerra, dirigit per Bonaventura Bartralot. Aquestes postures esquerranes van ser durament combatudes des de la premsa conservadora, per exemple des del setmanari catòlic satíric barceloní D.I.C. -molt crític amb ERC i la Unió de Rabassaires- s’afirmava que L’Avenir era el “portantveu de La Unió de Rampinyaires i les seves seccions nacionalitzadores i socialitzadores de lo dels altres” .

L’Avenir tenia un to clarament anticlerical, que era un dels signes d’identitat de l’esquerra local. Cada número inclou crítiques als catòlics locals, al rector de la parròquia i, sobretot, a la Federació de Joves Cristians i els seus vicaris. Malgrat tot, des de la publicació federal es diferenciava -com feien a l’editorial del número 4- entre cristianisme, la doctrina que defensava Jesucrist, i clericalisme, que segons els federals era la ideologia dels que s’aprofitaven d’aquests ideals per viure i mantenir el poble al costat dels reaccionaris.

La revista, impresa a les Gràfiques Serra del carrer Santiago Rusiñol de Sant Cugat, va començar amb una tirada de 500 exemplars, tenia vuit planes i costava 10 cèntims. La seva periodicitat era mensual. Majoritàriament es publicava en català, encara que amb errades ortogràfiques, de les que feia escarni el seu rival Garba. Només trobem esporàdicament algun article en castellà. Com a administrador figurava Jaume Galobardes, que havia estat escollit president de la Unió el maig de 1931 i fiscal municipal -a proposta del CRF- el juny del mateix any, i com a propietari Magí Bartralot, membre de la Unió de Rabassaires, fundador del CRF i regidor federal. El director, i veritable ànima de L’Avenir, era el seu Ramon Mas Colomer. El 1930 va ser un altres dels fundadors del CRF i durant els anys trenta seria el líder dels rabassaires santcugatencs. Bon orador i conferenciant va participar en mítings rabassaires i republicans a tota la comarca. A més de dirigir L’Avenir, era des de gener de 1932 el corresponsal del diari republicà barceloní El Diluvio i col·laborava en La Terra, portaveu de la Unió de Rabassaires. El 1933 va ser escollit delegat del Vallès Occidental al Comitè Central de la Unió de Rabassaires i el juny de 1934 jutge municipal.

Entre la resta de col·laboradors de L’Avenir trobem joves membres del sector més esquerrà del CRF, com el ja citat Bonaventura Bartralot, l’exbloquista Ramon Batet o Antoni Collado i algun comunista com el rabassaire Pere Camps. També trobem les cròniques literàries de Francesc Cabanas Alibau, sempre amb un toc polític, i les dels plens municipals, redactades per Jaume Galobardes, que a més s’encarregava de les notícies esportives, que cada mes reflectien els resultats del Sant Cugat Esport Futbol Club i dels boxejadors locals, que eren els dos esports més populars al poble. Altre articulista és Jaume Grau Esplugues i més esporàdics Amadeu Cuyàs, Anton Barenys o D. Vallès. A més, hi ha articles signats amb pseudònims, com Albert Compte -segurament Ramon Mas-, Fivaller -possiblement Jaume Galobardes- o Cugat Saurí, que parla sobre els problemes de l’aigua. També es publiquen comunicats oficials del CRF o la Unió de Rabassaires i es reprodueixen articles de revistes foranies, normalment escrits defensant les propostes rabassaires o explicant els problemes d’aquest col·lectiu en altres pobles.

No trobem presència femenina a la publicació fins el 1933, coincidint amb el sufragi femení. Són articles de l’esperantista Concepció Pla, de Teresa Masqué o d’Elionor Vinyerta, presidenta d’honor del Grup Femení d’Esquerra del CRF -creat l’agost de 1933- i dona d’Amadeu Aragay, diputat d’ERC i dirigent de la Unió de Rabassaires, que també signarà alguna col·laboració a la revista. La parella havia fixat la seva residència a Sant Cugat el 1932.

Un apartat que trobem a cada número són els “Sanglots”, on són criticats amb mordacitat i sarcasme els cacics locals, els capellans i els dirigents de la dreta local, als que sempre es menciona amb renoms i motius. Aquest recurs a la ironia i la sàtira és habitual a les cròniques de política local.

Malgrat que, com hem vist, moltes seccions de la Unió col·laboraven a sostenir la publicació és poca la seva presència. Algun article comentant exposicions artístiques, algun altre sobre obres de teatre o pel·lícules estrenades a La Unió, alguna columna defensant l’esperanto i, a partir de la incorporació de la Societat de Caçadors, articles criticant l’enverinament de gossos, tema al que fins i tot es dedica un editorial. La caça era molt popular entre els pagesos que, de vegades, xocaven amb els guardes rurals dels vedats, als que culpaven de la mort dels gossos.

Des del número 2 es publicava com a fulletó, dins de L’Avenir, la novel·la de Ramon Mas Sense ànima, de to autobiogràfic. El seu protagonista és un rabassaire que lluita pels seus drets contra l’amo. Mas l’havia escrita el 1927, durant el seu servei militar a Cartagena.

A partir del número 26, de maig de 1934, Ramon Mas deixa la direcció per malaltia i es substituït per Narcís Perbellini, que era l’encarregat de la secció dramàtica de la Unió i que venia publicant articles d’aquesta temàtica des del número 23. Aprofitant el canvi es remodela la redacció i en els dos números que es publiquen sota la nova direcció prendran més protagonisme els temes culturals.

L’últim número, el 27, veurà la llum el mes següent. L’esforç fet per publicar L’Avenir ja no era tan necessari, les eleccions municipals de gener de 1934 ja han passat, amb una victòria clara de nou del CRF -amb prop del 60% dels vots- i l’altre competidor a la premsa local Garba s’havia deixat de publicar el setembre de 1933. La repressió soferta per les forces d’esquerra després dels fets d’octubre de 1934 van acabar d’impossibilitar la continuïtat de la publicació. Una repressió que es va fer sentir entre els redactors de L’Avenir. Entre els 25 detinguts a Sant Cugat arrel d’aquests fets figuraran Ramon Mas, Pere Camps o els germans Magí i Bonaventura Bartralot.

La col·lecció completa es pot consultar a l’Arxiu Històric Municipal de Sant Cugat del Vallès.

Magí Bartralot Auladell

Actualitzat: 11 desembre 2018

Magí Bartralot Auladell va nàixer a Sant Cugat el 1894 al sí d’una família de rabassaires que conreava vinyes a rabassa morta a les propietats de Can Fatjó dels Xiprers i Torre Negra, a més d’una finca al carrer Villà 51, front a Tapissos Aymat, on als anys trenta es farà una casa. Era el més gran de tres germans.

Republicanisme federal, cooperativisme i racionalisme

Bartralot1
Magí Bartralot Auladell. Extret de La veu de Sant Cugat, núm. 5 (1980)

Magí s’implicarà de ben jove en l’associacionisme local. Durant la seva joventut participarà com actor al grup de teatre de la Unió Santcugatenca, però aviat es mostrarà més interessat per les qüestions polítiques i socials. D’idees republicanes federals militarà en el Centre Federal Autonomista. També serà promotor del cooperativisme de consum. Participarà en la fundació, el 1918, de la Sociedad Cooperativa Urbano-Agrícola El Espejo, una cooperativa formada per rabassaires, ferroviaris i paletes republicans, sent escollit secretari. El mateix any, com a ferm defensor del racionalisme i el laïcisme, participarà en la creació de l’Agrupació de Cultura Racional fundada a Sant Cugat amb el propòsit de “propagar la cultura y al efecto combatirá todos los sofismas políticos, religiosos y sociales para cooperar al perfeccionamiento moral, material e intelectual de la clase obrera” de la que serà escollit president.

Rabassaire

Des de 1919 estarà lligat a l’associacionisme rabassaire local, impulsat per Francesc Layret, i el 1922 serà un dels fundadors de la Unió de Rabassaires local. Bartralot, que destacava ja com un bon orador, serà un dels ponents en l’acte de presentació de l’organització pagesa a Sant Cugat. El mateix any es presenta a les eleccions municipals sense èxit.

El 1925 es casa amb Presentació Mir Beltrán, arribada al poble feia uns anys des d’Osca. Presentació també era d’idees republicanes i maçona -el 1934 ingressaria amb el nom simbòlic de Constància al triangle d’adopció Luz de la lògia Manuel Ruiz Zorrilla de Barcelona. El 1929 Bartralot serà escollit president de la Unió Santcugatenca, per un breu període. El 1930 presidirà l’acte de presentació del Centre Republicà Federal, del que serà escollit secretari.

Regidor

En proclamar-se la República a Sant Cugat del Vallès serà un dels encarregats de pronunciar els discursos des de la balconada de la Casa de la Vila el 14 d’abril, llavors situat a la plaça sant Pere.

A les eleccions municipals de maig de 1931 seria escollit regidor pel Centre Republicà Federal. Des del seu càrrec es mobilitzarà per aconseguir la fi de les obres de la nova escola, inaugurada per Francesc Macià el juny de 1932, i la creació d’una biblioteca municipal, que es farà realitat el setembre de 1933. A més, junt amb Ramon Mas, va ser un dels impulsors de la publicació L’Avenir, en la que figurava com a propietari. Bartralot es convertirà en un dels referents de l’ala més esquerrana i obrerista del Centre Republicà Federal. Relegat en la llista electoral pel sector més moderat del federalisme no serà reelegit regidor en les municipals de 1934. En canvi, el mateix mes serà nomenat vocal rabassaire a la Comissió Arbitral Superior de Catalunya sobre conflictes de contractes de conreu.

Participarà activament als fets d’octubre de 1934 acompanyant, junt amb el seu germà Bonaventura, al líder de la Unió de Rabassaires i diputat d’ERC Amadeu Aragay, que residia a Sant Cugat, pels pobles del voltant requisant armes. Per aquests fets seria detingut i empresonat al vaixell Uruguay. Jutjat l’octubre de 1935 seria condemnat a 6 mesos i un dia de presó.

Del Comitè a l’alcaldia

El juliol de 1936 formà part del Comitè de Milícies Antifeixistes de Sant Cugat del Vallès en representació del Centre Republicà Federal. En aquests primers mesos de guerra acollirà a casa seva a una nena refugiada de 12 anys, l’Ángela Vila Bermejo, que procedia de Mieres (Astúries).

El 14 d’octubre de 1936 Magí Bartralot seria escollit alcalde a proposta de la CNT i per aclamació de la resta de regidors d’un consell municipal format per CNT, POUM, PSUC, Unió de Rabassaires, Acció Catalana Republicana i el seu mateix partit, ERC, representat a Sant Cugat pel Centre Republicà Federal. En uns moments difícils, en què ja s’intuïa que la guerra aniria per llarg i en mig d’un procés revolucionari les forces obreres i d’esquerres de Sant Cugat el van triar com a cap visible de la població.

Serà reelegit de nou pel càrrec l’octubre de 1937, després de la reorganització municipal que suposà l’eliminació del POUM. Bartralot es mantindria com alcalde fins a la seva dimissió el 19 de gener de 1938, arrel de l’oposició de CNT i PSUC al nou pressupost. La política de control del mercat negre, les tensions amb la Unió de Rabassaires, cada vegada més influenciada pels comunistes, i els nous impostos van acabar distanciant a Magí Bartralot i ERC del PSUC, que fins llavors havien estat els seus principals aliats de govern, junt amb Acció Catalana. Magí marxà del càrrec acusant al PSUC d’obstruccionisme i a la CNT de manca de col·laboració. Poc després seria cridat a files.

Exili i retorn

Magí i Bonaventura Bartralot, Toulouse, 1946. Foto cedida per Andrea Casanova, via Josep Perea
Magí i Bonaventura Bartralot, Toulouse, 1946. Foto cedida per Andrea Casanova, via Josep Perea

Magí es va exiliar a França. Sembla que va col·laborar amb la resistència antinazi. Acabada la guerra, gràcies al seu amic Ramon Mas, trobarà feina cuidant porcs a Carcassona, per passar més tard a treballar al viver d’arbres de «La Flambelle» a Toulouse on es retrobarà amb el seu germà Bonaventura Bartralot, també exiliat i supervivent del camp de concentració nazi de Mathausen.

Magí tornaria a Sant Cugat el 1948, retrobant-se amb la seva dona, que havia patit la repressió franquista per la seva adscripció a la maçoneria. Decebut per la situació política que troba es va retirar a treballar les seves terres, abandonant la política activa.

Moriria a Sant Cugat el 1980. Fidel fins al final a les seves idees va deixar com a última voluntat el desig de ser enterrat civilment i amb la bandera republicana cobrint el taüt.

La proclamació de la Segona República a Sant Cugat

republica
Des del balcó de l’avui casa Pere San, llavors Casa Consistorial, es va proclamar la República a Sant Cugat. Detall de fotografia de L. Roisin.

El febrer de 1931 el govern de la “Dictablanda” convoca eleccions municipals per al dia 12 d’abril. Per aquesta contesa el Centre Republicà Federal (CRF), fundat el 1930, impulsa la Candidatura Administrativa de Coalició (CAC), una heterogènia aliança anticaciquil per enfrontar-se als salistes, els partidaris del monàrquic Alfonso Sala que havien dominat el poder local durant la Dictadura de Primo de Rivera. Els catalanistes d’Acció Catalana van declinar la invitació de formar-ne part de la CAC criticant la seva incoherència ideològica i que no es presentessin clarament com a republicans. De fet, a la CAC figuraven els federals, però també els rectors del consistori durant la “Dictablanda”, com l’alcalde Antoni Sallés o el carlí Tomàs Musella, que com els federals s’havien oposat a la privatització del servei de pompes fúnebres i al crèdit demanat al Banco de Crédito Local pel consistori de la Dictadura, ja que, deien, s’hipotecaven les finances locals.

Finalment, el dia 5 d’abril es van proclamar vint-i-sis candidats als dos districtes electorals en què estava dividit Sant Cugat. Els salistes presentaven deu candidats, la CAC dotze i Acció Catalana només quatre.

El 12 d’abril les votacions es va desenvolupar amb tranquil·litat i amb una alta participació. Es van apropar a les urnes un 75% dels 843 electors amb dret a vot. Al dia següent es van conèixer els resultats. Al primer districte havien guanyat els administratius, que van obtenir tres regidors per dos dels monàrquics, però en canvi, al segon districte es van imposar els salistes amb cinc regidors per només un d’administratiu. Segons els federals aquesta victòria havia estat possible per “les coaccions, amenaces i el temor en que tenien sotmès el poble”. En número de vots el resultat va ser més ajustat. Els candidats monàrquics van obtenir un 47.7% dels vots davant del 46.6% dels de la CAC, mentre els d’Acció Catalana no arribaven al 5%. Malgrat el seu èxit electoral els monàrquics mai prendrien possessió dels càrrecs.

El dia 14 arribava al poble la notícia de la proclamació de la República a Barcelona i Sabadell. Els dirigents federals es posen en contacte amb els federals sabadellencs, que autoritzen la formació d’un comitè republicà local amb representants del CRF i Acció Catalana. Aquest comitè, acompanyat de molts veïns i encapçalat pel federal Roc Codó, es desplaça a casa de l’encara alcalde Antoni Sallés, a la plaça Octavià, per buscar la vara de batlle. Després pugen el carrer Major cridant visca la llibertat i visca la República fins a la seu consistorial, a la llavors plaça Major (avui Sant Pere). Aviat surten a la seva balconada i proclamen la República, hissant la bandera tricolor davant del nombrós públic congregat.

El dia següent se celebra l’esdeveniment amb una banda de música i la coral de la Unió Santcugatenca, mentre des del balcó de la Casa de la Vila els federals amb millor oratòria, com els rabassaires Magí Bartralot o Ramon Mas, fan encesos discursos. El dia 17 republicans de Sant Cugat són rebuts per Francesc Macià, que ordena que es formi un ajuntament provisional amb sis membres del CRF i quatre d’Acció Catalana i amb Roc Codó com alcalde.

El dia 24 d’abril la Junta Municipal del Cens proclama com a regidors als escollits el dia 12. Els monàrquics, ara presentant-se com a independents, intenten possessionar-se dels seus càrrecs. La notícia s’escampa pel poble i amb crits de lladres a Casa la Vila! es forma una manifestació que s’aplega davant la porta de l’ajuntament. Els monàrquics arriben protegits per mossos d’esquadra però els concentrats els impedeixen accedir al consistori. Haurà de ser Lluís Companys, llavors governador civil, qui vingui a Sant Cugat per solucionar la qüestió. Arribat aquella mateixa nit i assabentat de la situació, anul·la les actes de les eleccions i ratifica la composició de l’ajuntament provisional, assegurant que el temps del caciquisme havia passat. El 31 de maig es repetiran les eleccions municipals. Aquest cop les guanya clarament el CRF que obté un 70% dels vots.

Article publicat al Diari de Sant Cugat, 8 de març de 2013

El republicanisme federal a Sant Cugat (1900-1939)

El federalisme neix a Sant Cugat unit al moviment rabassaire. Els lligams entre federals i rabassaires es remuntaven a la Primera República, quan sent president Pi i Margall, es va proclamar una llei que declarava redimible la rabassa morta. La llei mai seria posada en pràctica, però sí serà l’inici d’un corrent de simpatia dels rabassaires vers els federals.

crf
Escut del Centre Republicà Federal de Sant Cugat del Vallès

A Sant Cugat seran rabassaires que havien estat afiliats a la Secció Espanyola de la Internacional, els que el 1895 creïn la Societat d’Agricultura, que el 1900 s’adherirà al Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF). El lligam polític entre rabassaires i federals s’intensificarà el 1919. Aquell any Francesc Layret va guanyar, com advocat d’un rabassaire santcugatenc, un plet front al propietari de Torre Negra. La victòria judicial es va celebrar al poble amb un míting del mateix Layret, acompanyat de Lluís Companys, d’on sortirà la idea de formar un sindicat rabassaire, que el 1922 es convertirà en l’agrupació local de la Unió de Rabassaires. A més es fundarà el Centre Federal Autonomista (CFA), que recolzarà la campanya electoral de Layret. Durant la Dictadura de Primo de Rivera els federals santcugatencs seran la principal força d’oposició, malgrat la desaparició del CFA el 1925. El 1930, amb la caiguda del dictador, es reorganitzaran. Naixerà el Centre Republicà Federal (CRF), presentat a l’abril pels rabassaires Magí Bartralot i Ramon Mas. Fundat per deu socis, el 1931 passava dels 150, convertint-se en la principal força política local. Els membres del CRF eren pimargallians a ultrança, defensaven l’autonomia municipal i un ideal iberista, més que nacionalista. Estaven molt influïts pel pensament social de Francesc Layret i eren fortament anticlericals.

El CRF no participarà a la Conferència d’Esquerres de març de 1931, que donarà origen a ERC, mantenint-se fidels al PRDF. Es presentaran a les municipals d’abril dins d’una heterogènia Candidatura Administrativa de Coalició. Malgrat perdre les eleccions per poc més d’un punt percentual davant dels monàrquics, el 14 d’abril són membres del CRF els que proclamen la República a Sant Cugat, formant un ajuntament revolucionari, amb el federal Roc Codó com alcalde. A les eleccions municipals, repetides el maig, el CRF obté una victòria aclaparadora, amb més del 70% dels vots, possibilitada per la caiguda de la xarxa caciquil i les expectatives de canvi polític que els federals representen. A les legislatives de juny ERC guanya les eleccions, a Sant Cugat amb un 81.3% dels vots. Aquesta victòria fa que el CRF decideixi el desembre adherir-se a ERC, encara que no perdran mai el contacte amb el PRDF, participant en les seves assemblees com oients.

Els federals des del poder municipal tracten de millorar la situació de les classes populars que han dipositat la seva confiança en ells. S’inaugurarà l’escola del poble, una biblioteca pública, la nova Casa de la Vila i s’iniciaran obres públiques per millorar l’habitabilitat i donar feina als aturats. A més, inicien una política de laïcització que els enfrontarà amb el sector catòlic de la vila.

Tant el CRF, com ERC aniran perdent recolzament, però continuarà sent la força hegemònica de la vila. A les eleccions de 1932 ERC obté a Sant Cugat el 54.7% dels vots i a les de 1933 un 49.5%. A les municipals de 1934 el CRF, recolzat per la Unió de Rabassaires, guanyà a la coalició de la Lliga, ACR i UDC, amb un 59% dels vots. El CRF seguirà a Companys en la seva proclamació de la República Catalana el 6 d’octubre de 1934, per això seran desallotjats del poder municipal i nou dels seus dirigents patiran presó. No serà fins a la victòria del Front d’Esquerres de febrer de 1936 -a Sant Cugat amb un 61.7% dels vots- que retornin al capdavant de l’Ajuntament.

La guerra va suposar l’inici d’una revolució social, que va sobrepassar als federals moderats, que van haver de cedir el poder al sector del CRF més esquerrà, liderat per Magí Bartralot, i a les organitzacions obreres. La repressió franquista estroncarà la tradició federalista santcugatenca.

Article publicat al Diari de Sant Cugat, 18 de gener de 2013