Pau Muñoz Castanyer, un catòlic del nacionalisme català al franquisme

Segurament l’únic santcugatenc que va ostentar càrrecs polítics d’abast nacional durant la Segona República va ser Pau Muñoz Castanyer, que va ser membre del Consell Nacional d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC). Fervent catòlic, defensor de la propietat i ferm nacionalista català abans de la Guerra Civil, forma part dels catalanistes conservadors, que havien militat a la Lliga Catalana, UDC, la Federació de Joves Cristians i, fins i tot, Acció Catalana, i que espantats per la repressió a la rereguarda, els excessos anticlericals i la revolució social desfermada el juliol de 1936, donaran suport, uns de forma entusiasta, altres de forma més crítica, al Franquisme, un règim que, en molts casos, els retorna les seves propietats col·lectivitzades durant la guerra i que fa del catolicisme un dels seus pilars ideològics.

Pau Muñoz Castanyer

En les nostres investigacions sobre el Sant Cugat republicà hem parlat d’ell i del seu paper polític, ara gràcies a les converses mantingudes amb el seu fill Jordi Muñoz-Castanyer Dinarés, que amablement ens va atendre, podem explicar més coses de la seva vida. També hem fet servir per aquesta entrada l’encomiàstic reportatge que li dedicà Joan Auladell Serrabogunyà a les pàgines d’Els 4 Cantons el 4 i 11 de febrer de 1994.

Orfandat i adolescència a Rubí

Pau Muñoz Castanyer va néixer a Ripollet el 1901, on el seu pare, Ignasi Muñoz Alabau, exercia de notari des de 1892. Va ser el primer fill del segon matrimoni del seu pare, casat en segones núpcies amb Anna Castanyer Llonch. La família seguiria al pare en les seves noves destinacions, el 1909 a la notaria de Cervera i el 1912 a la de Riudoms, vila on moriria Ignasi Muñoz aquell mateix any. La família és llavors acollida pel seu oncle, Rafael Castañé Llonch -que no havia catalanitzat el cognom-, a la casa pairal de Can Castanyer, a mig camí entre Sant Cugat i Rubí.

Pau Muñoz estudia als Maristes de Rubí, població on fa més vida social de jove. Participa en les activitats del Casal Popular, creat el 1919 pel doctor Josep Guardiet Pujol, rector de la parròquia de Rubí des de 1917. També impulsa el doctor Guardiet el 1921 la creació del Grup Fortitud de Rubí, que forma part de l’organització juvenil catòlica i catalanista dels Pomells de Joventut. Pau Muñoz dirigeix la seva Secció Excursionista i escriu al seu portaveu, la publicació Endavant. També escriu al setmanari nacionalista i conservador rubinenc Saba Nova. Pau Muñoz se submergeix així en un món catòlic i catalanista que marcarà el seu pensament.

Malgrat fer més vida a Rubí, també s’implica en l’associacionisme juvenil santcugatenc participant en la creació del grup Garba de Flors dels Pomells de Joventut. Amb l’arribada de la Dictadura de Primo de Rivera, el setembre de 1923, els Pomells són dissolts pel seu component catalanista. A Rubí, però, tot aquest moviment queda aixoplugat al Casal Popular.

De Can Castanyer a París

Pau Muñoz assisteix al seu oncle en els seus negocis, ja que a més de gestionar la propietat de Can Castanyer, és un dels accionistes d’Urbanizaciones, S.A., empresa promotora de la urbanització de Valldoreix, on tenia terrenys. També treballa un any a la ferreteria Can Damians a Barcelona.

Pau Muñoz Castanyer a Toulouse. 3 d’octubre 1925. Foto cedida per Jordi Muñoz-Castanyer

Seria el 1924 quan és cridat a files, malgrat ser soldat de quota, i enviat al Marroc. Participa en combats al voltant de Larache, on queda assetjat un temps. Com que no rebien notícies seves la família el dóna per mort. Però Pau Muñoz torna a principis de 1925 sa i estalvi. Pocs mesos després és de nou cridat per l’Exèrcit, però aquest cop decideix no presentar-se. Marxa a Toulouse, on el trobem l’octubre de 1925, i d’allà a París.

A la capital francesa treballa al ram tèxtil i entra en contacte amb altres exiliats catalans. Políticament es mou entorn d’Estat Català. No sembla que tingués una participació directa en el complot de Prats de Molló de 1926 però, segons explicava al seu fill, va visitar a Francesc Macià a la presó a París per passar-li un missatge.

Retorn, casat i hereu

Torna a Sant Cugat a mitjans del 1927, acollit a l’indult decretat aquell mes de maig amb motiu del 25 aniversari de la majoria d’edat del rei. Ara es guanya la vida, gràcies a les seves coneixences a París, com a representant de marques franceses de productes de goma i, durant un temps, també de productes de perfumeria. El 1929 es casa amb Josepa Dinarés Closes, de Les Corts de Barcelona, amb la que tindrà quatre fills.

Reprèn les seves col·laboracions periodístiques. El 1929 i 1930 escriu, de nou, a la revista rubinenca Endavant, ara convertida en setmanari catòlic, sota el pseudònim de P. de Puigmadrona, fustigant el caciquisme local i fent gala del seu ferm catalanisme.

El 1931 mor el seu oncle Rafael sense descendència i Pau Muñoz Castanyer esdevé l’hereu de Can Castanyer, una propietat que compren el mas, l’església de Santa Maria de Campanyà i una finca d’unes 25 hectàrees, on es conrea vinya, cereals i farratges i amb una zona de regadiu amb horts.

D’Acció Catalana a Unió Democràtica de Catalunya

Pau Muñoz ha ingressat en Acció Catalana. Participa en la creació de lAgrupació d’Acció Catalana de Sant Cugat, formada l’abril de 1930, tot just quan s’està reorganitzant el partit a tota Catalunya. Acció Catalana es presenta a les eleccions municipals d’abril de 1931. Pau Muñoz participa en la campanya electoral, denúncia que no han pogut fer una candidatura netament republicana perquè el Centre Republicà Federal ha preferit anar com administratius.

El 12 d’abril la victòria va ser per als monàrquics, però mai arribaran a governar. El 14 d’abril es proclama la República i des de la Generalitat es nomena un Ajuntament «revolucionari» format només per republicans, sis regidors federals i quatre d’Acció Catalana. Un d’ells és Pau Muñoz, escollit cap de la minoria i que com a tal parla des del balcó de l’Ajuntament durant la inauguració oficial de la plaça de la República, abans plaça Major, el dia 12 de maig.

A les eleccions locals repetides del 31 de maig, amb victòria aclaparadora dels republicans federals, la minoria serà formada per republicans radicals. Acció Catalana quedava fora de l’Ajuntament. L’agost de 1931 Pau Muñoz és escollit president de l’Agrupació local i aviat assumeix també la direcció de Garba, la publicació mensual del partit. Dura poc a la direcció de la publicació, és substituït el febrer de 1932, i al partit, ja que a mitjans de 1932 participa en la creació d’una nova organització política, Unió Democràtica de Catalunya (UDC). La discussió sobre la confessionalitat de l’Estat i la relació amb l’Església catòlica en la Constitució republicana ha dividit el partit. El sector més catòlic marxa d’Acció Catalana per fundar UDC.

El 1932 és també l’any que Pau Muñoz passa a viure a Barcelona, s’instal·la al carrer Duc de la Victòria, sense deixar de passar llargues temporades a Can Castanyer. A la ciutat comtal trava amistat amb Lluís Vila i d’Abadal, Maurici Serrahima, Manuel Carrasco i Formiguera, el rovell de l’ou d’UDC, i altres nacionalistes catalans com Francesc Maspons i Anglasell. A més, col·labora com articulista a la premsa barcelonina, primer a La Nau i després en publicacions afins al partit democristià com El Matí i, sobretot, El Temps.

Al primer congrés d’UDC, celebrat a Badalona l’1 i 2 d’octubre de 1932, en què el partit es referma en el seu confessionalisme catòlic i el seu nacionalisme català, Pau Muñoz es mostra com un delegat actiu. Presenta esmenes, com la que demana que la denominació del partit sigui Unió Democràtica Nacionalista, que no és acceptada, i altres referents al tema rabassaire. En la jornada final és escollit secretari escrutador, encarregat de fer el recompte de vots en l’elecció dels membres del Comitè de Govern del partit.

El primer acte d’UDC a Sant Cugat se celebra el dia 28 d’octubre de 1932, un míting a la Sala Tadeo amb Pau Muñoz i el líder del partit Manuel Carrasco i Formiguera. El novembre els mateixos oradors fan la presentació del programa electoral per les eleccions al Parlament de Catalunya, a les que van coalitzats amb la Lliga i Acció Catalana. Però Pau Muñoz destaca més en treballs a la direcció nacional del partit que en la mínima agrupació local d’UDC de Sant Cugat.

Conferència de Josep Cirera i Soler sobre “Cap al nou ordre social” al local d’Unió Democràtica de Catalunya. D’esquerra a dreta: Manuel Carrasco i Formiguera, Miquel Coll i Alentorn, el conferenciant Josep Cirera i Soler, Félix Duran i Cañameres, Rafael Morató i Pau Muñoz Castanyer. Barcelona, 14 febrer 1935. Autor: Carlos Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona. A-4-4-S4-112

Una agrupació que està present al Congrés extraordinari del partit celebrat a Vic el 26 de març de 1933 i al II Congrés Nacional d’octubre del mateix any, un encontre on de nou trobem un Pau Muñoz molt dinàmic, especialment durant la discussió de la ponència sobre els problemes de la terra. L’agost de 1933, representant a UDC, va signar el pacte Galeusca, que subscriuen partits galleguistes, el PNV pels nacionalistes bascos i Acció Catalana, Palestra i UDC, per part dels nacionalistes catalans. El setembre de 1933 és escollit membre del Consell Nacional d’UDC. A més d’articulista, destaca com orador i participa en mítings i actes públics del partit.

A les eleccions municipals de gener de 1934, a Sant Cugat, UDC col·loca a Pau Muñoz a la llista de Conjunció Catalanista, que agrupava la dreta catalanista local, i que és derrotada àmpliament per la candidatura del Centre Republicà Federal. Muñoz no va ser escollit com a regidor.

Pau Muñoz també té un paper com a promotor de la reorganització del moviment catòlic a Sant Cugat, inspirant-se en el model parroquial de Josep Guardiet, que ell havia conegut durant els seus anys a Rubí. Va ser el primer president de l’Institut de Cultura Infantil, inaugurat l’1 d’agost de 1932. La seva germana Roser presideix l’Institut de Cultura Femenina, creat l’abril de 1933.

El trasbals de la Guerra Civil

La Guerra Civil trasbalsa la seva vida. Els primers dies aconsegueix, per dos cops, salvar de la crema Santa Maria de Campanyà, l’església situada al costat del mas, però no podrà una tercera. El 10 agost 1936 un grup d’incontrolats cala foc a l’església. Només se salva el retaule sant Sebastià i les llànties votives.

Pau Muñoz Castanyer amb la seva dona Josepa Dinarés i el seu fill. Seva. ca. 1938. Foto cedida per Jordi Muñoz-Castanyer

Amb la revolució engegada el juliol de 1936, les terres de la finca queden en mans del masover i dels parcers. Pau Muñoz decideix fugir amb la seva família. Gràcies a les gestions del seu amic Lluís Vila i d’Abadal la família s’instal·la a Seva, a casa del doctor Josep Maria Gassó, al que Pau Muñoz ajuda en la seva feina a l’Aliança de Vic. Segons explica Joan Auladell al seu article, col·labora també amb Vila, ajudant a sacerdots i religiosos fugitius i amagats.

Quan l’abril de 1938 és cridada la seva lleva, Muñoz decideix no presentar-se i, de nou, marxa cap a França. Travessa els Pirineus a peu i s’instal·la Toulouse, on és acollit per vells amics de la seva primera època francesa. El novembre 1938 entra a l’Espanya franquista. Passa per San Sebastian i Saragossa. Segons informes posteriors de la Guàrdia Civil, no corroborats pel seu fill, ingressa a l’Exèrcit franquista. El febrer de 1939, pocs dies després de l’entrada de les tropes franquistes a Sant Cugat, torna a Can Castanyer. El 19 de març regressa la seva família, que havia estat vivint a Vic.

De la Comissió Abat Oliba a l’alcaldia

Durant la guerra Pau Muñoz ha vist la seva propietat confiscada i al seu mentor, el doctor Guardiet, assassinat a La Rabassada. Clar que també ha conegut l’afusellament del seu amic Manuel Carrasco i Formiguera pel Franquisme. Ha hagut de fugir. Ara el nou règim li retorna la seva propietat i fa dels principis nacionalcatòlics bandera. Muñoz acabarà col·laborant.

Pau Muñoz decideix viure de pagès. S’instal·la a la recuperada Can Castanyer amb la família. S’implica en la millora dels cultius, bàsicament vinya, i de la ramaderia a la finca. Forma part de l’Institut Agrícola Català Sant Isidre, la patronal agrícola, i és actiu militant d’Acción Rural Católica.

El seu catolicisme continua vertebrant el seu pensament. El dia de l’Assumpció de 1941 celebra una festa religiosa a Santa Maria de Campanyà, reposant la imatge de la verge cremada el 1936. També participa en el món catòlic santcugatenc. És un dels impulsors, el febrer de 1947, de la Comissió Abat Oliba de Sant Cugat, de la que és vicepresident. Aquesta Comissió naixia per promoure l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, que se celebrà amb tota la pompa el 27 d’abril. La Comissió fa servir el català, organitza ballades de sardanes i serveix per reagrupar a aquells catalanistes catòlics de tarannà conservador d’abans de la guerra, alguns dels quals han col·laborat amb Falange. A més, Pau Muñoz, fidel a la seva afecció al periodisme, escriu a Guia, la revista de la parròquia.

Potser per aquest lideratge i pel seu prestigi intel·lectual és proposat per alcalde després de la dimissió de Nicolás Villar Recio, implicat en afers pocs clars al voltant de la portada d’aigua a Sant Cugat, i el breu pas per l’alcaldia d’Albert Rosàs Macià, propietari de Can Rosàs. L’agost de 1947 és nomenat alcalde pel governador civil. Pau Muñoz es va resistir a acceptar el càrrec, però finalment, davant de les pressions, n’assumeix l’alcaldia el 30 d’octubre de 1947, sense acceptar la jefatura de FET de las JONS.

Durant el seu mandat destaca la finalització de les obres per l’abastament d’aigua al poble. Des del seu càrrec avala a alguns dels santcugatencs exiliats perquè puguin tornar a Sant Cugat. Són els casos, per exemple, del republicà Magí Bartralot Auladell, que havia estat alcalde durant la guerra i amb el que havia compartit consistori «revolucionari» l’abril de 1931, o del catalanista Joan Giménez Llorens, que havia militat amb ell a Acció Catalana. Tots dos tornen el 1948 sense ser represaliats. També farà gestions perquè el local de la Unió Santcugatenca, convertit en Casino Nacional, sigui retornat als seus socis.

Pau Muñoz Castanyer, amb la vara d’alcalde, acompanyat de Nicolás Villar Recio, sortint del Monestir. Sant Cugat del Vallès, ca. 1948. Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès

El juny de 1949 Pau Muñoz demana al governador civil ser rellevat del càrrec d’alcalde. El governador accepta la seva demanda. Segons Joan Auladell, la seva dimissió es produeix arran del seu enfrontament amb l’Associació de Propietaris de La Floresta pel projecte de la carretera que havia d’enllaçar el barri amb La Rabassada. Surt llavors a col·lació el seu passat catalanista.

El 1952 torna al consistori, aquesta vegada com a regidor pel terç familiar, escollit el novembre de 1951. Pau Muñoz s’havia postulat en aquests pseudoeleccions amb un manifest on afirma que es presenta «libre de toda suerte de coacciones, independiente de todo partidismo, puesta la mirada únicamente en el interés de la población».

El setembre 1956, l’alcalde José María Martí Gras el nomena primer tinent d’alcalde. Un any després renuncia a la tinença d’alcaldia arran de la polèmica amb alguns influents veïns de Valldoreix que havien demanat esdevenir Entitat Local Menor. Muñoz, coneixedor de la realitat valldoreixenca, havia presidit la Comissió encarregada de l’afer. Deixa el consistori definitivament el febrer de 1958 quan finalitza el seu mandat.

Es retira llavors a Can Castanyer, on de vegades és visitat per antics company d’UDC, com Maurici Serrahima. Amb l’arribada de la democràcia encara participa el 1978 en un míting d’UDC a Rubí. Pau Muñoz Castanyer va morir al seu mas, on és enterrat, el 2 de febrer de 1979.

Anuncis

L’exili santcugatenc

Entre finals de gener i mitjans de febrer de 1939 unes 440.000 persones travessen la frontera francesa fugint de l’avanç de les tropes franquistes. La meitat són soldats de l’Exèrcit republicà en retirada, la resta civils, entre ells refugiats que ja havien abandonat feia mesos dels seus pobles d’origen. En total serà més de mig milió els que marxin a l’exili. La meitat no tornaran.

Entre aquesta allau de persones també hi ha santcugatencs. No sabem del cert quants eren, però segur que passaven del centenar. Hi ha soldats i milicians, però també responsables polítics i sindicals que han marxat del poble abans de què el 26 de gener entressin les tropes franquistes. Per exemple, prop de la meitat de la cinquantena de regidors que han format part de l’Ajuntament de Pins del Vallès durant la guerra han enfilat cap a França. Són coneixedors de la dura repressió patida per republicans, esquerrans i sindicalistes en altres pobles quan han arribat els franquistes.

Refugiats espanyols a la frontera francesa. Febrer 1939. Getty Images

Passaran a França dirigents d’ERC com l’exalcalde Magí Bartralot o Mateu Cortés, de la Unió de Rabassaires, com Ramon Mas, de la CNT, com Isidoro Checa, darrer alcalde de Pins del Vallès, de la UGT i el PSUC com Lluís García Guillén o Jaume Serra Trabal, de l’il·legalitzat POUM com Ramon García Cobacho o Joan Puig Pla.

La marxa cap a la frontera no ha estat fàcil. Els primers en arribar han trobat la frontera tancada. Les columnes de fugitius han estat atacades per avions franquistes. Per exemple, Hilari Arlandis, que havia estat director de l’Escola de Comissaris de Pins del Vallès, morirà en un bombardeig a Figueres el 3 de febrer durant la retirada.

Camps de concentració

Una vegada oberta la frontera els exiliats són tancats en camps de concentració improvisats. Al d’Argelers, situat sobre la platja, arriben 100.000 persones en una setmana. Altres refugiats aniran a parar a Gurs, Barcarès, Sant Cebrià, Boló o Rivesaltes. Les famílies són separades. No és la rebuda que esperaven. Els refugiats espanyols són considerats pel govern francès una càrrega econòmica i una amenaça per a la seguretat interna.

Alguns dels santcugatencs no han passat a França sols, venen amb la família. És el cas, per exemple, d’Isidoro Checa. Junt amb ell passen la frontera la seva dona Emilia Mayen, les seves tres filles, el seu gendre i una neta de només un any.

En altres casos la família s’unirà més tard a l’exili. Com la de Josep Oltra Picó, dirigent del POUM que vivia a Sant Cugat des de 1936. Ell passarà a França amb l’allau de febrer, la seva dona, la teixidora santcugatenca Concepció Pla Fàbregas i David, el fill de tots dos, passaran setmanes més tard.

Sortir dels camps

La vida als camps de concentració és dura: gana, fred, maltractament, malalties, falta d’higiene… Per a sortir als exiliats només els hi queda ser repatriats a Espanya, marxar a un altre país o obtenir un contracte fora dels camps.

Davant la pressió francesa, la precària situació als camps i la situació de preguerra, alguns santcugatencs tornen el mateix 1939. Alguns són soldats de l’Exèrcit republicà, altres han tingut responsabilitats polítiques però no esperen represàlies dures. S’equivoquen. Per exemple, el març torna el manobre Fernando Lorente Aguilar, un cenetista que havia format part de la milícia local. Passa per un camp de concentració a Tarragona i és alliberat, però pocs dies després d’arribat a Sant Cugat és denunciat per dos veïns. Serà detingut, jutjat en consell de guerra i afusellat. També tornen durant el 1939 els exregidors Tomàs Grau Mercè i Joan Cortadelles Segura. També seran jutjats en consell de guerra i condemnats a dotze anys de presó.

Emigrar cap a un altre país, normalment Mèxic o la URSS, només està a l’abast d’alguns polítics amb responsabilitats més enllà de l’àmbit local. Com el santcugatenc Tomàs Fàbregas Valls, que havia participat al Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que aconseguirà embarcar-se, junt amb els seus fills de 8 i 6 anys, el juny de 1939 a l’Ipanema, un vaixell amb refugiats espanyols amb destinació a Mèxic, on arribarà el 7 de juliol. També passarà a Mèxic, en el vaixell Nyssan, però el maig de 1942, l’Amadeu Aragay, exdiputat d’ERC, i la seva dona Elionor Vinyerta, que residien a Sant Cugat des de 1932. D’aquests, només els fills de Fàbregas tornaran.

Davant la manca de ma d’obra, sobretot en el món rural, per la mobilització militar dels joves francesos, alguns refugiats aconsegueixen sortir dels camps i col·locar-se com a treballadors a explotacions agràries, com per exemple els rabassaires Ramon Mas, Magí Bartralot o Joaquin Moya.

Camp de concentració d’Argelers. Febrer 1939

Exiliats mobilitzats

A partir d’abril de 1939 els homes que resten als camps comencen a ser mobilitzats. Se’ls ofereix sumar-se a la Legió Estrangera -a la que s’apunten un miler-, als Regiments de Marxa de Voluntaris Estrangers, on marxen uns 6.000, o a les Compagnies de travailleurs étrangers (CTE), a les que, en un inici, es van apuntar 20.000 antics milicians espanyols.

Aviat seran més. La majoria dels homes refugiats acabaran ser mobilitzats a les CTE. També els que havien trobat feina fora dels camps. Entre febrer i març de 1940, són uns 55.000 exiliats més els que són incorporats. Són destinats a treballar, en règim militar, a la fortificació de les línies de defensa a les fronteres, a l’arranjament de carreteres, treballar a pedreres o a fàbriques d’armes.

En mans nazis

Amb la invasió nazi de França, entre maig i juny de 1940, serien detinguts pels alemanys uns 10.000 exiliats republicans, sobretot els mobilitzats a les CTE, que són abandonats a la seva sort pels comandaments militars francesos. Són enviats a stalags, on inicialment reben tracte de presoners de guerra. Poc a poc, una vegada el govern franquista s’ha desentès d’ells, són identificats per la Gestapo i separats de la resta de presoners. La seva destinació és Mauthausen, la seva fi ser exterminats.

A Mauthausen acabaran quatre santcugatencs. Joaquin Moya Braulio, exregidor de la Unió de Rabassaires i militant del POUM, assassinat el 15 d’octubre de 1941 al camp de concentració de Gusen. Al mateix camp, setze dies més tard, moria un altre santcugatenc, en Francisco Calventus Navarro, que havia arribat a Mauthausen l’agost de 1940. Bonaventura Bartralot, germà de Magí, ingressat el gener de 1941, i Josep Puiggròs Paloma, exregidor del PSUC, detingut per la Gestapo com a membre de la Resistència, i arribat a Mauthausen el setembre de 1943, sobreviuran. Tots dos seran alliberats el maig de 1945.

A més de Puiggròs, hi ha altres santcugatencs que participen a la Resistència armada contra els nazis. Coneixem els casos de Magí Bartralot i el de Ramon Mas, que va formar part de l’Agrupació de Guerrillers Espanyols, actuant a la zona de Carcassona.

Sota el règim de Vichy

Mentrestant, a la zona lliure, la controlada pel govern de Vichy, els homes exiliats d’entre divuit i cinquanta-cinc anys són de nou mobilitzats a partir de setembre de 1940, de nou les famílies queden separades. Són enquadrats als Groupements de travailleurs étrangers (GTE) amb l’objectiu de tenir-los controlats i aprofitar la seva força de treball en feines de reconstrucció. Dels 37.000 incorporats als GTE més del 80% eren espanyols. Alguns d’ells santcugatencs.

A més, també recluten els alemanys. A partir d’abril de 1941 l’Organització Todt mobilitza ma d’obra per a treballar a Alemanya i en fortificacions a França. El 1943 molts refugiats espanyols són obligats a sumar-se. Són 35.000 els espanyols mobilitzats per l’Organització Todt. Entre ells trobem als santcugatencs Joan Giménez Llorens i a Mariano Mercader Gómez, exregidor de la CNT, que havia dirigit La Pelleria col·lectivitzada, que serà enrolat el maig de 1943 i enviat a treballar a les obres de la base de submarins de La Pallice.

Retorns i permanències

A mesura que anaven passant els mesos alguns dels exiliats, sobretot excombatents republicans que no havien tingut responsabilitats polítiques, demanaven retornar al poble. Per això, havien d’aconseguir ser avalats per jerarquies de la Falange, regidors de l’Ajuntament o el rector de la parròquia.

També aniran retornant alguns càrrecs polítics. El 1942 ho fa el rabassaire Antoni Vilaró Cahís, exregidor del PSUC, que serà condemnat a 12 anys, i també Jaume Serra Trabal, del PSUC, que també serà processat. El 1944 el tintorer Mariano Mercader aconsegueix els avals per abandonar l’Organització Todt i retornar a Sant Cugat. El 1948, durant l’alcaldia de Pau Muñoz Castanyer, tornaran l’exalcalde Magí Bartralot, el catalanista Joan Giménez Llorens i l’Inocenci Mora Adalid, que havia estat regidor del PSUC. I encara el 1969 ho farà Ramon Mas.

Alguns com Ramón García Cobacho, exregidor del POUM, o el seu company de partit Josep Colom Cañellas, no tornaran a trepitjar Sant Cugat fins després de la mort de Franco. Refaran la seva vida a França, un país que també es convertirà en residència definitiva per altres santcugatencs i les seves famílies. Al país veí viuran fins a la seva mort, per exemple, els cenetistes Josep Presas Llenas -mort a Valence el 1949-, José García Montiel -finat a Saint Etiénne el 1953- o l’exalcalde Isidoro Checa, mort el 1956 a Agen.

Tampoc tornaran mai els dos supervivents de Mauthausen. Josep Puiggrós, que es retrobarà amb la seva dona, la també exiliada Concepció Crespo Macías, morirà el 1962 a Pissos (Landes) i Bonaventura Bartralot a Toulouse el 1971.

Hem citat els noms d’alguns dels exiliats santcugatencs, va haver-hi bastants més, però desconeixem les seves trajectòries.

Voluntaris santcugatencs a les columnes de milícies antifeixistes

El 19 de juliol de 1936 l’intent de cop d’Estat fracassava a Barcelona, però no a altres parts de l’Estat, començava la Guerra Civil. La guerra acabaria suposant la mobilització militar de la majoria de població adulta masculina, però els primers mobilitzats van ser voluntaris de les organitzacions republicanes i obreres que van marxar al front en columnes organitzades des de partits i sindicats antifeixistes. Es tracta, doncs, d’un exèrcit de voluntaris que serà la base, una vegada militaritzats, de l’Exèrcit Popular de Catalunya.

L’enviament d’aquestes columnes al front estava coordinat pel acabat de crear Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMAF), on estaven representades les organitzacions polítiques i sindicals antifeixistes i, on recordem, figurava el santcugatenc Tomàs Fàbregas com a representant d’Acció Catalana Republicana (ACR), encara que amb funcions a la seguretat interna. El Comitè tenia com un dels seus principals objectius l’organització militar de Catalunya i era l’encarregat d’equipar, dirigir i reclutar les milícies populars, encara que eren les diferents organitzacions representades al CCMAF les que realitzaven el reclutament als seus propis centres d’allistament. A l’octubre, després de la dissolució del CCMAF, seria la Conselleria de Defensa de la Generalitat, això sí presidida per un cenetista, l’encarregada de dirigir i estructurar les milícies populars.

Segons els càlculs de Gonzalo Berger, autor de Les milícies antifeixistes de Catalunya, els milicians mobilitzats van ser uns 20.000 a l’agost, pujant a 35.000 al setembre i arribant als 45.000 al novembre. A Sant Cugat, gràcies als treballs de José Luis Ausín sobre milicians del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), de l’apèndix de la tesi del mateix Berger i de la documentació consultada per mi a l’Arxiu Històric Municipal de Sant Cugat -bàsicament correspondència del temps de la guerra i informes franquistes- hem comptabilitza prop d’una quarantena de voluntaris a les columnes antifeixistes entre juliol i desembre de 1936.

Milicians marxant cap al front d’Aragó amb les primeres columnes de combatents. Barcelona. Juliol 1936. Fons Generalitat de Catalunya (Segona República). Arxiu Nacional de Catalunya. ANC1-1-N-3871

Els milicians santcugatencs al front d’Aragó

A escala catalana va ser el sindicat CNT l’organització que va aportar més milicians a les columnes -més de la meitat-, seguida del PSUC i la UGT. A Sant Cugat, en canvi, el Sindicat Únic d’Arts i Oficis de la CNT aporta un terç dels voluntaris i és el POUM, organització política amb una forta implantació al poble, d’on provindrien la majoria dels voluntaris. Més del 50% dels milicians santcugatencs militen al partit marxista o la seva branca juvenil, la Joventut Comunista Ibèrica (JCI). Sembla que a Sant Cugat, a diferència d’altres pobles com Rubí, no es va organitzar cap centúria o batalló propi i que els voluntaris es van allistar majoritàriament a casernes de Barcelona.

Els primers milicians santcugatencs marxen cap al front el 24 de juliol en la Columna Durruti, organitzada per la CNT, i es dirigeixen a Bujaraloz. Són anarcosindicalistes com Francisco Aguillanes o Diego Rodríguez o poumistes com el serraller Josep Llunell, als que en setmanes posteriors s’afegeixen més cenetistes locals com el rajoler Silvestre Ayala, Manuel Calafet, Pedro Martínez o el militar Pere Gabarrella. Més santcugatencs marxen al front enquadrats en columnes de la CNT. José Avellán i el paleta de 20 anys Francisco Martínez García, militant de la FAI, s’uniran a la Columna Ortiz, que va marxar cap a la zona Belchite el 25 de juliol; el cenetista Blas Rodríguez marxarà l’agost amb Los Aguiluchos de la FAI i el setembre, en la Columna Ferrer i Guàrdia, formada per cenetistes i militars trobem el santcugatenc Enrique Ferrándiz.

Per la seva banda, la majoria dels membres del POUM santcugatenc s’enrolen en unitats organitzades pel seu partit, com la Columna Balada-Oltra, dues centúries comandades per Sergi Balada i Josep Oltra Picó -destacat dirigent del POUM que poc abans de l’inici de la guerra es va instal·lar a Sant Cugat- que surt el 26 de juliol cap a Alcalá del Obispo; o en la Columna Joaquín Maurín (Segona del POUM), que surt 3 d’agost cap a sector d’Osca, amb santcugatencs com els paletes Joan Crehueres i Ismael Castelló Vicedo -que seria alcalde el 1938-, Álvaro Escudero, José Rodríguez, Manuel Roca Ferrer o Alexandre Parra Ponseti, al que van seguir els seus germans Eduard i Francesc, o en la 3a Bateria de la Columna d’Artilleria Lleugera del POUM (Bateria Germinal Vidal), amb la que marxen Saturno Bayo, Jaume Marimon i el rajoler de 22 anys Joan Vericart, que surt el mateix 3 d’agost cap a Vicien. El 12 d’agost sortia també cap al front d’Osca la Cavalleria Roja del POUM, una centúria on figurava el santcugatenc Joan Paredes. La majoria d’aquests milicians poumistes acabaren desplegats a la zona de Tierz i Casetas de Quicena participant en l’intent de conquesta d’Osca.

En aquests primers moments les columnes no eren tan uniformes políticament com ho seran més endavant, i així hem vist a Josep Llunell Llunell, de 20 anys i militant del POUM, en la Columna Durruti i sabem que el paleta Manuel Soriano Marco, també de 20 anys i militant del POUM, va marxar cap al front el 24 de juliol en la Columna Del Barrio, predominantment formada per membres del PSUC. Sembla que Manuel Soriano passaria més endavant a una unitat controlada pel seu partit i, de fet, serà el primer milicià santcugatenc mort al front, al caure en combat a Casetas de Quicena el 21 d’octubre de 1936. Soriano serà objecte d’un homenatge a Sant Cugat el 17 de novembre per part dels seus camarades de la JCI i el POUM.

Santcugatencs als combats de Mallorca i Madrid

Com hem vist, la majoria dels voluntaris santcugatencs es dirigeixen al front d’Aragó, els de les columnes cenetistes cap a Saragossa i els del POUM cap a Osca. Però també hi ha santcugatencs en la frustrada expedició del capità Alberto Bayo a Mallorca de finals d’agost de 1936. Són joves com Evarist Bayo, militant del POUM que s’incorpora a la Columna Gamisans-Oliver, formada majoritàriament per companys seus, o Francisco Manzanares, militant del PSUC, que forma part de la Columna Espartaco, organitzada pels comunistes, o Hilario Val, que marxa amb la de Transport Marítim de la CNT.

Alguns d’aquests milicians, retornats a la Península després de la fracassada expedició, són enviats a defensar Madrid. També són enviades a la defensa de la capital espanyola altres columnes catalanes, entre elles l’organitzada pel PSUC i la UGT, la Columna Libertad, que surt de Barcelona el 9 de novembre. En aquesta unitat marxa un milicià santcugatenc, el jove de 18 anys Vicente Millán García, membre del PSUC que serà el segon voluntari local en morir al front, caurà en combat el primer de desembre de 1936.

Durant els mesos posteriors continua la marxa de voluntaris santcugatencs al front, de fet, alguns dels que hem citat van marxar al setembre o l’octubre. Encara el novembre marxa Joaquim Estrems, militant d’ACR de només 17 anys, amb la Columna Macià-Companys, organitzada per ERC, o Bartomeu Xercavins, militant d’ERC, amb la Columna Volant Catalana, formada per voluntaris d’Estat Català, a la que potser també estava adscrit Pere Escofet Romagosa. Aquesta Columna tenia aquarterament a Bellaterra i va organitzar un festival a la Unió Pinenca el 3 de desembre de 1936.

L’estada dels milicians al front, en ser voluntària, variava, hi havia els que van tornar al mes i va haver-hi els que van fer tota la guerra. Alguns es deixen la vida, uns en els primers mesos, com Manuel Soriano o Vicente Millán, altres ja avançada la guerra, com Jaume Marimon mort el gener de 1938. Hi ha alguns que pujaran durant el conflicte a l’escalafó militar, per exemple l’Alexandre Parra Ponseti seria nomenat tinent en campanya l’agost de 1937, després de passar per l’Escola Popular de Guerra, i Pere Escofet també arribarà a tinent el març de 1938.

Entre els voluntaris abunden els obrers industrials, sobretot paletes i rajolers. La presència de treballadors del camp, majoritaris a Sant Cugat, és menor, només coneixem el cas d’algun rabassaire com Miquel Crehueres, militant del POUM. La majoria dels milicians són joves al voltant de la vintena d’anys, encara que també trobem voluntaris que passaven dels cinquanta anys com Silvestre Ayala.

Combatents del POUM darrera una trinxera a Casetas de Quicena, front d’Aragó. Setembre 1936. Fons Brangulí (Fotògrafs). Arxiu Nacional de Catalunya. ANC1-42-N-34434

L’Ajuntament i els milicians

L’octubre de 1936, el Full Oficial del Comitè Local de Sabadell, en un reportatge sobre Sant Cugat, xifrava en trenta els milicians locals que en aquell moment «lluiten al front» i parlava de què «noves expedicions s’estan organitzant». A més, s’explicava l’esforç a la rereguarda, afirmant que «quatre camions carregats de queviures han marxat vers el front» i es destacava la feina de les dones que «treballen incansablement en la confecció de prendres [sic] d’abric per als combatents antifeixistes».

Però aquesta devia ser una visió un xic idealitzada. Al ple municipal de 2 desembre de 1936 Ramon García Cobacho, conseller del POUM i president de la Comissió de Defensa local, anunciava la seva propera visita al front d’Aragó i demanava material per portar als milicians santcugatencs, ara pinencs. Sembla que fins llavors han estat oblidats per l’Ajuntament perquè Jaume Cussó, cap del PSUC, «es dol que hom no s’hagi recordat millor dels milicians d’aquesta vila, puix que no se’ls ha enviat fins ara res». El ple acorda que «es reculli i enviï el que sigui possible».

Al següent ple, el del 9 de desembre, Ramon García Cobacho dóna compte de la visita realitzada als milicians santcugatencs. De nou és Jaume Cussó el que crida l’atenció sobre els milicians locals, demanant que es facin més viatges com aquest «per tal que els que lluiten es donguin [sic] compte que des de la rereguarda no oblidem els que sofreixen privacions per la causa del poble».

De milicians a soldats

Hem comptabilitzat els voluntaris fins desembre 1936. A partir de 1937 la mobilització de lleves, la militarització progressiva de les columnes, començada de forma lenta i desigual a l’octubre, i la creació de l’Exèrcit Popular de Catalunya, un procés que no culmina fins al març de 1937 amb la creació del Comitè Pro Exèrcit Popular, posa fi a les milícies populars, a partir de llavors els milicians que restin a l’Exèrcit esdevindran soldats.

Llistat de milicians santcugatencs

Nom

Organització

Columna

Data sortida

Aguillanes Asensio, Francisco CNT Durruti 24/7/36
Avellán Martínez, José CNT Ortiz 19/9/36
Ayala Andreu, Silvestre CNT Durruti 25/9/36
Baeza Hernández, Luis POUM
Bayo Benedito, Evarist POUM Gamisans-Oliver 20/8/36
Bayo Benedito, Saturno POUM Artilleria Lleugera del POUM
Calafet Ripollés, Manuel CNT Durruti
Camps Moncau, Jaume POUM
Castelló Vicedo, Ismael POUM Joaquín Maurín 5/8/36
Crehueres Galimany, Joan POUM Joaquín Maurín
Crehueres Galimany, Miquel POUM
Escofet Romagosa, Pere Estat Català
Escudero Toribio, Álvaro POUM Joaquín Maurín 7/8/36
Estrems Casadevalls, Joaquim ACR Macià-Companys 25/11/36
Ferrándiz Gausachs, Enrique Militar Ferrer i Guàrdia 30/10/36
Gabarrella Majós, Pere Militar Durruti 20/10/36
Llunell Llunell, Josep POUM Durruti 27/7/36
Llunell Tondo, Josep POUM
López Teruel, Andrés CNT Durruti?
Manzanares García, Francisco PSUC Espartaco 20/8/36
Marimon Rom, Jaume POUM Artilleria Lleugera del POUM
Martínez García, Francisco FAI Ortiz 27/8/36
Martínez Segura, Pedro CNT Durruti
Millán García, Vicente PSUC Libertad
Nebot, Frederic POUM Ortiz
Oltra Picó, Josep POUM Balada-Oltra 24/7/36
Paredes García, Joan POUM Cavalleria Roja
Parra Ponseti, Alexandre POUM Joaquín Maurín
Parra Ponseti, Eduard POUM
Parra Ponseti, Francesc POUM
Roca Ferrer, Manuel POUM Joaquín Maurín 24/7/36
Rodríguez Martínez, Diego CNT Durruti
Rodríguez Rebollo, Blas CNT Aguiluchos de la FAI 3/8/36
Rodríguez Segura, Alejo CNT 7/36
Rodríguez Segura, José POUM Joaquín Maurín
Salas García, Juan CNT Ascaso
Soriano Marco, Manuel POUM Barrio
Val Nadal, Hilario CNT Transport Marítim CNT 20/8/36
Vericart Xercavins, Joan POUM Artilleria Lleugera del POUM
Xercavins Adzara, Bartomeu ERC Volant Catalana
Zapater Sasot, José Ortiz 24/7/36

Josep Puiggròs Paloma, el quart santcugatenc de Mauthausen

[Actualitzat: 6 març 2019]

Fa mesos que sabem que van ser quatre els santcugatencs que va passar per Mauthausen. A Josep Puiggròs Paloma ens l’havíem deixat quan van fer una primera investigació que va servir de base per a la realització del documental Els tres santcugatencs de Mauthausen de TV Sant Cugat. Ara podem explicar qui era el quart santcugatenc de Mauthausen.

Dificultats per a la seva localització

El passat 30 de novembre de 2018 rebia un correu electrònic de Juan Antonio Olivares Abad, un investigador de Viladecavalls, on m’explicava que estava cercant dades d’egarencs deportats als camps nazis, entre ells figurava un tal José Paloma Puigrós, nascut a Terrassa. Regirant els padrons de la ciutat vallesana no l’havia trobat, però en canvi havia topat, en el padró de 1915, amb un José Puiggròs Paloma. Cercant a Internet va trobar el seu nom citat a la meva pàgina web. Efectivament, allà figura com a regidor del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a Pins del Vallès el 1937. Per això em posava en antecedents.

El perquè no l’havia localitzat en les meves anteriors recerques sobre deportats santcugatencs és fàcil d’endevinar, en els llistats de deportats figura amb els cognoms canviats i una petita errada en un d’ells, això és així, fins i tot, en el llistat més complet del que disposem fins al moment, l’elaborat per Benito Bermejo i Sandra Checa.

Foto de Josep Puiggròs Paloma. Extreta de la seva fitxa policial a la Direction générale de la Sureté Nationale. Bordeaux, 8 juin 1943. Archives départementales de la Gironde. Cedida per Enric Gil.

Quan els francesos li vam fer el seu carnet d’estranger el 1942 el van inscriure com José Paloma. Segurament va ser una estratagema del propi Puiggròs per dificultar la seva identificació. A més, enlloc es registrava que el seu darrer domicili, abans de marxar a l’exili, va ser Sant Cugat del Vallès. Però la coincidència en el lloc i data de naixement, la similitud dels cognoms i la seva trajectòria política deixaven clar que el nom real del deportat era Josep Puiggròs Paloma, i no José Paloma Puigrós.

Juan Antonio Olivares també m’explicava que el seu nom figurava en el llistat de membres de la Resistència francesa recopilat pel Service historique de la Défense. Allà, efectivament, apareixia com a resistent i deportat, amb els seus cognoms en ordre i ben escrits i com nascut a Terrassa el 24 de maig de 1909. Tot lligava.

A partir de llavors em vaig posar a cercar més informació sobre Josep Puiggròs, a més de la poca que ja tenia d’abans sobre ell. Vaig trobar alguna escadussera referència a la premsa i a la bibliografia. També em vaig dirigir a diferents arxius francesos i a organitzacions de deportats i guerrillers. Amicale des anciens guérilleros espagnols en France no en tenien referències, però em van ser molt profitosos els comentaris de Henry Farreny. Vaig rebre orientacions molt útils de Jean-Louis Vernizo Mateo, d’Amicale de Mauthausen de França, i l’Amical de Mauthausen de Barcelona, amablement, em va fer arribar la fitxa que tenien sobre Puiggròs, on figurava també amb els cognoms canviats. També he fet servir documentació rebuda del International Tracing Service de Bad Arolsen (Alemanya). Per últim, l’Enric Gil m’ha cedit documentació sobre Puiggròs localitzada als archives départementales de la Gironde.

Això és el que sabem ara com ara sobre el quart deportat santcugatenc a Mauthausen.

Biografia

Josep Puiggròs Paloma va néixer al carrer de Sant Valentí 157 de Terrassa un 24 de maig de 1909. Era fill únic de Ramon Puiggròs Subirachs i Àngela Paloma Perramon, que s’havien casat l’any anterior. Sembla que el pare va morir quan era un nen, perquè al padró de 1915 viu només amb la seva mare, treballadora tèxtil.

Potser, més tard, va passar a viure a Barcelona, ciutat on es vehicula de ben jove a l’obrerista Ateneu Enciclopèdic Popular. Sembla que arriba atret per l’oferta esportiva de la Secció d’Excursions, Puiggròs és un amant de l’excursionisme, però segurament també s’interessaria pels cursets de la Secció d’Instrucció o per les qüestions polítiques i socials que es discutien a la Secció d’Estudis Polítics i Socials, el cas és que sembla que es converteix en assidu del local del carrer del Carme 30.

El març de 1925, quan encara no ha fet els 16 anys, és escollit vicesecretari en la junta, en plena Dictadura, just en uns moments difícils per entitats progressistes com l’Ateneu Enciclopèdic Popular. De nou el trobarem en una junta set anys més tard, el juny de 1932, aquest cop com a comptador. Serà un pas breu, de cinc mesos, fins novembre en què ja no figura en la nova direcció.

Aquesta vinculació a una entitat cultural obrerista, en la que conviuen republicans, marxistes, anarquistes, catalanistes, vegetarians, esperantistes o naturistes, l’apropa a un món alternatiu i a les idees emancipadores de la classe obrera. També a l’esport, potser el Puiggròs que juga a rugbi a l’equip de l’Ateneu Enciclopèdic Popular la temporada 1928-1929, per passar en la següent a les files de la Unió Esportiva Sants, és el nostre protagonista. No podem assegurar-lo.

El que està clar és el seu interès per l’excursionisme i, a més, de l’Ateneu Enciclopèdic Popular està vinculat al Club Muntanyenc Barcelonès. El març de 1934 forma part del Consell Directiu de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya.

Amb la República sembla que les coses li van bé. Puiggròs treballa als Laboratoris del Doctor Vinyals, segurament com a comercial, una empresa fundada el 1918 pel també egarenc Francesc Vinyals Aguilera, que feia a més de gerent. L’empresa tenia oficines al carrer Diputació i laboratoris al carrer Viladomat i Llull de Barcelona. A més, s’ha casat el setembre de 1931 amb Concepció Crespo Macías, una barcelonina quatre anys major que ell.

Puiggròs arriba a Sant Cugat

El 1935 la parella deixa el pis on vivien a Barcelona, al carrer Aragó 104 4t, i s’instal·len en Sant Cugat, on la Concha Crespo ja havia viscut. Lloguen una torre a Sant Cugat, a la Rambla Ribatallada 22. Amb el Josep i la Concepció s’instal·len la mare i una germana d’aquesta i una minyona. Pocs mesos després arriba a viure amb ells un afillat de 16 anys. I ja començada la guerra alberguen a la mare de Josep Puiggròs i una nova minyona i, a més, acullen dos refugiats de guerra, un nen santanderí i una nena de Madrid d’onze anys. Així, a finals de 1936 són deu els habitants de la torre de la Rambla Ribatallada.

La guerra també ha portat canvis laborals. El doctor Francesc Vinyals, d’idees conservadores, ha fugit a l’Espanya franquista, l’empresa ha quedat en mans dels seus treballadors. El 4 de setembre de 1936 Josep Puiggròs és nomenat per la Conselleria d’Economia i Serveis Públics, d’acord amb el Comitè Obrer de Control de l’empresa, delegat de la Generalitat als Laboratoris del Doctor Vinyals, S.A. Aviat l’empresa és col·lectivitzada.

El 24 de desembre de 1936 Puiggròs és escollit pels seus companys director dels Laboratoris del Doctor Vinyals, Empresa Col·lectivitzada. Així ho fa constar la Junta del Control Sindical Econòmic de Catalunya al DOGC de 5 de gener de 1937.

Regidor comunista

A més, Puiggrós ha ingressat en el PSUC. És possible que ja hagués militat o simpatitzat amb algun dels partits marxistes que es movien entorn de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. La seva dona comparteix militància comunista. La Concepció Crespo serà responsable de Finances de les Milicianes del PSUC al començament de la guerra i el juny de 1937 participarà en la creació del Comitè Local de Socors Roig Internacional de Pins del Vallès, serà la secretària d’Ajuda.

El 23 de juny de 1937 el PSUC santcugatenc, ara pinenc, proposa a Puiggrós com a representant seu al ple municipal, després de la dimissió de Lluís Garcia Guillén. Puiggròs exerceix de regidor un breu període. No intervé gaire al ple. A l’agost és nomenat representant del PSUC a la Comissió de Municipalitzacions. Una Comissió que acaba proposant la municipalització del servei d’aigües, descartant, per diferents motius, les altres plantejades. Aquesta municipalització de l’aigua s’aprova en el ple de l’1 de setembre de 1937. Aquest és el darrer ple al qual assisteix Puiggròs, encara que no és substituït al consell municipal pel PSUC fins al 27 d’octubre de 1937, quan es formi el nou ajuntament seguint el decret de la Generalitat de reorganització de consistoris de 8 d’octubre de 1937. Segurament va ser cridat a files a principis de 1938.

Exiliat i resistent

Amb la derrota republicana Josep Puiggròs s’exilia a França. Segurament, com tants altres refugiats, passaria pels camps de concentració francesos i seria mobilitzat amb les Companyies de Treballadors Estrangers. No coneixem del cert la seva trajectòria però sí la d’alguns dels seus camarades, com José Goytia, Ángel Hernández o Julián Commes, amb els que comparteix militància política, presó i deportació a Mauthausen.

El més possible és que Puiggròs, com els seus companys, acabés, després de l’ocupació alemanya de França, tancat en un campament de presoners als afores d’Angulema. Allà els militants comunistes, del PCE i el PSUC, es van organitzar i es van posar en contacte amb la direcció del partit a París. A partir de 1942 estan encapçalats per José Goytia, antic aviador republicà. Sembla que es van escapolir del camp i una vegada fora van establir contacte amb el Parti communiste français, que al febrer-març de 1942 havia creat una organització armada per lluitar contra els nazis i el règim de Vichy, els Francs-tireurs et partisans (FTP). A principis de 1942 se sumen a l’organització resistents espanyols, sobretot comunistes. Comença a resistència armada contra els alemanys.

Grup FTP Soleil de Dordogne-Nord. 1943. LAPI / Roger-Viollet

Josep Puiggròs s’instal·la a Bordeus, al 17 rue des Augustins, i treballa com manobre a la construcció. Sembla que la seva dona, la Concha Crespo, es va quedar a Angulema. Des del 26 d’octubre de 1942 té carnet d’identitat d’estranger. Segurament per dificultar la seva identificació figura com José Paloma, amb el cognom de la seva mare.

Josep Puiggròs s’uneix a les files de la Resistència. Com els seus companys ingressa als FTP-MOI de la Regió 3, format per comunistes espanyols, un grup que realitza diferents accions de sabotatge i atacs contra patrulles i bases alemanyes a la regió de l’Aquitània. Després d’algunes detencions, a mitjans de 1942, es reorganitza la direcció regional dels espanyols als FTP. Finalment el desembre de 1942 es nomena a Doroteo Sáez «Teo» responsable polític, Julián Commes «Cosme» responsable militar i José Goytia «Barón» responsable tècnic de la interregió Sud-Ouest FTP, que integrava els departaments Charente, Charente-Maritime, Gironda, Landes i Basses-Pyrenees. Però aviat cauen en mans de la Gestapo.

Fitxa policial de José Paloma [Josep Puiggròs Paloma] a la Direction générale de la Sureté Nationale . Bordeaux, 8 juin 1943. Archives départementales de la Gironde. Cedida per Enric Gil.
El gener de 1943 és detingut Goytia i a l’abril Commes i Sáez. A més de la direcció, entre abril i maig de 1943 són detinguts per la Gestapo i la policia francesa, altres membres del grup. Josep Puiggròs és arrestat per policies francesos el 13 de maig de 1943 a Bordeus acusat d’activitats comunistes. No és identificat fins al 8 de juny, és llavors quan passa a mans dels alemanys.

Goytia i els altres resistents detinguts passen uns mesos encarcerats a la presó de Bordeus, potser al Fort du Hâ, i altres centres de detenció de la Gestapo. Allà els resistents espanyols són interrogats i torturats. Finalment se’ls envia cap a París. El més que possible que Puiggròs passés per un periple similar.

El que sí que sabem del cert és que arriba a París el 23 d’agost de 1943. Puiggrós és internat al Fort de Romainville, un annex Frontstalag 122, que era un dels centres de detenció que feia servir la Gestapo per a presos polítics a l’espera del seu destí definitiu.

Deportat a Neue Bremm i Mauthausen

El dia 6 de setembre Puiggròs és conduït des de Compiègne a la Gare de l’Est de París, on és tancat en un vagó amb 52 presoners més, entre ells set espanyols, tots membres del seu grup dels FTP. La destinació del comboi és el camp de càstig de Neue Bremm, al que arriben l’endemà. Es tracta d’un Straflager, un campament de tortura construït prop de Saarbrücken, al costat de la frontera francesa. Des de principis de 1943 i fins a finals de 1944, la Gestapo de Saarbrücken fa servir aquestes instal·lacions com a «presó policial prolongada» a causa del desbordament dels seus emplaçaments penitenciaris. L’objectiu d’aquest campament era doblegar als presoners físicament i mentalment, a còpia d’obligar-los a fer exercici físic fins a l’extenuació, mentre rebien cops i fuetades, i privar-los d’aliment i de son. Alguns es deixen la pell.

Es calcula que per Neue Bremm van passar uns 20.000 homes i dones de diferents nacionalitats. Entre els empresonats hi havia treballadors forçats d’Europa de l’Est, presoners de guerra, opositors polítics al règim nacionalsocialista, membres de moviments de resistència als territoris ocupats, com Puiggrós, “asocials” i desertors de Wehrmacht.

El camp podia acollir només uns 600-800 presoners alhora, per això l’estada dels presoners acostumava a ser breu. Neue Bremm servia com a camp de trànsit dels presoners cap a noves destinacions. Allà se’ls catalogava segons la seva perillositat en tres categories, els dirigents i els maquis agafats amb les armes a la mà eren catalogats com Schutzhäftlinge III i la seva destinació era Mauthausen. Aquest és el cas de Puiggròs i els seus companys.

Josep Puiggròs viu aquest horror durant nou dies. El dia 16 de setembre la Gestapo agrupa als deu espanyols que hi ha a Neue Bremm catalogats com Schutzhäftlinge III -uns arribats amb Puiggròs el dia 7 i altres que ja hi eren des del dia 1 de setembre- i els envia en vagons tancats sense aigua ni menjar cap a Mauthausen. El 18 de setembre, després de dos dies de penós viatge, arriben al camp de concentració. Puiggròs és matriculat al camp amb el número 35.169.

Neue Bremm. [194?]. Col·lecció Edith Wilhelm
Pel testimoni del comunista madrileny Ángel Hernández García al llibre Triángulo Azul, company de Puiggrós als FTP i de viatge a Mauthausen, coneixem com van ser els primers dies dels acabats d’arribar:

«Llegamos a Mauthausen al atardecer del 18 de octubre [en realitat era setembre] de 1943 y pasamos la noche encerrados en la sala de duchas. Durante la cuarentena, y luego en el barracón 12 donde fuimos trasladados, recibimos toda clase de muestras de solidaridad por parte de los españoles que nos habían precedido».

Dins de l’horror, la situació que troben els espanyols que arriben a Mauthausen a finals de 1943 no és tan extremadament dura com ho havia estat els primers anys. Els rotspanier, que era com denominaven els nazis als republicans deportats, van ser dels primers a ingressar al camp, els sobrevivents han anat teixint una xarxa de solidaritat que serveix per rebre en millors condicions als nous deportats. A més, per aquesta antiguitat al camp han anat assolint llocs de responsabilitat.

No són pocs els espanyols que s’han introduït als kommandos i les destinacions burocràtiques, el que els facilita protegir als compatriotes acabats d’arribar. Segurament per això Puiggròs, en la seva Schreibstubenkarte (fitxa d’ingrés al camp), és inscrit amb la professió d’electricista, el que facilitaria aconseguir destinacions més suaus dins del camp.

A més, la majoria dels nous arribats vénen de la Resistència ja organitzats i segurament els millors estructurats dins del camp són els comunistes. Tot fa pensar que l’adaptació de Puiggròs, resistent i comunista, a la dura realitat de Mauthausen es fa en millors condicions que les que havien patit els deportats entre 1940 i 1942.

I això malgrat que Puiggròs, com els resistents que venien amb ell de Neue Bremm, venia categoritzat com a Schutzhäftlinge III, el que suposava ser marcat com NN, és a dir Nacht und Nebel, categoria reservada als opositors polítics als nazis als territoris ocupats, als membres de la Resistència i alguns personers de guerra. Els NN eren marcats per ser exterminats en secret, sense deixar testimoni, uns eren assassinats i altres deportats i sotmesos a un tracte més dur i cruel amb l’objectiu de què no sortissin amb vida dels camps de concentració.

Republicans espanyols alliberats a Mauthausen. 1945.

Però Josep Puiggròs aconsegueix sobreviure, és un dels deportats alliberats per les tropes aliades el 5 de maig de 1945. Ja lliure es va retrobar amb la Concha Crespo i van refer la seva vida a França. Segons informava el butlletí d’Amicale de Mauthausen de França, moria a començaments de 1962, vivia llavors al petit municipi de Pissos, a les Landes.

La creació de la Delegación de Falange Española Tradicionalista y de las JONS de Sant Cugat

[Actualitzat: 9 abril 2019]

Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET) va néixer com a partit únic del Franquisme per decret. El 19 d’abril de 1937 el general Francisco Franco decreta la unificació, no sense resistències, de dues forces d’extrema dreta però antagòniques en els seus projectes polítics, la feixista Falange Española de las JONS, amb la carlina Comunió Tradicionalista.

A Sant Cugat, abans de la guerra, no hi havia cap militant falangista i els comptats carlins, com Esteve Batet Parellada o Tomàs Musella, mort durant la guerra, ho eren a títol individual. Tampoc altres forces de l’extrema dreta tenien gaire presència. Amb la proclamació de la República havien perdut el poder els salistes, monàrquics alfonsins, que havien portat les rengles del municipi durant el primer terç del segle XX. Ja no havien tornat a aixecar el cap. A les eleccions al Parlament de Catalunya, de novembre de 1932, Dreta de Catalunya, una aliança d’alfonsins i carlins, va ser votada per 16 santcugatencs, l’1.7% dels vots.

Només arran dels fets d’octubre es va reagrupar l’extrema local, donant suport a la creació de la delegació local de la CEDA, però la victòria electoral del Front d’Esquerres el febrer de 1936 els va dispersar de nou.

Desfilada falangista pel carrer Rius i Taulet, davant Cal Barbany. Sant Cugat. [1941], Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat

Els «camisas nuevas» santcugatencs

Així que quan les tropes franquistes van entrar a Sant Cugat, el 26 de gener de 1939, FET va haver de començar de zero a la vila. Ho fa de pressa, la Delegación de FET de Sant Cugat es constitueix al febrer.

Els nous falangistes -els «camisas nuevas», com són denominats aquests conversos en contraposició als «camisas viejas», els militants falangistes d’abans de la guerra- provenen, bàsicament, del món catòlic, esparverat per l’anticlericalisme desfermat durant la guerra, i de la dreta i de sectors benestants, espantats per la revolució social viscuda des de juliol de 1936. Molts d’ells passant de la defensa d’un ferm nacionalisme català a l’assumpció d’un nacionalisme espanyol essencialista.

Entre les jerarquies de la Falange local trobarem, doncs, antics militants de la Lliga Catalana o d’Unió Democràtica de Catalunya, fejocistes de la catòlica i catalanista Federació de Joves Cristians, però també membres d’Acció Catalana, un partit nacionalista català que a Sant Cugat té un caire més dretà que en l’àmbit general. Si a Barcelona el partit es va aliar amb ERC, a Sant Cugat, en canvi, ho feia amb la Lliga i altres sectors conservadors.

Curiosament trobarem pocs membres de l’extrema dreta local, com els salistes o altres antics membres de la Unión Patriótica durant la Dictadura de Primo de Rivera. El nou falangisme es nodrirà de gent més jove. Com veurem, la majoria dels comandaments estan al voltant de la trentena i trobem gent encara més jove amb responsabilitats polítiques en els seccions del partit feixista. Alguns d’ells són amics de fa temps, es coneixen de la Federació de Joves Cristians o de la Penya Dandys.

Bona part d’aquests falangistes de nou encuny havien patit la repressió a la rereguarda republicana durant la guerra, ells personalment o els seus familiars. Alguns havien estat detinguts, altres s’havien amagat, hi havia als que els havien col·lectivitzats els seus negocis i, fins i tot, els que van veure morir familiars. També hi havia els que havien aconseguit passar al costat franquista i ara tornaven amb les forces vencedores. Hi havia excaptius i excombatents franquistes.

Naturalment també apareixen un bon grapat d’arribistes. Segons escrivia a les seves memòries Antoni Griera, acèrrim franquista i primer ecònom de la parròquia després de la guerra, «és cosa curiosa com, des d’un primer moment, els elements més dissolvents de cada localitat s’infiltraren en l’Església i en la “Falange”. També ho feren a Sant Cugat. Amb cara dura i amb intrigues de tota mena, aventureres i irresponsables, molt d’ells “camuflats” que no podien viure a Barcelona, volien donar lliçons de patriotisme a la població de Sant Cugat».

Seran aquests «camisas nuevas» els que controlin directament el poder municipal a partir de març de 1940.

Nicolás Villar Recio parlant des de la seu de FET de las JONS a Cal Barbany, [1941]. Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat

La Jefatura local de Falange

Segons recollien els estatuts falangistes la Jefatura Local era encarregada de dirigir la vida política local «con plena autoridad y dignidad (…) y con sumisión a la Jefatura Provincial y Nacional del Movimiento».

Aquestes autoritats provincials van nomenar com a primer jefe local de la Falange santcugatenca, a títol provisional, l’auxiliar de farmàcia Josep Maria Cardelús Prat. Nascut el 1905 a Mollet del Vallès, després de passar per Barcelona va arribar a viure a Sant Cugat el 1931. Té tres fills. Durant la República havia estat soci de l’esquerrana Unió Santcugatenca i proper políticament a Acció Catalana. El 1933 es dedicava a la venda i reparació d’aparells de ràdio que exposava a cal Espardenyer. Durant la guerra havia acollit a casa seva una nena refugiada de Santander.

A Sant Cugat Falange Española Tradicionalista y de las JONS ocupa com a seu l’edifici conegut com a Cal Barbany, al carrer Rius i Taulet, que durant la República havia estat la seu d’Acció Catalana i l’Ateneu Sant de Sant Cugat i on al començament de la guerra havia estat ubicat el Comitè de Milícies Antifeixistes. Allà estarà el local falangista fins a la fi del Franquisme. Allà tenen també seu alguna de les seves seccions.

La seu falangista és inaugurada oficialment el 19 de març amb una gran mobilització de masses. El poble apareix engalanat amb banderes d’Espanya i de FET. Al matí es realitza una desfilada de les milícies falangistes, la Sección Femenina i l’Organización Juvenil, acompanyats de la banda de tambors i trompetes de la Creu Roja. En arribar davant la nova seu s’incorporen les jerarquies falangistes locals, acompanyades de les de Cerdanyola, el comandant de la plaça i les autoritats locals. D’allà es traslladen al Monestir per celebrar una missa. A la sortida de l’acte religiós les autoritats passen revista als i les falangistes que han desfilat, formats al camp de futbol. Més tard, la desfilada va continuar fins a la casa consistorial, on les jerarquies presents van fer els parlaments des de la balconada, per finalitzar amb l’acte de benedicció del nou local per Antoni Griera i un “lunch” d’obsequi als convidats.

Per ordre del delegat provincial de FET, que era l’encarregat de nomenar i destituir els jefes locals, Josep M. Cardelús és substituït, el 3 de maig de 1939, en la Jefatura per un altre antic catalanista, Lluís Juanola Almar. Originari de Serinyà (Lleida) i, com Cardelús, de 34 anys, havia arribat a Sant Cugat el 1922 i era propietari d’una fusteria mecànica, sent un dels majors contribuents municipals per indústria i comerç. Va participar en l’organització de la Candidatura Administrativa de Coalició, que l’abril de 1931 ajuntava republicans federals i gestors municipals durant la Dictablanda contra la candidatura monàrquica. Va militar després a Acció Catalana, passant posteriorment a Unió Democràtica de Catalunya. Plenament implicat a la vida associativa del poble va ser soci de l’Associació Protectora de l’Ensenyament en Català i president del Sant Cugat Sport Futbol Club entre 1933 i 1935. Es va casar amb una filla del carlí Tomàs Musella.

A les eleccions de febrer de 1936 exerceix d’apoderat del Front Català d’Ordre. En començar la guerra s’oculta a Barcelona. L’agost de 1936 aconsegueix passar a França i d’allà a Itàlia. Mesos després ingressa a l’Espanya franquista. Viu a Sevilla, on es presenta voluntari al Parque de Intendencia, per passar després a residir a San Sebastián, on hi viu una important colònia de catalans. Durant el temps de la guerra la seva fusteria va ser col·lectivitzada i van morir, amagats a Barcelona, el seu cunyat i el seu sogre.

Nicolás Villar Recio. Detall de fotografia. Fons Cabanas. Arxiu Municipal Sant Cugat

Lluís Juanola nomena com a secretari polític de FET, el que havia estat metge municipal del poble Nicolás Villar Recio. Havia nascut, circumstancialment, a Villasandino (Burgos) el 1899 on el seu pare, mestre nacional, estava destinat. La família va tornar aviat a Catalunya. Villar es llicencia en Medicina a la Universitat de Barcelona el 1923. El 1926 arriba a Sant Cugat com a ajudant al dispensari municipal, el 1928 ja és metge auxiliar de beneficència, el 1932 és nomenat interí i el 1935 aconsegueix la plaça de metge titular de Sant Cugat. Des de l’abril de 1931 atenia al seu consultori del carrer Santiago Rusiñol 19, cantonada amb carrer Gorina.

Durant la dictadura de Primo de Rivera havia estat afiliat al partit únic de la Dictadura, a la Unión Patriótica, però amb la República es va apropar al món catalanista. Va ser soci d’entitats com l’Ateneu de Sant Cugat o l’Associació Protectora de l’Ensenyament en Català. També simpatitza amb el món catòlic. El 1931 va ser un dels portadors del pendó a la processó del Corpus i era membre del patronat de l’Institut de Cultura Infantil. Al començament de la guerra, l’agost de 1936, va ser cessat al seu càrrec municipal, però va restar al poble exercint la seva professió. El 1939 s’afilia a FET amb el número 17.917. L’abril de 1939 havia recuperat oficialment el seu càrrec de metge municipal.

Les delegacions i seccions falangistes

El dia del traspàs de la Jefatura el camarada Cardelús li havia presentat al nou jefe Juanola els delegats de les diferents seccions de FET. Juanola, segons explica La Vanguardia, «con elocuentes frases agradeció a todos la adhesión que demostraban y rogó, a los allí reunidos, que como hasta la hora presente siguieran colaborando bajo su jefatura con el mismo celo y entusiasmo, sirviendo con ello a España».

La Delegació local de FET tenia diferents serveis o seccions. El jefe local era l’encarregat de proposar als seus responsables, pel seu nomenament o destitució, al delegat provincial de cada secció o delegació.

Auxilio Social

La primera delegació que es posa en marxa és la d’Auxilio Social, encarregada de funcions benèfiques, com el repartiment de menjar o d’atendre infants orfes, just en uns moments on la fam s’està convertint en el problema principal de moltes les famílies que després de la guerra no tenen cap font d’ingrés i es veuen obligades a dirigir-se a la beneficència municipal, parroquial o anar als menjadors d’Auxilio Social.

La Delegación de Auxilio Social de Sant Cugat va confiscar la seu de l’esquerrana Unió Santcugatenca per instal·lar els seus menjadors populars. El 12 de març de 1939 inaugura els menjadors infantils, que a poc a poc es van obrint a més població. L’allau de població famolenca fa que s’hagin d’organitzar dos torns per menjar. En un informe de l’Ajuntament de desembre de 1939 s’informa que són tres-centes les famílies santcugatenques que atén beneficència, el que vindria a representar més d’un terç de la població.

L’alimentació que oferia Auxilio Social provenia del que es comprava amb el recaptat amb postulacions o el Día del Plato Único o la Ficha Azul, una subscripció, en principi, voluntària. També s’obligava als propietaris de vaques i cabres a fer lliurament diari de llet i estava destinat a Auxilio Social els productes requisats al mercat negre, així com els sobrants dels repartiments del racionament. Amb aquests sistemes es pot deduir que, donat el gran nombre de santcugatencs que acudien a Auxilio Social, ni la quantitat ni la qualitat del menjar devia ser excessiva.

El 2 de juliol de 1939 es va fer l’acte de benedicció de la bandera d’Auxilio Social i de les Milicias de FET, una nova excusa per mobilitzar la població en suport del règim. Per l’ocasió la Comissió Gestora va aixecar dues tribunes i un altar per l’acte religiós a la plaça de Barcelona.

Menjador popular d’Auxilio Social instal·lat a la Unió Santcugatenca. [194?]. Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès

A Sant Cugat, com en altres pobles, es donen casos de corrupció en la gestió d’Auxilio Social. La delegació passa per diferents mans. El desembre de 1939, després d’una inspecció, és cessat com a administrador d’Auxilio Social Joaquim Bozzo Rovira, nascut a Barcelona el 1913, que durant la República havia estat militant de la catòlica i catalanista Federació de Joves Cristians i membre de l’Institut de Cultura Infantil. Durant la guerra va ser un dels detinguts el 31 d’octubre de 1936 per la milícia local, com a represàlia pel bombardeig marítim del dia anterior a Roses, sent alliberat pocs dies després.

El 1940 era delegat d’Auxilio Social l’antic republicà radical Mateu Eudal Mestre. L’abril de 1930 havia estat cessat com a secretari habilitat de l’Ajuntament i després havia fet d’espardenyer. Ara era militant de FET, amb el número 4961, i havia recuperat el seu lloc com a funcionari municipal.

Enquadrant i adoctrinant els joves

Una altra delegació que es posa aviat en funcionament és la dedicada a enquadrar els joves en les estructures totalitàries del nou Estat i adoctrinar-los en el falangisme: l’Organización Juvenil.

El primer delegat va ser Santiago Bozzo Rovira. Nascut a Sabadell el 1910 però resident a Sant Cugat des de feia uns anys. Abans de la guerra era empleat de l’empresa Luminica Publicitaria de Barcelona i a pesar de la seva joventut ja era casat i amb fills. . Havia estat president de la Federació de Joves Cristians de Sant Cugat i de l’Institut de Cultura Infantil i havia militat a la Lliga Catalana i Unió Democràtica de Catalunya. Tenia, doncs, experiència en l’adoctrinament i direcció de joves. Com el seu germà Joaquim, durant la guerra va ser detingut el 31 d’octubre de 1936. En un escorcoll a casa seva li van trobar unes cartutxeres i objectes religiosos. És acusat de desafecte i resta empresonat fins al juliol de 1937. Era per tant un excautivo.

Cartell d’activitat organitzada per les Organizaciones Juveniles. Sant Cugat. 1939. Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès

Santiago Bozzo, que tenia el carnet provisional número 16 de la Delegación de FET de Sant Cugat, és destituït del càrrec per indisciplina i mala gestió econòmica a finals de 1939. El substitueix Antoni Tortosa Juliana, excombatent i funcionari municipal. Tortosa havia estat designat segon oficial de secretaria el juliol de 1930. L’agost de 1931, en tornar del servei militar, l’Ajuntament republicà el suspèn de feina, acusant-lo d’haver recolzat sempre als monàrquics. És destituït definitivament el novembre. Durant la guerra va fugir a França per passar a l’Espanya franquista. Lluita com a voluntari a l’Exèrcit franquista i arriba a caporal. El 1939 recupera el seu càrrec a l’Ajuntament.

Els joves del poble es van veure coaccionats per a enquadrar-se a l’Organización Juvenil, que tenia la seva seu a la casa de Pere San que havia estat seu de l’Ajuntament fins al 1932, després seu de la Lliga Catalana i durant la guerra de la CNT. L’Organización Juvenil seria substituïda pel Frente de Juventudes el 6 de desembre de 1940, passant a ser aquest l’encarregat de l’educació política, esportiva i premilitar dels joves enquadrats. El Frente de Juventudes local organitza el 1941 amb els cadetes, membres de 14 a 16 anys, la Centuria “Luis Paraiso”, en record del santcugatenc mort en combat en 1939 lluitant en les files de la Primera Bandera de Falange de Castilla.

També existia una delegació de l’Organización Juvenil Femenina. La seva delegada era Maria Dolores Turegano Vila, que el 1939 havia iniciat els seus estudis a l’Escola de Bibliotecàries. Nascuda el 1919 a Premià de Mar el seu pare era oficial de Telègrafs i la seva mare, Dolores Vila, mestre nacional que havia estat destinada a Sant Cugat el 1935. Com tots els mestres, després de la guerra va passar el procés depuratiu, se la va confirmar en el càrrec però se la inhabilita per a càrrecs directius. La filla va ingressar a Falange.

Mesos després va ser substituïda per Dolors Julià Agustí, filla dels masovers de Can Fatjó dels Xiprers. El propietari d’aquest mas, que estava enfrontat als seus rabassaires, va fugir el 1936. El masover i pare de la Dolors va ser obligat a obrir el magatzem de la propietat i va veure com els rabassaires es van repartir el vi. A més, un germà no es va presentar en ser cridat a files, per això el 13 de juny de 1938 va ser detinguda la seva mare, que passaria dotze dies a la presó de dones de Les Corts, fins que el fill es va presentar. El seu germà seria condemnat per deserció.

L’Organización Juvenil Femenina és també l’encarregada dels Flechas, els nens de 10 a 13 anys allistats a Falange. L’11 de juny de 1939 es fa la inauguració de la Casa de Flechas al carrer Canovas del Castillo, a l’antiga seu de l’Institut de Cultura Infantil, convertit en Institut Racionalista durant la guerra.

Enquadrant i adoctrinant les dones

Una altra secció important era l’encarregada d’enquadrar a les dones, adoctrinar-les en el seu nou paper dins del nacionalcatolicisme i preparar-les com esposes i per les feines de la llar, era la Sección Femenina. Mitjançant aquesta Secció la Falange va controlar els serveis socials, ja que organitzava a les dones per tal que complissin serveis assistencials mitjançant l’obligatori Servicio Social de la Mujer.

Des de mitjans de 1939 estava dirigida a Sant Cugat, primer de forma accidental i a partir de 1940 de forma oficial, per Marcelina Sangés Bigas. Nascuda a Sant Cugat el 1919 era filla dels propietaris de la Fonda Tadeo, la Dolors Bigas i el Marcel·lí Sangés, que havia estat jutge municipal de 1931 a 1934, inicialment amb el suport dels republicans federals, amb els que es va enfrontar per acabar simpatitzant amb la CEDA.

Exercia de secretària de la Sección Femenina Maria Tortosa Solà, nascuda a Sant Cugat el 1913, germana d’un exfejocista i filla del regidor Antoni Tortosa Tortosa, i com administrativa Juana Paradell Santamaría. El 8 de setembre de 1939 es va realitzar la benedicció de la seva bandera a la seva seu, que era la mateixa que la Jefatura de FET, a Cal Barbany

Control polític i propaganda

Un altre servei de FET, important en els primers anys de Franquisme, va ser la Delegación de Investigación e Información, responsable del control social i polític de la població. Funcionava com a una mena de policia política falangista. Tenia encomanda la labor d’elaborar els informes personals del comportament polític i social dels veïns del poble, informes que eren demanats per presons, camps de treball, tribunals civils i militars, empreses o ajuntaments. Aquests informes podien resultar determinants per la sort dels veïns detinguts i encausats. Amb l’aparició de l’estraperlo també s’encarregà d’informar sobre la situació econòmica dels comerciants als quals se’ls imposa multes per contraban. A més, confecciona els salconduits d’aquells que havien de viatjar prop de la frontera, informa dels antecedents dels santcugatencs que demanen l’ingrés a FET i tracta de vigilar i captar els rumors i crítiques que circulen per la vila. La Delegación de Investigación e Información va promoure la delació i la denúncia per aconseguir la informació, implicant així en les tasques repressives i de vigilància als veïns.

Aquesta delegació va ser posada en mans primer de José Pérez, substituït el maig de 1939 per Josep Garrell Casamitjana. Nascut a Sant Cugat el 1892 era treballador de la central elèctrica i propietari d’una botiga d’electricitat. Havia estat membre del Sometent. Amb la República es va afiliar a la Lliga Catalana. El gener de 1934 havia estat escollit regidor de l’oposició, dins de la llista de Conjunció Catalanista. Després dels fets d’octubre no va voler col·laborar amb els radicals en els ajuntaments gestors i va abandonar la Lliga. El novembre de 1936 va estar detingut uns dies. Era militant de FET amb el número 14.464.

Garrell és substituït a finals de 1940 pel comerciant Francesc Alegret Carcassonne, de només 25 anys, fill del salista Josep Alegret Estapé, comerciant i propietari immobiliari, essent el primer contribuent per riquesa urbana als anys trenta. El seu pare havia estat durant la Dictadura de Primo de Rivera regidor -ho tornaria a ser en el primera gestora franquista-, sotcaporal del Sometent i dirigent de la Unión Patriótica. El fill, durant la República, va militar a la Federació de Joves Cristians, va estar proper a la Lliga i era membre de la Penya Dandys. Durant la guerra va veure com era detingut el seu pare el juliol de 1936 durant uns pocs dies i com l’eren confiscades les seves propietats. El desembre de 1941 hi havia nou delegat de Investigación, Josep Pujol Estapé, de 31 anys, propietari de la Masia Torre Blanca i també antic membre de la Penya Dandys.

Actuaven com agents de la delegació l’escrivent Emili Sabaté Escursell, nascut a Sant Cugat el 1913, que abans havia estat secretari de las Milicias de FET, i Lluís Girbau Aguilar, dos exmilitants de la Joventut Catalanista del Casal Català, les joventuts de la Lliga, i de la Penya Dandys, que havien estat uns dies detinguts el juliol de 1936, i Santiago Cleris Fàbregas, nascut a Sant Cugat el 1916 i exmilitant de la Federació de Joves Cristians, a més de corresponsal del seu òrgan de premsa Flama.

Per últim destaquem la Jefatura de Prensa y Propaganda, que tenia com a missió escampar l’ideari falangista. Dirigida inicialment pel periodista Manuel Pérez de Rozas Masdeu, de simpaties lerrouxistes, que havia estat administrador de El Liberal i que residia a Sant Cugat des de 1933. Més endavant se’n faria càrrec un exfejocista i antic militant de les joventuts de la Lliga, Josep M. Magnara Castañé que era fuster del Golf i tenia 30 anys. Durant la guerra havia treballat al Camp militar d’entrenament instal·lat al golf, sent detingut el 1937 acusat de furt i de ser desafecte. Després del seu alliberament, l’agost de 1937, es va amagar.

També existia la Delegació de Administracion de FET, encarregada de les tasques burocràtiques del partit. L’octubre de 1939 és delegat local Roderic Rodó Rovira, un altre jove que havia passat per la Federació de Joves Cristians i les joventuts de la Lliga Catalana.

Milicies, excombatents i excaptius

En aquests primers anys de Franquisme existien també unes Milicias de FET, una organització paramilitar que segons el que deien els estatuts falangistes representa”su viril voluntad de servicio a la Patria, en guardia vigilante de sus postulados ante todo enemigo interior». A partir de juliol de 1940 van quedar sota control de l’Exèrcit i amb la funció de formar i adoctrinar els joves abans del seu servei militar. El maig de 1939 era secretari de les Milicias Emili Sabaté Escursell, que tenia el carnet provisional número 28 de la Delegació de FET de Sant Cugat, i que, com hem vist, després passarà a la Delegación de Investigación e Información. No coneixem altres dirigents o la seva composició, només sabem que era caporal d’una de les seves esquadres el comerciant de queviures Vicente Xaxo Tomasa, nascut a Sant Cugat el 1900 i afiliat a la UGT durant la guerra.

A més, existia la Delegación Local de Excombatientes, encarregada de vetllar pel benestar dels que havien lluitat a l’Exèrcit franquista, acompanyar-los en la seva reincorporació a la societat civil i aconseguir la seva reinserció laboral, a més de garantir la seva adhesió sense fissures al Franquisme. A Sant Cugat estava dirigida per Vicente Castañé Mauri. Nascut a Sant Cugat el 1911 era un modest propietari agrícola que durant la República no s’havia destacat políticament, però que havia fet la guerra al costat franquista, a les files del Regiment d’Infanteria núm. 52, essent ferit i rebent la Cruz de Guerra. El 1940 és substituït per Josep Pahissa Ricart, nascut a Sant Cugat el 1910 i membre de la junta de la Hermandad Sindical de Labradores.

I la Delegación Local de Excautivos, amb la funcions semblants a la d’Excombatientes, però en aquest cas adreçada als que havien passat per les presons republicanes durant la guerra. El 1940 estava dirigida per Carlos Riambau.

La Delegació de Valldoreix-La Floresta

Inicialment al municipi es creen dues delegacions falangistes la de Sant Cugat i la de Valldoreix-La Floresta. La Delegació de Valldoreix-La Floresta es va formar a finals de març de 1939 per burgesos barcelonins que havien fixat la seva residència en aquests barris i per propietaris locals. El primer jefe local va ser Manuel Bueno, substituït poc després per Josep M. Rosàs Major, terratinent i propietari de Can Major (coneguda ara com a Can Rosàs), masia que havia estat col·lectivitzada durant la guerra. També era dirigent de l’Associació de Propietaris de Valldoreix.

Com a secretari el 1939 figura Andrés Pérez Terrasa i com a delegat d’Investigación e Información l’antic fejocista Joan Altet Forés. Nascut a Barcelona el 1917, era mestre. Durant la guerra s’havia passat a la zona franquista. És rellevat més endavant per J. Balderas.

La Delegación de Valldoreix- La Floresta acabarà absorbida més endavant per la de Sant Cugat.

Els falangistes al poder municipal

Va ser Falange qui va reorganitzar la vida política del poble segons els nous ideals, ja que eren les jerarquies falangistes les que redactaven els bans, que després ordenava fixar la Comissió Gestora que regia l’Ajuntament des del 7 de febrer -formada per persones madures seleccionades per la Guàrdia Civil entre propietaris i dretans, pocs dels quals han ingressat a Falange-, i qui ordena cessaments de funcionaris, situant a molts dels seus militants en els nous càrrecs.

La Comissió Gestora es veu obligada a assistir a tots els actes que organitza el partit i les seves seccions, moltes vegades sota amenaça, per exemple el delegat de l’Organización Juvenil convida a l’alcalde a una reunió, però li deixa clar que «Me disgustaría sobre manera la desatención en no asistir, podiendo motibar [sic] mi queja a la INSPECCION GENERAL DE LA PROVINCIA».

Desfilada falangista pel carrer Santiago Rusiñol. Sant Cugat. [194?]. Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat
El partit organitza tota mena de festivals, desfilades i concentracions per celebrar commemoracions polítiques, religioses, del partit i les seves seccions, benediccions de locals i banderes. Això li dóna una presència permanent al carrer i suposa una mobilització constant dels veïns que es veien pressionats per assistir als actes de forma que, per exemple, a la benedicció de les banderes nacionals i del moviment al local de FET, segons l’Ajuntament,«puede decirse que las cuatro quintas partes del pueblo estaban presentes». Algunes d’aquestes celebracions, malgrat ser organitzada per FET, van a càrrec dels pressupostos municipals.

Amb el nomenament pel Govern Civil de la nova Junta Gestora, el març de 1940, són els mateixos dirigents falangistes els que passin a gestionar l’Ajuntament. El nou alcalde és Nicolás Villar Recio, secretari de FET; el primer tinent d’alcalde i delegat de Foment és Lluís Juanola, jefe local; el delegat de Propaganda és Josep M. Magnara, jefe de Prensa y Propaganda; el de Governació Josep Garrell, jefe de Investigación e Información, i a més figura com a nous regidors Josep M. Rosàs, jefe local de la delegació de Valldoreix-La Floresta, o Vicente Castañé, delegat d’Excombatents.

L’anomalia que significava que l’alcalde fos el secretari de FET i el tinent d’alcalde el jefe local es soluciona el 1941 quan s’intercanviïn els càrrecs en el partit passant Lluís Juanola a ser el secretari i Nicolás Villar el jefe local, unificant així en una mateixa persona el càrrec d’alcalde i jefe local de FET, com passava a la majoria de pobles.

La Falange de Sant Cugat es fa amb el poder local, ja no el deixarà fins a la Transició.