Voluntaris santcugatencs a les columnes de milícies antifeixistes

El 19 de juliol de 1936 l’intent de cop d’Estat fracassava a Barcelona, però no a altres parts de l’Estat, començava la Guerra Civil. La guerra acabaria suposant la mobilització militar de la majoria de població adulta masculina, però els primers mobilitzats van ser voluntaris de les organitzacions republicanes i obreres que van marxar al front en columnes organitzades des de partits i sindicats antifeixistes. Es tracta, doncs, d’un exèrcit de voluntaris que serà la base, una vegada militaritzats, de l’Exèrcit Popular de Catalunya.

L’enviament d’aquestes columnes al front estava coordinat pel acabat de crear Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMAF), on estaven representades les organitzacions polítiques i sindicals antifeixistes i, on recordem, figurava el santcugatenc Tomàs Fàbregas com a representant d’Acció Catalana Republicana (ACR), encara que amb funcions a la seguretat interna. El Comitè tenia com un dels seus principals objectius l’organització militar de Catalunya i era l’encarregat d’equipar, dirigir i reclutar les milícies populars, encara que eren les diferents organitzacions representades al CCMAF les que realitzaven el reclutament als seus propis centres d’allistament. A l’octubre, després de la dissolució del CCMAF, seria la Conselleria de Defensa de la Generalitat, això sí presidida per un cenetista, l’encarregada de dirigir i estructurar les milícies populars.

Segons els càlculs de Gonzalo Berger, autor de Les milícies antifeixistes de Catalunya, els milicians mobilitzats van ser uns 20.000 a l’agost, pujant a 35.000 al setembre i arribant als 45.000 al novembre. A Sant Cugat, gràcies als treballs de José Luis Ausín sobre milicians del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), de l’apèndix de la tesi del mateix Berger i de la documentació consultada per mi a l’Arxiu Històric Municipal de Sant Cugat -bàsicament correspondència del temps de la guerra i informes franquistes- hem comptabilitza prop d’una quarantena de voluntaris a les columnes antifeixistes entre juliol i desembre de 1936.

Milicians marxant cap al front d’Aragó amb les primeres columnes de combatents. Barcelona. Juliol 1936. Fons Generalitat de Catalunya (Segona República). Arxiu Nacional de Catalunya. ANC1-1-N-3871

Els milicians santcugatencs al front d’Aragó

A escala catalana va ser el sindicat CNT l’organització que va aportar més milicians a les columnes -més de la meitat-, seguida del PSUC i la UGT. A Sant Cugat, en canvi, el Sindicat Únic d’Arts i Oficis de la CNT aporta un terç dels voluntaris i és el POUM, organització política amb una forta implantació al poble, d’on provindrien la majoria dels voluntaris. Més del 50% dels milicians santcugatencs militen al partit marxista o la seva branca juvenil, la Joventut Comunista Ibèrica (JCI). Sembla que a Sant Cugat, a diferència d’altres pobles com Rubí, no es va organitzar cap centúria o batalló propi i que els voluntaris es van allistar majoritàriament a casernes de Barcelona.

Els primers milicians santcugatencs marxen cap al front el 24 de juliol en la Columna Durruti, organitzada per la CNT, i es dirigeixen a Bujaraloz. Són anarcosindicalistes com Francisco Aguillanes o Diego Rodríguez o poumistes com el serraller Josep Llunell, als que en setmanes posteriors s’afegeixen més cenetistes locals com el rajoler Silvestre Ayala, Manuel Calafet, Pedro Martínez o el militar Pere Gabarrella. Més santcugatencs marxen al front enquadrats en columnes de la CNT. José Avellán i el paleta de 20 anys Francisco Martínez García, militant de la FAI, s’uniran a la Columna Ortiz, que va marxar cap a la zona Belchite el 25 de juliol; el cenetista Blas Rodríguez marxarà l’agost amb Los Aguiluchos de la FAI i el setembre, en la Columna Ferrer i Guàrdia, formada per cenetistes i militars trobem el santcugatenc Enrique Ferrándiz.

Per la seva banda, la majoria dels membres del POUM santcugatenc s’enrolen en unitats organitzades pel seu partit, com la Columna Balada-Oltra, dues centúries comandades per Sergi Balada i Josep Oltra Picó -destacat dirigent del POUM que poc abans de l’inici de la guerra es va instal·lar a Sant Cugat- que surt el 26 de juliol cap a Alcalá del Obispo; o en la Columna Joaquín Maurín (Segona del POUM), que surt 3 d’agost cap a sector d’Osca, amb santcugatencs com els paletes Joan Crehueres i Ismael Castelló Vicedo -que seria alcalde el 1938-, Álvaro Escudero, José Rodríguez, Manuel Roca Ferrer o Alexandre Parra Ponseti, al que van seguir els seus germans Eduard i Francesc, o en la 3a Bateria de la Columna d’Artilleria Lleugera del POUM (Bateria Germinal Vidal), amb la que marxen Saturno Bayo, Jaume Marimon i el rajoler de 22 anys Joan Vericart, que surt el mateix 3 d’agost cap a Vicien. El 12 d’agost sortia també cap al front d’Osca la Cavalleria Roja del POUM, una centúria on figurava el santcugatenc Joan Paredes. La majoria d’aquests milicians poumistes acabaren desplegats a la zona de Tierz i Casetas de Quicena participant en l’intent de conquesta d’Osca.

En aquests primers moments les columnes no eren tan uniformes políticament com ho seran més endavant, i així hem vist a Josep Llunell Llunell, de 20 anys i militant del POUM, en la Columna Durruti i sabem que el paleta Manuel Soriano Marco, també de 20 anys i militant del POUM, va marxar cap al front el 24 de juliol en la Columna Del Barrio, predominantment formada per membres del PSUC. Sembla que Manuel Soriano passaria més endavant a una unitat controlada pel seu partit i, de fet, serà el primer milicià santcugatenc mort al front, al caure en combat a Casetas de Quicena el 21 d’octubre de 1936. Soriano serà objecte d’un homenatge a Sant Cugat el 17 de novembre per part dels seus camarades de la JCI i el POUM.

Santcugatencs als combats de Mallorca i Madrid

Com hem vist, la majoria dels voluntaris santcugatencs es dirigeixen al front d’Aragó, els de les columnes cenetistes cap a Saragossa i els del POUM cap a Osca. Però també hi ha santcugatencs en la frustrada expedició del capità Alberto Bayo a Mallorca de finals d’agost de 1936. Són joves com Evarist Bayo, militant del POUM que s’incorpora a la Columna Gamisans-Oliver, formada majoritàriament per companys seus, o Francisco Manzanares, militant del PSUC, que forma part de la Columna Espartaco, organitzada pels comunistes, o Hilario Val, que marxa amb la de Transport Marítim de la CNT.

Alguns d’aquests milicians, retornats a la Península després de la fracassada expedició, són enviats a defensar Madrid. També són enviades a la defensa de la capital espanyola altres columnes catalanes, entre elles l’organitzada pel PSUC i la UGT, la Columna Libertad, que surt de Barcelona el 9 de novembre. En aquesta unitat marxa un milicià santcugatenc, el jove de 18 anys Vicente Millán García, membre del PSUC que serà el segon voluntari local en morir al front, caurà en combat el primer de desembre de 1936.

Durant els mesos posteriors continua la marxa de voluntaris santcugatencs al front, de fet, alguns dels que hem citat van marxar al setembre o l’octubre. Encara el novembre marxa Joaquim Estrems, militant d’ACR de només 17 anys, amb la Columna Macià-Companys, organitzada per ERC, o Bartomeu Xercavins, militant d’ERC, amb la Columna Volant Catalana, formada per voluntaris d’Estat Català, a la que potser també estava adscrit Pere Escofet Romagosa. Aquesta Columna tenia aquarterament a Bellaterra i va organitzar un festival a la Unió Pinenca el 3 de desembre de 1936.

L’estada dels milicians al front, en ser voluntària, variava, hi havia els que van tornar al mes i va haver-hi els que van fer tota la guerra. Alguns es deixen la vida, uns en els primers mesos, com Manuel Soriano o Vicente Millán, altres ja avançada la guerra, com Jaume Marimon mort el gener de 1938. Hi ha alguns que pujaran durant el conflicte a l’escalafó militar, per exemple l’Alexandre Parra Ponseti seria nomenat tinent en campanya l’agost de 1937, després de passar per l’Escola Popular de Guerra, i Pere Escofet també arribarà a tinent el març de 1938.

Entre els voluntaris abunden els obrers industrials, sobretot paletes i rajolers. La presència de treballadors del camp, majoritaris a Sant Cugat, és menor, només coneixem el cas d’algun rabassaire com Miquel Crehueres, militant del POUM. La majoria dels milicians són joves al voltant de la vintena d’anys, encara que també trobem voluntaris que passaven dels cinquanta anys com Silvestre Ayala.

Combatents del POUM darrera una trinxera a Casetas de Quicena, front d’Aragó. Setembre 1936. Fons Brangulí (Fotògrafs). Arxiu Nacional de Catalunya. ANC1-42-N-34434

L’Ajuntament i els milicians

L’octubre de 1936, el Full Oficial del Comitè Local de Sabadell, en un reportatge sobre Sant Cugat, xifrava en trenta els milicians locals que en aquell moment «lluiten al front» i parlava de què «noves expedicions s’estan organitzant». A més, s’explicava l’esforç a la rereguarda, afirmant que «quatre camions carregats de queviures han marxat vers el front» i es destacava la feina de les dones que «treballen incansablement en la confecció de prendres [sic] d’abric per als combatents antifeixistes».

Però aquesta devia ser una visió un xic idealitzada. Al ple municipal de 2 desembre de 1936 Ramon García Cobacho, conseller del POUM i president de la Comissió de Defensa local, anunciava la seva propera visita al front d’Aragó i demanava material per portar als milicians santcugatencs, ara pinencs. Sembla que fins llavors han estat oblidats per l’Ajuntament perquè Jaume Cussó, cap del PSUC, «es dol que hom no s’hagi recordat millor dels milicians d’aquesta vila, puix que no se’ls ha enviat fins ara res». El ple acorda que «es reculli i enviï el que sigui possible».

Al següent ple, el del 9 de desembre, Ramon García Cobacho dóna compte de la visita realitzada als milicians santcugatencs. De nou és Jaume Cussó el que crida l’atenció sobre els milicians locals, demanant que es facin més viatges com aquest «per tal que els que lluiten es donguin [sic] compte que des de la rereguarda no oblidem els que sofreixen privacions per la causa del poble».

De milicians a soldats

Hem comptabilitzat els voluntaris fins desembre 1936. A partir de 1937 la mobilització de lleves, la militarització progressiva de les columnes, començada de forma lenta i desigual a l’octubre, i la creació de l’Exèrcit Popular de Catalunya, un procés que no culmina fins al març de 1937 amb la creació del Comitè Pro Exèrcit Popular, posa fi a les milícies populars, a partir de llavors els milicians que restin a l’Exèrcit esdevindran soldats.

Llistat de milicians santcugatencs

Nom

Organització

Columna

Data sortida

Aguillanes Asensio, Francisco CNT Durruti 24/7/36
Avellán Martínez, José CNT Ortiz 19/9/36
Ayala Andreu, Silvestre CNT Durruti 25/9/36
Baeza Hernández, Luis POUM
Bayo Benedito, Evarist POUM Gamisans-Oliver 20/8/36
Bayo Benedito, Saturno POUM Artilleria Lleugera del POUM
Calafet Ripollés, Manuel CNT Durruti
Camps Moncau, Jaume POUM
Castelló Vicedo, Ismael POUM Joaquín Maurín 5/8/36
Crehueres Galimany, Joan POUM Joaquín Maurín
Crehueres Galimany, Miquel POUM
Escofet Romagosa, Pere Estat Català
Escudero Toribio, Álvaro POUM Joaquín Maurín 7/8/36
Estrems Casadevalls, Joaquim ACR Macià-Companys 25/11/36
Ferrándiz Gausachs, Enrique Militar Ferrer i Guàrdia 30/10/36
Gabarrella Majós, Pere Militar Durruti 20/10/36
Llunell Llunell, Josep POUM Durruti 27/7/36
Llunell Tondo, Josep POUM
López Teruel, Andrés CNT Durruti?
Manzanares García, Francisco PSUC Espartaco 20/8/36
Marimon Rom, Jaume POUM Artilleria Lleugera del POUM
Martínez García, Francisco FAI Ortiz 27/8/36
Martínez Segura, Pedro CNT Durruti
Millán García, Vicente PSUC Libertad
Nebot, Frederic POUM Ortiz
Oltra Picó, Josep POUM Balada-Oltra 24/7/36
Paredes García, Joan POUM Cavalleria Roja
Parra Ponseti, Alexandre POUM Joaquín Maurín
Parra Ponseti, Eduard POUM
Parra Ponseti, Francesc POUM
Roca Ferrer, Manuel POUM Joaquín Maurín 24/7/36
Rodríguez Martínez, Diego CNT Durruti
Rodríguez Rebollo, Blas CNT Aguiluchos de la FAI 3/8/36
Rodríguez Segura, Alejo CNT 7/36
Rodríguez Segura, José POUM Joaquín Maurín
Salas García, Juan CNT Ascaso
Soriano Marco, Manuel POUM Barrio
Val Nadal, Hilario CNT Transport Marítim CNT 20/8/36
Vericart Xercavins, Joan POUM Artilleria Lleugera del POUM
Xercavins Adzara, Bartomeu ERC Volant Catalana
Anuncis

Josep Puiggròs Paloma, el quart santcugatenc de Mauthausen

[Actualitzat: 17 gener 2019]

Tot feia pensar que ja teníem identificats tots els santcugatencs que havien passat pels camps de concentració nazis, les llistes publicades de deportats catalans havien estat escrutades a fons, jo mateix havia investigat el tema i havia publicat una entrada en aquest blog, que va servir de base per a la realització del documental Els tres santcugatencs de Mauthausen de TV Sant Cugat. El ple municipal de Sant Cugat va aprovar per unanimitat homenatjar a aquests tres veïns. Doncs bé, ara sabem que ens havia passat per alt un nom, que eren quatre els santcugatencs que van passar per Mauthausen. Ens havien deixat a Josep Puiggròs Paloma.

Dificultats per a la seva localització

El passat 30 de novembre rebia un correu electrònic de Juan Antonio Olivares Abad, un investigador de Viladecavalls, on m’explicava que estava cercant dades d’egarencs deportats als camps nazis, entre ells figurava un tal José Paloma Puigrós, nascut a Terrassa. Regirant els padrons de la ciutat vallesana no l’havia trobat, però en canvi havia topat, en el padró de 1915, amb un José Puiggròs Paloma. Cercant a Internet va trobar el seu nom citat a la meva pàgina web. Efectivament, allà figura com a regidor del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a Pins del Vallès el 1937. Per això em posava en antecedents.

El perquè no l’havia localitzat en les meves anteriors recerques sobre deportats santcugatencs és fàcil d’endevinar, en els llistats de deportats figura amb els cognoms canviats i una petita errada en un d’ells, això és així, fins i tot, en el llistat més complet del que disposem fins al moment, l’elaborat per Benito Bermejo i Sandra Checa.

Entrada amb els cognoms canviats de Josep Puiggròs Paloma al “Libro Memorial: españoles deportados a los campos nazis, 1940-1945” de Benito Bermejo i Sandra Checa

Segurament els nazis el van inscriure malament. A més, enlloc es registrava que el seu darrer domicili, abans de marxar a l’exili, va ser Sant Cugat del Vallès. Però la coincidència en el lloc i data de naixement, la similitud dels cognoms i la seva trajectòria política deixaven clar que el nom real del deportat era Josep Puiggròs Paloma, i no José Paloma Puigrós.

Juan Antonio Olivares també m’explicava que el seu nom figurava en el llistat de membres de la Resistència francesa recopilat pel Service historique de la Défense. Allà, efectivament, apareixia com a resistent i deportat, amb els seus cognoms en ordre i ben escrits i com nascut a Terrassa el 24 de maig de 1909. Tot lligava.

A partir de llavors em vaig posar a cercar més informació sobre Josep Puiggròs, a més de la poca que ja tenia d’abans sobre ell. Vaig trobar alguna escadussera referència a la premsa i a la bibliografia. També em vaig dirigir a diferents arxius francesos, dels que espero resposta, i a organitzacions de deportats i guerrillers. Amicale des anciens guérilleros espagnols en France no en tenien referències, però em van ser molt profitosos els comentaris de Henry Farreny, també vaig rebre orientacions molt útils de Jean-Louis Vernizo Mateo, d’Amicale de Mauthausen de França, i l’Amical de Mauthausen de Barcelona, amablement, em va fer arribar la fitxa que tenien sobre Puiggròs, on figurava també amb els cognoms canviats.

A l’espera de més dades, com les demanades a arxius francesos, això és el que sabem ara com ara sobre el quart deportat santcugatenc a Mauthausen.

Biografia

Josep Puiggròs Paloma va néixer al carrer de Sant Valentí 157 de Terrassa un 24 de maig de 1909. Era fill únic de Ramon Puiggròs Subirachs i Àngela Paloma Perramon, que s’havien casat l’any anterior. Sembla que el pare va morir quan era un nen, perquè al padró de 1915 viu només amb la seva mare, treballadora tèxtil.

Potser, més tard, va passar a viure a Barcelona, ciutat on es vehicula de ben jove a l’obrerista Ateneu Enciclopèdic Popular. No sabem si arriba atret pels cursets de la Secció d’Instrucció, l’oferta esportiva de les seccions d’Excursions o Gimnàs o interessat per les qüestions polítiques i socials que es discutien a la Secció d’Estudis Polítics i Socials, el cas és que sembla que es converteix en assidu del local del carrer del Carme 30. El març de 1925, quan encara no ha fet els 16 anys, és escollit vicesecretari en la junta, en plena Dictadura, just en uns moments difícils per entitats progressistes com l’Ateneu Enciclopèdic Popular. De nou el trobarem en una junta set anys més tard, el juny de 1932, aquest cop com a comptador. Serà un pas breu, de cinc mesos, fins novembre en què ja no figura en la nova direcció.

Aquesta vinculació a una entitat cultural obrerista, en la que conviuen republicans, marxistes, anarquistes, catalanistes, vegetarians, esperantistes o naturistes, l’apropa a un món alternatiu i a les idees emancipadores de la classe obrera. Potser també a l’esport, si el Puiggròs que juga a rugbi a l’equip de l’Ateneu Enciclopèdic Popular la temporada 1928-1929, per passar en la següent a les files de la Unió Esportiva Sants, és el nostre protagonista. No podem assegurar-lo.

Amb la República sembla que les coses li van bé. Puiggròs treballa als Laboratoris del Doctor Vinyals, segurament com a comercial, una empresa fundada el 1918 pel també egarenc Francesc Vinyals Aguilera, que feia a més de gerent. L’empresa tenia oficines al carrer Diputació i laboratoris al carrer Viladomat i Llull de Barcelona. A més, s’ha casat amb Concepció Crespo Macías, una barcelonina quatre anys major que ell que havia viscut a Sant Cugat fins el 1934.

Puiggròs arriba a Sant Cugat

El 1935 la parella lloga una torre a Sant Cugat, a la Rambla Ribatallada 22. Amb el Josep i la Conxita s’instal·len la mare i una germana d’aquesta i una minyona. Pocs mesos després arriba a viure amb ells un afillat de 16 anys. I ja començada la guerra alberguen a la mare de Josep Puiggròs i una nova minyona i, a més, acullen dos refugiats de guerra, un nen santanderí i una nena de Madrid d’onze anys. Així, a finals de 1936 són deu els habitants de la torre de la Rambla Ribatallada.

La guerra també ha portat canvis laborals. El doctor Francesc Vinyals, d’idees conservadores, ha fugit a l’Espanya franquista, l’empresa ha quedat en mans dels seus treballadors. El 4 de setembre de 1936 Josep Puiggròs és nomenat per la Conselleria d’Economia i Serveis Públics, d’acord amb el Comitè Obrer de Control de l’empresa, delegat de la Generalitat als Laboratoris del Doctor Vinyals, S.A. Aviat l’empresa és col·lectivitzada.

El 24 de desembre de 1936 Puiggròs és escollit pels seus companys director dels Laboratoris del Doctor Vinyals, Empresa Col·lectivitzada. Així ho fa constar la Junta del Control Sindical Econòmic de Catalunya al DOGC de 5 de gener de 1937.

Regidor comunista

A més, Puiggrós ha ingressat en el PSUC. És possible que ja hagués militat o simpatitzat amb algun dels partits marxistes que es movien entorn de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. La seva dona comparteix militància comunista. La Concepció Crespo serà responsable de Finances de les Milicianes del PSUC.

El 23 de juny de 1937 el PSUC santcugatenc, ara pinenc, proposa a Puiggrós com a representant seu al ple municipal, després de la dimissió de Lluís Garcia Guillén. Puiggròs exerceix de regidor un breu període. No intervé gaire al ple. A l’agost és nomenat representant del PSUC a la Comissió de Municipalitzacions. Una Comissió que acaba proposant la municipalització del servei d’aigües, descartant, per diferents motius, les altres plantejades. Aquesta municipalització de l’aigua s’aprova en el ple de l’1 de setembre de 1937. Aquest és el darrer ple al qual assisteix Puiggròs, encara que no és substituït al consell municipal pel PSUC fins al 27 d’octubre de 1937, quan es formi el nou ajuntament seguint el decret de la Generalitat de reorganització de consistoris de 8 d’octubre de 1937. Segurament va ser cridat a files a principis de 1938.

Exiliat i resistent

Amb la derrota republicana Josep Puiggròs s’exilia a França. Segurament, com tants altres refugiats, passaria pels camps de concentració francesos i seria mobilitzat amb les Companyies de Treballadors Estrangers. No coneixem la seva trajectòria però sí la d’alguns dels seus camarades, com José Goytia, Ángel Hernández o Julián Commes, amb els que comparteix militància política, presó i deportació a Mauthausen. És possible que Puiggròs, com els seus companys, acabés, després de l’ocupació alemanya de França, tancat en un campament de presoners als afores d’Angulema o al de Saint-Medar-en-Jalles, al costat de Bordeus. Allà els militants comunistes, del PCE i el PSUC, es van organitzar i es van posar en contacte amb la direcció del partit a París. A partir de 1942 estan encapçalats per José Goytia, antic aviador republicà. Una vegada fora del campament, es van formar grups a tota la zona i van entrar en contacte amb el Parti communiste français, que al febrer-març de 1942 havia creat una organització armada per lluitar contra els nazis i el règim de Vichy, els Francs-tireurs et partisans (FTP). A principis de 1942 se sumen a l’organització resistents espanyols, sobretot comunistes. Comença a resistència armada contra els alemanys.

Grup FTP Soleil de Dordogne-Nord. 1943. LAPI / Roger-Viollet

Josep Puiggròs s’uneix a les files de la Resistència. Com els seus companys ingressa als FTP-MOI de la Regió 3, format per comunistes espanyols, un grup que realitza diferents accions de sabotatge i atacs contra patrulles i bases alemanyes a la regió de l’Aquitània. Després d’algunes detencions, a mitjans de 1942, es reorganitza la direcció regional dels espanyols als FTP. Finalment el desembre de 1942 es nomena a Doroteo Sáez «Teo» responsable polític, Julián Commes «Cosme» responsable militar i José Goytia «Barón» responsable tècnic de la interregió Sud-Ouest FTP, que integrava els departaments Charente, Charente-Maritime, Gironda, Landes i Basses-Pyrenees. Però aviat cauen en mans de la Gestapo. El gener de 1943 és detingut Goytia i a l’abril Commes i Sáez. A més de la direcció, entre abril i maig de 1943 són detinguts per la Gestapo i la policia francesa, altres membres del grup. Josep Puiggròs serà arrestat el 14 de maig de 1943 a Bordeus.

Goytia i els altres resistents detinguts passen uns mesos encarcerats a la presó de Bordeus, potser al Fort du Hâ, i altres centres de detenció de la Gestapo. Allà els resistents espanyols són interrogats i torturats. Finalment se’ls envia cap a París. El més que possible que Puiggròs passés per un periple similar.

El que sí que sabem del cert és que arriba a París el 23 d’agost de 1943. Puiggrós és internat al Fort de Romainville, un annex Frontstalag 122, que era un dels centres de detenció que feia servir la Gestapo per a presos polítics a l’espera del seu destí definitiu.

Deportat a Neue Bremm i Mauthausen

El dia 6 de setembre Puiggròs és conduït des de Compiègne a la Gare de l’Est de París, on és tancat en un vagó amb 52 presoners més, entre ells set espanyols, tots membres del seu grup dels FTP. La destinació del comboi és el camp de càstig de Neue Bremm, al que arriben l’endemà. Es tracta d’un Straflager, un campament de tortura construït prop de Saarbrücken, al costat de la frontera francesa. Des de principis de 1943 i fins a finals de 1944, la Gestapo de Saarbrücken fa servir aquestes instal·lacions com a «presó policial prolongada» a causa del desbordament dels seus emplaçaments penitenciaris. L’objectiu d’aquest campament era doblegar als presoners físicament i mentalment, a còpia d’obligar-los a fer exercici físic fins a l’extenuació, mentre rebien cops i fuetades, i privar-los d’aliment i de son. Alguns es deixen la pell.

Es calcula que per Neue Bremm van passar uns 20.000 homes i dones de diferents nacionalitats. Entre els empresonats hi havia treballadors forçats d’Europa de l’Est, presoners de guerra, opositors polítics al règim nacionalsocialista, membres de moviments de resistència als territoris ocupats, com Puiggrós, “asocials” i desertors de Wehrmacht.

Neue Bremm. [194?]. Col·lecció Edith Wilhelm
El camp podia acollir només uns 600-800 presoners alhora, per això l’estada dels presoners acostumava a ser breu. Neue Bremm servia com a camp de trànsit dels presoners cap a noves destinacions. Allà se’ls catalogava segons la seva perillositat en tres categories, els dirigents i els maquis agafats amb les armes a la mà eren catalogats com Schutzhäftlinge III i la seva destinació era Mauthausen. Aquest és el cas de Puiggròs i els seus companys.

Josep Puiggròs viu aquest horror durant nou dies. El dia 16 de setembre la Gestapo agrupa als deu espanyols que hi ha a Neue Bremm catalogats com Schutzhäftlinge III -uns arribats amb Puiggròs el dia 7 i altres que ja hi eren des del dia 1 de setembre- i els envia en vagons tancats sense aigua ni menjar cap a Mauthausen. El 18 de setembre, després de dos dies de penós viatge, arriben al camp de concentració. Puiggròs és matriculat al camp amb el número 35.169.

Pel testimoni del comunista madrileny Ángel Hernández García al llibre Triángulo Azul, company de Puiggrós als FTP i de viatge a Mauthausen, coneixem com van ser els primers dies dels acabats d’arribar:

«Llegamos a Mauthausen al atardecer del 18 de octubre de 1943 y pasamos la noche encerrados en la sala de duchas. Durante la cuarentena, y luego en el barracón 12 donde fuimos trasladados, recibimos toda clase de muestras de solidaridad por parte de los españoles que nos habían precedido».

Dins de l’horror, la situació que troben els espanyols que arriben a Mauthausen a finals de 1943 no és tan extremadament dura com ho havia estat els primers anys. Els rotspanier, que era com denominaven els nazis als republicans deportats, van ser dels primers a ingressar al camp, els sobrevivents han anat teixint una xarxa de solidaritat que serveix per rebre en millors condicions als nous deportats. A més, per aquesta antiguitat al camp han anat assolint llocs de responsabilitat. No són pocs els espanyols que s’han introduït als kommandos i les destinacions burocràtiques, el que els facilita protegir als compatriotes acabats d’arribar. A més, la majoria dels nous arribats vénen de la Resistència ja organitzats i segurament els millors estructurats dins del camp són els comunistes. Tot fa pensar que l’adaptació de Puiggròs, resistent i comunista, a la dura realitat de Mauthausen es fa en millors condicions que les que havien patit els deportats entre 1920 i 1942.

I això malgrat que Puiggròs, com els resistents que venien amb ell de Neue Bremm, venia categoritzat com a Schutzhäftlinge III, el que suposava ser marcat com NN, és a dir Nacht und Nebel, categoria reservada als opositors polítics als nazis als territoris ocupats, als membres de la Resistència i alguns personers de guerra. Els NN eren marcats per ser exterminats en secret, sense deixar testimoni, uns eren assassinats i altres deportats i sotmesos a un tracte més dur i cruel amb l’objectiu de què no sortissin amb vida dels camps de concentració.

Republicans espanyols alliberats a Mauthausen. 1945.

Però Josep Puiggròs aconsegueix sobreviure, és un dels deportats alliberats per les tropes aliades el 5 de maig de 1945. Ja lliure es va retrobar amb la seva dona i van refer la seva vida a França. Segons informava el butlletí d’Amicale de Mauthausen de França, moria a començaments de 1962, vivia llavors al petit municipi de Pissos, a les Landes.

La creació de la Delegación de Falange Española Tradicionalista y de las JONS de Sant Cugat

[Actualitzat: 11 desembre 2018]

Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET) va néixer com a partit únic del Franquisme per decret. El 19 d’abril de 1937 el general Francisco Franco decreta la unificació, no sense resistències, de dues forces d’extrema dreta però antagòniques en els seus projectes polítics, la feixista Falange Española de las JONS, amb la carlina Comunió Tradicionalista.

A Sant Cugat, abans de la guerra, no hi havia cap militant falangista i els comptats carlins, com Esteve Batet Parellada o Tomàs Musella, mort durant la guerra, ho eren a títol individual. Tampoc altres forces de l’extrema dreta tenien gaire presència. Amb la proclamació de la República havien perdut el poder els salistes, monàrquics alfonsins, que havien portat les rengles del municipi durant el primer terç del segle XX. Ja no havien tornat a aixecar el cap. A les eleccions al Parlament de Catalunya, de novembre de 1932, Dreta de Catalunya, una aliança d’alfonsins i carlins, va ser votada per 16 santcugatencs, l’1.7% dels vots.

Només arran dels fets d’octubre es va reagrupar l’extrema local, donant suport a la creació de la delegació local de la CEDA, però la victòria electoral del Front d’Esquerres el febrer de 1936 els va dispersar de nou.

Desfilada falangista pel carrer Rius i Taulet, davant Cal Barbany. Sant Cugat. [1941], Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat

Els «camisas nuevas» santcugatencs

Així que quan les tropes franquistes van entrar a Sant Cugat, el 26 de gener de 1939, FET va haver de començar de zero a la vila. Ho fa de pressa, la Delegación de FET de Sant Cugat es constitueix al febrer.

Els nous falangistes -els «camisas nuevas», com són denominats aquests conversos en contraposició als «camisas viejas», els militants falangistes d’abans de la guerra- provenen, bàsicament, del món catòlic, esparverat per l’anticlericalisme desfermat durant la guerra, i de la dreta i de sectors benestants, espantats per la revolució social viscuda des de juliol de 1936. Molts d’ells passant de la defensa d’un ferm nacionalisme català a l’assumpció d’un nacionalisme espanyol essencialista.

Entre les jerarquies de la Falange local trobarem, doncs, antics militants de la Lliga Catalana o d’Unió Democràtica de Catalunya, fejocistes de la catòlica i catalanista Federació de Joves Cristians, però també membres d’Acció Catalana, un partit nacionalista català que a Sant Cugat té un caire més dretà que en l’àmbit general. Si a Barcelona el partit es va aliar amb ERC, a Sant Cugat, en canvi, ho feia amb la Lliga i altres sectors conservadors. Curiosament trobarem pocs membres de l’extrema dreta local, com els salistes.

Com veurem, bona part d’aquests falangistes de nou encuny són joves -la majoria estan en la trentena- que havien patit la repressió a la rereguarda republicana durant la guerra, ells personalment o els seus familiars. Alguns havien estat detinguts, altres s’havien amagat, hi havia als que els havien col·lectivitzats els seus negocis i, fins i tot, els que van veure morir familiars. També hi havia els que havien aconseguit passar al costat franquista i ara tornaven amb les forces vencedores. Hi havia excaptius i excombatents franquistes.

Naturalment també apareixen un bon grapat d’arribistes. Segons escrivia a les seves memòries Antoni Griera, acèrrim franquista i primer ecònom de la parròquia després de la guerra, «és cosa curiosa com, des d’un primer moment, els elements més dissolvents de cada localitat s’infiltraren en l’Església i en la “Falange”. També ho feren a Sant Cugat. Amb cara dura i amb intrigues de tota mena, aventureres i irresponsables, molt d’ells “camuflats” que no podien viure a Barcelona, volien donar lliçons de patriotisme a la població de Sant Cugat».

Seran aquests «camisas nuevas» els que controlin directament el poder municipal a partir de març de 1940.

Nicolás Villar Recio parlant des de la seu de FET de las JONS a Cal Barbany, [1941]. Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat

La Jefatura local de Falange

Segons recollien els estatuts falangistes la Jefatura Local era encarregada de dirigir la vida política local «con plena autoridad y dignidad (…) y con sumisión a la Jefatura Provincial y Nacional del Movimiento».

Aquestes autoritats provincials van nomenar com a primer jefe local de la Falange santcugatenca, a títol provisional, l’auxiliar de farmàcia Josep Maria Cardelús Prat. Nascut el 1905 a Mollet del Vallès, després de passar per Barcelona va arribar a viure a Sant Cugat el 1931. Té tres fills. Durant la República havia estat soci de l’esquerrana Unió Santcugatenca i proper políticament a Acció Catalana. Durant la guerra havia acollit a casa seva una nena refugiada de Santander.

A Sant Cugat Falange Española Tradicionalista y de las JONS ocupa com a seu l’edifici conegut com a Cal Barbany, al carrer Rius i Taulet, que durant la República havia estat la seu d’Acció Catalana i l’Ateneu Santcugatenc i on al començament de la guerra havia estat ubicat el Comitè de Milícies Antifeixistes. Allà estarà el local falangista fins a la fi del Franquisme. Allà tenen també seu alguna de les seves seccions.

La seu falangista és inaugurada oficialment el 19 de març amb una gran mobilització de masses. El poble apareix engalanat amb banderes d’Espanya i de FET. Al matí es realitza una desfilada de les milícies falangistes, la Sección Femenina i l’Organización Juvenil, acompanyats de la banda de tambors i trompetes de la Creu Roja. En arribar davant la nova seu s’incorporen les jerarquies falangistes locals, acompanyades de les de Cerdanyola, el comandant de la plaça i les autoritats locals. D’allà es traslladen al Monestir per celebrar una missa. A la sortida de l’acte religiós les autoritats passen revista als i les falangistes que han desfilat, formats al camp de futbol. Més tard, la desfilada va continuar fins a la casa consistorial, on les jerarquies presents van fer els parlaments des de la balconada, per finalitzar amb l’acte de benedicció del nou local per Antoni Griera i un “lunch” d’obsequi als convidats.

Per ordre del delegat provincial de FET, que era l’encarregat de nomenar i destituir els jefes locals, Josep M. Cardelús és substituït, el 3 de maig de 1939, en la Jefatura per un altre antic catalanista, Lluís Juanola Almar. Originari de Serinyà (Lleida) i, com Cardelús, de 34 anys, havia arribat a Sant Cugat el 1922 i era propietari d’una fusteria, sent un dels majors contribuents municipals per indústria i comerç. Va participar en l’organització de la Candidatura Administrativa de Coalició, que l’abril de 1931 ajuntava republicans federals i gestors municipals durant la Dictablanda contra la candidatura monàrquica. Va militar després a Acció Catalana, passant posteriorment a Unió Democràtica de Catalunya. Plenament implicat a la vida associativa del poble va ser soci de l’Associació Protectora de l’Ensenyament en Català i president del Sant Cugat Sport Futbol Club. Es va casar amb una filla del carlí Tomàs Musella. En començar la guerra s’oculta a Barcelona. Descobert i detingut va ser enviat a un camp de treball. Sembla que posteriorment va fugir a França, d’on va passar a l’Espanya franquista. Durant el temps de la guerra la seva fusteria va ser col·lectivitzada i van morir, amagats a Barcelona, el seu cunyat i el seu sogre.

Nicolás Villar Recio. Detall de fotografia. Fons Cabanas. Arxiu Municipal Sant Cugat

Juanola nomena com a secretari polític de FET, el que havia estat metge municipal del poble Nicolás Villar Recio. Havia nascut, circumstancialment, a Villasandino (Burgos) el 1899 on el seu pare, mestre nacional, estava destinat. La família va tornar aviat a Catalunya. Villar es llicencia en Medicina a la Universitat de Barcelona el 1923. El 1926 arriba a Sant Cugat com a ajudant al dispensari municipal, el 1928 ja és metge auxiliar de beneficència, el 1932 és nomenat interí i el 1935 aconsegueix la plaça de metge titular de Sant Cugat. Durant la dictadura de Primo de Rivera havia estat afiliat al partit únic de la Dictadura, a la Unión Patriótica, però amb la República es va apropar al món catalanista. Va ser soci d’entitats com l’Ateneu Santcugatenc o l’Associació Protectora de l’Ensenyament en Català. També simpatitza amb el món catòlic. El 1931 va ser un dels portadors del pendó a la processó del Corpus i era membre del patronat de l’Institut de Cultura Infantil. Al començament de la guerra, l’agost de 1936, va ser cessat al seu càrrec municipal, però va restar al poble exercint la seva professió. El 1939 s’afilia a FET amb el número 17.917. L’abril de 1939 havia recuperat oficialment el seu càrrec de metge municipal.

Les delegacions i seccions falangistes

El dia del traspàs de la Jefatura el camarada Cardelús li havia presentat al nou jefe Juanola els delegats de les diferents seccions de FET. Juanola, segons explica La Vanguardia, «con elocuentes frases agradeció a todos la adhesión que demostraban y rogó, a los allí reunidos, que como hasta la hora presente siguieran colaborando bajo su jefatura con el mismo celo y entusiasmo, sirviendo con ello a España».

La Delegació local de FET tenia diferents serveis o seccions. El jefe local era l’encarregat de proposar als seus responsables, pel seu nomenament o destitució, al delegat provincial de cada secció o delegació.

Auxilio Social

La primera delegació que es posa en marxa és la d’Auxilio Social, encarregada de funcions benèfiques, com el repartiment de menjar o d’atendre infants orfes, just en uns moments on la fam s’està convertint en el problema principal de moltes les famílies que després de la guerra no tenen cap font d’ingrés i es veuen obligades a dirigir-se a la beneficència municipal, parroquial o anar als menjadors d’Auxilio Social.

La Delegación de Auxilio Social de Sant Cugat va confiscar la seu de l’esquerrana Unió Santcugatenca per instal·lar els seus menjadors populars. El 12 de març de 1939 inaugura els menjadors infantils, que a poc a poc es van obrint a més població. L’allau de població famolenca fa que s’hagin d’organitzar dos torns per menjar. En un informe de l’Ajuntament de desembre de 1939 s’informa que són tres-centes les famílies santcugatenques que atén beneficència, el que vindria a representar més d’un terç de la població.

L’alimentació que oferia Auxilio Social provenia del que es comprava amb el recaptat amb postulacions o el Día del Plato Único o la Ficha Azul, una subscripció, en principi, voluntària. També s’obligava als propietaris de vaques i cabres a fer lliurament diari de llet i estava destinat a Auxilio Social els productes requisats al mercat negre, així com els sobrants dels repartiments del racionament. Amb aquests sistemes es pot deduir que, donat el gran nombre de santcugatencs que acudien a Auxilio Social, ni la quantitat ni la qualitat del menjar devia ser excessiva.

El 2 de juliol de 1939 es va fer l’acte de benedicció de la bandera d’Auxilio Social i de les Milicias de FET, una nova excusa per mobilitzar la població en suport del règim. Per l’ocasió la Comissió Gestora va aixecar dues tribunes i un altar per l’acte religiós a la plaça de Barcelona.

Menjador popular d’Auxilio Social instal·lat a la Unió Santcugatenca. [194?]. Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès

A Sant Cugat, com en altres pobles, es donen casos de corrupció en la gestió d’Auxilio Social. La delegació passa per diferents mans. El desembre de 1939, després d’una inspecció, és cessat com a administrador d’Auxilio Social Joaquim Bozzo Rovira, nascut a Barcelona el 1913, que durant la República havia estat militant de la catòlica i catalanista Federació de Joves Cristians i membre de l’Institut de Cultura Infantil. Durant la guerra va ser un dels detinguts el 31 d’octubre de 1936 per la milícia local, com a represàlia pel bombardeig marítim del dia anterior a Roses, sent alliberat pocs dies després.

El 1940 era delegat d’Auxilio Social l’antic republicà radical Mateu Eudal Mestre. L’abril de 1930 havia estat cessat com a secretari habilitat de l’Ajuntament i després havia fet d’espardenyer. Ara era militant de FET, amb el número 4961, i havia recuperat el seu lloc com a funcionari municipal.

Enquadrant i adoctrinant els joves

Una altra delegació que es posa aviat en funcionament és la dedicada a enquadrar els joves en les estructures totalitàries del nou Estat i adoctrinar-los en el falangisme: l’Organización Juvenil.

El primer delegat va ser Santiago Bozzo Rovira. Nascut a Sabadell el 1910 però resident a Sant Cugat des de feia uns anys. Abans de la guerra era empleat de l’empresa Luminica Publicitaria de Barcelona i a pesar de la seva joventut ja era casat i amb fills. . Havia estat president de la Federació de Joves Cristians de Sant Cugat i de l’Institut de Cultura Infantil i havia militat a Unió Democràtica de Catalunya. Tenia, doncs, experiència en l’adoctrinament i direcció de joves. Com el seu germà Joaquim, durant la guerra va ser detingut el 31 d’octubre de 1936. En un escorcoll a casa seva li van trobar unes cartutxeres i objectes religiosos. És acusat de desafecte i resta empresonat fins al juliol de 1937. Era per tant un excautivo.

Cartell d’activitat organitzada per les Organizaciones Juveniles. Sant Cugat. 1939. Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès

Santiago Bozzo és destituït del càrrec per indisciplina i mala gestió econòmica a finals de 1939. El substitueix Antoni Tortosa Juliana, excombatent i funcionari municipal. Tortosa havia estat designat segon oficial de secretaria el juliol de 1930. L’agost de 1931, en tornar del servei militar, l’Ajuntament republicà el suspèn de feina, acusant-lo d’haver recolzat sempre als monàrquics. És destituït definitivament el novembre. Durant la guerra va fugir a França per passar a l’Espanya franquista. Lluita com a voluntari a l’Exèrcit franquista i arriba a caporal. El 1939 recupera el seu càrrec a l’Ajuntament.

Els joves del poble es van veure coaccionats per a enquadrar-se a l’Organización Juvenil, que tenia la seva seu a la casa de Pere San que havia estat seu de l’Ajuntament fins al 1932, després seu de la Lliga Catalana i durant la guerra de la CNT. L’Organización Juvenil seria substituïda pel Frente de Juventudes el 6 de desembre de 1940, passant a ser aquest l’encarregat de l’educació política, esportiva i premilitar dels joves enquadrats. El Frente de Juventudes local organitza el 1941 amb els cadetes, membres de 14 a 16 anys, la Centuria “Luis Paraiso”, en record del santcugatenc mort en combat en 1939 lluitant en les files de la Primera Bandera de Falange de Castilla.

També existia una delegació de l’Organización Juvenil Femenina. La seva delegada era Maria Dolores Turegano Vila, que el 1939 havia iniciat els seus estudis a l’Escola de Bibliotecàries. Nascuda el 1919 a Premià de Mar el seu pare era oficial de Telègrafs i la seva mare, Dolores Vila, mestre nacional que havia estat destinada a Sant Cugat el 1935. Com tots els mestres, després de la guerra va passar el procés depuratiu, se la va confirmar en el càrrec però se la inhabilita per a càrrecs directius. La filla va ingressar a Falange.

Mesos després va ser substituïda per Dolors Julià Agustí, filla dels masovers de Can Fatjó dels Xiprers. El propietari d’aquest mas, que estava enfrontat als seus rabassaires, va fugir el 1936. El masover i pare de la Dolors va ser obligat a obrir el magatzem de la propietat i va veure com els rabassaires es van repartir el vi. A més, un germà no es va presentar en ser cridat a files, per això el 13 de juny de 1938 va ser detinguda la seva mare, que passaria dotze dies a la presó de dones de Les Corts, fins que el fill es va presentar. El seu germà seria condemnat per deserció.

L’Organización Juvenil Femenina és també l’encarregada dels Flechas, els nens de 10 a 13 anys allistats a Falange. L’11 de juny de 1939 es fa la inauguració de la Casa de Flechas al carrer Canovas del Castillo, a l’antiga seu de l’Institut de Cultura Infantil, convertit en Institut Racionalista durant la guerra.

Enquadrant i adoctrinant les dones

Una altra secció important era l’encarregada d’enquadrar a les dones, adoctrinar-les en el seu nou paper dins del nacionalcatolicisme i preparar-les com esposes i per les feines de la llar, era la Sección Femenina. Mitjançant aquesta Secció la Falange va controlar els serveis socials, ja que organitzava a les dones per tal que complissin serveis assistencials mitjançant l’obligatori Servicio Social de la Mujer.

Des de mitjans de 1939 estava dirigida a Sant Cugat, primer de forma accidental i a partir de 1940 de forma oficial, per Marcelina Sangés Bigas. Nascuda a Sant Cugat el 1919 era filla dels propietaris de la Fonda Tadeo, la Dolors Bigas i el Marcel·lí Sangés, que havia estat jutge municipal de 1931 a 1934, inicialment amb el suport dels republicans federals, amb els que es va enfrontar per acabar simpatitzant amb la CEDA.

Exercia de secretària de la Sección Femenina Maria Tortosa Solà, nascuda a Sant Cugat el 1913, germana d’un exfejocista i filla del regidor Antoni Tortosa Tortosa, i com administrativa Juana Paradell Santamaría. El 8 de setembre de 1939 es va realitzar la benedicció de la seva bandera a la seva seu, que era la mateixa que la Jefatura de FET, a Cal Barbany

Control polític i propaganda

Un altre servei de FET, important en els primers anys de Franquisme, va ser la Delegación de Investigación e Información, responsable del control social i polític de la població. Funcionava com a una mena de policia política falangista. Tenia encomanda la labor d’elaborar els informes personals del comportament polític i social dels veïns del poble, informes que eren demanats per presons, camps de treball, tribunals civils i militars, empreses o ajuntaments. Aquests informes podien resultar determinants per la sort dels veïns detinguts i encausats. Amb l’aparició de l’estraperlo també s’encarregà d’informar sobre la situació econòmica dels comerciants als quals se’ls imposa multes per contraban. A més, confecciona els salconduits d’aquells que havien de viatjar prop de la frontera, informa dels antecedents dels santcugatencs que demanen l’ingrés a FET i tracta de vigilar i captar els rumors i crítiques que circulen per la vila. La Delegación de Investigación e Información va promoure la delació i la denúncia per aconseguir la informació, implicant així en les tasques repressives i de vigilància als veïns.

Aquesta delegació va ser posada en mans primer de José Pérez, substituït el maig de 1939 per Josep Garrell Casamitjana. Nascut a Sant Cugat el 1892 era treballador de la central elèctrica i propietari d’una botiga d’electricitat. Havia estat membre del Sometent. Amb la República es va afiliar a la Lliga Catalana. El gener de 1934 havia estat escollit regidor de l’oposició, dins de la llista de Conjunció Catalanista. Després dels fets d’octubre no va voler col·laborar amb els radicals en els ajuntaments gestors i va abandonar la Lliga. El novembre de 1936 va estar detingut uns dies. Era militant de FET amb el número 14.464.

Garrell és substituït a finals de 1940 pel comerciant Francesc Alegret Carcassonne, de només 25 anys, fill del salista Josep Alegret Estapé, comerciant i propietari immobiliari, essent el primer contribuent per riquesa urbana als anys trenta. El seu pare havia estat durant la Dictadura de Primo de Rivera regidor -ho tornaria a ser en el primera gestora franquista-, sotcaporal del Sometent i dirigent de la Unión Patriótica. El fill, durant la República, va militar a la Federació de Joves Cristians. Durant la guerra va veure com era detingut el seu pare el juliol de 1936 durant uns pocs dies i com l’eren confiscades les seves propietats. El desembre de 1941 hi havia nou delegat de Investigación, Josep Pujol Estapé, de 31 anys, propietari de la Masia Torre Blanca.

Actuaven com agents de la delegació l’escrivent Emili Sabaté Escursell, nascut a Sant Cugat el 1913, i Lluís Girbau Aguilar, dos exmilitants de la Joventut Catalanista del Casal Català, les joventuts de la Lliga, que havien estat uns dies detinguts el juliol de 1936, i Santiago Cleris Fàbregas, nascut a Sant Cugat el 1916 i exmilitant de la Federació de Joves Cristians, a més de corresponsal del seu òrgan de premsa Flama.

Per últim destaquem la Jefatura de Prensa y Propaganda, que tenia com a missió escampar l’ideari falangista. Dirigida inicialment pel periodista Manuel Pérez de Rozas Masdeu, de simpaties lerrouxistes, que havia estat administrador de El Liberal i que residia a Sant Cugat des de 1933. Més endavant se’n faria càrrec un exfejocista i antic militant de les joventuts de la Lliga, Josep M. Magnara Castañé que era fuster del Golf i tenia 30 anys. Durant la guerra havia treballat al Camp militar d’entrenament instal·lat al golf, sent detingut el 1937 acusat de furt i de ser desafecte. Després del seu alliberament, l’agost de 1937, es va amagar.

També existia la Delegació de Administracion de FET, encarregada de les tasques burocràtiques del partit. L’octubre de 1939 és delegat local Roderic Rodó Rovira, un altre jove que havia passat per la Federació de Joves Cristians i les joventuts de la Lliga Catalana.

Milicies, excombatents i excaptius

En aquests primers anys de Franquisme existien també unes Milicias de FET, una organització paramilitar que segons el que deien els estatuts falangistes representa”su viril voluntad de servicio a la Patria, en guardia vigilante de sus postulados ante todo enemigo interior». A partir de juliol de 1940 van quedar sota control de l’Exèrcit i amb la funció de formar i adoctrinar els joves abans del seu servei militar. No coneixem la seva direcció o composició, només sabem que era caporal d’una de les seves esquadres el comerciant de queviures Vicente Xaxo Tomasa, nascut a Sant Cugat el 1900.

A més, existia la Delegación Local de Excombatientes, encarregada de vetllar pel benestar dels que havien lluitat a l’Exèrcit franquista, acompanyar-los en la seva reincorporació a la societat civil i aconseguir la seva reinserció laboral, a més de garantir la seva adhesió sense fissures al Franquisme. A Sant Cugat estava dirigida per Vicente Castañé Mauri. Nascut a Sant Cugat el 1911 era un modest propietari agrícola que durant la República no s’havia destacat políticament, però que havia fet la guerra al costat franquista, a les files del Regiment d’Infanteria núm. 52, essent ferit i rebent la Cruz de Guerra. El 1940 és substituït per Josep Pahissa Ricart, nascut a Sant Cugat el 1910 i membre de la junta de la Hermandad Sindical de Labradores.

I la Delegación Local de Excautivos, amb la funcions semblants a la d’Excombatientes, però en aquest cas adreçada als que havien passat per les presons republicanes durant la guerra. El 1940 estava dirigida per Carlos Riambau.

La Delegació de Valldoreix-La Floresta

Inicialment al municipi es creen dues delegacions falangistes la de Sant Cugat i la de Valldoreix-La Floresta. La Delegació de Valldoreix-La Floresta es va formar a finals de març de 1939 per burgesos barcelonins que havien fixat la seva residència en aquests barris i per propietaris locals. El primer jefe local va ser Manuel Bueno, substituït poc després per Josep M. Rosàs Major, terratinent i propietari de Can Major (coneguda ara com a Can Rosàs), masia que havia estat col·lectivitzada durant la guerra. També era dirigent de l’Associació de Propietaris de Valldoreix.

Com a secretari el 1939 figura Andrés Pérez Terrasa i com a delegat d’Investigación e Información l’antic fejocista Joan Altet Forés. Nascut a Barcelona el 1917, era mestre. Durant la guerra s’havia passat a la zona franquista. És rellevat més endavant per J. Balderas.

La Delegación de Valldoreix- La Floresta acabarà absorbida més endavant per la de Sant Cugat.

Els falangistes al poder municipal

Va ser Falange qui va reorganitzar la vida política del poble segons els nous ideals, ja que eren les jerarquies falangistes les que redactaven els bans, que després ordenava fixar la Comissió Gestora que regia l’Ajuntament des del 7 de febrer -formada per persones madures seleccionades per la Guàrdia Civil entre propietaris i dretans, pocs dels quals han ingressat a Falange-, i qui ordena cessaments de funcionaris, situant a molts dels seus militants en els nous càrrecs.

La Comissió Gestora es veu obligada a assistir a tots els actes que organitza el partit i les seves seccions, moltes vegades sota amenaça, per exemple el delegat de l’Organización Juvenil convida a l’alcalde a una reunió, però li deixa clar que «Me disgustaría sobre manera la desatención en no asistir, podiendo motibar [sic] mi queja a la INSPECCION GENERAL DE LA PROVINCIA».

Desfilada falangista pel carrer Santiago Rusiñol. Sant Cugat. [194?]. Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat
El partit organitza tota mena de festivals, desfilades i concentracions per celebrar commemoracions polítiques, religioses, del partit i les seves seccions, benediccions de locals i banderes. Això li dóna una presència permanent al carrer i suposa una mobilització constant dels veïns que es veien pressionats per assistir als actes de forma que, per exemple, a la benedicció de les banderes nacionals i del moviment al local de FET, segons l’Ajuntament,«puede decirse que las cuatro quintas partes del pueblo estaban presentes». Algunes d’aquestes celebracions, malgrat ser organitzada per FET, van a càrrec dels pressupostos municipals.

Amb el nomenament pel Govern Civil de la nova Junta Gestora, el març de 1940, són els mateixos dirigents falangistes els que passin a gestionar l’Ajuntament. El nou alcalde és Nicolás Villar Recio, secretari de FET; el primer tinent d’alcalde i delegat de Foment és Lluís Juanola, jefe local; el delegat de Propaganda és Josep M. Magnara, jefe de Prensa y Propaganda; el de Governació Josep Garrell, jefe de Investigación e Información, i a més figura com a nous regidors Josep M. Rosàs, jefe local de la delegació de Valldoreix-La Floresta, o Vicente Castañé, delegat d’Excombatents.

L’anomalia que significava que l’alcalde fos el secretari de FET i el tinent d’alcalde el jefe local es soluciona el 1941 quan s’intercanviïn els càrrecs en el partit passant Lluís Juanola a ser el secretari i Nicolás Villar el jefe local, unificant així en una mateixa persona el càrrec d’alcalde i jefe local de FET, com passava a la majoria de pobles.

La Falange de Sant Cugat es fa amb el poder local, ja no el deixarà fins a la Transició.

Acció Popular Catalana i la CEDA: la dreta espanyolista i catòlica al Sant Cugat republicà

[Actualitza: 11 desembre 2018]

La Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) va néixer el 4 de març de 1933 com a una coalició de partits conservadors i catòlics. Aviat esdevé la principal organització política de dretes, en vots i militants. La força impulsora i majoritària dins de la Confederación era Acción Popular, i el seu líder José María Gil-Robles la figura principal de la CEDA. Es tractava d’una via conservadora, espanyolista i accidentalista que pretenia crear un moviment ampli a partir de la defensa d’una política basada en la doctrina social de l’Església per frenar les mesures “revolucionàries” i laïcistes de la República.

La CEDA a Catalunya

No serà fins després dels fets d’octubre de 1934 que la CEDA desembarqui a Catalunya. L’hegemonia de la Lliga Catalana a l’espai de la dreta catòlica a Catalunya, i un cert acord tàcit, havia impedit, fins llavors, el creixement d’una força de dretes catalana lligada al projecte de la CEDA.

Acció Popular Catalana, el partit sobre el qual pivotarà la CEDA, també a Catalunya, va néixer arran de la problemàtica entorn de la Llei de Contractes de Conreu. Molts propietaris agraris van veure en aquesta llei una agressió a la seva classe i van radicalitzar les seves postures dretanes, allunyant-se de la Lliga.

Va ser sobretot des de la direcció de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), la patronal agrària, que es va impulsar la creació d’aquest partit a Catalunya com a força contrarevolucionària, catòlica, espanyolista i de defensa de la propietat. La visita de Gil-Robles a Barcelona el 25 d’octubre de 1934 oficialitza la naixença d’Acció Popular Catalana.

La CEDA a Sant Cugat del Vallès

A Sant Cugat l’aparició d’Acció Popular Catalana també està lligada als fets d’octubre. Va ser aquest intent revolucionari el que va espantar el sector més dretà de la població i els va fer agrupar-se entorn d’Acció Popular Catalana i la CEDA.

El 16 de novembre de 1934 el corresponsal de La Vanguardia a Sant Cugat comenta al diari que «circula la versión de que en breve será un hecho la constitución en esta villa de una entidad política afiliada a la Ceda.». El corresponsal, Antonio Serra Rubies, sabia de què parlava, ell n’era el principal promotor.

Antonio Serra Rubies, conegut com Panchito, havia nascut a Barcelona el 1889, ciutat on va viure fins al 1930 en què es trasllada a Sant Cugat. Des de llavors fa de corresponsal al poble de La Vanguardia i El Diluvio. Des de les pàgines del darrer es mostra crític amb la gestió municipal dels republicans federals, defensa al regidor díscol Ramon Sagalés i polemitza amb Ramon Mas, líder de la Unió de Rabassaires. Les seves crítiques en aquest diari, proper al republicanisme federal i defensor de les aspiracions rabassaires, va provocar, el gener de 1932, la seva destitució com a corresponsal. Antonio Serra, sense deixar mai La Vanguardia, va passar a escriure a El Liberal, diari proper als radicals, des d’on, segons explica Ramon Mas, nou corresponsal d’El Diluvio a Sant Cugat, «prosigue su campaña absurda y sin ningún tono, propio de su falta de inteligencia (…) acompañándose de los cavernícolas ex dictadores, con quienes va del brazo donde al lado suyo solo puede ver grandes barrigas, algo más grandes cabezas, alpargatas y cruces».

La constitució de la CEDA a Sant Cugat no es concreta fins mesos després. El 30 d’abril de 1935, de nou des de La Vanguardia, s’anuncia un proper «acto de propaganda de Acción Popular Catalana (adherida, a la CEDA) en el cual se expondrá el ideario del partido» amb personalitats de Barcelona i Sabadell. Així mateix, s’explica que «son varios los ya inscritos a la nueva entidad, para lo cual ha quedado abierta una oficina en la calle Salvador Seguí, número 24». L’adreça (avui carrer Xerric) és la del domicili particular d’Antonio Serra, l’acte anunciat no es farà fins mesos després.

Constitució del Comitè Local d’Acció Popular Catalana (CEDA)

El 2 de setembre de 1935, en «una reunión de varios elementos de derecha de esta villa, presidida por el secretario de Acción Popular de Sabadell» es constitueix oficialment la delegació local d’Acció Popular Catalana, que representarà també a la CEDA a Sant Cugat. Per aclamació dels assistents es forma un Comitè directiu on figuren Ángel Sancho, Eugenio Torra Codina, el valencià José de Abarca Femenia, de 72 anys, funcionari jubilat de Duanes, que vivia a Sant Cugat des de 1913, i el mateix Antonio Serra Rubies

A finals de desembre Serra escriu a La Vanguardia que «reina extraordinaria animación entre los afiliados a Acción Popular Catalana de esta villa, al objeto de asistir al gran acto que el próximo domingo tendrá efecto en el salón Gran Price, de Barcelona», al·ludint al míting del 29 de desembre de Gil Robles a Barcelona, i anuncia que «dentro de breves días se celebrará en esta villa un acto de propaganda para la presentación del nuevo partido Acción Obrerista». Es tracta de l’organització corporativista i socialcatòlica que dirigia en l’àmbit estatal el diputat Dimas de Madariaga, i que estava integrada dins la CEDA. Acción Obrerista havia format la seva delegació catalana el juliol de 1935. Aquest acte encara trigarà.

El 13 de gener de 1936 Antonio Serra, com a president del Comitè d’Acció Popular Catalana de Sant Cugat, anuncia a l’alcalde la propera celebració d’un acte polític, el diumenge 19, amb «diferentes oradores de la capital». No tenim constància de què finalment es realitzés.

La CEDA santcugatenca participa plenament a la campanya electoral de cara a les eleccions legislatives del dia 16 de febrer de 1936. Forma part del Front Català d’Ordre, on participa la resta de la dreta catalana -Lliga, radicals, carlins i monàrquics alfonsins- davant de l’esquerra agrupada al Front d’Esquerres.

El 3 de febrer organitza, per fi, un míting a la Sala Tadeo, l’anunciat al desembre, un acte que serveix de presentació d’Acción Obrerista i de propaganda electoral. L’encarregat d’introduir als oradors és Antonio Serra. Parlen Joaquin Callejón i Jorge Cera per Acción Obrerista, que presenten l’ideari del partit, i Felipe Lagarriga, de les Joventuts d’Acció Popular, i Julio Vallespi Serra, d’Acció Popular Catalana, que tanca l’acte «con un discurso de crítica del marxismo y dirigiendo ataques a las organizaciones izquierdistas por su campaña electoral confusionista». Segons comenta maliciosament El Diluvio «asistieron 43 personas. Más de la mitad eran republicanos curiososos».

Conferència del líder de la CEDA, José María Gil Robles, al Teatre Bosque. Barcelona, 29 desembre 1935. Brangulí (Fotògrafs). Arxiu Nacional de Catalunya. ANC1-42-N-14066

La base social de la CEDA santcugatenca

També es mobilitza la CEDA local a l’hora de tramitar carnets electorals, la nova identificació implantada per la Generalitat el juliol de 1935. Des dels partits de la dreta es va secundar la mida, des de les esquerres, encara amb locals clausurats, es va cridar al boicot. A Sant Cugat, a mitjans d’octubre de 1935, s’obren tres oficines per ajudar en les gestions del carnet electoral, a l’Ajuntament, en mans radicals, al Casal Català, seu de la Lliga Catalana i al local d’Acció Popular Catalana. Un mes després, segons càlculs fets des del consistori gestor, a l’Ajuntament s’havien tramitat 284 carnets electorals, a la Lliga 370 i a la CEDA 75, el que representava menys d’una quarta part del cens electoral. En el cas de la CEDA representa un exigu 2.3% del cens.

És gràcies a aquest llistat d’inscrits a la CEDA que podem conèixer qui eren els seus militants i simpatitzants a Sant Cugat. Entre els que demanen el carnet electoral via CEDA trobem als seus dirigents locals: Antonio Serra, Eugenio Codina, José Abarca i les seves famílies, però també elements de l’extrema dreta local, com el salista Francisco Cahís Juliana, propietari de Can Rabella i d’un dels forns de la vila. Francisco Cahís havia estat alcalde durant la Dictadura de Primo de Rivera, a més de president de la Unión Patriótica i caporal del Sometent fins a 1934. Després dels fets d’octubre de 1934 havia dirigit la milícia cívica Acción Ciudadana. L’acompanyen al llistat la seva dona, els seus fills i el seu gendre Josep Villadelprat Muxinach, un altre salista i exsometenista que havia estat candidat monàrquic a les municipals d’abril de 1931. A més, el dirigent local Eugenio Codina vivia a casa seva. No són els únics somatenistes i salistes de la llista, també figuren, per exemple, l’exregidor Francisco Pila Codoñés i Amadeo Bosch.

Un altre monàrquic que demana el carnet electoral a la CEDA és el navarrès Jaime Arrieta Zubiri, que residia a Sant Cugat des del 1928. Treballava d’oficinista i era propietari d’una granja. Arrieta havia militat a l’alfonsina Dreta de Catalunya de Gràcia.

Al llistat trobem un altre exalcalde, el mestre d’obres Alfons Massana Sallés, que havia estat regidor santcugatenc de la dretana Conjunció Catalanista, com a independent, a les municipals de gener de 1934 i que va ser nomenat alcalde gestor pel governador civil després dels fets d’octubre de 1934 fins al maig de 1935. I a un altre exregidor independent de Conjunció Catalanista, Jordi Magriña Lludríguez, que era propietari de Can Bellet i havia tingut enfrontaments amb els seus rabassaires. Ramon Mas l’acusava d’haver-lo denunciat després dels fets d’octubre.

També s’apropen a la CEDA alguns catalanistes com Francesc Bundó Paretas, primer director de Garba, publicació bel·ligerant contra els federals i els rabassaires, portaveu de l’agrupació local d’Acció Catalana, partit en el qual va militar. I industrials com els germans Pere, Isidre i Joan Campmany, propietaris de la bòbila Campmany, o el contractista d’obres Alfonso Casamitjana Casals.

I antics aliats dels federals com Marcel·lí Sangés Torres, propietari de la Fonda Tadeo i representant de Riegos y Fuerzas del Ebro a Sant Cugat. Sangés havia estat jutge municipal el 1930, amb la Dictablanda, i havia estat revalidat al càrrec el 1931 amb el suport dels republicans federals. Arran del conflicte rabassaire i les mides laïcistes es va anar distanciant. Des de l’esquerra l’acusaran d’estar darrere l’organització de Conjunció Catalanista, la candidatura dretana que es presentava enfront del Centre Republicà Federal a les municipals de gener de 1934. Fins i tot, l’alcalde va demanar al conseller de Justícia que fos expedientat per la seva actuació partidista. El juny de 1934, quan la Generalitat va renovar tots els jutjats, va ser substituït com a jutge per Ramon Mas.

També el carlí Tomàs Musella Castañé, el constructor més important de la vila, que havia estat primer tinent d’alcalde el 1930, havia participat amb els republicans federals en la Candidatura Administrativa de Coalició a les municipals de 1931 per fer enfrontar-se als salistes. Després s’enemistaria amb ells, que l’acusaven, com a Sangés, d’estar al darrere de l’oposició. També figurava al llistat un altre carlí santcugatenc, Esteve Batet Parellada, que curiosament era pare de Ramon Batet Farrés, membre del sector més esquerrà del Centre Republicà Federal.

Entre els demandants de carnet electoral a la CEDA també apareixen alguns dels burgesos que havien fixat la seva residència a torres de Sant Cugat, com Octavio Galcerán Ferrer o alguns veïns del carrer Álvarez.

El 40% de la llista són dones, la majoria esposes i familiars dels homes del llistat, però també trobem apuntades set dones domiciliades al carrer Girona 16. Tot fa pensar que eren monges franciscanes de l’Escola Santa Isabel. La defensa tancada de l’Església catòlica que feia la CEDA les va atreure.

Veiem, doncs, com la CEDA agrupa a l’extrema dreta santcugatenca, des dels salistes als comptats carlins de la vila, alguns enfrontats entre ells el 1931. També persones que han evolucionat cap a la dreta amb l’arribada de la República, catòlics espantats amb les lleis laïcistes i propietaris arran dels fets d’octubre de 1934.

Epíleg

Després de la clara victòria electoral del Front d’Esquerres, la CEDA local pràcticament va desaparèixer. Amb el començament de la Guerra Civil els seus militants i simpatitzants pateixen la repressió desfermada a la rereguarda. Alguns són detinguts per la milícia local, encara que alliberats poc després. Uns s’oculten, com Francisco Cahís o Tomàs Musella, que moriria al seu amagatall, altres passen a l’Espanya franquista i altres, com Antonio Serra o Jaime Arrieta, són assassinats l’agost de 1936.

Al front morirà un altre dels dirigents locals, Eugenio Torra Codina, que cau a la Batalla de l’Ebre a les files republicanes, i el fill de dos dels apuntats al llistat de la CEDA, Luís Paraiso Estradera, l’únic santcugatenc que mort combatent amb l’exèrcit franquista.

Amb l’arribada del Franquisme alguns d’aquests dretans formaran part de les juntes gestores de l’Ajuntament, com és el cas de Jordi Magriña, o rebran altres càrrecs, com Alfonso Casamitjana Casals, nomenat jutge municipal.

Conferència: Unitat i divisió a la fi de la Guerra Civil espanyola: les Corts republicanes a Pins del Vallès, 1938

El dimecres 10 d’octubre de 2018 a les 19 h. al Museu de Sant Cugat participarem a la conferència titulada “Unitat i divisió a la fi de la Guerra Civil espanyola: les Corts republicanes a Pins del Vallès, 1938”.

José Luís Martín Ramos, catedràtic d’història contemporània de la UAB, explicarà el context general en que es va desenvolupar aquesta sessió parlamentària, i José Fernando Mota, del Grup d’Estudis Locals, com es va preparar la trobada i la seva repercussió a Sant Cugat.

Podeu llegir una primera aproximació al tema en aquest blog a l’entrada: Reunió de les Corts republicanes a Pins del Vallès.

Es tracta d’una xerrada emmarcada dins de l’exposició “L’escenografia del poder. Tapissos reials a les Corts republicanes de Sant Cugat” que es pot visitar al Museu fins al 28 d’octubre.