La resistència al monopoli de l’aigua a Sant Cugat durant el primer franquisme

Presentem un article referent a Sant Cugat aparegut a la premsa de l’exili, concretament a Lluita, òrgan de premsa del PSUC publicat a França, al seu número 172 de 29 de setembre de 1948. L’article porta per títol «Pins del Vallès ha guanyat una victòria al falangisme». Es tracta d’una peça periodística sense signar, encara que tot ens fa pensar que el seu redactor va ser Ramon Mas, militant rabassaire i comunista exiliat a França, que per aquelles dates col·laborava amb la publicació. Com podeu veure, encara parla de Pins del Vallès, nom oficial de Sant Cugat del Vallès entre octubre de 1936 i gener de 1939.

Edifici d’Aguas de San Cugat del Valles, S.A. Foto: Marcel Albet Guinart

En l’escrit se’ns parla sobre la gestió de l’aigua que porta a terme l’ajuntament franquista. La gestió de l’aigua, municipalitzada el 1937, havia tornat a mans privades amb l’arribada del franquisme. L’abastament d’aigua a la vila es va convertir en una de les prioritats de l’alcalde Nicolás Villar Recio.

El matí del 21 de maig de 1944 s’inaugurava, i es beneïa per Mossèn Griera, el domicili social d’Aguas de San Cugat del Valles, S.A., reconstituïda com a empresa de servei públic per fer les obres que havien de conduir l’aigua des del pantà de Sant Pere Màrtir a Sant Cugat seguint la línia del tren. L’empresa la presidia Nicolás Villar. A la tarda, amb tota la pompa nacionalcatòlica -benedicció del capellà, parada de la centúria falangista local «Luis Paraíso»- es procedia a la col·locació a Valldoreix dels primers tubs de la canonada.

Segons se’ns explica a l’article, el 1947 va haver-hi un intent de cedir el monopoli de l’aigua de Sant Cugat a la companyia Aguas de Dosrius, el que va encarir els preus. La població sembla que va respondre negant-se a pagar.

A Lluita l’articulista parla de corrupció i responsabilitza de l’afer a l’alcalde Nicolás Villar Recio, metge municipal esdevingut alcalde de Sant Cugat i jefe local de Falange el 1941, i a Francisco Torrens Vilarasau, secretari municipal. Nicolás Villar havia arribat a Sant Cugat el 1926 com ajudant al dispensari, aconseguint plaça de metge al poble el 1928. Durant la Dictadura de Primo de Rivera va ser membre de la Unión Patriótica, però durant la República es va apropar al món catalanista i catòlic. L’agost de 1936 va ser cessat al seu càrrec, però va restar al poble. El gener de 1939 es va afiliar amb el número 17.917 al nou partit únic, Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Primer va ser el secretari de la delegació local, aviat seria el jefe local i alcalde.

Francisco Torrens Vilarasau va ser secretari municipal abans i després del període republicà. Torrens va ser destituït del seu càrrec pel primer ajuntament republicà, acusant-lo d’haver fet maniobres a favor de la candidatura monàrquica a les eleccions d’abril de 1931. A l’octubre de 1933 la seva casa apareixia empastifada de quitrà titllant-lo de feixista. Finalment marxaria de Sant Cugat. Durant la Guerra Civil col·laboraria amb la cinquena columna i va estar detingut. El 28 de gener de 1939, dos dies després de l’entrada de les tropes franquistes a Sant Cugat, tornaria al poble encarregant-se de reorganitzar l’administració municipal i convertint-se en un poder fàctic dins l’administració local.

L’article lliga la destitució de Nicolás Villar Recio com alcalde a la tèrbola gestió de l’assumpte de l’aigua. El cert és que el 1947, després de sis anys a l’alcaldia presentaria la seva dimissió. Malgrat tot, dècades després, el 1973 seria nomenat jutge de Pau de Sant Cugat. Avui, encara, una plaça el recorda al nomenclàtor de Sant Cugat. Francisco Torrens continuaria com a secretari municipal bastant anys més.

Us deixo amb l’article:

Anuncis

L’Avenir, premsa republicana federal a Sant Cugat (1932-1934)

Actualitzat: 7 de setembre de 2017

El primer número de L’Avenir va veure la llum el 14 d’abril de 1932, coincidint amb el primer aniversari de la proclamació de la República, encara que la publicació es venia gestant des de finals de 1931. Segurament els atacs al govern federal des de premsa barcelonina amb corresponsals a Sant Cugat i l’aparició el setembre de 1931 de la revista Garba -editada per l’agrupació local d’Acció Catalana i crítica amb els republicans federals en el poder i amb les demandes dels rabassaires- va accelerar la necessitat d’un òrgan de premsa que defensés la política municipal desenvolupada pels regidors del Centre Republicà Federal (CRF) i es fes ressò de les reclamacions de la Unió de Rabassaires.

La publicació naixia, doncs, com a portaveu del CRF -que el 1932 s’havia adherit a Esquerra Republicana de Catalunya- i de la Unió de Rabassaires. També contribuïen a la publicació el Sindicat Agrícola La Unió i les seccions musicals, dramàtica, d’escacs, coral, cinema i esperanto de la Unió Santcugatenca, moltes d’elles dirigides per federals, però no la pròpia Unió Santcugatenca, que volia mantenir-se al marge per les connotacions polítiques de la revista. El CRF tenia la seva seu al local de la Unió Santcugatenca des de maig de 1931, però com una secció més, ja que La Unió, malgrat la majoria federal en la seva Junta, era plural políticament, sempre dins del camp de l’esquerra. De fet, la societat publicava des de 1926 el seu propi portaveu: Unió.

Més endavant, a partir de maig de 1933, també participarà en la publicació la Societat de Caçadors La Guatlla, també dirigida per federals. En canvi, el novembre de 1933 deixarà de col·laborar la secció d’esperanto de la Unió, que s’havia convertit en Laborista Esperanta Grup i que estava dirigit per comunistes del Bloc Obrer i Camperol (BOC).

El nom de la publicació, com deia a l’editorial del número 7, “és una protesta, és un símbol”. De fet, els federals santcugatencs recuperaven la capçalera del portaveu dels seus coreligionaris polítics sabadellencs entre 1920 i 1925, el setmanari L’Avenir. Una publicació fundada per Francesc Layret, diputat federal per la circumscripció de Sabadell, a la que pertanyia Sant Cugat. Un Layret que havia deixat una forta empremta entre els republicans federals i els rabassaires santcugatencs.

A la capçalera de L’Avenir podem distingir els símbols de les entitats que col·laboraven en la seva publicació i la simbologia de les ideologies que defensava. Al centre del logotip un triangle, símbol republicà de clara influència maçònica, amb la bandera republicana i catalana al mig i amb un barret frigi -representació de la República- en el seu angle superior. A una banda del triangle el raïm i una tina representant als rabassaires i al costat un martell i l’enclusa simbolitzant als treballadors i menestrals. A l’altra banda trobem dibuixades una falç i el blat símbol del Sindicat Agrícola, la màscara de teatre representant la secció dramàtica, la lira i la partitura de la secció musical i la coral i la bandera esperantista amb una estrella de cinc puntes amb una “e” al centre.

La publicació es definia al subtítol com a “portaveu de les aspiracions del nostre poble”. Com deia a la seva presentació, s’adreçava “al poble treballador i humil, ple d’afanys d’emancipació i d’esperances vers una nova vida” i declarava: “sempre estarem al costat del desvalgut”. L’Avenir defensava els principis republicans federals, d’arrel pimargaliana, i les reclamacions socials dels rabassaires. A cada número hi trobem articles defensant les posicions de la Unió de Rabassaires, escrits normalment per Ramon Mas -director de la publicació-, columnes favorables a la política duta a terme des de l’Ajuntament pel CRF, articles sobre política general i atacs a la dreta local, especialment virulents amb els catòlics, la Lliga i els radicals i alguns dels cacics locals. En canvi són pràcticament nul·les les crítiques a les forces a l’esquerra del CRF, que a Sant Cugat vol dir sobretot el BOC. I és que federals i comunistes coincidien en el mateix espai de sociabilitat, la Unió Santcugatenca. De fet, el BOC havia nascut a Sant Cugat entre membres del grup d’esperanto de l’entitat i, com veurem, algun d’ells col·laborava en L’Avenir.

La publicació es situava doncs a l’esquerra de la política defensada per la mateixa ERC a nivell central. A L’Avenir podem llegir articles favorables al front únic contra el feixisme i trobarem al febrer i març de 1934 els comunicats de l’Aliança Obrera local, impulsada pel BOC i de la que formaven part a Sant Cugat la Unió de Rabassaires i el Sindicat Únic d’Arts i Oficis, que malgrat estar adherit a la CNT estava dirigit per comunistes. També apareixen bastants articles de temàtica antimilitarista, una altra dels eixos del pensament republicà federal, i que donaran com a fruït la creació d’un Comitè Local contra la Guerra, dirigit per Bonaventura Bartralot. Aquestes postures esquerranes van ser durament combatudes des de la premsa conservadora, per exemple des del setmanari catòlic satíric barceloní D.I.C. -molt crític amb ERC i la Unió de Rabassaires- s’afirmava que L’Avenir era el “portantveu de La Unió de Rampinyaires i les seves seccions nacionalitzadores i socialitzadores de lo dels altres” .

L’Avenir tenia un to clarament anticlerical, que era un dels signes d’identitat de l’esquerra local. Cada número inclou crítiques als catòlics locals, al rector de la parròquia i, sobretot, a la Federació de Joves Cristians i els seus vicaris. Malgrat tot, des de la publicació federal es diferenciava -com feien a l’editorial del número 4- entre cristianisme, la doctrina que defensava Jesucrist, i clericalisme, que segons els federals era la ideologia dels que s’aprofitaven d’aquests ideals per viure i mantenir el poble al costat dels reaccionaris.

La revista, impresa a les Gràfiques Serra del carrer Santiago Rusiñol de Sant Cugat, va començar amb una tirada de 500 exemplars, tenia vuit planes i costava 10 cèntims. La seva periodicitat era mensual. Majoritàriament es publicava en català, encara que amb errades ortogràfiques, de les que feia escarni el seu rival Garba. Només trobem esporàdicament algun article en castellà. Com a administrador figurava Jaume Galobardes, que havia estat escollit president de la Unió el maig de 1931 i fiscal municipal -a proposta del CRF- el juny del mateix any, i com a propietari Magí Bartralot, membre de la Unió de Rabassaires, fundador del CRF i regidor federal. El director, i veritable ànima de L’Avenir, era el seu Ramon Mas Colomer. El 1930 va ser un altres dels fundadors del CRF i durant els anys trenta seria el líder dels rabassaires santcugatencs. Bon orador i conferenciant va participar en mítings rabassaires i republicans a tota la comarca. A més de dirigir L’Avenir, era des de gener de 1932 el corresponsal del diari republicà barceloní El Diluvio i col·laborava en La Terra, portaveu de la Unió de Rabassaires. El 1933 va ser escollit delegat del Vallès Occidental al Comitè Central de la Unió de Rabassaires i el juny de 1934 jutge municipal.

Entre la resta de col·laboradors de L’Avenir trobem joves membres del sector més esquerrà del CRF, com el ja citat Bonaventura Bartralot, l’exbloquista Ramon Batet o Antoni Collado i algun comunista com el rabassaire Pere Camps. També trobem les cròniques literàries de Francesc Cabanas Alibau, sempre amb un toc polític, i les dels plens municipals, redactades per Jaume Galobardes, que a més s’encarregava de les notícies esportives, que cada mes reflectien els resultats del Sant Cugat Esport Futbol Club i dels boxejadors locals, que eren els dos esports més populars al poble. Altre articulista és Jaume Grau Esplugues i més esporàdics Amadeu Cuyàs, Anton Barenys o D. Vallès. A més, hi ha articles signats amb pseudònims, com Albert Compte -segurament Ramon Mas-, Fivaller -possiblement Jaume Galobardes- o Cugat Saurí, que parla sobre els problemes de l’aigua. També es publiquen comunicats oficials del CRF o la Unió de Rabassaires i es reprodueixen articles de revistes foranies, normalment escrits defensant les propostes rabassaires o explicant els problemes d’aquest col·lectiu en altres pobles.

No trobem presència femenina a la publicació fins el 1933, coincidint amb el sufragi femení. Són articles de l’esperantista Concepció Pla, de Teresa Masqué o d’Elionor Vinyerta, presidenta d’honor del Grup Femení d’Esquerra del CRF -creat l’agost de 1933- i dona d’Amadeu Aragay, diputat d’ERC i dirigent de la Unió de Rabassaires, que també signarà alguna col·laboració a la revista. La parella havia fixat la seva residència a Sant Cugat el 1932.

Un apartat que trobem a cada número són els “Sanglots”, on són criticats amb mordacitat i sarcasme els cacics locals, els capellans i els dirigents de la dreta local, als que sempre es menciona amb renoms i motius. Aquest recurs a la ironia i la sàtira és habitual a les cròniques de política local.

Malgrat que, com hem vist, moltes seccions de la Unió col·laboraven a sostenir la publicació és poca la seva presència. Algun article comentant exposicions artístiques, algun altre sobre obres de teatre o pel·lícules estrenades a La Unió, alguna columna defensant l’esperanto i, a partir de la incorporació de la Societat de Caçadors, articles criticant l’enverinament de gossos, tema al que fins i tot es dedica un editorial. La caça era molt popular entre els pagesos que, de vegades, xocaven amb els guardes rurals dels vedats, als que culpaven de la mort dels gossos.

Des del número 2 es publicava com a fulletó, dins de L’Avenir, la novel·la de Ramon Mas Sense ànima, de to autobiogràfic. El seu protagonista és un rabassaire que lluita pels seus drets contra l’amo. Mas l’havia escrita el 1927, durant el seu servei militar a Cartagena.

A partir del número 26, de maig de 1934, Ramon Mas deixa la direcció per malaltia i es substituït per Narcís Perbellini, que era l’encarregat de la secció dramàtica de la Unió i que venia publicant articles d’aquesta temàtica des del número 23. Aprofitant el canvi es remodela la redacció i en els dos números que es publiquen sota la nova direcció prendran més protagonisme els temes culturals.

L’últim número, el 27, veurà la llum el mes següent. L’esforç fet per publicar L’Avenir ja no era tan necessari, les eleccions municipals de gener de 1934 ja han passat, amb una victòria clara de nou del CRF -amb prop del 60% dels vots- i l’altre competidor a la premsa local Garba s’havia deixat de publicar el setembre de 1933. La repressió soferta per les forces d’esquerra després dels fets d’octubre de 1934 van acabar d’impossibilitar la continuïtat de la publicació. Una repressió que es va fer sentir entre els redactors de L’Avenir. Entre els 25 detinguts a Sant Cugat arrel d’aquests fets figuraran Ramon Mas, Pere Camps o els germans Magí i Bonaventura Bartralot.

La col·lecció completa es pot consultar a l’Arxiu Històric Municipal de Sant Cugat del Vallès.

La conflictiva verema de 1931

Els rabassaires havien donat suport massivament a ERC a les eleccions de 1931 i esperaven que amb la seva victòria les seves demandes de contractes de conreu justos trobessin resposta als nous òrgans republicans. Al cap de quinze dies de la proclamació de la República la Generalitat provisional ja va publicar un decret pel qual es prohibia el desnonament d’arrendataris rústics amb una renda inferior a 1.500 pessetes, si no era per falta de pagament. A més, el Ministeri d’Agricultura va dictar dos decrets què obrien les portes a la revisió de contractes de conreu, sempre que el preu de l’arrendament fos superior a la renda que corresponia al líquid imposable establert a la contribució.

UdRL’11 d’agost de 1931 es celebra al teatre de La Unió de Sant Cugat una assemblea comarcal de delegats del Vallès de la Unió de Rabassaires. En la reunió s’acorda fomentar la denúncia dels contractes als jutjats. També es decideix que, recolzant-se en la nova legislació, s’escampi la consigna de “tot cap a casa”, és a dir, no entregar al propietari la seva part de la verema, en la majoria dels casos un terç del collit, fins que es pronunciïn els tribunals sobre les demandes de revisió. Proposen que mentrestant no arriben les sentències s’ingressi la part del propietari als jutjats municipals.

Segons recull La Veu de Catalunya els rabassaires de Sant Cugat “estan molt animats: diuen que enguany ja no hauran de donar la part corresponent als propietaris“, però es mostra esperançada en “que a última hora el bon sentit s’imposarà i no caldrà recórrer a procediments extrems“, ja que, de fet, “la majoria de parcers van a pesar a casa dels propietaris els coves de raïms que cullen per vendre a la plaça“. Aquests desitjos d’una verema pacífica no es compliren.

Els rabassaires amb terres conreades a Sant Cugat havien presentat 242 demandes de revisió de contractes durant l’any 1931, un 12% de les presentades al partit judicial de Terrassa. Cal tenir en compte que de les 455 demandes plantejades a Cerdanyola, moltes també devien pertànyer a rabassaires santcugatencs que conreaven terres d’aquell terme municipal. Segons Ramon Mas, el líder rabassaire local, els pagesos santcugatencs van presentar més de 500 demandes que afectaven propietats de Cerdanyola, com el Castell, Can Costa, Can Fatjó dels Xiprers i Can Fatjó dels Urons, i de Sant Cugat, com Can Solà, Can Magí, Torre Negra, Can Volpelleres, Torre Blanca, Can Gatxet, Can Cabassa, Can Canyameres, Can Mates i Can Marcet. El 27 d’agost es fa a Sant Cugat una nova assemblea comarcal de la Unió de Rabassaires que es mostra ferm en la protesta. A tot Catalunya, confiats en la protecció de la nova Generalitat, els rabassaires plantegen 29.729 demandes de revisió de contractes davant dels tribunals.

Per la seva banda, els propietaris vallesans, agrupats en l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, entre ells els grans propietaris santcugatencs, que tenen com a representant a Pere San, es reuneixen el dia 17 de setembre amb el governador civil per tractar el conflicte. Sembla que les seves demandes tenen èxit, ja que l’endemà -dia 18-, data de començament de la verema al Vallès, es presenta la Guàrdia Civil a les vinyes demanant als rabassaires l’autorització del propietari per fer la collita, així com el rebut del pagament de la seva part. Davant d’aquesta requisitòria els rabassaires que havien plantejat demanda de revisió mostren el rebut de l’ingrés fet al dipòsit municipal, on havien consignat entre 35 i 40 pessetes per quartera com a valor de la part de la verema corresponent al propietari fins que no es resolguessin els plets plantejats.

El dia 19 es presenten més guàrdies civils a cavall que comproven que la collita s’està fent sense la presència del pesador, que era l’encarregat pel propietari de controlar que es pagui el terç. L’endemà són detinguts Joan Mas Jané -pare de Ramon Mas-, Domènec Solà Puigoriol i Albert Llunell Debesa, tres veterans rabassaires de Sant Cugat que conreen vinyes de la propietat de Can Fatjó dels Xiprers. Són portats davant del propietari, José Fatjó dels Xiprers Pi, un carli i destacat membre de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Se’ls insta que signin la renúncia a la revisió de contracte. Els rabassaires es neguen i són ingressats a la presó de Sabadell, junt amb altres catorze rabassaires de Cerdanyola, Ripollet i Sentmenat.

En tenir coneixement dels fets la Unió de Rabassaires local es mobilitza i dos dels membres més actius, Ramon Mas i Vicenç Gimferrer, visiten els pobles de la comarca en motocicleta explicant les detencions i convocant a la vaga als rabassaires. La mateixa nit es reuneixen els rabassaires santcugatencs que decideixen convocar una manifestació de protesta per l’endemà.

vista2
Sant Cugat rodejat de vinyes

Mentrestant, a Barcelona una comissió de la Unió de Rabassaires s’entrevista amb Oriol Anguera de Sojo, governador civil de Barcelona, sense arribar a cap acord. El dia 20 la vaga s’estén ràpidament i a Sant Cugat aturen, fins i tot, les fàbriques. A més, una manifestació pacífica de 500 rabassaires recorren els carrers de la vila demanant l’alliberament dels presos. Els rabassaires entreguen dotze plecs de signatures donant suport a les seves demandes, per adjuntar a la instància que l’alcalde s’encarrega d’enviar al governador. El mateix dia els jutges municipals de Sant Cugat i Cerdanyola, junt amb una comissió de rabassaires, visiten al governador civil denunciant les coaccions de la Guàrdia Civil i els Mossos d’Esquadra i demostrant que s’han fet els dipòsits a compte als jutjats. L’únic que aconsegueixen és l’alliberament dels presos.

Finalment ha d’intervenir el mateix president Francesc Macià, que junt amb Anguera de Sojo, convoquen a la Unió de Rabassaires i a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre a una reunió al Palau de la Generalitat. D’allà surt un acord provisional, l’anomenat “pacte de la Generalitat”, que reduïa en una part la quantitat a pagar pels arrendataris, el que suposava per als rabassaires santcugatencs passar de pagar un terç a pagar un quart. Propietaris i parcers es comprometien a més a resoldre els conflictes per mitjà de les comissions arbitrals mixtes, que encara s’havien de crear. En conèixer l’acord alguns rabassaires de Sant Cugat reinicien la verema el mateix dia 22, però altres es neguen i afirmen que l’acord és una enganyifa. Aquests són dissolts per la Guàrdia Civil. Els dies 23 i 24 es formen piquets de rabassaires vaguistes a la sortida del poble impedint les feines al camp. Finalment, dirigents de la Unió de Rabassaires traslladats a Sant Cugat els convencen de reiniciar la feina.

Malgrat aquest acord la “qüestió rabassaire”, com veurem en una entrada futura, tornarà amb força el 1934.

Ramon Mas Colomer, líder rabassaire (1903-1995)

Actualitzat: 30 octubre 2018

Ramon Mas i Colomer va néixer a Sant Cugat del Vallès, al carrer de la Sort número 3, a la casa pairal del seu avi matern, el 6 de setembre de 1903. Era l’hereu d’una família de rabassaires, coneguda per la banda de la seva mare com els Rull.

Ramon Mas a un acte d’Unió de Pagesos, [1977]. Arxiu Històric de CCOO de Catalunya
De ben jove va començar a treballar la terra amb la seva família, sobretot la vinya. Va anar a escola només fins als 12 anys. Llegeix tot el que cau a les seves mans, incitat sobretot pel seu avi Ignasi Mas Cordera, un vell republicà federal. Aviat pren consciència dels problemes dels rabassaires i l’abús que suposa l’anomenat contracte de rabassa morta. Després d’un míting, l’abril de 1919, a Sant Cugat de Lluís Companys i Francesc Layret cridant a l’associacionisme rabassaire, Mas participà en la creació d’una unió de pagesos local, que més tard formà l’agrupació santcugatenca de la Unió de Rabassaires, fundada el 1922.

Republicà federal

També participa de la vida associativa i política del poble. És jugador del Sant Cugat Sport Futbol Club i soci de la Unió Santcugatenca. Seguint les idees republicanes de la seva família, el 1930 Ramon Mas va ser un dels fundadors del Centre Republicà Federal, l’organització republicana federal que dominaria la política santcugatenca durant tota la República.

Com a bon orador que era, va participar en els mítings de la campanya de les eleccions municipals d’abril de 1931 defensant la Candidatura Administrativa de Coalició, que agrupava a membres del Centre Republicà Federal coalitzats amb altres elements oposats als cacics tradicionals del poble. El 14 d’abril de 1931 estaria present a la balconada de l’ajuntament des d’on es va proclamar la República a Sant Cugat. Durant aquests primers dies de República es va desarmar al Sometent i es va formar una Guàrdia Republicana dirigida per Ramon Mas.

Líder rabassaire

Durant el període republicà seria el líder dels rabassaires santcugatencs. Va ser un dels promotors de la vaga de la verema de setembre de 1931, provocada per la detenció de rabassaires del Vallès -entre ells el seu pare Joan Mas Jané- que es negaven a entregar la part corresponent a l’amo fins que no es resolguessin els conflictes plantejats als jutjats. La vaga acabaria amb l’anomenat “pacte de la Generalitat” pel que es reduïa en una part la quantitat a pagar pel rabassaire, el que suposava per la majoria dels rabassaires santcugatencs passar de pagar un terç a pagar un quart. Propietaris i parcers es comprometien, a més a resoldre els conflictes per mitjà de les comissions arbitrals mixtes, que encara s’havien de crear. Malgrat tot, la qüestió rabassaire seguirà sent causa de conflicte.

Ramon Mas és escollit el 1931 representant dels arrendataris a la Cambra Agrària Oficial del Vallès, per passar el 1932 a ser el representant dels rabassaires a la Comissió Arbitral del Districte de Terrassa. El mateix any és escollit delegat del Vallès Occidental al Comitè Central de la Unió de Rabassaires. El 31 d’octubre de 1933 és nomenat vocal titular de la Comissió Arbitral Superior de Catalunya en nom de la Unió de Rabassaires, junt amb el líder de l’organització rabassaire Josep Calvet, es tracta de l’òrgan superior dedicat a la resolució de conflictes laborals al camp.

La tardor de 1931 havia participat en la redacció de les tesis agràries del Bloc Obrer i Camperol, amb una important presència a Sant Cugat, però va continuar militant al Centre Republicà Federal, que des de 1932 estava adherit a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). En aquesta època va participar en mítings rabassaires i republicans a tota la comarca.

A més, des de la seva fundació el 1932 fins a 1934 va dirigir l’òrgan de premsa dels federals i els rabassaires de Sant Cugat, L’Avenir, a més de fer de corresponsal del diari republicà barceloní El Diluvio. Des de les pàgines d’aquestes publicacions manté periòdiques polèmiques amb els propietaris rurals i el món catòlic local.

Jutge municipal

El 22 de març de 1933 es va casar amb Eulàlia Badia Bell. Vivia llavors al carrer Sabadell, número 39. Aviat naixeria el seu primer fill Llibert. El juny de 1934 és escollit jutge municipal, càrrec des del qual defensa als rabassaires amenaçats de desnonament.

Arran dels fets d’octubre de 1934 seria cessat com a jutge i empresonat a la Model, malgrat que no havia participat directament en els esdeveniments per trobar-se malalt al llit. Seria alliberat el dia 15 d’octubre pel jutge Arturo Galan però, en canviar el cas de magistrat, tornaria a ser detingut durant uns mesos. Va ser jutjat, junt amb onze veïns més de Sant Cugat, el 28 de juny de 1935, resultant absolt.

Després de la victòria del Front d’Esquerres, a les eleccions de febrer de 1936, seria reposat com a jutge municipal. Des d’aquest càrrec fomenta les demandes contra els desnonaments de terres practicades després dels fets d’octubre de 1934 i d’indemnitzacions econòmiques per als rabassaires afectats. Entre aquests es trobava ell mateix, que havia estat desnonat el 1934 de les terres que conreava a Can Canyameres.

Afiliació al PSUC i Guerra Civil

El 8 de març de 1936 va participar, com a representant de la Unió de Rabassaires, al gran míting, organitzat a la Monumental de Barcelona, de rebuda als presos amnistiats i en solidaritat amb les víctimes del feixisme. A l’acte van participar diferents oradors de partits d’esquerra i diputats.

La política portada a terme per Joan Comorera, líder de la Unió Socialista de Catalunya, com a conseller d’Agricultura el 1934 i l’empresonament i el desnonament patit, que havien radicalitzat les seves postures, el fan allunyar-se d’ERC i apropar-se als partits marxistes que es trobaven en procés d’unitat. El juny de 1936 Ramon Mas va participar com orador en un míting a la plaça de braus de Les Arenes junt amb representants dels partits que el juliol de 1936 crearien el Partit Socialista Unificat de Catalunya, partit al qual Ramon Mas es va afiliar.

Amb l’inici de la Guerra Civil seria membre del Comitè de Milícies Antifeixistes de Sant Cugat representant a la Unió de Rabassaires i un dels promotors de la confiscació de terres als grans propietaris en el municipi. Com a jutge municipal tracta de preservar el Monestir i protegeix a les monges franciscanes que tenien una escola a Sant Cugat. Va ser nomenat delegat del Servei de Cooperació Agrícola de la Regió VI, integrat pels representants dels sindicats locals cooperatius de la Cerdanya, Osona i Ripollès. Aquest càrrec el va permutar el gener de 1937 amb el delegat del mateix Servei a la Regió I (Baix Llobregat, Barcelonès, Maresme, Vallès Occidental i Vallès Oriental), per trobar-se més a prop dels seus respectius domicilis. El setembre de 1938 seria cridat a files, integrant-se a la 123 Brigada Mixta de la 27 Divisió, antiga Columna Del Barrio.

Exili

Després de la derrota republicana va passar a França, on està reclòs un temps al camp de concentració d’Argelers. Aconseguida la llibertat va fixar la seva residència a Narbona, al departament de l’Aude, però aviat és enrolat en una de les Companyies de Treballadors Estrangers creades pel govern francès l’abril de 1939 per mobilitzar als treballadors estrangers del país, una bona part refugiats espanyols, en tasques agrícoles o industrials, o bé, per construir fortificacions militars.

Amb l’inici de la Segona Guerra Mundial l’enrolament va ser obligatori. Mas és enviat a treballar a la línia Maginot. Durant els primers dies de l’ocupació alemanya és detingut pels alemanys. Va fugir i va aconseguir arribar de nou a l’Aude, on es va unir a les files de la resistència contra l’ocupació nazi, formant part del 2n Batalló de la 5a Brigada de l’Agrupació de Guerrillers Espanyols, actuant a la zona de Carcassona. Va formar part de l’Aliança Nacional de Catalunya, organització afí a la Unión Nacional Española, promoguda pel PSUC i el PCE.

Acabada la guerra treballa a Carcassona com a professor a l’École d’Agriculture Charlemagne durant prop de vuit anys. El 1945 participa en la reorganització de la Unió de Rabassaires a l’exili a França, sent delegat departamental de l’Aude. També escriu a Lluita, òrgan del PSUC, i La Terra, l’òrgan de premsa del sindicat rabassaire, amb el pseudònim de Salvi Colomer. El juny de 1948 és un dels vuit signataris d’un manifest publicat a Lluita, que és l’origen de l’escissió de la Unió de Rabassaires a França entre el sector més proper a ERC i la facció més propera als comunistes, que encapçalava Evarist Massip. Ramon Mas serà vicepresident d’aquesta darrera.

El 1948 guanya el Premi Maspons i Camarasa als Jocs Florals celebrats a París amb el treball “A l’antiga capital vallesana”, dedicat a Sant Cugat. També va destacar com a estudiós del tema rabassaire. El 1959 guanya el Premi Institut de Ciències Econòmiques de Catalunya dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a París, amb un treball sobre el problema de la rabassa morta. El 1967, dins de la col·lecció d’Aportació Catalana, va publicar el llibre “La pagesia catalana i els seus problemes” i el 1970 guanyaria el Premi Festa de Maig de les Lletres Catalanes, atorgat per l’editorial Nova Terra, amb la seva obra “Camins pagesos de Catalunya”, que seria publicada el 1972. De fet, als anys trenta ja havia escrit alguna obra teatral, amb el tema del conflicte rabassaire com a rerefons, com “Sense ànima”, publicada com fulletó dins de L’Avenir.

Retorn

Sabem que el 1956 residia a Sant Genís de Fontanes al Rosselló francès, on segurament dirigia alguna explotació agrícola de vinyes. Va tornar a Sant Cugat el 1969, després de passar un temps a Andalusia, també treballant com a tècnic agrícola. Llavors ja havia mort la seva dona, amb la que havia tingut alguna trobada a França.

Durant la Transició participarà en la fundació de la Unió de Pagesos el 1976, en l’acte d’homenatge a Francesc Layret celebrat el novembre de 1977 i escriurà diferents articles de temes agraris i cooperativistes al diari Avui, destacant la sèrie “El cooperativisme agrari a Sant Cugat del Vallès”, publicat en cinc entregues entre maig i juliol de 1980.

Ramon Mas va morir a Sant Cugat l’estiu de 1995.

El Parque, centre d’oci de la dreta santcugatenca (1918-1940)

Actualitzat: 22 setembre 2018

Malgrat tractar-se d’un equipament en part municipal el Parc, o el Parque, en castellà, com era més conegut, va esdevenir als anys vint i trenta el centre d’oci de la dreta santcugatenca, enfrontat a la Unió Santcugatenca, on es reunien els veïns més esquerranosos.

Idea i construcció

La construcció del Parc es va iniciar el 1910 dins del recinte del Monestir, en l’espai anomenat “hort de l’abat”. Responia a la demanda de famílies benestants del poble, que, com escrivia Pere San -exdirigent de la Unión Patriótica i organitzador de la Lliga Regionalista a Sant Cugat- amb l’arribada d’”obrers d’altres terres” havien vist com aquests omplien tots els bars del poble i “les persones decents no tenien lloc on passar la festa”. L’objectiu era “transformar-lo en un lloc d’esbarjo familiar i apartar el jovent del perill i llocs de corrupció”.

Diferent opinió tenia el republicà federal Ramon Mas. Segons explicava el Parque va ser una cacicada més, deia que en l’època en que es va construir “sols tres homes feien i desfeien al seu gust, tot els que’ls [sic] venia bé. Aquests homes (…) es nomenaven Martí Rodó, Pere Estapé i Joan San Vilaseca [pare de Pere San] (…) i que sense donar compte a ningú van fer la Sala de Festes, amb concessions a particulars, sense intervenció de ningú del poble i protestant-ne aquest”.

Quiosc del Parque. Col·lecció fotogràfica. Arxiu Municipal de Sant Cugat.

Les obres del Parque i els seus jardins es van finalitzar el 1918, moment en què van ser arrendats per l’Ajuntament a Joan Soler Aymerich. Un mur separava la llotgeta del Monestir dels jardins, dividint la part eclesiàstica de la municipal. Es van plantar arbres i plantes i es va posar un brollador, on avui hi ha una creu de terme.

Tenia un cafè, pista de ball i patinatge cobert, que es feia servir també de sala de teatre i cinema, instal·lat el 1919 i reconstruït el 1926 després d’un incendi. El 1928 es va prorrogar el contracte de cessió per 15 anys més, amb l’oposició dels republicans federals.

L’enfrontament entre l’Ajuntament federal i el Parque

Amb l’arribada de la República el nou consistori federal va començar a estudiar com remunicipalitzar el Parc. Els republicans federals, com escrivia el rabassaire Ramon Mas, consideraven el Parque com la “antigua cueva donde se guarecían caciques y socios de la Unión Patriótica, donde sólo se respira el aire impuro del sabotaje a la República”, ocupada per “monárquicos, monarquizantes y cavernícolas”.

De fet, durant el període republicà, és en les seves instal·lacions on organitzen els seus actes polítics els partits santcugatenques de dretes, com la Lliga Catalana, els radicals o Acció Catalana. A més, tenien la seva seu entitats culturals com la Coral La Lira -la coral de “dretes” del poble- o altres sense connotacions polítiques com l’Agrupació Artística Catalunya i o el Sant Cugat Sport F.C.

El maig de 1933, argumentant que es pagava amb diners municipals el treballador encarregat del manteniment, l’Ajuntament acordà rescindir el contracte dels jardins municipals amb Espiridió Serramia, que regentava el Parc per cessió de Joan Soler Aymerich, i va procedir el seu desnonament. L’arrendatari va recórrer aquest acord davant dels tribunals, iniciant-se un contenciós administratiu que el juliol de 1936 encara no s’havia resolt.

Quiosc del Parque. Col·lecció fotogràfica. Arxiu Municipal de Sant Cugat.

L’Ajuntament, va voler fer efectiu el desnonament i va decidir aïllar la sala de ball, cafè i cinema dels jardins, ordenant tapiar una porta que els comunicava, l’anomenat portal Octavià. El 19 de maig de 1933, quan els obrers es dirigien a tapar la porta, es va formar una manifestació, sobretot de dones i nens, encapçalada per esposes de coneguts dretans, que va tractar d’impedir-lo. L’alcalde va cridar la Guàrdia Civil de Terrassa. Van arribar divuit guàrdies civils, que no van haver d’intervenir perquè la manifestació havia estat dissolta per l’arribada de 28 guardes d’assalt, que van protegir els obrers mentre tapiaven la porta.

Després dels fets d’octubre l’alcalde gestor Alfons Massana va ordenar tirar a terra el mur, i a més va cedir la part que havia vedat l’Ajuntament del Parc als propietaris de la part privada. L’abril de 1936 es va tornar a tancar el polèmic pas del Parc Municipal al centre d’oci per mitjà d’un enreixat.

Ateneu Llibertari

Després del 19 de juliol les instal·lacions del Parc van ser ocupades per membres de la FAI i les Joventuts Llibertàries, que el van convertir en l’Ateneu Llibertari. Els anarquistes locals van aprofitar les instal·lacions recreatives com a espai on fer xerrades amb oradors llibertaris, representacions teatrals i projectar pel·lícules, normalment de contingut social. La seva activitat anirà decaient durant la guerra. Més endavant es faria servir de caserna.

L’enderroc del Parque

Amb la fi de la guerra i l’inici del franquisme es va fer càrrec de la parròquia local Antoni Griera Gaja que volia esdevenir una mena de protector del Monestir de Sant Cugat. Entre les reformes engegades a l’entorn del recinte religiós, Griera va demanar al Servicio de Defensa del Patrimonio Artístisco Nacional l’enderroc de les instal·lacions del Parque, que, segons ell, “servia de ball, cafè, teatre, cinema i …cabaret”, just quan part dels antics socis demanaven la reobertura del centre. L’Ajuntament va mantenir una tensa reunió amb Griera sobre l’assumpte.

Finalment, el ple municipal va decidir esperar un temps per estudiar amb més calma el tema, això sí, amb el vot contrari de tres regidors que es mostren partidaris de no enderrocar. Mentrestant, Griera va aconseguir que el soci majoritari de la concessió li cedís les seves accions i va ordenar, pel seu compte, l’enderroc de les instal·lacions. La sala del Parque seria definitivament tirada a terra a mitjans de febrer de 1940.