Els santcugatencs de Mauthausen

Ja disponible a la xarxa el documental Els tres santcugatencs de Mauthausen, que narra les vicissituds de Francisco Calventus Navarro, Joaquín Moya Braulio i Bonaventura Bartralot Auladell, tres veïns de Sant Cugat del Vallès que acabaran deportats al camp de concentració de Mauthausen. Només el darrer sobreviurà.

Es tracta d’una producció de TV Sant Cugat, amb realització i narració d’Ivan Flix i amb el nostre assessorament històric i documental.

El documental està basat en un article d’aquest blog: Els santcugatencs als camps nazis

Nota: Aquest documental va ser realitzat abans de conèixer que existia un quart santcugatenc que va passar per Mauthausen: Josep Puiggròs Paloma

Anuncis

Nazis a Sant Cugat del Vallès

El 18 de maig de 1934 la publicació satírica republicana L’Esquella de la Torratxa denunciava en un article la presència nazi a Sant Cugat. Deia l’escrit:

“AQUESTS ALEMANYS !

A Sant Cugat del Vallès hi ha una fàbrica de tints, propietat d’una societat alemanya.

No cal dir que tots els primers llocs els ocupen alemanys. Per la gent de Sant Cugat no hi ha sinó els llocs de peonatge i d’escarrassot.

Tot això fóra passable sinó existís una iníqua coacció. Els alemanys de la fàbrica alemanya juguen a nazis. Fa un temps que un dels alts empleats sortí a passejar per Sant Cugat amb la creu gamada al trau del xec, la cual cosa li valgué un llarg estrep a la pressa ben ornada. Els amos exigeixen sempre que els homes que lloguen, facin pública ostentació de dretisme. Un obrer de la fàbrica alemanya de Sant Cugat, ha d’ésser soci del Centre Catòlic, votar el que els alemanys vulguin i no ésser sindicat.

No us sembla que els alemanys que s’enriqueixen a Sant Cugat -lluny de casa seva-, es fiquen un gra massa amb les nostres coses.

Li seria permès a cap català de fer esquerranisme a Alemanya?”

La fàbrica de tints a què fa referència l’article s’havia instal·lat a Sant Cugat el 1927, concretament al carrer Hospital, en un local de més de 200 m2 a tocar de l’actual carrer Sallès. L’empresa es deia Colores y Drogas Heitmann i era una sucursal de l’empresa alemanya Heitmann. Es tractava d’una petita fàbrica de tints domèstics per tenyir llana, seda i d’altres teixits. Tenia instal·lat un motor d’un cavall de potència, dues barrejadores i una premsa. Produïa diverses marques comercials com “Heraldo-Lavandera”, “Simpicol” o “Simplicette”. La sucursal santcugatenca va fer fallida el 1930.

Logotip de R. Ehlis

Dos anys després la va comprar Reinhard Ehlis, un alemany resident a Barcelona, l’empresa passa a denominar-se R. Ehlis, Sucesor de Colores y Drogas Heitmann. És a aquesta època que es refereix l’escrit.

La família Ehlis

L’alemany Reinhard Ehlis Engels, després de residir a Madrid, s’havia instal·lat a Barcelona el 1898. S’havia dedicat a negocis de representació de diferents marques, com els pneumàtics Continental, especialitzant-se finalment en productes de ferreteria. Va progressar econòmicament i es va convertir en membre destacat de la colònia alemanya, soci de l’elitista Deutscher Verein Germania amb seu al Ritz. S’havia casat amb Ilse Reischauer. Els seus fills Reinhard, nascut el 1902, i Hans, nat el 1906, van seguir els seus passos. Hans, que de vegades castellanitzava el seu nom com Juan Ehlis, és assidu a reunions socials de l’aristocràcia barcelonina, és membre del selecte Real Polo Jockey Club i abans de l’arribada de la República participa en cercles monàrquics de la ciutat com el Grupo Alfonso o la Juventud Monárquica. A la mort del seu pare, el 1933, es fa càrrec del negoci de representacions i el converteix en una empresa d’importació de productes de ferreteria.

El cercle principal de sociabilitat dels Ehlis és la comunitat germànica resident a Barcelona. Es tractava d’uns 3.000 alemanys, la major part, com els Ehlis, amb anys de residència i una bona posició social. De fet, els dos germans es casen amb alemanyes residents a la ciutat comtal. Reinhard, a principis dels anys trenta, amb Gertrud Assmann i Hans, a mitjans de la mateixa dècada, amb Ilse Schleicher, filla d’un important industrial alemany resident a Barcelona des de feia temps, Paul Schleicher, propietari de fàbriques de gènere de punt i botigues de venda de maquinària.

Hans Ehlis. Imatge extreta de: http://www.ehlis.es/

Com hem vist, Reinhard Ehlis fill va comprar el 1932 la fàbrica de tints de Sant Cugat. El poble devia agradar als Ehlis perquè un any més tard el seu germà Hans també obre un negoci al municipi. Concretament una ferreteria a l’engròs i un magatzem de productes d’importació, situats al carrer Santiago Rusiñol 51 (avui número 2), a la finca coneguda com Cal Xandri -avui desapareguda-, a tocar dels Quatre Cantons. Al mateix carrer, just enfront, al número 48, obre Reinhard el 1934 una botiga de venda de drogues. Era la part comercial de la fàbrica. L’any següent traslladaria la fàbrica a la mateixa adreça.

L’atracció nazi

Dins de la comunitat alemanya resident a Catalunya havien augmentat les afiliacions al partit nazi després de l’ascensió de Hitler al poder el 1933. Aproximadament un terç dels alemanys residents a Catalunya s’afilien al Deutsche Arbeitsfront -organització corporativista creada pels nazis després de prohibir els sindicats de classe- i uns 200 directament al partit nazi, el NSDAP. Entre aquests, segons informes americans, Paul Schleicher.

El mateix passa amb els alemanys de Sant Cugat. Com demostren els documents confiscats (PDF) pels cenetistes al consolat alemany de Barcelona, a Sant Cugat el juliol de 1936 funcionava un ortsgruppe (branca local) del Deutsche Arbeitsfront. També existia un nucli local de membres del partit nazi, un dels 21 grups actius a Catalunya. El més probable és que hi militessin treballadors de les empreses dels germans Ehlis, tal com denunciava L’Esquella de Torratxa, a més d’alguns dels altres alemanys residents al municipi.

Amb l’inici de la Guerra Civil molts alemanys van fugir. Reinhard va donar de baixa al cens de contribució industrial la seva fàbrica de Sant Cugat el desembre de 1936, encara que el 1937 tornava a estar en marxa. Hans va fugir a la zona franquista amb part de la família. L’acompanyen la seva dona, els seus fills, la seva mare i la seva cunyada. S’instal·len a Andalusia. Reobre el seu negoci d’importació de maquinària i articles de ferreteria a San Juan de Aznalfarache, prop de Sevilla. Part de la família viu a Huelva, on moriria la mare el 1938.

Postal comercial de Hans Ehlis, 27 de juny de 1939. Extreta de: https://www.todocoleccion.net

Amb el triomf franquista els Ehlis van tornar i van recuperar els seus negocis. La seva presència a Sant Cugat es va intensificar. La fàbrica de tints de Reinhard passaria ara a ocupar Cal Xandri, el local del seu germà a Santiago Rusiñol 51. Hans Ehlis obriria un despatx comercial d’articles de ferreteria al carrer Valldoreix 19 i passaria el magatzem al carrer Girona 1-3. Allà estaria fins al seu tancament el 1943. No sabem si també es van reconstituir els grups nazis locals.

De les sancions a la llista d’alemanys odiosos

Amb l’inici de la Segona Guerra Mundial les seves empreses van prosperar, però les seves simpaties nazis i els seus negocis amb Alemanya no van passar desapercebuts als serveis secrets nordamericans. El juliol de 1942 Hans Ehlis apareixia al suplement de «The Proclaimed List of Certain Blocked Nationals», llista elaborada pel Departament d’Estat dels Estats Units que incloïa les persones i empreses sospitoses de col·laborar amb l’Alemanya nazi o la Itàlia feixista i a les que s’impedia comerciar amb els EEUU. D’ell donen dues adreces a Barcelona -Passeig de Gràcia 105, segurament el seu domicili, i carrer Pintor Fortuny 4, seu social de l’empresa- i citen també Sant Cugat del Vallès, encara que sense concretar adreces.

Probablement per esquivar les sancions Hans Ehlis va canviar el nom de l’empresa comercial de ferreteria, passa a dir-se llavors Ferrobarna S.A. També es crea una societat anònima -Ehlis, S.A.- on ell figura com a gerent. Potser cal relacionar aquestes modificacions societàries amb el tancament del seu negoci a Sant Cugat el 1943. A pesar dels canvis Hans Ehlis continuava figurant a les llistes americanes de bloquejats el 1945.

Presència de Hans Ehlis a The Proclaimed List of Certain Blocked Nationals, 17 de juliol de 1942

A més, les ambaixades britànica i americana informaven el 1946 que els dos germans Ehlis, amb les seves empreses a Sant Cugat del Vallès, eren membres de la Cambra de Comerç Alemanya per Espanya, organisme al servei de la causa nazi durant la guerra. També figuren els Ehlis als registres del Project Safehaven, creat per restringir les xarxes financeres alemanyes i evitar que Alemanya financés una altra guerra. Cas semblant era el del sogre de Hans. Segons un informe dels serveis secrets americans de juliol de 1945, Paul Schleicher, al que qualifica de militant nazi, va optar per convertir-se en ciutadà espanyol per salvar les seves empreses de les sancions americanes.

La comunitat alemanya a Espanya, formada per uns 7.500 alemanys el 1941 havia arribat als 20.000 al final de la guerra. Els aliats calculaven que el 1945 els serveis secrets alemanys tenien a Espanya més de 400 membres i uns 3.000 col·laboradors. Bona part de l’antiga colònia alemanya a Espanya, la majoria amb molts anys de residència, havien participat en aquestes activitats i havien tingut una destacada militància al partit nazi. Altres havien estat col·laboradors econòmics.

Era el cas de Hans Ehlis. Així almenys ho creien els Aliats. El setembre de 1945 la Comissió Aliada de Control demanava als països neutrals la deportació a Alemanya, per ser jutjats, dels alemanys que hi vivien i que havien estat oficials, agents o col·laboradors dels serveis d’intel·ligència nazis. Era la «List of obnoxious Germans» (Llista dels alemanys odiosos), on s’havien dividit els encartats en quatre grups segons la importància del seu paper. A la llista enviada a Espanya hi havia 1.600 alemanys. Hans Ehlis figurava a la relació com agent alemany, encara que no entre els qualificats de prioritaris pels aliats. Va ser inclòs en el grup C, que contenia els «commercially undesirable germans» (alemanys comercialment indesitjables).

Esquela de Hans Ehlis. Hoja del Lunes, 18 de juny de 1951

El govern franquista es resisteix a col·laborar en l’extradició, els alemanys havien estat els seus aliats i la colònia alemanya tenia un paper important en la vida econòmica del país. Dels 1.600 només deporta 265 alemanys, als que cal sumar alguns que tornen voluntàriament. No és el cas de Hans Ehlis. Com a molts alemanys nascuts a Espanya o amb llarga residència se’ls exclou de les represàlies. Hans moriria a Barcelona el 1951. El mateix any ho farà també el seu sobre. Quatre anys abans havia finit el seu germà Reinhard. La fàbrica de tints de Sant Cugat passarà a dedicar-se a la venda d’hules, linòleums, pols i pasta per a neteja. L’empresa de Hans Ehlis, ja sense presència a Sant Cugat, es convertirà en Ferreteria Ehlis S.A.

Conferència: els santcugatencs als camps nazis

Us presentem un ampli resum de la conferència que vam fer el passat 30 de maig de 2017 al Museu de Sant Cugat sobre els santcugatencs als camps nazis. La xerrada formava part de les activitats a l’entorn de la exposició «Fugint de l’Holocaust».

A la conferència vam parlar de memòria històrica, vam conèixer el penós periple que vam tenir que fer els exiliats espanyols i santcugatencs que fugien de la repressió franquista, la retirada, el seu pas per improvisats camps de refugiats, la militarització francesa, l’empresonament als stalags alemanys i la tràgica destinació d’uns 9.000 d’ells, enviats als camps de concentració nazis. També vam explicar qui eren els tres santcugatencs que van acabar deportats a Mauthausen.

Agraïm a l’Ivan Flix la filmació i edició del vídeo.

Els santcugatencs als camps nazis

Actualitzat: 17 desembre 2018

El 9 d’agost de 1940 arribava a Mauthausen un tren carregat amb 168 republicans espanyols. Es tractava del segon comboi que els nazis enviaven de presoners espanyols al camp de concentració. El primer havia arribat tres dies abans amb 390 deportats. Els espanyols eren exiliats de la Guerra Civil que havien estat detinguts durant l’avanç de les tropes alemanyes per França entre maig i juny de 1940. Molts formaven part de les Companyies de Treballadors Estrangers que el govern francès havia format la primavera de 1939 amb 50.000 republicans espanyols militaritzats per aprofitar la seva mà d’obra en la construcció de fortificacions. Altres s’havien allistat en unitats militars franceses. Amb la invasió nazi de França del maig de 1940 serien detinguts uns 10.000 d’aquests exiliats i enviats a camps de presoners militars, els stalags.

El govern franquista es va desentendre d’ells, va comunicar als alemanys que els podia considerar apàtrides i fer amb ells el que considerés. Els nazis els van treure dels stalags i els van enviar a camps de concentració, la majoria a Mauthausen, un camp amb catalogació III, el que volia dir d’extermini. Dels 7.532 espanyols que serien tancats a Mauthausen només sobreviuran un 36%.

Dels stalags a Mauthausen

triang
Triangle blau amb S, símbol dels presoners espanyols a Mauthausen

El comboi que va arribar l’agost de 1940 provenia del Stalag I B Hohenstein, un camp de presoners que els alemanys havien habilitat a l’est de Prússia. Després de tres dies de viatge amuntegats en vagons de mercaderies, sense menjar, ni beure, els espanyols arribaven a Mauthausen. Entre els que van ser rebuts a cops i crits per membres de les SS, hi havia un veí de Sant Cugat, Francisco Calventus Navarro.

Nascut a Lorca el 1904, havia arribat a Sant Cugat a mitjans dels anys vint, junt amb els seus pares i germans. Com tants altres murcians emigrats a Sant Cugat en aquelles dates, els Calventus venien atrets per la feina a les obres públiques i la construcció. De fet, el seu pare, i possiblement el mateix Francisco, es col·locaran de peons a les obres del tren. Sabem que el seu germà Antonio va marxar al front amb la columna Durruti. Francisco també marxaria a la guerra en ser mobilitzada la seva quinta el 1938. Mai més tornarà a Sant Cugat. Amb la derrota republicana passaria a França. Abans de marxar a l’exili la família vivia al carrer Hospital número 2 (avui número 41), una casa confiscada a un militant de la Lliga.

Francisco Calventus, com tots els que arribaven al camp d’extermini, va ser despullat, apartat de les seves poques propietats i rapat. Després el van donar un vestit a ratlles amb un número estampat, el 3.686, i amb un triangle blau cosit amb un S al centre, el que l’identificava com apàtrida, ja que no eren reconeguts pel govern franquista, natural d’Espanya. Els SS els inscrivien al camp com rotspanier.

A aquests primers deportats, com als que vindrien després, els esperava fam, maltractaments i treballs forçats a la pedrera, en el trasllat de grans blocs de pedra, en la construcció del mur i altre feixugues feines amb les que es perseguia exterminar-los poc a poc.

Nous combois

Mesos després, el 13 de desembre de 1940, en plena nit, arribava un nou comboi de republicans espanyols en vagons de tercera segellats hermèticament. Són baixats pels SS a cops de culata i de porra. Des de l’estació caminen fins camp de concentració. Arriben a Mauthausen a les dues de la matinada.

El comboi procedia del Stalag V D Strasbourg. Dos dies abans la Gestapo, que a principis de desembre havia interrogat un a un als 846 espanyols del stalag, els va ordenar formar al pati. Els espanyols es van veure rodejats de SS armats i gossos llop. Se’ls va anunciar que els enviaven a Aústria a treballar. En realitat la seva destinació era Mauthausen. Entre aquests presoners viatjava un altre santcugatenc, Joaquín Moya Braulio, que havia estat detingut pels alemanys el maig de 1940 i traslladat a Saint-Dié-des-Vosges, lloc de concentració de presoners de guerra, d’on seria traslladat, com altres presoners, al stalag d’Estrasburg on van ser separats per nacionalitats. A Mauthausen rebria el número 5.056.

Joaquin Moya Braulio. Foto cedida per Manel Calaceit

Joaquín Moya també era un emigrant. Havia nascut a Ejulve, a la província de Terol, el 1900. El tros que tenien al poble no donava per mantenir la família. Primer vam passar algunes temporades treballant de temporers a Lleida durant la collita de l’oliva -a Almatret i La Granadella-, però finalment vam decidir emigrar definitivament a Catalunya, on ja tenien família. Amb 17 anys Joaquin Moya va arribar amb la seva família a Sant Cugat. Van aconseguir unes terres en parceria a Torre Negra, vinyes i un hort, d’on sortia la producció que la mare venia al mercat de Galvany, a Barcelona. Més endavant aconseguirien, també a rabassa morta, terres a Can Cabassa i Bellaterra. La família, pares i tres fills, primer van viure a tocar de la plaça del Monestir, per passar, més endavant a viure al carrer Montserrat 16 (avui número 56). Joaquín Moya, a més de conrear la terra com a rabassaire, treballava de fogoner a la Ceràmica Alexander, l’horari de tarda al forn el permetia simultaniejar les tasques.

Joaquin Moya es va integrar a la vida cultural local. Es va fer soci de la Unió Santcugatenca, era cantaire a la Coral de La Unió i membre del seu grup esperantista. També es va interessar per les qüestions polítiques i socials i va ingressar a la Unió de Rabassaires i el Centre Republicà Federal, per passar poc després, com altres esperantistes de la Unió, a militar al Bloc Obrer i Camperol, convertit el 1935 en POUM. Amb l’esclat de la Guerra Civil va marxar voluntari al front, tornant a Sant Cugat setmanes després. El maig de 1938 seria nomenat conseller municipal en representació del sindicat rabassaire. També formaria part de la Comissió de Govern fins octubre de 1938 en què la Unió de Rabassaires es va retirar en protesta per les requises.

El gener de 1939, davant la imminent arribada de les tropes franquistes, enfilaria el camí cap a l’exili a França. Abans de marxar va deixar encarregat al seu pare de què es desfés dels seus llibres i les escopetes que hi havia a la casa. El pare va enterrar tot als terrenys que conreaven a Bellaterra. Joaquin Moya va passar pels camps de refugiats republicans a França. Va contactar amb una família francesa que semblava disposada a cridar-lo per treballar les terres, però just en aquest moment va ser mobilitzat pel govern francès i enviat al nord, on seria capturat pels alemanys.

Gusen i l’arribada de més rotspanier

Els dos presoners santcugatencs serien aviat transferits a un dels camps satèl·lit de Mauthausen, el de Gusen, on eren destinats els presoners que als SS ja no els semblaven aptes per treballar donat el seu deplorable estat de salut. El primer trasllat d’espanyols a Gusen es va fer el 24 de gener de 1941. En el grup anava Joaquín Moya. Dies després, el dia 17 de febrer, el seguiria Francisco Calventus. A Gusen les condicions eren encara pitjor que les del camp mare. Dels 5.266 espanyols que es van enviar 3.959 serien assassinats, entre ells els dos santcugatencs. Joaquín Moya moriria el dia 15 d’octubre de 1941, Francisco Calventus dues setmanes després, el 31 del mateix mes.

Una de les raons de l’enviament d’aquests rotspanier cap a Gusen era fer lloc a Mauthausen per encabir un nou contingent de 1.506 deportats procedents del Stalag XI B Fallingbostel, 1.472 d’ells espanyols. En aquest grup de deportats, arribats el 27 de gener de 1941, venia un altre santcugatenc, Bonaventura Bartralot Auladell.

Magí i Bonaventura Bartralot, Toulouse, 1946. Foto cedida per Andrea Casanova, via Josep Perea
Magí i Bonaventura Bartralot, Toulouse, 1946. Foto cedida per Andrea Casanova, via Josep Perea

Bonaventura Bartralot havia nascut a Sant Cugat el 1902. Era el germà petit de Magí Bartralot, fundador de la Unió de Rabassaires i el Centre Republicà Federal de Sant Cugat, regidor federal de 1931 a 1934 i alcalde d’octubre de 1936 a gener de 1938. Bonaventura havia seguit les passes polítiques del seu germà, fent-se militant rabassaire i federal, però a diferència del seu germà -federalista pimargalià- Bonaventura simpatitzava amb el corrent més nacionalista d’Estat Català. També serà un ferm antimilitarista, escrivint articles sobre aquesta matèria a la revista L’Avenir, impulsant, l’abril de 1933, el Comitè Local contra la Guerra. Va ser detingut, junt amb el seu germà, arran dels fets d’octubre de 1934, passant una temporada a la presó. Jutjat l’octubre de 1935 seria absolt. Durant la guerra, sembla que per amistat amb Tomàs Fàbregas, va ser nomenat agent-conductor del Parc Mòbil de la Comissaria General d’Ordre Públic de Seguretat Interior. Amb l’arribada de les tropes franquistes deixaria la seva llar al carrer Sant Antoni, actualment número 26, i fugiria cap a França.

El petit dels Bartralot va ser militaritzat pel govern francès i destinat a la 93a Companyia de Treballadors Estrangers. Aquesta Companyia, de primer, va ser enviada a la zona de Le Sauze-du-Lac, als Alts Alps, encarregant-se de la reparació de camins i carreteres i posteriorment són dirigits al departament de Meurthe i Mosel·la per treballar en la fortificació de la Línia Maginot. Amb l’entrada de les tropes alemanyes a França, és fet presoner el 23 de juny de 1940 i traslladat a Saint-Dié-des-Vosges, el mateix lloc d’aplec de presoners de guerra per on havia passat Joaquín Moya, amb el que potser va coincidir un temps. Després fou tancat al Frontstalag 140, situat al castell de Belfort, un camp de presoners obert el setembre de 1940, per passar més tard al XI-B Fallingbostel, a la Baixa Saxònia, d’on el 16 de gener de 1941 seria transferit a Mauthausen, on va arribar després d’un terrorífic viatge d’onze dies.

Bonaventura va ingressar a Mauthausen amb el número de presoner 6.234. El 17 de febrer de 1943 seria enviat al subcamp d’Steyr-Münichholz, per treballar en la producció d’armes. El novembre del mateix any passaria a Gusen. El gener de 1944 serà transferit a un nou kommando, el d’Ebensee, creat el novembre de 1943, per treballar en la construcció de túnels subterranis on els nazis volien traslladar la fabricació de bombes V-2 per protegir-se dels bombardejos aliats. Més endavant tornaria al camp central de Mauthausen.

De la Resistència a Mauthausen

A partir de 1943 disminueixen molt els contingents de republicans espanyols amb destinació a Mauthausen. La majoria dels que arriben han estat detinguts per participar a la Resistència francesa. És el cas de Josep Puiggròs Paloma, el darrer veí de Sant Cugat que arriba al camp.

Josep Puiggròs Paloma va néixer a Terrassa el 1909, fill de treballadors del tèxtil. Sembla que de jove va passar a viure a Barcelona, ciutat on es fa soci de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. El març de 1925, quan encara no ha fet els 16 anys, és escollit vicesecretari en la junta. De nou el trobarem en una junta set anys més tard, el juny de 1932. Aquesta vinculació a una entitat cultural obrerista, l’apropa a un món alternatiu i a les idees emancipadores de la classe obrera.

Sabem que als anys trenta treballa als Laboratoris del Doctor Vinyals i que s’ha casat. El 1935 la parella lloga una torre a Sant Cugat, a la Rambla Ribatallada 22. Amb ells s’instal·len la sogre i la cunyada de Puiggròs, una minyona, un afillat de 16 anys, i ja començada la guerra la mare de Josep Puiggròs i una nova minyona. A més, acullen dos nens refugiats de guerra.

La guerra també ha portat canvis laborals. El copropietari i gerent dels laboratoris on treballa ha fugit a l’Espanya franquista, l’empresa ha quedat en mans dels seus treballadors. El 4 de setembre Josep Puiggròs és nomenat delegat de la Generalitat als Laboratoris, el 24 de desembre de 1936 és escollit pels seus companys director dels Laboratoris del Doctor Vinyals, ara una empresa col·lectivitzada.

A més, Puiggrós ha ingressat en el PSUC. El 23 de juny de 1937 el PSUC santcugatenc, ara pinenc, el proposa com a representant seu al ple municipal. Puiggròs exerceix de regidor un breu període, fins a l’1 de setembre de 1937, encara que no és substituït al consell municipal pel PSUC fins al 27 d’octubre de 1937, quan es formi el nou ajuntament.

Amb la derrota republicana Josep Puiggròs s’exilia a França. Com tants altres refugiats, passaria pels camps de concentració francesos i seria mobilitzat amb les CTE. Josep Puiggròs s’uneix a les files de la Resistència. El 1942 ingressa als Francs-tireurs et partisans (FTP), una organització armada formada pels comunistes francesos, amb els que col·laboren el PCE i el PSUC, per lluitar contra els nazis i el règim de Vichy. Puiggròs participa en els FTP de la interregió Sud-Ouest, que realitza diferents accions de sabotatge a la regió. Entre abril i maig de 1943 serà detingut per la Gestapo. Passa uns mesos en centres de detenció de la Gestapo, on és interrogat i torturat. Finalment és enviat cap a París on arriba el 23 d’agost de 1943. Probablement aniria a parar, al Fort de Romainville, o potser la Presó Fresnes, que eren els centres de detenció que feia servir la Gestapo per a presos polítics a l’espera del seu destí definitiu.

El dia 6 de setembre Puiggròs és conduït a la Gare de l’Est de París, on és tancat en un vagó amb 52 presoners més, entre ells set espanyols, tots membres del seu grup dels FTP. La destinació del comboi és el camp de càstig de Neue Bremm, al que arriben l’endemà. Es tracta d’un Straflager, un campament de tortura construït per la Gestapo prop de Saarbrücken, al costat de la frontera francesa, amb l’objectiu de doblegar als presoners físicament i mentalment, a còpia d’obligar-los a fer exercici físic fins a l’extenuació i privar-los d’aliment i de son.

Neue Bremm servia com a camp de trànsit dels presoners cap a noves destinacions. Allà se’ls catalogava segons la seva perillositat en tres categories, els dirigents i els maquis agafats amb les armes a la mà eren catalogats com Schutzhäftlinge III i la seva destinació era Mauthausen. Aquest és el cas de Puiggròs i els seus companys.

El dia 16 de setembre la Gestapo agrupa als deu espanyols que hi ha a Neue Bremm i els envia en vagons tancats sense aigua ni menjar cap a Mauthausen. El 18 de setembre, després de dos dies de penós viatge, arriben al camp de concentració. Puiggròs és matriculat al camp amb el número 35.169.

Dins de l’horror, la situació que troben els espanyols que arriben a Mauthausen a finals de 1943 no és tan extremadament dura com la dels primers anys. Els rotspanier van ser dels primers a ingressar al camp, dels arribat entre 1941 i 1942 han mort el 90%, però els sobrevivents han anat teixint una xarxa de solidaritat i s’han introduït als kommandos i les destinacions burocràtiques, des d’on és més fàcil protegir als compatriotes. Tot fa pensar que l’adaptació de Puiggròs, resistent i comunista -grups ben organitzats- a la dura realitat de Mauthausen es fa en millors condicions que les que havien patit els deportats entre 1940 i 1942.

I això malgrat que Puiggròs estava categoritzat com a Schutzhäftlinge III, el que suposava ser marcat com Nacht und Nebel, categoria reservada als opositors polítics als nazis i als membres de la Resistència i que significava ser destinats a l’extermini en secret, uns assassinats i altres deportats i sotmesos a un tracte més dur amb l’objectiu de què no sortissin amb vida dels camps de concentració.

Alliberament

Però Josep Puiggròs aconsegueix sobreviure, és un dels deportats alliberats per les tropes aliades el 5 de maig de 1945. Ja lliure es va retrobar amb la seva dona i van refer la seva vida a França. Segons informava el butlletí d’Amicale de Mauthausen de França, associació d’antics deportats, moria a començaments de 1962. Vivia llavors al petit municipi de Pissos, a les Landes.

També estava entre els alliberats el maig de 1945 Bonaventura Bartralot, que s’establirà a Toulouse, on el seu germà Magí li troba feina al viver de La Flambelle, on ell mateix treballava. Ramon Mas recordava que quan va acompanyar al seu germà Magí a rebre’l a l’estació els va ser “molt difícil reconèixer-lo”, el pas pel camp de concentració havia fet efecte en Bonaventura, “un home d’un pes de 70 kg. i 1,68 m. d’alçada pesava quan va arribar 42 kg.”.

Bonaventura Bartralot, a diferència del seu germà gran, no tornarà a Sant Cugat. El març de 1971 el butlletí de l’Amicale de Mauthausen de França, associació de la que era soci, anunciava la seva mort a Toulouse.

Alliberament del camp de concentració de Mauthausen, 5 de maig de 1945. National Archives and Records Administration

En aquest mateix blog podeu veure un documental basat en aquest article, fet abans de tenir coneixement del quart deportat santcugatenc a Mauthausen, el Josep Puiggròs: Els tres santcugatencs de Mauthausen