Pau Muñoz Castanyer, un catòlic del nacionalisme català al franquisme

[Actualitzat: 26 maig 2019]

Segurament l’únic santcugatenc que va ostentar càrrecs polítics d’abast nacional durant la Segona República va ser Pau Muñoz Castanyer, que va ser membre del Consell Nacional d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC). Fervent catòlic, defensor de la propietat i ferm nacionalista català abans de la Guerra Civil, forma part dels catalanistes conservadors, que havien militat a la Lliga Catalana, UDC, la Federació de Joves Cristians i, fins i tot, Acció Catalana, i que espantats per la repressió a la rereguarda, els excessos anticlericals i la revolució social desfermada el juliol de 1936, donaran suport, uns de forma entusiasta, altres de forma més crítica, al Franquisme, un règim que, en molts casos, els retorna les seves propietats col·lectivitzades durant la guerra i que fa del catolicisme un dels seus pilars ideològics.

Pau Muñoz Castanyer

En les nostres investigacions sobre el Sant Cugat republicà hem parlat d’ell i del seu paper polític, ara gràcies a les converses mantingudes amb el seu fill Jordi Muñoz-Castanyer Dinarés, que amablement ens va atendre, podem explicar més coses de la seva vida. També hem fet servir per aquesta entrada l’encomiàstic reportatge que li dedicà Joan Auladell Serrabogunyà a les pàgines d’Els 4 Cantons el 4 i 11 de febrer de 1994 i el seu expedient militar conservat a l’Archivo General Militar de Guadalajara.

Orfandat i adolescència a Rubí

Pau Muñoz Castanyer va néixer a Ripollet el 28 d’octubre de 1901, on el seu pare, Ignasi Muñoz Alabau, exercia de notari des de 1892. Va ser el primer fill del segon matrimoni del seu pare, casat en segones núpcies amb Anna Castanyer Llonch. La família seguiria al pare en les seves noves destinacions, el 1909 a la notaria de Cervera i el 1912 a la de Riudoms, vila on moriria Ignasi Muñoz aquell mateix any. La família és llavors acollida pel seu oncle, Rafael Castañé Llonch -que no havia catalanitzat el cognom-, a la casa pairal de Can Castanyer, a mig camí entre Sant Cugat i Rubí.

Pau Muñoz estudia als Maristes de Rubí, població on fa més vida social de jove. Participa en les activitats del Casal Popular, creat el 1919 pel doctor Josep Guardiet Pujol, rector de la parròquia de Rubí des de 1917. També impulsa el doctor Guardiet el 1921 la creació del Grup Fortitud de Rubí, que forma part de l’organització juvenil catòlica i catalanista dels Pomells de Joventut. Pau Muñoz dirigeix la seva Secció Excursionista i escriu al seu portaveu, la publicació Endavant. També escriu al setmanari nacionalista i conservador rubinenc Saba Nova. Pau Muñoz se submergeix així en un món catòlic i catalanista que marcarà el seu pensament.

Malgrat fer més vida a Rubí, també s’implica en l’associacionisme juvenil santcugatenc participant en la creació del grup Garba de Flors dels Pomells de Joventut. Amb l’arribada de la Dictadura de Primo de Rivera, el setembre de 1923, els Pomells són dissolts pel seu component catalanista. A Rubí, però, tot aquest moviment queda aixoplugat al Casal Popular.

De Can Castanyer a París passant pel Marroc

Pau Muñoz assisteix al seu oncle en els seus negocis, ja que a més de gestionar la propietat de Can Castanyer, és un dels accionistes d’Urbanizaciones, S.A., empresa promotora de la urbanització de Valldoreix, on tenia terrenys. També treballa un any a la ferreteria Can Damians a Barcelona.

El febrer de 1923 és cridat per realitzar el seu servei militar. Com és soldat de quota, el que permetia reduir el temps de servei a canvi d’una contribució econòmica, el 30 d’abril finalitza el seu primer termini de permanència a files, sense haver sortit de Barcelona. Torna a ser cridat per l’Exèrcit el setembre de 1924, aquest cop és embarcat amb el Batallón de Montaña Barcelona 1º de Cazadores cap al Marroc. Des de Larache és enviat a Megaret i al campament de Rokba el Gozal, on participa en durs combats, en una sagnant batalla per evacuar els soldats cercats a Xauen. És l’anomenada retirada de Xauen, un desastre militar que finalitza amb prop de 2000 baixes entre els espanyols i 1200 entre els rifenys. Com que no rebien notícies seves la família el dóna per mort.

Pau Muñoz Castanyer a Toulouse. 3 d’octubre 1925. Foto cedida per Jordi Muñoz-Castanyer

Però Pau Muñoz torna a Barcelona el 6 de gener de 1925 sa i estalvi. El 6 de setembre és de nou cridat a files, però aquest cop decideix no presentar-se. És declarat en rebel·lió. Pau Muñoz deserta i passa a França, a Toulouse, on el trobem l’octubre de 1925, i d’allà marxa poc temps després cap a París.

A la capital francesa treballa al ram tèxtil i entra en contacte amb altres exiliats catalans. Políticament es mou entorn d’Estat Català. No sembla que tingués una participació directa en el complot de Prats de Molló de 1926 però, segons explicava al seu fill, va visitar a Francesc Macià a la presó a París per passar-li un missatge.

Retorn, indultat, casat i hereu

Torna a Catalunya el febrer de 1927, acollint-se al Reial Decret núm. 148 d’indult del 22 de gener del mateix any que atorgava un «generoso perdón por las faltas cometidas, tan amplio como nunca se otorgó, y dando el máximo de facilidades a los infractores para que normalicen su situación y cumplan sus olvidados deberes». Pau Muñoz queda així lliure de responsabilitat penal per la seva deserció, «siempre que, como es natural, abone los plazos de la cuota que le falten pagar» i «quedando el interesado obligado a servir en filas el mismo tiempo que los de su reemplazo». Així que paga el que resta de quota i passa dos mesos i 11 dies a l’Exèrcit, aquest cop sense sortir de Barcelona. Finalment és llicenciat el 4 de març fixant la seva residència a Can Castanyer.

Ara es guanya la vida, gràcies a les seves coneixences a París, com a representant de marques franceses de productes de goma i, durant un temps, també de productes de perfumeria. El 1929 es casa amb Josepa Dinarés Closes, de Les Corts de Barcelona, amb la que tindrà quatre fills.

Reprèn les seves col·laboracions periodístiques. El 1929 i 1930 escriu, de nou, a la revista rubinenca Endavant, ara convertida en setmanari catòlic, sota el pseudònim de P. de Puigmadrona, fustigant el caciquisme local i fent gala del seu ferm catalanisme.

El 1931 mor el seu oncle Rafael sense descendència i Pau Muñoz Castanyer esdevé l’hereu de Can Castanyer, una propietat que compren el mas, l’església de Santa Maria de Campanyà i una finca d’unes 25 hectàrees, on es conrea vinya, cereals i farratges i amb una zona de regadiu amb horts.

D’Acció Catalana a Unió Democràtica de Catalunya

Pau Muñoz ha ingressat en Acció Catalana. Participa en la creació de lAgrupació d’Acció Catalana de Sant Cugat, formada l’abril de 1930, tot just quan s’està reorganitzant el partit a tota Catalunya. Acció Catalana es presenta a les eleccions municipals d’abril de 1931. Pau Muñoz participa en la campanya electoral, denúncia que no han pogut fer una candidatura netament republicana perquè el Centre Republicà Federal ha preferit anar com administratius.

El 12 d’abril la victòria va ser per als monàrquics, però mai arribaran a governar. El 14 d’abril es proclama la República i des de la Generalitat es nomena un Ajuntament «revolucionari» format només per republicans, sis regidors federals i quatre d’Acció Catalana. Un d’ells és Pau Muñoz, escollit cap de la minoria i que com a tal parla des del balcó de l’Ajuntament durant la inauguració oficial de la plaça de la República, abans plaça Major, el dia 12 de maig.

A les eleccions locals repetides del 31 de maig, amb victòria aclaparadora dels republicans federals, la minoria serà formada per republicans radicals. Acció Catalana quedava fora de l’Ajuntament. L’agost de 1931 Pau Muñoz és escollit president de l’Agrupació local i aviat assumeix també la direcció de Garba, la publicació mensual del partit. Dura poc a la direcció de la publicació, és substituït el febrer de 1932, i al partit, ja que a mitjans de 1932 participa en la creació d’una nova organització política, Unió Democràtica de Catalunya (UDC). La discussió sobre la confessionalitat de l’Estat i la relació amb l’Església catòlica en la Constitució republicana ha dividit el partit. El sector més catòlic marxa d’Acció Catalana per fundar UDC.

El 1932 és també l’any que Pau Muñoz passa a viure a Barcelona, s’instal·la al carrer Duc de la Victòria, sense deixar de passar llargues temporades a Can Castanyer. A la ciutat comtal trava amistat amb Lluís Vila i d’Abadal, Maurici Serrahima, Manuel Carrasco i Formiguera, el rovell de l’ou d’UDC, i altres nacionalistes catalans com Francesc Maspons i Anglasell. A més, col·labora com articulista a la premsa barcelonina, primer a La Nau i després en publicacions afins al partit democristià com El Matí i, sobretot, El Temps.

Al primer congrés d’UDC, celebrat a Badalona l’1 i 2 d’octubre de 1932, en què el partit es referma en el seu confessionalisme catòlic i el seu nacionalisme català, Pau Muñoz es mostra com un delegat actiu. Presenta esmenes, com la que demana que la denominació del partit sigui Unió Democràtica Nacionalista, que no és acceptada, i altres referents al tema rabassaire. En la jornada final és escollit secretari escrutador, encarregat de fer el recompte de vots en l’elecció dels membres del Comitè de Govern del partit.

El primer acte d’UDC a Sant Cugat se celebra el dia 28 d’octubre de 1932, un míting a la Sala Tadeo amb Pau Muñoz i el líder del partit Manuel Carrasco i Formiguera. El novembre els mateixos oradors fan la presentació del programa electoral per les eleccions al Parlament de Catalunya, a les que van coalitzats amb la Lliga i Acció Catalana. Però Pau Muñoz destaca més en treballs a la direcció nacional del partit que en la mínima agrupació local d’UDC de Sant Cugat.

Conferència de Josep Cirera i Soler sobre “Cap al nou ordre social” al local d’Unió Democràtica de Catalunya. D’esquerra a dreta: Manuel Carrasco i Formiguera, Miquel Coll i Alentorn, el conferenciant Josep Cirera i Soler, Félix Duran i Cañameres, Rafael Morató i Pau Muñoz Castanyer. Barcelona, 14 febrer 1935. Autor: Carlos Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona. A-4-4-S4-112

Una agrupació que està present al Congrés extraordinari del partit celebrat a Vic el 26 de març de 1933 i al II Congrés Nacional d’octubre del mateix any, un encontre on de nou trobem un Pau Muñoz molt dinàmic, especialment durant la discussió de la ponència sobre els problemes de la terra. L’agost de 1933, representant a UDC, va signar el pacte Galeusca, que subscriuen partits galleguistes, el PNV pels nacionalistes bascos i Acció Catalana, Palestra i UDC, per part dels nacionalistes catalans. El setembre de 1933 és escollit membre del Consell Nacional d’UDC. A més d’articulista, destaca com orador i participa en mítings i actes públics del partit.

A les eleccions municipals de gener de 1934, a Sant Cugat, UDC col·loca a Pau Muñoz a la llista de Conjunció Catalanista, que agrupava la dreta catalanista local, i que és derrotada àmpliament per la candidatura del Centre Republicà Federal. Muñoz no va ser escollit com a regidor.

Pau Muñoz també té un paper com a promotor de la reorganització del moviment catòlic a Sant Cugat, inspirant-se en el model parroquial de Josep Guardiet, que ell havia conegut durant els seus anys a Rubí. Va ser el primer president de l’Institut de Cultura Infantil, inaugurat l’1 d’agost de 1932. La seva germana Roser presideix l’Institut de Cultura Femenina, creat l’abril de 1933.

El trasbals de la Guerra Civil

La Guerra Civil trasbalsa la seva vida. Els primers dies aconsegueix, per dos cops, salvar de la crema Santa Maria de Campanyà, l’església situada al costat del mas, però no podrà una tercera. El 10 agost 1936 un grup d’incontrolats cala foc a l’església. Només se salva el retaule sant Sebastià i les llànties votives.

Pau Muñoz Castanyer amb la seva dona Josepa Dinarés i el seu fill. Seva. ca. 1938. Foto cedida per Jordi Muñoz-Castanyer

Amb la revolució engegada el juliol de 1936, les terres de la finca queden en mans del masover i dels parcers. Pau Muñoz decideix fugir amb la seva família. Gràcies a les gestions del seu amic Lluís Vila i d’Abadal la família s’instal·la a Seva, a casa del doctor Josep Maria Gassó, al que Pau Muñoz ajuda en la seva feina a l’Aliança de Vic. Segons explica Joan Auladell al seu article, col·labora també amb Vila, ajudant a sacerdots i religiosos fugitius i amagats.

Quan l’abril de 1938 és cridada la seva lleva, Muñoz decideix no presentar-se i, de nou, marxa cap a França. Travessa els Pirineus a peu i s’instal·la Toulouse, on és acollit per vells amics de la seva primera època francesa. El novembre 1938 entra a l’Espanya franquista. Passa per San Sebastian i Saragossa. Segons informes posteriors de la Guàrdia Civil, no corroborats pel seu fill, ingressa a l’Exèrcit franquista. El febrer de 1939, pocs dies després de l’entrada de les tropes franquistes a Sant Cugat, torna a Can Castanyer. El 19 de març regressa la seva família, que havia estat vivint a Vic.

De la Comissió Abat Oliba a l’alcaldia

Durant la guerra Pau Muñoz ha vist la seva propietat confiscada i al seu mentor, el doctor Guardiet, assassinat a La Rabassada. Clar que també ha conegut l’afusellament del seu amic Manuel Carrasco i Formiguera pel Franquisme. Ha hagut de fugir. Ara el nou règim li retorna la seva propietat i fa dels principis nacionalcatòlics bandera. Muñoz acabarà col·laborant.

Pau Muñoz decideix viure de pagès. S’instal·la a la recuperada Can Castanyer amb la família. S’implica en la millora dels cultius, bàsicament vinya, i de la ramaderia a la finca. Forma part de l’Institut Agrícola Català Sant Isidre, la patronal agrícola, i és actiu militant d’Acción Rural Católica.

El seu catolicisme continua vertebrant el seu pensament. El dia de l’Assumpció de 1941 celebra una festa religiosa a Santa Maria de Campanyà, reposant la imatge de la verge cremada el 1936. També participa en el món catòlic santcugatenc. És un dels impulsors, el febrer de 1947, de la Comissió Abat Oliba de Sant Cugat, de la que és vicepresident. Aquesta Comissió naixia per promoure l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, que se celebrà amb tota la pompa el 27 d’abril. La Comissió fa servir el català, organitza ballades de sardanes i serveix per reagrupar a aquells catalanistes catòlics de tarannà conservador d’abans de la guerra, alguns dels quals han col·laborat amb Falange. A més, Pau Muñoz, fidel a la seva afecció al periodisme, escriu a Guia, la revista de la parròquia.

Potser per aquest lideratge i pel seu prestigi intel·lectual és proposat per alcalde després de la dimissió de Nicolás Villar Recio, implicat en afers pocs clars al voltant de la portada d’aigua a Sant Cugat, i el breu pas per l’alcaldia d’Albert Rosàs Macià, propietari de Can Rosàs. L’agost de 1947 és nomenat alcalde pel governador civil. Pau Muñoz es va resistir a acceptar el càrrec, però finalment, davant de les pressions, n’assumeix l’alcaldia el 30 d’octubre de 1947, sense acceptar la jefatura de FET de las JONS.

Durant el seu mandat destaca la finalització de les obres per l’abastament d’aigua al poble. Des del seu càrrec avala a alguns dels santcugatencs exiliats perquè puguin tornar a Sant Cugat. Són els casos, per exemple, del republicà Magí Bartralot Auladell, que havia estat alcalde durant la guerra i amb el que havia compartit consistori «revolucionari» l’abril de 1931, o del catalanista Joan Giménez Llorens, que havia militat amb ell a Acció Catalana. Tots dos tornen el 1948 sense ser represaliats. També farà gestions perquè el local de la Unió Santcugatenca, convertit en Casino Nacional, sigui retornat als seus socis.

Pau Muñoz Castanyer, amb la vara d’alcalde, acompanyat de Nicolás Villar Recio, sortint del Monestir. Sant Cugat del Vallès, ca. 1948. Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès

El juny de 1949 Pau Muñoz demana al governador civil ser rellevat del càrrec d’alcalde. El governador accepta la seva demanda. Segons Joan Auladell, la seva dimissió es produeix arran del seu enfrontament amb l’Associació de Propietaris de La Floresta pel projecte de la carretera que havia d’enllaçar el barri amb La Rabassada. Surt llavors a col·lació el seu passat catalanista.

El 1952 torna al consistori, aquesta vegada com a regidor pel terç familiar, escollit el novembre de 1951. Pau Muñoz s’havia postulat en aquests pseudoeleccions amb un manifest on afirma que es presenta «libre de toda suerte de coacciones, independiente de todo partidismo, puesta la mirada únicamente en el interés de la población».

El setembre 1956, l’alcalde José María Martí Gras el nomena primer tinent d’alcalde. Un any després renuncia a la tinença d’alcaldia arran de la polèmica amb alguns influents veïns de Valldoreix que havien demanat esdevenir Entitat Local Menor. Muñoz, coneixedor de la realitat valldoreixenca, havia presidit la Comissió encarregada de l’afer. Deixa el consistori definitivament el febrer de 1958 quan finalitza el seu mandat.

Es retira llavors a Can Castanyer, on de vegades és visitat per antics company d’UDC, com Maurici Serrahima. Amb l’arribada de la democràcia encara participa el 1978 en un míting d’UDC a Rubí. Pau Muñoz Castanyer va morir al seu mas, on és enterrat, el 2 de febrer de 1979.

Anuncis

L’independentisme a Sant Cugat durant la República

[Actualitzat: 2 de juliol de 2019]

El grup independentista més rellevant a Sant Cugat durant el període republicà va ser el Comitè Local de l’Agrupació Nacionalista Nosaltres Sols!, una organització separatista nascuda el 1930 al voltant del setmanari del mateix nom i liderada per Daniel Cardona.

Nosaltres Sols! era una agrupació antipolítica i antielectoralista, partidària de solucions paramilitars, seguint l’exemple del Sinn Fein irlandès, del que havien copiat el nom.

Eren molt crítics amb el president Francesc Macià, al que acusaven de traïdor, i amb Esquerra Republicana de Catalunya per haver acceptat l’autonomia. Com a independentistes radicals van rebutjar l’Estatut i participar en el plebiscit en què es va aprovar.

Nosaltres Sols! a Sant Cugat

A Sant Cugat existia un petit nucli de militants del grup independentista des de l’estiu de 1931. Eren crítics amb els republicans federals en el poder des de l’abril i així es reflectia en els articles que publicaven a l’òrgan de premsa del partit1. També va ingressar a Nosaltres Sols! qui havia estat un dels primers dirigents d’Acció Catalana a Sant Cugat, l’escriptor Francesc Pineda i Verdaguer, que es farà càrrec de la direcció del seu setmanari.

El grup va tenir cert ressò l’estiu de 1932 en ser utilitzat el seu nom per la premsa i elements anticatalanistes. És just en aquest moment que es funda a Sant Cugat l’Agrupació Local de Nosaltres Sols!. Concretament el juliol de 1932 en què és elegit un Comitè provisional, presidit pel xòfer Josep Alemany Prats2.

Josep Alemany Prats era en aquells moments regidor de l’oposició, elegit per minories a les municipals de maig de 1931 dins de la coalició formada pels lerrouxistes del Centre Republicà Radical, on militava el seu pare, i el Centre Republicà d’Esquerra, afiliat en aquells moments a ERC, quan encara el Centre Republicà Federal no s’havia adherit al partit de Francesc Macià. Josep Alemany es passarà més endavant a Acció Catalana Republicana.

El secretari del Comitè provisional de Nosaltres Sols! a Sant Cugat era Tomàs Fàbregas Valls, i com a vocals figuraven el germà de Josep Alemany, el Francesc Alemany Prats, Josep Masana Gurri i Josep Guix Gurri, xòfer de la Vasconcel, expresident del Sant Cugat Esport Futbol Club i també procedent del Centre Republicà d’Esquerra.

A l’agost s’escolliria el Consell Directiu definitiu on figuraven Francesc Ribas Corbella, dibuixant als Tapissos Aymat, com a president, Tomàs Fàbregas de nou com a secretari, Josep Guix com a tresorer i Antoni Agraz i Miquel Agulló com a vocals3.

ns

La majoria dels pocs militants del grup local, eren a la vegada membres d’Acció Catalana Republicana. No hi havia cap problema, Nosaltres Sols! acceptava la doble militància, sempre que es demostrés ser un ferm nacionalista i s’acatessin les consignes de l’organització. També hi havia alguns catòlics, com Antoni Agraz, membres de la Federació de Joves Cristians.

No eren molts, al voltant d’una dotzena. Es tractava sobretot de joves a l’entorn de la trentena d’anys, radicals en el seu catalanisme i moderats, quan no conservadors, en l’aspecte social, molt crítics amb els republicans federals que regien l’Ajuntament. De fet, a les municipals de 1934 Francesc Ribas, com a militant d’Acció Catalana, seria escollit regidor per minories, formant part de la conservadora Conjunció Catalanista, la coalició formada per la Lliga, ACR, UDC i independents per enfrontar-se al federals.

Malgrat aquest posicionament conservador, alguns militants locals de Nosaltres Sols! van participar activament als Fets d’Octubre de 1934, passejant armats pel poble i marxant a Barcelona, on van passar tota la nit esperant actuar junt amb els escamots d’Estat Català. Arran d’aquesta actuació serà detingut el seu dirigent Tomàs Fàbregas.

Poca més vida tindrà el grup. El juny de 1936 Nosaltres Sols! es reorganitzarà, junt amb altres grups independentistes, en el nou Estat Català.

Durant la guerra Tomàs Fàbregas, com ja hem vist en aquest blog, formarà part del Comitè de Milícies Antifeixistes i Francesc Ribas serà regidor per ACR durant tot el període bèl·lic.

A més, dins del Centre Republicà Federal existia un petit nucli proper al corrent més nacionalista d’ERC, entre els que figurava Bonaventura Bartralot. Però el CRF estava més influenciat per les tesis de Pi i Margall de defensa de l’autonomia municipal i d’un ideal iberista, que pel nacionalisme.

Notes

  • Vegeu els articles publicats a Nosaltres Sols, núm. 20 (15 d’agost de 1931) i núm. 22 (29 d’agost de 1931)

  • Nosaltres Sols, núm. 68 (23 de juliol de 1932), p. 4.

  • Nosaltres Sols, núm. 71 (13 d’agost de 1932), p. 4 i El Matí, 28 d’agost de 1932.