Els primers regidors franquistes

Amb l’ocupació de Sant Cugat per les tropes “nacionales” s’obria un nou i llarg període en la història del poble, la Dictadura franquista.

Era necessari reorganitzar la vida política local segons els nous ideals i per això el 3 de febrer l’Auditoría de Guerra del Ejército de Ocupación nomena una Comissió Gestora perquè dirigeixi l’ajuntament. Al front, com alcalde, figura León Berbis Bosque, un esparter nascut el 1894 a Codoñera (Terol), però que residia des de ben petit a Sant Cugat. Berbis havia estat membre del Comitè Polític del Partit Radical i durant la guerra havia estat detingut “por hacer manifestaciones derrotistas y hostiles a la causa antifascista”.

A Berbís li acompanyen en la Junta Gestora, que es reuneix per primer cop el dia 7 de febrer, altres antics companys del Partit Radical com el primer tinent d’alcalde Francesc Nogué Segura, propietari d’una fusteria, que havia estat perseguit per dretà durant la guerra; o com el constructor Llorenç Tomàs Renau, proper als radicals durant la República, i que també havia estat regidor gestor entre 1935 i 1936. Tomàs havia estat detingut uns dies el juliol de 1936.

També trobem en la Comissió Gestora antics militants de la Lliga Catalana com el segon tinent d’alcalde Anton Castañé Vila, de cal Caballu, un botiguer, comerciant de vi i propietari agrícola que havia estat detingut el juliol de 1938 acusat de ser falangista i condemnat a mort. Castañé va romandre a la presó de Montjuïc fins a l’entrada de les tropes franquistes. Miquel Jané Obiols, un mestre d’obres que a principis de segle havia estat molt actiu a la Societat de Paletes, que el 1931 havia estat fundador del Centre Republicà Radical i que havia acabat passant-se a la Lliga. Va ser regidor després dels fets d’octubre i havia estat amagat durant la guerra.

També havia estat lligaire Joan Campmany Sitges, propietari d’una bòbila, regidor gestor uns mesos el 1936, i proper Jordi Magriña Lludríguez, propietari de Can Bellet, que havia estat escollit regidor independent a les eleccions municipals de 1934 a les llistes de Conjunció Catalanista i que més tard s’aproparia a la CEDA.

Completaven la Junta Gestora antics membres de la Unión Patriótica i del grup “salista” com Josep Alegret Estapé, primer contribuent per riquesa urbana, que entre 1922 i 1923 havia estat segon tinent d’alcalde i de 1924 a 1930 regidor, a més de sotcaporal del Sometent. Havia estat detingut uns dies el juliol de 1936; Hermenegildo Rodó Rabella, un comerciant membre d’una de les famílies salistes del poble -el seu germà havia estat alcalde de 1909 a 1922- i també sometenista. Durant la guerra va estar un temps empresonat per les patrulles de control. Al mes de ser regidor va ser cessat del càrrec. Malgrat això se’l va nomenar Síndic i més endavant dipositari municipal, amés de ser l’encarregat de dirigir la comissió de depuració dels funcionaris municipals; o Antoni Tortosa Tortosa, un petit propietari agrícola i tractant de llenya que havia estat detingut uns dies durant la guerra.

Completava la Comissió Gestora un altre dels grans contribuents del poble Josep Llahí Subirà. Durant la República no s’havia significat políticament, però en arribar la guerra es va afiliar al Partit Sindicalista. Malgrat això seria detingut el juliol de 1938 acusat de feixista. Com a regidor va dimitir l’agost de 1939 al ser multat per venda a preus abusius. Tornaria a l’Ajuntament al novembre al ser sobreseguda la multa.

Es tractava d’una Junta de gent madura -la mitja d’edat estava entorn als cinquanta anys-, on destaquen els propietaris agrícoles i industrials. La majoria tenien una experiència política prèvia: Magriña havia estat escollit regidor el 1934; Campmany, Jané i Tomàs havien tingut càrrecs de regidors a la República en els ajuntaments gestors de després dels fets d’octubre de 1934 i Alegret havia estat regidor en la Dictadura.

Pel que fa a la seva procedència política, com hem vist, tres havien militat al Partit Radical, altres tres procedien de la Lliga Catalana i tres més havien passat per la Unión Patriótica. La majoria havien patit algun tipus de persecució durant la guerra per les seves idees dretanes o la seva actitud després dels fets d’octubre i varis d’ells van estar detinguts. Dels onze regidors vuit són nascuts a Sant Cugat i els altres tres portaven des de feia anys al poble.

Malgrat que el franquisme parlava de Nuevo Estado i d’acabar amb la vella política partidista, els primers regidors franquistes eren de la vella dreta, alguns dels de “tota la vida”, i exmilitants de partits polítics. No hi haurà una certa renovació fins un any després.

El dia 9 de març de 1940 es rep un telegrama del governador civil destituint a la Junta i nomenant una de nova que va suposar una renovació total de cares -només Jordi Magriña repeteix com a regidor-, a més d’una renovació generacional -la mitjana d’edat dels regidors es situa en 9 anys menys que l’anterior-, i sobretot una renovació política, ja que ara passen a ser regidors els dirigents del partit únic, les jerarquies de la Delegación Local de Falange Española Tradicionalista y de las JONS.

Anuncis

Els últims dies de Pins del Vallès: l’entrada de les tropes franquistes a Sant Cugat

[Actualitzat: 14 maig 2019]

Des de la derrota republicana el novembre de 1938 a la Batalla de l’Ebre, les tropes franquistes havien avançat ràpidament per Catalunya. En la seva retirada diferents unitats militars republicanes s’instal·len a Pins del Vallès. Els primers seran tropes del Vè Cos de l’Exèrcit, comandat per Enrique Líster, que fixa, durant uns dies, el seu quarter general a Sant Cugat. Aquestes unitats faran servir el Monestir de caserna.

Tropes franquistes en el seu ràpid avanç per Catalunya. Foto: Fulgur, revista L’Illustration, núm. 5007. Extret de Vallesos, núm. 7 (2014).

El dia 17 arriben a Sant Cugat voluntaris vinguts de València, segurament acollits al campament d’instrucció militar situat al camp golf, amb els que s’organitzen cinc batallons de metralladores.

El 23 de gener de 1939 també s’ubica a Sant Cugat -a una torre situada a l’entrada del poble- el lloc de comandament de l’11a Brigada Mixta de la 35 Divisió del XVè Cos de l’Exèrcit. Tenen ordres de cobrir els accessos a Barcelona entre Castellbisbal i Molins de Rei, frenant a l’enemic al Llobregat.

El dia 24 un destacament de cavalleria s’instal·la a l’antiga escola de les franciscanes i se situa artilleria entre la massa boscosa del Tibidabo. També es pensa a rearmar als entre 6.000 i 10.000 membres de les Brigades Internacionals que no han pogut sortir d’Espanya per la negativa francesa. Aquests brigadistes es troben aquarterats a Pins del Vallès, alguns al Casino de l’Arrabassada. Al poble comença a actuar la cinquena columna, que talla les línies telefòniques d’algunes unitats republicanes instal·lades a Sant Cugat.

El dia 25 unitats franquistes del Cuerpo de Ejército Marroquí prenen la posició de Sant Pere Màrtir i avancen cap al Tibidabo. Les tres divisions del Cuerpo de Ejército de Navarra, comandades pel general José Solchaga, passen el Llobregat. Les tropes italianes del Corpo Truppe Volontarie, comandades pel general Gastone Gambara, prenen Ullastrell i tallen la carretera entre Rubí i Terrassa, situant-se a les portes de la cocapital vallesana.

Les tropes del Vè Cos de l’Exèrcit i de les Brigades Internacionals inicien la retirada. La 35 Divisió republicana es replega per La Rabassada cap a Barcelona sense haver connectat amb els brigadistes internacionals. Es crea un forat a les línies republicanes de vuit quilòmetres entre Sant Pere Màrtir i Sant Cugat. Aquella mateixa tarda cauen en mans franquistes Castellbisbal, Rubí, Papiol i Molins de Rei.

L’entrada de les tropes franquistes

El dia 26 s’inicia l’assalt a Barcelona. La 4a Divisió del Cuerpo de Ejército de Navarra avança des de Rubí cap al coll del Forat del Vent, a Collserola, amb el propòsit de penetrar a Barcelona per Horta. Al matí ja han pres les bateries antiaèries del Turó de la Rovira. La 5a des d’El Papiol puja cap a Vallvidrera i la 12a Divisió des de Castellbisbal marxa cap a Sant Cugat amb l’objectiu d’entrar a Barcelona pel Tibidabo.

Aquell dia, Joan Pahissa Villadelprat, de cal Quitèria, que havia desertat de l’Exèrcit republicà durant la retirada i s’havia amagat a casa seva, apuntava en el seu diari: “comença el dia d’avui amb un silenci que casi fa por. No se sentia res al matí, al fer-se més de dia es tornen a sentir alguns tirs de metralladora i per fi a dos quarts de dotze entren a Sant Cugat les victorioses tropes de Franco entre entusiastes aclamacions del poble, dirigint-se seguidament a Barcelona”.

Així a les 11.30 h, després de vèncer fàcilment les petites -i inútils- resistències d’algunes unitats del XVè Exèrcit, que han intentat a la deseperada crear una línia de defensa aprofitant la via del tren, han entrat a Sant Cugat les tropes franquistes. L’avantguarda han estat unitats marroquines, que saquegen cases i torres, essent aquest el primer contacte dels ara ja expinencs amb el Nuevo Estado. Els segueixen un destacament motoritzat d’italians del Corpo Truppe Volontarie i les unitats navarreses. El poble quedava així oficialment “liberado”. No s’estan gaire estona, l’objectiu més immediat és Barcelona. A les 13 hores les tropes franquistes han arribat al Tibidabo i baixen cap a la ciutat comtal.

L’arribada de les tropes és rebuda per molts santcugatencs als carrers. També surten a la llum alguns veïns amagats durant la guerra. Republicans que havien tingut responsabilitats durant la guerra i familiars seus que no han pogut fugir cap a França s’amaguen als boscos pròxims. En el poble es torna a obrir l’església al culte i s’imposa el toc de queda des de les 7 de la tarda.

Aquell dia són recollits als voltants de Sant Cugat 15 cadàvers. Són els cossos de dotze militars republicans -del que només coneixem el nom de Miguel Soria Aparici, la resta apareixen indocumentats-, uns morts en combat durant la darrera resistència i altres, uns ferits que estaven al poble recuperant-se, assassinats per les tropes franquistes. A més, es comptabilitzen tres civils morts durant els combats per bales perdudes, el nen Pedro Boada Elvira -a la zona de Can Gatxet-, Narciso Margarit Ràfols i Miguel Pintor Garro.

Combatents republicans morts trobats als voltants de Sant Cugat després del pas de les tropes franquistes. Fons Cabanas. Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès

Primers dies de franquisme

El dia 27 al poble no hi ha llum, ja que, segons explica Pahissa, “les tropes fugitives han destrossat amb la seva fugida les línies d’alta tensió”. A la tarda se celebra una missa de campanya a la plaça d’Octavià. L’encarregat de l’ofici és Gabriel Canas Padrós, de cal Adroguer, un mossèn fill del poble.

El dia 28 arriba al poble Francisco Torrens Vilarasau, l’antic secretari municipal durant la Dictadura de Primo de Rivera, nomenat en propietat el maig de 1927, i cessat en proclamar-se la República per considerar-lo desafecte al nou règim, ja que l’abril de 1931 s’havia presentat pels dos districtes a la candidatura monàrquica. A més, la seva casa serà atacada amb pintades. Finalment es traslladarà a viure un temporada a Rubí, on fa de mestre de primària a l’Escola Patronat Ribas i on serà detingut el 5 de juliol de 1938 pel SIM per la seva relació amb el grup falangista clandestí San Fernando. El 27 de setembre havia esta condemnat pel Tribunal d’Espionatge i Alta Traïció. Va passar per la txeca de Vallmajor, el vaixell-presó Argentina i la Model, era per tant excautivo. Torrens, veritable factòtum a l’Ajuntament, s’encarregarà de reorganitzar l’administració municipal.

La situació al poble continua sent difícil. “Sembla que estiguem en un desert, no ve cap diari, el telèfon no va, com tampoc el tren, i des de que són els nacionals no tenim llum”, escriu Joan Pahissa al seu diari el primer de febrer. Fins al dia 10 no tornarà una certa normalitat.

El 3 de febrer l’Auditoría de Guerra del Ejército de Ocupación, assessorat per la Guàrdia Civil, nomena una Comissió Gestora, que el dia 7 es reuneix per primera vegada, presidida pel nou alcalde: León Berbis Bosque. S’institucionalitza així la Dictadura franquista a Sant Cugat i anys de falangisme, nacionalcatolicisme, de fam, racionament i estraperlo i, per als perdedors de la guerra, de repressió política i social i exili.