Darrera actualització: 31 de març de 2021
Segurament l’únic santcugatenc que va ostentar càrrecs polítics d’abast nacional durant la Segona República va ser Pau Muñoz Castanyer, que va ser membre del Consell Nacional d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC).
Fervent catòlic, defensor de la propietat i ferm nacionalista català abans de la Guerra Civil, forma part dels catalanistes conservadors, que havien militat a la Lliga Catalana, UDC, la Federació de Joves Cristians i, fins i tot, Acció Catalana, i que espantats per la repressió a la rereguarda, els excessos anticlericals i la revolució social desfermada el juliol de 1936, donaran suport, uns de forma entusiasta, altres de forma més crítica, al Franquisme, un règim que, en molts casos, els retorna les seves propietats col·lectivitzades durant la guerra i que fa del catolicisme un dels seus pilars ideològics.
En les nostres investigacions sobre el Sant Cugat republicà hem parlat d’ell i del seu paper polític, ara gràcies a les converses mantingudes amb el seu fill Jordi Muñoz-Castanyer Dinarés, que amablement ens va atendre, podem explicar més coses de la seva vida. També hem fet servir per aquesta entrada l’encomiàstic reportatge que li dedicà Joan Auladell Serrabogunyà a les pàgines d’Els 4 Cantons el 4 i 11 de febrer de 1994 i el seu expedient militar conservat a l’Archivo General Militar de Guadalajara.
Orfandat i adolescència a Rubí
Pau Muñoz Castanyer va néixer a Ripollet el 28 d’octubre de 1901, on el seu pare, Ignasi Muñoz Alabau, exercia de notari des de 1892. Va ser el primer fill del segon matrimoni del seu pare, casat en segones núpcies amb Anna Castanyer Llonch. La família seguiria al pare en les seves noves destinacions, el 1909 a la notaria de Cervera i el 1912 a la de Riudoms, vila on moriria Ignasi Muñoz aquell mateix any. La família és llavors acollida pel seu oncle, Rafael Castañé Llonch -que no havia catalanitzat el cognom-, a la casa pairal de Can Castanyer, a mig camí entre Sant Cugat i Rubí.
Pau Muñoz estudia als Maristes de Rubí, població on fa més vida social de jove. Participa en les activitats del Casal Popular, creat el 1919 pel doctor Josep Guardiet Pujol, rector de la parròquia de Rubí des de 1917. També impulsa el doctor Guardiet el 1921 la creació del Grup Fortitud de Rubí, que forma part de l’organització juvenil catòlica i catalanista dels Pomells de Joventut. Pau Muñoz dirigeix la seva Secció Excursionista i escriu al seu portaveu, la publicació Endavant. També escriu al setmanari nacionalista i conservador rubinenc Saba Nova. Pau Muñoz se submergeix així en un món catòlic i catalanista que marcarà el seu pensament.
Malgrat fer més vida a Rubí, també s’implica en l’associacionisme juvenil santcugatenc participant en la creació del grup Garba de Flors dels Pomells de Joventut. Amb l’arribada de la Dictadura de Primo de Rivera, el setembre de 1923, els Pomells són dissolts pel seu component catalanista. A Rubí, però, tot aquest moviment queda aixoplugat al Casal Popular.
De Can Castanyer a París passant pel Marroc
Pau Muñoz assisteix al seu oncle en els seus negocis, ja que a més de gestionar la propietat de Can Castanyer, és un dels accionistes d’Urbanizaciones, S.A., empresa promotora de la urbanització de Valldoreix, on tenia terrenys. També treballa un any a la ferreteria Can Damians a Barcelona.
El febrer de 1923 és cridat per realitzar el seu servei militar. Com és soldat de quota, el que permetia reduir el temps de servei a canvi d’una contribució econòmica, el 30 d’abril finalitza el seu primer termini de permanència a files, sense haver sortit de Barcelona. Torna a ser cridat per l’Exèrcit el setembre de 1924, aquest cop és embarcat amb el Batallón de Montaña Barcelona 1º de Cazadores cap al Marroc.
Des de Larache és enviat a Megaret i al campament de Rokba el Gozal, on participa en durs combats, en una sagnant batalla per evacuar els soldats cercats a Xauen. És l’anomenada retirada de Xauen, un desastre militar que finalitza amb prop de 2000 baixes entre els espanyols i 1200 entre els rifenys. Com que no rebien notícies seves la família el dóna per mort.
Però Pau Muñoz torna a Barcelona el 6 de gener de 1925 sa i estalvi. El 6 de setembre és de nou cridat a files, però aquest cop decideix no presentar-se. És declarat en rebel·lió. Pau Muñoz deserta i passa a França, a Toulouse, on el trobem l’octubre de 1925, i d’allà marxa poc temps després cap a París.
A la capital francesa treballa al ram tèxtil i entra en contacte amb altres exiliats catalans. Políticament es mou entorn d’Estat Català. No sembla que tingués una participació directa en el complot de Prats de Molló de 1926 però, segons explicava al seu fill, va visitar a Francesc Macià a la presó a París per passar-li un missatge.
Retorn, indultat, casat i hereu
Torna a Catalunya el febrer de 1927, acollint-se al Reial Decret núm. 148 d’indult del 22 de gener del mateix any que atorgava un «generoso perdón por las faltas cometidas, tan amplio como nunca se otorgó, y dando el máximo de facilidades a los infractores para que normalicen su situación y cumplan sus olvidados deberes».
Pau Muñoz queda així lliure de responsabilitat penal per la seva deserció, «siempre que, como es natural, abone los plazos de la cuota que le falten pagar» i «quedando el interesado obligado a servir en filas el mismo tiempo que los de su reemplazo». Així que paga el que resta de quota i passa dos mesos i 11 dies a l’Exèrcit, aquest cop sense sortir de Barcelona. Finalment és llicenciat el 4 de març fixant la seva residència a Can Castanyer.
Ara es guanya la vida, gràcies a les seves coneixences a París, com a representant de marques franceses de productes de goma i, durant un temps, també de productes de perfumeria. El 1929 es casa amb Josepa Dinarés Closes, de Les Corts de Barcelona, amb la que tindrà quatre fills.
Reprèn les seves col·laboracions periodístiques. El 1929 i 1930 escriu, de nou, a la revista rubinenca Endavant, ara convertida en setmanari catòlic, sota el pseudònim de P. de Puigmadrona, fustigant el caciquisme local i fent gala del seu ferm catalanisme.
El 1931 mor el seu oncle Rafael sense descendència i Pau Muñoz Castanyer esdevé l’hereu de Can Castanyer, una propietat que compren el mas, l’església de Santa Maria de Campanyà i una finca d’unes 25 hectàrees, on es conrea vinya, cereals i farratges i amb una zona de regadiu amb horts.
D’Acció Catalana a Unió Democràtica de Catalunya
Pau Muñoz ha ingressat en Acció Catalana. Participa en la creació de l’Agrupació d’Acció Catalana de Sant Cugat, formada l’abril de 1930, tot just quan s’està reorganitzant el partit a tota Catalunya. Acció Catalana es presenta a les eleccions municipals d’abril de 1931. Pau Muñoz participa en la campanya electoral, denúncia que no han pogut fer una candidatura netament republicana perquè el Centre Republicà Federal ha preferit anar com administratius.
El 12 d’abril la victòria va ser per als monàrquics, però mai arribaran a governar. El 14 d’abril es proclama la República i des de la Generalitat es nomena un Ajuntament «revolucionari» format només per republicans, sis regidors federals i quatre d’Acció Catalana. Un d’ells és Pau Muñoz, escollit cap de la minoria i que com a tal parla des del balcó de l’Ajuntament durant la inauguració oficial de la plaça de la República, abans plaça Major, el dia 12 de maig.
A les eleccions locals repetides del 31 de maig, amb victòria aclaparadora dels republicans federals, la minoria serà formada per republicans radicals. Acció Catalana quedava fora de l’Ajuntament. L’agost de 1931 Pau Muñoz és escollit president de l’Agrupació local i aviat assumeix també la direcció de Garba, la publicació mensual del partit.
Dura poc a la direcció de la publicació, és substituït el febrer de 1932, i al partit, ja que a mitjans de 1932 participa en la creació d’una nova organització política, Unió Democràtica de Catalunya (UDC). La discussió sobre la confessionalitat de l’Estat i la relació amb l’Església catòlica en la Constitució republicana ha dividit el partit. El sector més catòlic marxa d’Acció Catalana per fundar UDC.
El 1932 és també l’any que Pau Muñoz passa a viure a Barcelona, s’instal·la al carrer Duc de la Victòria, sense deixar de passar llargues temporades a Can Castanyer. A la ciutat comtal trava amistat amb Lluís Vila i d’Abadal, Maurici Serrahima, Manuel Carrasco i Formiguera, el rovell de l’ou d’UDC, i altres nacionalistes catalans com Francesc Maspons i Anglasell. A més, col·labora com articulista a la premsa barcelonina, primer a La Nau i després en publicacions afins al partit democristià com El Matí i, sobretot, El Temps.
Al primer congrés d’UDC, celebrat a Badalona l’1 i 2 d’octubre de 1932, en què el partit es referma en el seu confessionalisme catòlic i el seu nacionalisme català, Pau Muñoz es mostra com un delegat actiu. Presenta esmenes, com la que demana que la denominació del partit sigui Unió Democràtica Nacionalista, que no és acceptada, i altres referents al tema rabassaire. En la jornada final és escollit secretari escrutador, encarregat de fer el recompte de vots en l’elecció dels membres del Comitè de Govern del partit.
El primer acte d’UDC a Sant Cugat se celebra el dia 28 d’octubre de 1932, un míting a la Sala Tadeo amb Pau Muñoz i el líder del partit Manuel Carrasco i Formiguera on, segons recollia La Vanguardia del 5 de novembre, defensaren «la unión de gente sensata, haciendo un frente único en las próximas elecciones, al objeto de poder llevar al Parlamentos catalán representantes de la verdadera democracia catalana».
Finalment, a les eleccions al Parlament de Catalunya, UDC anirà coalitzada amb la Lliga Regionalista i Acció Catalana. Però Pau Muñoz destaca més en treballs a la direcció nacional del partit que en la mínima agrupació local d’UDC de Sant Cugat.
Una agrupació que està present al Congrés extraordinari del partit celebrat a Vic el 26 de març de 1933 i al II Congrés Nacional d’octubre del mateix any, un encontre on de nou trobem un Pau Muñoz molt dinàmic, especialment durant la discussió de la ponència sobre els problemes de la terra.
L’agost de 1933, representant a UDC, va signar el pacte Galeusca, que subscriuen partits galleguistes, el PNV pels nacionalistes bascos i Acció Catalana, Palestra i UDC, per part dels nacionalistes catalans. El setembre de 1933 és escollit membre del Consell Nacional d’UDC. A més d’articulista, destaca com orador i participa en mítings i actes públics del partit.
A les eleccions municipals de gener de 1934, a Sant Cugat, UDC col·loca a Pau Muñoz a la llista de Conjunció Catalanista, que agrupava la dreta catalanista local, i que és derrotada àmpliament per la candidatura del Centre Republicà Federal. Muñoz no va ser escollit com a regidor.
Pau Muñoz també té un paper com a promotor de la reorganització del moviment catòlic a Sant Cugat, inspirant-se en el model parroquial de Josep Guardiet, que ell havia conegut durant els seus anys a Rubí. Va ser el primer president de l’Institut de Cultura Infantil, inaugurat l’1 d’agost de 1932. La seva germana Roser presideix l’Institut de Cultura Femenina, creat l’abril de 1933.
El trasbals de la Guerra Civil
La Guerra Civil trasbalsa la seva vida. Els primers dies aconsegueix, per dos cops, salvar de la crema Santa Maria de Campanyà, l’església situada al costat del mas, però no podrà una tercera. El 10 agost 1936 un grup d’incontrolats cala foc a l’església. Només se salva el retaule sant Sebastià i les llànties votives.
Amb la revolució engegada el juliol de 1936, les terres de la finca queden en mans del masover Salvador Cera Solé i dels parcers.
Pau Muñoz decideix fugir amb la seva família. Gràcies a les gestions del seu amic Lluís Vila i d’Abadal la família s’instal·la a Seva, a casa del doctor Josep Maria Gassó, al que Pau Muñoz ajuda en la seva feina a l’Aliança de Vic. Segons explica Joan Auladell al seu article, col·labora també amb Vila, ajudant a sacerdots i religiosos fugitius i amagats.
Quan l’abril de 1938 és cridada la seva lleva, Muñoz decideix no presentar-se i, de nou, marxa cap a França. Travessa els Pirineus a peu i s’instal·la Toulouse, on és acollit per vells amics de la seva primera època francesa.
El novembre 1938 entra a l’Espanya franquista. Passa per San Sebastian i Saragossa. Segons informes posteriors de la Guàrdia Civil, no corroborats pel seu fill, ingressa a l’Exèrcit franquista. El febrer de 1939, pocs dies després de l’entrada de les tropes franquistes a Sant Cugat, torna a Can Castanyer. El 19 de març regressa la seva família, que havia estat vivint a Vic.
De la Comissió Abat Oliba a l’alcaldia
Durant la guerra Pau Muñoz ha vist la seva propietat confiscada i al seu mentor, el doctor Guardiet, assassinat a La Rabassada. Clar que també ha conegut l’afusellament del seu amic Manuel Carrasco i Formiguera pel Franquisme. Ha hagut de fugir. Ara el nou règim li retorna la seva propietat i fa dels principis nacionalcatòlics bandera. Muñoz acabarà col·laborant.
Pau Muñoz decideix viure de pagès. S’instal·la a la recuperada Can Castanyer amb la família. S’implica en la millora dels cultius, bàsicament vinya, i de la ramaderia a la finca. Forma part de l’Institut Agrícola Català Sant Isidre, la patronal agrícola, i és actiu militant d’Acción Rural Católica.
El seu catolicisme continua vertebrant el seu pensament. El dia de l’Assumpció de 1941 celebra una festa religiosa a Santa Maria de Campanyà, reposant la imatge de la verge cremada el 1936. També participa en el món catòlic santcugatenc. És un dels impulsors, el febrer de 1947, de la Comissió Abat Oliba a Sant Cugat, de la que és vicepresident.
La Comissió Abat Oliba naixia per promoure a Catalunya l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, que se celebrà amb tota la pompa el 27 d’abril de 1947. La Comissió fa servir el català en part de la seva propaganda. És tolerada pel governador civil Bartolomé Barba amb l’objectiu de captar franquistes entre el catolicisme d’arrel catalanista.
La delegació de Sant Cugat també s’expressa en català, organitza ballades de sardanes i serveix per reagrupar a aquells catalanistes catòlics de tarannà conservador d’abans de la guerra, alguns dels quals ja han col·laborat amb Falange. A més, Pau Muñoz, fidel a la seva afecció al periodisme, escriu a Guia, la revista de la parròquia.
Potser per aquest lideratge i pel seu prestigi intel·lectual és proposat per alcalde després de la dimissió de Nicolás Villar Recio, implicat en afers pocs clars al voltant de la portada d’aigua a Sant Cugat.
L’agost de 1947 Pau Muñoz és nomenat alcalde per Eduardo Baeza Alegría, que és el nou governador civil de Barcelona des del maig i que, com el seu antecessor, tracta de recuperar a catalanistes passats al franquisme, o disposats a passar-se, per a càrrecs municipals. Pau Muñoz es va resistir a acceptar el càrrec, però finalment n’assumeix l’alcaldia el 30 d’octubre de 1947, sense acceptar la jefatura de FET de las JONS.
Durant el seu mandat destaca la finalització de les obres per l’abastament d’aigua al poble. Des del seu càrrec avala a alguns dels santcugatencs exiliats perquè puguin tornar a Sant Cugat. Són els casos, per exemple, del republicà Magí Bartralot Auladell, que havia estat alcalde durant la guerra i amb el que havia compartit consistori «revolucionari» l’abril de 1931, o del catalanista Joan Giménez Llorens, que havia militat amb ell a Acció Catalana. Tots dos tornen el 1948 sense ser represaliats.
També fa gestions perquè el local de la Unió Santcugatenca, convertit en Casino Nacional, sigui retornat als seus socis. El 22 de maig de 1949, al saló de sessions de l’Ajuntament, Pau Muñoz presideix l’acte oficial de retorn de l’entitat als seus socis, però els hi recorda que la Unió Santcugatenca «fue creada para desarrollar actividades recreativo-culturales siguiendo las benéficas orientaciones del gran músico Anselmo Clavé. Más adelante, la vida nacional en plena efervescencia política, introdujo la discusión entre los socios en lo que debía ser La Unión. (…) Una minoría de elementos jóvenes y audaces despojaron de la dirección a los que defendían las primitivas directrices (…) El Nuevo Estado perdona però no olvida.». Res, doncs, de vel·leïtats esquerranes.
La gestió d’aquest afer no havia estat fàcil. Sembla que l’exalcalde Nicolás Villar Recio, encara jefe local de la Falange santcugatenca, s’havia oposat, per això, al mateix acte, Pau Muñoz recordava que «Debidamente asesorado debo manifestaros que la única autoridad civil en nuestro pueblo soy yo. Ni yo tolero otra, ni vosotros debéis admitir ninguna otra».
Però els enfrontaments amb els falangistes locals i amb l’Associació de Propietaris de La Floresta pel projecte de la carretera que havia d’enllaçar el barri amb La Rabassada li passen factura. El juny de 1949 Pau Muñoz demana al governador civil ser rellevat del càrrec d’alcalde. El governador accepta la seva demanda. Surt llavors a col·lació el seu passat catalanista.
Segons recull Joan Auladell al seu llibre d’història de la Unió, José Fernández Ramírez, secretari provincial de Falange, escrivia un informe el 30 d’agost on afirmava que: «Muñoz Castañer, persona honorabilísima, es un sentimental. Se le puso como elemento pacificador, como «pater familiae», y no cumplió: se mostró acérrimo partidista. ¡Incluso tiene sus tarjetas de visita en catalán!».
Per substituir-lo es va nomenar un delegat governatiu, Jorge Prat Ballester, que procedia de la Asociación Católica Nacional de Propagandistas.
Però Pau Muñoz tornarà a la política local. El 1952 regressa al consistori, aquesta vegada com a regidor pel terç familiar, escollit el novembre de 1951. Pau Muñoz s’havia postulat en aquests pseudoeleccions amb un manifest on afirma que es presenta «libre de toda suerte de coacciones, independiente de todo partidismo, puesta la mirada únicamente en el interés de la población».
El setembre 1956, l’alcalde José María Martí Gras el nomena primer tinent d’alcalde. Un any després renuncia a la tinença d’alcaldia arran de la polèmica amb alguns influents veïns de Valldoreix que havien demanat esdevenir Entitat Local Menor. Muñoz, coneixedor de la realitat valldoreixenca, havia presidit la Comissió encarregada de l’afer. Deixa el consistori definitivament el febrer de 1958 quan finalitza el seu mandat.
Es retira llavors a Can Castanyer, on de vegades és visitat per antics company d’UDC, com Maurici Serrahima. Amb l’arribada de la democràcia encara participa el 1978 en un míting d’UDC a Rubí. Pau Muñoz Castanyer va morir al seu mas, on és enterrat, el 2 de febrer de 1979.
Història de Sant Cugat del Vallès 