[Actualitzat: 22 de gener de 2023]
Ara sabem que van ser sis els santcugatencs que va passar per Mauthausen. Quan van publicar la nostra primera investigació sobre deportats santcugatencs, que va servir de base per a la realització del documental Els santcugatencs de Mauthausen de TV Sant Cugat, no teníem localitzat a Josep Puiggròs Paloma. Ara podem explicar qui era.
Introducció: dificultats per a la seva localització
El passat 30 de novembre de 2018 rebia un correu electrònic de Juan Antonio Olivares Abad, un investigador de Viladecavalls, on m’explicava que estava cercant dades d’egarencs deportats als camps nazis, entre ells figurava un tal José Paloma Puigrós, nascut a Terrassa.
Regirant els padrons de la ciutat vallesana no l’havia trobat, però en canvi havia topat, en el padró de 1915, amb un José Puiggròs Paloma. Cercant a Internet va trobar el seu nom citat a la meva pàgina web. Efectivament, allà figura com a regidor del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a Pins del Vallès el 1937. Per això em posava en antecedents.
El perquè no l’havia localitzat en les meves anteriors recerques sobre deportats santcugatencs és fàcil d’endevinar, en els llistats de deportats figura amb els cognoms canviats i una petita errada en un d’ells, això és així, fins i tot, en el llistat més complet del que disposem fins al moment, l’elaborat per Benito Bermejo i Sandra Checa.
Quan els francesos li vam fer el seu carnet d’estranger el 1942 el van inscriure com José Paloma. Segurament va ser una estratagema del propi Puiggròs per dificultar la seva identificació.
A més, enlloc es registrava que el seu darrer domicili, abans de marxar a l’exili, va ser Sant Cugat del Vallès. Però la coincidència en el lloc i data de naixement, la similitud dels cognoms i la seva trajectòria política deixaven clar que el nom real del deportat era Josep Puiggròs Paloma, i no José Paloma Puigrós.
Juan Antonio Olivares també m’explicava que el seu nom figurava en el llistat de membres de la Resistència francesa recopilat pel Service historique de la Défense. Allà, efectivament, apareixia com a resistent i deportat, amb els seus cognoms en ordre i ben escrits i com nascut a Terrassa el 24 de maig de 1909. Tot lligava.
A partir de llavors em vaig posar a cercar més informació sobre Josep Puiggròs, a més de la poca que ja tenia d’abans sobre ell. Vaig trobar alguna escadussera referència a la premsa i a la bibliografia. També em vaig dirigir a diferents arxius francesos i a organitzacions de deportats i guerrillers. Amicale des anciens guérilleros espagnols en France no en tenien referències, però em van ser molt profitosos els comentaris de Henry Farreny.
Vaig rebre orientacions molt útils de Jean-Louis Vernizo Mateo, d’Amicale de Mauthausen de França, i l’Amical de Mauthausen de Barcelona, amablement, em va fer arribar la fitxa que tenien sobre Puiggròs, on figurava també amb els cognoms canviats.
També he fet servir documentació rebuda del International Tracing Service de Bad Arolsen (Alemanya) i la trobada al web Cartas del exilio referent a les Companyies de Treballadors Estrangers. Per últim, l’Enric Gil m’ha cedit documentació sobre Puiggròs localitzada als archives départementales de la Gironde.
Això és el que sabem ara com ara sobre aquests deportat santcugatenc a Mauthausen.
Biografia
Josep Puiggròs Paloma va néixer al carrer de Sant Valentí 157 de Terrassa un 24 de maig de 1909. Era fill únic de Ramon Puiggròs Subirachs i Àngela Paloma Perramon, que s’havien casat l’any anterior. Sembla que el pare va morir quan era un nen perquè al padró de 1915 viu només amb la seva mare, treballadora tèxtil.
Va passar a viure a Barcelona, ciutat on es vehicula de ben jove a l’obrerista Ateneu Enciclopèdic Popular. Sembla que arriba atret per l’oferta esportiva de la Secció d’Excursions -Puiggròs és un amant de l’excursionisme-, però segurament també s’interessaria pels cursets de la Secció d’Instrucció o per les qüestions polítiques i socials que es discutien a la Secció d’Estudis Polítics i Socials, el cas és que sembla que es converteix en assidu del local del carrer del Carme 30.
El març de 1925, quan encara no ha fet els 16 anys, és escollit vicesecretari en la junta, en plena Dictadura, just en uns moments difícils per entitats progressistes com l’Ateneu Enciclopèdic Popular. De nou el trobarem en una junta set anys més tard, el juny de 1932, aquest cop com a comptador. Serà un pas breu, de cinc mesos, fins novembre en què ja no figura en la nova direcció.
Potser el Puiggròs que juga a rugbi a l’equip de l’Ateneu Enciclopèdic Popular la temporada 1928-1929, per passar en la següent a les files de la Unió Esportiva Sants, és el nostre protagonista. No podem assegurar-lo.
El que està clar és el seu interès per l’excursionisme, a més de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, és soci del Club Muntanyenc Barcelonès. El març de 1934 forma part del Consell Directiu de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya.
Puiggròs s’ha casat el setembre de 1931 amb Concepció Crespo Macías, una barcelonina quatre anys major que ell que havia viscut al carrer Santiago Rusiñol de Sant Cugat amb la seva mare, ja vídua, i la seva germana.
I professionalment les coses li van bé. Treballa als Laboratoris del Doctor Vinyals, com a químic i comercial, una empresa fundada el 1918 pel també egarenc Francesc Vinyals Aguilera, que feia a més de gerent. L’empresa tenia oficines al carrer Diputació i laboratoris al carrer Viladomat i Llull de Barcelona.
La vinculació amb l’Ateneu Enciclopèdic Popular, una entitat cultural obrerista en la que conviuen republicans, marxistes, anarquistes, catalanistes, vegetarians, esperantistes o naturistes, l’apropa a un món alternatiu i a les idees emancipadores de la classe obrera.
El 14 d’octubre de 1935 Puiggròs i la seva dona figuren entre els subscriptors d’una col·lecta pro-presos dels Fets d’Octubre a les pàgines de La Rambla de Catalunya. Al mateix llistat figuren dirigents del CADCI i del Partit Català Proletari, com Artur Cussó o Pere Aznar. És possible que la parella s’hagi aproximat a l’associació de dependents i a un partit nacionalista català que es defineix com a comunista.
Puiggròs arriba a Sant Cugat
El 1935 la parella deixa el pis al carrer Aragó 104, quart, de Barcelona i s’instal·len a Sant Cugat. Lloguen una torre, avui desapareguda, a Sant Cugat, a la Rambla Ribatallada 22 [actualment número 23]. Amb el Josep i la Concepció s’instal·len la mare i la germana d’aquesta i una minyona. Pocs mesos després arriba a viure amb ells Francesc Figarola Payà, un afillat de 14 anys.
I ja començada la guerra alberguen a la mare de Josep Puiggròs i una nova minyona i, a més, acullen dos refugiats de guerra, un nen santanderí i una nena de Madrid d’onze anys. Així, a finals de 1936 són deu els habitants de la torre de la Rambla Ribatallada.
La guerra també ha portat canvis laborals. El doctor Francesc Vinyals, d’idees conservadores, ha fugit a l’Espanya franquista i l’empresa ha quedat en mans dels seus treballadors. El 4 de setembre de 1936 Josep Puiggròs és nomenat per la Conselleria d’Economia i Serveis Públics, d’acord amb el Comitè Obrer de Control de l’empresa, delegat de la Generalitat als Laboratoris del Doctor Vinyals, S.A.
El 24 de desembre de 1936 Puiggròs és escollit pels seus companys director dels Laboratoris del Doctor Vinyals, Empresa Col·lectivitzada. Així ho fa constar la Junta del Control Sindical Econòmic de Catalunya al DOGC de 5 de gener de 1937.
Regidor comunista
Puiggròs ha ingressat al Partit Socialista Unificat de Catalunya. Com hem vist, és possible que fos militant o estigués a l’òrbita del Partit Català Proletari, un dels partits marxistes que, junt amb la Unió Socialista de Catalunya, la Federació Catalana del PSOE i el Partit Comunista de Catalunya, han format el PSUC.
El mateix camí polític segueix la seva dona. La Concepció Crespo serà responsable de Finances de les Milicianes del PSUC al començament de la guerra i el juny de 1937 participarà en la creació del Comitè Local de Socors Roig Internacional de Pins del Vallès, assumint la secretaria d’Ajuda.
El 23 de juny de 1937 el PSUC santcugatenc, ara pinenc, proposa a Puiggròs com a representant seu al ple municipal, després de la dimissió de Lluís Garcia Guillén.
Puiggròs exerceix de regidor un breu període. No intervé gaire al ple. A l’agost és nomenat representant del PSUC a la Comissió de Municipalitzacions. Una Comissió que acaba proposant la municipalització del servei d’aigües, descartant, per diferents motius, les altres plantejades.
Aquesta municipalització de l’aigua s’aprova en el ple de l’1 de setembre de 1937. Aquest és el darrer ple al qual assisteix Puiggròs, encara que no és substituït al consell municipal pel PSUC fins al 27 d’octubre de 1937, quan es formi el nou ajuntament seguint el decret de la Generalitat de reorganització de consistoris de 8 d’octubre de 1937. Segurament va ser cridat a files a principis de 1938.
Exiliat i resistent
Amb la derrota republicana Josep Puiggròs s’exilia a França. És internat al camp d’Argelers, d’on surt el 12 de febrer de 1940, junt amb altres 250 exiliats espanyols, enrolats a la força a la 215a Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). La seva destinació és la fàbrica d’armament de l’Isle-Jourdain, al departament de Vienne.
Més tard la seva CTE serà reclosa al bosc d’Arreau i Le Vigeant, al mateix departament, i sota la custòdia de gendarmes, obligats a treballar, en dures condicions, en la construcció i arranjament de carreteres.
Amb la invasió nazi de França els republicans enrolats a les CTE són deixats a la seva sort. No coneixem del cert la trajectòria posterior de Puiggròs. Segurament fugint de l’avanç alemany arriba a Angulema, on segurament s’havia instal·lat la seva dona, amb la que reprèn el contacte.
A la petita ciutat es troben molts espanyols refugiats de la Guerra Civil, en alguns casos famílies senceres. Alguns són entregats pel govern de Vichy als alemanys, com els que es trobaven internats al camp de Les Alliers, prop de la ciutat, que seran deportats el 20 d’agost de 1940 a Mauthausen, són els coneguts com el Comboi dels 927.
Però d’altres, com Puiggròs aconsegueixen sortejar les detencions. A Angulema reempren el contacte amb militants comunistes, del PCE i el PSUC, que es van organitzar i es van posar en contacte amb la direcció del partit a París.
Són camarades com Antonio Davo, Francisco López Navarro, Antonio Cuadra, Ernesto Casaber o José Goytia, que durant la guerra civil, després d’un període de formació a la URSS, havia estat pilot d’Aviació. El grup ha contactat amb militants del Parti communiste français (PCF) i realitzen actes de sabotatge en dipòsits d’abastiment de l’exèrcit alemany. Josep Puiggròs se suma al grup, s’uneix a les files de la Resistència.
Conchita Crespo, que treballa com a cambrera a l’Express Bar, situat al número 60 de la rue de Périgueux, també col·labora en tasques de propaganda i suport al grup.
Els espanyols van establir contacte amb el grup de Jean Barrière, del PCF i casat amb una espanyola. Els comunistes francesos impulsen, des de febrer de 1942, una organització armada per lluitar contra els nazis i el règim de Vichy, els Francs-tireurs et partisans (FTP), que al departament de Charente comanda René Michel. Tots dos seran afusellat posteriorment pels nazis. Aviat se sumen a l’organització exiliats espanyols, com els comunistes d’Angulema.
Puiggròs és enviat a Bordeus, on s’havia traslladat José Goytia, per a reforçar al grup de resistents espanyols que ja operava en aquesta ciutat. A més, a la capital de la Gironda és més fàcil passar desapercebut per la policia i els alemanys que a la petita Angulema, on es queda la Concepció Crespo.
Puiggròs, com els seus companys del partit, ingressa als FTP-MOI de la Regió 3, un grup que realitza diferents accions de propaganda i sabotatge, amb atacs contra patrulles i bases alemanyes a la regió de l’Aquitània.
A Bordeus viu al 17 rue des Augustins i treballa com manobre a la construcció. Des del 26 d’octubre de 1942 té carnet d’identitat d’estranger. Segurament per dificultar la seva identificació figura com José Paloma, amb el cognom de la seva mare.
Després d’algunes detencions, a mitjans de 1942, es reorganitza la direcció regional dels espanyols als FTP. El desembre de 1942 es nomena a Doroteo Sáez «Teo» responsable polític, Julián Commes Claros «Cosme» responsable militar i José Goytia Sánchez «Barón» responsable tècnic de la interregió Sud-Ouest FTP, que integrava els departaments Charente, Charente-Maritime, Gironda, Landes i Basses-Pyrenees. Però aviat cauen en mans de la Gestapo.
Josep Puiggròs és arrestat per policies francesos el 13 de maig de 1943 a Bordeus acusat d’activitats comunistes. No és identificat fins al 8 de juny, és llavors quan passa a mans dels alemanys.
Goytia i els altres resistents detinguts passen uns mesos encarcerats a la presó de Bordeus, potser al Fort du Hâ, i altres centres de detenció de la Gestapo. Allà els resistents espanyols són interrogats i torturats. Finalment se’ls envia cap a París. Segurament Puiggròs fa un periple similar.
El que sí que sabem del cert és que arriba a París el 23 d’agost de 1943. Puiggròs és internat al Fort de Romainville, un annex Frontstalag 122, que era un dels centres de detenció que feia servir la Gestapo per a presos polítics a l’espera del seu destí definitiu.
Deportat a Neue Bremm i Mauthausen
El dia 6 de setembre Puiggròs és conduït des de Compiègne a la Gare de l’Est de París, on és tancat en un vagó amb 52 presoners més, entre ells set espanyols, tots membres del seu grup dels FTP. La destinació del comboi és el camp de càstig de Neue Bremm, al que arriben l’endemà. Es tracta d’un Straflager, un campament de tortura construït prop de Saarbrücken, al costat de la frontera francesa.
Des de principis de 1943 i fins a finals de 1944, la Gestapo de Saarbrücken fa servir aquestes instal·lacions com a «presó policial prolongada» a causa del desbordament dels seus emplaçaments penitenciaris. L’objectiu d’aquest campament era doblegar als presoners físicament i mentalment, a còpia d’obligar-los a fer exercici físic fins a l’extenuació, mentre rebien cops i fuetades, i privar-los d’aliment i de son. Alguns es deixen la pell.
Es calcula que per Neue Bremm van passar uns 20.000 homes i dones de diferents nacionalitats. Entre els empresonats hi havia treballadors forçats d’Europa de l’Est, presoners de guerra, opositors polítics al règim nacionalsocialista, membres de moviments de resistència als territoris ocupats, com Puiggròs, “asocials” i desertors de Wehrmacht.
El camp podia acollir només uns 600-800 presoners alhora, per això l’estada dels presoners acostumava a ser breu. Neue Bremm servia com a camp de trànsit dels presoners cap a noves destinacions. Allà se’ls catalogava segons la seva perillositat en tres categories, els dirigents i els maquis agafats amb les armes a la mà eren catalogats com Schutzhäftlinge III i la seva destinació era Mauthausen. Aquest és el cas de Puiggròs i els seus companys.
Josep Puiggròs viu aquest horror durant nou dies. El dia 16 de setembre la Gestapo agrupa als deu espanyols que hi ha a Neue Bremm catalogats com Schutzhäftlinge III -uns arribats amb Puiggròs el dia 7 i altres que ja hi eren des del dia 1 de setembre- i els envia en vagons tancats sense aigua ni menjar cap a Mauthausen. El 18 de setembre, després de dos dies de penós viatge, arriben al camp de concentració. Puiggròs és matriculat al camp amb el número 35.169.
Llegamos a Mauthausen al atardecer del 18 de octubre [en realitat era setembre] de 1943 y pasamos la noche encerrados en la sala de duchas. Durante la cuarentena, y luego en el barracón 12 donde fuimos trasladados, recibimos toda clase de muestras de solidaridad por parte de los españoles que nos habían precedido».
Dins de l’horror, la situació que troben els espanyols que arriben a Mauthausen a finals de 1943 no és tan extremadament dura com ho havia estat els primers anys. Els rotspanier, que era com denominaven els nazis als republicans deportats, van ser dels primers a ingressar al camp, els sobrevivents han anat teixint una xarxa de solidaritat que serveix per rebre en millors condicions als nous deportats. A més, per aquesta antiguitat al camp han anat assolint llocs de responsabilitat.
No són pocs els espanyols que s’han introduït als kommandos i les destinacions burocràtiques, el que els facilita protegir als compatriotes acabats d’arribar. Segurament per això Puiggròs, en la seva Schreibstubenkarte (fitxa d’ingrés al camp), és inscrit amb la professió d’electricista, el que facilitaria aconseguir destinacions més suaus dins del camp.
A més, la majoria dels nous arribats vénen de la Resistència ja organitzats i segurament els millors estructurats dins del camp són els comunistes. Tot fa pensar que l’adaptació de Puiggròs, resistent i comunista, a la dura realitat de Mauthausen es fa en millors condicions que les que havien patit els deportats entre 1940 i 1942.
I això malgrat que Puiggròs, com els resistents que venien amb ell de Neue Bremm, venia categoritzat com a Schutzhäftlinge III, el que suposava ser marcat com NN, és a dir Nacht und Nebel, categoria reservada als opositors polítics als nazis als territoris ocupats, als membres de la Resistència i alguns personers de guerra.
Els NN eren marcats per ser exterminats en secret, sense deixar testimoni, uns eren assassinats i altres deportats i sotmesos a un tracte més dur i cruel amb l’objectiu de què no sortissin amb vida dels camps de concentració.
Però Josep Puiggròs aconsegueix sobreviure, és un dels deportats alliberats per les tropes aliades el 5 de maig de 1945.
Retorn i retrobament
Com hem vist, la Concepció Crespo també participa activament a la Resistència, donant recolzament a les xarxes de suport als guerrillers i resistents.
Neus Català en el seu llibre De la resistencia y la deportación, va deixar testimoni de la seva feina:
Conchita Puiggròs se ocupaba del camarada Vacas [Manuel Vacas Loeches], detenido en Burdeos y que era amigo de su marido. Esta camarada jugó un gran papel en la transmisión de informes, en la recogida de dinero para los presos, etc., a pesar de tener una niña muy pequeñita.
A més, a partir de la primavera de 1944, com explica Alain Léger a Les Indésirables: l’histoire oubliée des Espagnols en pays charentais (PDF), és l’encarregada de rebre a Angulema als espanyols que, seguint les indicacions de l’Agrupación de Guerrilleros Españoles, fugen dels treballs forçats als que els tenien sotmesos els nazis a la Muralla de l’Atlàntic, com els mobilitzats per l’Organització Todt. El bar on treballa Conchita, que està prop de l’estació d’autobusos de la Place du Champ-de-Mars, es converteix en punt de trobada.
Josep Puiggròs, una vegada alliberat de Mauthausen, retorna a Angulema, on es retroba amb la seva dona. A la ciutat també arriben altres supervivents dels camps nazis, vells companys de lluita com José Goytia, Antonio Cuadra o Manuel Vacas, que malgrat els esforços de Conchita Crespo, finalment havia estat detingut i enviat a Buchenwald. En total són una trentena els espanyols els retornats.
Poc hem pogut esbrinar de la seva vida posterior. Coneixem una carta, enviada el gener de 1960 al International Tracing Service de Bad Arolsen, demanant documentació per acreditar el seu pas per Mauthausen, perquè les autoritats alemanyes l’havien posat impediments per cobrar una indemnització.
Per la mateixa missiva sabem que vivia llavors al petit municipi de Pissos, a les Landes, i que tenia reconeguda una disminució del 100% de la seva capacitat laboral.
Segons recollia, l’abril de 1962, el butlletí d’Amicale de Mauthausen de França, entitat a la que estava associat, Josep Puiggròs havia mort a la mateixa Pissos a començaments de 1962. Tenia només 53 anys, les tortures patides i el pas pels camps nazis havien minat la seva salut.
Història de Sant Cugat del Vallès 