Actualitzat: 1 de juny de 2023
El 19 de juliol de 1936, a poc a poc, s’escampa la notícia al poble dels enfrontaments armats d’aquella matinada a Barcelona quan contingents militars han intentat sumar-se a un cop d’Estat. Davant d’això alguns veïns es dirigeixen a l’estació cercant notícies, mentre els més agosarats s’encaminen a Barcelona.
A Sant Cugat tant els set mossos d’esquadra com els tres carrabiners que hi ha destinats es mantenen fidels a la República. Aviat comença a notar-se moviment de camions i vehicles amb gent armada per les carreteres que travessen el poble. Els trens que connecten Sant Cugat amb Barcelona funcionen amb irregularitat i onegen banderes vermelles. Ningú podia pensar llavors que s’estava davant l’inici d’una guerra que duraria quasi tres anys.
A Sant Cugat el mateix dia 19, com escrivia a l’octubre el Full Oficial del Comitè Local de Defensa de Sabadell, crònica que farem servir abastament en aquesta entrada, «immediatament d’iniciada la sublevació feixista, a Sant Cugat, es mobilitzaren les forces proletàries i d’esquerra per contrarestar les forces dels militars traïdors».1
Militants de les organitzacions obreres passegen armats pels carrers amb pistoles i escopetes. A la tarda se senten trets contra la rectoria. El rector intenta fugir, però és aturat. Els armats l’obliguen a treure’s la sotana i a obrir la porta de l’església. Un grup puja fins al campanar on pengen una bandera republicana. Després d’aquest episodi el rector Anton Guilló es va amagar a la Torre Cendrera.
Segons el testimoni de Ramon Mas, en aquells moments jutge municipal, va visitar l’església i com que no van trobar ningú «varem sellar [sic] les portes del Monastir [sic] i el Palau Abacial, en nom meu i vàrem portar les claus a l’Ajuntament».2
El dia 20 la vaga general, decretada per la CNT i les organitzacions obreres, és total a Sant Cugat. Milicians armats controlen el pas de vehicles als Quatre Cantons i fan rondes de vigilància pel poble. També s’atura el tren. Sant Cugat perd la connexió ferroviària amb Barcelona. El dia 21 la vaga continua. Els camperols que tracten d’anar a treballar les seves terres són obligats a tornar cap a casa.
Anticlericalisme
Aquell mateix dia 21 la violència es desferma de nou contra l’Església. Al matí, a quarts de nou, es presenten a la plaça Octavià uns camions amb milicians. Segons Ramon Mas provenen de Sant Andreu de Palomar i Cerdanyola, on s’havien incendiat les esglésies aquell mateix dia. Baixen dels vehicles i es dirigeixen al sortidor de benzina que hi ha a la mateixa plaça on omplen uns bidons, dirigint-se tot seguit cap al Monestir. Aviat s’afegeixen veïns santcugatencs.
Els assaltants saquegen el Palau Abacial, escampant els papers i documents que troben, llençant el mobiliari per les finestres. Entren a l’església i treuen totes les talles, objectes litúrgics i bancs de l’interior del temple. Com va passar a molts altres pobles, amb tot aquest material es va fer una gran foguera just davant la porta de l’església, en una mena de ritual sacrofòbic, i davant l’atenta mirada d’una munió de veïns que s’havien congregat per veure l’espectacle. Allà, a més de bancs, cadires i taules, van cremar l’altar gòtic i les talles del segle XVI de sant Cugat i sant Pere.
Segons explicava de nou Ramon Mas, després de l’assalt es va deixar una guàrdia formada per rabassaires, «homes de bona voluntat», perquè alguns dels incendiaris van amenaçar de tornar amb dinamita «per tal d’enderrocar-ho tot» i també per evitar que la gent s’emportés el que no havia estat cremat. Francesc Vila Trabal, conegut com Bal, que actuava de cicerone del Monestir des de que va ser nomenat per l’Ajuntament el 1929, va cridar l’alcalde Roc Codó per «que le acompañase para ver como lo habían dejado». L’alcalde el va permetre «recoger algunos objetos religiosos».3
L’endemà arriba de Barcelona un cotxe amb guàrdies d’assalt i mossos d’esquadra que fixen un ban a la porta del Monestir declarant l’immoble propietat del poble. A més, «a partir d’aquell jorn i en evitació d’una catàstrofe pitjor, va esser constantment vigilat el Monastir [sic]». Més endavant, el Monestir seria expropiat per la Generalitat i com a forma de preservar-lo de futurs atacs i «en evitació de pitjor calamitat» seria utilitzat com a magatzem pel Sindicat Agrícola.4
Durant els dies següents continuaria aquesta destrucció de símbols religiosos. Serien saquejades l’església de Valldoreix -en la que es va cremar el mobiliari però es va salvar el retaule- i les ermites del Sant Crist de Llaceres -que va ser incendiada i destruïda en part-, la de Sant Domènec -saquejada i incendiada-, la de Sant Pere a La Floresta -saquejada i destruïda en part-, la de Sant Medir -saquejada i incendiada- i la de Santa Maria de Campanyà, on van ser incendiats els objectes de culte. També van ser aterrades les creus de terme de Can Mates i Coll Favà.5
Els reporters enviats pel Full justificaven aquestes accions: «Des del primer moment de la reacció popular contra la fantasmada militaroide, les esglésies, llençaren des de les agulles dels campanars el resplandor radiant de la nova societat, i l’incendi destructor d’un passat d’oprobi. Era el far resplandent de la Revolució. Però el Monestir ha estat respectat pel que conté d’interès històric i de valor artístic. El nou ordre, no té un sentit de destrucció, és eminentment constructiu».
Fins i tot, s’aprofita el bronze de les campanes de les esglésies, aterrades al setembre, que «han deixat de molestar les oïdes dels ciutadans i transformades en material bèl·lic, serviran per batre l’enemic».6
Aquest atac a l’Església «buscaba asestar un golpe mortal a la esfera pública burguesa tradicional, destruyendo los pilares del principal transmisor de la ideología de las elites»7. L’anticlericalisme era un sentiment molt arrelat en una part de la població, sobretot entre les classes treballadores, i encara més a un poble com Sant Cugat que havia viscut fins al 1835 sota el domini dels monjos del Monestir.
Aquesta violència desfermada contra l’Església va ser la culminació de l’enfrontament per la qüestió religiosa que venia de lluny i que s’havia exacerbat durant la República per l’oposició frontal del món i la jerarquia catòlica a la nova legislació laïcista. Com explica Palà «La intensitat del combat s’explica també perquè el triomf del bàndol contrari era percebut pel perdedor no només com una derrota política o social, sinó també com una greu amenaça per la pervivència dels seus principis i valors morals».8 Com veurem, tindrà el seu punt més tràgic en l’assassinat dels rectors de Sant Cugat i de Valldoreix.
La hegemonia cenetista i el Comitè de Defensa Local
Amb el col·lapse de l’aparell de l’Estat, el poder als pobles i ciutats catalanes restà en mans de les organitzacions obreres i, aviat, d’organismes unitaris revolucionaris. En la majoria de viles la força hegemònica aquest primers dies és la CNT-FAI, també a Sant Cugat.
A la vila el domini polític i social és exercit bàsicament per militants del Sindicat Únic d’Arts i Oficis, adherit a la CNT i afectes al sector anarquista, alguns d’ells membres de la FAI. Els anarquistes i anarcosindicalistes han ocupat el Casal Català de la Lliga, a la plaça de la República, l’antiga Casa de la Vila, edifici propietat de Pere San. Aquest és el nou centre de poder al poble.
Ramon Mas, jutge municipal, explica com fins i tot ell va ser cridat al local de la CNT, acusat de de contrarevolucionari, per «homes forasters, armats i que no eren catalans». Afirma que en la reunió «no vaig reconèixer cap autèntic fill del poble. Tot eren cares estranyes i tots parlaven en castellà». Per si de cas Mas va anar acompanyat. A la plaça l’esperaven una vintena de rabassaires armats pel que pogués passar. Res va passar.
Mas sembla, com a certa historiografia catalana, que culpa de la violència política als immigrants seduïts per l’anarquisme, els arquetípics «murcians de la FAI». Avui sabem que això no era així, tampoc a Sant Cugat.9
Ramon Mas no cita noms, però coneixem qui eren els líders de la CNT local en aquell moment. Podem, de forma plausible, conjecturar qui serien els que l’esperaven al local de la plaça de la República. I Mas faltava, en part, a la veritat. És cert que bona part dels que va trobar eren immigrants, encara que no tots, i a més la majoria feia anys que vivien a Sant Cugat, on havien participat al sindicat local des de 1931. Per Mas no podien ser «cares estranyes».
El més segur és que l’esperessin el rajoler Juan Martínez García (Mazarrón 1893), al que hem vist exercint de secretari el 1931 i president el 1932 del Sindicato Único de Artes y Oficios, a més de representar al sindicat santcugatenc en plens i conferències de la CNT. I el tintorer José García Montiel (Lorca 1910), arribat a Sant Cugat amb dotze anys, que havia estat membre de l’anarquista Ateneu Obrer Cultural. I un altre anarquista, el ferroviari Isidoro Checa Valero (Jaén 1889), resident al poble des de 1923 i que fins llavors havia destacat més com a sindicalista a la seva empresa i a la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària de la CNT, que a nivell local. I el manobre Pedro López Martínez (Lorca 1909) i resident a Sant Cugat des de 1926. Però potser també hi era el paleta Francesc -ell signava com Fratern- Arnau Solà, que havia estat detingut arran dels fets de Ripollet de 1933 i que era nascut a Sant Cugat el 1911. O un altre santcugatenc de naixement, el rajoler Pere Puig Pla, nascut a la vila el 1906.
Ramon Mas, que no tenia la modèstia entre les seves virtuts, s’arrogava, com hem vist, el fet d’haver defensat el monestir i, també, d’impedir els excessos revolucionaris al poble. Mas parla d’un Sant Cugat que «era un oasis [sic] al mig d’un terratrèmol», però per la seva situació geogràfica al mig de Barcelona, Terrassa i Sabadell, rebia visites d’«indesitjables». La veritat era una altre.
Als carrers santcugatencs es viu un cert caos. El pagès Joan Pahissa escriu al seu diari el dia 22 de juliol: «regna un estat gran d’anarquia, colles armades s’emporten el que els don la gana de les tendas [sic], no es pot treballar, el blat es farà malbé pels camps».10
Aquell mateix dia són detinguts el propietari Pere San Mestres, dirigent la Lliga Catalana, i Josep Castellà Casarramona, rector de la parròquia de Valldoreix. Aquella mateixa nit són assassinats a la Rabassada. El dia 26 apareixeria el cadàver d’Anton Guilló, rector de Sant Cugat, reconegut aquell mateix dia a l’estació quan tractava de fugir vestit de civil, aprofitant que tornaven a funcionar els trens. Són les primeres víctimes de la repressió a la rereguarda.
El Full, amb tota la cruesa, es felicitarà perquè «La labor d’higienització ha estat acomplerta. Molts feixistes s’han fet escàpols, però tres d’altres entre ells el cacic màxim de Sant Cugat, el reaccionari Sant [Pere San Mestres], han entrat ja a hores d’ara en el regne dels cels. El Rector [Anton Guilló Bernadas], com la majoria de la gent de sotana, era dels que predicava la pobresa i la humilitat, més això no era obstacle perquè tingués en valors nacionals i estrangers més de 75.000 pessetes. Ara talla el cuponet de la Banca d’allà dalt».11
Com escrivia el 1956 Ramon Mas, «les autoritats legals republicanes eren impotents a contenir les passions i les disbauxes» dels grups armats «exaltats per l’explosió de la guerra, l’esperit de venjança i la borratgera [sic] de sang». La guerra és aprofitada, sobretot en aquests primers mesos, per alguns per passar comptes per greuges passats i per venjar la dura repressió soferta arran dels Fets d’Octubre del 1934.
Aviat les organitzacions republicanes i obreres convoquen una reunió a la Sala Tadeo on es crea un Comitè de Defensa Local format pel Centre Republicà Federal -adherit a ERC-, el POUM, la CNT i la Unió de Rabassaires. Aquest Comitè fixa la seva seu a Cal Barbany als Quatre Cantons. A pesar de la creació d’aquest òrgan unitari, en aquests primers dies cada organització continua actuant pel seu compte.
La Companyia dels Ferrocarrils de Catalunya és confiscada pels seus propis treballadors. El dia 22 el Consell Obrer autoritza la circulació d’un tren «entre San Cugat, Rubí y Barcelona, que fue utilizado para proveer de lo más indispensable a los citados pueblos; traslado de militantes y milicianos; subsistencias de primera necesidad para los hospitales, que ofrecían espontáneamente los camaradas campesinos», tot sota el control dels comitès locals. A l’endemà es constitueix a l’empresa un comitè revolucionari d’enllaç UGT-CNT per dirigir l’empresa.12
El dia 23 de juliol Joan Pahissa escriu al seu diari: «la situació ha millorat molt, han fet una crida que a les nou del vespre fóssim tots els pagesos a la Unió per rebre ordres, han dit que demà tots a treballar, a defensar de la mort les plantes que tans cuidados [sic] han de menester i aquests dies les hem deixades abandonades». Es convoca als pagesos perquè passin «per Casa la Vila a allistar-se per treballar agermanats i amb garanties de seguretat».
El dia anterior la Unió de Rabassaires havia enviat una circular a totes les seves seccions promovent la confiscació de la collita i cridant a deixar de pagar les rendes als propietaris. Era l’inici de la revolució al camp, de la que parlarem més endavant.
El matí del dia 24 per la línia de ferrocarril entre Sant Cugat i Barcelona ja circula un tren diari d’anada i tornada. Aprofitant aquesta circumstància les monges franciscanes són ajudades a fugir aquell mateix dia. La freqüència de pas dels trens es normalitzarà a partir del dia 26.
També el dia 24 marxen els primers milicians santcugatencs al front d’Aragó amb la Columna Durruti. Aviat els seguiran, en altres columnes, més veïns. Són sobretot militants del POUM i la CNT. Fins al desembre seran una quarantena els voluntaris santcugatencs que s’incorporin al front com a milicians.
El 29 de juliol es reuneixen els regidors de l’Ajuntament per primera vegada des de l’esclat del conflicte. És una breu sessió convocada per destituir, d’acord amb el decret de la Generalitat, als regidors que no pertanyessin a alguna de les organitzacions integrades al Front d’Esquerres. Això suposava el cessament d’Alfons Masana, Josep Garrell i Jordi Magriña, mantenint-se de la minoria només Francesc Ribas d’ Acció Catalana Republicana. Aquests regidors són substituïts pels tres suplents de la llista del Centre Republicà Federal: Magí Bartralot, Joan Català Rodó i Evaristo Feliu Roma.
Poca feina tindran els antics i els nous regidors perquè aquest consistori està superat pels esdeveniments revolucionaris. El veritable poder a la població l’ostenta el Comitè de Defensa Local i, sobretot, com hem vist, la CNT-FAI. El 31 de juliol el segon tinent d’alcalde, Josep Grau, s’entrevista a Barcelona amb la Comissió General d’Ordre Públic i el conseller de Governació, segurament per demanar ajuda per controlar la caòtica situació que es viu al poble.
La CNT ha de sortir al pas de las «insidias y comentarios que se habían propalado en derredor de la situación de este pueblo», referint-se a Sant Cugat. En una nota a Solidaridad Obrera, un dels seus reporters dona una visió un xic idíl·lica de la situació. Afirma que ha visitat el «pintoresco pueblo de San Cugat del Vallés y sus tranquilos habitantes me han puesto al corriente de los episodios vividos en estos últimos días». Parla de què es van adoptar «la medidas pertinentes en evitación de posibles desmanes y nada en absoluto hubo de lamentarse. Todos se pusieron al lado de los dirigentes de la masa obrera y con sus rondas ambulantes controlan el movimiento de la localidad».
Insisteix en que «nada ha pasado» i explica com ha recollit «frases encomiásticas (…) por las dotes de organización de los dirigentes de la C.N.T. y la F.A.I.». Reconeix, això sí, que hi ha hagut algunes detencions de «personas de dudosa significación republicana y de matiz abiertamente derechista y se vigila muy atentamente en aquellas torres donde sus moradores pueden ofrecer alguna duda». Acaba insistint, sospitosament, en què «impera el mayor orden».13
Repressió
Efectivament, com hem vist, en aquests primers dies s’havia tractat de controlar els punts neuràlgics de la vila, posant vigilància a les entrades del poble i l’estació, i s’havien organitzat patrulles de ronda per la població. Els partits antifeixistes tenien les seves pròpies milícies mobilitzades, des de cenetistes a rabassaires, o com el POUM. Precisament militants d’aquest partit, acompanyats d’un carrabiner, havien pres el control de la centraleta telefònica.14
També s’havien escorcollat cases i torres de persones benestants i d’enemics polítics a la recerca d’armes, diners, valors financers i objectes religiosos i, com també afirmava la nota de Solidaridad Obrera, havien estat detinguts coneguts dretans del poble. En total són una vintena de monàrquics, catòlics, lligaires i lerrouxistes els que són tancats al Cal Barbany, el mercat o al calabós de la Casa de la Vila, en aquest cas sota la vigilància dels carrabiners.15
Molts dels tancats salvarien la vida en ser empresonats, ja que, com hem vist, el mateix juliol van començar els assassinats a la Rabassada. De fet, membres del Comitè local i el santcugatenc Tomàs Fàbregas, dirigent de les patrulles a Barcelona, van impedir en alguna ocasió que als detinguts se’ls enduguessin patrulles foranes.16
Aquests detinguts resten empresonats durant dies, alguns més de vint. Finalment seran alliberats, per la intervenció de l’alcalde Roc Codó i el jutge municipal Ramon Mas. A partir de llavors a la majoria se’ls obligarà a fer contribucions econòmiques mensuals. Alguns aprofitaran per amagar-se, com ja havíem fet altres santcugatencs.17
A més, als assassinats dels dos rectors i de Pere San, caldrà afegir la mort violenta de cinc veïns més de Sant Cugat durant l’agost, encara que només en el cas del periodista Anton Serra Rubies, promotor de la CEDA a Sant Cugat, es pot parlar de què fossin qüestions locals les que portessin al crim.
Revolució
Durant aquest període s’inicia un profund procés revolucionari a l’economia. Al camp, sector econòmic preponderant al poble, els rabassaires, que havien protagonitzat des de feia anys una dura lluita, aguditzada durant la República, per esdevenir propietaris de la terra que conreaven, assoleixen de cop el seu màxim objectiu. Com informava Ramon Mas, jutge i també líder rabassaire, a l’Ajuntament el 5 d’agost, la Unió de Rabassaires local va aprovar la confiscació “d’acord amb el nou ordre social revolucionari (…) de totes les terres d’aquest terme municipal treballades pels camperols d’aquesta així com les masies i existències».18
L’encarregat d’administrar i repartir les terres serà el Sindicat Agrícola la Unió de Rabassaires que, a partir del 15 de setembre, agruparà a tots els rabassaires del poble. Aquest sindicat s’havia creat en una reunió a La Unió, amb la fusió dels tres sindicats cooperatius agraris del poble, el de Sant Medir, de la Unió i Sant Pere, i la Unió de Rabassaires. S’acatava així l’ordre de la Generalitat de 30 d’agost que disposava l’obligatorietat de fusionar tots els sindicats agraris existents en un municipi en un de sòl.19
Aquesta aspiració rabassaire xocava, en part, amb les pretensions dels jornalers i mossos del poble, que eren més d’un centenar abans de la guerra i que majoritàriament eren d’orientació cenetista. Seguint l’exemple dels seus companys de Cerdanyola i recolzats per la CNT local, els jornalers s’apropiaren de les grans propietats que treballen, com Can Fatjó dels Urons, Can Fatjó dels Xiprers o Can Revella, amb l’objectiu de col·lectivitzar les terres, el que afectava als parcers i rabassaires d’aquestes propietats, que el que volien era accedir a la propietat de la seva parcel·la. Aviat es convocarà una reunió de tot el sector per mirar de solucionar aquestes discrepàncies
En la indústria i el comerç santcugatenc, com a tota Catalunya, els treballadors també esdevenen amos de fàbriques i comerços. Petits tallers, empreses o comerços d’un mateix sector són confiscats pels seus obrers i organitzats des dels sindicats com a indústries socialitzades, col·lectivitzades o cooperatives. Segons explicava el Full Oficial del Comitè Local de Defensa de Sabadell a Sant Cugat «Les indústries estan controlades i els rams de la Construcció i Barbers estan cooperativitzats, sistema que estan en vies d’adoptar els pintors, fusters i manyans». També les fàbriques on desapareix el propietari passen a ser dirigides directament pels sindicats. Aquest és el cas de la Pelleria, la fàbrica més gran de Sant Cugat, que passa a ser comandada per un comitè de la CNT. Aviat arribaran les col·lectivitzacions i els agrupaments industrials.
A la construcció, un sector combatiu, polititzat i sindicalitzat i molt castigat per l’atur, amb l’inici de la revolució passen a l’acció. Organitzats en una col·lectivitat que agrupa tot el ram i com a solució a la falta de feina, inicien una política d’imposicions, es a dir, presentar-se en cases de propietaris benestants i realitzar obres, sense el consentiment d’aquests, però obligant a pagar-les després.
També en el camp de les propietats urbanes es produeixen canvis revolucionaris. Per una banda les organitzacions obreres reclamen nous espais, així a Sant Cugat tant organitzacions polítiques i sindicals, com el propi CMAF, s’apropien de cases i locals. Per exemple, com hem vist, la CNT converteix el local de la Lliga a la plaça de la República, una casa de 200 m2 propietat de Pere San, en la seva seu. També la FOUS confisca una propietat de Pere San, una casa al carrer Major 19, que més tard passa a ser la seu de la UGT. El POUM s’apropia del local de la Federació de Joves Cristians, també al carrer Major i el Parc Municipal es converteix en l’Ateneu Llibertari.
El Full explicava, amb la seva retòrica revolucionària, com «Les entitats polítiques proletàries d’esquerra han convertit els cataus aristocràtics de les entitats reaccionàries en casals de la Revolució. Les entitats culturals obreres s’han incautat de propietat de facciosos que són ara fogars de la cultura de la classe treballadora».20
Per una altra banda, molts inquilins deixen de pagar el lloguer, altres ocupen cases deshabitades, molts propietaris fugen. Aviat la municipalització de l’habitatge es convertirà en una nova font d’ingressos per les precàries finances municipals.
Canvis a l’ensenyament
També s’inicia una revolució al món educatiu. El 27 de juliol un decret de la Generalitat crea el Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU) amb l’objectiu de portar els canvis revolucionaris al món de l’educació. Es tractava de crear una escola nova: gratuïta, única, laica, amb coeducació i en llengua catalana.
Aviat es crea una delegació local del CENU a Sant Cugat. Un dels seus objectius és ampliar els llocs escolars. Descartada la construcció d’una nova escola, la solució triada va ser habilitar el convent de les franciscanes, fugides al juliol, com a noou col·legi. Segons recollia de nou el Full, la delegació «ha habilitat les escoles confessionals pels instituts de la Cultura Popular, i es proposa dotar als 1.300 escolars de Sant Cugat dels mitjans adients per cultivar les intel·ligències que fagin [sic] dels homes de de demà, dignes i fervents defensors de la civilització que avui amb les armes a la mà disputem en lluita a mort, a les forces retrògrades i criminals d’una Espanya sense vergonya i sense dignitat».21
Per la seva banda la CNT va impulsar la creació d’una escola racionalista, l’Institut Lliure, adreçat als fills dels seus militants. Es va instal·lar al local del catòlic Institut de Cultura Infantil, a la carretera de Barcelona, confiscat per la CNT. Eren una setantena d’alumnes, nens i nenes junts a la mateixa aula. Entre els primers professors hi havia el santcugatenc Francesc Cabanas Alibau, després van arribar mestres de Barcelona. Es va aplicar una pedagogia llibertària, on estaven molt presents les activitats a l’aire lliure, amb excursions i proves esportives.22
Neix el Comitè de Milícies Antifeixistes de Sant Cugat
A poc a poc s’imposa al poble un clima d’unitat antifeixista. A l’agost el Comitè de Defensa Local dona pas a un Comitè de Milícies Antifeixistes de Sant Cugat (CMAF) més ample, constituït per tres elements de la C.N.T., tres de la U.G.T., tres del P.O.U.M., tres de l’Esquerra i Federals, tres rabassaires i tres de la F.A.I.».23
Estan presents, doncs, l’hegemònic fins llavors Centre Republicà Federal, adherit a ERC, representat pel seu sector més esquerrà; el Sindicato Único de Artes y Oficios, la CNT local, encara la sindical majoritària; el recentment creat Sindicat d’Oficis Varis de la UGT; el crescut POUM local; la important Unió de Rabassaires local i la FAI, ara dominant dins la CNT, que a Sant Cugat havien estat agrupats a l’Ateneu Obrer Cultural, ara reconvertit en Ateneu Llibertari.
A diferència del Comitè Central que funcionava a Barcelona, quedaven fora el PSUC, encara en període d’organització a Sant Cugat i representat llavors pels membres de la UGT, i que potser es va incorporar més endavant, i Acció Catalana Republicana, que a Sant Cugat tenia un perfil massa dretà. L’esquerra local no oblidava que a les eleccions municipals de 1934 s’havia presentat amb una llista conjunta amb la dreta catalanista.24
No sabem amb certesa els noms de tots els membres del Comitè, no existeix cap acta de les seves reunions, però per la correspondència municipal i altres documents podem fer una aproximació. Serien membres representant al Centre Republicà Federal el rabassaire Magí Bartralot, el paleta Ramon Batet i el lampista Mateu Cortés; per part del Sindicat Únic d’Arts i Oficis (CNT) i la FAI el ferroviari Isidoro Checa, el rajoler Pere Puig Pla, Josep Presas Llenas, el paleta Fratern Arnau i el rajoler Juan Martínez García; en representació del POUM els paletes Josep Llunell Tondo, Ramon García Cobacho i Joan Puig Pla; per la Unió de Rabassaires Jaume Grau i Joan Andreu i pel Sindicat d’Oficis Varis de la UGT, creat el 27 de juliol, el paleta Jaume Cussó i l’electricista Lluís García Guillén. També sabem que alguns dels seus membres, com és el cas de Pere Puig, cobraven de la seva empresa, en aquest cas la ceràmica Campmany, encara que estaven dedicats a temps complet al Comitè.
També es forma un Comitè revolucionari, relacionat amb el de Sant Cugat, a Valldoreix. Aquest Comitè confisca el Casino de Valldoreix, on situa la seva seu, i algunes torres d’estiuejants com la del publicista i advocat Francesc Manich Illa, president d’Acció Catòlica i monàrquic, on s’emplaça una escola, o la de Manuel Borràs Ventura, principal promotor immobiliari de Valldoreix, que s’aprofita com a magatzem per la Col·lectivitat de Paletes. Entre els dirigents d’aquest comitè figuren el carreter Emilio Gómez Pérez, del PSUC i la Unió de Rabassaires i el paleta Agustí Carreras Tixeire, membre d’UGT.25
El CMAF, a mesura que va aconseguint coordinar a totes les forces antifeixistes, esdevé el nou poder local. Aviat s’organitza en comissions i departaments. La CNT, amb Josep Presas Llenas, assumeix el Departament d’Economia, des del què es dona suport al procés revolucionari engegat al camp i la indústria; un representant de la Unió de Rabassaires porta el Departament d’Agricultura; la Comissió de Proveïments recau en mans dels republicans i el POUM s’encarrega del Departament d’Informació i Investigació, del que depenen les Milícies Antifeixistes locals encarregades de l’ordre públic. Amb aquesta milícia es volia acabar amb les patrulles que cada organització havia format espontàniament i que fins llavors actuaven sense pràcticament cap coordinació. El departament estava dirigit en un primer moment per Jaume Cussó, que quan es passi al PSUC serà substituït per Ramon García, del POUM. Veiem que al Comitè tenen més pes les organitzacions obreres, per sobre de les republicanes
Malgrat tot l’esforç unitari, els encara hegemònics anarquistes volen protegir la seva autonomia i, almenys fins al setembre, funcionarà, a més del CMAF, un Subcomitè de Milícies Antifeixistes CNT-AIT-FAI.
Comitè vs. Ajuntament
El poder del CMAF és tal que és qui cessa i nomena funcionaris municipals i autoritza i dona el vistiplau als pagaments de l’Ajuntament. Des del consistori, encara sota l’alcaldia del republicà Roc Codó, es va intentar oferir una petita resistència i en un primer moment es va negar a cessar cinc funcionaris, que el CMAF considerava poc fiables, adduint que l’Ajuntament no acatava cap ordre externa referent a l’administració municipal. L’endemà el CMAF els anunciava que si no seguien les seves indicacions se’ls consideraria, també a ells, facciosos. Davant d’aquesta amenaça el consistori es fa enrere i, després de recordar al CMAF el seu provat antifeixisme, rememorant que havien estat empresonats arran dels Fets d’Octubre de 1934, afirmen que tot és un malentès i que el problema és que el CMAF no aclareix com s’han de substituir els funcionaris cessats. Finalment, tres dies després, el CMAF nomena als cinc substituts, tots militants d’organitzacions obreres, ordre que acata, aquesta vegada sense cap resistència, l’Ajuntament.26
Aquest petit enfrontament demostra qui governa realment el poble. Entre els cessats estava el metge Nicolás Villar Recio, i serà Josep Presas, del departament d’Economia del CMAF, i no l’Ajuntament, el que el 9 d’octubre es dirigeixi al metge anarquista Javier Serrano Coello, en aquells moments cap dels serveis tècnics del Departament de Sanitat i Assistència Social, per demanar «un médico que además de ser competente en medicina, tenga un amplio criterio de las cuestiones sociales».27
També el CMAF pressiona l’Ajuntament per recaptar diners de forma extraordinària, donades les noves circumstàncies i noves despeses. L’Ajuntament de Sant Cugat, com els de tot Catalunya, ha de buscar procediments especials per aconseguir recursos líquids amb els que compensar l’augment de despeses en defensa, assistència social o manteniment de refugiats i fer front a la indisciplina fiscal i la disminució de la base tributària. Aquestes necessitats van portar als ajuntaments catalans a dictar exaccions i impostos de guerra, demanar crèdits i subvencions a la Generalitat i finalment a editar paper moneda propi.
Com explicaven els reporters del Full: «Els acabalats de la vila, estan obligats a satisfer un import de guerra, d’acord i proporcionat a llurs possibilitats econòmiques i que passa a engruixir la suscripció [sic] voluntària pro-lluita contra el feixisme».28
En un principi era el propi CMAF el que obligava a pagar contribucions forçoses a propietaris i persones benestants del poble, a coneguts dretans i, fins i tot, a exregidors del Centre Republicà Federal acomodats, ja fos en metàl·lic o en espècie, fins què el Comitè de Milícies Comarcal, amb seu a Sabadell, després de les queixes rebudes, els hi va recordar que només els ajuntaments podien cobrar impostos.29
Les quantitats demandades oscil·laven de les 5 a les 500 ptes. setmanals segons la capacitat econòmica que es calculava al pagador.30 Algunes d’aquestes persones eren amenaçades amb donar-los un passeig per la Rabassada si no pagaven. Tenim un exemple de la nota que s’enviava, que deia:
«A l’objecte d’atendre les despeses de les milícies organitzades per a sufocar el moviment feixista i altres necessitats d’organització i abasteixement [sic] a conseqüència de l’actual anormalitat produïda pel moviment sediciós contra la legalitat republicana, serveixi’s passar pels baixos de la Casa Consistorial demà de 8 del matí a 2 de la tarda per a satisfer la quantitat de ______»31
Del Comitè a l’Ajuntament
El període de domini del CMAF finalitza el 14 d’octubre quan, convocat pel jutge municipal Ramon Mas, es formi un nou Ajuntament d’acord amb les directrius emanades del decret de la Generalitat de 9 d’octubre de 1936. Aquest decret, seguint la mateixa proporció en què estaven representades les diferents forces obreres i republicanes al govern de la Generalitat, atorgava sis regidors a ERC -a Sant Cugat representat pel Centre Republicà Federal-, sis a la CNT, quatre al PSUC i dos per cadascuna de la resta d’organitzacions amb representació: el POUM, Acció Catalana Republicana i Unió de Rabassaires.
El nou Ajuntament estarà format per representants provinents del CMAF, i és significatiu que cap dels regidors del Centre Republicà Federal escollits el 1934 resta a l’Ajuntament, ni tan sols l’alcalde Roc Codó. S’obria una nova etapa amb nou alcalde, Magí Bartralot.
Notes
1 Full Oficial del Comitè Local de Defensa [Sabadell], núm. 69 (6 d’octubre de 1936).
2 Carta de Josep Lozano al Tot Sant Cugat, 9 de maig de 1998; Vivó, Pere. Mn. Antoni Guilló i Bernada, Rector de Sant Cugat del 1916 al 1936. Sant Cugat, 1998, p. 9 i Carta de Ramon Mas a Antoni Griera, 26 novembre 1956. Fons Mn. Antoni Griera. Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès (AMSCV). Vegeu: Mota Muñoz, José Fernando. “Carta d’un exiliat santcugatenc a un sacerdot franquista“. Gausac, núm. 50 (2017), p. 175-206.
3 Declaración de Francisco Vila. Causa núm 12.855 contra Roque Codó Serra. Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero (ATMTT).
4 Carta de Ramon Mas a Antoni Griera, 26 novembre 1956. Fons Mn. Antoni Griera. AMSCV. També testimoni de Maria Català Pahissa a Causa núm. 14.100 contra José Llunell Llunell. ATMTT.
5 Causa General, nº 225 (San Cugat del vallés), Caixa 1598, Exp. 21. Archivo Histórico Nacional.
6Full Oficial del Comitè Local de Defensa [Sabadell], núm. 69 (6 d’octubre de 1936). L’aterrament de les campanes té un valor simbòlic evident, més després de les polèmiques entre el consistori republicà i la parròquia pels seus tocs. Suposa acabar amb un símbol més del domini religiós. Aquest simbolisme quedarà de manifest de nou al 1940 i 1942 quan es col·loquin unes noves campanes. Antoni Griera, el nou ecònom, declararà durant l’acte de benedicció «que sàpiguen els enemics de l’Església que encara que cremin temples i destrossin campanes per no tenir que sentir la veu de Déu, un altra vegada tenim campanes que magnifiquen la seva glòria i vulguin, o no vulguin, tindran que soportar-les». Hoja Diocesana [de la Parròquia de Sant Pere d’Octavià], nº 2 (11 de gener de 1942) i nº 11 (15 de març de 1942). Els edificis religiosos passaran a tenir durant la guerra diferents funcions. Com hem vist el Monestir va servir primer de magatzem al Sindicat Agrícola i després, a finals de 1938, de caserna, l’església de Valldoreix servirà d’habitatge i el 1938 també de caserna, i el convent de les franciscanes per instal·lar una escola i, posteriorment, a refugiats i uns menjadors populars.
7 Ealham, Chris. La lucha por Barcelona: clase, cultura y conflicto, 1898-1937. Madrid: Alianza, 2005, p. 295.
9 Palà, Albert. Viure l’anticlericalisme: una història cultural del lliure pensament català. Catarroja: Afers, 2018, p. 218.
9 Carta de Ramon Mas a Antoni Griera, 26 novembre 1956. Fons Mn. Antoni Griera. AMSCV. A Sant Cugat, a la milícia i el Comitè local trobem tant immigrants –la majoria dels quals feia anys que vivien al poble–, com santcugatencs de «tota la vida» i tant anarquistes com militants de partits marxistes o republicans. És més, trobem un santcugatenc al Comitè Central de Milícies Antifeixistes a Barcelona, un dels dirigents de les Patrulles de Control, el seu nom és Tomàs Fàbregas Valls, era de família santcugatenca i representava Acció Catalana Republicana, un partit gens extremista. Vegeu també Martín Ramos, José Luis. «Memòria històrica i demagògia». L’Avenç, núm. 359 (2010).
10 Diari de guerra de Joan Pahissa Villadelprat, de cal Quitèria. Agraeixo a la Maria Pahissa que m’hagi facilitat la seva consulta. He normalitzat el seu català.
11 Full Oficial del Comitè Local de Defensa [Sabadell], núm. 69 (6 d’octubre de 1936).
12 La Batalla, 18 d’agost de 1936.
13 «Desde San Cugat del Vallés». Solidaridad Obrera, 6 d’agost de 1936.
14 Causa núm. 27.728 contra Julio Parra Ponseti. ATMTT.
15 Una llista incompleta dels empresonats és la següent: Josep Alegret Estapé (salista i després Lliga), Francisco Cahís Juliana (salista), Anton Castañé Vila (Lliga), Josep Llahí Subirà, Josep Garrell Casamitjana (regidor de la Lliga), Francisco Pila Codoñés, Hermenegildo Rodó Rabella (salista), el seu cunyat Isidre Vendrell Català, Antoni Sallés Borrell (alcalde el 1930) i el seu germà Pere Sallés Borrell -que passaria tancat 13 dies-, Marcel·lí Sangés Torras (exjutge municipal), Tomàs Serra Sagalés (exregidor de la Lliga després 1934), Anton Serra Rubies (CEDA), Llorenç Tomàs Renau (exregidor després de 1934), Francesc Morera Morera (Federació de Joves Cristians i Lliga) -passaria 21 dies arrestat-, Lluís Girbau Aguilar (Lliga) -detingut vuit dies-, Miquel Jané Obiols (Lliga) i el seu fill Joan Jané Serra (Federació de Joves Cristians i Lliga), Joan Soler Julià (Lliga), Pere Pla i Emili Sabaté Escursell (Lliga).
16 Informe de FET de las JONS, Delegación de Investigación, Causa núm. 6.181 contra Jaime Grau Marcé i Causa núm 12.855 contra Roque Codó Serra. ATMTT.
17 Com havíem fet el constructor carlí Tomàs Musella i el seu fill a un pis a Barcelona i com ara faran l’excalde salista Francisco Cahís Juliana, que va fugir a un poble de Tarragona. Altres es van amagar més a prop, als boscos del Tibidabo. És el cas, per exemple, del comerciant Modest Cahís Fàbregas, fill de Francisco Cahís Juliana, que va estar amagat onze mesos als boscos, junt amb un cosí seu, el contractista d’obres Alfonso Casamitjana Casals, proper a la CEDA, i el guardaboscos Josep Farreny Obiols. Modest Cahís va aconseguir passar a la zona franquista. No serà el cas de Josep Farreny. Declaració de Modesto Cahís Fábregas, Pamplona, 1938. Causa contra Joaquín Estrems Casadevalls [sic] ATMTT.
18 En el mateix document es demanava a l’Ajuntament que investigués «si els propietaris d’aquest terme municipal que vivien o tenien de la renta [sic] de la terra el seu mitjà de vida, a veure si tenen capital o compte-corrent a la Banca de Catalunya per a que’ns sigui notificat i possat [sic] a les mans d’aquest Sindicat per a la explotació de les dites finques rústiques». Carta del delegat de la Unió de Rabassaires, Ramon Mas, a l’Ajuntament, 14 de setembre de 1936. AMSCV.
19 Troyano i Cussó, Joan. «El Sindicat Agrícola La Unió de Rabassaires de Sant Cugat del Vallès». Gausac, núm. 3 (desembre 1993), p. 95-98.
20Full Oficial del Comitè Local de Defensa [Sabadell], núm. 69 (6 d’octubre de 1936).
21Full Oficial del Comitè Local de Defensa [Sabadell], núm. 69 (6 d’octubre de 1936).
22 Entrevista a Maria Àngels Basart Rovira, antiga alumna, Sant Cugat del Vallès, 10 de maig de 2021.
23Full Oficial del Comitè Local de Defensa [Sabadell], núm. 69 (6 d’octubre de 1936).
24 Entrevista a Ramon Mas a L’Avenç, núm. 10 (1978), p. 14 i a Viure a Sant Cugat, núm. 9 (1989) p. 35. Ramon Mas dona una versió diferent, menys plausible, on parla de dos representants per organització i inclou a Acció Catalana Republicana entre les forces que figuraven al Comitè.
25 Causa contra Juan Torres Serra, Emilio Gómez Pérez, Juan Julià Uxó, Jaime Carreras Tixeire, Agustín Carreras Tixeire y Juan Prat Muntada. ATMTT. En el procés se’ls acusa d’assaltar diferents torres de Valldoreix, així com de denunciar a veïns emboscats. Joan Prat Muntada seria condemnat a mort i afusellat de resultes d’aquest procés. Un testimoni sobre Valldoreix durant la guerra a: Lloveras, Quim. Valldoreix: records i converses amb Magdalena Macià. [Barcelona : s.n.], 2019, p. 115-156. A més, a la Rabassada va funcionar l’anomenada patrulla de Pelegrín, que actuà tant a la banda barcelonina com la santcugatenca del Tibidabo. Segons informes de la Causa General formaven part d’aquesta patrulla, a la que s’acusa d’assaltar torres i d’estar implicats en l’assassinat de Josep Obiols i Arturo Guilló: Gonzalo Pelegrín Guevara, cambrer del Bar Buenavista, que ja havia estat detingut arran dels Fets d’Octubre i que seria afusellat a Barcelona el febrer de 1939, Melchor Romero Torres “el Reyes”, guarda del Casino de la Rabassada, que seria condemnat a trenta anys, Juan Martínez Jover, també afusellat, Esteban Bogué, Matías Fernández i Pablo Serrano. Causa General. AHN i La Vanguardia, 13 de desembre de 1942.
26 Cartes creuades entre Ajuntament i CMAF, 19, 20, 21, 22 i 25 d’agost de 1936, també al llibre de registre de sortida de documents, 590, 26 de setembre de 1936, AMSCV. Els cinc cessats van ser l’algutzir Antoni Casas Magrans, el metge Nicolas Villar Recio, Constantino Serrano, Pere Vila i Jaume Galobardes.
27 Carta del Departamento de Economia del CMAF a Javier Serrano, 9 de setembre de 1936. Centro Documental de la Memoria Histórica. PS Madrid C513, Exp. 116.
28Full Oficial del Comitè Local de Defensa [Sabadell], núm. 69 (6 d’octubre de 1936).
29Full Oficial del Comitè Local de Defensa [Sabadell], núm. 69 (6 d’octubre de 1936).
30 Per exemple, Pere Sallés declarava en la postguerra que, després de ser alliberat, va tenir que pagar 150 ptes setmanals durant vuit mesos; el baster i matalasser Luciano Sala Reixach, afirmava que va ser obligat a pagar 125 ptes durant cinc mesos; el catòlic Francesc Vila Trabal, Bal, 10 ptes -després rebaixades a cinc- durant tres mesos. Declaracions dels citats a Causa núm 12.855 contra Roque Codó Serra. ATMTT.
31 Fons Joan Auladell Serrabogunyà. AMSCV i Arxiu Farreras.
Història de Sant Cugat del Vallès 